[Veu d’Albert Freixer.]
El rapsode Albert Freixer recita el text de Nan Orriols «L’univers».
[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cants XIII-XVI
[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
Cant XIII
Fa tres dies i tres nits que dansen grossos borrallons de neu com volves blanques. …Cada tossal és una sina immaculada. La Plana unificada és un mar d’escuma sense onades. No hi ha camins, ni fonts, ni rierols. Els masos s’amaguen, porucs. És un món nou; blanc i pur. Però heus aquí que un foll comport clava un coltell en la pell blanca i tibant del meu ventre, un dard maleït penetra les meves entranyes. I un rastre de sang roja va resseguint el meu camí, marcant sobre la neu immaculada la presència del meu dolor… I la Plana de Vic havia estat per a mi un món nou i meravellós, un món transformat, blanc i pur, sense petja humana. I m’han esberlat de dalt a baix. Rastre de cicatrius sobre la puresa de la neu.
Quan els homes s’apoderen d’un món blanc i pur, ben aviat l’empastifen.
Cant XIV
No sé res… Talment semblo soterrat, confós amb la terra. Tan aviat veig el que hi ha al meu entorn com no ho veig. Tan aviat escolto la més lleu remor com el silenci. Tan aviat flairo romaní com m’ofega la pols dels rostolls. Ha arribat l’hora dels records i de les nostàlgies…, i jo em pregunto on són aquells bons temps abundosos, què se n’ha fet, d’aquelles hores fàcils.
Cant XV
Quan miro al meu voltant veig que he perdut la mesura del temps. La vida s’ha quedat congelada entre dues estrelles. A la meva vora ja no vénen a jugar els infants. S’han apagat totes les cançons, totes les veus. En altre temps, quan un sagal cantava tot fent camí, jo l’acompanyava i fèiem camí plegats… Anàvem una estona junts, fins que en un trencall de camí, calia separar-nos. Ell i jo fèiem un darrer refilet i cadascú anava pel seu cantó, mentre la cançó quedava una estona penjada a l’aire.
Cant XVI (final)
No em pregunteu per què. Jo no sé res. Tot s’ha acabat. Si em cerqueu bé, potser sentireu la meva veu en una nit de tempesta, entre les ones del mar embravit.
…El Gurri, el poeta, no pot pas mostrar-vos un camí… Un poeta només sembra follies i no sap mai que és el que collirà. I, malgrat tot, el Gurri, el poeta, us allarga la mà… Veniu! Veniu! Somnieu! Fa molt temps, segles, m’anomenaven Igor; ara m’anomenen Gurri. El meu nom pot haver canviat, i podrà canviar encara, però jo mai, tant si recorro la Plana com si danso entre les ones del mar o caic amb la pluja, no desapareixeré del vostre costat- Seguiré les eternes petjades dels homes, esborrant-les damunt la terra. Continuaré fent via frec a frec dels interessos inacabables dels inconscients, entre les mans el Gurri, el cantaire, també pot trobar la mort.
[VERSOS] Porta endins
[Text, foto i veu de Gabriel Salvans.]
Encuriosit com l’Esther, a qui el dedico.
Anava enfilat a la meva bicicleta, quan
en mirar la porta, arrambada a la paret,
vaig sospitar en no veure-hi ningú agafar
el pom, ni anar amunt i avall pel davant o pel darrere,
quina conjectura hauria pogut tenir
la porta del tot anada del bastiment
on era subjecta. Vaig pensar que…, que quina
curiositat divina deuria haver-hi rere la porta
esbotzada. Em vaig palplantar al bell mig del carrer
com un Quixot davant d’una creuada,
no fos cas que algun intrús se’n volgués endur
l’esperit de les paraules que per allà
rondaven el cap de l’Esther Pujadas.
Vaig estar atent una bona estona per si
es mogués algun punt, o alguna coma desafortunada,
i no, ni en Fabra va posar-hi accent a res de mal. Llavors
porta endins vaig copsar subtils moviments de fulls als llibres
d’Homer, Horaci, Petrarca, Shakespeare, Ausiàs March,
parlant grec, llatí, italià, anglès…, català com
Verdaguer i Martí i Pol… Fins i tot, en Cotrina dient: Nan
no s’ha de posar traves ni portes al camp, ni al cor, ni a la ment,
per més que es vulgui emmudir, vergonya a perdre,
la llengua que ensenya la mare que ens va parir.
Amic Sancho, no és per demés fer alguna llambregada;
talment hi ha lladres de mots, hi ha mots que no hem de perdre.
Tres tasses, 2023
[LLIBRES] Pirineu. 12 cims, de Judit Cendra
[Notes de Xavier Borràs.]
Pirineu. 12 cims, de Judit Roma i Cendra (Igualada, 1971) —actualment resident a Taradell—, és un llibre de bibliòfil autoeditat (amb el suport de l’impressor Maideu de Ripoll), muntat plec a plec a mà i enquadernat i cosit el llom a la japonesa per la pròpia autora, amb qui La Resistència hem volgut mantenir una conversa per a fer conèixer aquesta magnífica obra. El llibre, de fet, s’estructura al través 12 cims embelmàtics del Pirineu amb un text sobre les seves històries, llegendes…, i una aiguatinta il·lustrativa.
Judit Roma fa una vintena d’anys que es dedica a la il·lustració. «Vaig estudiar restauració d’art, però me’n vaig cansar i em tirava molt el dibuix de sempre i em vaig anar enfocant mica en mica cap aquí. En aquest sentit, va agafar força rodatge, treballant amb una gent que feien quadres per vendre a botigues. «Aquí vaig agafar molta soltesa i anava molt ràpida. Vaig agafar molta seguretat, em va anar molt bé».
Després, durant una temporada, va començar a fer il·lustracions a demanda, per a la gent de manera particular. «Alguna cosa molt concreta, em deien, que hi surti Montserrat, o el meu fill. Després he anat fent llibres».
Ara feineja molt per a un centre de recuperació de fauna autòctona. «Estic fent bastant dibuix com més naturalista, d’animals, plantes i això. I una mica el que em surt, vull dir… Sovint combinat amb altres coses. I vius a Osona? Sí, sí, sí, ara estic a Taradell.
El llibre sobre el Pirineu se la va acudir com una necessitat quan es va donar que hi ha moltíssimes guies de muntanya del Pirineu que, bàsicament, parlen de les rutes que s’hi pot fer, el temps amb què les pots de fer i poca cosa més. I na Judit va pensar: «Ostres, si hi ha molt més de cada muntanya, no? Vull dir, jo coneixia una mica la llegenda…, que es relacionava amb el Puigmal, i la trobava impressionant aquesta història.
Al principi va escriure i dibuixar sobre vuit muntanyes i també va decidir que havia de ser tot més complet, tal com ara es presenta el volum. «Es tractava de buscar la visió de la persona, des de baix de la muntanya, tot el que ha inspirat de poesia, el que ha inspirat de tradició, de llegenda, i després una mica l’etimologia, que també penso que parla molt dels llocs.
Hi ha hagut muntanyes en què ha trobat més coses que en d’altres, en una tria certament aleatòria amb muntanyes que han significat alguna cosa per a ella. Tanmateix, no n’hi havia prou a pensar, escriure i dibuixar. Després de la magnífica impressió de Maideu, tot el muntatge del llibre ha estat manual, amb uns quants centenars de volums ja fets i llestos per a la venda.
Per bé que podeu trobar-ne exemplars a la Fundació Trueta, una altra bona manera és contactar amb la Judit directament: judit.roma@gmail.com. També, la podeu seguir al seu compte d’Instagram.
Presentació i gira de «Som mentida», de Nan Orriols
[Notes de Xavier Borràs.]
El llibre Som mentida, de Nan Orriols, ja ha començat la gira de presentacions, que s’auguren llargues i profitoses.
El primer lloc on es va fer conèixer aquest nou volum de l’autor, entre d’altres, d’Homo vulgaris, va ser el passat el 15 d’octubre durant la IV Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres, que va tenir lloc amb molt d’èxit al parc de la Font Nova de Perafita (vegeu-ne el vídeo d’Albert Bagué més avall).
Just aquest novembre que comença tindreu ocasió da saber-ne més coses a les primeres presentacions ja previstes a Osona i Ripollès, on també podreu adquirir el llibre.
Anirem fent conèixer les pròximes presentacions al llarg del país.
La IV Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres
Gaudiu del vídeo que ha fet d’aquesta interessant trobada l’amic Albert Bagué, on es va presentar per primer cop el llibre Som mentida.
Coneix-te a tu mateix
Al frontó del temple grec de Delfos —dedicat al déu Apol·lo a la ciutat de Delfos, en un vessant del mont Parnàs— s’hi podia llegir: «Coneix-te a tu mateix», una màxima quasi impossible de dur a terme, com es demostra cada dia des de fa milers d’anys.
El de Delfos era un dels oracles més importants de l’antiga Grècia i va funcionar durant molts segles com un lloc on les persones anaven a cercar consells i prediccions del futur. L’oracle era conegut per les seves píties, dones que es creia que estaven posseïdes per Apol·lo i podien comunicar els seus missatges divins (per bé que sembla que els efluvis volcànics que aspiraven també les ajudaven a entrar en trànsit).
Les respostes de l’Oracle de Delfos en forma d’hexàmetres sovint eren enigmàtiques i poètiques i les persones que cercaven el seu consell havien d’interpretar-les. Els líders, els governants i les persones comunes recorrien a aquest oracle per a prendre decisions importants, ja que es creia que les respostes de l’oracle provenien de les pròpies paraules d’Apol·lo.
Ramon Alcoberro, un dels nostres filòsofs de capçalera, explica que «conèixer-se un mateix no és aprofundir melancòlicament en les fondàries infinites de l’inconscient, ni intentar complir la voluntat d’un déu, sinó aprendre a interpretar els signes de les coses. Una vida reeixida no seria, doncs —com volia Sòcrates quan interpretava també el “coneix-te a tu mateix”—, una vida d’autoexamen interior, sinó més aviat la que aprèn a navegar amb les coses que canvien, com volia Heràclit. Conèixer-se un mateix és tant com conèixer el canvi i el dubte. Potser la identitat d’un mateix només es coneix quan actuem enmig dels altres. Perquè per a cadascú sempre és un enigma».
Sóc dels que penso que a per a conèixer potser el que primer cal és oblidar.
[Les fotografies que podeu veure són d’un recent viatge filosòfic a Grècia, país que cal visitar i viatjar.]
Ramon Orriols
Ramon Orriols Puig va néixer a Vic l’any 1943. De família excursionista imuntanyenca, de ben jove va ser l’impulsor de l’escalada i un dels pioners de l’esquí de muntanya a la comarca d’Osona. Membre de l’Escola Catalana d’Alta
Muntanya i president del Club Esquí Vic en la seva fundació. L’any 2008 va rebre la Medalla del Centenari de l’Esquí a Catalunya i és autor de tres guies d’itineraris d’esquí de muntanya i col.laborador en diverses publicacions especialitzades. Des de fa uns anys viu a Ur (Cerdanya).
[LES NOSTRES ERMITES] Sant Martí de Brocà (Berguedà)
[Text i dibuix de Ramon Orriols.]
Del poble i del castell de Brocà, esmentat l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, tan sols en resten escassos vestigis i les quatre parets de la capella de l’antiga fortalesa dedicada a sant Marc.
La parròquia, l’església de sant Martí, situada en el vessant de migdia de la serra de Brocà, és un interessant exemplar d’arquitectura romànica d’influències llombardes. Es tracta d’un edifici amb una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada per un absis central semicircular amb coberta de tres quarts d’esfera. A l’exterior presenta decoració d’arcuacions cegues, en sèries de dos, separades per fines i curtes lesenes. Dues capelles laterals, afegides posteriorment, donen a la planta la configuració de creu llatina. La porta d’entrada va ser totalment transformada el segle XIX. Sobre el mur de l’arc triomfal que dona accés a l’absis, s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.
El 25 d’Abril, diada de sant Marc, s’hi fa un aplec i després de la missa es reparteix el panet beneït.
Des de Guardiola de Berguedà s’hi pot accedir per dues pistes forestals de poc menys de 5 km. Una surt del Raval de Terradelles i l’altra a poc més de 2 km, a mà esquerra, de la carretera B-402 que va de Guardiola a la Pobla de Lillet.
