Dansa de la mort. Xilografia de Michael Wolgemut. Font: Wikimèdia.
[Textos de Jordi Remolins.]
Innocència contrastada
El viatjant de vins i licors d’antiga anyada va adonar-se que s’havia comès un assassinat en el mateix vagó del tren on viatjava, quan una dona va esgaripar estridentment després de descobrir un bassal de sang a terra. A mesura que passaven les hores i la policia es feia càrrec de la investigació, el venedor va constatar alleujadament que era l’únic passatger que no estava a la llista de sospitosos d’haver perpetrat l’homicidi. Algun avantatge havia de tenir al cap i a la fi, ser la víctima del boig que li havia seccionat maldestrament el coll amb un llevataps de disseny futurista.
Cançó trista de moble-bar i catifa
El responsable de l’agència d’assegurances va obrir tremolosament el moble-bar i va servir-se un altre bourbon. Abans d’acostar-hi els llavis, va escolar-se-li entre els dits, i va rebotar miraculosament sobre la catifa sense trencar-se, malaguanyant presumptament tot el bourbon. Tip de fracassar en l’enèsima temptativa de suïcidi, el vas va contemplar al seu amfitrió mantenint dificultosament l’equilibri i va intentar articular algun improperi erràtic dirigit a la inoportuna catifa, morint-hi en l’intent, producte d’un coma etílic vidriós irreversible.
Pròrroga a la derrota
El gol per l’esquadra que garantia el campionat de lliga a l’equip de la ciutat va provocar un gran esclat d’alegria en l’operari desembussador de clavegueres, que durant cinc hores va celebrar-ho al bar de la cantonada amb els amics, buidant tantes ampolles de cervesa com el pressupost li va permetre i sortint al carrer per fer copartícips del triomf els soferts vianants i conductors que passaven per aquell barri residual. Quan va tornar a casa, la dona mig esquizofrènica ja dormia, el fill en fase terminal d’una malaltia del fetge encara no havia tornat de la celebració esportiva, i la roba que l’endemà s’havia de posar per tornar a la feina feia la mateixa repulsiva olor de merda que quan se l’havia treta. Sense deixar-se aclaparar per la realitat, l’home va ensobrar-se al llit amb un somriure etílic d’orella a orella, i va decidir que el suïcidi bé podia esperar uns quants mesos.
L’alcohol mata
El bevedor compulsiu ja havia constatat a bastament que els suposats perjudicis de l’alcohol en l’organisme no eren res més que una llegenda urbana, quan va persistir a demostrar-ho buidant totes les ampolles de licor barat dels bars de la ciutat. Per més que ho va intentar, no va aconseguir morir d’un coma etílic o una cirrosi, i un somriure de felicitat va instal·lar-se perpètuament al seu rostre. Només va canviar-li la cara quan un conductor borratxo va confondre’l amb l’amant de la seva dona, va baixar del cotxe i li va clavar deu punyalades que van afectar fatalment diferents òrgans vitals, entre els quals el fetge.
El dia 26 de juny d’enguany, el Departament de Territori i Sostenibilitat publicà una extensa notícia de set pàgines en referència a la presentació de les dades contingudes al darrer Informe sobre l’estat del Medi Ambient a Catalunya, corresponent al període 2011-2015. Voldria destacar, literal, el paràgraf següent de la nota de premsa:
♦ «En matèria de biodiversitat i patrimoni natural, el document mostra un augment de la superfície protegida a Catalunya de 3.928 hectàrees, que representa un 31,77% del total del territori (…). Quant a fauna, l’Indicador de la Vida al Planeta mostra que les 258 espècies d’animals salvatges monitoritzats a Catalunya estan en davallada en el període 2011-2015; concretament revela una reducció del 13% del nombre d’exemplars d’ocells, papallones, mamífers, rèptils i amfibis a Catalunya.»
Destaco aquest paràgraf per dues raons: i) enlloc no he vist, ni sentit, ni llegit cap queixa o plany sobre aquesta pèrdua de biodiversitat; ii) la redacció del text és poc encertada. Considero que no són raons supèrflues, cap de les dues. Com és possible que disposant de més d’un terç del territori de superfície protegida hi hagi una reducció del 13% del nombre d’espècies d’animals? I, alhora, si la superfície protegida a Catalunya fos sensiblement inferior a aquest 31,77%, què hauria passat: hagués disminuït més encara la biodiversitat?
Deixo la nota de premsa i agafo l’Informe en qüestió. Primer esglai, positiu: sis-centes tres pàgines! Si l’accés a la informació ambiental és un dret —que ho és—, podem estar-ne ben satisfets. Llegeixo detingudament el capítol 5: «Biodiversitat i patrimoni natural», pàgines 212 a 285. Segon esglai, negatiu: «L’indicador de la Vida al Planeta és un dels indicadors més importants per a l’avaluació de l’estat de conservació de la biodiversitat a escala global (…). La tendència negativa del període 2011-2015 representa la continuïtat de la tendència negativa observada des del 2002. Malgrat les limitacions dels programes de seguiment, les dades poblacionals incloses representen una mostra suficient per afirmar que a Catalunya, en conjunt, es perd biodiversitat i a un ritme preocupant» (la negreta, collita de qui us escriu). Segons l’Informe, els factors principals que expliquen la pèrdua global de biodiversitat són la fragmentació i la degradació dels hàbitats naturals, la sobreexplotació de les espècies, la contaminació ambiental, les espècies invasores, l’ús social de la natura i el canvi climàtic.
Per tant, perdem biodiversitat a un ritme preocupant des de fa 16 anys, pel cap baix. Ara bé, la perdem perquè només tenim un 31,77% del territori protegit, o bé la perdem perquè precisament tenim un 31,77% del territori protegit? Ep!, no us llanceu a la jugular a xuclar-me la sang. De cap manera no voldria fer entendre que no sigui necessari protegir el territori, sinó si la protecció del territori, tal com l’hem feta des de fa més de 25 anys, és un instrument prou potent per a frenar aquesta pèrdua de biodiversitat. Potser cal protegir més territori, o bé gestionar aquest territori protegit d’una manera diferent, o bé ampliar el ventall d’instruments que esmorteeixin aquesta minva de biodiversitat. És una invitació a la reflexió.
Una reflexió que vull compartir perquè sóc un sac de dubtes; mentre, per una banda, constatem la pèrdua de biodiversitat, per l’altra assistim expectants a notícies diverses sobre la presència d’espècies animals singulars a diversos indrets del país. Em refereixo a la famosa presència del linx ibèric en un camp de cirerers a Sant Climent del Llobregat, tocant l’autovia; a l’existència d’una població de llúdrigues al golf de Roses; a la reaparició dels hercs al Pirineu; a la població de llops al Ripollès, l’Alt Urgell i la Cerdanya; a l’existència de 5 parelles de falcons a Barcelona; a la colònia estable d’isards al massís de Montserrat; a les cigonyes, blauets, bitons i genetes a Flix; als óssos de l’Alt Pirineu i l’Aran… La presència d’aquests animals a Catalunya 25 anys enrere era absolutament impensable. La millora del medi —cas, per exemple, de la qualitat de l’aigua dels rius i de la costa— i la reintroducció «forçada» d’algunes espècies —cas de les cigonyes o de la llúdriga— segur que han estat determinants. Ara bé, quin paper hi ha tingut el territori protegit? No serà que tal vegada tenim un problema amb els programes de seguiment de la biodiversitat? O amb les espècies indicadores? O amb els valors de les observacions? Com expliquem a la gent —majoritàriament profana i ignorant de coneixements sobre la biodiversitat— aquesta contradicció? O no és una contradicció? Aquí ho deixo, tal com diu l’advocat del president Carles Puigdemont.
Vistes des de la Tossa d’Alp (a l’esquerra), Puigmal (centre) fins al Taga (Riber Freser, dreta). Foto: Gabriel Borràs.
Reprenem la lectura del capítol 5 de l’Informe…; els ulls se’m claven en el paràgraf següent:
♦ «Aquest context marcat per l’expansió de la massa forestal a causa de l’aforestació de conreus i l’abandonament de la gestió de molts boscos per manca de rendibilitat, semblaria oferir un marc favorable per a la conservació de la biodiversitat, però també té dues conseqüències negatives: d’una banda, la pèrdua de determinades pràctiques de gestió sostenible, que no permet mantenir l’harmonia del mosaic agroforestal; i, de l’altra, l’excés de boscos joves mancats de gestió, que pot comportar importants riscos ambientals (una major vulnerabilitat davant els grans incendis forestals) i una menor resiliència davant el canvi climàtic.»
Molt interessant… Ai las, resulta que un dels grans dogmes del conservacionisme del segle XX, a saber «prohibit fer res, que la Natura faci el seu camí», s’esfondra en el més profund dels abismes: la no intervenció comporta pèrdua de biodiversitat i incrementa riscos i vulnerabilitats. Per tant, a partir d’aquesta constatació, és molt agosarat plantejar que la manca d’intervenció en un 31,77% de la superfície del país considerada protegida comporta contribuir a la pèrdua de biodiversitat? O, si més no, al no increment d’aquesta biodiversitat?
És més, aquest plantejament no caldria circumscriure’l només a la superfície protegida, sinó a una gran part de la superfície forestal de Catalunya. Segons l’Informe, l’any 2015 el 65,17% del país és superfície forestal (més de 2 milions d’hectàrees) i els boscos suposen el 32,7% de la superfície de Catalunya (més d’1 milió d’hectàrees). La no intervenció de la superfície protegida es trasllada, per dissort, a la superfície forestal: només un 29,5% de la superfície forestal privada disposa d’instruments de planificació per a la gestió de les finques. Si el percentatge és baix, encara ho és més el de finques amb actuacions executades d’acord amb la planificació aprovada. En resum, tenim 2/3 parts de Catalunya amb un grau de no intervenció (no gestió) preocupant, amb conseqüències directes sobre la biodiversitat i els riscos. No torneu a llançar-vos a la jugular, que us veig a venir; de cap manera no estic dient que cal intervenir arreu, però em sembla que aquesta visió que la Natura és inviolable ignora els més de dos milions d’anys d’interacció entre l’espècie humana i l’entorn. L’Informe reconeix, en aquest sentit que
♦ «A Europa, l’ús intensiu del territori ha conduït a què en l’actualitat no existeixin pràcticament boscos del tot lliures d’intervenció humana, suficientment grans i que continguin tota la biodiversitat nativa, incloent poblacions viables d’espècies amb necessitat de grans espais. (…) A la conca mediterrània es considera que únicament el 2% de la vegetació original roman relativament inalterada (…) L’inventari de boscos singulars realitzat pel CREAF l’any 2010, quantificava la superfície dels boscos a Catalunya amb un elevat grau de maduresa en un 2% de la massa forestal».
Crec que és necessari, i fins i tot gosaria dir obligatori, repensar què hem de fer tots plegats per redreçar el rumb. Potser la nostra cultura urbana ha tingut una influència massa significativa en la concepció del territori que ens envolta. Una cultura que continua creient cegament que hi ha més biodiversitat en un bosc de faigs de la Garrotxa que en un herbassar marginal d’un marge de pedra de la Terra Alta; que tallar arbres és una violació; que roturar boscos per a fer-hi conreus és un atemptat; que cal fer el que calgui perquè una determinada espècie no desaparegui, tot i ignorant que les condicions ambientals del seu hàbitat fan impossible la seva supervivència. Una cultura urbana que brama quan sent les campanades de l’església o s’emprenya perquè les vaques protegeixen els vedells. Hem de reconèixer que involuntàriament creiem que la vacuna al formigó és deixar que la Natura faci, no tocar res. I no és això.
No, no és això, companys, i més encara amb la realitat dels impactes del canvi climàtic, que no fa sinó tensar encara més les diverses problemàtiques ja existents de fa temps: des de la desigualtat social a la insostenibilitat del model de creixement. Uns impactes que a Catalunya es resumeixen en una progressiva disminució de la disponibilitat d’aigua (vegeu aquí els resultats, les conclusions i les recomanacions del projecte Life MEDACC, Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic). La pitjor mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics, és la manca de gestió del territori; molt em temo que, amb la biodiversitat, pot estar passant una qüestió força semblant.
Quan algun setciències se les dóna de molt intel·ligent, el llenguatge popular l’acostuma a elevar a la categoria d‘inventor de la sopa d’all. Doncs ara resulta que l’autèntic inventor de la sopa d’all, segons he llegit en la web d’Internet blogs.mesvilaweb.cat, no va ser altre que el sobirà Jaume I el Conqueridor. Resulta, segons aquesta versió, que un dia el mític rei va anar a caçar i es va allunyar dels seus companys de cacera. Aleshores, fent-se passar per un rodamón i per a saber quina opinió tenia el poble de la seva figura, preguntava a tothom que trobava què en pensava del rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona, comte d’Urgell i senyor de Montpeller.
Però quan es va fer de nit, el bon home es va perdre pel bosc; fins que, mig mort de gana va trobar una cabana on hi havia una pobra velleta esporuguida. Malauradament, aquella dona li va dir que no tenia res per a calmar la seva gana. Aleshores, el rei va començar a cercar i va trobar un rosegó de pa, una mica d’aigua i un grapadet de sal. Al cap d’una estona de posar aquests ingredients a bullir, va trobar una cabeça d’alls i la va tirar a l’olla. Passada mitja hora va posar la sopa en un plat i se la va menjar: havia inventat la sopa d’all! I encara que la sopa d’all probablement té detractors, moltes persones segur que dedicarien un carrer a Jaume I a cada poble i ciutat de Catalunya per la seva condició d’inventor, més que no pas per ser sobirà.
Segur que l’inventor del foc —desconec qui va ser— té molts devots, però també crítics, sobretot entre els damnificats pels incendis i per les cremades. L’home prehistòric que va idear l’agulla d’os segur que és venerat pels sastres i vituperat per aquelles persones que algun dia s’han punxat el dit. El mateix passa amb els inventors de la roda, el carro i el cotxe: alguns consideren aquests invents un gran avenç, i d’altres uns artefactes que ocasionen molts accidents, maldecaps, contaminació, desgràcies i dependències del banc i del mecànic.
L’aparició de l’escriptura i el descobriment de la impremta, són saludats i aplaudits com un instrument de comunicació imprescindible en el desenvolupament del pensament, encara que molt probablement molts tirans i governants autoritaris consideren que les lletres són massa perilloses. Una cosa semblant passa amb el calendari, un invent que ens pot ajudar a ordenar el temps, però que també ens té encadenats i no ens deixa actuar amb llibertat. O la moneda, una peça de metall que facilita les transaccions, però ens esclavitza i ocasiona explotacions laborals, tractes degradants i corrupció.
Tots els invents segur que tenen pros i contres: la cadira, la palanca, la brúixola magnètica, el molí de vent, el canó, el rellotge en totes les seves variants, el vàter i el bidet, el microscopi, el termòmetre, el telescopi, el telègraf, el telèfon, la bombeta, la ràdio i el transistor, el gramòfon, la fotografia i el cinema, l’avió, el motor de combustió interna, el submarí, el parallamps, el sistema mètric, la vaccina, la pila elèctrica, la bicicleta, la locomotora de vapor, el teler, els llumins i l’encenedor de butxaca, la recol·lectora, l’alfabet Morse, la màquina d’escriure, el frigorífic, l’ascensor, els raigs X, el tractor, el fre de disc, el cinturó de seguretat, l’acer inoxidable, la penicil·lina i els antibiòtics, el pal de fregar, el paper higiènic, la rentadora, l’aspiradora, la cremallera, la televisió, el radar, el bolígraf, l’ordinador, el microones, el semàfor, la torradora de pa, la guitarra elèctrica, el cafè instantani, la bomba atòmica, la targeta de crèdit, la planxa de vapor, el vídeo, el fax, el telèfon mòbil, el codi de barres, el disc compacte, la realitat virtual, la fusió nuclear i Internet, entre altres descobriments més o menys transcendentals.
Però, de moment, la sopa d’all continua essent l’invent més popular.
«Tant put un all com cent cabeces (o cent cebes)», diuen encara a Manresa i a Olot.
L’escriptor i lingüista alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), tot just acaba de publicar dos llibres imperdibles d’interès resistencial. D’una banda, Municipi de Peramola. Toponímia («Col·lecció d’estudis locals», 5, 258 pp.) i, de l’altra, Món rural. Mots que es perden («Mots del cim», 24, 196 pp.), ambdós fets a Edicions Salòria.
Toponímia de Peramola
El volum Municipi de Peramola. Toponímia, dedicat als «maons del llenguatge geogràfic quotidià», en paraules del geògraf i escriptor Joan Tort i Donada, té la peculiar virtut de reflectir una cosa tan subtil, i alhora intangible, com l’esperit de la terra i de la seva gent.
De fet, en el cas que ens ocupa, ens hem de remuntar, pel cap baix, més enllà de la dominació romana de parla llatina, quan al Pirineu hi havia poblacions que mantenien parlars d’origen bascoide. Després dels romans s’hi van instal·lar pobles germànics, com ara els gots i els francs, de llengua germànica, amb què d’aquesta relació al territori i els successius parlars dels seus habitants en van sorgir els noms de lloc, o topònims, que descriuen el paisatge que ens envolta d’una manera ben senzilla i, també, sovint, especialment suggeridora.
De l’ingent treball d’Espunyes en són bona mostra les 688 referències ordenades alfabèticament i incloses al text en la primera part del llibre sota el títol «Toponímia del terme municipal de Peramola. Segles xvi, xvii i xviii», en què l’autor recull els topònims trobats en quatre capbreus (de 1575, 1639, 1739 i 1780), juntament amb els de l’anomenat Cadastre de Patiño (1716); en la segona part, titulada «Toponímia del terme municipal de Peramola. Tradició oral» hi trobarem fins a 1.041 topònims aplegats des del boca-orella popular.
L’objectiu preferent del treball del poeta peramolí ha estat preservar per a la nostra memòria col·lectiva l’apressada desaparició de desenes de noms de lloc, especialment de topònims menors, com ara trossos de terreny, que s’han perdut bàsicament per dues raons: perquè el propietari va deixar de conrear-los o perquè va integrar-los a una peça de cultiu més gran.
Mots que es perden
Amb el mateix afany de preservar la parla —potser, encara, més peremptori—, l’autor de l’imprescindible, entre més d’una dotzena de títols de poesia, narrativa i assaig, Dites, locucions i frases fetes(2007), recull a Món rural. Mots que es perden, no solament els mots que gairebé irremissiblement potser ja formen part del museu lexicogràfic sinó, també —i sobretot—, els que s’empobreixen i reculen per causa de la profunda castellanització, imposada des de l’Estat o, pitjor, acceptada per l’acadèmia.
En el pròleg d’aquest nou volum de capçalera —per als qui tenen curiositat per la llengua i alhora en volen la continuïtat viva—, l’autor esmenta un article que va publicar a la prestigiosa revista Llengua Nacional(estiu de 2010, núm. 71) en què ja assenyalava, sota el títol «La castellanització del català», que veure com el català s’afebleix «i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament». A més de blasmar els perniciosos efectes dels quaranta anys de franquisme, que ha comportat que les noves generacions «pensen en castellà el català que parlen», Espunyes també apuntava en l’esmentat article el fet que els catalans tampoc no podem dir que «hàgim fet mans i mànigues a favor de parlar —i escriure— un català mínimament correcte i net, sempre sota l’excusa, de mal pagador, de “a mi no me l’han ensenyat”. I quan s’ha pogut ensenyar, de voluntat per a polir-lo tampoc no n’hi ha haguda pas gaire. Sobretot pel que fa al català que avui es parla als mitjans de comunicació audiovisuals catalans, que si no és infame poc se’n falta. I déu n’hi do, d’altra banda, del que comencem de veure escrit en la premsa catalana. Uns mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el fan arribar fortament embastardit».
La terminologia que es presenta en aquest recull és la que el propi autor va poder sentir a la part baixa de l’Alt Urgell a mitjan segle xx, per bé que no és específica de les poblacions d’aquesta àrea —que aplega els pobles de Castell-llebre, Cortiuda, Nuncarga, Peramola, Tragó, Oliana, la Clua, Aguilar de Bassella i Bassella (aquesta darrera població ofegada sota les aigües de l’embassament de Rialb)—, perquè, per exemple, a Peramola (la seva vila natal) hi ha viscut gent provinent de moltes altres pobles amb parles que han enriquit la dels peramolins amb aportacions diverses.
Cal tenir en compte, a més, que alguns dels mots aplegats per Espunyes (que s’assenyalen amb un asterisc) no han estat recollits en cap de les obres magnes de la lexicografia moderna contemporània, és a dir, el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Com a mostra, alguns botons presos al vol:
Afalat –ada adj. i m. i f. Persona que menja amb excés i amb ànsia; llefarder. «Al Gaietà no sé com se li pot posar bé el menjar. Sempre endrapa afalat!»
Pràcticament desplaçat per fartó, fartanero golafre, o pels castellanismes tragóno tripero.
Esconcollir-se v. tr. Apostar-se en un punt determinat per a veure i no ser vist. «Volia espiar els tudons i es va esconcollir al bell mig d’una boixera.»
Pràcticament desplaçat per amagar-se.
Palandari adj. i m. Home que no acaba de fer les coses prou bé, pocatraça, desmanyotat. «Com se t’acudeix de fer treballar el Ferran! Que no ho saps, que és un palandari?».
Pràcticament desplaçat pel castellanisme manaces.
Rasper m. Espai, al costat d’un riu, compost de còdols i sorra a causa d’una riuada. «El cadàver del comte d’Espanya, a Nargó, el van trobar al rasper d’Armena.»
Sobre Josep Espunyes, de qui ja vam parlar al número 3 de La Resistència(abril de 2017) amb motiu de l’aparició de les seves Piulades de cultura popular. Bruixeria. Mimologismes. Llegendes, no us perdeu l’article que li va dedicar la lingüista Mercè Espuny, directora de Llengua Nacional, que en va fer una semblança molt adient a Núvol, en què reclamava que Calen més homes com ell.
La ràbia, segons totes les definicions que he trobat, és una malaltia contagiosa que afecta els humans a través de la transmissió d’algun animal que n’és portador. Causa la mort després de provocar una dolorosa encefalitis. Es transmet per la saliva o bé per la sang. També, es recull en les definicions l’us col·loquial de la paraula que defineix el fet d’arribar a un límit de patiment que la ràbia alleugera, a un estat d’agitació col·lectiu per queixar-se i manifestar-la o a qui li agrada provocar-la i propagar-la encara que sigui a base de mentides: el primer pas perquè el seu odi esdevingui un fet col·lectiu.
Aquest és el cas d’Albert Ribera i companyia. Odi en estat pur, un discurs polític per provocar la ràbia en el seu electorat. Tant li fot que procedeixi de l’obrerisme del Baix Llobregat, que sempre havia votat PSOE o a «mi Felipe», o als nostàlgics de l’«Una, Grande y Libre». El PP, al cap i a la fi ha fet el que ha fet sempre, defensar la mateixa oligarquia que hi havia durant el franquisme i els seus interessos. I el PSOE és l’alternativa descafeinada que la transició va atorgar a l’esquerra clandestina per a permetre, com va dir Lampedussa, «que tot canvïi perquè tot contiuï igual…».
Ciutadans no. El seu programa no té cap altre objectiu que fer de l’odi un valor. Cap més. Una actitud que encara som molts els qui recordem i que va ser a punt d’enfonsar Europa. Ara, però, n’han après i són més moderns. Com els animals rabiosos, ara transmeten aquest odi amb la saliva per poder imposar-la un dia per la via de la sang.
Trobo injusta l’actitud del PP i PSOE vers Catalunya, però té la seva lògica. A ningú no li agrada despendre’s de la quarta part del que considera com a patrimoni seu. Ciutadans, per contra, només hi veu una excusa cap on dirigir el seu odi, sense ideologia, pura ràbia gratuïta. Aquell vot rabiós que va fer l’èxit de Hitler, Mussolini o Franco un fet transversal. Tanmateix, sembla, que l’odi també ven i pot ser negoci. Només així es pot explicar el suport financer que reben aquests infames d’entitats bancàries catalanes, si més no d’origen.
Tenen l’obsessió d’arribar al poder per poder derogar lleis i crear-ne d’altres que vagin contra alguna cosa. Saben però, que per acontentar als Masters of Univers (els amos d’ara no tenen cara, són com el Minotaure al mig d’un laberint de corporacions) ja no cal perseguir jueus sinò posicionar-se al costat d’Israel. No els representa cap problema, sempre trobaran un altre objectiu per al seu odi endèmic. De moment, els catalans els representem una gran excusa. Ni tan sols parlen de diàleg, d’entesa, de fet polític o de negociació, només parlen de destrucció. No tenen cap més discurs.
El cap de la secció d’investigació del diari més venut del país estava obsessionat des de feia anys amb el número on posen una noia dins d’una caixa, la serren en tres parts, i les separen sense que ella deixi de moure el peu i la mà i continuï fent ganyotes amb la cara. Després d’una de les funcions va seguir al mag i a la seva parella fins al pis que tenen al barri antic de la ciutat, i els va espiar des del finestró d’una escala veïna. Quan va veure com les cames de la noia es posaven a cardar amb el mag, el cap es quedava al sofà llegint una revista i el tronc va reptar fins al bany per dutxar-se, el periodista va quedar molt més tranquil i va decidir que per fi havia arribat el moment d’abandonar d’una vegada per totes els seus costums abstemis.
El mestre levitador
Després de buidar el cul de diferents ampolles mig buides, el cambrer del bar de copes va matricular-se en el curs de levitació que programaven al centre cívic del barri. Al cap d’un parell de mesos de classes, els alumnes van comprendre que el professor era un impostor que mai els podria ensenyar a elevar-se un pam del terra ni que fos saltant, i van decidir arribar-li a la cara col·lectivament en nom dels calés que portaven invertits en les classes i pel temps perdut. Tan gran va ser la sorpresa de veure el mestre levitant traçudament i escapant-se per la claraboia del local mentre s’abraonaven sobre seu, que ni tan sols se’ls va acudir la possibilitat de recuperar part dels diners que el presumpte estafador guardava a la taula de fusta del seu despatx.
Grisor terminal
En poc més de deu dies, l’havien fet fora de la feina de missatger, havia enterrat la seva mare i el banc havia executat la hipoteca per quedar-se el trist pis de quaranta metres quadrats on vivia. Estava tan enfonsat en la merda que, quan la dona també va anunciar-li que el deixava, l’home més gris de la ciutat va deixar de compadir-se, entenent que havia completat la seva caiguda lliure i que a partir d’aleshores les coses només podien millorar. Va ser llavors, travessant el carrer capficat en nous projectes que li haurien de permetre reactivar la seva existència, quan el camió de les escombraries va tatuar el seu cos sobre l’asfalt i va continuar l’inestable trajecte cap a l’abocador, mentre el conductor intentava esquivar els vehicles aparcats a banda i banda del carrer enmig d’una antològica borratxera.
Predicant amb l’exemple
La gran quantitat de vasos de vi, cava i whisky que el director general de trànsit s’havia pres en el decurs del sopar, van posar seriosament en perill la seva verticalitat. Conscient del seu estat, més proper al coma etílic que a la sobrietat, l’alt càrrec públic va preferir esperar una estona prudencial abans d’agafar el cotxe per tornar a casa, no fos cas que l’enxampessin en aquell lamentable estat en un control d’alcoholèmia. Després d’un parell d’hores fent temps en un bar proper, on va ventilar-se cinc combinats més de bourbon i algunes cerveses, l’home va considerar que finalment estava en condicions de conduir sense posar en risc la resta de la humanitat.
Cal agrair a l’incansable càmera, el vigatà Albert Bagué, la seva tasca memorialística de multitud d’actes, especialment culturals, a les comarques de muntanya. En aquesta ocasió, gràcies a ell, recuperem la conferència que va fer el no menys incansable amic, l’intel·lectual Ramon Cotrina, amb motiu de la presetació el 18 de febrer de 2017, a Sant Joan de les Abadesses, del llibre del catalanòfil John Langdon-Davies Home a la muntanya, text de què ja vam tenir ocasió de parlar-ne en una edició anterior de La Resistència.
Durant la seva intervenció —que va precedir Jordi Casanova—, Cotrina va desplegar tot el seu saber, sobretot del món poètic del moment històrics que va viure el també poeta i muntanyenc anglès.
Mes maleït aquest de juny, de la falç al puny in illo tempore, quan tot sembla que torna a l’(a)normalitat. A casa, entre els talls de xarxa de Robistar —ni pagant sant Pere canta—, a l’espera que a la mitja muntanya hi arribi la suposada panacea de la fibra òptica promesa, i les tasques quotidianes que ens abasseguen, la calor ja m’aixafa l’ànim i només cerco trinxats de bacallà esqueixat amb ceba tendra, pebrot verd, tomàquet i quatre olives negres de la Terra Alta –i aigua pura, és clar–, sobretot per a no excitar la bilis que enardiria les pedres que remoregen la bufeta de la fel que aquest cos que habito arrossega, oh! meravelles, des del primer d’octubre del passat any, aquell en què vam votar ésser una república, per bé que els poders fàctics i alguns nostrats «independentistes» cagacalces s’encarreguin de no deixar-nos exercir-la.
El llop. Xavier Borràs, 2005 (oli sobre tela).
Per cert, tots aquests municipis que han batejat places —noves o velles— amb el nom de l’U d’Octubre de 2017 son, lingüísticament parlant, d’un analfabetisme que tomba d’esquena. En català cal dir primer d’octubre i no u d’octubre, que és una forma acastellanada moderna, tal com molt bé explica el lingüista Gabriel Bibiloni en un article recent.
Nou jornalisme o vell màrqueting?
Encara que sembli la cançó de l’enfadós, o un ritornello més propi d’un dia de la marmota insofrible, no em cansaré de sorprendre’m per com ha canviat el jornalisme —això que en diuen, malament, «periodisme»—, aquest «periodisme» que ara afirmen que és tan nou i nou…, que ja comença a fer pudor, aquella catipén (mot caló que cal recuperar) ofensiva del vell màrqueting que tot ho masega, en què es confon i es vol confondre —per allò de les suposades lleis del mercat— l’art d’anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (que deia l’enyorat Ramon Barnils), amb un batibull de «collonades» tecnològiques que no solament no hi tenen res a veure, sinó que n’allunyen la intenció.
Certament, cal cercar novés fórmules d’acostar-se als nous lectors que neixen, com les flors del poeta, a cada instant. Però haver d’estar tots els dies empassant-nos collonades que ara en diuen «virals» o llegint notícies i reports passat pels mil sedassos dels gabinets de premsa de tota classe i condició i pretendre fer-nos passar el bou («periodisme») per bèstia grossa (màrqueting) cansa molt i, en qualsevol cas, mostra la deriva que, amb l’excusa del món digital dels darrers vint anys, ha convertit aquest vell ofici en un desori on el que menys compta és la recerca de les veritats i de les mentides que el sistema amaga a base de subvencions i publicitat encoberta.
Al nucli d’aquest embull hi ha, certament, el legítim dret de les empreses de comunicació a no enfonsar-se i a treure el màxim rendiment dels reptes que emprenen, fins i tot encara que vagin errades amb segons quines aventures mediàtiques; però, igualment, hi ha una qüestió tant o més fonamental: el públic lector s’ha avesat —millor dit, s’ha aviciat— al «tot gratis», com si aixecar la persiana dels mitjans cada dia, quasi les 24 h al dia, tots els dies l’any, no tingués uns costos si fa no fa elevats i tothom treballés per amor al proïsme.
Ja veurem, temps a venir, qui pot aguantar aquesta situació i com es pot debatre un canvi, necessari, en el biaix que han emprès la majoria de mitjans dits digitals. Perquè els altres, els de «paper», de tota la vida—i això, també, cal tenir-ho clar— són en la indigència, tot i els cabassos de milions que han rebut d’arreu en els darrers vint-i-cinc anys.
L’abassegadora submissió a la llengua anglesa
«El brífing del trail running del mountain training serà a les 10:00 AM. Se serviran cupcakes i després anirem amb track bike pels voltants.» Si heu entès res de les frases anteriors, enhorabona, sou dels qui heu estat sotmesos i accepteu els anglicismes que envaeixen, subtilment, les llengües romàniques (no solament el català, que ja és interferit de fa segles pel castellà). Alguns d’aquests mots (com brífing o cupcake) ja són neologismes acceptats pel TERMCAT, el centre de terminologia de la llengua catalana (creat el 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans); d’altres, de fet la resta, no, bàsicament perquè ja hi ha mots en català què expressen exactament el mateix: trail running = cursa de muntanya; mountain training = entrenament de muntanya; track bike = bicicleta de pista; AM = matí… En podeu trobar exemples a cabassos, però a casa nostra, especialment en el camp dels esports (de muntanya) o en el món de les empreses, la invasió és absoluta i molts mitjans de comunicació no fan cap esforç per a canviar-ho, empesos per la mandra o perquè ja els està bé.
Les noves tecnologies, de què s’han fet ja molt manlleus, alguns més encertats que d’altres (tuitar, piular, clicar…) també contribueixen a aquesta anglesització del català i de les llengües veïnes. És un molt mal moment, just ara que la nostra llengua pateix un retrocés en l’ús social molt important en les metròpolis (per primera vegada hi ha bars i comerços a Barcelona, per exemple, on no us entenen si parleu en català) i que la suposada immersió lingüística ha produït el fenomen que les generacions actuals (també, molts mestres) dominin molt menys la parla pròpia que les generacions anteriors, que no van tenir l’oportunitat (manu militari) d’estudiar en la seva llengua.
Els sociolingüistes ho han advertit, però em temo que poca cosa s’hi pot fer sense un estat al darrere. I això de l’estat, la república que volem i que vam votar, no sembla que estigui a prop.
