El llibre Family Office, de Robert Villesdin —pseudònim d’un empresari català que vol restar en l’anonimat— és un «joc de trons» dels negocis que s’esdevé durant la darrera crisi econòmica i en què les lluites de poder en el si d’una empresa familiar es desenvolupen fins als límits de la crueltat.
Escrita en castellà, en l’obra, amb un estil directe, gens enfarfegat i de fàcil lectura —no absenta d’humor i d’ironia—, el sexe i la gastronomia internacional —de què l’autor exhibeix molt bon coneixement— hi tenen cabuda sense calçador.
Aquest empresari, que coneix prou bé el descarnat món dels negocis de primera mà, s’amaga rere el pseudònim Robert Villesdin per a desvincular les maldats i transgressions que conté aquesta primera incursió literària de Family Office de la seva pròpia trajectòria personal.
Maria Dolors Farrés. Foto: Adrià Costa (Nació Digital).
L’hora quieta és el títol originari de la novel·la que es convertiria en El monestir de l’amor secret (guardonada com a finalista del Premi Sant Jordi 2007) i que Proa va publicar l’any 2008. Però, el llibre de Maria Dolors Farrés (Vic, 1962) —que ara torna publicat amb el segell Principat Edicions— és la versió íntegra, la que l’autora va concebre en un principi, i que mai no va veure la llum en paper perquè l’editorial li va fer reduir l’extensió abans de presentar-la al premi, per bé que va ser publicada en suport digital i de descàrrega gratuïta al diari Nació Digital l’any 2003.
L’obra ens mena a l’interior del monestir històric de Sant Llorenç del Munt, a Osona, on dos frares cultes, Galzeran de Monsingle i Berenguer de Vallclara, estableixen una sentida i proscrita relació amorosa. Assistim a la lluita contra les seves pròpies consciències, entrenades per al celibat, alhora que en el món exterior els fets també són convulsos.
L’acció comença l’any 1378, un dels més agitats del segle XIV, amb l’esclat del cisma d’Occident. Més endavant, l’atac criminal a la fortalesa de Monsingle, un rebrot devastador de la Pesta Negra i les intrigues dins del mateix monestir, tenen diverses conseqüències, totes irreversibles, per als dos protagonistes.
L’hora quieta originària, la que li va sortir de l’ànima a Farrés quan vivia en una casa aïllada i molt emboscada de Vilanova de Sau, la seva pàtria emocional, fa la sensació que és una obra nova. Les lectores i els lectors atents ja sabran veure-hi la diferència. Parlant, doncs, del gruix de l’obra, cal remarcar que constitueix un autèntic descobriment de personatges, trames, intrigues i escenes a dins i a fora del monestir històric de Sant Llorenç del Munt (Osona), que a la novel·la El monestir de l’amor secret no apareixen.
Fa al cas que, després d’haver aparegut El Càstig (2017), novel·la cronològicament anterior a El monestir de l’amor secret, hi va haver moltes persones que van manifestar el desig de llegir-ne la continuació natural, malgrat que El Càstig és una obra completa en ella mateixa. Arribats a aquest punt, Farrés va posar-se en contacte amb Proa per mirar de saber quants exemplars quedaven d’El monestir de l’amor secret. La resposta va ser que molt pocs, i que no els era possible fer-ne una tercera edició. Amablement, però, li van oferir una sortida: retornar-li els drets d’autor. La solució, és clar, passava per publicar-la personalment, amb l’ajuda imprescindible dels seus eterns mecenes, els gestors culturals Lluís Vilalta Vivet i Dolors Marsal Escós.
L’hora quieta, la que en diríem «la versió de l’autora» sortirà aquest mes de març i es presentarà en diverses localitats d’Osona i de Barcelona.
Des dels temps més remots l’home ha deixat constància escrita, dibuixada, pintada, esculpida, filmada o gravada de les relacions sexuals implícites. Quan aquestes formes expressives són considerades obscenes, perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides, es quan es parla de pornografia.
La constància d’aquesta expressió ha estat feta per motius naturals, religiosos, culturals, comercials o polítics. No hi ha cap religió que no tingui algun monument, escultura o pintura amb imatges de sexe. N’hi ha en pintures prehistòriques en homenatges a la fertilitat de forma fàl·lica, en l’art africà més primitiu, en les religions monoteistes i politeistes, en les orientals, en les catedrals catòliques i en les construccions babilòniques. Homes i dones en diferents posicions, copulant o excitant-se mútuament els genitals, formen part de qualsevol ruta turística o cultural pels monuments més antics. En la majoria de casos amb un objectiu més aviat didàctic que no pas d’excitació. Si més no avui en dia.
Gàrgola del segle XV al costat de la portada romànica de la Catedral de València.
Tot i que en qualsevol servidor públic d’Internet es fàcil accedir a totes les fílies possibles, encara no n’he trobat cap amb «gargolafília», i excuseu-me el neologisme. S’han trobat imatges de nus i de fal·lus de 25.000 anys abans de la nostra era; no cal ni parlar de la importància del sexe, i per tant de la seva representació, en l’Antic Egipte i en la Grècia i la Roma clàssiques. A l’Edat Mitjana, tot i la repressió que va exercir-ne l’Església catòlica —que va arribar a cremar gent per determinats comportaments sexuals—, l’art romànic va ple de capitells i de figures de pedra que practiquen sexe. Al final d’aquesta època, als inicis del Renaixament, Bocaccio va escriure el Decameró, on el sexe és descrit com un plaer alegre i innocent, al contrari de l’obscurantisme i els tabús que imposaven les poderoses autoritats eclesiàstiques. El gòtic va omplir racons i teulats de les grans catedrals amb imatges de sexe explícit. Fins i tot la Bíblia recull pràctiques sexuals a les quals ha donat nom. Per exemple, de la masturbació també se’n diu «onanisme», en memòria del personatge d’Onan, que copulava amb un forat a terra per fertilitzar-la, o del sexe anal «sodomia», tot fent referència a la ciutat de Sodoma —on sembla que era una pràctica habitual fins que el foc repressor la va anihilar—, com la veïna Gomorra. Des que l’home va descobrir que a més de gaudir servia per procrear, la representació gràfica del sexe al llarg de la història ha estat glorificada, perseguida, adorada i culturitzada.
La fotografia, el cinema, el vídeo i les xarxes socials van capgirar la situació i la representació real de tota mena de pràctiques i va passar a convertir-se en un gaudi personal i transgressor i en un objecte de consum per a l’excitació dels usuaris, com ara el rebesavi del rei espanyol, Felip VI, que n’era un gran aficionat i col·leccionava pel·lícules en blanc i negre i mudes que es feia fer per a ell. Tot i així, els tabús i els perjudicis encara existeixen.
Les noves tecnologies han orientat la pornografia a un fet purament mercantilista. Malgrat que sigui poca la gent que admet que entra en webs de contingut sexual explícit, les xifres canten. Un 12% dels webs d’Internet són de contingut pornogràfic, és a dir, uns 25 milions. A nivell mundial es mouen uns 5.000 milions d’euros i un 35 per cent de les descarregues que es fan diàriament són de contingut pornogràfic.
No em considero gens partidari d’allò que «qualsevol temps passat fou millor», però considero molt més estimulant el cinema pornogràfic americà dels anys setanta i vuitanta del segle passat que no pas el que es fa ara. Tot i que la definició i la nitidesa de les imatges ha evolucionat molt, considero com a molt més estimulants, molt més naturals i més excitants aquelles pel·lícules que hi havia en els videoclubs amb la fabulosa Vanessa del Rio, —una de les meves favorites—, una mulata mig cubana i mig porto-riquenya, salvatge i entregada que ja va fer gairebé de tot (dobles penetracions, bukakes, gola profunda, etc); o Georgina Spelvin, Marylin Chambers, Little Oral Annie, Amber Lynn, etc. Els actors eren peluts, alguns panxuts i amb aspecte normali, excepte en les dimensions dels seus membres, com Harry Reems, Ron Jeremy o John Holmes. Encara eren uns ferms defensors de la teoria «on hi ha pel hi ha alegria», i ni homes ni dones es depilaven, i la força de la gravetat es feia evident en les formes dels actors. Aquesta proximitat s’allunya molt de la pornografia que es fa actualment, on la part masculina s’uniformitza a base de pectorals adquirits en hores de gimnàs o amb la presa d’hormones, tots amb el cabell curt, cada muscle al seu lloc i res de pilositat. Les dones, tres quarts del mateix: cossos esculpits en el quiròfan i obligades a fer coses cada vegada més extremes.
Fotogrames d’un film pornogràfic austríac de Johann Schwarzer (1906), com els que col·lecionava Alfons XIII.
Als anys vuitanta no eren pocs els matrimonis o parelles que, de tant en tant, miraven alguna porno, on a més d’excitar-se aprenien noves posicions. Avui en dia això, només s’ho poden permetre les parelles acròbates. Per començar, pretenen imposar uns cànons de bellesa, segons uns criteris que seran tan efímers com la moda dels culs grossos i l’excés de greix que lluïen les actrius de les pel·lícules que produïa i consumia el rebesavi del rei, Alfons XIII. Aquell cinema pioner nord-americà, lògicament s’adaptava als canons estètics del moment, però transmetia certa sensació de realitat que ara n’és absent. És moda la pornografia de fer servir i llençar, la del qui dóna més, tot i intentant sobrepassar uns límits que la resta dels mortals som molt lluny d’apropar-nos-hi.
A finals dels anys vuitanta es van produir dos fets fonamentals que van fer trontollar la indústria nord-americana del sexe per adults. L’un va ser la irrupció de la sida, que va afectar uns quants actors –va provocar la retirada de Vanessa del Rio, per exemple–, amb què l’asèpsia més freda es va imposar en el gènere. L’altre fet transcendental va ser la retirada del mercat de la fabulosa Traci Lords (nascuda com a Nora Louise Kuzma), quan es va descobrir l’any 1986 que no era major d’edat quan va rodar els films. Per més que ho diguin els papers, la naturalesa anava en camí invers i costava molt veure una menor en aquella dona tan exuberant i lliurada. De fet, el que s’hauria d’haver fet és detenir —sota l’acusació d’un suposat delicte de pederàstia— tota la gent que havia llogat, comprat, baixat, compartit o vist qualsevol de les desenes de pel·lícules en les quals va participar Traci Lords, amb aquelles pel·lícules plenes d’estudiants disposats o disposades, o d’animadores que competien amb les seves habilitats amb els sementals que jugaven al futbol americà. La hipocresia general en aquest assumpte és generalitzada.
Quan les cadenes de televisió fan un documental o reportatge sobre qüestions relacionades amb el sexe no es descuiden mai de posar un quadradet vermell amb un 18, com si quedés algun adolescent o menor que no tingui un aparell o tingui un amic que en tingui que permeti accedir a tot tipus de pornografia.
Traci Lords.
Només directors minoritaris com Gaspar Noé o Lars Von Trier, entre altres, gosen fer pel·lícules amb sexe explícit. Una bona coartada intel·lectual per accedir a la pornografia, com ho va ser en el seu moment la memorable L’imperi dels sentits (1979), de Nagisha Oshima, i, anteriorment, El diable i la senyoreta Jones (1973), de Gerard Damiano, o Rere la porta verda (1972), dels germans Mitchell.
El punt d’inflexió es va produir l’any 1972 amb l’explotació comercial de la famosa Deep Throat (Gola pregona), també de Damiano, que va disparar la fama de la seva protagonista, Linda Lovelace. L’argument anava d’una dona que no tenia orgasmes fins que un metge descobreix que té el clítoris a la gola. La resta ja se la poden imaginar. Amb un cost de menys de 50.000 dòlars —i diuen que produïda per la màfia—, va recaptar-ne 600 milions i, percentualment, encara avui es considera la pel·lícula més rendible de la història del cinema. La batalla que va iniciar l’administració Nixon per prohibir-la i l’empresonament del seu protagonista, Harry Reems, van ajudar a popularitzar-la; fins i tot Jackie Onassis, la vídua de John F. Kennedy, la va anar a veure entre molts altres famosos. La revista especialitzada en cinema Fotogramas, que jo recordi només va fer la crítica, carregada d’estrelles, d’Història de Joanna, també de Damiano, on l’entès analitzava la utilització de la càmera, la posada en escena i un munt de particularitats que estic gairebé segur, va ser el únic espectador que s’hi va fixar.
Un altre cas va ser el de Calígula, una producció de la revista Penthouse —que hi va abocar un munt de calers— perquè el mediocre director de cinema eròtic, que no pornogràfic, l’italià Tinto Brass, comptés amb actors de la talla de Peter O’Toole o Malcom MacDowell. Se’n van fer dues versions, la que es va estrenar a les sales comercials sense sexe explícit, i una altra de la qual renega el director i que és plena d’escenes pornogràfiques amb el més selecte de la indústria porno italiana.
Tots els servidors ofereixen totes les modalitats imaginaries (anal, oral, orgies, trios, vells i velles, jovenets, transsexuals, sadomasoquisme, grups d’homes per a una dona, grups de dones per a un home, antic i modern, lligats amb cordes, etc). Només la pederàstia, la zoofília i el sadomasoquisme no consensuat entre els practicants s’aireja en circuïts tancats i prohibits per als malalts mentals que els consumeixen. Tampoc no abunden les imatges de coprofília (excitació amb els excrements) o de necrofília (excitació amb difunts). De la resta, hi ha totes les variants sexuals imaginables. Per als qui vulguin fugir dels cossos plastificats i de l’absència de pèl, només cal que entrin en qualsevol dels servidors especialitzats i facin un clic on diu Vintage o Hairy (peluts).
Localització / Deslocalització. Paraules de moda en aquest moment, mal utilitzades per a d’altres finalitats i objectius molt llunyans quant al seu significat.
Per a entendre-ho: es barregen tres conceptes que no tenen res a veure entre ells i que mal intencionadament n’hi ha que els utilitzen per a finalitats polítiques. Vegem-ne quins són:
Canvi de domicili social, vol dir això mateix, el lloc on està domiciliada una empresa que per ell sol no té rés a veure amb marxar el centre productiu del lloc on rau, simplement és que es registra en un altre lloc i se suposa que les reunions del seu Consell d’Administració, Junta General d’accionistes, etc., es faran en aquest lloc.
Canvi de domicili fiscal, aquest canvi afectaria més, ja que suposaria que l’òrgan d’administració i presa de decisions es traslladaria a un altre territori i seria allà on tributaria els seus impostos, això tindria una afectació en especial al % dels impostos cedits per l’Estat a les comunitats autònomes. En el cas de Catalunya voldria dir no ingressar el 50% de l’IVA i de l’ IRPF generats per aquesta empresa. No tindria cap efecte de recaptació per a Catalunya quant a l’impost de societats, ja que aquest és al 100% d’àmbit estatal.
I, per últim, la deslocalització, que això voldria dir marxar del lloc on és el centre productiu, amb un impacte important tant de tipus laboral com de tipus econòmic. En el cas de ser una gran quantitat d’empreses que prenguessin aquesta decisió, evidentment impactaria en el PIB corresponent.
El missatge que ens estan donant aquests dies alguns polítics és que sigui el cas primer, com el segon, conflueixen en el tercer i queda com a deslocalització, i això és del tot incorrecte.
En aquest article, que pretenc que sigui informatiu, vull aclarir alguns matisos també sobre la localització.
Algú es pensa que quan una empresa decideix la localització o la deslocalització en un lloc concret és per un caprici? Doncs, no és pas així.
Webber, especialista reputat en localització logística, desenvolupa la seva teoria amb fonaments matemàtics i utilitzant eines estadístiques i mapes cartografiats amb coordenades, tot contemplant les magnituds que volem tenir en compte, per exemple la proximitat dels clients i els volums de venda, la distància i el cost de distribució, com també els proveïdors, el volum de compres i els costos d’aprovisionament que, entre d’altres, tenen en compte els factor temps o la mà d’obra especialitzada, etc. Al final ens proveeix en el mapa on hem de localitzar la nostra empresa, el magatzem, etc. Posteriorment, s’avaluen les infraestructures ferroviàries, portuàries i aeroportuàries.
Per tant de caprici res de res: hi ha raons importants i d’una lògica trivial que ens diuen on se situa una zona per damunt d’una altra.
Amb això vull dir que si la localització està ben argumentada, la deslocalització també n’ha d’estar, i calen raons molt poderoses per prendre aquesta decisió, ja que representaria un augment de costos no tan sols deguts a la deslocalització, sinó també als nous costos logístics superiors als anteriors i tot de fortes Inversions al nou centre productiu que o bé pagarà el consumidor o els resultats de l’empresa seran uns altres.
Vinc a dir que això no és com canviar-se de roba o avui sóc aquí i demà sóc allà. Si bé és veritat que els factors polítics d’inestabilitat no són bons companys de viatge, no són ni molt menys els únics avaluables.
La publicació fDi Magazine del Financial Timesha reconegut Catalunya com la regió més atractiva del sud d’Europa en termes d’inversió estrangera el 2018 i el 2019. Es tracta d’un dels rànquings més prestigiosos a nivell internacional que utilitzen les multinacionals per estudiar futurs projectes d’inversió empresarial. Per alguna cosa serà…
Avui només llegiré. Dimiteixo de pensar. Una hora? Un dia? Qui sap? Només llegiré i faré treballar els altres. Veig el Taga ben nevat i llegeixo Barceló, notes de Mali: «Que fàcil és viure sense crítics d’art. Ni futbol els diumenges. Ni misses, ni dinars. Solo con la vida es bastante. Menys el teu cul, estimada.» (13-XII-1994)
Avui, també, sóc Pessoa quan diu que és curiós i estrany i difícil de trobar paraules amb què verament puguem definir l’home diferent de les bestioles, però és fàcil de trobar la manera de diferenciar l’home superior de l’home vulgar.
Monument a Lao Tse a Quanzhou, Xina. Foto: Viquipèdia.
En viure dimitit de pensar, tinc molts dubtes de la meva existència, i no sé exactament si sóc jo o altri qui escriu per mi. Ja no veig el Taga. Lao Tse diu al Tao Te Txing:
Un bon cap, no és agressiu. Un bon guerrer, no és irascible. El guerrer hàbil, venç sense lluitar. Un bon dirigent, és humil. Això s’anomena la virtut de la no-lluita, fer servir les capacitats dels homes, utilitzar l’energia del cel.
Llegeixo que Epicur coneix el poder de la dominació que porta implícita la religió i la creença en els déus, i per això tractarà amb tots els mitjans d’alliberar els homes de tota superstició i histèria religiosa.
Acabo amb el final d’una novel·la d’amor de Vicky Lorca, Casa de huéspedes, de 1958 (aclareixo que Vicky Lorca era un pseudònim, que no sóc jo): «Quienes quiera que sean, siempre he dependido de extraños —dice Blanche».
En Manuel de Pedrolo deia que el temps s’escapa i fuig amb ell mateix. No és debades aquesta cita a l’escriptor nascut enguany farà cent anys a l’Aranyó, a la comarca de la Segarra, prop del riu Ondara, a la conca del Segre; una de les tres conques analitzades, amb la Muga i el Ter, dins el projecte LIFE MEDACC (MEDiterranean Adaptation to Climate Change). I, efectivament, el temps fuig: sembla abans d’ahir quan, amb un entusiasme encomiable que encara ara roman intacte, l’equip del projecte inicià la feina aquell mes de juny del 2013. Toca afrontar els últims sis mesos i obrir un procés de reflexió obert a tots els qui, amb més o menys intensitat, això del canvi climàtic amoïna una mica.
Paisatge tardorenc de la conca delTer des de la porta del Castell de Montesquiu (Osona). Foto: Gabriel Borràs.
Un procés de reflexió que és conseqüència dels resultats obtinguts, tant dels corresponents a les proves pilot executades en gestió forestal i agricultura, com de les anàlisis del temps passat i de les projeccions futures; subratllem, en aquest sentit, l’avaluació de les condicions ambientals en les tres conques (l’evolució climàtica, dels usos del sòl i dels recursos hídrics), la construcció d’escenaris socioeconòmics específics, l’establiment de projeccions de recursos hídrics en un escenari de canvi climàtic i canvi global, o l’establiment d’indicadors per a avaluar l’eficàcia de les mesures d’adaptació. Alguns dels resultats són objectius i, per tant, no sotmesos a discussió: com a exemple, la reducció de cabals circulants a les tres conques en les últimes dècades. Una altra cosa és valorar quines conseqüències té aquesta menor disponibilitat d’aigua sobre el territori i les activitats que s’hi desenvolupen, per una banda, i de quina manera cal que aquest territori i aquestes activitats esdevinguin menys vulnerables als impactes del canvi climàtic, per l’altra.
La badia de Roses (Alt Empordà) amb la plana empordanesa de la Muga. Foto: Gabriel Borràs.
Creiem, però, que enfocar el procés de reflexió a partir dels resultats obtinguts al projecte sense emmarcar-los en la realitat socioeconòmica de les conques estudiades i en l’evolució de les polítiques climàtiques a Catalunya, seria un flac favor a l’objectiu dels projectes LIFE. Efectivament, el Programa de Medi Ambient i Acció pel Clima (LIFE), l’instrument financer de la Unió Europea dedicat al medi ambient per al període 2014-2020, té com a objectiu general catalitzar els canvis en el desenvolupament i l’aplicació de les polítiques mitjançant l’aportació de solucions i millors pràctiques per assolir els objectius ambientals i climàtics, així com mitjançant la promoció de tecnologies innovadores en matèria de medi ambient i canvi climàtic. D’aquí que proposem les següents recomanacions en el marc d’aquest procés de reflexió que volem compartir, discutir, ampliar i consensuar amb vosaltres, soferts lectors. Unes recomanacions que parteixen d’una constatació evident:
«El canvi climàtic és una realitat contrastada sense cap mena de dubte, i no fa sinó incrementar encara més la pressió ja existent sobre els territoris, els sistemes agroforestals i la gestió de l’aigua. Així, els impactes del canvi climàtic a la Muga, al Segre i al Ter incrementen el nivell de vulnerabilitat actual a totes tres conques. La reducció de cabals circulants en el darrer sexenni i les projeccions dels escenaris futurs conclouen en una evident reducció en la disponibilitat d’aigua per als ecosistemes i les activitats humanes que en depenen.»
Recomanacions per a generar canvis en el desenvolupament i l’aplicació de les polítiques
i) És imperatiu i necessari enfocar l’adaptació als impactes del canvi climàtic en els sistemes agroforestals i urbans com una oportunitat real per fer tot allò que sabem positivament que cal fer, per bé que no ho fem amb prou intensitat o no hem començat a fer-ho encara. Les oportunitats que ofereix el procés d’adaptació als impactes del canvi climàtic i, per extensió, al canvi global són oportunitats per als sistemes (i el territori) que cal implantar per a poder mantenir rendibles i viables per al futur aquests sistemes (i el territori).
ii) L’abandonament de l’activitat agroforestal, encetada a finals del període 1950-1960 com a conseqüència de l’aposta pels combustibles fòssils, està tenint conseqüències sobre l’ús del territori. Segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015), de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 de l’any 2013; el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Només un 25% dels diversos instruments de gestió forestal són realment executats. No podem considerar la hidrologia forestal independentment de la gestió dels usos del sòl: ambdós aspectes estan tan íntimament lligats que la gestió dels usos del sòl cal considerar-la des del vessant hidrològic, i a l’inrevés.
iii) Factors de canvi global com la despoblació, l’abandonament de conreus, la pèrdua de la ramaderia extensiva i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi climàtic i, per tant, la vulnerabilitat (increment del risc d’incendi, episodis de decaïment forestal, pèrdua de recursos agroforestals —per exemple, les pastures—, disminució de la generació d’escorrentiu, impactes més severs durant els períodes de sequera, increment de les plagues, pèrdua de serveis ecosistèmics de regulació i provisió). La pitjor mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics és la manca de gestió del territori; incloure aquest fet en els instruments de la planificació territorial i sectorial és cabdal.
iv) La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats i d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya (primer trimestre del 2017); una població activa que depèn de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresari-industrial. L’accés a la terra és un coll d’ampolla. Per quin model apostem? Un de cooperatiu en un territori viu gestionat amb estima o un de piramidal, gestionat amb criteris macroeconòmics des dels mercats? Els dos són possibles, però els resultats són oposats des del punt de vista de la vulnerabilitat. En tot cas, independentment de l’estructura del sector productiu primari, hi ha d’haver un compromís on la sostenibilitat ambiental, social i econòmica sigui un factor determinant de primer ordre; en cas contrari, el sistema col·lapsarà a mig termini.
El Segre a prop d’Arsèguel (Alt Urgell). Foto: Gabriel Borràs.
v) Més del 85% de la població catalana viu a la línia costanera i, sovint, d’esquenes a tot allò que no és urbà, fins al punt que la desconnexió entre una part d’aquesta població i el territori físic que els acull és cada vegada més gran. Per altra part, la superfície forestal i agrícola suposa més del 90% de la superfície total de Catalunya. Els boscos, un dels proveïdors més rellevants de serveis ecosistèmics gràcies a llur biodiversitat, regulen el clima, el cicle hidrològic, l’erosió, actuen com a embornals de carboni, proveeixen menjar, fusta i llenya, cultura i benestar, mentre que l’agricultura proveeix d’aliments, genera també serveis com el control del foc, regula els fluxos d’aigua, nutrients i contaminants propis i d’origen urbà, fixa carboni i genera valor econòmic, fonamental per mantenir el paisatge, la població i la cultura. Cal que els gestors, els agents socials i territorials i la població en general de les ciutats costaneres prenguin consciència que la provisió de serveis, cultura, benestar i aliments té un cost i, per una qüestió de resiliència, el món urbà ha de contribuir a la provisió d’aquests serveis i aliments. Qualsevol agenda urbana sobre adaptació al canvi climàtic no serà completa si la planificació territorial i sectorial no contribueixen a la resiliència del territori que li proporciona aigua, aliments, cultura, lleure, materials i serveis.
vi) La determinació dels impactes, dels riscos associats i de les vulnerabilitats (la diagnosi climàtica) depèn del sistema/sector i de la dimensió física i socioeconòmica del territori analitzat. El mateix passa amb la determinació de les mesures i accions d’adaptació a emprendre; en conseqüència, tant l’avaluació dels impactes del canvi climàtic coml’adaptació tenen un component local/regional que les distingeix de la mitigació. L’èxit en l’adaptació als impactes del canvi climàtic dependrà de la bondat de la diagnosi climàtica però, sobretot, de la discussió de les mesures i accions a emprendre amb els actors locals/regionals. Les avaluacions i recomanacions globals han de ser, doncs, adaptades a nivell regional i fins i tot localment, ateses les notables particularitats ambientals i socioeconòmiques de cada territori.
vii) És del tot necessària la creació d’espais on estiguin representats els actors del territori, les administracions i els centres de recerca/tecnològics amb l’objectiu d’acordar les mesures d’adaptació que cal emprendre i gestionar els possibles conflictes que apareguin. Aquests espais —comunitats d’usuaris de l’aigua, meses de debat sectorials i/o territorials, laboratoris socials, comissions de sostenibilitat, consells de conca, etc.— han de basar-se en la multilateralitat per dues raons: a) perquè la realitat és prou complexa i no admet simplificacions; b) perquè la clàssica bilateralitat té com a resultat que només s’executen les mesures en funció de la capacitat d’influència que un determinat actor o entitat té sobre l’administració. Cal, doncs, una nova governança per a executar polítiques d’adaptació actives i eficients. Aquesta nova governança, a més, facilitaria el monitoratge i el seguiment de les mesures d’adaptació.
viii) Confiar en el fet que la tecnologia resoldrà la nostra vulnerabilitat és una condició necessària, però insuficient. Hem demostrat que l’ús de la tecnologia en l’eficiència de l’ús de l’aigua per a reg és positiva, amb estalvis de fins al 35%; això no obstant, la pràctica d’aquesta tecnologia no s’estén entre tots els usuaris per un cert temor a perdre drets concessionals històrics. Cal, també, una nova governança en la gestió de l’aigua, i considerar en major mesura tant els aspectes ambientals indicats més amunt, com el binomi aigua-energia. Encara hi ha marge de millora tant en l’agronomia com en la gestió forestal; així, per exemple, l’aplicació de les noves orientacions de gestió forestal són un camp prometedor per afrontar els impactes del canvi climàtic.
ix) Confiar en el fet que l’eficiència en l’ús de l’aigua —que va lligada, necessàriament, a l’eficiència energètica i a la progressiva implementació d’energies renovables— resoldrà la nostra vulnerabilitat a la menor disponibilitat d’aigua és una condició necessària, però també insuficient. Hi ha molts casos en què el guany en eficiència s’ha traduït en un increment en valor absolut del volum d’aigua captat del medi respecte a la situació anterior. Tal com afirma l’apartat c) de l’article 16 de la Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic, «la derivació amb caràcter prioritari dels recursos hídrics aconseguits amb millores d’estalvi i eficiència cap a l’assoliment dels objectius de qualitat dels ecosistemes aquàtics». No fer-ho pot arribar a suposar, d’acord amb les projeccions climàtiques, hipotecar la implantació de cabals de manteniment o ecològics en les nostres conques.
x) Per tot això resulta necessari plantejar el desenvolupament de solucions no només tecnològiques, sinó també ambientals i socials, que resultin sostenibles en el temps i que permetin una major integració dels diversos sistemes (hidrologia, boscos, biodiversitat, agricultura, ramaderia, etc.) amb les comunitats locals.
[Precisament, per reflexionar entorn els reptes que l’adaptació als impactes del canvi global, especialment en l’ús de l’aigua, la gestió forestal i l’agricultura, suposen per als nostres territoris i la nostra societat, el pròxim 24 d’abril tindrà lloc a l’Institut d’Estudis Catalans la Jornada Internacional Adaptant la Mediterrània al canvi climàtic: agricultura, aigua i boscos. Hi participaran experts en la temàtica, es presentaran els resultats concrets obtinguts pel projecte LIFE MEDACC, i se celebrarà una taula rodona amb gestors, experts i actors de les tres conques per debatre sobre la viabilitat local de l’adaptació en aquests àmbits. Us hi podeu inscriure des d’aquest vincle.]
L’efímera glòria d’Eusebi Molera, el llibre que us ofereix aquest mes de febrer de 2018 La Resistència, és un inèdit de l’escriptor i humanista vigatà Lluís Orriols i Monset, on narra, amb un estil àgil i entenedor alguns dels episodis de la vida de l’enginyer, urbanista, cartògraf, inventor i empresari català Eusebi Molera i Bros (Vic, Osona, 13 de novembre de 1846 – San Francisco, Califòrnia, EUA, 1932), especialment els relacionats amb les recerques que van fer el mateix Molera i el seu amic, i també enginyer Joan Cebrian, sobre un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català, editat als Estats Units, La Llumanera de Nova York, en la seva portada del setembre de 1879: «Edison eclipsat!».
Si cliqueu damunt la coberta us podreu baixar de franc aquest llibre.
De ben jove Molera ja va manifestar interès per l’enginyeria. Tot i no tenir cap vocació militar, per conciliar els seus desitjos amb la voluntat del seu pare, brigadier de l’exèrcit espanyol, va acceptar el consell del general Prim, amic de la família, i va ingressar a l’Acadèmia d’Enginyers Militars que li van permetre cursar els estudis superiors d’enginyeria.
Poc després d’acabada la carrera, l’any 1870, va marxar als Estats Units d’Amèrica, primer a Nova York i després a San Francisco on va ingressar al cos d’enginyers militars dels Estats Units. Va ser destinat al Departament Federal de Millora de Ponts i Rius on va cartografiar els grans Rius Sacramento, Colombia i Willimatte i va fer el mapa hidrogràfic de la badia de San Francisco. El 1873, va passar al Departament de Fars de la costa del Pacífic, que abastava des d’Alaska fins a Mèxic. Va escollir els llocs, va fer els projectes i va dirigir les obres de les dues terceres parts dels fars que encara funcionen a la costa del Pacífic dels Estats Units. També va inventat un sistema de senyals acústics o sirenes per als dies de boira espessa.
Eusebi Molera.
Com a arquitecte i urbanista destaca la seva tasca a l’ajuntament de San Francisco durant el mandat de l’alcalde Taylor. Supervisor de la ciutat i el comtat de San Francisco, la seva contribució va ser decisiva en la reconstrucció de la ciutat després del famós terratrèmol de San Francisco que va deixar sense casa 300.000 de les 400.000 persones que vivien a la ciutat. Molera va traçar els plànols i va dirigir l’execució de les obres.
Com a inventor, associat amb el seu inseparable amic, el també enginyer Joan Cebrián, va dissenyar i patentar tota mena de ginys: sistemes de refrigeració, bombes d’extracció d’aigua, una càmera fotogràfica de butxaca, un aparell molt semblant al megàfon, etc. Però, sobretot, aparells relacionats amb la il·luminació pública i privada, entre els quals destaca un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català La Llumanera de Nova York en la seva portada del setembre de 1879: Edison eclipsat!» «El gran problema resolt per dos catalans». Amb tot, cal reconèixer que la implantació de la llum elèctrica a l’enllumenat públic i domèstic als Estats Units es va fer gràcies, entre d’altres, al sistema ideat per Molera i Cebrian.
Va ser un destacat mecenes de les arts i les ciències,membre de nombrosos comitès, acadèmies i societats científiques americanes i europees, com la California Academy of Sciences de la qual va arribar a ser president. Orgullós dels seus orígens, sempre va mantenir la vinculació amb Catalunya i la seva llengua, que ja havia demostrat durant la seva joventut a Vic on va ser membre de l’Esbart de Vic i del Círcol Literari. A aquella època es remuntava la seva amistat amb Jaume Collell o Jacint Verdaguer, a qui, des d’Amèrica, enviava llibres de geologia i altres matèries, que el poeta va fer servir per compondre l’Atlàntida. Bona prova d’aquesta vinculació amb el seu país natal són les seves lectures sobre la marina medieval catalana, el Llibre del Consolat de Mar o sobre l’humanista Miquel Servet a la prestigiosa societat Chit Chat Club que aplegava escriptors, poetes i professionals de prestigi, o l’organització dels actes de celebració del 140è aniversari del descobriment del port de San Francisco pel també català Gaspar de Portolà.
Lluís Orriols i Monset va néixer el 22 de juny del 1922 a Vic i va morir-hi el 30 d’octubre del 2001. Va estudiar comerç i va treballar de gerent en una empresa del sector tèxtil. Era un gran lector, tal com ens comenta la seva filla, Núria Orriols: «Jo el recordo sempre amb un llibre a les mans».
Quan es va jubilar, a més de llegir, es va dedicar a la recerca arxivística —a la Biblioteca de Catalunya, a Ca l’Ardiaca, a l’Arxiu Episcopal de Vic— per a realitzar una intensa feina d’investigació centrada en la llengua catalana i en manuscrits dels segles XVI i XVII, tal com es trasllueix en les obres que va publicar a posteriori, com els Manuscrits del bé i del mal. Arxius vigatans (segles XIV-XVII]), Les bruixes segrestades, La contribució d’Osona a la llengua catalana (I i II) i Antoni Viladamor i la seva «Història general de Catalunya», a més d’altres opuscles inèdits com el que oferim en aquest número de La Resistència, L’efímera glòria d’Eusebi Molera.
En els Manuscrits del bé i del mal, publicat el 1993 per Rafael Dalmau Editor al número 3 de la col·lecció «Camí Ral», Orriols hi recull fins a setanta-set documents, la majoria dels quals classificats com a «processos criminals» en els arxius investigats i curosament seleccionats per l’autor, rigorosament transcrits i acompanyats de comentaris que donen sentit a les cròniques arcaiques i als còdex més intricats, tot fent més assequibles i amens uns textos que han suportat la feixuguesa dels anys i de la Història.
També, en el número 5 de la mateixa col·lecció Lluís Orriols hi publica l’any 1994 Les bruixes segrestades on, enmig de paisatges familiars, desfila un reguitzell de dones que formen un compendi d’allò que coneixem per bruixeria. Des de la inofensiva fetillera fins a l’experta en males arts i pactes diabòlics que viu intensament tots els tòpics divulgats. Però això també ens permet comprovar que no sempre la imatge de la bruixa és l’estereotip de la vella xaruga, lletja, estrafolària i esquívola. En el llibre, que aplega un con-junt de causes judicials que descobreixen fets i personatges ben documentats, Orriols, quan ho creu necessari, comenta amb rigor i explicacions adients els passatges que es poden fer més obscurs al lector interessat, però no avesat a aquest tipus d’estudis.
El llibre està indexat amb un «Preàmbul» i aquestes parts: Les bruixes conegudes, Les bruixes oblidades, Les bruixes segrestades, un índex toponímic i bibliografia. Orriols hi aclareix, d’entrada, que el llibre no parla de bruixeria, sinó de bruixes i de tot el que van haver de passar per culpa d’aquest estigma que les assenyalava. Completa el llibre una Llista de persones esmentades en els processos del Lluçanès: bruixes, personatges de la noblesa que presidien els judicis, autoritats eclesiàstiques, lloctinents de veguer, magistrats, jurats, procuradors, fiscals, notaris i escrivans, cirurgians, botxins, testimonis en els actes de visura dels senyals de bruixeria, testimonis de tortura i mort, testimonis de càrrec en els processos, testimonis de la defensa, persones citades pels declarants i dimonis. Un imprescindible índex toponímic i la bibliografia tanquen el volum.
La contribució d’Osona a la llengua catalana, editat en dos volums per Curial els anys 1994 i 1995 té el seu origen, segons conta el mateix Orriols a la «Presentació», en l’aparició del primer volum del Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i les citacions que hi apareixien relacionades amb Osona. D’unes primeres notes i pel fet que els següents volums es publicaven a un ritme que no anava d’acord amb la seva impaciència, va començar a treure dades, també, del Diccionari Aguiló i de l’Alcover-Moll, moltes de les quals va retrobar a posteriori en els volums subsegüents del Coromines. Igualment, va procurar ampliar els seus apunts amb una constant recerca a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Episcopal de Vic, una riquesa documental que li va permetre obtenir testimonis molt valuosos.
Tanmateix, la ingent obra d’Orriols no és un diccionari ajustat a unes normes formals establertes i aplega els mots per similituds, analogies i afinitats temàtiques que la fan molt atractiva, i que s’endreça amb un valuós index general alfabètic, un altre de temàtic i un de toponímic per facilitar la consulta. Hi trobem aquell mot perdut que un estudiós va recollir de boca d’un avi del Lluçanès; aquell manuscrit vigatà polsós i ratat, primer testimoni documentat d’un altre mot que potser ara ens és ben familiar; el vers o la prosa escrita per una ploma vigatana amb la riquesa expessiva d’una llengua que renaixi i que havia d’ésser la nostra. «El recull de tot això —escriu Orriols— és el que pretén ser aquesta obra.»
El llibre Family Office, de Robert Villesdin —pseudònim d’un empresari català que vol restar en l’anonimat— és un «joc de trons» dels negocis que s’esdevé durant la darrera crisi econòmica i en què les lluites de poder en el si d’una empresa familiar es desenvolupen fins als límits de la crueltat.
