El franquisme sí, va ser feixisme

Xavier Domènech
Xavier Domènech durant la presentació del seu nou llibre al Més 324.

[Un report de Dídac S. Costa.]

Xavier Domènech —activista, historiador i polític (amb qui vam coincidir a l’Autònoma fa anys)—,  va presentar el 21 de novembre al Mes 324 el llibre Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979), [Akal, 2022], i hi va fer una clara definició del franquisme com a plenament feixista.

Entre les moltes mentides i fakes (badomeries) històrics i revisionistes als quals s’ha aficionat l’espanyolisme i les dretes arreu, es minimitza el dany causat pel gran assassí en sèrie que fou Franco.

Però, certament, no va ser una dictadura convencional com la de Primo de Rivera, també criminal, on només es volien eliminar sindicats i partits polítics, sinó un model feixista com el de Hitler, on el que es volia eliminar era tota una societat.

No solament es van prohibir partits i sindicats, matant i torturant centenars de milers de militants i activistes, perquè la Guerra Civil ja va ser part del pla feixista espanyol d’extermini de les esquerres i de les nacions perifèriques, sinó, també, de grups socials, ateneus, associacions culturals, grups corals, la llengua, la societat… Abans, amb Primo de Rivera, la CNT, per exemple, o el catalanisme, van poder perviure i resistir en la clandestinitat i així poder reprendre amb força el 1931 amb la Segona República, gràcies al fet que, malgrat ser il·legalitzats o censurats, es mantenien en centres socials, ateneus, escoles racionalistes, esplais, etc.

Franco tenia clar que aniria més enllà per a extirpar definitivament del cos social espanyol les esquerres, el catalanisme —Catalunya sencera, de fet—, i la cultura anarquista que hi havia arrelat millor que a cap altre lloc del món —fins a fer l’única revolució anarquista del planeta i de la història—, igual que Hitler va voler exterminar del tot els jueus. Al Baix Llobregat, per exemple, s’hi van prohibir desenes de grups socials de tota mena.

Aquesta és la llosa del projecte franquista, que avui està desplegant-se en el seu apogeu en el context d’una certa normalització democràtica. Perquè sí: vivim en un règim neofranquista. Molts diran que no, perquè no hi ha la mateixa violència per part de l’Estat, que matava, torturava i empresonava. Però, el que passa, en realitat, és que avui no cal exercir la mateixa violència que usà Franco de 1936 al 1978, perquè aquella ja va ser suficient per manera que avui es puguin mantenir les mateixes conquestes polítiques, idèntiques al 1939 o al 1955, en un context de pseudo normalització democràtica europea.

Canvien les formes, no la naturalesa de l’Estat, on rojos i separatistes, en realitat hi som d’atrezzo, d’extres, de convidats de pedra. Tanmateix, la dreta té molt clar que no podem participar realment de l’Estat, que podem ser espiats i empresonats arbitràriament i que no podem prendre decisions que es derivin de la nostra voluntat política, formalment acceptada en el pensament, però no en l’acció política, sigui sobiranisme, regionalisme, comunisme o republicanisme. Per suposat, la nova Espanya d’avui no ho permetrà mai, i la premsa, els jutges, els parlaments, el rei, l’exercit i la policia ho aturarien si mai fos una amenaça real.

I l’única amenaça real fins ara ha estat el sobiranisme català, on hem pogut descobrir que, en efecte, estava todo atado y bien atado.

La ràbia i l’autoritarisme amb què parla la dreta cada dia, de Vox a mig PSOE, és semblant a la que vaig sentir de la dreta xilena quan hi vaig viure dos anys cap a l’any 2000. A mi em costava d’entendre com la part que havia abusat era la més malcarada i cridanera, mentre que els abusats es refeien com podien amb amor, reconciliació i humanitat. Igual que a l’Espanya de 1978. Ara ho he entès millor. És senzill. Aquestes dretes saben que han perdut tota la seva humanitat per a implantar una realitat social que creien que aguantaria eternament, de dretes i de nacionalisme central, perquè havien eliminat físicament, en efecte, els millors homes i dones, els millors cors i caps, la intel·ligència del país, el més avançat i compromès de les seves societats. I veure que aquest esforç, haver perdut la humanitat, la qualitat d’humà, el propi país, ha estat en va, tot veient renéixer brots de separatisme, d’esquerres, de feminisme, d’indigenisme, etc., ha de ser frustrant. I això explica el seu to, el seu to insuportable.

També, deia Domènech que durant l’època que tracta el llibre (1939-1979), la classe treballadora espanyola era la més combativa d’Europa, malgrat ser alhora la que estava sotmesa a un règim mes perillós per a exercir la protesta i l’autoorganització, amb un risc real de mort, tortura o molts anys de presó, a diferència de l’Europa democràtica.

Reflexions d’un gandul fracassat. No siguis lluç

Làpida d’un mostassà o mostassaf a l’esquerra de l’altar de Santa Maria del Mar, a Barcelona. [Foto: Arxiu LR.]
[Un report d’Eduard Garrell]

[La cara de lluç que ens queda quan ens donen gat per llebre.]

mostassà [pl. -às] [també dit mostassaf]
[LC] [PR] [AD] [HIH] Antic funcionari encarregat de contrastar oficialment els pesos i les mesures i de vetllar per la bona qualitat dels queviures.

La picaresca aplicada al peix ve de lluny.

Al segle XIII s’implantà el càrrec de mostassà, o mostassaf (hereu del musthasib musulmà), a València i als dominis de la corona catalanoaragonesa que, entre altres funcions, tenia la de  vetllar per la qualitat dels aliments, entre ells especialment el peix.

El peix és un aliment delicat, perible i perillós, que tradicionalment ha estat objecte de vigilància per a evitar el  frau i l’engany.

Il·lustració antiga d’una peixateria. [Foto: Arxiu LR.]

Si bé ara la cadena de fred permet una millor conservació del peix, també ha contribuït a confondre el consumidor de la procedència i condicions de les diverses espècies.

Personalment, tot i passar llarguíssimes temporades a marina, o potser per aquest fet, he deixat de comprar peix als mercats municipals, i fins i tot als de les llotges, triant petites peixateries que són completament honestes a l’hora de garantir la procedència i qualitat del producte que ofereixen.

Qui actualment compleix les funcions de mostassà és la Generalitat i els seus organismes que vetllen pels nostres drets com a consumidors.

Quan el peix pescat en aigües de proximitat arriba a la llotja, un cop ha estat triat i classificat a la barca, és subhastat a les llotges per les confraries de pescadors que vetllen pels interessos de venedors i compradors. Cada dia es realitzen dues subhastes, la de les set del matí, quan arriba la pesca d’encerclament, bàsicament peix blau, i la de les cinc de la tarda, amb la pesca d’arrossegament. La subhasta es fa a la inversa, val a dir, partint del preu més alt i disminuint-lo. Abans aquestes subhastes eren cantades. Actualment només en queda la de Montgat. Tota la resta són electròniques i vedades al públic

A cada lot de peix, un cop adjudicat al postor, l’acompanya  una etiqueta on es reflecteixen d’una forma clara les dades que identifiquen el producte, la procedència, la data, el nom de la barca i l’art de captura.

Segons el departament d’Agenda Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, «el control de la traçabilitat dels productes de la mar contribueix a garantir que tenen l’origen en la pesca legal, declarada i reglamentada i, així, de l’aprofitament sostenible dels recursos marins. A més, la correcta transmissió de la informació de traçabilitat, garanteix que el consumidor final pugui disposar d’informació complerta i veraç sobre el producte que adquireix i, per tant, pugui fer-ne una elecció assenyada a l’hora de comprar».

S’entén, per tant, que l’etiqueta que acompanya cada lot de peix és el document de garantia per al consumidor.

Els mostassàs de la Generalitat no han estalviat recursos en estudis, documents, llibres blancs, programes de control, recomanacions, consells, díptics, tríptics, fulletons, cartells i xarlatans per assegurar la traçabilitat del peix. Podeu comprovar-ho en els documents que us adjunto tot seguit, que no són exhaustius:

La traçabilitat del peix a Catalunya:

Malgrat aquestes garanties, el més habitual és que la majoria de peixaters tot just posen un cartellet fet a mà amb el nom de l’espècie i el preu. Com a exemple tenim la Llotja de Palamós, on arriben les barques que desembarquen el peix per a la subhasta i un cop feta la venda al minorista, fins i tot el que té la parada a l’altra banda de la cortina que separa els pocs metres del mercat del pòsit de la sala de subhastes, el 80% de les partides han perdut la seva etiqueta de traçabilitat, i com que  a la banda de l’aparcament hi arriben els vehicles frigorífics dels compradors (peixateries i distribuïdors), també n’arriben de lloguer, sense saber-ne la procedència, que en descarreguen cap a dins de l’edifici. Per tant, quan hom compra peix en el mercat d’un pòsit com el de Palamós o als mercats municipals de Palamós o de Palafrugell —i a la majoria de peixateries i mercats del país— no sap si aquell peix ha arribat per mar, terra o aire, i no té cap garantia que sigui un producte de «milla 0» ni que vingui d’altres caladors del Mediterrani o de l’Atlàntic, o que hagi estat congelat, que sigui salvatge o de cultiu, ni quants dies ha dormit a les cambres frigorífiques, o si porta productes conservants… Que això no afecti (o sí) la salut del consumidor no exclou que sigui un frau, atès que a l’engany cal afegir que el preu si que tendeix a ser de «milla 0» segons l’indret on es ven.

(Informació de l’etiqueta a la peixateria).

Peix etiquetat correctament. Mercat de la Llotja de Palamós. [Foto: Eduard Garrell.]
Peix de procedència desconeguda. Mercat de la Llotja de Palamós. [Foto: Eduard Garrell.]
A pocs metres d’on la Generalitat va presentar aquesta campanya, només una minoria de venedors la compleixen. [Foto: Revista del Baix Empordà.]

En la meva modesta recerca trobo prou informació que sustenta l’obligatorietat dels peixaters de complir la normativa d’etiquetatge:

 

Real Decreto 418/2015, de 29 de mayo, por el que se regula la primera venta de los productos pesqueros.

Por una parte, el artículo 58 del Reglamento (CE) n.º 1224/2009, de 20 de noviembre de 2009, establece que todos los lotes de productos de la pesca y la acuicultura deberán ser trazables en todas las fases de la cadena de producción, transformación y distribución, desde la captura o la cosecha hasta la fase de la venta al por menor y que incluyen los productos de la pesca de aguas continentales, especies eurihalinas, acuicultura, marisqueo, algas y argazos y los productos de la pesca marítima. La trazabilidad es el instrumento que va a hacer llegar la información obligatoria al consumidor, recogida en el artículo 35 del Reglamento (UE) n.º 1379/2013, de 11 de diciembre de 2013, así como otra información que con carácter voluntario podrá ampliar el detallista para una mejor información al consumidor final, que mejore su criterio de elección.

REGLAMENTO (UE) N379/2013 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 11 de diciembre de 2013

        1. Con el fin de habilitar a los consumidores para que puedan elegir con conocimiento de causa es necesario que dispongan de una información clara y completa acerca de, entre otras cosas, el origen y el método de producción de los productos.

Però, també resulta que la  meitat dels consumidors ho desconeixen.

Val a dir, doncs, que les polítiques de la Generalitat en matèria de protecció dels consumidors i de garantir-ne el dret és un fracàs estrepitós, un doble fracàs, d’una banda per no ser capaços de fer arribar la informació al consumidor (no he vist mai cap d’aquest cartells ni a les peixateries dels mercats municipals), i de l’altre per no fer-la complir als proveïdors. Responsabilitat, també, dels ajuntaments i de les confraries de pescadors que amb aquest  menfotisme estan engegant en orri el prestigi d’un dels productes més excel·lents del nostre país.

Al segle XIII un individu amb un gipó i esclops devia fer més bona feina que un eixam de funcionaris inútils incapaços de complir les seves obligacions.

Vegeu, si no,  les dimensions de l’organisme que ha de vetllar per aquest afer tant senzill. Són tants, que al final de la legislatura no hauran tingut temps de conèixer-se ni saber què punyetes hi fan.  Ni la consellera.

No siguem lluços, expliquem, exigim i quan calgui, denunciem!

P. S. L’intent de contrastar aquestes dades amb el Gremi de Peixaters ha estat debades.

[VÍDEO] Un «Pirineu de tinta» per a Josep Espunyes

[Notes de Redacció.]

L’Associació Llibre del Pirineu, que aplega escriptors, il·lustradors, editors, llibreters, bibliotecaris, arxivers, impressors i lectors de les contrades muntanyenques, ha publicat recentment el capítol 8 de la sèrie El Pirineu en tinta, que dedica al poeta Josep Espunyes (Peramola [Alt Urgell], 1942), amic i col·laborador de La Resistència.

Aquest vídeo forma part dels merescuts petits i grans homenatges de l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu, organitzat i coordinat per la mateixa associació i per l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran.

El Pirineu en tinta és un projecte de ‘booktrailers‘, càpsules de vídeo de promoció del patrimoni literari pirinenc, que en aquesta ocasió, amb guió i presentació d’Ivan Caro, ens parla de tres textos esparsos de les més de trenta obres afaiçonades per Espunyes: Alt Urgell, plany i passió,  Notes mínimes d’un paisatge, i la Quarteta informal d’en JEP (que es va publicar amb èxit, primer a la revista El Llamp, als anys vuitanta del segle passat, i, posteriorment, el 1988, en format llibre, on es recollien les vuitanta-vuit quartetes publicades.

Articles sobre Josep Espunyes a La Resistència

Celebrem els 5 anys de La Resistència

[Vídeo i fotografies: Albert Bagué. Text: Xavier Borràs.]

El passat dijous, 20 d’octubre, La Resistència va celebrar els primers cinc anys d’ençà que va néixer, el febrer de 2017.

La commemoració es va fer al restaurant Solana de Ter, a tocar de Ripoll, i va comptar amb la participació de setze col·laboradors i amics de la publicació, que vam compartir, a més d’un bon sopar, conversa i projectes, com alguns dels que es presenten en aquest número: la incorporació de l’obra de artista plàstic vigatà (fincat a Folgueroles) Lluís Badosa, i una nova secció, a càrrec del poeta Gabriel Salvans, amb fotografies de Pep Merín, sobre Paisatge i Poesia, que s’enceta amb la veu del riu Gurri a partir dels textos del llibre El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Precisament, Salvans ens va obsequiar, a l’hora de les postres, amb una primera recitació d’aquests magnífics textos de l’autora, entre d’altres obres suara reeditades, Cavalcades.

Aquesta primera trobada va deixar molt bon regust de boca entre els assistents, que vam coincidir a continuar la tasca encetada per l’esperit de llibertat que ens inspira, en aquests temps tan convulsos i destructius. Tal com dèiem en la Presentació del número 1, «la nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i sovint molt irresponsables. També, ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la  pressió cultural  de  les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts».

Continuem, doncs. Endavant les atxes.

Àlbum fotogràfic, de l’amic i col·laborador Albert Bagué.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[VIDEOALBUM] Pedalada per Sau i Susqueda

[Vídeo de Ramon Comella.]

Na Victòria, en Nan, en Toni i en Ramon fan passejar amb la bicicleta pels entorns de Sau i de Susqueda el novembre de 2020. L’actual situació de sequera extrema ens aporta un altre paisatge d’aquell tardoral de fa dos anys.