[Veu: Albert Freixer | Text: Nan Orriols.]
Es tracta de «Futbol», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
[VERSOS] Seixantens
[Text de Gabriel Salvans.]
Mentre ragi la font del vi
rajaran dolls de poesia,
que el goig de viure se’n refia
de l’un i de l’altra per fer camí.
Sigui a muntanya o bé a mar
ni el vers ni el vi ens engavanya
i d’anys i panys seran el far.
[ARTS I OFICIS] Alquímia
El vell va observar des d’un finestró de les golfes de la caseta dels afores com els dos nens s’acostaven sigil·losament pel camí. D’una revolada, imprevisible per a un home de la seva edat, va baixar esperitadament l’escala. Just quan un dels vailets estava a punt d’agafar el picaporta, va engrapar-lo pel canell i li va retorçar el braç a l’esquena. Les llàgrimes del nen queien a doll més per l’espant que pel dolor de la refregada. El seu germà va córrer cap al poble a buscar al seu pare, tement que quan arribessin ja s’hauria convertit en fill únic. Els peus no li haurien tocat al cul en cas d’haver calculat els avantatges testamentaris que això li representaria en el futur, sobretot tenint en compte que ell no era el primogènit. Però, el terror derivat de les llegendes que s’atribuïen a aquell ancià no li permetien pensar amb fluïdesa. A més, tampoc no tenia una bola de vidre que li permetés vaticinar com s’enverinarien les relacions fraternals en el decurs dels anys.
Cinc minuts més tard, quan el nen i el seu progenitor, que encara duia la bata de la botiga d’electrodomèstics que regentava, enfilaven la carretera on hi havia la caseta del vell, el germà ja tornava amb els ulls plorosos i un blau al braç. El pare els va enviar a casa i va caminar fins a arribar als límits de la propietat. No podia recriminar gran cosa als nanos, perquè ell també havia molestat a aquell home en el passat. De fet, era una de les tradicions de risc intergeneracionals en aquell poble.
El vell encara era al llindar de la porta quan va veure al venedor de neveres que el mirava amb un rictus a mig camí entre la indignació i la ràbia. «Un altre cop aquest imbècil», va pensar mentre entrava a dins, deixant el comerciant amb la paraula a la boca i un profund sentiment d’estupidesa a l’ànima. Va deixar la porta mig ajustada per si li venia de gust entrar, però al cap de set hores, pels volts de la mitjanit, va tancar-la del tot, preveient que la solitud es perllongaria exactament com passava sempre.
Deien les males llengües i fins i tot algunes de bones, que en aquella caseta s’hi havien comès atrocitats inenarrables. El vell havia estat gairebé sempre un solitari perepunyetes, però tota la fama derivava d’un succés mai resolt, que va acabar condicionant la seva relació amb la resta de veïns del municipi. Moltes dècades enrere, un calorós dia d’estiu, el fill de l’alcalde es va escapar de casa i va enfilar la carretera tot fent autoestop. Un taxista que tornava de portar una parella a una població veïna, va veure com a l’alçada de la caseta es desviava cap al camí que hi mena. Mai més no se’n va saber res.
Aleshores, aquell home ja era vell. Ja tenia pocs amics, i gairebé tots li van girar l’esquena. No hi va ajudar que la xemeneia de la caseta tragués fum negre com l’infern durant dues jornades. Si mai ningú li demanava pel foc en ple mes d’agost, ell contestava amb evasives, contribuint a alimentar la rumorologia que donava per fet que aquell era l’escenari d’un crim. Fos com fos, en aquella època encara no es podien fer anàlisis d’ADN per a esbrinar quines restes hi havia entre les cendres. Tampoc ningú no va gosar acusar-lo obertament de cap assassinat. Només el policia del poble va anar-hi per fer-li quatre preguntes sobre la tarda que el noi s’havia fet fonedís.
El dolor al canell del fill del propietari de la botiga d’electrodomèstics va durar amb prou feines una hora. Durant uns dies els veïns van tornar a especular amb l’estranya vida del vell, i es va donar novament per fet el seu tenebrós futur tacat d’assassinats i tortures. Un periodista local va indagar sense èxit i va acabar no publicant res davant el temor d’una possible demanda, per a exasperació del seu editor que veia de nou com una vintena d’hores de treball se n’anaven directament a les escombraries.
A milers de quilòmetres del poble, en una ciutat al nord del continent, el fill de l’antic alcalde del poble ingressava a la residència geriàtrica després d’una vida on va aconseguir pràcticament tots els objectius que s’havia proposat, fins i tot oblidar una família que no tenia ganes de rememorar. Ni tan sols pensava en l’indret on va néixer, ni en el vell a qui va suplicar d’utilitzar el telèfon per a demanar a un amic d’una població propera si podia confiar en la seva tia-àvia per anar-lo a buscar amb cotxe, sense explicar-ho mai a ningú. El vell no tenia línia telefònica, però al cap d’uns minuts el cotxe d’uns estrangers que passaven per la carretera, van carregar-lo i se’l van endur lluny, molt lluny de casa.
El vell va passar-se la nit despert, assegut a una butaca comodíssima que tenia al primer pis de la caseta. Mai ningú no havia de saber que el foc que va fer aquell llunyà estiu va servir per trobar la fórmula d’un beuratge que proporciona la vida eterna. De moment no es podia dir que li funcionés malament, malgrat haver-la encertada a una edat massa avançada per al seu gust. Si al poble no fossin tan bords, potser se li hauria escapat alguna confidència, però ningú li queia prou bé per fer-lo còmplice del seu secret.
Va fer una mirada al seu voltant i va observar la biblioteca que ocupava les parets del terra fins al sostre, i va calcular que fins un parell d’anys més li quedava teca per a llegir sense necessitat d’haver de sortir de casa, agafar un taxi per anar a la llibreria d’un poble veí, i fer-hi l’enèsim encàrrec de centenars de nous llibres.
Santa Llúcia, patrona dels cecs, diu NØØØØ!
[Un report de Gabriel Borràs.]
La Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) celebrà el 39è consell plenari el 13 de desembre de 2021, dia de Santa Llúcia, a Puigcerdà, la capital d’una comarca que és meitat de l’Espanya borbònica i meitat de la França republicana com a conseqüència de l’esquarterament de la Nació catalana. Per a estalviar-vos fer la cerca a internet, dir-vos que la Comunautat de Trabalh dels Pirinèus és un organisme públic i interregional de cooperació transfronterera integrat per Occitània, Nova Aquitània, el Principat d’Andorra, Catalunya, Aragó, Navarra i Euskadi. La missió de la CTP és contribuir al desenvolupament dels Pirineus, tenint en compte els reptes presents i futurs i les seves fortaleses. Fa més de tres dècades que la CTP busca afavorir els intercanvis entre els territoris i els actors del massís pirinenc, trobar solucions conjuntes als problemes comuns i posar en marxa accions transfrontereres. Una de les accions més visibles de la CTP a Catalunya ha estat la construcció de l’hospital “transfronterer” de la Cerdanya.
La presidència de la CTP és per a dos anys i l’exerceix successivament el president d’un dels set territoris que la constitueixen. Precisament, qui exercia la presidència en el plenari de Puigcerdà era el President de la Generalitat de Catalunya. Com és d’habitud en aquests plenaris, es publicà una declaració conjunta dels set presidents on, entre d’altres, es “congratulen” de l’aprovació de l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic (EPiCC), la primera estratègia d’aquest tipus amb una visió transfronterera en una zona de muntanya particularment fràgil al canvi climàtic –i, per extensió, al canvi global- com és el massís del Pirineu.
La redacció i aprovació d’aquest instrument estratègic en les polítiques climàtiques al Pirineu no hagués estat possible sense l’existència prèvia, des de l’any 2010, de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC), que ha anat creant, acumulant i transferint coneixement sobre els impactes del canvi climàtic en els ecosistemes i els sectors socioeconòmics del massís i, alhora, ha fet propostes de mesures d’adaptació a aquests impactes. Així, l’EPiCC (Estratègia Pirinenca de Canvi Climàtic) aporta una visió compartida a 2050 i fixa les línies d’actuació a seguir amb un pla operatiu fins al 2030, amb el desenvolupament de mesures i accions de mitigació (reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle) i d’adaptació al canvi climàtic (reducció de la vulnerabilitat als impactes observats i projectats com a conseqüència de l’escalfament global). Aquí teniu les bases de l’EPiCC:
Com encaixa, en aquest context, el pacte polític del Govern de la Generalitat amb el Comitè Olímpic Espanyol per la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030? No valoraré quin sentit té pactar res amb algú que és el teu enemic i vol anihilar-te; el que tot seguit pretenc fer és una valoració de la idoneïtat (o no) de la candidatura des d’un punt de vista de coherència de les polítiques públiques de canvi climàtic.
Aquesta valoració ha de prendre, necessàriament, l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic com a referència. És per això que, tot seguit, reprodueixo paràgrafs literals de l’EPiCC:
- Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, al clima, destacar el següent:
Temperatura: «Entre 1949 i 2015, la temperatura mitjana als Pirineus ha augmentat clarament, amb un increment de 0,2 °C per dècada. Segons les projeccions fetes en el projecte CLIMPY, s’espera un augment significatiu de les temperatures màximes i mínimes diàries durant el segle XXI, en totes les estacions de l’any i a tota la zona pirinenca. D’aquí a 2030, la variació del valor mitjà de les temperatures màximes en relació amb el període de referència (1961-1990) es podria situar, de mitjana per a tota la zona pirinenca, entre 1 °C i 2,7 °C.» (…)
Precipitació: «Pel que fa a les precipitacions, s’ha confirmat una tendència a la baixa en els volums anuals, principalment a causa de la disminució de les precipitacions a l’hivern i a l’estiu. L’indicador climàtic de les precipitacions mostra una tendència a la baixa d’aquestes d’aproximadament un 2,5% per dècada en els darrers 60 anys (segons les dades observades durant el període 1949-2015).El valor d’aquesta tendència mostra una gran variabilitat d’un any a un altre: predominen els anys secs en les darreres dècades i alguns anys molt plujosos, amb precipitacions superiors a la mitjana del període.» (…)
Neu: “En particular, els resultats del projecte CLIMPY preveuen una disminució significativa del gruix mitjà de la neu als Pirineus, malgrat la forta variabilitat interanual. L’anàlisi de l’evolució del mantell de neu en el darrer mig segle és complexa, ja que no hi ha una sèrie temporal de dades històriques prou contínua i robusta. Això es deu al fet que la instal·lació i el manteniment de l’instrumental de mesurament es torna més complex a més altura. No obstant això, i basant-se en les sèries de dades de la xarxa de balises del costat sud, s’ha identificat un descens estadísticament significatiu de la cobertura de neu en aquesta zona des de 1950 fins a l’actualitat. Es preveu que aquesta tendència continuï als Pirineus centrals on, a una altitud de 1.800 m, la profunditat mitjana de la neu es podria reduir a la meitat el 2050 segons la referència actual, mentre que el període de permanència de la neu en el sòl es reduiria en més d’un mes.»
[Nota per al lector: l’objectiu bàsic del projecte CLIMPY és conèixer l’evolució i les tendències del clima als Pirineus en un context de canvi global mitjançant la unificació i l’homogeneïtzació de la informació existent, el desenvolupament d’indicadors climàtics i la realització de projeccions futures amb l’objectiu de reduir la vulnerabilitat dels impactes del canvi climàtic i adaptar-se als seus efectes mitjançant la transferència del coneixement. Impulsat per la CTP-OPCC en són socis la Universitat de Saragossa, AEMET, Méteo-France, el CSIC, el Centre d´Etudes Spatiales de la Biosphère (CESBIO), l’Institut dEstudis Andorrans (Centre d´Estudis de la Neu i de la Muntanya d´Andorra) i el Servei Meteorològic de Catalunya.]
- Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, a recursos hídrics, destacar el següent:
«El canvi climàtic ha provocat canvis en el cabal mitjà anual de molts rius dels Pirineus en les darreres dècades. No obstant això, aquests canvis s’atribueixen tant a causes climàtiques com a l’evolució de la coberta vegetal i als canvis en els usos del sòl, i no sempre és fàcil quantificar la influència de cada factor per separat. A la conca de l’Ebre s’han detectat descensos significatius dels cabals mitjans anuals en més del 50% de les estacions d’aforament estudiades durant el període 1950-2010. La disminució de l’acumulació de neu a l’hivern a causa de l’augment de les temperatures i la disminució de les nevades està provocant, actualment, un augment dels cabals hivernals. L’augment de la freqüència i intensitat de les sequeres està provocant un descens del cabal dels rius a l’estiu i a la tardor. És d’esperar que aquests canvis afectin la recàrrega i descàrrega de les aigües subterrànies, tant superficials com someres, que són especialment sensibles als canvis en les condicions climàtiques. Els principals estudis indiquen que la recàrrega de les aigües subterrànies podria disminuir fins a un 20% en algunes zones del massís a mitjan segle. Això podria provocar una reducció del cabal de molts brolladors.»
- Al capítol d’adaptació de l’Economia de Muntanya i, en concret, del turisme, l’EPiCC afirma:
«El sector turístic al massís pirinenc és un dels motors econòmics dels seus territoris. El turisme d’hivern, per exemple, és la principal font d’ingressos i el motor de desenvolupament local en diverses regions dels Pirineus, com a l’Aragó o Andorra, on representa el 7% i el 15% del PIB, respectivament. No obstant això, en els darrers anys, aquest sector de la indústria turística s’ha identificat com un sector altament vulnerable als efectes del canvi climàtic. Els efectes del canvi climàtic sobre la durada de la capa de neu podrien afectar els 2.163 km de pistes d’esquí dels Pirineus, la qual cosa provocaria una reducció de l’atractiu turístic hivernal d’algunes de les 38 estacions d’esquí alpí que hi ha actualment a la serralada. Ja s’han observat retards en l’obertura de les estacions d’esquí, que van de 5 a 55 dies per a les estacions d’altitud baixa i mitjana.»
- Al capítol de reptes i línies d’actuació per al canvi climàtic als Pirineus i, en concret, el repte que l’EPiCC anomena «Mantenir l’atractiu turístic tenint en compte, entre d’altres, els canvis irreversibles en el paisatge», s’hi afirma categòricament el següent:
«L’augment de la variabilitat dels gruixos i la durada de la capa de neu ja està suposant un repte per algunes estacions d’esquí i podria suposar, en el futur, un repte per a d’altres, que s’hauran d’adaptar per garantir la sostenibilitat de la seva activitat (…). En aquestes condicions, per mantenir l’atractiu turístic de la serralada, sembla necessari desestacionalitzar l’oferta actual i readaptar els models de desenvolupament turístic cap a una reducció de les activitats relacionades amb la neu i el desenvolupament de les oportunitats emergents del turisme de natura i muntanya. També és important promoure una oferta turística sostenible que redueixi la pressió ambiental de les activitats turístiques, que tingui en compte l’exposició de les infraestructures turístiques als diferents fenòmens naturals i garanteixi la integritat de les persones davant els riscos que es podrien veure agreujats pel canvi climàtic (inundacions, onades de calor, deteriorament de la qualitat de l’aire i de l’aigua i degradació del permafrost).»
He destacat paràgrafs assenyalats en negreta per a facilitar una lectura més directa d’allò que és més essencial i, especialment, la frase destacada en vermell perquè és aquí on hi ha la mare dels ous: el diagnòstic del canvi climàtic al Pirineu, tant del que ha passat en els darrers decennis com del que pot passar en base a les projeccions climàtiques en les pròximes dècades, aboca a readaptar l’actual model de desenvolupament turístic, una readaptació que passa per una reducció de les activitats relacionades amb la neu. Més clar, l’aigua …
L’EPiCC, conscient de la importància del turisme de neu en l’actual model econòmic del Pirineu, contempla una acció en el seu Pla Operatiu de desplegament, la número 28 i anomenada “Acompanyament a les estacions d’esquí i a les comunitats locals que les hostatgen amb l’objectiu d’establir trajectòries individuals d’adaptació al canvi climàtic”, que aposta per la creació d’una taula sectorial sobre el canvi climàtic i les estacions d’esquí que inclogui tots els actors clau i, en particular, els propietaris i gestors de les estacions d’esquí per a debatre les alternatives de futur, les mesures d’adaptació i definir un full de ruta per a un canvi de model econòmic basat en les necessitats actuals i futures de la població pirinenca.
En base a tot l’exposat, la meva valoració sobre la idoneïtat de la candidatura des d’un punt de vista de canvi climàtic no pot ser una altra que un NO rotund com el de l’encapçalament d’aquest article, a no ser que el famós projecte de candidatura serveixi, precisament, per a un canvi de model econòmic. Digueu-me perspicaç, però diria que fer uns Jocs Olímpics d’Hivern el 2030 al Pirineu català va en la direcció radicalment contrària: perpetuar el turisme d’hivern com a pilar fonamental del model econòmic.
Rebel·lar-se és urgent
El passat dijous 7 d’abril la comunitat científica de la Universitat de Girona (UdG) vam deixar el nostre lloc de feina per sumar-nos a l’aturada pel clima, promoguda a nivell mundial per Scientist Rebellion (Rebel·lió Científica) i fer unes demandes concretes a la comunitat universitària i al rectorat de la UdG.
«Els científics tenen l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de “dir-ho tal com és”. Sobre la base d’aquesta obligació i dels indicadors gràfics que es presenten a continuació, declarem, amb més d’11.000 científics signants d’arreu del món, de manera clara i inequívoca, que el planeta Terra s’enfronta a una emergència climàtica.»
Així començava l’article publicat al 2019 on es posaven de manifest les evidències científiques de l’amenaça per a la supervivència de la humanitat i un col·lapse global del sistema de la vida a la Terra. Onze mil persones de la comunitat científica van llançar una alerta pública d’emergència climàtica, dirigida a tots els governs del planeta.
Scientist Rebellion neix l’any següent, el 2020, fundat per dos estudiants de doctorat en física al St Andrews College d’Escòcia, inspirats en part en Extinction Rebellion (Rebel·lió o Extinció) de base més àmplia. Un dels punts claus d’Extinction Rebellion és la crida a l’acció a través de la desobediència civil no violenta, punt que s’abraça també des de la Rebel·lió Científica. La primera acció significativa del grup amb més de 100 científics, al març de 2021, es va dirigir a la British Royal Society i al gegant de les publicacions científiques Springer Nature.
Durant aquests dos anys, s’han fet accions arreu del món. La més visible, segurament, podríem dir que va ser la que es va dur a terme a la cimera climàtica de la COP26 de l’any passat a Glasgow, on una vintena de membres de la rebel·lió científica van ser detinguts. «Pel que sabem, aquesta ha estat la primera detenció massiva de científics a tot el món des que Carl Sagan va protestar contra les proves d’armes nuclears als anys vuitanta», va dir Charlie Gardner, científic conservacionista de la Universitat de Kent especialitzat en biodiversitat tropical.
Els reports científics assenyalen que estem en un moment d’inflexió. Ja hem causat danys irreversibles al sistema Terra i anem camí d’afrontar en les pròximes dècades els pitjors escenaris possibles, els quals suposen una amenaça existencial extremament greu, tant per a nosaltres com per a la major part de formes de vida que habiten la biosfera.
La mida de les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils ha experimentat una baixada mitjana alarmant del 68% des de 1970, junta amb un aparent col·lapse de les poblacions de pol·linitzadors. A aquest ritme, els ecosistemes d’arreu del món col·lapsaran dins de la vida útil de les generacions actuals, amb conseqüències catastròfiques per a la humanitat.
Els feedbacks que es retroalimenten dins del sistema climàtic, en què els climes més càlids provoquen un escalfament addicional (per exemple, augment dels incendis forestals, descongelació del permafrost, fusió del gel) amenacen de conduir la Terra de manera irreversible a un estat calent i inhabitable. Aquests efectes s’han observat dècades abans del previst, en línia amb els pitjors escenaris pensats.
Les onades de calor, les sequeres i els desastres naturals cada vegada són més greus any rere any, mentre que el nivell del mar pot augmentar uns quants metres aquest segle, tot desplaçant centenars de milions de persones que viuen a les zones costaneres. Hi ha una por creixent entre els científics que els esdeveniments meteorològics extrems simultanis a les principals zones agrícoles puguin causar escassetat mundials d’aliments i provocar així el col·lapse de la societat. Per exemple, la sequera a Síria (2011-2015) va destruir bona part de l’agricultura i la ramaderia del país va menar milions de persones a les ciutats i va provocar una guerra civil de la qual el món encara en nota les conseqüències. Ens enfrontem a una crisi possiblement centenars de vegades més greu. Estar informat és alarmar-se.
Tot i ser perfectament conscients de la situació, els responsables polítics dels nostres països mostren una absoluta negligència i incapacitat per abordar aquesta situació i no hi ha senyals que ho facin, tret que tinguin una forta pressió des de la societat civil. El rotund fracàs de la COP26, amb titulars als mitjans com ara «el fracàs de la solidaritat global», on no es va arribar a cap acord i fins i tot es van fer passes enrere, marca una fita històrica en el fet de considerar l’absolut desastre de les vies oficials per les quals s’està abordant aquesta crisi, malgrat les greus advertències de la comunitat científica.
Els objectius actuals de creixement defensats pels poders econòmics entren en contradicció directa amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris. D’aquesta manera, es paralitza el canvi radical de model productiu que és imprescindible emprendre sense demora i així poder limitar l’augment de temperatura entre 1,5°C i 2°C.
El sisè informe de l’IPCC és d’una claredat meridiana: els canvis de consum individual no basten i fa falta una transformació profunda i ràpida del conjunt del sistema productiu, així com una transició justa per als col·lectius més vulnerables.
Les ciències socials són clares sobre com fer pressió a les elits polítiques perquè prenguin mesures valentes i a l’altura de la situació. La desobediència civil massiva de caràcter no-violent és la via més ràpida i eficaç d’aconseguir canvis socials. La desobediència, en aquest cas en forma de vaga i desobediència educativa, no només està plenament justificada, sinó que esdevé una condició necessària per al canvi. De fet, el mateix IPCC ha reconegut que els moviments socials tenen un paper clau com a catalitzadors del canvi.
A banda de l’aturada a la UdG, en la qual vaig participar llegint el manifest fet per a l’ocasió, també van haver-hi altres accions a la península. La més destacada, segurament, la que van fer les companyes de Madrid a les escales del Congrés dels Diputats.
Des de la meva mirada de científica activista em costa molt entendre com pot ser que des dels anys vuitanta, es a dir fa quasi quaranta anys, la comunitat científica no s’hagi organitzat de nou per a exigir a les elits del poder polític, però, sobretot. al poder de les corporacions, propostes valentes de decreixement per aturar la sisena extinció massiva d’espècies —l’última extinció massiva, la cinquena, va ser la dels dinosaures, perquè us en feu una idea de la magnitud de la tragèdia.
Tot i la meva perplexitat penso que aquest és un bon moment perquè, com a persones vinculades a la creació de coneixement científic, posem a disposició el nostre temps per a fer accions valentes que es transformin en passos cap a una societat que entengui que la Terra té uns límits físics, que el reconeixement i cura de la interdependència amb altres cossos i éssers vius és primordial i que la finitud de recursos dels què disposem no és un nombre o una fórmula, sinó que son tan reals com vosaltres i com jo.
Aquí sota trobareu un àlbum de fotos de l’aturada als diferents espais de la UdG. També, us podeu descarregar el Manifest de l’aturada climàtica. que vam llegir amb les demandes concretes que vam fer al rectorat de la UdG.
[Si també us voleu organitzar, poseu-vos en contacte amb mi a: maria.borras@udg.edu.]
Performance
Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va signar el seu famós urinari, l’art conceptual no ha parat d’evolucionar.
El públic, en general, sol considerar la majoria d’obres d’aquest estil com una presa de pèl, sobretot quan es coneix el preu que se’ls adjudica que és, sobretot, el que més destaca d’una obra que, per si mateixa, molts no reconeixen com a tal, fins al punt d’acabar a les escombraries, com ja ha passat alguna vegada.
Des de la frase «això també ho fa el meu fill», que diuen alguns espectadors en veure obres de Miró o similars, a la «merda d’artista» proclamada pel propi autor Manzoni, s’obre tota una gamma infinita de possibilitats creatives, entre les més anomenades les obres de Damien Hirts, amb la seva famosa calavera coberta de diamants, o el bou coronat d’or i submergit en formol, sense oblidar el xinès Ai Weiwei omplint de pipes de ceràmica pintades a mà el terra de la Tate Modern de Londres.
Darrere de totes aquestes manifestacions creatives hi ha, indubtablement, una intenció provocadora, un desig d’atreure els espectadors, els mitjans i, per què no, qüestionar els costums i l’ordre establert, mostrar altres punts de vista, denunciar actituds considerades normals i, finalment, provocar alguna reflexió.
No obstant això, cada vegada és més difícil distingir el que és una obra d’art d’un objecte o activitat quotidiana.
Posar un venedor de cupons dins la sala d’un museu pot convertir-lo automàticament en una obra artística o performance, mentre que si s’està en una cantonada del carrer ningú no l’hi considera.
Finalment, qualsevol cosa pot ser art, només cal que els «entesos» diguin que ho és. I això sovint depèn més de les relacions, contactes i mitjans dels que disposi l’autor que no pas de l’obra concreta.
Perquè, actualment, art és allò que fa un artista. Tots podem ser artistes, però, després, que hom sigui reconegut, o no, dependrà de l’impacte que tingui en la massa, de la promoció que en facin els seus marxants o en què vulguin gastar-se els diners els inversors. Perquè, mentre dels esports se’n parla a tots els mitjans, l’art només ocupa les notícies quan allò que fa és capaç de cridar l’atenció dels mitjans, especialment quan la xifra d’una venda és desorbitada.
Arribats a aquest punt res no ens impedeix pensar que determinats esdeveniments també poden ser considerats obres d’art en la seva categoria. Què dir de la Primera i Segona Guerra Mundial? La primera, una apoteosi del land art capaç de roturar mitja Europa amb trinxeres i cons de detonació; la segona, una majestuosa performance de la indústria de l’extermini de masses, coronat per un parell de bolets atòmics.
No hi ha artista que ho pugui superar (parlem d’art, no de ètica).
Potser per això les obres importants ja no poden ser signades per un artista solitari, sinó que depenen d’unes infrastructures a les quals només tenen accés unes determinades elits.
Per això. la gran performance amb què es va inaugurar el segle XXI fou l’enderrocament de les Torres Bessones. Mai un esdeveniment (artístic?) d’aquestes proporcions no s’havia pogut veure simultàniament a tot el món en directe, mentre estava passant.
Es fa molt difícil d’admetre que una obra d’aquest calibre pugui adjudicar-se únicament a aquells que la signaren.
De vegades, en una exposició o acció artística se’ns demana als espectadors de posar-nos algún element distintiu, un barret, unes ulleres, aixecar una bandereta…, posar-nos una samarreta, portar un gomet de color groc…
La cosa evoluciona i un dia ens trobem obligats, tot el món, a posar.nos un morrió, confinar-nos a casa, deixar de confraternitzar amb els veïns, amics o familiars, en una versió contemporània de la guerra de trinxeres mundial corregida i augmentada, perquè l’enemic és invisible i pot ser qualsevol del teu costat, l’extermini se’l gestiona cada un per si mateix i no hi ha més defensa que tapar-se la boca i els narius per evitar els efluvis i la fortor que va començar, conceptualment, amb aquell urinari de Duchamp.
Només voldria saber qui la signa aquesta «obra». Perquè el preu, aquest sí, serà indubtablement desorbitat. I el pagarem tots.
Reflexions d’un gandul fracassat. Saber de lletra
La lectura fa a l’home complet, la conversa àgil, l’escriptura precís. Francis Bacon
Quan escric aquest report ja podem tornar a les llibreries, Sant Jordi ha passat i els més venuts ja s’han venut per sempre més, a la majoria ja no els tornarem a veure. Els llibreters ja han tingut temps de fer desaparèixer de les seves taules la misèria intel·lectual finançada pels mitjans i que els distribuïdors els endossen cada any, tant si vols com si no vols.
Així doncs, us faré una pinzellada de tres llibres que són dels que s’haurien de quedar molt de temps als prestatges de les llibreries.
Una les meves freqüents caminades literàries, que repeteixo quatre o cinc cops l’any, són els camins dels voltants de Port de la Selva, Sant Pere de Roda i el cap de Creus. Allí hi evoco poetes estimats i m’acompanya sovint algun dels seus llibres al llarg del recorregut.
Qui també m’acompanya per aquesta geografia literària és en Narcís Garolera (Vic, 1949), d’una banda perquè ell me’ls ha descobert, o els ha prologat, o els ha estudiat i comentat, i, de l’altra, per la seva abrandada i ben argumentada defensa del nom originari del monestir de Sant Pere, bressol del romànic.
Tossudament, cada cartell me’l recorda i el sento en la petita distància que ens separa de Roses, que gairebé albiro, i on l’imagino furgant pels entrellats de llurs obres.
Al peu de la lletra és un assaig publicat a les darreries de l’any passat, que ens descobreix aspectes desconeguts de grans noms de la literatura catalana: Verdaguer, Carner, Sagarra, Rodoreda, Víctor Català, Fages, Ferrater; cartes i poemes inèdits, articles, anècdotes…
És un llibre singular, que va més enllà d’un assaig. És el llibre d’un home que «sap de lletra«, ho dic en el sentit més genuí de l’expressió: sap de lletra qui sap llegir i escriure. Avui hi ha una enorme quantitat de gent que escriu, que publica, o es fa publicar, que va a escoles d’escriptura prestigioses que ensenyen els secrets de l’escriptura i hi ha un munt de novel·les, de poemaris, d’autors que han après a escriure sense gairebé haver llegit, que escriuen per a gent que no sap llegir i que ni se n’adona de l’ensulsiada. No conec, ara per ara, cap escola de lectura.
Al peu de la lletra només el pot escriure qui ha llegit, qui ha posat la importància i el rigor i l’exigència de la lectura al mateix nivell que el de l’escriptura. De fet l’erudició, e-rudire, la virtut de deixar de ser rude, s’adquireix a través de la lectura, la comprensió, la deducció i l’amplitud dels horitzons intel·lectuals.
Al peu de la lletra és un viatge pel món personal dels nostres poetes, que trasbalsa perquè ens en descobreix aspectes desconeguts i insospitats.
Van ser moltes les hores que vaig passar al llarg de dos anys a la classe de tipografia del senyor Bachs, classes particulars, atès que era el seu únic alumne. Als anys setanta la tipografia ja era residual, reservada per a les obres artístiques o especials, la impremta s’havia mecanitzat ràpidament i el llibre s’havia abaratit i popularitzat en detriment de la qualitat. Deu ser un vici molt català invertir tant de temps en causes perdudes, però jo componia com s’havia fet durant més de cinc cents anys.
Només n’he tret emocionar-me fins gairebé plorar quan em cau a les mans un llibre compost a mà, imprès amb la pisada justa sobre un bon paper. Hi ha coses que, per entendre-les, cal haver-les fet. Però l’atractiu de la tipografia no era només l’ofici, sinó qui l’oficiava. Aquells anys, com que també treballava en una editorial en vaig conèixer moltes d’impremtes, tipografies, linotípies, i els homes que hi treballaven. Aquells obrers eren diferents, eren treballadors que sabien de lletra, alguns més que els propis autors dels llibres que componien. Jo havia llegit en algun lloc que a les impremtes del segle XIX s’hi havien cuinat moviments revolucionaris, liderats per aquells obrers il·lustrats i ben informats, però no ha estat fins a la publicació del l’assaig d’en Manuel Vicente Izquierdo, Àcrates. Els tipògrafs de La Academia. Forjadors de l’acratisme societari del segle XIX. Precursors de l’Anarcosindicalisme del segle XX, que ho he pogut constatar: el títol és prou explícit.
Manuel Vicente fa un recorregut exhaustiu, des de la fundació per Manuel Ullastres de la impremta tipogràfica La Academia, una biografia dels homes que hi treballaren, el seu món, les societats d‘obrers tipogràfics a Barcelona, llur presència pública i aportacions teòriques a l’acràcia, a la maçoneria, al lliure pensament i la seva decisiva influència a l’anarcosindicalisme del segle XX. Un llibre imprescindible per saber qui som i d’on venim, que omple un dels molts forats, sembla que expressament buidats, de la nostra història més recent.
Convidem Joaquim Sala-Sanahuja a la nostra «Tertúlia de Poesia» de Vic per a conduir la que tenim programada sobre Gérard de Nerval i els seus poemes. Sota el braç, el convidat porta el llibre que Joana Masó a escrit sobre un psiquiatre: Tosquelles, curar les institucions. Em senyala dos capítols: “La vivència de la fi del món. El testimoni de Gerard de Nerva» i «La bogeria és una creació, no una passivitat». Tosquelles psicoanalitza l’obra de Nerval a través dels seus textos: Aurelia ou Le réve el la vie, Le vécu de la fin du monde dans la folie. Le témoignage de Gérard de Nerval.
També ho fa amb Gabriel Ferrater i la guerra civil (In Memòriam), amb la guàrdia civil, amb l’església, amb les publicacions del POUM, amb l’escola…
A François (Francesc) Tosquelles el coneixen millor a França que a casa nostra. Tosquelles és fill de Reus, com Ferrater, i se’l coneix com a psiquiatre francès, inventor de la psicoteràpia institucional.
Psiquiatre al front, improvisa un hospital en una casa de pagès a Penén-Paraled, a l’Aragó. Al 1939 Tosquelles es refugia a França. Al camp de concentració de Sètfonts s’encarrega d’organitzar l’hospital psiquiàtric. El metge Pau Balvet el rescata per a l’hospital
Psiquiàtric de Saint Alban. Tosquelles revoluciona la psiquiatria: «curar primer l’hospital per poder, després, curar els pacients» el guariment i el tracte social i cultural dels pacients psiquiàtrics.
Tosquelles és un revolucionari: Saint Alban fou també refugi d’activistes i perseguits per la Gestapo.
Un català intel·ligent i murri, en el sentit de sagaç, astut i hàbil per aconseguir allò que persegueix. Oblidat com tants altres genis de collita pròpia, mereix ser conegut i reconegut.
No cal que us interessi la psiquiatria, ni que hi entengueu, la proposta és conèixer un home extraordinari, que utilitza la llengua, la lectura i la literatura com a eina fonamental del seu arsenal terapèutic.
No siguem víctimes de la impostura i llegim llibres d’escriptors que saben de lletra.
[Com a complement a aquest article podeu veure aquest documentari sobre Francesc Tosquelles.]
La geopolitíca i el dibuix
El 29 i 30 de març vaig assistir a s’Agaró al II Seminari sobre Geopolítica organitzat per la FIOP (Fundació Internacional Olof Palme), sota la presidència d’Anna Balletbò. Participaren en aquestes jornades persones destacades en el coneixement de la geopolítica per haver ostentat responsabilitats, com Javier Solana, exsecretari general de l’OTAN, els ex diplomàtics Javier Rupérez, José A. Zorrilla, Eugeni Bregolat, Juan A. March; l’exministre d’exteriors i expert en geopolítica Josep Piqué; militars experts en defensa com ara el general Pedro Méndez de Vigo i els coronels Félix A. Blanco i Manuel Morato; del mon acadèmic, la catedràtica de dret Internacional de Universitat de Saragossa Natividad Fernández; Mariano Marzo, catedràtic de la UB; Gabriel Colomé, director d’ICPS; Eduardo Berché degà de la Facultat de Dret d’ESADE; Francisco Ruiz González, de la UNED; Andrés Ortega, investigador Real Instituto Elcano; Tomasz Smura, director Fundació Pulaski (Polònia), així com destacats periodistes com Miquel Noguer i Claudi Pérez, d’El País; Xavier Mas de Xaxàs i Robert Mur, de La Vanguardia; Georgina Higueras, d’El Períódico i les aportacions de la visió econòmica, amb Rafael Doménech, del BBVA, i Juan del Alcázar, de Banco Santander.
Els intervinents opinen que la situació actual de la geopolítica demostra que la direcció estratègica de comandament mundial fa uns anys que, en el dibuix del mapa mundi, s’hi observa un desplaçament cap al continent asiàtic, amb un clar lideratge de la Xina. Aquest paradigma indica que la posició dominant dels EUA ja no és la mateixa que en l’època dels equilibris clàssics durant i desprès de la Guerra Freda. Es comprova el ressorgiment de la Ruta de la Seda amb traçats diferents (novament, el dibuix és clau). Josep Piqué, en el seu llibre El mundo que nos viene, l’any 2018 ja feia aportacions en aquest sentit.
Rússia, amb la direcció de Vladimir Putin, fa temps que amenaça Occident, que no vol la proximitat de l’OTAN ni d’armes nuclears, cada cop més a a la seva vora (document de Budapest 1994)… La no proliferació nuclear… Eleccions de 2004 a Ucraïna que es van haver de repetir. Inicia la seva estratègia tot violant els tractat internacionals i envaeix Crimea el 2014… I ara, al final, ha bellugat les peces del tauler d’escacs ambuna guerra envaeix Ucraïna, tot causant un genocidi que no se sap ni quan ni com acabarà.
Parlar de geopolítica és parlar del passat, del present i del futur, però voldria destacar que hi ha un element comú que sempre és el dibuix. A tot conflicte li correspon una reflexió i una reacció, per tant, en el cas de l’enfrontament bèl·lic cal el mapa, la situació de l’ocupació del contrari i el territori que pretén ocupar o dominar. No és el mateix atacar que defensar-se. El dibuix és necessari per ajudar a entendre on som i d’on venim. La historia ha tingut i té els professionals adequats: els geògrafs i els grafistes, que reflecteixen sobre els mapes el que els polítics amb les seves estratègies decideixen.
La lectura de la geopolítica ajuda a entendre què va passar, què està passant i les hipòtesis del que pot passar.
Gràcies, Anna Balletbò, per les teves convocatòries útils, que aporten llum en aquest món tan complicat.
Així ho veig.