Quan hom passa dels 60 anys, com és el meu cas, cada vegada se’t moren més amics i coneguts de la mateixa edat. Jo, en aquests casos, només acostumo a assistir a funerals de persones molt properes, tot prescindint de si la cerimònia és religiosa o aconfessional. Però gairebé mai vaig a cerimònies per qüestions de protocol i relacions socials circumstancials.
Més enllà de la tristor que sol envoltar la mort dels éssers estimats, em sorprèn positivament la manera que tenen els mexicans d’afrontar la mort, que per a ells forma part de la vida quotidiana i esdevé una experiència col·lectiva que culmina en uns funerals festius, alegres, animats i amb música de mariachis. Allà, diuen que el dia de Tots Sants les ànimes vénen a visitar els seus familiars vius i les famílies, per a donar la benvinguda a aquestes ànimes, es preparen per a rebre-les amb música i els en preparen altars on es posen el menjar o la beguda preferida del mort, així com objectes que els agradaven. Deia el poeta Octavio Paz que a Mèxic «el culte a la vida, si de veritat és profund i total, és també culte a la mort. Ambdues són inseparables. Una civilització que nega la mort, acaba per negar la vida».
La mort a Mèxic. [Arxiu.]Un amic una mica més gran que jo m’explica que quan el difunt és una dona gran, molts dels comentaris que es produeixen al tanatori o a la sortida del temple acostumen a girar al voltant de les virtuts culinàries de la finada quan encara vivia, com ara els fantàstics canelons de la tieta Maria, el secret dels quals es trobava en la barreja de les carns escollides, la nou moscada i la preparació de la salsa de beixamel. O el fantàstic estofat de pollastre amb tomàquet de l’àvia Pepeta, que la bona dona assuavia posant-hi una punta de xocolata o una mica de llet per a «amorosir» i matar-ne l’acidesa. O la fórmula magistral de l’exquisida sarsuela de peix que la senyora Dolors feia cada divendres de quaresma, quan la gent encara complia amb el precepte de no menjar carn aquest dia de la setmana.
Sense pretendre ofendre la memòria de les nostres estimades avantpassades —habitualment els homes no solien cuinar—, no m’estranyaria que algun cuiner amarat de sociologia algun dia reculli i condimenti en un llibre el llegat gastronòmic i les millors receptes de cuina de les nostres àvies i tietes que afloren a molts funerals i vetlles mortuòries, com a resum i nèctar d’una dilatada vida passada a prop dels fogons.
Als pobles i a les ciutats petites (on la gent encara es coneix), també és habitual que els assistents als funerals es retrobin regularment després de dies, mesos o anys de no veure’s, i amb l’excusa de l’encontre concertin una cita per a fer un dinar o un sopar i parlar de la vida, amb les seves llums i les seves ombres, i dels canvis que es van produint.
La mort a Mèxic. [Arxiu.]A casa nostra, donades les tristes circumstàncies dels enterraments, uns moments on els silencis parlen més que no pas els discursos, el recurs a sortir per la tangent amb el pretext gastronòmic és perfectament comprensible. De fet, tant els aliments que ingerim, com les paraules i els verbs que conjuguem al voltant d’una taula parada són elements imprescindibles que ens permeten anar subsistint.
Quan una persona passa per un mal tràngol en la salut, la gent sol comentar en veu baixa: «Quina mala cara que fa…». Però, quan el mateix individu mor i és exposat al tanatori, una de les expressions més habituals és dir: «Que bé que ha quedat, sembla que estigui viu…», o «Sembla que dormi…».
La vida i la mort sempre juguen al gat i a la rata: són una paradoxa recorrent. No deixa de ser curiós que algunes civilitzacions enterrin els seus éssers estimats col·locant a la tomba algunes llavors o determinats aliments per a ajudar-los a fer el viatge al més enllà.
Bisbes de Vic: Morgades, Torras i Bages, Perelló i Masnou. [Arxiu.][Un article de Toni Coromina.]
A començaments dels anys setanta, poc abans que el Seminari Conciliar de Vic inaugurat el 1949 per Franco es quedés sense seminaristes, va tenir lloc al Casal d’Acció Catòlica un dels actes més trencadors —gairebé contracultural— més destacats de la petita història local. Es tractava d’una conferència titulada «El erotismo en el contexto sociocultural de nuestra sociedad», que va pronunciar el prestigiós filòsof José Luís López Aranguren, organitzada per l’Escola de Teologia de Vic, de la mà de Xavi Roca («el sastre de la Guixa») i del teòleg progressista Ramon Sala.
Aleshores, l’Escola de Teologia agrupava catòlics de tendències conciliars, obertes als canvis de l’època i gens contemporitzadores amb les directrius de l’Església alineada amb el règim franquista. D’altra banda, cal dir que Xavi Roca (EPD), el principal promotor de l’acte, de jove havia estat camisa blava de la Falange; però, amb el pas dels anys va evolucionar a posicions progressistes i més obertes dins del cristianisme de base, i va acabar essent el carismàtic cap visible de les formacions democràtiques i antifranquistes de Vic. Si alguns coetanis seus l’acusaven d’haver canviat de camisa, el cert és que Roca es va convertir en portaveu de l’oposició ciutadana al franquisme local després d’una progressiva transformació intel·lectual provocada, en part, per la lectura de filòsofs i teòlegs moderns. També, va ser un home molt sensible a les reivindicacions obreres, i em consta que a mitjan anys setanta va ajudar a la caixa de resistència dels obrers de la fàbrica Radiadors Roca que van fer una mítica vaga a Gavà, al Baix Llobregat, que va durar prop de mig any.
José Luís López Aranguren [Arxiu.]Però, tornem a la conferència celebrada al Casal d’Acció Catòlica l’hivern de 1971, i que qui redacta aquesta crònica va transcriure de l’enregistrament fet en un cinta magnetofònica. L’auditori es va omplir de gom a gom (potser 150 persones), sobretot de monges i capellans de totes les tendències, a banda de cristians de base i alguns estudiants de l’Institut, com ara un servidor de vostès, que estava a punt de complir els 17 anys.
José Luis López Aranguren, antic combatent al bàndol franquista durant la Guerra Civil, havia estat un intel·lectual i militant falangista que va experimentat un canvi profund molt meditat cap a posicions progressistes en la vessant política, a més de convertir-se en un duríssim crític de l’integrisme catòlic, des de posicions cristianes renovadores. A més de criticar el règim franquista, el 1965 va participar, al costat d’Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo, altres professors i nombrosos estudiants, en una marxa de protesta per la falta de llibertat d’associació. Per la seva participació en aquest acte va ser sancionat i apartat de la universitat espanyola, però es va mantenir en actiu tot escrivint o assistint a universitats estrangeres com a professor visitant.
Però això no era tot. El vell professor s’havia passat els dos darrers anys a Califòrnia, on havia entrat en contacte amb intel·lectuals de la contracultura americana, havia viscut una temporada en comunes de hippies i havia experimentat estats de consciència alterada amb l’LSD i altres substàncies psicotròpiques.
Entrada a la catedral. Presa de possessió del bisbe Guix el 1983. [Foto: Toni Coromina.]El gran sentit de l’humor del conferenciant va fer que l’acte del Casal estigués farcit de rialles d’aprovació majoritàries i dels murmuris i laments d’una minoria fonamentalista que no va saber encaixar el plantejament de la conferència i, menys encara, el debat posterior.
Durant el seu parlament, Aranguren va ridiculitzar la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme i va apostar per una obertura mental i l’acceptació de nous costums. Va criticar l’aposta oficialista de l’Església en aquest tema i la seva falsa dèria per posar-se al dia en temes de sexualitat (aleshores estava de moda el terme aggiornamento), ja que això suposava que les autoritats eclesiàstiques reconeixien estar ancorades en un passat molt remot, però que segons l’orador els seus esforços per renovar-se no eren sincers. Aranguren opinava que era preferible que els carques fossin conseqüents i es mantinguessin ferms en la seva posició més retrògada i reaccionària (però, més sincera), abans que simular un maquillatge ideològic en la forma, però no en el fons.
Partidari de descriminalitzar el sexe i d’acabar amb el sentiment de culpa generat per les relacions sexuals que desembocava en el pecat, el conferenciant es va manifestar proper a alguns psicoanalistes de l’època, com Erich Fromm. El conferenciant també va criticar la comercialització de l’erotisme, en el sentit de treure-li la seva força alliberadora d’energies positives i vitals (eros), en benefici del negoci sense escrúpols.
Entrada a la catedral el 1983, durant la presa de possessió del bisbe Guix. [Foto: Toni Coromina.]El filòsof va acabar la conferència amb aquestes paraules: «El desafío del cristianismo consiste en revisar lo que debe entenderse por moral cristiana y separarlo de lo que es zaherizo, de lo que es perecedero. Todo esto sin preocupación de aggiornamento, sino en una profundización de lo que verdaderamente es esencial en el cristianismo, y de todo lo que se ha ido aportando al cristianismo y que ha sido también, como en el caso de la moral burguesa, una utilización para fines que no tenían mucho que ver con el auténtico cristianismo. De modo que con esto termino, para no abusar de la paciencia de ustedes, y para que tengamos ocasión de charlar un poco. Me gustaría que ustedes expresen su opinión, su discrepancia, su conformidad o lo que quieran. Muchas gracias».
El col·loqui es va iniciar amb la intervenció crítica i discrepant del teòleg i filòsof tomista Antoni Oriol Tataret, un home que havia organitzat diversos seminaris a Vic per a blasmar el marxisme i que, en canvi, va aconseguir —a contracor— que alguns vigatans acabessin militant a les files del comunisme. El cas és que el doctor Tataret (un prevere conservador i docent d’origen cubà que va exercir de professor de teologia moral social a la Facultat de Teologia de Catalunya i es va especialitzar en la doctrina social de l’Església) va tenir un enfrontament verbal molt dur amb Aranguren, el qual el va escombrar dialècticament.
Prolegòmens de la presa de possessió del bisbe Guix el 1983. [Foto: Toni Coromina.]Però, el moment culminant de l’acte va ser quan, a mig col·loqui, el conferenciant va afirmar que el model familiar cristià era tan respectable com altres models familiars alternatius, en referència a les comunes hippies que ell havia conegut a Califòrnia. I va reblar el clau dient que les comunitats de religiosos i de religioses eren com comunes, molt dignes, però que en alguna ocasió determinades persones ingressaven als convents per problemes de repressió sexual. I aquí va explotar la bomba dialèctica. Mossèn Homs, cronista d’art del setmanari falangista local Ausona, es va aixecar de la butaca enfurismat i indignat, i després d’acusar Aranguren d’irreverent, va abandonar la sala, seguit d’una desena de monges dominiques i d’algun altre capellà. El curiós del cas va ser, però, que a la sala s’hi van quedar una desena de monges vedrunes (partidàries d’apoderar les dones en l’àmbit de l’ensenyament i la sanitat) que van aplaudir frenèticament Aranguren, al costat dels cristians de base, estudiants de l’Institut Jaume Callís i altres assistents.
Acabada la polèmica sessió, una trentena de persones, exultants d’alegria, van acompanyar Aranguren a la cafeteria de l’Hotel Colón, on es va iniciar una tertúlia desenfadada, es va comentar el que havia passat i es va brindar amb cava. Assegut en una butaca, Xavi Roca, amb una cara de murri irreductible, feia gala d’una indescriptible felicitat. L’esdeveniment, molt comentat a la ciutat, va ocasionar una gran commoció en ambients cristians. Ben mirat, la presència d’Aranguren va provocar un cisma a la «Ciutat dels Sants».
Poètica imatge de la revolta als carrers de Barcelona durant la revolta després de la sentència del 14 d’octubre [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Dídac S. Costa.]
No crec gaire en la violència, la rebutjo al nivell de les persones, però no tant contra les institucions en tiranies i dictadures. I és evident que en això s’ha convertit l’estat i els mal anomenats constitucionalistes, que com sabem, son a la Constitució el que un gihadista és a l’Alcorà. Han provocat i porten desitjant aquesta violència nostra, perquè com a violents que son, i educats únicament en la tauromàquia, nomes poden interactuar amb violència. L’han desitjada des de fa 10 anys, doncs aquí la teniu, imbècils de PP, Cs i PSOE. Una dictadura surt cara de crear i de mantenir, més encara el 2019, amb les noves eines digitals i estant en un entorn relativament democràtic, mentre espanya no en sigui expulsada per la seva immoralitat democràtica i jurídica. Espanya, aquesta nova Turquia d’occident, en la relació amb Catalunya és clarament una dictadura. Tant que no li importa un rave la reacció en vots o en manifestacions que pugui haver aquí per tanta immundícia institucional i moral, ja que els vots aquí no compten i menys encara les manifestacions. Som colònia. I en una dictadura o una colònia, la resposta ciutadana violenta és legitima i necessària.
El regne turc i tirànic d’Espanya s’ha negat a qualsevol avenç, s’han ignorat durant 10 anys les majors manifestacions del planeta, amb 1 a 2 milions cada any, quan amb 100.000 persones al carrer n’hi ha prou en un país democràtic per moure alguna peça, per escoltar el carrer. Aquí res. Es va trencar salvatge i impunement l’últim intent d’acord de respecte mutu, l’estatut. S’ha dit que no a 18 maneres de fer un referèndum pactat i acordat. S’han negat els 2 que s’han fet unilateralment i només han rebut respostes repressives. I del segon en surten desenes d’anys de presó.
La classe política catalana ho ha fet el millor que podia i ha acabat a la presó i a l’exili. Les entitats també, i també hi han acabat. El poble ha estat modèlic. En cap altre lloc del mon manifestacions amb milions durant 10 anys sense ser escoltats han estat tan pacífiques, festives on ni un sol crit s’ha sentit contra espanya, d’odi o rancor. En contrast amb les merdes de manifestacions unionistes, pagades, violentes, plenes de crits d’odi, rancor, amenaces i fervor repressiu. Madrid no ha fet res de política, nomes enviar policies, i empresonar. No era Rajoy, no és Sánchez, és l’estat. Si que hi ha divisió de poders, però tots els poders son fatxes. Un estat franquista de dalt a baix. On no hi cap una Catalunya democràtica, i no hi cabria una Espanya democràtica i d’esquerres…, si existís.
De tot això en surten primer noves formes més clandestines, continuades, contundents i eficients de protesta, com els CDR, en peu de pau, i el Tsunami, que tot i la negativa de l’estat de comportar-se dignament mantenen l’acció pacifica. Però és evident que també surten i sortiran joves exaltats, nascuts en aquest context de manca completa de llibertats i de cul de sac democràtic, que potser porten tota la vida anant a manifestacions de la diada amb els seus pares creient que el dret a la manifestació en un país digne és escoltat i que veuen que a Madrid se’n riuen del que cregui la seva capital econòmica i cultural.
Volen els nostres diners, però no els importem el més mínim. Joves que creixen veient com no només se’ns neguen nous drets com el d’autodeterminació, sinó que el rònec i cruel regne espanyol, amb unes dretes franquistes desbocades i sense complexos que segueixen reclamant la seva victòria militar i de la dictadura franquista, volen tirar enrere. En drets territorials i en drets civils i socials. D’un estat de dret, a un estat de dreta. O en castellà, de un estado de derecho a un estado de derechas. Catalunya ha servit com a excusa per retornar a una societat autoritària, centralista, policial, amb vigilància a artistes, professors i mitjans. És evident que cal cremar-ho tot, es clar, perquè ja no hi ha res perdre, i perquè tot el que ens planteja l’estat es l’eliminació de 2 milions de la política i la criminalització d’unes idees polítiques, la independència, que son tan dignes com les altres, la unitat. Una comptava amb la violència, l’altra amb pacifisme. Una va amb el lliri a la mà, l’altra a la mà només hi porta porres. Això ja s’ha acabat. Catalunya i Espanya seran ingovernables fins a l’amnistia i el referèndum. Ells ens culpaven de la violència del Primer d’Octubre, així de psicòpates, així de maltractadors. La violència de la dona que ha obligat el seu marit a pegar-la per voler ser massa lliure. La violència torera. Doncs la violència d’aquests dies certament si que ha estat provocada directament per ells, per la seva incapacitat com a estat durant una dècada i mitja, com a mínim, per no entrar en els 6 segles de voluntat de genocidi als pobles catalans, molt mes avançats, ahir i avui, que la trista Espanya, que només ha sabut oferir al mon repressió, violència i genocidi, res més. I la voluntat de mantenir Espanya al segle XIII, quan entràvem, si més no a Catalunya al segle XXI. Una Espanya que no avança i que ha deixat clar que no avançarà mai. Si encara avui no ha entès el desastre generat a Indiamèrica, com volem que mai se sàpiga comportar dignament aquí, i que entengui la riquesa de la diversitat enlloc d’odiar-la i desitjar suprimir-la. Com volem que es comporti amb les altres nacions ibèriques amb el respecte, l’amor i la solidaritat que tenim bascos i catalans entre nosaltres.
La bona noticia per al sobiranisme és que, lluny de tornar a casa resignats i espantats per la repressió, estem trobant noves eines que suposaran un veritable malson permanent a espanya. Ja no hi ha líders a qui empresonar, ja son a la presó i l’exili. Ja no passarà per la via dialogada, pactada i tranquil·la de la política, sinó per la revolta al carrer. Els qui organitzen segueixen sent pacifistes cridant a l’acció no violenta. Però per fortuna o no, ara si que als finals de les manifestacions i accions pacifiques hi haurà, potser, un grapat de joves estudiants descontrolats anònims i multitudinaris que prenen el relleu d’aquesta rosa de foc antitautoritària des del segle XIII, motiu de la voluntat de genocidi dels nostres indignes veïns espanyols i francesos, i de Roma, des de temps immemorials. Com els germans kurds. A l’anarquisme d’inicis del segle XX, l’antiglobalització dels anys noranta i dos mil, el 15M del 2010, segueix ara la protesta indepe, que com en altres casos de descolonització, va lligada a una esquerra rebel en molts casos. I fa uns dies vam veure que aquest jovent ve amb força, determinació, i sense por. Han begut arbitrarietat jurídica, autoritarisme, mentida mediàtica, indiferència institucional, manca de democràcia i de dignitat com a estat des de la més tendra infància. I responen amb força. Que esperava Espanya? Enterrar 2 milions de votants sota la catifa? Fer-los desaparèixer i seguir tan tranquils? Expulsar-nos de la vida política i seguir com si res? Doncs aquí teniu els fills d’aquests 2 milions, que ja surten de l’escola i la universitat, fent el relleu o ocupant altres espais de la lluita complementaris amb els que fins avui duien la batuta, la gent gran.
Educats amb Franco, no amb l’escola catalana ni amb TV3, i que eren —i probablement continuïn com en les marxes d’aquests dies— al capdavant de la lluita. Però veurem contenidors cremats, carreteres i vies tallades, empreses sabotejades, aeroports ocupats. Es clar que sí, i és saludable. No ho és en un estat de dret. Però si ho és, és un imperatiu ètic, en una tirania. Els desobedients civils, com deia Thoreau, ofereixen a l’estat la moralitat que ha perdut.
Si 2 o 3 milions s’expulsen de la vida política convencional, com l’aigua trobarem altres vies per fer política. Un estat en el qual quan la policia acusa de terrorisme algú, ningú no s’ho creu, que té una premsa tan contaminada per un ultranacionalisme obtús, que ha perdut tota dignitat periodística. Un estat en definitiva que odia els catalans, però que alhora no sabria viure sense ells, o sense els seus diners, ni un sol dia. Que tant es així que la banca internacional recolza la unitat, perquè sap que una Espanya sense Catalunya cauria per quinzena vegada en una bancarrota…
Escena d’El rei Pepet durant una representació. [Foto: Tolo Frau.][Un article de Toni Coromina.]
Els mitjans de comunicació i la xarxa Internet aboquen contínuament un immens allau de dades i informacions relacionades amb la monarquia espanyola, ja sigui el peatge que tots plegats paguem perquè la pobra família reial pugui arribar al cap del mes, les aventures amoroses del rei emèrit, les desavinences de Letícia amb donya Sofia i amb les infantes, les penes d’Urdangarin a la seva luxosa presó, l’aversió o el tarannà franquista i anticatalà de Felip VI, expressat obertament el 3 d’octubre de 2017, tres dies després del referèndum del primer d’octubre.
Per definició, un rei és el cap d’estat que exerceix el càrrec per herència familiar. Però col·loquialment, també l’associem a un home, animal o cosa que sobresurt per la seva excel·lència. Més enllà de les dinasties històriques, ens pot venir al cap la història del mític rei Mides, aquell que tot el que tocava es convertia en or; o el mateix Jesucrist, considerat «Rei de reis».
Reis d’Espanya.
La figura del monarca també és una paràbola recurrent associada a la trajectòria o, per extensió, a la conducta de persones determinades: El rei del mambo, El rei del rock, El rei del bolero, El rey del pollo frito… Sense oblidar el rei dels escacs, la reina mare de les abelles, el rei de la selva (el lleó) o els reis mags d’Orient. En l’àmbit familiar, el més petit de tots acostuma a ser «el rei de la casa»; i en el món del petit comerç, com ara a la peixateria o la carnisseria, és habitual tractar als clients amb la màxima deferència: “Què hi posarem rei?”.
El rei Faruk.
Quan una persona té tics despòtics i intolerants, sovint se la compara amb el rei Faruk, el monarca egipci que després de ser destronat pel general Naguib el 1952, des del seu exili daurat de Mònaco va profetitzar que, ben aviat, al món només quedarien els quatre reis de la baralla i el d’Anglaterra.
Els reis també acostumen a ser els protagonistes d’obres literàries i contes populars: El rei savi, El rei Lear, El rei despullat, El rei Artur, El rei del nas vermell, El rei dels lladres, Babar (el rei dels elefants), El rei prudent, El rei granota, El rei corb, Els tres fills del rei, El rei i el jardiner…
Elvis Presley, rei del rock.
Moltes rondalles incorporen la figura d’un rei. Una de les mes conegudes i més adaptades és El rei Pepet. L’any 1954, el mallorquí Pere Capellà Roca en va escriure una versió teatralitzada, una metàfora sobre el retorn de la sobirania al poble, simbolitzat en un pastor que de petit és abandonat i criat per uns carboners; amb el pas del temps, després d’una vida idíl·lica en contacte amb els pagesos, els animals i la natura, en Pepet es converteix en rei i s’instal·la a la cort, on s’adona que ha perdut la llibertat i s’oposa a la guerra, a les injustícies del poder absolut i als interessos egoistes dels membres de la cort.
Pérez Prado, rei del mambo.
Una altra versió de l’escriptora Olga Garcia titulada Trenta-vuit reis i un súbdit, presenta un país compost per un únic súbdit, en Pepet, i cent cinquanta-dues persones de sang reial: trenta-vuit monarques, les respectives esposes i llurs fills i filles. Cansat de suportar les insolències de la reialesa, en Pepet abandona el país i tots els membres de les famílies reials es veuen obligats a treballar: munyir vaques, sembrar, rentar roba i caçar. Finalment, passats uns anys, en Pepet torna a casa i és nomenat rei del poble.
Què hi havia primer, la naturalesa o l’homo sapiens? Està clar que primer la natura. Després, quan ens vam dedicar a l’agricultura és quan comencem a ocupar les valls al costat dels rius o rierols per la proximitat de l’aigua.
L’urbanisme ens pot il·lustrar el creixement de les poblacions en aquests indrets sense tenir en compte que en molts casos estan assentades en zones inundables. Quan es produeixen fenòmens climàtics que deriven en tempestes diluvianes, molta aigua en poc temps, sovint succeeix que l’aigua té memòria i sol desguassar per on ho ha fet sempre, per molt que canviem el curs del torrent o del riu.
És en aquest moment quan de forma repetida es diu allò d’«aquí no ha passat mai això» i és que perdem la memòria, perquè els nostres avantpassats sí que van viure alguna d’aquestes «gotes fredes» com diem avui; hi ha moltes publicacions que donen fe d’aquests fenòmens de la natura.
Inundacions prop de Key West, a l’estat de Florida, a causa de les marees provocades per l’huracà Wilma l’octubre de 2005. [Foto: Marc Averette/Wikipèdia.]
Què és el que podem fer?
Avui tots els ajuntaments haurien de tenir un POUM (Pla d’ordenació urbanística municipal) que entre d’altres treballs conté una qualificació de totes les zones inundables del municipi. Dic això perquè molts municipis encara no estan al dia. Conèixer el municipi en totes les seves condicions hauria de ser imprescindible per a tota persona que aspiri a tenir responsabilitats polítiques en el seu municipi. Això vol dir informar-se bé i trepitjar el territori, en definitiva, conèixer el que ha d’administrar.
De sempre ha existit la Comissaria d’Aigües dependent de les confederacions hidrogràfiques de cada territori, en funció de les conques que administri. Avui aquesta competència la té a Catalunya el Govern de la Generalitat amb l’empresa pública de l’Agencia Catalana de l’Aigua, que éss la que vetlla a tot el territori català pel cicle de l’aigua.
És a dir, les administracions de l’Estat, les comunitats autònomes i les Administracions locals han de vetllar per tot el que fa referència a la política mediambiental dels territoris i també la policia del seu ordenament i vigilància.
Però, el meu consell és que per el que fa a les zones inundables s’ha de tenir un bon manteniment dels torrents, carrers amb el seu desguàs pluvial i en el cas dels municipis costaners, la instal·lació dels emissaris corresponents dins el mar. Calafell, des de 2011 té afortunadament un POUM aprovat definitivament, que ens indica tot el que hem de fer i protegir, fa 20 anys que s’hi treballa però s’hauria d’enllestir.
Un tango de títol «Cambalache» que cantava Carlos Gardel començava la primera estrofa així: «Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé / En el quinientos seis y en el dos mil, también / Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos». El tango continua explicant que «Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor». Bé, «Cambalache» ja descriu una realitat que no ha canviat. I Gardel va morir el 1935. Ara, portes giratòries?, cambalaches?, i per què no estafadors constitucionals?
La tieta del rei Felip VI, Faina Zurita, era la presidenta de l’empresa estatal Hipódromo de la Zarzuela. No va evitar els mals resultats econòmics de l’empresa. El 2015 l’Hipódromo es va quedar sense carreres i es van registrar les pèrdues més grans de la història. Cap problema. El Gobierno de España va recol·locar la tieta com a directora comercial de la Fundació SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials). El seu sou: 79.638,9 euros bruts anuals.
Passem llista i veurem que això és només un petit cambalache:
Miquel Roca i Junyent va fitxar com a conseller extern independent d’Endesa per 684.000 euros anuals.
Javier de Paz Mancho (exsecretari de les Joventuts Socialistes i membre de l’executiva del PSOE) és conseller de Telefónica Argentina SA i de Telefónica do Brasil SA.
Abel Matures i Isabel Tocino, són al Banco Santander.
José María Aznar, a Barrick Gold, i també a Endesa com a assessor extern per 200.000 euros.
L’exministre Rodrigo Rato estava en moltes empreses. Ara és a la presó. Molts intenten rentar-se la cara amb Rato.
Luís de Guindos, també assessor extern d’Endesa per 684.000 euros. I Rodolfo Martín Villa, etc., etc., etc.
A FCC, Marcelino Oreja i Nicolás Redondo.
A Gas Natural, Santiago Cobo (marit de Teófila Martínez, alcaldessa de Cadis).
A Iberdrola, Ángel Acebes.
A New Corporation també hi trobem el Sr. Aznar, amb un sou de 160.000 euros.
La llista és inacabable:
El Sr. Borrell estava a Abengoa.
La Sra. Elena Salgado assessorava Abertis. Ara ha fitxat per Talgo.
Javier Solana, a CLH.
Bé, això és infinit. Són centenars. Actualitzarem la llista i la publicarem.
Soraya Sáenz de Santamaría manté el seu càrrec al Consejo del Estado i va fitxar pel bufet d’advocats Cuatrecasas.
El marit de Soraya, perquè no falti de res, és conseller de Telefónica.
No podem oblidar l’etern Lluís Armet del PSC al Tribunal de Cuentas.
I els senyors Duran i Lleida i Jordi Hereu, instal·lats al Consell d’Aena.
Prou. És més que insultant. Tot això té a veure amb privilegis, repressió, el primer d’octubre i els presos polítics i exiliats. L’Estat defensa aquesta realitat amb repressió judicial i policíaca, i és aquest fet que el fa criminal.
No puc acabar sense recordar l’expresident Felipe González i el vicepresident Narcís Serra, ara a Gas Natural. El Sr. Serra també presidia l’extingida Caixa Catalunya.
No he pogut trobar en cap llista els presos polítics ni els CDR empresonats. Tampoc els exiliats. Ara bé, cada dia m’explicaran que Espanya és un estat democràtic, etc. I qui salvarà la quitxalla? Qui? L’àngel del Sr. Fernández Díaz?
Iglesias i Sánchez ni cooperen ni es caoliguen. [Foto: Nació Digital.][Un article de Jordi Sánchez.]
Cooperació: significat que indica que no fem les coses sols, necessitem l’ajut d’altres per a assolir un objectiu comú. Coalició: és una aliança entre diferents parts, amb una acció conjunta. S’assembla però no es el mateix, vegem-ho:
Seria com dir que en la cooperació som amics i anem junts. En canvi en la coalició anem junts, tenim papers de compromís i compartim taula de decisions.
Aquestes definicions que he esmentat vénen a tomb del que està passant als darrers temps a la política espanyola, on el president Pedro Sánchez, que no té la majoria parlamentària, ha intentat aconseguir-la sota la fórmula de cooperació amb Unidas Podemos. I ho ha volgut fer sense que Unidas entri en el Govern, donant-li alguna presidència d’alguna comissió, per exemple, i amb l’abstenció dels independentistes. Pablo Iglesias no hi ha estat d’acord i ha defensat la postura de la fórmula de coalició —formar govern d’acció conjunta—, és a dir, manar encara que sigui en petites coses. Evidentment no és el mateix la cooperació que la coalició.
Però el que està clar és l’aritmètica: els socialistes tenen 123 escons i Unidas Podemos 42, total 165, per tant encara n’hi faltaven 11 o, en tot cas, en una segona votació seria president Pedro Sánchez i en tindria prou amb els 165 però necessitaria l’abstenció dels independentistes. Sembla que tots van negociar, ERC, PNV, CC, etc., però qui ja es va definir és el PP on Pablo Casadoja li va dir a Sánchez que d’abstenció res de res i que li votarien en contra. Els C’s d’’Albert Rivera van deixar clar que «no es no» i que tampoc no s’abstindria, però quan faig aquest escrit ja li han dit que no estan d’acord amb el posicionament del partit tres diputats: Toni Roldan, Javier Nart i Juan Vázquez. On és actualment C’s? Al centre dreta, a la dreta, liberals? Alguns dels fundadors com Francesc de Carreras o Arcadi Espada manifesten que s’està desviant dels plantejaments inicials.
El PSO E, doncs, haurà d’anar a unes noves eleccions generals, però la reflexió que en tot cas vull aportar és que està canviant la manera d’entendre la política a España. Ja sé que hem passat d’una política de bipartidisme a una política de blocs, però per què es vol ser president o alcalde sense compartir govern, però, per contra, sí aprofitar-se de la feblesa de l’altra persona que té el que tu necessites i al final el més feble ha de cedir?. Això ja sé que és legal, però no és ètic…, i llavors em pregunto té ètica la política?
Serà també per això i altres fets com la poca defensa del canvi climàtic, que els joves cada dia creuen menys en els polítics i, si més no, el que en tot cas els interessa, es només parlar de coses concretes. Vet aquí, doncs, com va això de la devaluació de les paraules.
Dani Prats, estrella de la Companyia Carquinyoli, i Toni Cortès, el director. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
El teatre aficionat, sovint basat en les representacions dels Pastorets, és el pilar que sustenta el graner d’actors del país. La majoria d les figures que avui omplen platees i apareixen a les sèries televisives van començar fent de dimoni, de pastor, de sant Josep o de Verge Maria. En un altre àmbit, el teatre d’aficionats habitualment gira a voltant d’amics i veïns d’un barri, un poble o una població que porten a l’escenari comèdies i vodevils, però també obres pròpies i títols clàssics. Per a ells, a més de tenir una funció de comunicació col·lectiva, el teatre és una cerimònia socialitzadora que implica tant els actors voluntariosos com al pati de butaques, sovint format per familiars i amics de tota la vida.
De teatre aficionat n’hi ha hagut i n’hi ha arreu de la geografia catalana. De fet, en moltes poblacions hi ha grups amb una dilatada trajectòria. En un àmbit ciutadà popular tirant a conservador, a finals dels anys cinquanta, la Companya Carquinyoli de Vic (del barri del carrer de Gurb), va iniciar una singladura de representacions còmiques i espectacles musicals en el context de les festes del Carquinyoli del barri. Aquesta trajectòria es va allargar fins a finals del segle XX.
Però el cuc del teatre, a la gent del carrer de Gurb ja els venia de lluny. De fet, el veïnat ja feia molts anys que estava acostumat a les representacions del famosíssim Manel dels Ous i, després, a les dels seus successors: Cuixeras, Solé, Anglada i Lladó, que havien delectat el públic amb l’astracanada Els germans Ferrarons. Encara que després de la guerra, les comèdies, els vodevils i l’humor àcid van quedar relegats als llimbs de les oques, a la primera meitat dels anys quaranta, a Vic hi va haver una colla de bromistes de dretes, la majoria carlins, que organitzaven saraus escènics a la sala de billars del Cafè Mexicà (habilitada com a teatret), al voltant de la figura de Lluís Riubrogent, autor dramàtic i vigatà polifacètic. Es tractava d’un home que solia portar una bata gris i lluïa una venerable barba que li donava un interessant aspecte de savi de pel·lícula. Tenia un laboratori de química a les golfes i criava coloms al terrat. Una vegada, volent emular Leonardo da Vinci, va fabricar unes ales per volar, se les va posar i es va llançar des del cel obert de casa seva. La baixada en picat li va ocasionar una fractura en una cama.
Una astracanada dels anys vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]Els amics de la colla, liderats per Joaquim Suriñach, entre els quals hi havia Manel dels Ous (mític home de teatre), Ricard Garolera i molts veïns del carrer de Gurb que freqüentaven les tertúlies del Mexicà, sempre ensabonaven amb sorna el senyor Riubrogent dient-li que les seves peces teatrals eren boníssimes, però potser massa sensibles i d’una força dramàtica difícil d’assimilar pel gran públic. Tothom assegurava que el senyor Riubrogent no s’adonava de la conya que li muntaven els companys, però això només ho podria confirmar el propi Riubrogent. Una de les seves obres més conegudes era L’aixeta que no raja. Però les que li van donar una certa notorietat local van ser La mare verinosa i La garba de mal lligar.
L’escenificació d’aquestes obres, representades en castellà per motius obvis, sempre van anar envoltades d’impressionats respostes per part del públic. La Mare Verinosa mostrava la vida d’un tal Pepus, un lladregot desgraciat que acabava penjat a la forca. El moment de màxima tensió, quan al reu se li demanava si volia pronunciar alguna paraula abans de morir, aquest s’encarava a la seva mare, a qui donava la culpa de la seva tràgica fi per no haver-lo sabut educar bé, i cridava amb tota la força del món: «Mare, per què?». En aquest precís moment, sempre hi havia algú entre el públic que feia veure que es desmaiava, conxorxat amb els col·legues del senyor Riubrogent, sense que l’autor sabés que es tractava d’un simulacre; aleshores apareixien infermers amb lliteres i s’enduien l’espectador a fora per a reanimar-lo. Al final de les representacions, però, tothom felicitava l’autor, que semblava l’home més feliç del món, segons explica Toni Cortès.
La garba de mal lligar, volia ser un drama rural, d’alta volada, com Terra Baixa, de Guimerà. En aquesta ocasió també hi havia un moment de clímax que provocava un gran enrenou al pati de butaques. Això passava quan, a mitjanit, els habitants d’una casa de pagès es despertaven sobresaltats per uns forts cops a la porta de la masia. Quan l’amo del mas demanava «Qui hi ha?», des de fora, unes potentíssimes veus masculines cridaven amb contundència: «Som els de Pruit!». I aquí, de nou, hi havien desmais i l’entrada dels portalliteres a la platea.
Dani Prats i Toni Coromina [Arxiu Toni Coromina.]Josep M. Solà Sala, cronista de Vic, explica que, en una ocasió, ell mateix va fer veure que es desmaiava, al Prat de la Riera, un dia que el senyor Riubrogent feia una lectura privada de La garba de mal lligar a uns quants companys. El mateix Solà recorda que Riubrogent una vegada li va demanar si coneixia algú que pogués disparar perdigons contra una figura de Jesucrist, amb la intenció de vendre-la com una antigalla salvada del terror roig.
Durant la dècada dels cinquanta, la companyia Carquinyoli es va estrenar al teatre Canigó, ara enderrocat, amb l’obra Les sisters Gurpines, sota la batuta del gran Toni Cortés, un dinàmic autor de vodevils i ballarí de claqué. Es tractava d’una paròdia desenfadada d’uns quants fadrins del barri disfressats de senyoretes, que van fer un espectacle de varietées en què s’interpretava la cançó El milagro de París i el famós Cantando bajo la lluvia. L’èxit va ser tan colossal i la gent va riure tant que es va decidir que l’experiència havia de tenir continuïtat.
Amb aquest precedents, la Companyia Carquinyoli es va llançar a l’atac amb el western-vodevil Atraco a medianoche o el misterio del televisor. En aquesta obra va despuntar l’anima de la companyia, Dani Prats (el recader Prats), en el paper de Sacatripas Larry, un pistoler diminut, però gegant per la seva comicitat. Un altre any van representar l’astracanada Bill carquinyoli o el pistolero enmascarado, una sàtira sobre l’oest americà.
Amb el temps es va implantar el costum de dividir les sessions teatrals en dues parts. La primera es basava en números de ball, i la segona presentava una obra gairebé sempre escrita per Toni Cortés. Destaca El fill de Curro Jiménez (on va destacar la presència histriònica del mític Jaume Guix, un popular pallasso aficionat), Un embolic de família, L’Hermínia o l’auca d’una soltera, Gente bien, No ve d’un pam, New York New York i Mallas o els fills de J. R.
En una col·laboració transversal, a la dècada dels vuitanta, membres del col·lectiu de bromistes del Cafè Vic, majoritàriament àcrates i contraculturals, van participar en alguna de les obres de les representacions que dirigia Toni Cortés, considerat un humorista de dretes, però una persona amb una categoria humana estratosfèrica. Una mostra més que les tradicions es transmeten de generació en generació sense prejudicis socials ni fronteres ideològiques. Una d’elles va ser El ministre Zabalza és un fill de… Collsamalsa (una despietada crítica al món absurd de la política corrupta), i una altra, una versió actualitzada de l’epopeia cinematogràfica de Kubrick 2001, una Odissea a l’espai, entre d’altres.
Una sàtira política. Anys vuitanta. [Arxiu Coromina.]A finals dels vuitanta, Carles Baranera i qui signa aquesta crònica vam fer d’actors secundaris al teatre del Pare Coll, en una brevíssima obra de petit format feta a mida per a Jaume Guix, que en va ser l’actor principal. La trama era simple: dos personatges d’estètica yuppie declamaven un seguit de frases inconnexes al voltant de les virtuts dels poderosos que viuen del treball dels altres i els humilien: «La massa és insignificant; només té importància el triomfador. Només l’èxit és important i els mitjans per aconseguir-lo sempre són justificats. La competitivitat és la clau de l’èxit. Cal competir amb qualsevol arma per assolir el triomf. Els escrúpols són un signe de feblesa…». Tot d’una, sortia en Jaume a l’escenari i dirigint-se al públic deia: «Però què feu vosaltres aquí, escoltant aquestes frases absurdes sense protestar?… La convivència no es pot basar només en la dèria per trepitjar el proïsme, sinó en estimar-nos els uns als altres, com les ovelles d’un mateix ramat». Al final, els dos yuppies es penedien dels seus pecats i acabaven donant la raó a Jaume Guix, que va ser ovacionat.
