En aquesta ocasió, l’actor i director teatral Albert Freixer recita el text «Renegar», de Nan Orriols.
[VERSOS] Ball
[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]
a en Nan Orriols
Encant
dels dies que se’n van, i
com si res
es fonen al calendari
els números blaus
i els vermells. Cremen tots a la foguera
del temps, que somrient balla
amb les espurnes del foc.
—Cremant el corc de mobles vells—
s’enlairen
amb els records i les il·lusions
noves, cap a l’infinit
univers,
construint poemes nous al nou dia,
mentre comptem els estels
il·luminant zels de nit.
La Cambra, 2022
Més noves de Maria Dolors Orriols
Enguany ja es pot dir que és l’any de l’escriptora Maria Dolors Orriols (1914-2008), encara que no escaigui cap aniversari específic. Efectivament, així ha estat amb l’homenatge fet a l’Ajuntament de Vic, que la va nomenar «Vigatana Il·lustre», o amb la recent reimpressió de Cavalcades (Viena, 2022), un dels textos fonamentals de l’autora, entre d’altres volums, del no menys imprescindible El riu i els inconscients.
Ara, per al gaudi general, rescatem dues peces més a afegir a l’exercici de recuperació d’Orriols: un article d’Anna Maria Iglesia Pagnotta a El País («’Cavalcades’, de Maria Dolors Orriols: redescobrint l’escriptora», 30/05/2022) on destaquen paràgrafs com el que segueix:
«Els relats no són un pamflet, sinó un retrat poc indulgent de l’ésser humà i de les motivacions que el mouen en un context —recordem que el llibre es va publicar el 1949— en què les lògiques de poder, de submissió i repressió són dominants. En la seva relació amb els humans, però també en la relació entre ells, els cavalls reflecteixen dinàmiques perverses —el cavall que és útil quan guanya i és apartat quan es fa vell— entorn de les quals encara avui s’organitza la societat. Perquè, tot i que el context canviï, l’ésser humà sempre és el mateix, amb les seves pulsions de poder, però també amb la seva capacitat per a la compassió. La contradicció defineix l’individu com defineix els relats d’Orriols i els seus protagonistes. No hi ha —dèiem— una voluntat moralitzadora, però sí que hi ha, així i tot, una intenció política. L’escriptora de Vic escriu en temps de censura, de manca de llibertats. El món dels cavalls que ens descriu és metàfora d’aquells dies obscurs, i els animals són la manera d’escapar de la censura —i, no obstant això, no va ser fàcil— i de parlar d’allò que s’obligava a callar.»
L’altra peça, imperdible, és l’Àlbum Maria Dolors Orriols, que es va publicar amb motiu de l’homenatge a l’escriptora per part del Centre Català del PEN Club i el Centre Francesca Bonnemaison el 15 de desembre de 2004. S’hi poden llegir escrits, que han passat gairebé desapercebuts —coordinats per Joana Bel—, d’intel·lectuals com Montserrat Abelló, Albert Mestres, Daniel Giralt Miracle i textos esparsos d’Agustí Bartra, Joaquim Ferrer, Teresa Pàmies o Anna Murià…
Us podeu descarregar aquest Àlbum Maria Dolors Orriols, des d’aquest vincle on, a més dels textos esmentats us soprendran les fotografies quasi inèdites de l’autora d’Escampar la boira.
Més articles de Maria Dolors Orriols a La Resistència
- Cavalcades, de Maria Dolors Orriols.
- Presentació de la reedició de Cavalcades.
- [VÍDEO] Homenatge vigatà a Maria Dolors Orriols.
- El llegat de Maria Dolors Orriols, amb obres inèdites, arriba a la Universitat de Vic.
- Noves entorn Maria Dolors Orriols.
- «Maria Dolors Orriols, viure i escriure», de Montserrat Bacardí.
Tercera trobada d’escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres a Perafita
El divendres, 22 de juliol, de les nou a la una del migdia, és programada una nova matinal al Parc de la Font Nova de Perafita. Lletraferits, il·lustradors i amants dels llibres de nou o de vell, enguany canvien de parc tot fugint del soroll de la carretera.
La Caruca Ballesteros guarnirà l’indret amb el seu toc personal i màgic per quan a les nou comenci la trobada us hi trobeu més que encantats de la vida i que autors, paradistes de llibres de vell i visitants, us hi sentiu com a casa. De fet, mentre us retrobeu i parleu, amb llibres i dibuixos a punt, es farà un esmorzar perafitenc.
A les 11 començarà el recital i les presentacions. Poesia, contes, cançons, i es parlar dels llibres dels autos, d’anècdotes…, i això amb el públic més fidel i qui vulgui venir a veure-ho per primera vegada. Tothom hi és benvingut perquè escriure, dibuixar, llegir, dir en veu alta, sentir, escoltar, interpretar la paraula és uns dels plaers més apassionant de la vida i en companyia és una festa.
Han confirmat la presència, un any més: Ton Baig, Gerard Bosch, Ramon Breu, Eloi Casadevall, Joan Dalmau, Ramon Gabarrós, Xevi Pujol, Josep Riera, Gabriel Salvans, Montse Serra, Subi, Fede Tormo i Lluís Vila entre d’altres. I s’hi estrenaran: Olga Molina, Mar Pujol, Roser Reixach, Neil Sabatés i Ramon Solé. S’espera que l’Albert Canadell i la Roser Iborra, hi puguin venir.
De parades de llibres de vell n’hi haurà la de la Núria Brunet. Si algú té ganes de fer parada de llibres de vell per vendre, compartir o intercanviar, que ho faci saber abans del dia 19 de juliol (a la Leti: perafitabiblio@hotmail.com , o a Teresa, teresa.ribera@gmail.com).
Tot plegat ho organitzem i ho coordinem en Nan Orriols, la Leti Caballé i i la Teresa Ribera, que són Els Ocells, mixus, senglars i cocodrils. Tenen l’ajuda i col·laboració de l’Ajuntament de Perafita i l’empenta del Club de Lectura de Perafita i els més petits de tots, els infants de l’Escola Bressol i de l’Escola d’Estiu.
Manicomi
Diu una alcaldessa que el jovent desorientat pot accedir a tractament gratuït de psicòlegs. Tot el dia parlant que tots i totes, perdó, totes i tots, necessitem ajuda. Els parlaments no paren d’aprovar decrets i lleis per tal d’ajudar a millorar l’estat mental de tots i totes, perdó, de totes i tots. Es preocupen de la salut mental del Congreso de los Diputados, la família reial, el Parlament de Catalunya, del senyor Lambán, del cardenal Omella, dels senyors Feijóo, Pedro Sánchez, Illa, Iceta, Junqueras…, ah!, i de la presidenta Ayuso. I els Jocs Olímpics d’Hivern que defensa en Jordi Basté a RAC1?
Tractament psiquiàtric? Però…, què volen? Les guerres no s’aturen. Tot està descontrolat i ningú no sap ni qui és ni què som. El món urbà i metropolità devora el món sencer. Totes les tertúlies de ràdio i televisió no són altra cosa que aquelarres de bruixes i bruixots escopint sang. I, tot, per destruir-ho tot en nom de les seves veritats i mentides. De fet, els és igual, que per això van al psicòleg.
Tractor, en política
Segons el diccionari, tractor és aquell vehicle especial que s’utilitza per a arrossegar un altre vehicle o càrrega. En política econòmica vol significar que quan una comunitat autònoma tira del carro (com diem els catalans) és tractor de la resta i es nota en el conjunt de l’Estat.
Fem-ne un repàs
La Constitució del 1978 va ser aprovada per referèndum de tots els espanyols el 6 de desembre i convertia Espanya en una monarquia parlamentària. La gestió del sistema es constitueix amb les comunitats autònomes (17), més les ciutats de Ceuta i Melilla. S’estableix un mecanisme de transferències de competències a dites comunitats.
Balanç
Però estem millor o pitjor? Aquesta es la qüestió. És obvi que volem estar en un sistema democràtic, però i la “pela? Si li sumem els sentiments, la cultura, la llengua i el tracte…, laa veritat és que deixats el «debe y el haber» comptable, el saldo és escandalós, anem enrere com els crancs. Pensàvem que amb la democràcia les coses canviarien? Doncs no, tot al contrari, ens continuen prenen el pèl i tot i el «peix al cova» el resultat és que això ja no funcjona. Cal preguntar-se: i les altres comunitats?
Doncs, resulta que això que es coneix com les comunitats tractores, les que tiren més del carro a Espanya —com Andalusia, les Balears, Catalunya i el País Basc—, estan que treuen foc pels queixals, perquè el sistema de finançament autonòmic fa massa temps que no funciona.
Què es pot fer?
El País Basc va jugar bé a la partida de sortida a la C-78. Van ser més eficaços (el «cupo»), però tampoc no estan contents; les Balears diuen que això no funciona; Andalusia ni governant el PP o el PSOE se’n surten i, a Catalunya, el 52% dels parlamentaris proposen l’independentisme, llargament reivindicat, amb totes les adversitats conegudes per part dels espanyols, que no ens deixen. Ara fins i tot s’ha creat una taula de negociació, de diàleg (diuen uns i altres) i un calendari de dos anys per veure què fem.
Que no s’equivoquin més: Espanya necessita o caixa o faixa; és més, ja n’hi ha prou de marejar la perdiu, si no el que pot passar és que els «tractors» no puguin ni sortir del magatzem, no per manca de gasoil, no, sinó perquè ja no hi hagi ningú que els vulgui conduir en aquest sistema caducat.
El que he plantejat té manera d’arreglar-se? SÍ
Es vol arreglar? Fins ara, no.
Així ho veig
[ARTS I OFICIS] Tanatopràxia
Agitant l’aire en un estèril intent d’eliminar el fum del cigarret, l’operari de la funerària va anar a obrir a la porta, on havia sonat el timbre. Era la neboda de la difunta a qui acabava de maquillar, una rotunda dona compungida per les circumstàncies. Volia veure el cadàver abans que el portessin al tanatori. Va recolzar-se a la taula de treball i va abocar-se dins de la caixa per a contemplar-lo.
L’operari va adonar-se de seguida del tall de la faldilla negra descobrint la part superior de les mitges i un tros de cuixa ferma i, malgrat la tristor de l’escena, no va poder evitar que se li activés la imaginació. La noia somicava convulsionant les corbes del seu cos. Amb el moviment se li va descordar un botó de la brusa. Quan va girar-se estava massa colpida per adonar-se de l’escalfor que havia provocat en l’home que tenia a tocar. Va demanar-li si podia entrar al lavabo un moment. Va ensenyar-li on era, va obrir-li el llum tot maleint la fortor que havia quedat a l’habitacle després del darrer alliberament fecal, i va afanyar-se a entrar al vestidor, des d’on podria veure-la a través d’una reixeta de ventilació.
La noia va rentar-se la cara, eliminant qualsevol rastre de llàgrimes. Va eixugar-se amb la tovallola i va contemplar-se al mirall. Llavors va adonar-se que el botó alliberat l’havia escotada excessivament. Va descordar-ne un parell més, va posar-se correctament els sostenidors negres transparents que oferien una magnífica panoràmica d’uns mugrons diametralment excessius, perfectament ubicats al centre de les sines, i va recompondre el seu aspecte. Abans de sortir, va aixecar-se del tot la faldilla, i abaixant-se unes calces també transparents va asseure’s al vàter. Del cony depilat va sorgir-ne un raig d’orina. Malgrat que mai li havien interessat les perversions sexuals, l’operari va arribar a un estat d’excitació implacable.
Quan va sortir del lavabo va acompanyar-la fins a la porta, dissimulant amb prou feines la desproporcionada erecció sota els pantalons, i va acomiadar-se’n després de donar-li el condol i oferir-li la mà. La noia va obsequiar-lo amb un breu somriure i va marxar movent rítmicament la seva anatomia fins al cotxe negre que havia aparcat a l’esplanada del cementiri. Quan va pujar al vehicle el tall de la faldilla va obrir-se de nou i la libido de l’operari va repuntar altre cop.
Va tancar la porta i amb una reescalfada —que algun ecologista hauria atribuït al canvi climàtic—, va acostar-se al cadàver. Va mirar-lo atentament, trobant-hi prou similituds amb la neboda malgrat la diferència d’edat. El treball de reconstrucció del cos li havia quedat perfecte, però mentre s’abaixava la cremallera dels pantalons i entrava dins de la caixa, va tenir la certesa que aquest cop hauria de repetir la feina.
Reflexions d’un gandul fracassat. Pàtria, ciutat i llengua
[Un report d’Eduard Garrell.]
T’has posat massa alcofoll,
massa adobs a les pestanyes:
no podràs sortir al carrer…
Tes cosines se’n riurien
i el betzol que tens llucat
fugiria de vergonya…
Renta’t tots aquests afaits…
Sols un toc a cada galta
amb les pòlvores… Veuràs
que tothom ret homentatge
al teu seny, al teu comport,
que et farà saltar les llàgrimes…
T’has posat massa alcofoll:
només un pessic de pólvores.
Miquel Bauçà, En el feu de l’ermitatge [Empúries, 2014]
«Convertir en rural allò que és urbà, urbanitzar allò que és rural.» Ho escrivia Ildefons Cerdà en la seva Teoria General de la Urbanització.
Sembla ser que, volent o sense voler, Ada Colau ha fet seva aquesta idea, que teòricament jo mateix podria defensar, si no fos que arriba amb cent seixnta-dos anys de retard. En el seu pla urbanístic Cerdà va aplicar els criteris del pla hipodàmic, que és més vell que l’anar a peu: val a dir, una estructura en quadrícula que si bé sobre el paper resulta molt racional, a la pràctica comporta un seguit d’inconvenients: excessiva longitud dels carrers, congestió del trànsit en hores punta, dificultats d’accés al centre i a la perifèria…
¿Y lo de nombrar a Àgueda Bañón como Directora de comunicación en el Ayuntamiento de Barcelona no pensáis decir nada? pic.twitter.com/1KnilzqGcj
— Luca (@Luca_aBrasi) June 26, 2015
https://platform.twitter.com/widgets.js
Malgrat tot, Cerdà havia trobat l’equilibri entre aquesta urbs apagesada i la ruralitat urbanitzada. Les «mansanes» obertes, les zones verdes dels interiors, els equipaments, la ventilació i l’assolellament, van desaparèixer durant el llarg segle que va durar el seu desplegament degut als interessos dels propietaris del sòl i a l’especulació, ben vista i estimulada a l’època, que van desvirtuar completament el pla.
Vull posar un especial èmfasi en un fet que sembla oblidat, de tan obvi, i és que Barcelona és una ciutat completament diferent de la majoria de ciutats amb què les podem comparar: a més de tindre el mar pel seu costat de llevant, la tanca la serra de Collserola pel costat de ponent i al nord i al sud ho fan el Besòs i el Llobregat. Si comparem les densitats de Barcelona amb les de Madrid i València són respectivament de 16.000, 5.420 i 5.900 h/km2.
Què hauria passat si s’hagués acomplert el pla Cerdà? Potser Barcelona seria una ciutat menys densa i més extensa, vencent els murs que la constrenyen o ens hauríem instal·lat a Vila-sacra, com havia proposat Carles Fages de Climent. Però l’especulació de la construcció dels eixamples no és res comparat amb la desgràcia que pateix la ciutat durant els 16 anys de govern del catalaníssim franquista Josep Maria de Porcioles. A base d’especulació, corrupció i intervencions antisocials Porcioles omple Barcelona d’autovies urbanes: la ronda del mig, que si n’és no ronda; l’Avinguda Meridiana, el carrer d’Aragó; la Gran Via; la Diagonal… Sobreelevacions en els edificis més emblemàtics, enderrocs imperdonables d’edificis modernistes, barraquisme vertical: el Turó de la Peira, Sant Roc, la Mina, Ciutat Meridiana…, queden incomunicats i segregats de la ciutat. Polígons desordenats, aluminosi… I el gran negoci dels pàrquings. Una Barcelona closa en si mateixa i lliurada a l’us de l’automòbil particular: l’automòbil ha modelat el paisatge i la dinàmica urbana durant dècades..
Poc després la maragallada i la samaranc[h]alla, amb el dolç esquer de les olimpíades que els barcelonins s’empassen sense hesitar, comença la destrucció del teixit social arrelat de fa segles a la ciutat: ensulsiada de barris sencer; «bullyng» per foragitar els veïns del Raval; especulació i negocis immobiliaris privats participats per l’Ajuntament: turisme massiu i fons d’inversió usucapint la ciutat i gentrificant els autòctons que van a parar a l’entorn incomunicat de la ciutat i són substituïts per forasters procedents d’Espanya, Sud-amèrica, Itàlia, Rússia, Xina, o quina sigui l’economia amb més superàvit de cada moment.
De tot aquest sacrifici Barcelona n’hereta dues autovies urbanes de més, les «rondes de dalt i de baix, un palau de concerts i un estadi. Ni habitatge social, ni millores en les infraestructures, ni en el més vital que són les comunicacions ferroviàries amb la Catalunya Ciutat, (que va de Cadaqués a Amposta) i que són les mateixes de fa dos-cents anys: dues úniques vies donen entrada i sortida a tot el flux ferroviari que va i ve, de nord a sud, en espera que les obres de la «Sagrera Família» (diuen que són al 60% de la seva execució) s’acabin, al cap de 25 anys.
Ara, una fraudulenta marmanyera governa la ciutat sense poder controlar la policia municipal, ni les estructures franquistes anquilosades de l’ajuntament, ni els taxistes, ni la neteja, ni la civilitat, ni l’habitatge, ni el trànsit que està fent de Barcelona una ciutat hostil. La vol convertir en un espai rural, dificultant encara més la vida dels barcelonins que ja no hi poden viure, però que hi han d’anar a treballar, perquè el seu assetjament a l’automòbil, a base de dificultar els moviments, augmentar la contaminació, omplir els carrers i les voreres de bicicletes, patinets, segways i tota mena d’andròmines rodadores sense cap regulació, possiblement ara seria possible la ciutat de Cerdà, però són insostenibles en la Barcelona destruïda si no es comença per oferir alternatives i trobar solucions, i tots sabem que això no s’aconsegueix llepant culs a Madrid ni anant a sopar amb el rei.
Si els pilars de la identitat són la pàtria (la Heimat), la ciutat (com a referent col·lectiu) on la majoria d’habitants, començant per l’Ajuntament, es consideren ciutadans del mon, s’hi eludeix tot compromís i s’hi excusa qualsevol vilesa, i la llengua, ja s’encarrega Castella de destruir-les, amb la complicitat de la impostora que la governa pitjor que els seus predecessors i la niciesa del president del país i la seva cort d’inútils.
Ara per ara, ningú té la dignitat i el valor de plantar la fanga.