[Text i fotografies de Nan Orriols.]
El Pedraforca, Gósol, Josa de Cadí.
Els cavalls, feliços, llegien la matrícula de la moto i compartíem amb ells l’entrepà.
Dies petits tan immensos que encara la nit era estrellada i el dia es feia estimar.
«Davant del sotrac existencial, econòmic i social causat per les mesures contra la covid (confinaments, ancians que moren aïllats i són directament incinerats, , persones que es queden sense feina, militars fumigant absurdament els carrers, franges horàries en què unes persones poden sortir al carrer i altres no, ús obsessiu de mascaretes i altres barreres), la immensa majoria dels mitjans de comunicació del món han renunciat a tenir un paper critic i plural, han contribuït a fomentar la por i l’obediència i s’han erigit en pastors que guien el ramat de l’opinió pública. Això no ha sigut per casualitat, ni perquè aquestes mesures fossin totes òbvies i inqüestionables.»
Qui escriu això és el filòsof català fincat a l’Empordà, Jordi Pigem (Barcelona, 1964), en el seu recent assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta Editorial, desembre de 2021, col·lecció «Assaig, 70», 142 pp.].
Es tracta d’un brillant i contundent assaig, escrit amb molt de rigor i les necessàries dosis d’ironia. fet amb un estil i una llengua fluïdes, un ritme intens i un vast horitzó que abraça la literatura contemporània, els estudis pioners sobre biologia, les ciències de la salut, de la filosofia, de la psicologia i la sociologia del poder polític, digital i financer.
Pigem, a qui ja vam tenir la sort de descobrir gràcies a la revista Userda (2004-2006) —que vaig tenir el goig de dirigir—, contrasta tothora dos clàssics de la literatura distòpica (d’obligada lectura): 1984 (Nineteen Eighty-Four, publicada el 1949, però escrita el 1948), de George Orwell, i Un món feliç (Brave New World, 1932), d’Aldous Huxley.
«A Un món feliç —escriu Pigem davant l’actual món de falses aparences i addicció a les pantalles— hi ha felicitat superficial i entreteniments sofisiticats però, tal com passa a 1984, no hi ha alegria de viure perquè la dimensió psíquica de la persona ha quedat reduïda a la mínima expressió. El preu de la felicitat i l’estabilitat tecnocràtica inclou, entre altres coses, la renúncia al veritable art.»
L’autor, entre d’altres obres de capçalera, d’Intel·ligència vital. Una visió postmaterialista de la vida i la consciència. (Kairós, 2016), cita Giorgio Agamben (article al web de l’editorial Quodlibet, «Capitalismo comunista» [Una voce di Giorgio Agamben, 15 de desembre de 2020 […] «coniugando l’estrema alienazione dei rapporti fra gli uomini com un controllo sociale senza precedenti».):
«És possible, de fet, que avui estiguem assistint a un conflicte entre el capitalisme occidental, que convivia amb l’Estat de dret i les democràcies burgeses, i el capitalisme comunista, conflicte en què aquest últim sembla sortir victoriós. El que és cert, en tot cas, és que el nou règim unirà en ell l’aspecte més inhumà del capitalisme amb el més atroç del comunisme estatalista, tot conjugant l’extrema alienació de les relacions humanes amb un control social sense precedents.»
Precisament, doncs, una fusió de les distopies d’Orwell i Huxley. Mentre a l’Occident semblava haver triomfat el poder basat en el subministrament alienant de distraccions a l’estil de Huxley […], de sobte, sorgeixen també elements orwellians de vigilància i control i si encaixem el que denunciava Huxley i el que denunciava Orwell, s’imposa la lògica del poder tecnofinancer amb el seu Gran Reset i la Quarta Revolució Industrial, en què es personalitza els robots i es robotitza, controla, les persones, a qui s’escapça l’esperit i l’ànima humanes.
L’assaig de Jordi Pigem s’estructura en 14 càpitols el títol de cadascun dels quals encavalla la darrera frase d’un amb la primera del següent i configura, per si mateix, una declaració sobre l’estat de la qüestió en aquests temps imposats de pandèmia [vegeu-ne, en aquest vincle, el sumari i un fragment de l’obra.]
Pigem va participar en la recent trobada (silenciada pel mitjans de comunicació) que es va fer a Vic per debatre obertament sobre tots els aspectes repressius, quant als drets fonamentals i l’alienació de les persones. [Podeu veure la intervenció de Pigem en aquest vincle, proveït pel seminari Randa.]
[Llegiu, també, l’excel·lent entrevista que li ha fet Pep Martí a Jordi Pigem a NacióDigital]. O l’entrevista de Xavier Grasset al Més324:
Dissabte passat, 11 de desembre, es va celebrar a Vic (Osona), la jornada «Per una sanitat pública i comunitària. Poder i control en la gestió de la pandèmia», organitzada per Randa. Seminari permanent de pensament polític i amb la col·laboració de diferents entitats, col·lectius i persones, com la Fundació la Plana.
La jornada va desenvolupar-se a l’auditori Marià Vila d’Abadal, a l’edifici el Sucre, durant tot el dia, amb l’aforament complet des de feia dies, més de 250 persones van escoltar les diferents ponències i van intervenir amb les seves aportacions i opinions o preguntes.
Una taula, al matí, centrada en aportacions fetes des de persones vinculades a iniciatives que estan desenvolupant-se actualment. Com és el cas de Bizitza, una plataforma popular creada a Euskal Herria i que promou mobilitzacions i debats i accions concretes a favor dels drets col·lectius i de l’esclariment de dades i el qüestionament de moltes de les mesures preses en aquell país així com de les bases que justifiquen aquestes mesures. Isa Garnika, membre d’aquesta iniciativa, va plantejar un seguit de qüestions al voltant de l’acció de govern (també respecte dels governs municipals) i de la falta de transparència i l’autoritarisme amb què aquest actua. Bizitza ha estat qui ha protagonitzat la major part de les mobilitzacions que s’estan a duent a terme al País Basc.
La segona intervenció del matí anà a càrrec de tres membres del sindicat CGT d’Ensenyament de Ponent, que van explicar el contingut i els motius de la publicació d’un manifest que plantejava la preocupació davant les mesures que es volen aplicar als centres educatius i que porten incorporada un alt risc de segregació entre els alumnes per coses com la vacunació. Aquesta manifest ha representat el primer posicionament col·lectiu davant d’aquestes mesures del departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
A continuació va prendre la paraula el metge navarrès Jose Ramon Loayssa, coautor del llibre Covid19. La respuestaautoritaria y la estrategia del miedo, editat per Editorial el Salmon. L’autor va exposar el sentit del llibre i la repercussió que ha tingut i la importància de trencar el silenci, i desmuntar el discurs oficial que fa passar com a mesures sanitàries accions institucionals que només es fonamenten en el control i la repressió de la població amb la finalitat que aquesta accepti acríticament totes les mesures.
Finalment, Eduard Casas, president del Grup Associat pels Serveis de Salut – GASS va exposar les línies de treball que ha engegat aquest col·lectiu, entre les quals assessorar i promoure iniciatives legals front a temes com els protocols a les escoles, el passaport Covid. Ens recordà que els decrets del Govern de la Generalitat respecte del passaport Covid són mesures de rang molt baix, ni tan sols són lleis autonòmiques, i enfront tenim lleis estatals referenciades en lleis internacionals que garanteixen la intimitat, o la voluntarietat d’acceptar o no un tractament, o el dret a vacunar-se o no, drets internacionals que aquests decrets autonòmics vulneren.
Aquesta taula va ser presentada i moderada per l’escriptor i filòleg, Jordi Martí i Font, que va plantejar la gravetat del moment que vivim i la necessitat d’establir dinàmiques de debat i mobilització per parar mesures, com el passaport sanitari, que no tenen res de sanitari i sí molt de control.
La sessió de la tarda es va obrir amb la presentació del moderador de la segona taula, Gerard Batalla i Tàsies, pagès, que va plantejar la necessitat de respondre a tot plegat també amb mirades diverses des de la diversitat del territori, remarcant com n’és de diferent la percepció de tot plegat des del món rural, denunciant l’urbanocentrisme com a paradigma únic, fet que implica greus desajustaments en qualsevol tipus de mesura que es prengui. Va insistir molt en la importància de les mobilitzacions que permetin que hom vegi que hi ha més realitat que la que s’imposa des dels mitjans, les institucions i el silenci social.
La primera intervenció anà a càrrec de la doctora Karina Acevedo, per videoconferència, des de Mèxic, una de les veus científiques que més han maldat per revisar les accions a prendre i que més evidències ha difós sobre els riscos i la falta de garanties de les anomenades vacunes amb què s’està inoculant la població. En la seva exposició utilitzà una àmplia bibliografia científica de primer rang. Una autoritat científica que està rebent molta pressió pel fet de mantenir i fer públiques les seves investigacions i les conclusions que en treu.
Heike Freire, filòsofa i psicòloga, ha estat impulsora de diferents iniciatives per evitar l’aplicació de mesures coercitives envers els infants des de l’inici de la pandèmia, i és una de les veus més perseverants a l’hora de defensar els drets col·lectius front a les mesures autoritàries i uniformitzadores. Impulsora del manifest per Una sortida raonable a la crisi de la pandèmia. Va denunciar la planificació de les actuacions dels estats i la necessitat de respondre socialment, de manera especial amb el tema passaport sanitari i en la campanya contra la vacunació infantil.
Teresa Forcades, metgessa i teòloga, una de les referències en la denúncia dels interessos de les farmacèutiques i les actuacions mèdiques, va intervenir per videoconferència i va fer una extensa i detallada relació de les afectacions i riscos de les diferents vacunes i de com estan relacionades amb les actuacions davant de la pandèmia. Va plantejar també la necessitat de començar a exigir alternatives a les vacunes a partir de dades de diferents indrets del món que obren altres vies.
Nines Maestro, metgessa i exdiputada al parlament espanyol, va tenir unes paraules d’escalf i suport cap al doctor Joan Ramon Laporte, una de les autoritats en matèria de farmacologia i actualment sospitosament silenciat. Maestro va mostrar la cara més bel·ligerant contra la gestió de la crisi i va denunciar les pràctiques feixistes que s’estan duent a terme i reclamà que l’esquerra anticapitalista abandonés el silenci i es mobilitzés contra la gestió de la pandèmia posant el focus en el passaport sanitari, la vacunació obligatòria i la vacunació infantil, així com en la denúncia del silenci mediàtic i de bona part del sector científic.
Finalment, el filòsof i escriptor Jordi Pigem va presentar els continguts del seu llibre Pandèmia i postveritat i va emplaçar tothom a fer front a les múltiples mesures per restringir llibertats, drets i capacitat social de resposta, convidant a veure-hi més enllà i a restablir el sentit comú en relació amb la tecnologia, la salut i la vida.
Al final de cada sessió, el públic assistent va poder intervenir i es van formular diferents reflexions sobre com encarar la situació present i com desmuntar un discurs que es fonamenta en la por, el silenci, la discriminació i la desmobilització.
Des de l’organització es valora com a molt positiva la jornada, per la quantitat d’informació donada, contrastada, i per la necessitat de trencar un silenci de quasi dos anys que està posant de manifest les mancances del sistema de salut, la dependència dels interessos privats i les greus conseqüències que això està tenint sobre la població.
En el torn de la cloenda i les conclusions, des de l’organització de la jornada de treball es va plantejar la necessitat d’eixamplar aquest espai de debat i comunicació i de fer front a les mesures imposades amb iniciatives socials i jurídiques que ajudin a enfortir la consciència col·lectiva, i passar a l’acció en temes com:
La jornada ha representat un important èxit de participació:
Des de l’organització es preveu de posar a disposició de tothom les diferents intervencions a la jornada a través de les xarxes socials, en els propers dies. [Podeu trobar ja les intervencions del matí en aquest canal de Youtube i un vídeo sencer de les intervencions de la tarda, cortesia de TV Bagé Serveis Audiovisuals. Els vídeos de la retransmissió en directe que van romandre penjats a la plataforma Youtube han rebut més de 40.000 visualitzacions!]
Des de l’organització es constata la poca presència de mitjans en un esdeveniment d’aquesta dimensió i destaca i agraeix a Ràdio Ona, de Torelló, i a Més Osona haver destinat persones a cobrir l’acte.
Les despeses derivades de l’organització de la jornada han estat cobertes amb aportacions voluntàries i anònimes entre els assistents, donat que l’acte era totalment autogestionat i al darrera no hi havia cap partit, sindicat, institució o empresa.
Randa. Seminari permanent de pensament polític vol agrair l’esforç i actitud de col·laboració de tothom qui ha fet possible la celebració d’aquesta jornada amb ampli ressò i projecció tant als Països Catalans com a l’exterior.
[Vic (Osona)/Països Catalans, 14 de desembre de 2021.]
[Notes de Xavier Borràs.]
Josep Espunyes, el poeta, lingüista i assagista de Peramola (Alt Urgell) –que tot just aquest segon dia de gener de 2022 ha fet vuitanta anys–, incansable servador del tremp de la llengua des del terrer, tot just ha publicat de la mà d’Edicions 1984 1.000 dites ponentines que, com ell mateix diu, són «la sal de la llengua».
En Pep de cal Vilaro ha fet aquest volum de 158 pàgines com si fos un petit diccionari, on podem trobar-hi cinc-centes dites populars, i amb la definició de cadascuna, una de sinònima, amb què el nombre total, doncs, arriba a les mil que s’anuncien al títol del llibre.
Com que el conreu de la terra va de baixa i els pobles són buidats per la voràgine urbanita, les dites, frases fetes i refranys són, pràcticament, en perill d’extinció i —el que és pitjor— substituïdes per les de la llengua imposada, el castellà, que disposa de tots els atots, trumfos i baralles per a guanyar el joc de l’anorreament del català.
«Una colla d’aquestes dites —escriu l’autor al “Pròleg” del llibre— avui ja no es diuen, perquè les circumstàncies de la vida han canviat d’una manera impensable en els darrers anys. Són dites que han perdut els referents, perquè ja no treballem amb rucs o amb bous, ni trobem carros ni traginers a les nostres carreteres, ni el llop campa arreu…».
Romandrà, si més no, la tasca ingent, insubornable, de l’amic Espunyes, que rep l’homenatge que es mereix aquest 2022, en què ha estat l’Associació Llibre del Pirineu ha acordat declarar el 2022 com a Any Literari Josep Espunyes al Pirineu.
L’entitat ha començat a preparar un programa d’activitats entorn de l’obra del poeta, lingüista i estudiós de Peramola amb l’objectiu de posar de relleu la fructífera creació d’Espunyes, que abraça des de la poesia a la recerca tot passant per la narrativa, i que constitueix un patrimoni literari en llengua catalana de primer ordre.
Entre les activitats previstes hi ha la celebració de recitals de la seva obra poètica, la creació de rutes literàries entorn de l’obra, l’edició d’una publicació que recollirà la seva trajectòria i bibliografia completa i una nova edició, il·lustrada amb imatges, del llibre Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), un exquisit poemari dedicat a Peramola i els indrets pròxims, entre altres accions que es farà conèixer tan bon punt es programin. La intenció és que l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu arribi a un públic ampli i per aquest motiu es demanarà la implicació de biblioteques, llibreries i instituts de secundària del Pirineu.
La toponímia de Peramola i els mots que es perden del món rural.
[Veu i text de Nan Orriols.]
Pau, pax, paz, salaam, mir, patz, mier, paix, irini, fridur, pace, paci, sidi, ukuthula… Tots els idiomes tenen aquesta paraula, però ningú no la fa servir.
Ara, els que diuen PAZ volen fer desaparèixer la paraula PAU. Viuen obsessionats per aquest fet de manera neuròtica, fins a l’extrem que creuen que, si desapareix la paraula, guanyaran la guerra que tenen des de fa segles contra el poble català.
Molts jutges, homes catalans necessitats de menjadora ―Ramon Espadaler, Salvador Illa, Miquel Iceta, tots els del PSOE, PP, Vox i la senyora Colau― regalarien la paraula PAU perquè arribés d’una vegada, diuen, la PAZ que ells tan estimen.
En rus, pau és mir, i en hindú, shanti. Res, que tothom en parla però ningú no la vol. El Sr. Rajoy, com tants d’altres, amb la paraula MENTIDA ja en té prou; en castellà, MENTIRA. El problema és que, quan menteixen, Cospedal, Rajoy, Fernández Díaz, Ayuso, etc. no tenen cap problema, perquè ells, els senyors castellans, converteixen la mentida en veritat. És un fet que, estudiat científicament, es diu «transformación automática de palabras para la defensa de la unidad de la patria».
Bé, en rus, mentida és lozh’. Vladímir Putin també fa servir el sistema de «transformación», però Rússia té submarins nuclears i és el país més gran del món, amb reserves naturals immenses; fins i tot té mamuts congelats a la Sibèria. I no té rei.
Aquí tenim una ministra de Defensa que, tot i que és del PSOE, defensa exactament el mateix que el PP, Vox i Podemos. Es diu Margarita Robles i no té ni un submarí operatiu. Va de fracàs en fracàs, però veu Catalunya com l’únic enemic a batre, i ho diu i ho manifesta contínuament. Aquest és el problema. Sempre MENTIRA. I, tots, contents amb un ¡viva el rey!
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta d’«Del foc sempre a les brases», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
Gaudiu-ne!
[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]
Al caire de les escorrialles dels dies,
a l’any que se’n va obro la finestra.
Que s’airegin records que voltegen endins
i enfora, i tanco, deixo marxar.
Ni a l’ampit i quedi cap mal aire.
A l’alba passaré la mà per l’entelat
dels vidres, i diré: hola o adéu.
Quan sigui demà pensaré en l’aurora,
pensaré en tu, i potser nevarà.
Sota la neu es garbella la vida
i la vida dol quan grinyolen al vol tantes hores.
Al bell mig dels somnis escriuré versos,
versos de nit, si algú vol dictar,
per no ser mai de l’oblit companyia
ni de l’estupidesa manllevar
i per si cal comunir maltempsades.