Delta de l’Ebre: és l’hora del riu

L’Ebre a Tortosa.

[Un report de Gabriel Borràs.]

Surto de l’autopista per l’Ampolla, enfilo la carretera fins a Camarles i d’allà cap a Deltebre. És dijous, 26 d’abril, un dia de primavera amb pols sahariana a l’atmosfera; el Delta comença a despertar, mandrosament, d’aquest llarg hivern. Alguns camps ja estan enaiguats a l’espera que s’hi planti l’arròs. Tot torna a començar, com cada any, i en fa tants!

Avui, la Comunitat de Regants-Sindicat Agrícola de l’Ebre i la Campanya pels Sediments presenten el documental Sediments, una producció de River Movies i Barna Visuals. Tinc ganes de veure’l. Entro a la sala d’actes de la Comunitat de Regants; quasi una cinquantena de persones assegudes. Presidint la sala, una taula amb representants de la Comunitat de Regants, de la Campanya pels Sediments, de l’ACA, de la CHE, de la UNED i el batlle de Deltebre. Cadascú hi diu la seva d’una manera políticament correcta; de fet, uns discursos breus que són prou coneguts. Arriba el moment de la projecció: quaranta minuts per narrar els tres anys d’activitat de la campanya. El documental és força didàctic, entenedor, àgil i hi parlen tots els actors de l’univers de l’Ebre. Paga la pena veure’l; espero que ben aviat la nostra televisió pública el difongui en horari de màxima audiència amb o sense el vistiplau dels carcellers del 155. Especialment colpidors els testimonis d’operaris jubilats que havien treballat als embassaments i que confirmen, categòricament, el mal funcionament dels desguassos de fons d’algunes preses emblemàtiques de la conca (cas de la de Mequinensa).

En acabar el documental, espontani petit homenatge a en Josep Polet, l’home de l’aigua daurada, records d’infantesa de la campanya del colmateig, que era posterior a la campanya de reg. Li’n deien aigua daurada pel color de la matèria en suspensió (llims, fins, argiles) que l’aigua del riu portava en les riuades de tardor, i que fertilitzava amb matèria orgànica i sediments els camps del Delta. Una manera ben lògica de lluitar contra la subsidència i la regressió. Lògica aparentment impossible des de la construcció dels grans embassaments a la conca de l’Ebre (i de Mequinensa, en particular).

Després del petit homenatge, ens alcem tots de les cadires i les configurem en cercle per a facilitar el debat i veure’ns les cares. Entre els assistents hi ha les persones propietàries de llocs tan emblemàtics del Delta com l’Illa de Buda —un dels espais naturals més ben conservats de Catalunya— o el restaurant Els Vascos de la platja de la Marquesa —que, en paraules d’en Lluís Soler, alcalde de Deltebre, ha esdevingut el senyal de resistència a la regressió. Vull subratllar, sobretot, la presència de la Confederación Hidrográfica del Ebro (altrament coneguda amb l’acrònim de la CHE) en la persona de qui en fou el seu president durant quasi tres anys i mig (octubre 2008-febrer 2012). Vaig tenir la sort —o la dissort, segons es miri— de treballar amb la CHE quan ell n’era president, una època que es caracteritzà per quatre fets importants:

i) la redacció del primer Pla de gestió de l’aigua de la demarcació de l’Ebre d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua;
ii) La descontaminació de l’embassament de Flix;
iii) El Pla de restitució de Flix que havia de dotar de garantia quasi una cinquantena de municipis del Baix Ebre, la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta;
iv) La constitució de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE) amb la proposta del règim variable de cabals ambientals (també coneguts com cabals de manteniment o ecològics) al tram de l’Ebre català.

I destaco la presència de qui fou president de la CHE arran del contingut de la seva intervenció en l’hora llarga de debat. Resumidament, l’argumentació de Rafael Romeo fou la següent:

  • No és possible ara mobilitzar sediments del sistema Mequinensa/Riba-roja fins que els científics no certifiquin que no hi ha elements tòxics a l’embassament de Flix.
  • La Confederación és la casa de tots, tots som Confederación, i la porta sempre està oberta a rebre propostes com la que fa la Campanya pels Sediments.
  • L’embassament de Mequinensa és titularitat d’Endesa i aquesta empresa disposa d’excel·lents professionals; no cal cap directiva europea ni cap normativa especial per requerir Endesa perquè maniobri les comportes de fons de Mequinensa.
  • Quan les hidroelèctriques propietàries dels embassaments de la conca de l’Ebre han obert comportes de fons, s’han trobat amb sancions imposades pels departaments de medi ambient de les respectives comunitats autònomes.
  • Hi ha altres accions/mesures per ajudar a frenar la regressió del Delta de l’Ebre que no passen per la mobilització de sediments (dics, esculleres, barreres, etc.).

Us he de confessar que el meu ritme cardíac anava accelerant-se per moments en paral·lel a l’evolució del discurs de l’expresident. Conscient que si rebatia la seva argumentació en calent l’hagués dit molt grossa, vaig esperar-me a escoltar la resta d’actors presents al debat abans d’intervenir. Vaig rebatre punt per punt l’argumentació feta per en Rafael Romeo:

  • Som majors d’edat, no ens mamem el dit i ja és hora de dir les coses pel seu nom: l’únic culpable que Flix no estigui descontaminat és l’Estat espanyol, que adjudicà l’actuació a una empresa que ha acabat als tribunals. Qui ha de certificar que no hi ha elements tòxics a Flix és l’Estat espanyol, que per això ha contractat la neteja. Li recordo que el Pla de restitució de Flix no està en absolut executat després de més de 10 anys; només s’han executat 13 actuacions de les 44 que calia fer (podeu comprovar-ho en aquest enllaç: http://locals.esquerra.cat/ebre/article/93519/auba-demana-informacio-al-govern-sobre-el-pla-de-restitucio-i-els-controls-de-laire-en-la-)
  • La Confederación no és la casa de tots; el govern legítim de la Generalitat encara està esperant resposta a les al·legacions que va presentar l’octubre de l’any 2010 a l’esborrany del Pla de Gestió de la Demarcació de l’Ebre. I som a l’any 2018 i la CHE mai no ha respost a aquelles al·legacions.
  • Si només cal un requeriment per fer maniobrar les comportes de fons, per què ni el Ministerio ni la CHE no han cursat mai aquest requeriment des de l’any 1965, quan s’inicià l’explotació de l’embassament de Mequinensa?
  • Deixant de banda que qualsevol sanció emesa contra Endesa és com fer pessigolles a un elefant, està clar que si aquesta o una altra empresa hidroelèctrica ha estat sancionada és perquè ha incomplert l’autorització de la maniobra o bé, tal com ha succeït en alguns salts hidroelèctrics del Pirineu català, no disposaven d’aquesta autorització.
  • La primera mesura perquè arribin sediments al Delta de l’Ebre és un règim variable de cabals ambientals que inclogui cabals generadors (polsos sobtats de cabal que tinguin capacitat de mobilitzar els sediments dipositats al riu). Així ho deia la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya i elaborada des de la CSTE durant el primer cicle de planificació (2010). La CHE, com sempre, va fer-se l’orni i avui el cabal de manteniment fixat a l’estació d’aforament de Tortosa és menor que el vigent amb anterioritat al 2010 (per sota de 100 m3/s).

Vaig acabar la meva intervenció tancant el que deia al començament; parlem clar, diguem les coses pel seu nom: de la mateixa manera que és l’Estat espanyol qui autoritza la pesca de corall vermell a la Costa Brava en contra del posicionament de la Generalitat, dels científics, dels pescadors i de la gent del territori, és aquest mateix Estat espanyol qui ha decidit des de fa molt de temps que ni l’Ebre català ni el Delta de l’Ebre en particular són prioritaris. De fet, la competència de la CHE al riu Ebre s’acaba a l’alçada del pont de la Cinta a Tortosa, pel que li importa ben poc el que passi aigües avall; d’allà i fins a la desembocadura, el riu és considerat domini públic marítim terrestre, competència de la Demarcación de Costas del Estado que, oh casualitat, no tenia cap representant al debat. Resum: uns hi són però com si no hi fossin (CHE), i els altres que haurien de ser-hi no hi són ni se’ls espera (Costas del Estado).

Foto de satêl·lit de la NASA en què es veu clarament el beneficios efecte de les riaudes d’aquesta primavera al Delta.

Aquesta no priorització de l’Ebre català per part de l’Estat ha comportat, en conseqüència, una total inacció, és a dir, una manca clamorosa d’aportació de solucions a la subsidència i a la regressió del Delta de l’Ebre. Una inacció que, en part, ha estat més o menys permesa per la mateixa Generalitat de Catalunya durant aquests decennis d’autonomia constitucional. La inacció, alhora, ha tingut conseqüències: determinats agents del territori, com alguns ajuntaments i alguns propietaris de finques, han emprès accions puntuals de protecció dels béns que tot i ser absolutament lícites i comprensibles, poden arribar a ser de dubtosa eficàcia. El que està clar és que si les administracions a qui jo reclamo solucions no fan res després de decennis d’espera, la meva legitimitat per actuar és incontestable.

Mentre tornava cap a casa vaig estar rumiant sobre el paral·lelisme entre el contingut de diverses intervencions del debat i això que hom ha convingut a anomenar «procés». L’estatus d’omnipotència de la CHE a l’Ebre català —omnipotència que ha comportat dimitir de la seva responsabilitat, actuant en contra del riu i a favor d’interessos particulars— no hagués estat possible sense la col·laboració d’actors influents a Catalunya i, per tant, catalans, que han satisfet llurs interessos particulars. Uns actors influents que avui, a l’any 2018 i en ple segle XXI, encara reclamen que el riu necessita de més regulació (embassaments) i de més estructures rígides (esculleres, dics), i que es malfien de qualsevol altra opció que no sigui aquesta. Saben que tant la CHE com l’Estat que té al darrere també aposten per més regulació i per més estructures rígides, fins al punt que el fet de proposar una prova pilot de mobilització de sediments a Riba-roja és descartada perquè podria provocar un efecte Txernòbil en petit: «Primero hay que limpiar Flics».

Aquesta connivència entre l’Estat i determinats actors que s’erigeixen en «representants del territori» fan extremament difícil donar una oportunitat a allò que és la vertadera solució del Delta de l’Ebre: és l’hora del riu. I quan dic riu, escriviu-lo amb majúscules: aigua, sediments, bosc de ribera, connectivitat, vida… I l’hora del riu només pot arribar quan l’Estat desaparegui i la CHE i la Demarcació de Costes de l’Estat siguin records d’un temps passat. Dit d’una altra manera: quan exercim la República Catalana!

La mòmia de Vic

Neyu, la mòmia del Museu Episcolpal de Vic.

[Un article de Toni Coromina.]

Fa pocs anys, la reconstrucció del Museu Episcopal de Vic, dissenyat pels arquitectes Corretja i Milà, va tancar un polèmic període marcat pel debat  sobre la conveniència o no de derrocar l’antic edifici, la ubicació del nou espai i la seva adequació a l’entorn. Fins aleshores, molt pocs vigatans sabíem que el vell museu albergava una de les col·leccions més importants d’art romànic i gòtic del món. Avui, els entesos diuen que el Museu Episcopal és el tercer del món en el seu gènere, després del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el  Cloisters de Nova York.

Però fins fa dues dècades la joia vigatana era ignorada pels autòctons. L’única referència que teníem d’ell era que albergava una mòmia anomenada Neyu que un militar havia portat d’Egipte. Igual que la mòmia que s’exhibeix al museu del monestir de Montserrat. Per als nens de la meva generació, la Neyu era un mite, com ho va ser durant anys el Negrede Banyoles, un personatge misteriós que encoratjava la nostra imaginació. Els egiptòlegs consideren que la mòmia de Vic és la més bonica de les que es conserven en  terres catalanes i expliquen que correspon a una jove ballarina tebana de 20 anys de la Dinastia XXII (cap al 800 abans de Crist), donada el 1897 i dotada d’un sarcòfag de fusta pintada i de cartonatge policrom. Sigui com sigui, al costat de les oblidades obres d’art de primera categoria, la Neyu no deixa de ser un cadàver embalsamat sense massa importància, ni un interès artístic o arqueològic de primera magnitud.

Els de la meva generació també relacionàvem el museu amb alguns japonesos que passejaven pels voltants de la catedral; però desconeixíem l’interès d’aquests turistes vinguts d’orient per les talles i pintures mil·lenàries que el doctor Eduard Junyent havia conservat i catalogat amb zel infinit. Tanmateix, els escolars del postfranquisme també desconeixíem que les obres d’art que avui podem contemplar van estar a punt de desaparèixer durant l’incendi de la Catedral, poc després del fatídic aixecament feixista del 18 de juliol de 1936. Gràcies a la intervenció d’una colla de vigatans, entre ells el meu avi, el foc no va arribar a consumir les dependències del Palau Episcopal on es guardaven els tresors romànics i gòtics.

Mòmia i sarcòfag al Museu Episcopal.

Però tornem al present. Passada la polèmica per la reconstrucció del nou museu, els afortunats que el visiten lloen sense objeccions destacables la seva lluminositat, la selecció de les obres, la seva qualitat i la disposició del material exposat. Tanmateix, la remodelació de la plaça Abat Oliba encara cueja i alguns critiquen amb arguments prou raonables l’estàtua metàl·lica dedicada al bisbe Oliba que els urbanistes van col·locat a corre-cuita, i un horripilant fanal en forma de llança que enterboleix la visió del campanar, l’autèntica perla de la ciutat, que fins fa pocs anys s’estava esmicolant i degradant a marxes forçades, fins que s’hi va intervenir per parar el cop.

El majestuós campanar de l’antiga catedral romànica de Vic. Foto: Toni Coromina.

Deu anys enrere es va commemorar el mil·lenari del nomenament d’Oliba com abat de Ripoll i Cuixà. Va ser precisament l’abat Oliba qui l’any 1038 va consagrar l’antiga catedral romànica de Vic, de la qual avui només queda el majestuós campanar de planta quadrada de 46 metres, amb frisos de decoració típicament llombarda. Considerat un dels millors exemplars que hi ha a Catalunya, és d’una categoria estratosfèrica i es pot comparar perfectament amb el meravellós campanar de Sant Miquel de Cuixà.

Si totes les ciutats tenen la seva joia arquitectònica, en el cas de Vic no està gaire clar quina és. Si per mi és l’esmentat campanar romànic, alguns conciutadans mencionen la plaça Major, d’una bellesa indubtable; altres lloen el Temple Romà, el pont de Queralt o les pintures de Sert a la Catedral, que jo trobo horribles -que ningú se m’enfadi- qualificades per Josep Pla “d’art ferroviari de dubtós gust”.

Senyalització de la Rodona.

L’any 2004, el Bisbat i l’Ajuntament van desestimar la recuperació dels fonaments visibles de l’antiga església romànica (la Rodona), situada a la Plaça de la Catedral, a pocs metres del Museu Episcopal, que els arqueòlegs van trobar. Aleshores es van destinar molts diners de l’erari públic a la restauració de la façana neoclàssica i les parets exteriors de la catedral. Tot i que aquest temple té una estètica més aviat discreta (a Roma n’hi ha 15 o vint de semblants, i els turistes no acostumen a visitar-los), no en critico la seva restauració, però hi havia prioritats més urgents. El cas és que durant les obres de remodelació de la plaça de la Catedral de Vic, van emergir els fonaments de la Rodona, un temple construït al segle XII. Llavors també va aparèixer una necròpoli i els vestigis d´un altre temple consagrat pel bisbe Oliba l’any 1038..

Maqueta de la Rodona

La troballa de les restes de Santa Maria la Rodona, una de les poques rotondes del país, va ser considerada pels experts una de les descobertes monumentals medievals més importants a Catalunya durant els darrers anys. Donat que aquella meravella tenia tots els números per acabar colgada de ciment, aquell estiu un manifest ciutadà demanava que es corregís el pla de remodelació urbanística previst a la zona i que les restes arquitectòniques, convenientment protegides, s´integressin en el conjunt urbanístic, tot deixant-les a la vista (tal com va passar amb el Born de Barcelona). El manifest també reclamava que es pogués acabar d´excavar sota les escales de la catedral de Vic per recuperar la totalitat de la Rodona i la seva primitiva entrada. Però el bisbat no va voler que s´excavés a les escales que porten a la catedral, al·legant que eren propietat seva. El cas és que, en no aixecar-se l´escalinata frontal, la Rodona es va acabar tapant amb llambordes i es va deixar com a senyal una circumferència incompleta a la que falta una part important (uns cinc metres del diàmetre total) per completar el cercle. Com una cara sense boca ni mandíbula.

Segons l’arqueòloga Carme Subiranas, Santa Maria la Rodona ha estat sempre motiu d’hipòtesis i interpretacions, basades majoritàriament en les descripcions aportades per les fonts escrites del segle XVIII, que es referien sempre a aquesta església. Paral·lelament, i a manca de dades arqueològiques que permetessin una restitució més clara de l’edifici, la  interpretació de la Rodona s’ha dut a terme sobre la base d’altres edificis similars, sobretot els conservats a la zona italiana de la Llombardia. Malgrat l’indubtable mèrit dels estudis realitzats, les dades s actuals posen de manifest l’existència d’algunes incorreccions respecte a l’edifici construït al segle XII. És per tant indubtable la transcendència i les importants aportacions que en aquest cas es van derivar dels treballs dels erudits. Els arqueòlegs osonencs, amb Imma Ollich al capdavant, i altres de fora de la comarca, van haver de prendre moltes infusions de til·la per pal·liar l’emprenyament. Per consolar-nos, sempre ens quedarà la Neyu, la  mòmia del Museu.

 

El llibre «La ciutat de les dames»

D’un compendi de les obres de Christine de Pizan encarregades el 1413, produïdes pel seu scriptorium a París. Fotografia: The British Library Board. Harley 4431, f.259v.

[Notes de Xavier Borràs.]

Nascuda a Venècia el 1364, filla de l’astròleg i físic Tommaso da Pizzano, Christine de Pisan abandonà les terres italianes de ben petita, quan el pare es convertí en conseller de Carles V de Valois i instal·là la família a París, en una mansió reial, a prop del palau de Saint-Pol. El rei no tan sols li proporcionà un habitatge luxós i una renda de cinc-centes lliures d’or, sinó que li concedí el privilegi que la filla fos educada com una princesa.

Una dècada després d’arribar a París, el 1379, es casà a quinze anys amb Étienne Castel, de vint-i-quatre, noble que acabava de guanyar el càrrec de notari del rei. A partir del casament, tant la família reial com la pròpia caigueren en la més absoluta desgràcia. Els monarques moriren i un nen de dotze anys, inestable i violent, el «roi fou», pujà al poder i deixà de banda les idees humanistes del pare. A més, el 1389 la pesta s’endugué el marit de Pisan i la deixà vídua a vint-i-cinc anys, amb tres criatures, una mare i una neboda al seu càrrec, i en una situació econòmica desesperant. Pisan començà la carrera literària per dotar la família de recursos.

Podeu baixar-vos l’original medieval de La ciutat de les dames clicant damunt la imatge.

La seva producció —segons PIlar Godayol [«La ciutat de les dames i Terra d’elles: dues utopies feministes en català», a Quaderns. Revista de Traducció, 19, 2012, pp. 169-182]—, que abasta tres dècades, és abundant i variada: des de centenars de poemes i epístoles, com Le debat de deux amants (1400) i Cent ballades d’amant et de dame (1407-1410), a biografies, com la de Carles V (1404) i la de Joana d’Arc (1429), obres memorialístiques, com Livre de la mutation de Fortune (1404) i Livre des trois vertus (1405), i tractats de filosofia, d’instrucció moral i de política. En total arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.

Escrita entre el desembre de 1404 i l’abril de 1405, La ciutat de les dames sorgeix com a resposta al tractat misogin de l’època Les lamentations de Matheôle, en el qual, com afirma a les primeres pàgines del llibre (1990: 28), «filòsofs, poetes i moralistes, tots semblen parlar a l’uníson per concloure que la dona és intrínsecament dolenta i inclinada al vici». Val a dir que, entre 1399 i 1402, Christine de Pisan havia participat a la «querelle du Roman de la Rose» i, en aquestes circumstàncies, havia escrit Epistre au Dieu d’amours (1399) i Dit de la rose (1402), assaigs en què defensa les dones davant la literatura misògina de l’època, especialment en el món clerical. La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la querelle des femmes, debat que continua fins a la Revolució Francesa.

«Les dones han estat molt de temps abandonades –escriu Pisan a La ciutat de les dames— sense defensa (…) però per negligència o indiferència s’ha acceptat que siguin arrossegades al fang. (…) Perquè la plaça més forta cauria ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per contumàcia si es pledejava sense adversari.»

«Com la ciutat imaginària de Plató a La República —escriu Godayol— o la de San Agustí a La ciutat de Déu, l’autora ubica el llibre en un lloc físic i simbòlic governat per dones que representa al·legòricament el reestabliment dels antics matriarcats. Segons Milagros Rivera Garretas (1990: 179), amb La ciutat de les dames «per primera vegada a Occident s’arriba a imaginar un espai polític exclusivament de dones i a proclamar la necessitat material i mental de la seva existència». Pisan concep aquest espai com una ciutat de «co-sororitat», que construeix en tres etapes, coincidents amb les tres parts del llibre. En la primera, la Raó ajuda l’autora a aixecar els murs i a tancar les fortificacions de la ciutat; en la segona, la Rectitud l’assisteix per erigir les cases, els edificis i els temples; i, en la tercera, la Justícia l’empara en la construcció de les cobertes i les teulades i en la tria i l’acompanyament de les dones escollides que hi han de viure. Les dues primeres parts, més llargues, tenen un planteig més clàssic i històric; la darrera, més breu, és clarament de base cristiana.»

«En total —escriu Godayol— arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.»

Christine de Pisan crea per a les dones una proposta que fins llavors no havia estat contemplada, un ginecotopia, un espai propi on puguin viure en pau, amb les manifestacions de la pròpia cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències. D’exquisida radicalitat, transcendeix els valors androcèntrics del seu temps plantejant una humanitat en femení.

La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la Querella de les dones, debat que continua fins a la Revolució Francesa. A Catalunya i a València varen intervenir en la querella escriptores com ara Isabel de Villena, Anna Cervató i Àngela de Carlet, i escriptors a favor de les dones com Pere Torrelles i Joan Roís de Corella.

Eros

Gabriel Salvans durant la presentació d’Eros el passat 13 d’abril a Sant Hipòlit de Voltregà.

[Notes de Xavier Borràs.]

El passat 13 d’abril, el poeta, fotògraf i resistent Gabriel Salvans va presentar en primícia a la Biblioteca Marquès de Remisa, de Sant Hipòlit de Voltregà, el seu darrer poemari, Eros, amb l’afegit de la plaquette  «Set poemes entre quatre parets» dedicats a la seva gata Tana, traspassada el feber de 2017.

eros_01

Al «Pròleg», l’autor d’Els arbres del camí, hi escriu que just quan treballava en la maquetació del llibre le notícies de l’atemptat a la Rambla de l’agost de 2017 el van marejar de llàgrimes i preguntes: «Com? Com pot ser tanta barbàrie?»…, i l’edemà dels fets va decidir deixar reflectit el plor en el mateix pròleg i en el darrer poema del llibre, en què bàsicament parla de l’amor, la tristesa, la ràbia, el dolor que es copsa arreu, «tot el que m’ha envaït en saber els fets d’aquest disset d’agost a la Rambla…».

El volum, partit en tres parts, inclou «Eros», amb vint-i-set poemes; «Eros.cat» (la plaquette a Tana ja esmentada), i «Eros.bes», dinou poemes més i el darrer, en homenatge, «Les Rambles».

IMG_4999

Més microrelats de Jordi Remolins

[Narracions de Jordi Remolins.]

L’influx de la queixalada

D’ençà que una jove a qui va conèixer en un bar li va deixar les dents marcades al coll durant una desfermada sessió de sexe, el vigilant de l’aparcament subterrani està convençut d’haver-se convertit en vampir. S’ha acostumat a vestir escrupolosament de negre, dorm vestit dins d’un taüt que va comprar de rebaixes a la funerària del barri i fins i tot ha deixat d’acudir a les sessions de solàrium, tot i ja tenir-les pagades, per recuperar la pal·lidesa habitual de la seva pell. Aquesta nit ha pujat al terrat, s’ha aixecat el coll de la capa que li cobreix les espatlles i, llençant-se al buit, ha marxat volant a donar un tomb per la ciutat.

Bé que per mal no vingui

El sanador d’esguerrats es va acostar al pidolaire invàlid, li va tocar les cames i va demanar-li que s’aixequés i caminés amb normalitat. El fins aleshores disminuït físic va fer-li cas i va constatar el miracle que acabava de produir-se, sobretot quan tots els que li havien fet caritat en el passat van empaitar-lo per recuperar els calés i compensar a garrotades la seva impostura. Quan es va acabar el linxament, el pidolaire tornava a ser incapaç, aquest cop de forma irreversible, de moure les cames, i ni tan sols podia articular els braços per aguantar la tassa on anteriorment li llençaven les monedes, que ara amb prou feines servia per recollir cruels escopinades.

La immaduresa i l’ortodòncia

Malgrat la seva avançada edat, el sabater jubilat encara tenia ànima de nen. Cada nit de Nadal feia cagar el tió, no s’oblidava mai de deixar aigua i aliments al balcó per als Reis d’Orient i els seus camells, i quan s’instal·laven les atraccions de fira per la Festa Major era un assidu dels autos de xoc. Però el què més emprenyava la seva dona era que encara deixés les dents sota el coixí tot esperant que el seu àngel custodi les canviés per una joguina, no només per no haver descobert mai qui collons entrava a l’habitació a deixar-li el regal, sinó perquè sempre era ella qui havia de pagar la factura del dentista per refer-li la dentadura postissa.

El pedòfil invisible

El venedor d’entrades del museu era un tipus tan discret que passava desapercebut per allà on anava. Realment, semblava que no existís, perquè ningú no hi parava atenció mai, fins al punt de convertir-se en un home totalment transparent. Lluny de sentir-se incòmode amb aquesta condició, no va tardar a descobrir-ne els avantatges, sobretot a l’hora de tocar-se discretament davant de les nímfules al pati dels col·legis de primària o entre adolescents amb minúscules faldilles als bars de moda de la ciutat.

L’home i els seus límits. L’aïllament

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

En el transcurs del temps hi ha homes que han cercat l’aïllament total dels de la seva pròpia espècie. Són els navegants solitaris, els qui travessen deserts, els qui s’enfilen fins on no ha arribat ningú, o empren la meditació per desprendre’s dels desitjos, objectius i esperances. Un exercici gratuït per a arribar al que la mort proporciona amb inefable naturalitat.

Un dels casos més extrems d’aïllament voluntari és el de Simeó Estilita el Vell (també conegut com el PIlar Sant) que va romandre 37 anys al desert enfilat en una plataforma al damunt d’una columna de disset metres. Luís Buñuel en va fer una pel·lícula l’any 1965 amb Silvia Pinal com a protagonista, amb permanent, els ulls pintats i barba.

https://vimeo.com/26224452

El seu no va voler ser un repte a les forces de la natura —com un Robinson Crusoe—, o la versió més moderna dels navegants solitaris o els aventures i exploradors científics dels segles XVIII o XIX. Simeó va creure que la santedat, l’apropament al seu déu només l’aconseguiria apartant qualsevol signe d’existència que no fos ell mateix. Ell i la seva mínima alimentació, endormiscament, defecacions i pixarades. De tot això no se’n va poder alliberar fins a la mort.

Nascut a Sisan, entre Síria i Cilícia, vers l’any 388, l’afició a defugir la companyia li venia de ben petit. Va treballar de pastor, un ofici ben solitari, fins als 15 anys. Sembla ser que una audició del Sermó de la muntanya el va trasbalsar i li va provocar una demència mística que li va durar la resta de la vida. Va entrar en un monestir, per bé que les seves pràctiques extremes de masoquisme no eren gaire ben vistes ni pels altres frares ni pels superiors. La llegenda explica que va decidir en una ocasió no menjar absolutament res durant tota la Quaresma (55 dies). Els 14 primers dies els va passar resant dret a la seva cel·la. Els catorze següents fen el mateix però, assegut. Els següents exhaust, estirat al terra, fins que va perdre els sentits i el pare abat el va atendre. Quan va voler-lo tombar va notar un objecte sota l’habit. Es tractava d’un cil·lici primitiu, de ferro, inventat pel mateix Simeó, que se li arrapava a la carn de la cintura amb dents metàl·liques. Aquesta va ser la gota que va fer vessar la paciència del superior, que el va fer fora.

Aquest fet no el va pas desanimar, ans el contrari, i va fer un pas mes cap a la mortificació. Va cercar una cova en el desert i es va fer encadenar a dues roques per allunyar les temptacions. Aviat, però, va adquirir notorietat i els babaus hi feien peregrinacions i cada dia hi acudia més gent a demanar-li consell o a la recerca de la seva benedicció. Això el va dur a manar que li traguessin les cadenes i si no havia aconseguit allunyar-se del mon horitzontalment ho intentaria de nou verticalment.

Simeó a la columna, amb Crist beneint-lo i el dimoni, com a serp, temptant-lo. Relleu del segle VI (París, Louvre). Font: Wikimedia.

Primer es va construir una columna de tres metres d’alçada per viure-hi al capdamunt. La gent hi acudia cada vegada més sovint i va optar per enfilar-se en una de nova a set metres del terra. La gent s’hi enfilava i, finalment, es va decidir per alçar una columna de disset metres, amb una plataforma amb barana i res més, on va viure la resta de la seva vida sense cap protecció per a la pluja, el vent o el terrible sol del desert. Amb una escaleta li pujaven els pocs aliments que ingeria. La seva fama es va anar propagant i fins i tot els emperadors de Bizanci i Roma es diu que li van demanar consell.

La seva exageració mística també va esdevenir espectacle, i entre els devots que hi anaven també n’hi havia que l’insultaven, se’n burlaven o el crticaven. Tot i així, no en va baixar mai, i van haver de retirar-ne el cos inert vers l’any 459. El seu organisme va dir prou mentre resava de genolls.

Després de la mort, Constantinoble i Antioquia van reclamar-ne les despulles. La fama que havia adquirit permetia crear un negoci lucratiu amb les seves restes, reconvertides en relíquies. Va ser Antioquia qui es va fer amb el cos. Li van aixecar un sumptuós temple on encara es poden visitar les runes de la base de la columna on va viure enfilat.

Durant els segles V, VI i VII, li van sortir imitadors per tota la Cristiandat, fins al punt que hi havia pobles que pregonaven amb orgull que tenien el seu propi estilita. El sant va ser enterrat a terra. Ara, en la seva dèria d’allunyar-se del món, potser podria haver deixat dit que li hagués agradat que les seves cendres fòssin escampades per l’espai. Em temo, però, que la gran quantitat de satèl·lits del voltant li haurien acabat fen nosa.

La Setmana Santa que no s’acaba mai

[Un article de Nan Orriols.]

Setmana Santa, Roma. El Papa presideix la cerimònia romana. L’estètica, impecable: la mitra, els espais, les pauses, i l’escolania vaticana cantant en llatí (hem progressat molt, ara ja no canten els castrati).

Setmana Santa, Màlaga. Els legionaris treuen el Cristo de la Buena Muerte i marquen el pas de l’oca lent, el passegen amb grans aplaudiments acompanyats de tambors i cornetes. Canten «El novio de la muerte», que acaba tot dient: «…Por ir a tu lado a verte / mi más leal compañera / me hice novio de la muerte / la estreché con el lazo fuerte / y su amor fue mi bandera».

Els ministres espanyols de Justícia, Interior i Educació, Cultura i Esport cantaven amb fervor i emoció «hirió con zarpa de fiera / soy novio de la muerte», i bum, bum, i anar fent. El ministre de Cultura diu que tot això forma part del patrimoni cultural espanyol.

D’acord, com els toros i els correbous; i a Roma, totes les cerimònies romanes. No entenen que, un dia, l’Església va deixar de castrar infants, com també es van acabar les lluites dels gladiadors. No entenen que les execucions públiques ens degraden a tots; i les no públiques, també.

Un dia s’acabaran la Setmana Santa, el Papa, els novios de la muerte i totes les festes de lloança a totes les ànimes inexistents. Un dia s’acabaran el PP, Ciudadanos, el PSOE…, i, també, els evangelistes i el que quedi del Ku Klux Klan, i aquest dia ha d’arribar aviat o acabarem tots cantant El novio de la muerte o en llatí al Vaticà. Aquest és el món que hem de deixar a tot córrer.

D’altres, també aprofiten l’afició que té l’espècie humana a creure en ànimes i esperits protectors i han aplicat com a llei dels déus el marxisme, el capitalisme i el neocapitalisme com a úniques solucions per al benestar de l’espècie. El fracàs és evident. Aviat l’1 % dels homes de la Terra controlaran tota la riquesa del planeta. Mengem el que ells volen, viatgem allà on ens diuen, prenem medicaments innecessaris i torturem, maltractem i exterminem milers d’espècies animals i vegetals.

Però, el món podria ser diferent, i aquest és el repte. Hem de perdre la por. Hem d’entendre que el progrés no el representen ni els que ens parlen d’esquerres ni els que ens parlen de dretes. Són el mateix. El poder és dels que mirem endavant. Crec que una part del món s’ha cansat que l’enganyin, que vol viure diferent i, com deia Thomas Jefferson, «quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió esdevé un deure».

Aviat veurem progressos immensos en robòtica, medecina, tecnologies per produir energia, etc. Tot aquest progrés haurà d’estar al servei de la societat. Si això no és així, si, com ara, aquest progrés està en mans del neocapitalisme de polítics corruptes i de servilisme miserable, de polítics que canten El novio de la muerte i d’altres que es vesteixen d’esquerres a canvi dels rosegons de pa que llencen els més corruptes, el que ens espera és terrible.

Catalunya ha despertat a garrotades i les noves generacions han de despertar el món sencer. És per aquest fet que a Catalunya tenim esperança i no defallirem, perquè, com va dir el president Puigdemont, «no tenen prou presons per tancar-nos a tots i no serem uns alumnes aplicats del 155». La nostra lluita és per a tots i serà llarga, però segur que cada dia serem més.

VÍDEO L’abril dels clavells portuguesos

[Notes de Xavier Borràs.]

No volíem deixar passar aquest mes d’abril sense recordar la cançó protuguesa de Zeca Afonso, associada a la Revolució dels Clavells, «Grândola, Vila Morena», que el Movimento das Forças Armadas (MFA) va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura el 25 d’abril de 1974.

Efectivament, a les dues de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, “Grândola, Vila Morena” sonà en el programa «Limite» de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 del dia 24 d’abril, fou la cançó «E depois do adeus», cantada per Paulo Carvalho.

Un jove lliurat un clavell a un agent de la Guardia Civil durant els escorcolls d’aquest cos militar al setmanari El Vallenc, a Valls, el setembre de 2017.

Quaranta-quatre anys després aquesta cançó encara és prou vigent per a tots els demòcrates d’arreu del món, ja que va ser la guspira d’una revolució —unilateral i il·legal— que va alliberar Portugal de la dictadura salazista.

La lletra, aquí en versió catalana:

Grândola vila morena

Grândola, vila morena,
terra de fraternitat.
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat.

Dins de tu, oh ciutat,
el poble és qui més mana.
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.

A cada cantonada un amic,
a cada rostre igualtat.
Grândola, vila morena,
terra de fraternitat.

Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada rostre, igualtat,
el poble és qui més mana.

A l’ombra d’una alzina
de què ja no en sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya,
Grândola, la teva voluntat.

Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de què ja no en sabia l’edat.