Escric sense pensar

[Un article de Nan Orriols.]

Avui només llegiré. Dimiteixo de pensar. Una hora? Un dia? Qui sap? Només llegiré i faré treballar els altres. Veig el Taga ben nevat i llegeixo Barceló, notes de Mali: «Que fàcil és viure sense crítics d’art. Ni futbol els diumenges. Ni misses, ni dinars. Solo con la vida es bastante. Menys el teu cul, estimada.» (13-XII-1994)

Avui, també, sóc Pessoa quan diu que és curiós i estrany i difícil de trobar paraules amb què verament puguem definir l’home diferent de les bestioles, però és fàcil de trobar la manera de diferenciar l’home superior de l’home vulgar.

Monument a Lao Tse a Quanzhou, Xina. Foto: Viquipèdia.

En viure dimitit de pensar, tinc molts dubtes de la meva existència, i no sé exactament si sóc jo o altri qui escriu per mi. Ja no veig el Taga. Lao Tse diu al Tao Te Txing:

Un bon cap,
no és agressiu.
Un bon guerrer,
no és irascible.
El guerrer hàbil,
venç sense lluitar.
Un bon dirigent,
és humil.
Això s’anomena la virtut de la no-lluita,
fer servir les capacitats dels homes,
utilitzar l’energia del cel.

Llegeixo que Epicur coneix el poder de la dominació que porta implícita la religió i la creença en els déus, i per això tractarà amb tots els mitjans d’alliberar els homes de tota superstició i histèria religiosa.

Acabo amb el final d’una novel·la d’amor de Vicky Lorca, Casa de huéspedes, de 1958 (aclareixo que Vicky Lorca era un pseudònim, que no sóc jo): «Quienes quiera que sean, siempre he dependido de extraños —dice Blanche».

Lluís Orriols i Monset

Lluís Orriols i Monset va néixer el 22 de juny del 1922 a Vic i va morir-hi el 30 d’octubre del 2001. Va estudiar comerç i va treballar de gerent en una empresa del sector tèxtil. Era un gran lector, tal com ens comenta la seva filla, Núria Orriols: «Jo el recordo sempre amb un llibre a les mans».

Quan es va jubilar, a més de llegir, es va dedicar a la recerca arxivística —a la Biblioteca de Catalunya, a Ca l’Ardiaca, a l’Arxiu Episcopal de Vic— per a realitzar una intensa feina d’investigació centrada en la llengua catalana i en manuscrits dels segles XVI i XVII, tal com es trasllueix en les obres que va publicar a posteriori, com els Manuscrits del bé i del mal. Arxius vigatans (segles XIV-XVII]), Les bruixes segrestades, La contribució d’Osona a la llengua catalana (I i II) i Antoni Viladamor i la seva «Història general de Catalunya», a més d’altres opuscles inèdits com el que oferim en aquest número de La Resistència, L’efímera glòria d’Eusebi Molera.

En els Manuscrits del bé i del mal, publicat el 1993 per Rafael Dalmau Editor al número 3 de la col·lecció «Camí Ral», Orriols hi recull fins a setanta-set documents, la majoria dels quals classificats com a «processos criminals» en els arxius investigats i curosament seleccionats per l’autor, rigorosament transcrits i acompanyats de comentaris que donen sentit a les cròniques arcaiques i als còdex més intricats, tot fent més assequibles i amens uns textos que han suportat la feixuguesa dels anys i de la Història.

També, en el número 5 de la mateixa col·lecció Lluís Orriols hi publica l’any 1994 Les bruixes segrestades on, enmig de paisatges familiars, desfila un reguitzell de dones que formen un compendi d’allò que coneixem per bruixeria. Des de la inofensiva fetillera fins a l’experta en males arts i pactes diabòlics que viu intensament tots els tòpics divulgats. Però això també ens permet comprovar que no sempre la imatge de la bruixa és l’estereotip de la vella xaruga, lletja, estrafolària i esquívola. En el llibre, que aplega un con-junt de causes judicials que descobreixen fets i personatges ben documentats, Orriols, quan ho creu necessari, comenta amb rigor i explicacions adients els passatges que es poden fer més obscurs al lector interessat, però no avesat a aquest tipus d’estudis.

El llibre està indexat amb un «Preàmbul» i aquestes parts: Les bruixes conegudes, Les bruixes oblidades, Les bruixes segrestades, un índex toponímic i bibliografia. Orriols hi aclareix, d’entrada, que el llibre no parla de bruixeria, sinó de bruixes i de tot el que van haver de passar per culpa d’aquest estigma que les assenyalava. Completa el llibre una Llista de persones esmentades en els processos del Lluçanès: bruixes, personatges de la noblesa que presidien els judicis, autoritats eclesiàstiques, lloctinents de veguer, magistrats, jurats, procuradors, fiscals, notaris i escrivans, cirurgians, botxins, testimonis en els actes de visura dels senyals de bruixeria, testimonis de tortura i mort, testimonis de càrrec en els processos, testimonis de la defensa, persones citades pels declarants i dimonis. Un imprescindible índex toponímic i la bibliografia tanquen el volum.

La contribució d’Osona a la llengua catalana, editat en dos volums per Curial els anys 1994 i 1995 té el seu origen, segons conta el mateix Orriols a la «Presentació», en l’aparició del primer volum del Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i les citacions que hi apareixien relacionades amb Osona. D’unes primeres notes i pel fet que els següents volums es publicaven a un ritme que no anava d’acord amb la seva impaciència, va començar a treure dades, també, del Diccionari Aguiló i de l’Alcover-Moll, moltes de les quals va retrobar a posteriori en els volums subsegüents del Coromines. Igualment, va procurar ampliar els seus apunts amb una constant recerca a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Episcopal de Vic, una riquesa documental que li va permetre obtenir testimonis molt valuosos.

Tanmateix, la ingent obra d’Orriols no és un diccionari ajustat a unes normes formals establertes i aplega els mots per similituds, analogies i afinitats temàtiques que la fan molt atractiva, i que s’endreça amb un valuós index general alfabètic, un altre de temàtic i un de toponímic per facilitar la consulta. Hi trobem aquell mot perdut que un estudiós va recollir de boca d’un avi del Lluçanès; aquell manuscrit vigatà polsós i ratat, primer testimoni documentat d’un altre mot que potser ara ens és ben familiar; el vers o la prosa escrita per una ploma vigatana amb la riquesa expessiva d’una llengua que renaixi i que havia d’ésser la nostra. «El recull de tot això —escriu Orriols— és el que pretén ser aquesta obra.»

Declaració Universal dels Drets Humans (Divisió d’Honor)

[Il·lustració i text de Toni Coromina.]

Preàmbul

Considerant que el reconeixement dels drets inalienables de tots els membres de la família humana amb una renda per càpita superior als vint-mil euros anuals és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món.

Considerant que el menyspreu dels drets dels rics ha originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència del neoliberalisme imperant; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada dels poderosos l’adveniment d’un món on les races superiors, deslliurades del temor i de l’amenaça dels pàries i desheretats, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de domiciliació bancària.

Considerant que és essencial que els drets econòmics siguin protegits per un règim de castes per tal que la xusma no es pugui rebel·lar.

Considerant, també, que és essencial promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions riques, l’Assemblea General proclama aquesta Declaració Universal dels Drets Humans (Divisió d’Honor), com l’ideal a assolir per a tots els blancs de casa bona, amb la finalitat que cada persona amb un genoma políticament correcte promogui, mitjançant la prepotència i la persuasió armada el respecte a aquesta Carta Magna.

Article 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, menys les races inferiors, que no són dotades de raó ni de consciència, ni els humans pertanyents a comunitats autonòmiques que vulguin independitzar-se i deslliurar-se del jou colonial.

Article 2. Qualsevol persona respectable pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta Declaració proclama, sense distinció de targeta de crèdit, superfície de la finca, marca del cotxe o  origen de la fortuna.

Article 3. Tots els individus acreditats tenen dret a una vida de luxe, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona.

Article 4. Cap membre de la casta dominant no està sotmesa a esclavitud o servatge; l’esclavitud i el tràfic d’esclaus es reserven als desgraciats del tercer món i part del segon.

Article 5. Cap persona no serà sotmesa a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Queden exclosos els indigents, els insolvents i els manifestants rebels separatistes.

Article 6. Tothom i en tot lloc té dret al reconeixement de la pròpia personalitat jurídica, menys els «sense papers» i els sobiranistes que no formin part de Tabàrnia.

Article 7. Tothom és igual davant la llei i té dret d’obtenir-ne la mateixa protecció, llevat dels subsaharians, magrebins i altres indígenes perifèrics.

Article 8. Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquelles races inferiors o perifèriques que puguin molestar els ciutadans imperials.

Article 9. Tota persona honorable té dret a portar els agitadors socials i els rebels als tribunals (i a guanyar el cas) o directament portar-los a la presó sense judici previ.

Article 10. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions comeses contra la xusma.

Article 11. Els desgraciats podran ser objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, en la de la seva família, en el seu domicili i en la seva correspondència.

Article 12. Els adinerats tenen el dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l’interior d’un Estat, i el dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i retornar-hi. Els miserables, no.

Article 13. En cas de persecució, cap indígena colonial té dret a cercar asil i a beneficiar-se’n en d’altres països, Bèlgica inclosa.

Article 14. A partir de l’edat núbil, l’home, sense cap restricció per raó de raça, nacionalitat o religió, té dret a casar-se amb una dona submisa, tenir-la tancada a casa i humiliar-la, tenir una «querida» i freqüentar els bordells amb tota normalitat.

Article 15. Els potentats corruptes tenen dret a la propietat, individualment i col·lectiva. Les famílies necessitades, en canvi, podran ser privades arbitràriament de la propietat i ser desnonades quan el banc i la justícia vulguin.

Article 16. Les classes dominants tenen dret a la llibertat de pensament, de consciència i d’inversió a la borsa.

Article 17. Tot individu amb idees totalitàries i xenòfobes té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees racistes per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres.

Article 18. Tothom té el dret a la llibertat de reunió i d’associació, menys els «sense papers» i els sediciosos, que no són persones ni són res.

Article 19. Els opulents de les nacions colonialistes tenen dret a prendre part en la direcció dels afers públics del seu país i en els seus dominis conquerits, sigui directament o mitjançant l’article 155.

Article 20. Tota persona té dret al treball i a la protecció contra l’atur. Queden exclosos els de sempre. Tothom té dret, amb les lògiques discriminacions racials, a igual salari per igual treball. Els treballadors il·legals no tenen cap dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ells i per a les seves famílies una existència conforme amb la dignitat humana inherent exclusivament a la Divisió d’Honor.

Article 21. Els poderosos colonialistes tenen dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva nissaga.

Article 22. Tots els fills de casa bona tenen dret a l’educació a fi de fomentar el ple desenvolupament de la personalitat humana en l’àmbit de la divisió d’honor. Els pares amb recursos econòmics tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d’educació de llurs fills, a donar-los caviar i a portar-los a un col·legi de “pago” digne.

Article 23. Els prepotents i els venedors de fum tenen dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, i a fruir de les arts o a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin, sense ser acusats de corrupció.

Article 24. Cap disposició d’aquesta Declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un Estat, un grup o un individu tingui dret a lliurar-se a una activitat o cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i de les llibertats dels membres de la Divisió d’Honor.

Tècnica d’avortament domèstic i altres narracions, de Jordi Remolins

[Textos de Jordi Remolins.]

Tècnica d’avortament domèstic

La sirena de l’ambulància udolava histriònicament mentre s’enduia el cos inconscient de l’adolescent per ingressar-la a la unitat d’urgències de l’hospital. Hores abans el ginecòleg l’havia informat que estava embarassada de dos mesos i ella va voler avortar empassant-se el contingut de quatre capses de xinxetes. Ara la noia ja és una dona, disposa d’un bonic estómac artificial i no es perd ni un sol espectacle del seu estimat fill, el faquir infantil més popular del país.

El bon conservador

A més de treballar vuit hores cada dia en un locutori, la dona del president del club de balls de saló també era una cuinera excel·lent, deixava el pis net com una patena, tenia un tracte exquisit i bonhomiós amb tothom i fins i tot un cop per setmana li practicava antològiques fel·lacions. Havia tingut tanta sort en el matrimoni que amics i coneguts, alguns dels quals de tant en tant també treien profit de les habilitats succionadores de la senyora, no es cansaven d’aconsellar al marit que la conservés durant molt de temps. Després de complir una pena de vint anys de presó per tancar-la dins del congelador durant dos mesos, l’obedient marit seguia sense entendre que ara tothom li girés l’esquena per haver-los fet cas al peu de la lletra.

Els camins del delicte són infinits

El lladre adolescent va iniciar un prometedor currículum robant als rics per repartir-ho entre els pobres fins que les nombroses alarmes i guardes jurats que contractaven les classes benestants a fi de preservar els respectius patrimonis van complicar-li la feina. Per això va acabar abandonant l’activitat delictiva marginal i va ingressar com a respectable membre de la societat establerta, fundant una empresa immobiliària. Això li ha permès comprar-se un xalet amb piscina al barri més exclusiu de la ciutat, instal·lar-hi modernes mesures de seguretat, i mantenir alhora encesa la flama delictiva derivada d’un negoci que, ara sota l’emparament de les lleis, li ha permès recuperar amb escreix tot el que havia regalat.

El matricidi del paràsit desconegut

Malgrat l’evidència d’una panxa cada vegada més inflada, la professora d’educació física estava convençuda, gràcies a una precisa regularitat menstruatòria, que no estava embarassada. Quan va néixer el formós nadó vampir de dotze quilos gestat durant dos-cents setanta dies a la seva placenta i que un cop al mes li devorava intestins, pulmons, fetge i pàncrees provocant pèrdues sanguínies, va entendre que l’inquietant alumne pàl·lid l’havia prenyat entre mossegades de passió. I ara sí, va expirar en el bassal de sang en què s’havia convertit el sofà, víctima d’una deficiència global en les constants vitals, mentre el petit xuclador de sang degustava amb rostre de felicitat el repulsiu cordó umbilical.

L’home i els seus límits. La capacitat d’adaptació

L’home va «trepitjar» la lluna el 20 de juliol de 1969.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La capacitat de l’espècie humana per adaptar-se a qualsevol dificultat geogràfica o climàtica està més que demostrada. Sigui pels moviments migratoris dels nostres avantpassats o per l’aplicació de les tecnologies que hem incorporat, no hi ha cap part del planeta on no hagi accedit l’ésser humà. Així com és impossible trobar zebres a Alaska o óssos polars a la Sabana africana, en tots dos llocs hi és l’ésser humà.

Recordo el 20 de juliol de  l’any 1969, quan tres dels quatre tripulants de l’Apol·lo XI van caminar damunt la Lluna. El ninotaire Jaume Perich va publicar pocs dies després un acudit que, si fa no fa, deia: «L’home ha trepitjat la lluna; de fet, era el darrer que li quedava per trepitjar». Malgrat que faci referència a fets llunyans en el temps, la reflexió continua plenament d’actualitat.

Quant a exemples de migracions, conquestes, descobriments i enfrontaments per qüestions territorials, a les hemeroteques, biblioteques i Internet hi ha un gavadal d’exemples dels extrems fins on som capaços d’arribar.

Un bon exemple de la nostra condició i capacitat d’adaptació, el podem trobar en el llibre La llarga caminada de l’escriptor Slavomir Rawicz, que narra, segons diu des de la seva experiència personal, la caminada de 7.000 quilòmetres que separa el nord de Sibèria —d’on va fugir l’any 1941 d’un camp de treball soviètic—, fins a l’Índia, tot travessant Sibèria, Mongòlia, el Tibet i l’Himàlaia.

L’autor hi transmet amb gran versemblança la crueltat de la tortura, l’adaptació al fred, la gana, la buidor, la por, el paisatge glaçat, desert o tempestuós, la humanitat innocent dels pastors de Mongòlia… Els detalls són tan precisos que gairebé podem sentir la sensació del fred polar acompanyat de vent fort i neu; del fàstic de menjar rèptils al desert per sobreviure; del vertigen de travessar l’Himàlaia esgarrapant el terra amb peus i mans; del dolor per la mort d’un company  o de l’alegria quan alguna cosa els va de cara.

L’any 2010, el director australià Peter Weir —el mateix de l’infame El club dels poetes morts—, va adaptar al cinema la novel·la de Rawicz amb el títol de Camí a la llibertat i amb el sempre magnífic Ed Harris com a protagonista. Una vegada més la lletra escrita guanya per golejada als fotogrames. L’exercici de la recerca de la llibertat, l’adaptació a les condicions més adverses, la supervivència com a nexe d’unió amb els companys i la força de la naturalesa es dilueixen en el film en un relat d’aventures.

El 13 d’abril de 1941, un diumenge de Pasqua, sis homes desesperats van fugir del camp de treball soviètic 303, proper a la ciutat de Jakutsk, a la Sibèria que limita amb l’Àrtic. Quan eren al llac Baikal, a la frontera amb Mongòlia, es va incorporar al grup una noia polonesa fugitiva d’un camp pròxim. Al cap de nou mesos, quatre homes del grup de set, exhausts, malalts fins al punt de morir, van topar amb la primera patrulla del Govern britànic. Havien arribat a l’Índia, estaven salvats.

L’home i la natura havien fet el camí plegats tan en les calamitats del propi medi com en els seus il·limitats recursos. Un cop més, els límits de l’home a prova.

https://www.youtube.com/watch?v=87kezJTpyMI

Entronització d’Inés I, emperadriu de Tabarnia

Inés, emperadriu de Tabarnia. Il·lustració de Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Un agent secret del Comitè de Suport de la República Catalana m’ha filtrat la llista de convidats principals a l’acte d’entronització d’Inés Arrimadas, amb el títol d’Inés I de Tabarnia.

  • ILUSTRE SEÑOR DON CUCUFATE PLA, CABALLERO INFANTE DE LA MUY EGREGIA COFRADÍA DEL SANTO BOMBÓN DE LICOR.
  • ANSELMO CUATRECASES, SUMO DIRECTOR GENERAL DE PROSPECCIONES A TERCEROS I VICESECRETARIO GENERAL DE LA NADA.
  • EXCELENTÍSIMO SERAFÍN FELDESPATO DE CANTIMPALOS, TENIENTE GENERL DEL BATALLÓN DE MELINDROS Y OLÉ.
  • ANACLETO RODRÍGUEZ, BASTIÓN PREPOTENTE Y BENEMÉRITO DEL GLORIOSO TERCIO DE REQUETÉS AFICIONADOS DEL BARRIO DE PEDRALBES.
  • ENRIQUETA BUFARULL, DIRECTORA JEFE DE “BIKINIS COMERMA”, CAPITANA DE CABALLITOS Y GERENTE DE “PIENSOS LUEGOEXISTO”.
  • RECESVINTO VIÑALS, JEJE PROVINCIAL DEL COLEGIO DE MATASANOS DE BARCELONA, Y COMANDANTE EN LA RESERVA DE LAS FUERZAS DEL BIEN.
  • REVERENDO CARDENAL HONORATO PI, VALEDOR DE LA COFRADÍA DE ALABARDEROS DE SEVILLA,  ALFEREZ MAYOR DEL RANCIO ABOLENGO.
  • HABIBI TUTUSAUS, SULTÁN DE EGIPTO, ALBACEA UNIVERSAL DEL SACROSANTO PAÑUELO QUE SE GUARDA EN REUS, Y CONSERVADOR GENERAL DEL TALISMAN DEL GENERAL BUM-BUM.
  • MAGDALENA PÉREZ, ENCARGADA DEL EQUIPO DE DISEÑO Y CREACIÓN “ALFA-25”, APRENDIZ DE VICETÍTERE Y HAZMEREIR DE LA PROVÍNCIA DE LUGO, EN REPRESENTACION SINDICAL.
  • RODOLFO HERRERO, SEÑOR DE LOS BIENAVENTURADOS CALIQUEÑOS DEL RIÑON DE GIBRALTAR Y CÓNSUL HONORARIO DEL MONTEPÍO DE ALGUACILILLOS Y MONOSABIOS DE MANRESA.
  • ANITA BELCEBÚ, EMBAJADORA ESPAÑOLA EN EL EMIRATO DE CAFARNAUN, CONSERVADORA DEL MUSEO DEL CALCETÍN Y SUBSTITUTA DEL CHAMBELÁN DE TOLEDO.
  • LEOVIGILDA BUENO, REINA DEL BAILONGO, COORDINADORA GENERAL DE PATATAS “SANDER’S”, Y GERENTE DE RADIO MACUTO DEL CONDADO.
  • BEATO SEBASTIÁN REQUENA, FRU-FRU MAYOR DE LA CABALGATA ALICANTINA DE CURIOSOS ACREEDORES DE MEDALLAS MIL, DOCTOR DE LA NADA POR LA UNIVERSIDAD DE PAMPLONA, Y SUS AMIGOS.
  • SISEBUTO SMITH, DIRECTOR DEL PARANINFO FUNICULAR DE LA ASOCIACIÓN DE ADORADORES DEL PEDRUSCO DE BADALONA.
  • ANSELMO RONCALES, UJIER MENOR DEL BINGO DE TARRAGONA, MERECEDOR GENERAL DE LA TOS.
  • PÍO CASTANYS, FLABIOLAIRE SUBSTITUTO DEL GRUPO DE MÚSICA POP “LOS  INCANDESCENTES”.
  • AUGUSTO CAMBÓ, CONSERJE PROTECTOR DE LOS DÉBILES, USURPADOR DEL OCIO NACIONAL Y CANTAMAÑANAS TITULADO.
  • HERIBERTO PIOLÍN, VENERABLE SUB-VICETÍTERE DEL COLEGIO DE ALGUACILES DE CEUTA.
  • AGAPITO GARCÍA, ILUSTRE ESPETEC UNIVERSAL DEL PRINCIPADO DE PALAFOLLS, GESTOR MAYOR DE  SALVOCONDUCTOS Y VISADOS, CANCERBERO DE LA SELECCIÓN PARAGUAYA DE PATINAJE SOBRE SALSA.
  • MUY HONORABLE MAXIMO CROCANTI, BENEFACTOR UNIVERSAL DEL MISTERIO DE  MARINA, PRESIDENTE DE LA SOCIEDAD RECREATIVA “LOS 3 CERDITOS”, DON NADIE ELEMENTAL DEL SINDICATO DE NOTARIOS Y EMPRESARIOS TAURINOS, PEDRUSCO MONUMENTAL DEL SENTIDO COMÚN ESPAÑOL, FUNDADOR DE LA PEÑA “LA CABRA”, TRAIDOR A LA CAUSA CACIQUIL, CATAMARÁN DEL REINO Y TIMÓN DE RECAMBIO DEL MUNDO ENTERO.
  • RITA MALANDRÍN, ENTRENADORA, MANAGER I PREPARADORA FÍSICA DEL EQUIPO DE AMBIGUOS RECADEROS PROVIISIONALES DEL PALLARS SOBIRA.
  • GONZALO SACRISTÁN, VICARIO GENERAL DEL CONVENTO DEL SANTO FLEMÓN DE AQUILES, CONSERVADOR Y ARCHIVERO DE INDIAS, FILIPINAS Y MULATAS; ANESTESISTA TITULADO DE LA QUINTA DE SALUD “LA MARIPOSA JUVENIL”; COORDINADOR DEL EQUIPO OLIMPICO  DE FÚTBOL DE SALÓN, Y MAYORDOMA.
  • DOLORES CANTALPINO, DELEGADA EN CATALUÑA DE PETSICOLA, Y VOCAL EMÉRITA DE LA JUNTA DE LA “CRUZ BOBA”.
  • DITIRAMBO RUBIALES, CHAMBELÁN DE LA CORTE DEL FARAÓN PUTIFAR, ENÉSIMO “FRU-FRU”,  VICE-COLEÓPTERO DEL MUY NOBLE REINO DE PIERNASTOMAR (PROVÍNCIA DE MANRESA), CANCILLER EN PARO POR LA UNIVERSIDAD DE CAMBRIDGE
  • RENATO PUIG, DELEGADO GENERAL DE LA SUBSECRETARÍA PROVINCIAL DE LA JUNTA  ADMINISTRATIVA DEL COLEGIO DE ÁRBITROS DE EXTREMADURA, VICE-LEOCADIO MAYOR DE LA FIRMA “HERMANOS SANDER’S & SANDER’S DE FEBER”.
  • ANGUSTIAS POU, ENCARGADA MAYOR DE LA SECCIÓN FEMENINA DE EMPAREDADOS Y BOCADILLOS DE LA SOCIEDAD ANONIMA “COLMADOS GATIUS & PATATÁ”.
  • VICENTE BIMBO, PRESIDENTE DE LA ASOCIACIÓN “ENEMIGOS Y DETRACTORES DEL MUY IMBÉCIL VICENTE LAPIERNA”, VOCAL DE LA JUNTA DE VECINOS DE ESCALERA, SECRETARIO PARTICULAR DE FRU-FRU GOMEZ.
  • SOFRONIO ALICATES, CONSERVADOR DEL MUSEO DE PEDRUSCOS Y MOMIAS DE VIC, ALCALDE DE DELCAOS, DIPUTADO PROVINCIAL POR TENERIFE, VENCESLAO MENOR DE LA BOTELLA POLAR, SINGULAR PALITROQUE, BARANDA DEL BARRIO DE PEDRALBES, SUB-NADA DE NADA EN REPRESENTACION PARLAMENTARIA
  • MORTADELO CABRALES, SEMI-PERFECTO ZAR DE PALS, ARTISTA BOHEMIO, TROMBONISTA GENERAL DEL AMPURDÁN, VICE-ALCALDE DE PERNAMBUCO, SACRISTÁN MAYOR DEL MÉTODO DERECHISTA DIALÉCTICO,  PEQUE¥O GRAN GOURMET Y SIBARITA POR LA UNIVERSIDAD DEL ESCORIAL, MUY ILUSTRE CONCEJAL DE LA CASA GRANDE DE LOS MANDAMASES MAS MANDAMASES DE ESPAÑA, DIRECTOR GENERAL DE LA EDITORIAL “HUEVO”, SUB-JEJE COMARCAL DEL REINO DE LOS CIELOS.
  • SILVESTRE GÓMEZ, GURÚ REGIONAL DE LA SECTA “FRAGANCIAS DEL MARAVEDÍ”, DIRECTOR ESPIRITUAL DEL REINO ANIMAL, GRAN VIDENTE DE COMBINACIONES DE LOTERIA, CUPONES DE LOS CIEGOS, RIFAS, PANERAS E ILUSIONES MIL.

VÍDEO: Silvana Mangano

[Una contribució de Nan Orriols.]

El cert és que, moltes vegades i a una certa edat, sentim nostàlgia d’un cinema que encara ara, quan el recordem, emociona. El blanc i negre, la falta de recursos tècnics, etc., no eren obstacle per aconseguir films d’una bellesa extraordinària.

El temps passa perquè els anys ens cauen a sobre, a vegades amb el neguit i l’angoixa que genera un món digital que tot ho devora com un monstre insaciable.

El negro zumbón, amb Silvana Mangano (1951)…, no és mirar enrere, és descansar una estona del 155 perpetu en què hem viscut, no ara, sempre.

 

 

El periodisme català davant la cruïlla de la rendició

Unes joves olotines expressen el seu parer durant la jornada del 3 d’octubre de 2017. Foto: Xavier Borràs.

[Un article de Xavier Borràs.]

Vaig escriure aquesta gasetilla dilluns 30 d’octubre des de Sant Privat d’en Bas, a la Vall d’en Bas, bressol dels remences que es van aixecar durant el segle XV contra la servitud a què eren sotmesos pels senyors. Hi visc des de fa gairebé quatre anys, exiliat voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal.

Amics, coneguts i saludats m’avisen avui, quant a la suposada nada República catalana, que tot és dat i beneït, és a dir, acabat, finit, mort. Que la rendició dels nostres dirigents ja és un fet i que, com un terrorífic dia de la marmota, tornem a la normalitat autonòmica –amb els partits independentistes corrent amb la llengua fora per presentar-s’hi–, però ara intervinguts per l’Estat, que serà implacable –si cal amb vaselina– per enllestir l’anorreament.

Però, amb el president Puigdemont i part del Govern a l’exili, la internacionalització del conflicte és una bomba de rellotgeria que hauria d’afavorir la causa republicana. Paciència, perseverança i perspectiva

M’adono, també, que a una gran majoria de mitjans de comunicació i als periodistes que hi treballen, ja els està bé tot plegat i funcionen mentalment bé des de l’òptica del complex d’esclau, bé des de la dels colonitzadors, en un «ritornello», un bucle en què sembla que ja hem perdut tots els llençols.

Només l’autoorganització popular, l’autogestió dels recursos propis, la intel·ligència col·lectiva i l’autodefensa, podrien fer-nos sortir d’aquest atzucac mediàtic amb dignitat.

El periodisme català no pot restar sotmès al tort d’Espanya i dels qui, vergonyosament, s’han retut i han abandonat el poble. Ara, més que mai, cal que l’exigència deontològica estigui a la més gran alçada. Fem-nos en dignes.

Com a colofó a aquests pensaments, encara uns versos.

Com la fruita madura

L’incert camí
—de rumb desconegut—
s’obre pas a ratxes
de mots i de raons
i s’atura en la fosca,
en la por atàvica
—freda i insolent—
que ho tenalla tot.

L’abrupte abim
és un miratge
i molts són els qui hi veuen
un obscur penya-segat
de sang i de dolor;
però, la llibertat
és com la fruita madura
quan cau de l’arbre,
que ja no la pots tornar a penjar.

La por és freda,
com el cadàver que arrosseguem
d’ençà fa tants anys,
prenys de mesetes i deserts eixorcs;
la llibertat és, al capdavall,
l’amor i la terra,
la pàtria de tots.