Essaouira. [Foto: Toni Coromina.][Text i fotografies de Toni Coromina.]
La primera vegada que vaig posar els peus al Marroc va ser a Beni Anzar, passada la frontera de Melilla. D’això ja fa més de quaranta anys. Deixant de banda les olors, els colors, el vestuari i l’arquitectura, la meva primera sotragada va ser la contemplació en una plaça pública de l’assotament al cul d’un marrec d’uns dotze anys per part del seu pare. Vaig deduir que el vailet havia fet alguna malifeta i que el costum del poble era fer un escarni públic. Amb tot, aquesta trista imatge, ben poc pedagògica, no va pas condicionar la meva posterior opinió de la realitat magrebina. L’endemà vaig anar a Alhoceïma. Ara encara recordo l’habitació rosa de la pensió, la cara somrient d’una noia que netejava les habitacions i el blau del cel. I d’aquí cap a Fès i Marràqueix.
Quinze dies més tard em trobava feliçment instal·lat en una fantàstica habitació a Essaouira, a la casa d’uns pescadors que em van fer un preu molt més assequible que qualsevol hotel. Allà m’hi vaig quedar un mes. Jo tenia 17 anys i al·lucinava de valent quan cada matí em trobava un plat de sardines a la brasa a la porta de l’habitació. Entre aquelles sardines, les sardines que menjava calentes al port, i les amanides de ceba i tomàquet, em vaig recuperar d’una certa debilitat física produïda pel fet de viatjar amb molts pocs diners.
Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]Però el millor de tot eren les dues finestres que donaven a l’oceà Atlàntic, a la muralla de la medina, i els esquitxos d’aigua salada que m’arribaven a la cara quan la marea era alta. I quan l’aigua es retirava, l’espectacle de centenars de petites illes que anaven apareixent i els milers de gavines que es posaven a les roques, em va colpir.
Abans de tornar a Vic, vaig visitar Taroudant, on vaig viure tres dies en una cova que en realitat era la casa d’un músic, un excel·lent llaütista i gran persona, Hassan Tasi (encara recordo el nom), que vivia amb una seva filla petita de quatre anys, després de la mort de la mare de la petita, la seva dona. Han passat els anys i en fa vint que estic casat amb una dona d’Essaouira. Tot plegat em porta a considerar que, ni que sigui una mica, conec la realitat magrebina.
Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]Un quart de segle després del meu primer viatge al Marroc, un dia d’agost de 1999, em trobava amb l’amic Lluís Massana de vacances a Essaouira, la capital de la província de Chiadma, que segles abans havia estat una colònia portuguesa amb el nom de Mogador. La meva estança va coincidir amb un eclipsi solar; però el veritable eclipsi no va ser la foscor o la disminució de la llum solar, sinó la misteriosa desaparició, durant dues hores, de 50.000 ànimes, tots els habitants del poble.
A l’hora anunciada per l’inici del fenomen vaig sortir de l’hotel per anar a badar. Però no hi havia ningú enlloc. Els carrers eren buits. No circulava ni un sol cotxe. Les botigues tancades, com els bancs, l’oficina de correus i demés edificis oficials. I encara que feia molt bon temps, a la platja només hi vaig veure quatre o cinc soldats patrullant a la sorra i unes banderes negres de prohibició de banyar-se onejant solitàries.
Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]Acabat l’eclipsi, a migdia, la vida quotidiana va tornar a la normalitat. Jo no entenia res. Com es poden eclipsar 50.000 individus entre les 10 i les 12 del migdia? Primer vaig arribar a sospitar que els habitants d’Essaouira eren molt supersticiosos i s’havien empassat les collonades profètiques d’alguns fanàtics esotèrics. Fins que una estudiant poc sospitosa de combregar amb fonamentalismes religiosos em va explicar el misteri. Resulta que a través de la ràdio i la televisió havien recomanat que mentre durés l’eclipsi la gent es quedés a casa, sense mirar el sol, com a mesura de precaució per la vista. La població en va fer cas, bàsicament per protegir els ulls dels infants que en aquelles hores del dia sempre acostumen a jugar al carrer. L’estudiant també em va dir que una part de la població s’havia reunit a les mesquites a resar per què consideraven que l’eclipsi era un senyal del poder d’Al·là.
L’endemà, a la mateixa hora, els carrers de la medina eren un formiguer de gent, les botigues i l’oficina de correus eren obertes i a la platja onejaven les banderes verdes que autoritzaven a banyar-se al mar sense perill. Un vent suau i fresquet eclipsava la calor. Aquell dia, a l’hotel, vaig conèixer la Fàtima, una cambrera amb qui al cap de dos anys em vaig casar. Des d’aleshores he retornat a Essaouira una trentena de vegades durant les vacances, per hostatjar-me a casa dels sogres.
Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]Aquesta ciutat atlàntica està construïda sobre uns esculls que penetren a la mar formant una sèrie d’illots. Les roques calcàries colpejades per l’aigua del mar creen una sorra blanca que amb els anys ha generat les dunes de Mogador i una platja d’una extensió de 30 quilòmetres. Una de les singularitats de la ciutat és la temperatura moderada que hi regna durant tot l’any. Les nits d’hivern el termòmetre oscil·la entre els 10 graus centígrads nocturns i els 20 diürns; i a l’estiu com a màxim s’arriba als 28 graus. Amb la particularitat que habitualment hi bufa un vent que acostuma a moure’s a 20 quilòmetres per hora de mitjana. De fet, són aquests vents, els alisis, els responsables de rebaixar la temperatura. Així, quan a Essaouira s’està a 25 graus, deu quilòmetres a l’interior s’arriba als 35 graus.
La ciutat vella està envoltada d’una muralla amb cinc portes d’entrada a la casba. A la part nord hi ha l’antic barri jueu, el Mellah, on un segle enrere vivien prop de set mil jueus, una població que a poc a poc va anar disminuint. Si la primera vegada que vaig estar a Essaouira la ciutat tenia 30.000 habitants, avui en té 80.000.
Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]La tradició relata que després de la fundació de Cartago el 814 aC, mercaders fenicis van arribar a la ciutat on van crear una factoria comercial, que després va quedar adscrita al Regne de Mauritània. i més endavant va passar a ser dominada pels romans. A partir del segle VIII Essaouira va ser musulmana. A principis del segle XV, la població va haver d’enfrontar-se als colonitzadors portuguesos, que la van batejar amb el nom de Mogador. Més de cent ans després, els espanyols van intentar establir-se al port; i a la mateixa època, també ho van provar els anglesos, els francesos i els holandesos. Fins que a començament del segle XVIII els comerciants jueus s’hi van instal·lar amb l’objectiu de fer tractes amb els europeus, exportant i important cuir, coure, cera, goma, dàtils, figues raïm, oli, tapissos fusta, canons, roba, teles, plom ferro, te i sucre. Paral·lelament, la ciutat va servir de refugi als corsaris que hi anaven a reparar els seus vaixells i descansar.
El 1763 el sultà Muhammad ben Abd Allah, amb l’ajut de l’arquitecte francès Théodore Cornut, va fer construir la ciutat actual al mig del no res, amb un traçat molt regular que van donar origen al nom modern d’Essaouira, que vol dir «la ben dibuixada». La seva importància va anar creixent fins a la primera meitat del segle XIX. Però també es va convertir en un lloc de desterrament i empresonament polític. Mentrestant, la relativa prosperitat de la població girava al voltant de la comunitat jueva, que en un moment donat va arribar a superar a la musulmana.
Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]Essaouira va arribar a ser considerada el port de Tombuctú, per les caravanes que hi arribaven transportant or, especies i esclaus procedents de l’Àfrica sahariana i sud sahariana. L’agost de 1844 una esquadra francesa va bombardejar Essaouira i l’exèrcit gal va desembarcar-hi, va eliminar la resistència de la guarnició marroquina i va destruir mitja ciutat.
Amb el protectorat francès (1912) Essaouira va recuperar el nom de Mogador i va esdevenir un port de pesca, secundat per una creixent indústria conservera, arribant a convertir-se, al 1970, en el tercer port pesquer del Marroc. En aquesta època, va començar a esdevenir un centre turístic que va atraure els primers hippies i, posteriorment, viatgers i practicants del turisme cultural. Entre els il·lustres visitants que en un moment o altre van recalar a Essaouira hi trobem Orson Welles (que hi va rodar el film Otel·lo i avui té un monument al costat de la platja), Jimi Hendrix, Cat Stevens, Frank Zappa, Leonard Cohen, Tenesse Williams, Paul Claudel…
Des de fa unes dècades, i encara avui, la ciutat -una mena de Cadaqués marroquina- atrau a molts poetes, artistes i tota mena de creadors, però sobretot pintors d’art contemporani, que han acabat donant nom a «L’escola d’Essaouira», una barreja d’art naïf i avantguardista inspirat en la cultura gnaoua, originada en els descendents d’antics esclaus provinents de l’Àfrica Negra.
Essaouira. [Foto:Toni Coromina.]Els gnaoua estan organitzats en germandats a tot Marroc, però és a Essaouira on hi ha una de les més nombroses . Molts d’ells són músics, mags (maâlem), encantadors de serps, vidents i mèdiums. Les seves pràctiques musicals esdevenen iniciatives terapèutiques que barregen contribucions africanes amb les amb les araboberbers. I encara que són musulmans, basen la seva especificitat sobre el culte dels jinn (els esperits), i els seus ritus conserven nombroses característiques consubstancials als cultes de possessió africanes, uns rituals comparables al vudú d’Haití. La seva principal font d’expressió és la música, que creen amb instruments de percussió (djembés) i cròtals (krakebs, unes castanyoles de bronze), amés d’instruments de corda (guembris), i cantants i ballarins posseïts per un ritme frenètic i hipnòtic que els porta a assolir estats de trànsit espiritual.
Avui, a més de congregar turistes europeus, Essaouira també s’ha convertit en la platja de Marràqueix, i a l’estiu, quan la calor és més asfixiant, congrega molts marrakhsis que hi van atrets pel clima temperat. No voldria acabar aquest escrit sense mencionar l’exquisida cuina que es pot degustar a la ciutat (no us perdeu el peix, especialment les sardines), l’afabilitat i amabilitat dels seus habitants, l’activitat frenètica dels pescadors al port, i la bellesa dels seus carrers i edificis conformats per cases blanques adornades amb portes i finestres d’un esclatant color blau elèctric.
El president Carles Puigdemont en l’acte de Perpinyà del passat 29 de febrer. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Dídac Costa.]
Després de dos anys d’aparents derrotes per al sobiranisme per la repressió desbocada de l’Estat, que ha seguit a set anys de creixent eufòria sobiranista, veiem aquests dies els que podrien ser els primers símptomes de la ruptura dels fonaments del gran castell de sorra del nacionalisme espanyol. Una ensulsiada que no ens durà a la independència ni a un referèndum aviat, però que crea un escenari més favorable a demòcrates i a sobiranistes, i de més caos i desunió al costat autoanomenat constitucionalista, que avui inclou sense escarafalls als preconstitucionalistes de VOX.
Primer fou la justícia europea qui digué a Espanya que no hi havia cas de sedició ni rebel·lió, davant del que bona part de l’Estat va respondre apartant-se d’aquesta justícia de malignes ignorants estrangers, que no entenen, com sí fa Espanya, com ha de funcionar una justícia patriòtica. Suïssa, Regne Unit, Alemanya i Bèlgica van anar donant la raó al sobiranisme, no des d’una política que ja sabem corrompible per amistats, fidelitats partidistes i interessos diplomàtics, sinó per una justícia que, si es mostrava igual de parcial, deixaria en entredit la credibilitat de l’estat de dret d’aquests països que pretenen ser un far de justícia i de democràcia al planeta. Després van venir els tocs d’atenció d’institucions d’innegable prestigi com Amnistia Internacional o el relator de drets humans de les Nacions Unides. Però, avui entrem en una nova fase més perillosa per a les tesis espanyolistes. Des del discurs del rei, que va cridar a files el PSOE, fent-lo retrocedir de les crítiques evidents al dispositiu policial de l’1-O, el PSOE i un Podemos que sempre hi era, però mai amb responsabilitats de govern, abandona si més no l’agressivitat de la repressió desbocada per les dretes polítiques i judicials.
L’actual conjuntura política comença a produir una sacsejada important que pot fer trontollar els fonaments de l’immens castell de naips, del temible tigre de paper de l’ultranacionalisme espanyol, que podria anunciar un catastròfic enfonsament que potser arrossegui amb ell altres estructures clarament caduques de l’Estat. El procés català ha revelat el franquisme institucional que roman a les escletxes de tota la bastida de l’Estat. Demòcrates i progressistes espanyols estan en deute amb el poble català per com hem aconseguit fer avançar, si no la caiguda del franquisme institucional, si pel cap baix el primer requisit per a això: la comprensió i el reconeixement de com encara domina l’Estat.
Tot i que el catalanisme ja està vacunat de falses esperances d’una reforma d’Espanya, el nou moment polític si que permet albergar esperances que canviï alguna cosa més que els habituals discursos buits de contingut de les operacions de màrqueting polític. I és que els números són tossuts. Catalunya no pot incidir plenament en la configuració de les estructures de l’Estat. Però, també, ha quedat clar que sense comptar políticament amb Catalunya no és possible aconseguir una estabilitat. No és estrany: si l’Estat no pot viure econòmicament sense Catalunya, com pot pretendre viure políticament sense ella, com ha estat com a mínim des de la sentència de l’Estatut? Ho ha intentat per tots els mitjans i només ha aconseguit generar la major crisi institucional i territorial en dècades.
Al PSOE li ha calgut repetir dues eleccions per a entendre-ho, així com per a acceptar que aquesta altra Espanya silenciada de les esquerres també pot existir políticament. Podemos i ERC han aconseguit convèncer el PSOE —o a la seva meitat progressista, avui al timó del partit— que sí pot ser d’esquerres. Que no cal que s’agenolli sempre davant les línies vermelles i els discursos de les dretes, com feia Sánchez encara en aquesta última campanya, on es presentava en el tema català, igual de xulo què els tres machotes de la dreta.
Aquesta nova situació política, a més del canvi de to i l’inici del reconeixement del problema amb més rigor que el plantejament cínic d’entendre’l com un conflicte de convivència entre catalans, té com a primer escenari rellevant la taula de diàleg actual. Les reaccions després de la primera reunió deixen clar que el PSOE sembla voler mantenir-se en un populisme de dilacions i indefinicions, esperant que el temps torni tot al seu lloc i fent de poli bo en tota regla: ‘nosaltres deixem enrere la repressió espanyolista, i vosaltres deixeu enrere les idees sobiranistes’. Però li serà cada cop més difícil perquè ha obert un procés del què potser ell mateix acabi sent-ne víctima.
Doncs el fet que el PSOE comenci a distanciar-se dels discursos apocalíptics, de la set de venjança insaciable i de la implacable falta d’empatia i d’humanitat dels qui volen veure passar dècades a la presó als seus adversaris polítics, fa trontollar tota l’estratègia de l’unionisme. Perquè la repressió violenta a l’independentisme passa de ser una qüestió d’Estat a ser un projecte polític de les dretes. I d’unes dretes que Europa sap que estan a la dreta de les dretes decents. A Europa les dretes van lluitar i lluiten contra el feixisme. Les espanyoles neixen, gaudeixen i es parapeten en les restes del seu feixisme. I com que elles si que mantindran i accentuaran la seva voluntat de repressió com a única via, aquesta quedarà cada cop més en entredit, per a les majories socials espanyoles, i a l’estranger.
Un PSOE més distanciat d’aquests discursos per tal de diferenciar-se per fi del bloc del 155 com a força d’esquerres amb fonaments democràtics, el que el fa pujar a les enquestes enlloc de restar-li pes com temien, deixa en evidència la histèria i les falses faules de les tres dretes. On, cal dir-ho, continua encallada la meitat ultranacionalista del PSOE: Lamban, Borrell, Felipe González i altres barons socialistes que continuen apel·lant a un gran pacte PP-PSOE, tot i que això deixaria VOX de cap de l’oposició. Estranya manera d’estimar l’Estat i la democràcia. Ja fa temps que ho han deixat clar: antes facha que rota.
El fet que Podem i ERC puguin jugar un paper decisiu podria comportar un viratge històric del PSOE no només cap a posicions més demòcrates i progressistes, sinó cap a la fi aquests deu anys de criminalització de l’independentisme. El que portaria automàticament a entaular negociacions i diàlegs que fins fa pocs mesos semblaven impensables però què es converteixen en escenaris inevitables en començar a desmuntar aquest castell de cartes amb la sortida d’una de les quatre cartes que feia de pilar central.
Veiem, també, un esgotament del que si era un suflé artificial: la repressió fantasiosa del realisme màgic falangista en què ha estat i segueix narcotitzada la totalitat de la premsa de Madrid -excepte el diari Público-, els quatre grans partits amb el seu discurs idèntic, la Judicatura amb les seves rondalles artificials, la policia amb els seus informes que ja ningú es creu o el Rei, que ja va deixar entendre, pel que es desprèn de les seves paraules i accions, que vota a Vox, com bona part dels policies i militars espanyols.
I és que a més dels rèdits polítics per al PSOE d’una certa moderació en aquest camp, també és conscient, ara que vol dirigir el país, que la repressió que hem viscut fins ara, surt massa cara a l’estat. Car econòmicament, com en la despesa milionària de la repressió policial de l’1-O; car institucionalment, amb una dedicació al procés que pren tota l’energia de l’estat, i sobretot car reputacionalment cap enfora, on Espanya deixa de semblar un país que anava aprenent a viure en democràcia malgrat haver estat l’últim a arribar al club, per mostrar-se com un soci amb peus de fang en democràcia, i uns tics autoritaris i ultra massa enquistats. Espanya ha degradat els seus estàndards democràtics per tal de retenir Catalunya a qualsevol preu. I ho sap, com també ho sap la UE o Xina, que en una cimera recent xino-europea va posar l’exemple espanyol per reclamar que la UE tampoc entrés, aleshores, en els seus assumptes interns, i la seva repressió a la dissidència i les nacions internes. La degradació democràtica dels últims deu anys a Espanya, girant l’esquena a reivindicacions de milions al carrer i majories absolutes al Parlament català, responent-hi només amb presó, multes i amenaces, surt car a Europa i surt car al món, que veu com Europa no és l’entorn tan democràtic que semblava.
És evident que la desobediència i la desafecció amb l’estat per part de dos milions de ciutadans no és una qüestió criminal sinó un problema polític que cal abordar políticament. Els sobiranistes catalans i els demòcrates ja ho sabíem. No sabíem quant trigaria, però si sabíem que un dia o altre, quan Espanya aconseguís madurar políticament cap a una democràcia plena, no hi hauria més remei que establir un diàleg, una negociació i un final referendat del conflicte.
Doncs, a més de l’eix social, també en el nacional es pot ser d’esquerra, de dreta o d’ultradreta en funció de com es reacciona davant de desajustos nacionals com el de Catalunya i Espanya, o el de tantes altres nacions sense estat o amb estats en contra al món: s’és d’ultradreta quan només es respon amb repressió i amb un ultranacionalisme d’estat de caràcter ètnic, com aquí o a Turquia. S’és de dretes quan es deixa que les lleis vigents, per definició favorables a l’status quo, siguin implacables. S’és de centre quan s’està obert al diàleg amb les minories nacionals. I s’és d’esquerres quan s’està obert a un canvi en les fronteres si així ho determina la democràcia a través d’un referèndum d’autodeterminació. Aquí, al Tibet, al Sàhara Occidental o entre els Guaranís. Per això quan s’obvia aquest eix, les definicions clàssiques d’un PSOE que es diu d’esquerres però aplica el 155, i un PDCat de dretes que critica i subverteix l’ordre establert a la UE, a la formació convencional dels estats i el rol d’aquests amb la ciutadania, o a un Regne d’Espanya ancorat en un neo franquisme, no s’ajusten a la realitat. Cal combinar ambdós eixos per saber si parlem de progressisme o conservadorisme.
Som per tant davant d’un escenari que en el millor dels casos podria significar una ruptura de l’únic camí que fins avui ha seguit Espanya envers Catalunya: la repressió i la criminalització d’una opció política majoritària. O en el pitjor, en la introducció d’un nou intent d’aturar el sobiranisme a través d’una reducció de l’ímpetu repressiu a canvi d’anar deixant de banda les idees sobiranistes, amb noves eines de distracció i manipulació política que tornin Espanya a l’escenari de 2006.
El problema és que l’Estat no ofereix ni una sola proposta en positiu, tret del rescat dels 44 punts d’en Sánchez fa pocs dies. I aquesta manca de propostes, junt amb la resiliència ja demostrada del sobiranisme català, el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme, que ni demòcrates, ni progressistes, ni sobiranistes podem deixar escapar, ampliant les contradiccions i l’enfrontament que s’obrirà entre dretes i esquerres del nacionalisme espanyol. Les primeres encara dominen bona part de les estructures de l’estat, on mai han posat un peu les esquerres. Aquestes, al seu torn, estan en condicions -i la demoscòpia els dóna la raó- d’anar generant petites transformacions per democratitzar l’Estat. I en una Espanya amb una democràcia més sincera i menys patriotera i ultra, les reivindicacions catalanes, totes justes, històriques, de pes, pacifiques i democràtiques, no podran sinó ser escoltades.
Jacint Verdaguer, jove i vell. [Arxiu LR.]
[Un article de Toni Coromina.]
En diverses èpoques Santiago Rusiñol, Sebastià Juan Arbó, l’enyorada Isabel-Clara Simó i Andreu Carranza van traslladar a la novel·la els aspectes més coneguts i desconeguts de Jacint Verdaguer, des del seu encimbellament i coronació com a poeta de Catalunya, al seu conflicte interior, la caiguda en desgràcia i la persecució que va patir per part de les autoritats eclesiàstiques. Pel camí, diversos viatges a ultramar i a Terra Santa, el seu èxit social com a sacerdot i almoiner del marquès de Comillas, la seva activitat relacionada amb exorcismes, les sessions d’espiritisme en què va participar, o la seva reclusió al santuari de la Gleva, acusat de dement per l’autoritat eclesiàstica i una part de la societat barcelonina. De fet, li va anar d’un pèl que no el tanquessin al manicomi.
Però, també, hi ha biografies que han estat traslladades —total o parcialment— a la ficció. És el cas de l’obra teatral El místic, de Santiago Rusiñol, un drama estrenat el 1903, un any després de la mort del poeta, on el protagonista lluita contra els poderosos que el titllen de boig i tracta del desajust de l’artista en la societat, un tema típicament modernista.
Tanmateix, la primera biografia verdagueriana directa la va escriure Joan Güell, cosí del poeta, el 1911, nou anys després de la seva mort [vegeu-ne el llibre Vida íntima de mossèn Cinto Verdaguer, que vam publicar al número 1 de La Resistència, el febrer de 2017]. Després, al 1924, Valeri Serra i Boldú, va publicar una Biografia de mossèn Jacint Verdaguer, la primera aproximació completa a la seva vida. Al 1952 Joan Torrent i Fàbregas va escriure el seu Resum biogràfic de Jacint Verdaguer. Dos anys més tard, Jesús Pabón va publicar El drama de mossèn Jacint, un assaig biogràfic centrat en el conflicte del Poeta amb el bisbe Morgades i el marquès de Comillas, on l’autor és va interessar pels documents perduts i les cartes creuades, en un ambient enrarit sobre què s’havia de mostrar i què convenia amagar. Es tractava, doncs, d’un treball acurat, modèlic i segons els crítics vàlid encara avui.
Per a qui escriu aquestes línies, hi ha un llibre de Sebastià Juan Arbó, La vida tràgica de mossèn Jacinto Verdaguer (1951) —una obra a mig camí entre la biografia i la novel·la— que és de lectura obligada. A les més de sis-centes pàgines del volum, publicat posteriorment al 1972 en català, l’autor fa justícia al poeta de Folgueroles. I justícia vol dir posar a la balança les llums i les ombres del biografiat; i, en aquest cas, també, les llums i les ombres del bisbe Morgades, el marquès de Comillas i tota la trepa de personatges —alguns de sinistres— que van portar Verdaguer a passar per un calvari indigne, entre ells el seu amic Jaume Collell i el seu cosí Narcís Verdaguer i Callís, que al van trair miserablement.
Costa d’entendre que Arbó pogués desenvolupar una de les crítiques més ferotges mai escrita sobre l’aristocràcia espanyola i les altes jerarquies eclesiàstiques catalanes. Possiblement, el fet que els «dolents» de la pel·lícula fossin un marquès assentat a Barcelona i un bisbe català facilitessin malèvolament l’edició de la biografia. No ho sé. Sebastià Juan Arbó, a més d’un bon biògraf, va resultar ser un excel·lent crític literari de l’obra del poeta de Folgueroles. I si en el seu polèmic llibre per una banda fa un panegíric de les genialitats del literat, tampoc no s’està de destacar i blasmar les seves febleses humanes i debilitats literàries. De la mateixa manera que exalta el caràcter altruista i crític de Verdaguer i critica els seus rampells arrauxats i violents, també lloa les virtuts dels seus enemics i denuncia les seves intoleràncies i els seus imperdonables abusos de poder. Això palesa una ponderació i un distanciament que l’honoren.
Festa Verdaguer a Folgueroles l’any 2012. [Foto: Toni Coromina.]No deixa de ser curiós que Verdaguer, un home que estimava profundament la seva terra (la Plana de Vic i Catalunya), hagués de fugir a Madrid per a evitar ser reclòs forçadament al manicomi i no volgués tornar a Vic per por a acabar els seus dies tancat amb pany i forrellat en el seu particular Gulag. Abandonat pels seus poderosos protectors i amics de sempre, al final de la seva vida només va trobar suport en la persona d’un frare madrileny, el pare Miguélez, i en una colla d’incondicionals que al van ajudar en les hores més tèrboles i desgraciades.
L’any 1958, Delfí Abella va publicar Mossèn Cinto vist pel psiquiatre, un estudi psicològic dels articles de Verdaguer titulats «En defensa pròpia». Poc després, Josep Maria de Casacuberta va escriure, amb Joan Torrent i Fàbregas, un extens Epistolari de Jacint Verdaguer, una biografia en brut, amb més de 1.500 cartes.
El 1968, es va editar el llibre de Josep Maria de Sagarra Verdaguer, poeta de Catalunya, on l’autor evocava el sotrac emocional que li va causar, als vuit anys, el seu multitudinari enterrament a Barcelona. Sagarra també va dedicar unes pàgines al poeta en les seves Memòries, igual com van fer Narcís Oller i Gaziel en les seves.
L’any 1982 es va publicar Petita història de Jacint Verdaguer, de Carme Rosés, amb il·lustracions de Pilarín Bayés, un llibre adreçat al públic infantil. Cinc anys després, al 1987, Isabel-Clara Simó va publicar El mossèn, una novel·la sobre la vida del poeta de Folgueroles, inspirada en l’obra de Sebastià Juan Arbó. D’aquest llibre se’n van fer vuit edicions i l’any 1988 Catalunya Ràdio en va emetre una versió radiofònica que va tenir molta audiència.
Posteriorment, el 1996, el filòleg vigatà Narcís Garolera —un dels experts més destacats sobre l’obra del Poeta— va publicar dues recopilacions d’estudis en la línia dels de Casacuberta: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua i Verdaguer. Textos, comentaris, notes. Sense oblidar l’obra Verdaguer. Un poeta per a un poble, de Ricard Torrents, impulsor i primer rector de la Universitat de Vic. La seva aportació de 1995 integra els estudis realitzats per la Societat Verdaguer i altres investigadors que abonen elements interpretatius sobre l’atzarosa vida de l’escriptor. L’any 2002, en ple Any Verdaguer, Miquel de Palol va publicar Jacint Verdaguer.
El 2015, Andreu Carranza va treure a la llum la seva novel·la de ficció El poeta del poble, guanyadora del Premi Josep Pla. Seguint els paràmetres de la seva vida real, l’autor també va novel·lar els aspectes íntims i més desconeguts de la seva trajectòria, el seu conflicte interior, les seves emocions i, sobretot, la seva part fosca.
Les últimes aproximacions biogràfiques són Jacint Verdaguer. Una biografia, escrita a quatre mans per Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, un treball rigorós i ben documentat destinat al lector normal publicat l’any 2016; i, finalment, Dimonis, d’Enric Casasses, una interpretació dels apunts de les sessions d’exorcismes presenciades pel poeta, publicada el 2017.
Cal recordar, d’altra banda, que la figura i la trajectòria vital del mític personatge també han estat portades a la ràdio i al teatre, com s’ha dit més amunt. Així, a més d’una sèrie per capítols emesa per Catalunya Ràdio fa uns anys, Narcís Comadira va escriure un Oratori per a Jacint Verdaguer, que es va representar al Teatre Lliure. D’altra banda, s’han fet aproximacions audiovisuals, com el documental dramatitzat produït per TVE L’espiga enmig de la zitzània, els vídeos Verdaguer, poeta de Catalunya i Jacint Verdaguer, un escriptor per a un poble, i una entrevista fictícia de Baltasar Porcel a l’escriptor folguerolenc (encarnat per Lluís Homar) a TV3.
Ja fa anys que el vigatà Narcís Garolera (1949), també estudiós i gran coneixedor de l’obra de Pla i Sagarra, reclamava que es fes un film amb cara i ulls, o una sèrie per a la televisió, sobre la figura de Verdaguer, un personatge cabdal a Catalunya, amb un evident interès general per la seva categoria literària i, sobretot, per una biografia que tenia tots els ingredients dramàtics i tràgics per a ser portats a la pantalla.
Fins fa poc, resultava incomprensible que Verdaguer encara no tingués la seva pel·lícula. Mentre els anglesos no paren de retre homenatges a Shakespeare en forma d’assajos, novel·les, biografies, documentals, films històrics o centrats en les seves diverses obres, aquí Verdaguer —paradigma i arquetip d’un personatge intemporal que transcendeix el localisme— continuava sent un desconegut per a la indústria cinematogràfica.
Rodatge de L’enigma Verdaguer. [Foto: TV3.]Finalment, l’Onze de Setembre de 2019 es va estrenar a TV3 la primera pel·lícula sobre el personatge. Titulada L’enigma Verdaguer, va ser dirigida per Lluís Maria Güell i es va rodar a Barcelona, Vallvidrera, Vilanova i la Geltrú, Cerdanyola del Vallès, Arenys de Munt, Vic, Folgueroles, les Masies de Voltregà i Terrassa. El repartiment estava encapçalat per l’osonenc Ernest Villegas, en el paper de Jacint Verdaguer —en una caracterització molt ben aconseguida—, juntament amb Roger Casamajor (el canonge Jaume Collel), Pere Arquillué (el bisbe Morgades) i altres. El guió de David Plana, a partir d’una història d’Enric Gomà, Teresa Vilardell i David Plana, va comptar amb l’assessorament del filòleg vigatà Narcís Garolera.
El llargmetratge, emmarcat en el gènere biogràfic, té una durada de 90 minuts i comença amb el rebombori que provoca la mort del poeta amb la disputa sobre si l’enterrament s’ha de fer a la zona de Vallvidrera, com volia la família i els estaments religiosos, o a Barcelona, com era la voluntat de molts ciutadans que es volien acomiadar del poeta. A partir d’aquí la història fa un salt endarrere per a mostrar un Verdaguer jove que comença la seva trajectòria literària. L’enigma Verdaguer, doncs, recorre els moments culminants de la seva vida, com l’estància al Palau Moja, la relació amb la marquesa de Comillas, la fascinació pels exorcismes o la gènesi dels seus contundents articles aplegats sota l’epígraf «En defensa pròpia».
Abans del rodatge i l’estrena d’aquest film, Garolera havia apuntat que un dels impediments que fins aleshores es traslladés Verdaguer al cinema era ideològic: «L’esquerra —sobretot la que no coneix els seus articles “En defensa pròpia”— veu en Verdaguer un poeta ensotanat, d’idees reaccionàries, i no sap valorar l’escriptor genial i el personatge popular. Curiosament, però, cal recordar que l’any 1936, els “incontrolats” anarquistes van respectar el seu monument a Barcelona perquè el Poeta havia estat un defensor dels pobres».
A començaments dels noranta, Eugeni Anglada, el cineasta de Sant Hipòlit de Voltregà malauradament traspassat a principis d’hivern, va voler filmar una adaptació lliure de la biografia de Verdaguer, però no va trobar inversors. La Generalitat i el Ministeri de Cultura li van denegar les subvencions i el projecte va acabar en foc d’encenalls. A més d’explicar la vida de Verdaguer, Anglada pretenia traçar un paral·lelisme entre les peripècies del músic Amadeu Vives i el calvari particular que va patir el poeta de Folgueroles, dos personatges coetanis vilipendiats pels poders fàctics catalans i tots dos rehabilitats per la intel·lectualitat madrilenya i alguns sectors eclesiàstics de la capital d’Espanya. A petició d’Anglada, qui signa aquesta columna va ser un dels redactors del guió previ del film mai no realitzat.
En la seva frustrada proposta cinematogràfica, Anglada també pretenia narrar la conjura ordida contra l’escriptor pel bisbe Morgades, els jesuïtes, un cosí del poeta i el seu millor amic, el canonge Collell, per a acusar-lo de malversació de fons i pràctiques exorcistes.
A més de ser conegut pels seus poemes èpics, místics i marians, o per les seves colpidores proses, Verdaguer va ser un personatge públic (incòmode amb les autoritats civils i religioses), un heterodox polèmic, un viatger empedreït, un rescatador de la tradició, un geni de la literatura i un dels arquitectes fonamentals de la llengua catalana moderna, al costat de Pompeu Fabra i de Joan Coromines. Amb els anys, les edicions de la seva obra es van multiplicar i es van fer traduccions a una infinitat d’idiomes.
Si avui escrivim «Jacint Verdaguer» al cercador Google, hi apareixen prop d’un milió d’entrades, una xifra gens menyspreable, un indicador de la dimensió del personatge, que és un arquetip local i global alhora. Si són legió les persones que gaudeixen de les cançons de The Beatles, Bob Dylan o de qualsevol divo de la música pop contemporània sense saber gens ni mica d’anglès (la música i la vibració de les lletres tenen la seva importància), el mateix podem dir de l’exquisida sonoritat de l’obra verdagueriana: sense haver de donar una ullada al diccionari, les paraules penetren en l’ànima dels lectors pels porus de la pell.
L’enterrament de Verdaguer. [Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.]Més enllà del film L’enigma Verdaguer, que tot i ser molt digne es va realitzar amb pocs mitjans, la biografia del «príncep de les Lletres Catalanes» posseeix tots els ingredients per a cristal·litzar en un film més ambiciós i d’interès universal, amb ambients bucòlics, intrigues palatines de l’aristocràcia, les mels de l’èxit, els afalacs interessats, viatges iniciàtics, crisis místiques, exorcismes, la caiguda en desgràcia, la reclusió en un santuari, la persecució a Barcelona, les ganes de sortir del pou, la malaltia, les disputes per la seva herència i, finalment, la mort i un dels enterraments més multitudinaris celebrats mai a Barcelona, al costat dels del president Francesc Macià i de l’anarquista Durruti.
Expliquen els cronistes que aquell juny del 1902, els carrers de la capital catalana es van omplir d’una multitud calculada en dues-centes mil persones, en una època en què no hi havia ni ràdio, ni televisió ni internet. Tot just feia cinc anys que l’italià Marconi havia patentat la ràdio; però encara van haver de transcórrer alguns lustres abans que l’innovador invent no arribés a la majoria de llars.
Un dels factors que converteixen Verdaguer en un personatge cinematogràfic de rabiosa actualitat és la seva revolta i compromís amb els pobres. Més enllà de les floretes, l’èpica pirinenca i els versos marians, hi ha un Verdaguer indignat. Hi ha textos seus —en poesia i en prosa— gestats a finals del segle XIX que podrien haver estat escrits perfectament aquests dies. Amb duríssims al·legats contra els poderosos, els mals governants, els aristòcrates i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels marginats i els desnonats de fa més d’un segle. Uns versos del poeta ho resumeixen en un to irat i dramàtic:
«Al qui té prou tothom li dóna, a qui no té tothom li roba.»
Avui, la figura polièdrica de mossèn Cinto encara genera controvèrsia i excita l’antic litigi entre «verdaguerians» (partidaris de ressaltar el seu decisiu paper en la literatura catalana) i «verdagueristes» (devots del sant capellà que va escriure El virolai i una infinitat de versos marians). A més, els dos grups, «lletraferits» i «missaires», tenen les seves capelletes, liderades pels respectius popes. Uns i d’altres estan d’acord en la necessitat de rellançar el mite. En aquest singular univers plural hi caben poetes contraculturals, catalanistes, espanyolistes, espiritistes, excursionistes, sardanistes, amants del teatre, músics, pessebristes, i fins i tot iconoclastes i anarquistes.
L’any 2002, la Plana de Vic es va convertir en epicentre de l’any Verdaguer. Aleshores van sorgir devots disposats a l’homenatge i alguns neoconversos. A part dels verdaguerians marians i franciscanistes, que no necessiten excusa per a recordar mossèn Cinto, entre els afectes més actius destaquen els verdaguerians «globals», seguidors de Joaquim Molas (també anomenats moletes) i de Ricard Torrents, l’ex rector de la Universitat de Vic. Els dos especialistes, molt reputats en mitjans acadèmics, formen part de la Societat Verdaguer, el sancta sanctorum de l’ortodòxia verdagueriana, on també cal incloure-hi el traspassat Isidor Cònsul.
Narcís Garolera va ser entrevistat per Pep Martí. [Foto: Paula Roque|NacióDigital.]Tot aquest sector de moletes no surt gaire ben parat en el llibre Galeries del record. Memòries d’un filòleg, de Narcís Garolera, editat recentment per Edicions de 1984, especialment en el capítol titulat «Amadíssims enemics». En una entrevista de Pep Martí al filòleg vigatà [publicada a Nació Digital], aquest deia que «Joaquim Molas era un mandarí que volia fer de Carles Riba. Era baix com ell. Tenia els seus complexos. La meva és la història d’una exclusió. El 3 d’abril de 1986 hi havia un col·loqui sobre Verdaguer on vaig defensar la necessitat de fer-ne edicions crítiques. Es van apuntar la idea i van crear un comitè de redacció on jo hi havia de ser. Torrents m’ho havia promès, però a darrera hora hi ha un tippex i a sobre hi van posar un altre nom, Segimon Serrallonga, un antic professor meu. Un home competent, amic de Molas i del PSUC. Em comparo en aquest cas a Verdaguer. El meu Morgades —el bisbe que castiga Verdaguer— és Molas. I en Torrents fa de canonge Collell, optant pel poder».
Sigui com sigui, la polièdrica figura de Verdaguer és molt gran i sobrepassa amb escreix el monument de 40 metres que l’escultor valencià Andreu Alfaro li va erigir a Vic l’any 2003 a la Zona Universitària. Algunes veus crítiques aleshores van assenyalar que reduir (!) Verdaguer a una sotana de 40 metres d’alçada —i valgui la paradoxa— va resultar una frivolitat un pèl cara. Però, no és Alfaro l’únic que ha reduït Verdaguer a una sotana. És cert que mossèn Cinto va ser un home profundament religiós, fins al moll de l’os de l’ànima; però, la sotana va acabar fent-li nosa. La sotana no li deixava desplegar les ales de literat genial, d’home lliure i global. Verdaguer és una sotana; però, és molt més, moltíssim més que una sotana oxidada de quaranta metres.
Homo vulgaris, el darrer llibre de Nan Orriols, ha aterrat finalment a Barcelona, després de l’embranzida de la gira no metropolitana, i ho ha fet, aquest passat dijous, 30 de gener, a la magnífica Llibreria Ona a la vila de Gràcia de la mà de Montserrat Bacardí, doctora en filologia hispànica i llicenciada en filologia catalana —i autora de Maria Dolors Orriols, viure i escriure [Eumo Editorial, 2019]— , de qui ens congratulem que recentment hagi estat incorporada a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
En qualsevol cas, si encara no heu adquirit aquest magnífic llibre, també teniu ocasió d’anar a la presentació que es fa aquest diumenge a Ripoll:
Aquí mateix podeu veure el llarg reportatge que n’ha fet TVBagué Serveis Audiovisuals: de la presentació a la Llibreria Ona [a tos dos, Ona i TVBagués, els agraïm que sempre siguin a primera línia].
Fa un dies es va saber la noticia que a l’estació de ferrocarril de Tarragona ja no hi passaran trens de llarg recorregut, són desviats 15km a l’estació de Perafort per on circula l’AVE. Sempre s’ha dit que «la distancia més curta entre dos punts es la línia recta», doncs això que és tan senzill no es compleix amb el traçat acabat d’inaugurar entre l’Hospitalet de l’Infant i Barcelona.
Línia de l’AVE entre Lleida i Barcelona
Les diferencies d’opinió en el territori entre Reus i Tarragona van fer que el Govern de l’Estat tires pel mig: ni l’un ni l’altre. Al final l’Estació del Camp a Perafort, com a conseqüència la capital de la província, Tarragona, es va quedar sense l’estació de l’AVE (és l’única capital de província que es queda sense aquest equipament).
Tarragona, èxit
Ve de lluny. Tarraco, un punt estratègic des dels romans per clima, port i agricultura potent. En plena dictadura s’hi instal·la una de les zones industrials més importants de la península. I ja en període democràtic Tarragona obté la qualificació de Ciutat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Més encara, amb els anys i amb molt d’esforç dels empresaris hotelers de la Costa Daurada, es va consolidant any rere any en el sector del turisme.
Un dia vaig tenir un somni: algú em va escoltar i avui podem gaudir d’un dels millors parcs d’entreteniment d’Europa, com és Port Aventura, amb més de 5 milions de visitants anuals i allargant cada any la seva temporada d’obertura, tot un èxit.
Si no t’imposes, t’imposen
Fa temps que subscric que Barcelona és una gran marca, però té un dèficit que no pot resoldre si no entén que el seu municipi és petit, limitat, amb què, cada vegada, més haurà de comptar a estendre la seva influència i compartir interessos. Un exemple que ja s’ha iniciat són els creuers a Palamós i a Tarragona. Però, Tarragona ciutat necessita tenir els equipaments adequats per a atendre aquest sector turístic, i això vol dir una estació marítima adequada, una estació de ferrocarril de primer ordre amb AVE , trens de llarg recorregut, desplaçaments ecològics a Port Aventura i a l’aeroport de Reus i haver resolt el corredor mediterrani per a tota la demarcació, tant de vehicles com de trens.
Això que escric ho he defensat sempre. De vegades, m’han contestat: «Jordi , les coses són com són»…, i jo, que sóc de bona fe, sempre he pensat que segurament m’han entès i que probablement tinc raó però «les coses són com són», és a dir, res de res.
Però si volem, ho podem canviar! Ens hem de fer valdre! Posem-ho a la taula Espanya-Catalunya!
Orson Welles és Wliliam Randolph Hest a Ciutadà Kane. [Arxiu LR.][Un article de Josep Maria Sebastian.]
Els mitjans, tot i tenir a l’abast unes eines tecnològiques que poden fer el que fa anys ni se somniava, continuen completament destarotats. No tota la culpa és, però, de les noves tecnologies, la cosa ve de més lluny. Al meu entendre, la decadència de la premsa es va iniciar en el mateix moment que el quart poder va passar a ser el majordom del poder que el subvenciona o inverteix.
A Ciutadà Kane hi ha una escena en la qual l’amo de la major part de diaris dels EUA, interpretat per Orson Welles en el paper de William Randolph Hearst, li diu a un corresponsal:
— Prengui nota, per a demà vull de titular de portada que hi ha guerra a Cuba. I el periodista respon:
— Si no hi ha cap guerra a Cuba! —respon el periodista.
— Vostè faci el titular, que la guerra ja li posem nosaltres” —li etziba el magnat.
En tots els diaris on he treballat hi ha interessos que són per sobre de la veritat i la independència que pregonen en les seves portades. Els propietaris han estat gent molt allunyada de l’ofici. Jo mateix he treballat per a dos empresaris d’embotits, per a un pellaire i per a un propietari de sales de festa. En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis. Vaig pensar que a l’industrial, si s’hagués dirigit directament a mi, li hauria sortit més econòmic. El suposat diari independent em va condemnar al silenci i a l’empresari el van nomenar no sé què de l’any.
Amb els mitjans digitals sembla que la cosa no millora, l’impulsor d’una plataforma catalana de notícies assegura que només l’interessa el nombre de clics que genera cada notícia, sigui o no falsa, manipulada, poc contrastada i menys contextualitzada. Mentrestant, la premsa tradicional va buidant les redaccions de periodistes —que són substituïts per becaris que treballen per molts menys diners.
Per a il·lustrar el tema he triat la pel·lícula El gran carnaval, de Billie Wilder. Una galeria minera s’enfonsa, un home hi resta atrapat i totes les mirades s’adrecen al tràgic succés…, incloent-hi la de Charles Chuck Tatum (Kirk Douglas), un periodista que han acomiadat i que veu l’accident com un mitjà per a tornar al capdamunt de la seva carrera. Quan tots els altres mitjans comencen a envoltar l’home atrapat i el seulamentable estat, Chuck Tatum es fa càrrec de la situació i aconsegueix que el vinguin a rescatar de la manera més lenta possible per així donar espectacularitat al succés i escriure cada dia un capítol dels fets.
En aquest formidable estudi del costat més ocult de l’ésser humà i dels mass media, el genial director Billy Wilder combina el seu àcid cinisme amb un repartiment excepcional encapçalat per Douglas, Jan Sterling i Frank Cady. Aquí en podeu veure un tràiler:
Sabem avui que el que en diguérem feliços anys vint! van acabar tràgicament. Crisi econòmica, dècades sagnants dels anys trenta i quaranta amb grans guerres i ascens del feixisme i de l’estalinisme. Ara, que l’inici d’any i de dècada ens convida a fer balanç d’on som, podem afirmar tristament que iniciem els nostres anys vint del segle XXI, tot salvant les distàncies i les morts, més a prop de com començàvem els anys trenta del passat segle que no pas els anys vint.
L’únic avenç significatiu és que sembla que el feixistes del segle XXI no desitgen l’extermini físic de l’adversari, sinó o bé que no arribin a casa, en el cas dels immigrants, i negar-los els drets bàsics si ho fan, o bé expulsar de la vida política i social, silenciar i empresonar, els seus enemics interiors, com són les esquerres, la diversitat sexual i familiar o les nacions sense estat. Tret d’això, no exagerem quan constatem que som en un escenari pitjor que fa cent anys.
De la mateixa manera que passa a Espanya amb l’actual ascens del neofranquisme, per més que dir-ho escandalitzi a molts, sí que podem afirmar que vivim aquí i arreu en models molt pròxims al feixisme. Per suposat que els graus de violència no són els mateixos. Però, com queda clar a l’Estat espanyol, l’única diferència entre ara i el franquisme és aquest, el grau de violència exercit, i no tant una diferència substancial dels objectius polítics. Són, de fet, dos moments diferents d’un mateix projecte polític. Els nivells de violència que va exercir Franco són els que calien per a fer possible que avui es puguin mantenir les seves conquestes polítiques sense necessitat d’exercir els mateixos graus de repressió. Les oligarquies, les cúpules judicials, policíaques, militars, la premsa, la memòria històrica o la qüestió territorial, com veiem diàriament, poc es diferencien del que Franco o Fraga haurien desitjat per a l’Espanya actual.
A nivell global, els exemples de processos reaccionaris són llargs d’enumerar. Des de la Rússia autoritària de Putin, al populisme cínic, inhumà, conservador i ultranacionalista de Trump; una Xina que s’erigeix com a nova potència global amb el pitjor dels dos sistemes: un estalinisme neoliberal que sembla ser el model secretament desitjat per la resta de grans potències; la tirania d’Erdogan a Turquia, que es permet bombardejar països veïns per a dur a terme un genocidi etnopolític contra els kurds de Rojava –la revolució feminista i llibertària que representava una última esperança per a un mon millor–; el fanàtic de Bolsonaro, al Brasil, cremant l’Amazones, elogiant els règims militars dels anys setanta i desfermant més terrorisme d’estat i patronal contra els indígenes; un Xile que també desferma una repressió policíaca contra la població, pròpia dels temps de Pinochet; un cop d’estat a Bolívia dels sectors conservadors, catòlics i racistes contra el que havia estat l’únic president indígena en cinc segles a les Amèriques; una premi Nobel de la Pau avalant el genocidi ètnic dels rohingyes a Birmània; una UE indiferent a la tragèdia dels refugiats i la guerra de Síria, i còmplice amb els abusos d’estat sobre la ciutadania en el cas català, que és ja una crisi democràtica europea.
Steve Bannon, exassessor de Trump, poderós políticament i econòmica, està decidit a expandir la ultradreta als cinc continents, i ho està aconseguint. A través d’un ús intensiu i maquiavèl·lic del Big Data i d’un discurs i un programa clar, ha creat una veritable internacional de la ultradreta, adaptant-la a cada estat per a fer que adquireixi un paper creixent. Un èxit que les esquerres i l’altercapitalisme hem estat incapaços d’aconseguir. I és que, com reconeix el milionari Warren Buffet, «i tant que hi ha lluita de classes, i la meva l’està guanyant de carrer». En efecte, creixen les desigualtats a velocitat alarmant, es retallen els drets civils i les democràcies polítiques, la democràcia econòmica no arriba i s’estenen els discursos racistes, antiimmigració i de nacionalismes estatals dominants i excloents.
Aquest nou feixisme del segle XXI creix i es consolida arreu del món en diversos formats, però amb uns mateixos denominadors comuns que podríem concretar en un populisme de dretes, autoritarisme, centralisme, ultranacionalisme d’estat, neoliberalisme econòmic i conservadorisme reaccionari en drets, llibertats, igualtat i mecanismes de l’estat de dret per a protegir minories o sectors més febles. Molts països deixen de ser estats de dret per a esdevenir, desacomplexadament, estats de dretes.
A més de l’ascens del feixisme —explícit en casos com el de VOX o Le Pen—, veiem una tendència encara més temible. Assistim atònits al fet que el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política. Enlloc de la ferma oposició que el feixisme del segle XX trobava a les democràcies liberals i els socialismes, avui les dretes institucionals que es deien moderades i demòcrates accepten i mimetitzen cada cop més el discurs de la ultradreta. L’Espanya d’ara, amb un Casado i un Ciudadanos més histriònics que Abascal, n’és un clar exemple. I un PSOE que fins a trobar-se entre l’espasa i la paret, també s’afegia al club de la repressió d’un nacionalisme d’estat, excloent i assimilacionista, del todo por la patria, per no dir supremacista Tant, que ni es perceben ells mateixos com un nacionalisme, sinó com a portadors d’un mandat diví, que anomenen patriotisme.
Les esquerres, per la seva banda, hi reaccionen de manera tímida i dubitativa, sense un projecte propi clar. Ja sigui a la socialdemocràcia, al comunisme o a l’anarquisme —o el que en queda. Quan existeixen, caminen, com Podemos, sense un rumb clar, a remolc i en reaccions de curta volada i profunditat a aquest mateix discurs. Tret de la CUP, un cas singular a la política europea i global, que sí sembla tenir un programa transformador més sòlid.
L’esquerra més sistèmica, els autodenominats partits socialistes, ja fa temps que han renunciat al seu rol fundacional. No van intervenir, ni tan sols a nivell discursiu, per a avançar cap a un capitalisme de rostre més humà quan tot cridava a fer-ho, després de l’esclat de la crisi financera de 2008. Hauria estat fàcil aleshores assolir nous consensos globals de caire progressista, que inclús el liberal Sarkozy convidava a plantejar, on, sense arribar a canvis revolucionaris, sí que es poguessin implementar mesures de control dels abusos de les oligarquies sobre la ciutadania i un major repartiment de les rendes globals, amb mesures com la reducció d’hores de treball amb igual salari, sistemes de rendes universals garantides, i major taxació sobre beneficis financers i dels generats per l’expulsió de treball humà amb l’entrada de la robòtica. Ben al contrari, dotze anys més tard, tots els indicadors mostren un important creixement de les desigualtats, i els grans grups econòmics i el neoliberalisme en conjunt n’han sortit reforçats, malgrat tenir en la seva pròpia definició el germen de noves crisis cícliques i inevitables.
Una abdicació que, sens dubte, és un dels grans responsables de l’ascens dels populismes de dretes, que per a molts semblen ser els únics prou «valents» per a tenir un discurs propi diferenciat del de l’status quo. Per bé que amaguen darrere de les seves estridències i aparents crítiques al sistema, com demostra Trump, un mateix relat econòmic. Els partits socialistes han esdevingut el que potser eren des del primer dia: agents claus en la consolidació del capitalisme, fent de poli bo, sense generar veritables transformacions polítiques profundes, i encara menys econòmiques, tot consolidant el pensament únic neoliberal com a única opció, amb què en son tan sols una ala progressista en el camp social o cultural, però idèntic en l’econòmic i el geopolític.
La socialdemocràcia només ha existit i innovat a les darreres dècades als governs bolivarians de Sud-amèrica: Veneçuela, Bolívia i l’Equador de Correa, on malgrat tot, es provava de construir un model veritablement socialdemòcrata. Ni anarquisme, ni comunisme, ni un trencament amb el comerç global. Tan sols una major repartició de les rendes nacionals per a engegar una llarguíssima llista de mesures públiques per a les majories, empoderant-les i limitant el poder de les oligarquies nacionals i internacionals; obrint nous camins per a avançar cap a aquest capitalisme de rostre més humà, i abandonar la condició neocolonial del Sud geopolític. I tot això va engendrar l’odi dels sectors lliberal-conservadors-neocolonials del Nord, però també des partits socialistes, que veien com la construcció de veritables alternatives econòmiques de redistribució de renda i de poder, deixaven en evidència la inacció i la renúncia dels socialismes europeus. I la nostra premsa no en podia informar honestament perquè els anunciants són les grans multinacionals afectades per aquestes limitacions al seu poder, i perquè està vinculada a aquest bipartidisme que odiava per igual a Chávez, alhora que elogiava Lula o Mújica, que no han tocat ni una coma dels grans poders fàctics. Malauradament, també aquests governs bolivarians o bé han caigut per cops d’estats de dreta, o bé es troben en profundes crisis provocades per un assetjament permanent exterior ben semblant al que patí Allende. I, també, els altres governs de centreesquerra que hi havia a la regió han donat pas a les dretes.
El món, doncs, ha deixat de banda unes primeres dècades del mil·lenni políticament esperançadores amb fòrums socials mundials, propostes bolivarianes i ascens de molts moviments socials transformadors —que passats els anys no han deixat de ser minoritaris—, per a donar pas a una onada neoconservadora.
Davant d’això i de la fi d’alternatives macropolítiques, com havien estat els socialismes, sembla que només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança. Una tecnologia que amb Internet al capdavant i tota mena de dispositius que ens han canviat la vida, són també una arma de doble tall: poden esdevenir eines de dominació i espionatge per part de corporacions i estats sobre els ciutadans, com han desvelat Wikileaks, Snowden o el cas de CambridgeAnalytica (de la qual Bannon és principal accionista). Però, alhora, ens permeten imaginar altres possibles formes d’organització social, que podem veure avui de forma encara embrionària en cada cop més espais de les nostres vides.
El blockchain, la base tecnològica en què es basa el bitcoin —però que va molt més enllà i de les criptomonedes—, obre una nova fase d’Internet on la descentralització pot arribar a àmbits que fins avui requerien grans centres de poder públics o privats, reemplaçant-los amb models més lliures, descentralitzats i entre iguals d’organització social. Amb mètodes també P2P o wiki: lliures, oberts, entre iguals i comunals, que s’estenen a cada cop més àmbits.
La societat del coneixement transforma l’empresa, el treball, el valor i la societat, i ens pot conduir cap a una nova era d’abundància i creativitat. La tecnologia multiplica els recursos en poder-los compartir amb noves plataformes cooperatives o de l’economia col·laborativa, o pel fet de poder traslladar bona part de la riquesa cultural humana a un format virtual reproduïble infinitament sense cost. Però, calen encara models polítics que permetin fer d’aquests avenços eines d’emancipació.
Ens trobem en un encreuament de camins entre un domini complet de les societats per part d’elits cada cop més poderoses, o unes noves societats wiki, descentralitzades, obertes i lliures. Ara mateix sembla que el camí que el planeta pren és el d’aquesta nova plutocràcia (el govern dels rics) o feixisme 2.0. Però, a les nostres mans resta que amb un ús intel·ligent i social d’aquestes noves tecnologies, hackejant-les, i consolidant i estenent els moviments socials de l’ecologia, l’economia alternativa i la cultura ecollibertària, així com provant de recuperar un rol central de polítiques valentes de progrés als espais representatius, puguem superar aquests temps i dinàmiques reaccionàries i neoconservadores per a començar el mil·lenni amb esperances d’acabar-lo.
Dones marroquines al mercat de Vic. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Dels 7.600.000 habitants que té Catalunya, 1.380.720 són estrangers provinents de prop de 170 nacionalitats, la majoria dels quals —prop de 800.000 majors de divuit anys— no poden votar a les eleccions dites autonòmiques. Si traslladem aquests guarismes a l’Estat espanyol, a les últimes eleccions generals del 10 de novembre de 2019, prop de quatre milions de ciutadans estrangers en edat de votar tampoc no van poder acudir a les urnes.
El col·lectiu d’immigrants més important establert a Catalunya és el marroquí, amb 211.192 residents (segons l’Idescat), seguit del romanès, amb 98.000. A l’estat espanyol, aquestes dues comunitats s’acosten als 750.000 residents cada una. En els dos àmbits geogràfics, darrere dels marroquins i dels romanesos hi trobem els residents comunitaris, els sud-americans, els africans i els asiàtics.
La participació política i el dret de vot dels ciutadans estrangers és una qüestió que tard o d’hora s’haurà d’abordar amb serietat i amplitud, perquè no és normal tenir milers de persones residents a Catalunya i a l’Estat espanyol que no poden elegir els seus representants polítics. El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics.
Desfilada de militants socialistes durant una campanya electoral a Essaouira. [Foto Toni Coromina.]Mentre no es canviï la Constitució —i a Catalunya no hi hagi independència—, la llei espanyola restringeix el dret de sufragi dels estrangers a les eleccions locals, sempre que hi hagi reciprocitat amb els països d’origen. Per a fer-nos una idea del volum dels ciutadans exclosos, només cal recordar que tan els romanesos com els marroquins residents a Espanya superen els habitants de les comunitats autònomes de La Rioja, Cantàbria o Navarra.
L’adjudicació del dret a votar hauria de ser un eficaç antídot democràtic per evitar la utilització electoralista –i de vegades racista- de la immigració. Si els estrangers en situació legal consolidada poguessin votar, els polítics segur que farien un altre discurs per atreure nous votants. Tal com em comentaven fa un temps en una entrevista les escriptores amazigues Najat el Hachmi i Laila Karrouch (totes dues residents a Catalunya i que escriuen els seus llibres en català), el dret dels estrangers a votar, en aquest cas els marroquins, evitaria l’aparició de líders fantasmes que ningú no ha escollit, i que des de fa temps s’erigeixen unilateralment en representants d’aquest col·lectiu.
Ja fa vuit anys, la ministra d’Exteriors Trinidad Jiménez (PP) va anunciar que, arran de l’aprovació de la nova constitució del Marroc, prop de 600.000 ciutadans marroquins amb més de cinc anys de residència legal a Espanya (uns 200.000 a Catalunya) podrien votar a les eleccions municipals, després d’inscriure’s a l’oficina del cens electoral. En aquest context, Espanya i el Marroc estaven en condicions de rubricar un conveni de reciprocitat, tal com havia passat anteriorment amb Bolívia, Xile, Colòmbia, l’Equador, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, Perú i altres països no comunitaris. Han passat els anys i res de res.
Contenidors d’escombraries a Essauira. [Foto Toni Coromina.]La notícia, ben rebuda per determinats sectors progressistes, va generar dubtes i oposició entre determinats sectors de la classe política. El principal retret dels contraris al vot dels marroquins és la suposició que entre els possibles votants hi pot haver moltes persones adscrites als dictats de líders radicals fonamentalistes i al salafisme, gent que pretén aprofitar-se de l’escletxa democràtica per consolidar la imposició de la xaria i fomentar la discriminació de la dona.
Però com es pot mesurar la ideologia de tants milers de votants? L’argument d’hipotètiques majories salafistes és suficient per no concedir un dret democràtic atorgat -segons les lleis vigents- a immigrants procedents d’altres països? Quina diferència hi ha entre un equatorià i un marroquí empadronats a Catalunya, amb cinc anys de residència, que cotitzen en la Seguretat Social i paguen religiosament els seus impostos? Cal restringir el vot als immigrants sud-americans davant la possibilitat de la seva pertinença a les bandes dels Ñetas i els Latin Kings, o als càrtels del narcotràfic? Cal posar en quarantena el vot dels romanesos davant la possibilitat que entre aquest col·lectiu hi hagi delinqüents camuflats, tal com proclamen alguns polítics xenòfobs? I els votants amb nacionalitat espanyola, estan tots lliures de sospita? Cal prohibir el vot als catalans sospitosos de sedició tumultuària?
Conec famílies marroquines residents en Vic, raonablement adaptades a la ciutat i amb fills perfectament integrats a l’escola. Aquesta gent hauria de poder votar. Tanmateix, per no perpetuar marginacions malsanes, convindria que, a l’hora d’emetre el vot, s’atinguessin al ventall de partits democràtics ja existents al país, sense fundar partits específics marroquins. D’altra banda, per combatre el radicalisme intransigent i el terrorisme, la solució no passa per prohibir el vot a un ciutadà pel seu origen: l’única manera de fustigar aquestes xacres és l’aplicació del codi penal i la persecució policial de tots els delinqüents i terroristes, vinguin d’on vinguin. I molta pedagogia.
La situació al Marroc
El més trist del cas és que bona part dels marroquins residents a l’Estat espanyol (i a Catalunya) tampoc no poden votar —ni per correu— a les eleccions marroquines. Conec el cas de Hafida, Omar, Mustafa i Aziza, marroquins residents a Vic que tenen entre 25 i 35 anys i que no poden fer-ho. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha molts llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.
Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar de cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a
accedir a determinats certificats.
Escena a Essaouira.[ Foto Toni Coromina.]Mustafa, originari de Chiadma, diu que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.
A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les fulles moren. Pobres plantes, tant bé que estaven al camp!», sentencia.
Quan fa vint anys al Marroc va morir el rei Hassan II (que va regnar amb un règim autoritari semblant a la dictadura franquista) i va pujar a l tron Mohamed VI, Aal Marroc van néixer moltes esperances de canvi, com aquí durant la fallida Transició. Algunes es van concretar, com un indult general i certes reparacions als represaliats; o la llei de la Família (mudawana),que donava drets i protagonisme a la dona. Però per als sectors progressistes marroquins la teranyina teixida durant el regnat de Hasan II no s’ha acabat de desfilar i la transició marroquina camina a pas de cargol.
En una democràcia normalitzada, la informació hauria de poder reflectir les disfuncions socials sense represàlies. Però el Marroc es troba en un atzucac ple de contradictòries mesures liberalitzadores que xoquen amb tabús intocables i generen nombrosos casos de publicacions segrestades i de redactors i humoristes multats, jutjats i condemnats. Tot això propiciat per la gerontocràcia hassanista, que es resisteix al canvi.
Port d’Essaouira. [Foto Toni Coromina.]En matèria laboral, moltes empreses només declaren tenir un petit percentatge de treballadors i pocs ciutadans tenen accés a la Seguretat Social o a la jubilació. Els aturats es veuen obligats a pagar 5.000 euros per accedir, sense garanties, a un lloc de treball. D’altres en desemborsen 7.000 per un fals contracte laboral a Europa o per un visat. Els llicenciats a l’atur no troben feina, tret que tinguin amistats poderoses. I la justícia està rovellada.
El sector sanitari també és preocupant. Al Marroc cal pagar (sense fer-se notar) ente70 i 80 dirhams (7-8 euros) només per creuar el llindar d’un hospital públic. Si una partera sense assegurança no abona 25 euros per nit, acostuma a compartir llit amb una altra dona i ha de desembutxacar més diners a la infermera per ser atesa. Els diabètics (que en aquest país són legió) no poden costejar-se els medicaments. I l’accés a la medicina privada és un miratge. En política es compren vots, molts polítics callen i el desencant i l’abstenció senyoregen arreu. Hi ha gent que atribueix aquests mals a la teranyina hassanista i exculpa el rei actual. I crítics ferotges amb el sistema i amb els tradicionals besamans al monarca que inunden telenotícies. Si l’educació és un dels àmbits que millor evolucionen al Marroc, està clar que el futur està en mans dels nens.
Tot plegat em porta a pensar que, salvant les distàncies, la democràcia –un sistema sovint considerat com el ‘mal menor’-no existeix al Marroc, però en bona mesura tampoc a l’estat espanyol, on milers d’estrangers residents tampoc no poden votar.
