Des dels principis de la humanitat fins els nostres dies si hi ha un límit que el Sapiens s’ha entestat a depassar ha estat el de la pràctica de la crueltat. Hi ha crueltat extrema en la història, en les religions, en l’art, en la política, en la convivència, en determinades pràctiques sexuals o en les lleis. Cada vegada que veig el quadre de Goya Duelo a garrotazos tinc calfreds per la crueltat que hi reflecteix. I no cal parlar del martirologi cristià, un recull de pornografia per satisfer el sàdic més exigent. És obvi que en el mon no hi ha prou paper per a fer un recull de tots els fets cruels de la història de la humanitat.
Però, els dogmes han estat sempre els impulsors de les pitjors salvatjades i la llista, també, seria inacabable. Una d’aquestes barbaritats van ser les condicions de vida dels penals de la Guaiana francesa entre l’any 1852 —quan fou inaugurada per Napoleó III en part per buidar les presons franceses, sobresaturades després de l’abolició de la pena de galeres l’any 1748, i en part per enviar-hi els seus enemics polítics, els republicans que s’oposaven a la seva coronació com a emperador—, i l’any 1946, que va ser clausurat i els presoners repatriats.
Literatura i cinema
En la meva adolescència a Campdevànol, l’any 1969 no hi havia cap casa on no hi hagués almenys un llibre, Papillon, en el qual un suposat ex reclús fugat, Henri Charriere, va obtenir un èxit de vendes notable tot explicant les condicions de vida del penal de l’Illa del Diable i la seva fuga. El fet que el llibre fos a totes les cases era perquè la Caixa de Girona, l’única entitat bancària del poble, el regalava a tots els clients, és a dir, a tothom. L’any 1973 el director Franklin S, Shaffner va fer una pel·lícula sobre la novel·la. Aquest director sol passar desapercebut, potser pel seu nom impronunciable, i és el responsable de pel·lícules tan interessants com El senyor de la guerra o la primera versió d’El planeta dels simis.
Tràiler oficial de Papillon (1978), amb Dustin Hoffman i Steve McQueen.
Inaccessibilitat
La realitat, com sempre, supera la ficció i la crueltat com van ser tractats els presoners confinats va ser extrema i es practicava, ni més ni menys, que en nom de la justícia. A banda de les històries si fa no fa novel·lades, en van deixar constància els testimonis del cèlebre capità de l’exèrcit francès, Alfred Dreyfus, que hi va ser entre 1895 i 1899, o el de Renè Belbenoit, autor de La guillotina freda, que fins i tot va ser censurat pel govern francès per criticar el duríssim règim de les illes de la costa de la Guaiana.
En els gairebé cent anys que va funcionar «l’Illa del diable» —una de les tres illes que formen l’arxipèlag de la Salvació— hi van passar 80.000 presoners. Els condemnats baixaven encadenats dels vaixells procedents de França a una illa de 14 hectàrees d’on només se’n podia fugir a través de l’Atlàntic, ple de taurons, o travessant una selva perillosa i inhòspita en la qual es diu que hi vivia una tribu violenta que encara practicava el canibalisme. El clima tropical, els mosquits, les malalties i els maltractaments van fer que fossin pocs els qui en va poder tornar. Abandonats en un cul de món, havien de picar pedra, dormir poc en qualsevol racó, menjar el mínim i rebre càstigs i maltractaments continus per part dels seus carcellers. No calia ser un assassí en sèrie per anar a parar en aquell infern. Qualsevol jutge podia condemnar al confinament a l’illa a un petit delinqüent, a un assassí o a un contrincant polític. Entre la guillotina i l’Illa del Diable no se sabia què podia ser pitjor. Qualsevol infracció del draconià reglament penitenciari mereixia ser enviat a la cel·la de càstig on es tancava el reu a les fosques i amb fang fins als genolls. Pocs en sobrevivien. El penal va funcionar fins l’any 1946, quan va ser clausurat per suposades raons humanitàries.
Guantánamo
La badia de Guantánamo és un indret de l’illa de Cuba a la província de Guantánamo, controlat pels Estats Units. Des de la dècada dels anys setanta del segle passat, la base de Guantánamo, a Cuba, havia servit com a camp de detenció. Inicialment s’utilitzava per allotjar-hi refugiats cubans i haitians interceptats en alta mar. Aquest ús, però, va ser declarat anticonstitucional el juny de 1993, motiu pel qual els refugiats foren alliberats.
El centre de detenció de Guántanamo l’any 2022. Foto: Shane T. McCoy, US Navy.
Actualment es pot fer un paral·lelisme semblant al de la Guaiana amb la presó d’alta seguretat de Guantánamo, que funciona des de l’any 2002 per a sospitosos de terrorisme. Hi ha tancada gent de molts països, alguns de molt llunyans, on no tenen dret a defensa ni a l’habeas corpus. Tots hem vist com son tractats pels carcellers i pels militars que hi ha a la base penal nord-americana. Hi ha gent que encara ni tan sols sap perquè hi és, i la cosa continua cap a pitjor. Rere aquest actualíssim exemple de crueltat hi ha religió, territori i economia en forma de dogmes.
El ressorgiment de les mobilitzacions populars parteix d’unes rels, al meu entendre, que vénen de molt més lluny que les situacions concretes que vivim actualment. La crisi del model parlamentari, diguem-ne el clàssic, basat en l’alternança de dos corrents polítics majoritaris és evident.
Prenen força noves aspiracions i en reneixen d’antigues, com el dret legítim dels catalans a fer el nostre propi camí. En aquest context, PP i PSOE s’entossudeixen a intentar salvar un sistema que fa aigües pertot arreu.
I això no passa tan sols a l’Estat espanyol sinó a tot el món occidental, que ha estat dècades tractant de convèncer la gent que vivia en el millor dels mons possibles. La política tradicional sembla que no vulgui comprendre que és la inèrcia natural la que imposa els canvis. Ja gairebé ningú no se’ls creu quan amenacen amb alló de «nosaltres o el caos». El vell sistema lluita per salvar els seus mobles en front d’un canvi generacional i tecnològic que amb tota naturalitat va ocupant l’espai i el temps que li pertoca. La corrupció ha passat de ser un fet insòlit a un mal endèmic i les migracions són imparables. De fet, sense migracions ni tan sols existiria la nostra espècie.
Les mentides poca cosa poden fer davant fets tan transversals com el que es produeix a Catalunya. Els vells dogmes s’enfonsen i, ben segur, que n’apareixeran de nous. Som molt lluny del grau de civilització necessari perquè desapareguin tots. Pretenen reduir a una qüestió de lladres i serenos, de bons i dolents, un fet que està per sobre de les diferències socials i de les situacions econòmiques. Dir que els catalans vam treure els vells i les criatures com a escuts humans el dia del referèndum, tal com va assegurar la ministra Sáenz de Santamaría, no és només una falta de respecte vers tot un poble , sinó que, senzillament, és una mentida. Com les que van dir els del PP després dels atemptats d’Atocha i que els van fer perdre unes eleccions que tenien guanyades. La força dels fets es va imposar als interessos i als discursos polítics basats en un engany.
Tampoc no volen acceptar que han perdut el monopoli de la informació i els titulars ridículs i discursius que pretenen imposar en la majoria dels mitjans ja no fan cap efecte. Els seus mantres desapareixen a la mateixa velocitat que en sorgeixen de nous amb l’accés a les noves comunicacions.
Si actualment hi ha un ofici clarament desprestigiat és el dels tertulians que apareixen dia si dia també a les televisions i a les ràdios sense que aportin res de nou. La realitat els ha agafat amb el pas canviat i no tenen res a fer-hi. Intenten i pressionen per dirigir, manipular i monopolitzar Internet, una eina que, de moment no els pertany. Sortosament, tal com va passar al principi amb la impremta, les informacions són en mans del seu legítim dipositari: el poble.
El debat al voltant dels terribles atemptats terroristes a la Rambla de Barcelona i Cambrils ha generat tota mena d’anàlisis. Potser un dels més compartits és el d’associar al terrorisme amb la religió (en aquest cas l’Islam). Molts creuen, i no els falta raó, que bona part de les grans matances comeses durant la història s’han comès, i es cometen, en nom de Déu: les croades, els crims de la inquisició, les matances mútues entre hinduistes i musulmans durant la independència de l’Índia, la persecució dels jueus a Espanya, l’Holocaust durant el nazisme, l’extermini del pobles indígenes al continent americà en nom de Crist… I una llarga llista de despropòsits de nivells còsmics.
Si per la religió que avui més s’associa més amb el terrorisme és l’Islam, paradoxalment aquests dies s’estan produint autèntiques matances a Birmània contra la minoria musulmana, uns crims perpetrats per sectors socials lligats a la confessió budista, una religió que sovint sol associar-se a la pau i a la compassió. Paradoxalment, el major número de víctimes del terrorisme arreu del món són musulmans que pateixen la ira de criminals que es consideren musulmans (xiïtes contra sunnites). També es persegueix els palestins (majoritàriament musulmans), i molts cristians esdevenen màrtirs a l’Iraq, Egipte i altres països de la zona.
Un dels mètodes de tortura de la «santa» Inquisició.
Però no podem oblidar que el ferotge dictador Franco va ser «Caudillo de Espanya por la gracia de Dios», que el president Bush resava a Crist cada matí abans d’ordenar els bombardejos sobre la població civil a l’Iraq, o que l’Exèrcit Roig de Mao va destrossar els tibetans en nom de la sacrosanta unitat de la Xina comunista.
Quan parlem de llibres sagrats, acostumem a referir-nos als diferents codis religiosos sovint convertits en arquetips intocables -tòtems i tabús- de les diferents religions instal·lades al planeta, després de segles d’immersió històrica. En les religions monoteistes, o religions abrahàmiques, la Bíblia hebrea és el text sagrat del judaisme, un compendi de llibres que els cristians complementen amb els textos Deuterocanònics i el Nou Testament, i que l’islamisme inclou i adapta a l’Alcorà.
Entre les religions orientals, els llibres sagrats de l’hinduisme són els Vedes i els Upanishad, entre d’altres. També es consideren llibres sagrats els Cànons del budisme, el Llibre dels Morts de l’antic Egipte, el Tao Te King, el Yi King, els textos maia del Popol Vuh i el Chilam Balam, El Llibre tibetà dels Morts, o el Zoar (La Càbala), entre d’altres. La majoria d’aquests llibres, escrits per homes mitjançant la inspiració divina tenen la particularitat d’haver estat revelats i es consideren fonts teològiques per a les diverses religions i credos.
Sense pretendre alterar el concepte «sagrat», em permeto la llicència de fer constar com a Llibres Sagrats (que no vol dir immutables) dos textos fonamentals no religiosos que han deixat una profunda empremta de transcendència en la humanitat i han portat a milions de persones a constituir organitzacions de masses, sectes o partits polítics de gran calat. És el cas d’El Capital, de Marx, o el Llibre Vermell, de Mao.
Tots els llibres sagrats diuen coses que els seus lectors i devots solen interpretar a la seva manera, segons les conveniències i necessitats de cada moment històric i de cada un. Una persona ultracatòlica, per exemple, en comptes de ponderar i aferrar-se a les Benaurances de l’Evangeli, pot fer seu i proclamar el missatge de por a la fúria divina i als terribles càstigs de Yavéh. Tot i això, un cristià progressista lector de l’Evangeli, a més de ponderar el missatge d’amor, caritat i perdó de Jesús, també pot ressaltar la faceta rebel del fill del fuster de Natzareth quan deia «No he vingut a posar pau, si no espasa», o quan foragitava els mercaders del temple de Jerusalem. En realitat, de la Bíblia se’n poden extreure conclusions molt variades, per exemple que fa apologia de la poligàmia, les guerres a favor d’Israel (el poble elegit), l’incest (Lot i les seves filles) o l’embriaguesa (Noé i els seus fills). O que és un llibre que inclou la poesia eròtica més refinada de la història i un compendi dels consells més savis.
El Daesh mata en nom d’Al·là.
Molta gent reprova l’Alcorà a través de l’elecció de determinats paràgrafs o sures per pontificar sobre la crueltat i la maldat del llibre revelat a Mahoma que, suposadament, incita a l’odi, a la guerra, a la violència i a la submissió. Tot i això, és de tots conegut que la paraula més utilitzada pels musulmans és «salam» (pau). En aquest sentit cal assenyalar que l’Alcorà també diu: «Qui mata un innocent que no ha fet mai cap cosa perversa en aquest món, és com si hagués matat tota la humanitat, i qui salva una vida és com si hagués salvat tota la humanitat». Un altre text diu: «Déu va crear el cel i la terra, les diferències de les vostres llengües i la varietat de tots els colors de la vostra pell». A l’Alcorà també es llegeix: «Homes! Heu estat fets pobles i tribus diferents perquè reconegueu les diferències i la igualtat dels uns i dels altres». Finalment, una cita de Mahoma proclama: «No hi ha diferència entre l’àrab i el que no és àrab, entre el blanc i el negre. Només hi ha diferències entre l’home virtuós i el que no ho és».
Una cosa semblant ocorre amb el Bhagavad-Gita, llibre sagrat dels hinduistes. Segons quins fragments es ressaltin, el missatge pot passar de ser un cant diví a la bondat i l’alegria còsmica, a una cruel apologia de la destrucció. Si analitzem parcialment i delimitem interessadament tots els llibres sagrats ens podem trobar amb moltes paradoxes i anacronismes. Com que la salvadora lluita de classes a favor dels proletaris es pot convertir en una ferotge dictadura i una excusa per exterminar pobles senceres, manipular la massa, donar privilegis als líders dels partits comunistes i tenir milions de persones dominades per la por. Per triar i remenar.
Permeteu-me introduir un concepte, no pas nou, però conegut entre alguns politòlegs i intel·lectuals: democratura, és a dir, la unió dels termes democràcia i dictadura, amb què es pretén ressaltar l’aparició d’una dictadura disfressada de democràcia.
El terme, va ser encunyat el 1992 pel geògraf, sociòleg, economista i politòleg suís Max Liniger-Goumaz (1930) —en féu un llibre, centrat en la política africana: La démocrature : dictature camouflée, démocratie truquée [L’Harmattan, 1992]. Molts anys abans, al principi dels vuitanta, des de les pàgines de la revista quinzenal El Llamp, vam «inventar» el concepte transfranquisme, per referir-nos a la pervivència del règim dictatorial en aquella mena de democràcia de fireta que els poltronistes de torn van anomenar-ne la Transició.
Ve a tomb tot plegat, és clar, pel moment intensíssim que vivim els catalans —i, també, tots els ciutadans de Catalunya que simplement es pretenguin demòcrates— que, a tocar de recuperar la nostra condició nacional de poble que es regia per si mateix, estem sent sotmesos al més alt grau de vexació, persecució i sotmetiment, com si aquests més de quaranta anys de suposada democràcia no haguessin servit de res i, justament, estiguéssim al 1978, tractant de trencar les cadenes que ens havia llegat la Dictadura franquista. N’he escrit alguns articles; en remeto tres, no exactament semblants, que donen pistes sobre el que he insistit a expressar al llarg d’aquests anys:
Onze de Setembre de 2009: inici de la desintegració d’Espanya (10/09/2009, Bandera Negra);
23-F. Persistència del transfranquisme (23/02/2011, Nació Digital);
Desobediència i insubmissió (26/05/2015, Mèdia.cat).
És a dir, que d’ença fa més de trenta anys (comptant-hi l’època d’El Llamp, ja esmentada) alguns —ja tenim una edat!—, bregats en mil lluites, ja hem vist i dit la realitat: que amb l’eixorca Castella esdevinguda Espanya a sang, foc, pillatge, colonització i extermini no hi ha res a fer ni fa setanta anys —quan el vicensvivisme va fer forrolla—, ni després de la mort al llit del Generalísimo, ni posteriorment durant la Transició que, ha esdevingut —i ara sí que sembla que tothom ho veu —, finalment, una democratura, pura i dura.
L’ocupació del nostre país, aquests dies, per tropes policíaques i militars (la Guardia Civil és un cos militar) a la caça i captura de polítics, paperetes, urnes o la lliure expressió dels milers de persones que es manifesten al carrer per reclamar el dret a votar, a decidir el nostre futur en un referèndum d’autodeterminació, resumeix prou bé allò que dèiem al principi: l’aparició (o reaparició) d’una dictadura disfressada de democràcia.
La reclamació massiva de les llibertats perdudes ha estat un clam creixent aquests darrers anys, com en la darrera manifestació de l’Onze de Setembe de 2017 a Barcelona | Foto: Xavier Borràs.
En aquesta hora no pas tràgica, ans esperançadora, ens permetem de recordar-vos uns mots del gran mestre de periodistes que fou Ramon Barnils, un article que va publicar a la seva habitual columna al setmanari El Temps (núm. 841, 25-31/07/2000) sota el títol «La democràcia els matarà». Llegiu, apreneu i gaudiu:
«Diu que abans de saber Història s’ha de saber Geografia: Espanya és feta de Castella, i Castella és un país interior, tancat, desèrtic i mal comunicat. Per tant les seves característiques dominants no poden ser ni l’intercanvi i el comerç, ni la comunicació, ni la riquesa fruit del treball. Les seves característiques dominants han de ser o bé el resclosiment i la mort, sobreviure i anar fent.
»O bé les que s’han donat en el transcurs de tota la seva Història: la mística i la metafísica, la força i el control. L’estat com a ésser suprem. La Constitució Sagrada. I tot, aplicat a zones geogràfiques externes, de les quals extreure -rapinyar, robar- els béns i la riquesa per passar de sobreviure a viure, de governar-se a manar-los.
»Per això la democràcia els ha de matar. Per això utilitzen la majoria absoluta com a democràcia relativa.»
I el dia primer d’octubre començarem, doncs, democràticament a occir-los. Ni un pas enrere! Donec perficiam!
El grup d’homes que va tornar del lloc de Baler a la caserna Jaume I de Barcelona, abans del banquet en el seu honor després de la seva arribada l’1 de setembre de a 1899.
A mitjan segle XIX, de l’antic imperi on no es ponia mai el sol, ja només en quedaven les ombres. Molt e n’ha parlat, escrit i fins i tot se n’ha fet films, sobre els 53 soldats que es van passar un any dins una església a Baler, a l’illa de Luzon, a uns 200 quilòmetres de Manila, per a defensar un imperi que a tots els efectes havia deixat d’existir.
El context
L’any 1896 regnava a Espanya Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, mare d’Alfons XIII, i el govern el presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta. A la colònia de les Filipines s’hi va produir una revolta encapçalada per José Rizal i el general Emilio Aguinaldo, membres del moviment independentista Katipunan.
El govern espanyol va executar Rizal el dia 30 de desembre del 1887 i va escalfar encara més les ànsies dels filipins d’independitzar-se dels espanyols.
L’abril de 1897 entra en acció el general Fernando Primo de Rivera, que intensifica els atacs als rebels i des del Govern espanyol incrementen el nombre de tropes, fins que obliguen els revolucionaris a refugiar-se a les muntanyes de Biak-Na-Bató. Finalment, la precària economia de la monarquia espanyola va obligar Primo de Rivera a signar el pacte de Biak-Na-Bató el desembre del 1887, segons el qual s’atorgava un estatus d’autonomia a les illes Filipines, a canvi de deixar en llibertat als dirigents, inclòs el general Emilio Aguinaldo, per bé que haurien d’exiliar-se a Honk-Kong. Aquest cessament d’hostilitats amb els qui aspiraven a ser un país, va fer que el Regne d’Espanya decidís el retorn de la major part dels efectius i així fou com el destacament de 400 soldats que hi havia a Baler fou substituït per un de 53 homes acabats d’arribar de la península, a principis del 1898.
Molt lluny d’allà, concretament a Cuba, els Estats Units d’Amèrica van declarar la guerra a Espanya després de l’enfonsament del seu vaixell,l el Maine, el mes de febrer del 1898. De fet, els EUA ja eren una gran potència i feia molt temps que es volien instal·lar a Cuba en la seva expansió econòmica. A més, gaudien de les simpaties de bona part de la burgesia cubana, molta d’origen català, a causa de la prohibició del Govern espanyol d’exportar productes de Cuba als EUA i el perjudici econòmic que els causava.
La guerra no va durar gaire. La decadent flota espanyola no estava capacitada per fer front als canons i als vaixells, molt més ben equipats, dels nord-americans. Tot va acabar a les Filipines, concretament a Cevite, l’1 de maig del 1898, quan Espanya va perdre literalment tota la seva flota. Els revolucionaris, amb el general Emilio Aguinaldo al capdavant, van tornar a les Filipines armats pels EUA. Espanya va acceptar la derrota i el 10 de desembre del 1898 va signar el tractat de París, segons el qual deixava d’exercir la sobirania sobre les Filipines i la cedia als EUA. No havien ni passat dos mesos que Aguinaldo es va constituir com a president de la nova República de les Filipines i es va iniciar una nova guerra contra els EUA, que havien utilitzat el moviment independentista com a arma contra els espanyols.
La tropa dels ignorants
De tot això, els 53 soldats de Baler no se’n van assabentar. Ignorants de la derrota espanyola a Cevite, el maig del 1898, el mes de juny van ser atacats pels insurgents i els soldats van decidir resistir en l’únic edifici de pedra de Baler, l’Església. No van servir de res les notícies de la derrota espanyola que els feien arribar els propis assetjadors, no els creien; com tampoc no van creure’s els enviats i missatges que els feia arribar el Govern espanyol què allà ja no hi pintaven res. Els propis insurgents van enviar dos frares franciscans per convèncer-los i tampoc no van tenir èxit.
Qui comanava els soldats, el capità Enrique de las Morenas, es va entossudir a obligar a la tropa a resistir en una guerra que ja havia perdut, i en la qual el país que defensava només era un espectador en el nou conflicte que es va originar entre els insurgents i els Estats Units. De las Morenas esperava reforços de tropes espanyoles quan totes, excepte ells, havien estat repatriades. Envoltats de filipins, amb prou feines tenien res per a sobreviure. El Govern espanyol va arribar a demanar al Govern nord-americà que els rescatés per acabar amb una gesta tan absurda. L’enfrontament amb els independentistes, però, va fer que el vaixell que va enviar els EUA no pogués rescatar-los, en el cas que s’haguessin deixat rescatar, és clar.
Dels 53 soldats només dos van resultar morts en els enfrontaments amb qui consideraven encara l’enemic. En realitat, el principal enemic que tenien era la disenteria i el beri-beri, que anava eliminant soldats i que també va matar el capità De las Morenas. No gaire més va durar el seu gos, que un cop mort l’amo va ser immediatament devorat per la famolenca tropa. Amb el seu substitut, el tinent Saturnino Martín Cerezo, la cosa no va millorar. Al contrari, es va manifestar tan tossut i boig com el seu predecessor.
El mes de febrer del 1899, el govern espanyol hi va fer anar el tinent coronel, Miguel Olmedo, amb exemplars de la premsa espanyola perquè deixessin de fer el ridícul. Martín Cerezo tampoc no el va creure. Els filipins, de tant en tant, enviaven dones suggestives davant els assetjats per si els podien fer desistir per la via dels baixos (instints). Tampoc no van tenir èxit i Martín Cerezo els va obligar a resistir castament. Ales acaballes d’aquesta tan inútil gesta, dos soldats van intentar desertar i el tinent els va fer afusellar immediatament. És a dir, dels 53 soldats dos van morir per les bales filipines, dos afusellats pels seus i 16 per malaltia.
Finalment, el tinent va obrir els ulls quan va llegir una notícia en un dels diaris que havia deixat el mitjancer espanyol, en el qual hi havia la ressenya del trasllat d’un company seu. Es va adonar que aquella notícia no podia haver estat manipulada i va posar fi a la seva obsessió. Finalment, davant les evidències, el dia 2 de juny del 1899, els 33 famèlics sobrevivents van abandonar l’església i en poc dies van ser repatriats a la península. Els soldats filipins fins i tot els van rendir armes quan els espanyols van abandonar el forat en què s’havia convertit el temple. De fet, ni tan sols eren els seus veritables enemics.
El desembre de 2016 es va estrenar una nova versió d’aquest episodi històric, per bé que sense gaire èxit.
Rebuda discreta
Espanya no els va retre cap homenatge i ni tan sols van ser rebuts com a herois. De fet, més que admiració la gesta provocava vergonya. No va ser fins a l’any 1945 que el règim franquista, amb la seva dèria per falsificar la història, va encarregar al director Antonio Roman la pel·lícula Los últimos de Filipinas en un intent de convertir l’estupidesa humana en heroisme. L’any 2016, es va estrenar una versió, del director Salvador Calvo, en un intent d’oferir una versió més ajustada a la realitat dels fets, o, també, el documental, dirigit per Ramon Vilaró, D’aliats a massacrats, en què narra la Batalla de Manila —el febrer de 1945—, en què 257 espanyols van caure apunyalats amb baionetes pels soldats japonesos, o sota les bombes nord-americanes, en una orgia de sang que va fer més de 100.000 morts en menys d’un mes, i on també recorda els últims de Filipines.
Algún dia potser caldrà recordar una historia similar, a l’illa de Guam —ara cobejada pel sanguinari nord-coreà Kim Jong-un—, quan els Estats Units, el 20 de juny de 1898, hi van expulsar els militars espanyols que hi quedaven i hi van nomenar un gobernador català: Francesc Portusach Martínez.
Entre els soldats del setge de Baler, n’hi havia, pel cap baix, onze, provinents de tots els països catalans. Heus-ne aquí els noms i les procedències:
Antoni Bauzà Fullana, natural de Petra (Pla de Mallorca).
Francesc Rovira Mompó, del País Valencià.
Jaume Caldentey Nadal, natural de Petra (Pla de Mallorca), va desertar.
Josep Pineda Turán, natural de Sant Felíu de Codines (Vallès Oriental).
Loreto Gallego Garcia, natural de Requena (Plana d’Utiel).
Pere Planas Basagañas, natural de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès).
Pere Vila Garganté, natural de Talteüll (Guissona).
Ramon Buades Tormo, natural de Carlet (Ribera Alta).
Ramon Donat Pastor, natural de Barcelona (Barcelonès), va morir de beri-beri.
Ramon Mir Brills, natural de Guissona (Cervera).
Rmon Ripollés Cardona, natural de Morella (Ports).
Aqui sota podeu veure la pel·lícula «franquista» sobre aquesta història.
«Totes les ones de la mar no poden rompre un gra d’arena»
Coincidint amb la Festa Verdaguer del passat mes de maig, a l’Ajuntament de Folgueroles es va poder veure l’exposició itinerant «Verdaguer Segrestat. L’apropiació del mite durant el franquisme», sobre els intents d’apropiació per part del règim franquista de la figura del Poeta. Aquell dia, la consellera Munté va dir que el franquisme no va aconseguir l’apropiació de mossèn Cinto perquè la «realitat és tossuda, i les seves paraules i el seu llegat deixen ben clara la seva condició en termes de cultura, llengua, identitat i també de la resistència dels ideals i de llibertat». Aquest mes de setembre, l’exposició es pot visitar a Vil·la Joana, la casa de Vallvidrera on va morir el poeta, ara convertida en museu. Més endavant, la mostra recorrerà algunes poblacions catalanes.
Deixant de banda la utilització aprofitada de Verdaguer per part del franquisme, al voltant de la figura del poeta sempre hi ha hagut —i hi ha— verdaguerians amb visions diferents. A uns els agrada el Verdaguer èpic que va escriure L’Atlàntida i Canigó; uns altres prefereixen el poeta religiós glossador de la mare de Déu; uns de més enllà fan seus els poemes enaltidors de les forces de la natura; o aquells que destaquen els seus mèrits com a insigne prosista. Més enllà de la vessant formal, també hi ha un Verdaguer venerat pels lingüistes per la seva condició de recuperador de la llengua popular i arquitecte del català modern. Però, igualment, hi ha el Verdaguer perseguit, pobre i rebel.
El juny del 2012, quan es complien els 110 anys de la seva mort, una cinquantena de persones es van deixar sorprendre a la Font del Desmai (a prop de Folgueroles) per la vigència dels textos de Verdaguer deu anys després de ser defenestrat. Revolta i compromís de Verdaguer amb els pobres, és el títol que Pere Tió va donar a una antologia de textos proses i poesies, escrites a la dècada de 1880 i 1990, que tenien en comú la rebel·lia personal i les reivindicacions socials del poeta. Uns textos que llegits l’endemà del vergonyós «rescat» financer dels bancs a mans de l’Estat espanyol van impactar els assistents aplegats a la font.
Aquell dia de juny de fa 5 anys, Pere Tió i Pep Paré van presentar un espectacle únic, creat per ser vist només un cop. Convidat pels organitzadors de l’acte, un servidor vaig tenir l’honor de llegir alguns textos verdaguerians al·lusius a la pobresa, al costat de Jordi Casadevall, Montserrat Grau, Ramon Martí i Pol, Lluís Solà, Rosa Cadafalch, Pere Puig, Margarida Tió, Jordi Serrate i diversos alumnes de l’institut Jaume Callís de Vic. Va ser una performance molt emotiva que va colpir els assistents a l’acte.
Jacint Verdaguer.
El Verdaguer dels últims anys va escriure unes poesies d’intens contingut humà, realistes, sense gaire retòrica i amb poca presència de la providència divina. Els textos llegits seguien un itinerari que va des de la revolta del poeta que se sent perseguit, fins a la vindicació de la pròpia pobresa i, sobretot, la solidaritat amb els pobres de la Barcelona del seu temps. També la corprenedora visió, desesperançada, de la proximitat de la mort.
Es tractava d’un Verdaguer indignat, lluny de les floretes i l’èpica pirinenca. Uns textos poètics —barrejats amb prosa— gestats a finals del segle XIX, però que podrien haver estat escrits perfectament aquests dies. Amb duríssims al·legats contra l’aristocràcia, els mals governants, els poderosos i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels pobres i els desnonats de fa més d’un segle. Uns pocs versos dels que es van recitar resumeixen el to irat i dramàtic del poeta: «Al qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba»; o, «Un sol llit hi ha a la casa / hi jau difunt lo marit, / l’esposa le n’ha de traure / per donar-hi a llum un fill».
Nou anys abans de morir en la més profunda pobresa, Verdaguer va escriure unes proses molt amargues relacionades amb la seva reclusió al santuari de la Gleva (Osona) durant dos anys (1893-1894), per ordre del les autoritats eclesiàstiques i, també, amb la prohibició que el bisbe li va imposar d’exercir el ministeri sacerdotal. La majoria d’aquestes proses van ser publicades als diaris La Publicidad i La Opinión (més aviat esquerranosos). Més tard, aquests texts van ser aplegats en el llibre titulat En defensa pròpia. Així explicava Verdaguer la seva situació:
«Pel mes de maig se m’allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l’excusa d’anar dos mesos a fora a cuidar de ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content hi aní resignat, i darrera els dos mesos han passat dos anys (…) He baixat a Barcelona, en ús del meu dret i de la meva llibertat, per arreglar els meus assumptes i obrir una sortida en la meva situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en la meva posada per agafar-me com un delinqüent. (…) Demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i de la terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.»
Verdaguer dibuixat per Ramon Casa. Font: MNAC.
En una dura carta al Bisbe de Vic (1895), Verdaguer deia: «Excel.lentíssim Senyor: si m’aprecia com ha dit, no persistiria en fer-me passar per boig, comprant els metges que anaven a provar el contrari (…) Mes dec dir-li que si em vol boig no em trobarà adormit. Estic preparat i a punt hi estan altres molts amb mi, per això i per tot el que vingui. Si vostè i el seu advocat volen escàndol, a pesar de la negror del temps, hi haurà escàndol i li juro que ressonarà per tot Europa».
Simultàniament a les proses publicades a la premsa, el poeta de Folgueroles també va reflectir la persecució que va patir en molts poemes de l’època. Això queda especialment palès en el poema «A mos defensors», del llibre Flors de Calvari:
La terra és un gran calvari
on l’home és crucificat;
los dies que a mi em tocava
quins dies foren tan llargs !
Qui em motejava de brètol,
qui de ximple i trastocat;
aquest me dóna l’espatlla,
aquell altre em gira el cap;
los que ahir em feien l’aleta
avui m’aquissen los cans.
Ministres de l’evangeli,
¿doncs on és la caritat?
Les portes on ne demano
d’una a una veig tancar,
sinó la del manicomi,
que s’obre de bat a bat!
Al fer lo tomb a l’abisme
vosaltres m’heu dat la mà,
traient-me de dins lo monstre
que ja em tenia engolat.
L’obra bona que m’heu feta
Nostre Senyor vos la pac,
Ell que és lo pare dels pobres
i sempre té per pagar.
En un poema inèdit, Verdaguer explicava, mitjançant una enginyosa paràbola, l’assetjament al qual va estar sotmès per part dels poderosos:
Un dia nos passejaren
per la voreta del mar,
per un jardí que hi havia
sota un castell encantat.
Un taronger oviràrem
que damunt tots treia el cap.
Mos amics —puja-hi, me diuen,
hi hauries de pujar.
Ja els ne dono les taronges
tantost les vaig abastant.
Quan poms d’or ja no hi havia
flors d’argent los vaig donant.
Quan ja flors no hi restava
volien lo cimeral.
— Més amunt has de pujar.
— Abasta’ns lo cimeral.
Hi pujo de branca en branca.
Quan so al branquilló més alt,
folls d’enveja i de quimera,
s’apleguen al meu voltant,
i fortament sacsegen l’arbre
per tirar-me daltabaix.
La font del Desmai. Font: Fundació Verdaguer.
En una carta enviada l’any 1895 al seu cosí Narcís Verdaguer i Callís, el poeta, marginat i defenestrat, li retreu la seva traïció: «No et demano pas consells; tinc cinquanta anys i ja puc caminar tot sol. ¿Allunyar-me de Barcelona és tot el que pots fer per mi? Ah! traïdor, sabia que eres dolent, però no em creia que arribessis a tant. No et donaré pas aquest gust! Sàpigues que el defensar els innocents i les persones indefenses contra les males ànimes és molt agradable a Déu, i això faré, caigui com caigui. Segueix tu la guerra de la ira i del furor, jo seguiré la de la caritat; no trigarà a venir-vos la paga!».
El poema titulat Se’n cansaran?, del llibre Espines i flors, és una de les joies literàries més destacades de la literatura del nostre país.
Totes les ones de la mar
m’han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.
Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d’enuig i de verí,
plenes d’insults i d’anatemes.
L’una m’ha dit «mal sacerdot»;
l’altra m’ha dit «dolent poeta»;
l’altra, «rebuig del temple sant,
quan te veurem pres en cadena,
en lo bell fons de la presó,
colgat set canes sota terra!».
Los cops de mar d’un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l’eugassada sobre l’era.
Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s’hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l’aligot en la tempesta.
Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.
En un article, Verdaguer es defensa i explica la seva situació: «Jo no era indòcil ni desobedient, tal vegada era massa cegament dòcil i obedient pel temps i la gent que corre; (..) Això els féu creure que em deixaria tancar en l’hospici, com un anyell en l’escorxador sense dir una paraula. Jo no la vaig dir, però quan pensaven tenir el peix dintre el cove, n’estava més de cent hores lluny (..): verament no es pot dir blat que no sia al sac i encara ben lligat, jo deia, posant-hi muntanyes entremig: dels qui fugen alguns n’escapen. (…) Per agafar el canari fugitiu discorregueren un colp de teles, com mai l’hagi donat cap ocellaire (..). Si aquest colp de filat hagués sortit bé, jo hauria caigut en el manicomi, com una pedra dintre un pou, i no sé si hauria cantat mai més gall ni gallina. (…)
»Els qui es queixen d’aquests articles són els qui me’ls han inspirats i posats a la ploma. “Tant punyen al bou que a la darreria es mou”, i pacífic com és, dóna bones envestides (…). Senyors impugnadors meus: permeteu que us doni un consell d’amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremeu mai una taronja fins a fer-li sortir els pinyols, puix us podrien caure a la cara, “no trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma” (..). Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i “qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi” (..) Em volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: “quant veritat és allò de què un boig ne fa cent”.»
En referència al Marquès de Comillas,el seu antic protector que després el va foragitar a la misèria, en un altre poema inèdit l’escriptor relata la seva caiguda en desgràcia (fragment):
Del vaixell gegantí on jo navegava
lo patró em tirà un dia per la proa
i em trobí sol dintre la mar immensa,
lluny de la terra aimada,
i a mercè del taurons i de les ones.
Vegí passar altres vaixells altívols
deixant per rastre platejada estela.
Jo humil a tots los demaní una corda.
Cap d’ells volgué donar-me-la, insensibles,
allunyant-se de mi com d’un cadavre,
i em quedí sol i nu sobre l’abisme.
Cent cops vegí la mort de cara a cara,
allargar los seus braços per estrenye’m,
i cent cops reculí; malalt i exànim
vull posar-me a nedar cap a la terra
mes no hi puc arribar, ma força minva
i mos braços s’enrampen i s’adormen
i els cops de mar, onada sobre onada,
rodolen sobre meu i m’arrauleixen,
i totes poden ser ma sepultura.
Cent goles de lleigs monstres se’m disputen
i vaig d’ací d’allà, cabusso i rodo,
no sabent de quina urpa seré presa.
Més enllà de la seva pròpia defensa i de la denúncia dels greuges, insídies i vituperis rebuts dels poderosos, Verdaguer també fa aflorar la seva faceta franciscana relacionada amb la pobresa, l’estat en què es va trobar després de gaudir de la mel de l’aristocràcia barcelonina, la seva condició d’almoiner del Marquès de Comillas i l’èxit literari:
«A pesar d’haver fet córrer que m’havia fet la barba d’or, quan manejava caudals d’altri i a pesar de la intencionada falsedat de què el senyor Bisbe m’ha donar cinc mil duros no fa gaire (com s’ha dit), no tinc el poquíssim que es necessita per fer un pas en eix camí, i en canvi ells ne tenen de sobra i “qui té diners fa sos afers”. Per això ha corregut la consigna entre mos poderosos contraris, de què per tots los medis, sien los que sien (un d’ells ha sigut l’embarg dels meus llibres), convé que jo estigui sense un cèntim i amb la dieta més escanyadora possible com si l’oprimir els pobres no fos un pecat. És això cristià? És això humà?»
Enterrament de Verdaguer. Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.
Alguns fragments de poemes que conformen el llibre Flors de calvari, deixen clara la seva caiguda en desgràcia:
Tot ho he perdut: lo nom i la riquesa,
les corones de llor que he somiat;
me diu “germà” la rònega pobresa,
s’avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir;
quan llençava les coses d’una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: «De mi, no en tindràs prou?».
En uns altres versos reincideix en el tema:
Abans vivia en la cima,
ara al bell fons de la vall:
qui no es mou de la vall fonda
no pot caure de gaire alt.
Un fragment en prosa deixa les coses clares: «Bo és predicar la caritat, però és millor practicar-la; i com que no es practica, no podem esperar per nostra part, la salvació de la societat. De què no es practica, sinó que es trepitja per molts dels qui l’haurien d’ensenyar, jo en só, desgraciadament, una prova bona i vivent. ¿Per què s’ensenyen les “Obres de Misericòrdia”, si s’han de practicar al revés?».
En un nou poema inèdit, posa la riquesa i la pobresa en els dos plats de la balança de la justícia:
De ric jo mai n’he sigut
mes a uns rics acompanyava.
Al voltant meu allavors
¿ne voleu més de gentada?
Mes d’ençà que em só empobrit
de mi la turba s’aparta.
La pobresa, eixa virtut
de Jesús tan estimada,
seria avui algun mal
que com la lepra es comana?
La figura de Jesús, en qui es vol emmirallar, li serveix d’exemple:
A no ser Nostre Senyor
ningú és ai! amic del pobre,
tothom és amic del ric
i com més n’és més li porta.
S’anticipa als seus desitgs,
lo baveja i l’ensabona.
I al pobre de Jesucrist
se li pren a fins l’almoina. a qui té prou tothom li dóna, a qui no té tothom li roba.
Quan jo estava a prop dels rics
tot lo bé m’anava a la bona,
l’un dia em feien doctor
i l’altre em feien canonge,
i m’allargaven la bossa.
Quan l’estrella se’m girà
tots los amics eren fora,
vegí la misèria a prop,
aní a demanar almoina.
Si algú me’n feia un bocí
(que Déu li pagui l’almoina)
me la prenia d’amagat
al acostar-lo a la boca.
Al qui té prou tothom li dóna,
a qui no té tothom li roba.
Encara que sigui en quatre humils versos inèdits, la seva visió colpidora dels que pateixen la pobresa extrema no ofereix dubtes:
Un sol llit hi ha a la casa
hi jau difunt lo marit,
l’esposa le n’ha de traure
per donar-hi a llum un fill.
Una poesia del llibre Caritat retrata amb cruesa, emoció i compassió la situació dels pobres i desnonats del segle passat, una escena que avui podria ser perfectament actual.
Per què canten les mares?
En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.
Canta una hermosa cançó,
la de l’Infant i la Dida,
tot abraçant l’infantó,
que les llàgrimes oblida.
Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.
De flassades i llençols
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols,
que empenyaran, si no venen.
Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s’ha d’encendre més,
lo fogó també s’empenya.
L’infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.
-Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?
Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me’n vaig cap al fossar
i, ai!, hi vaig amb companyia.
I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l’empare?
I tu cantes? Valga’m Déu!
Vols que ma pena s’ignore?
Per què cantes, amor meu?
-Perquè el nostre fill no plore.
Finalment, un poema descarnat li serveix per denunciar els causants de la seva dissort:
La fossa
Ja fa quatre anys que a mos peus
sempre esteu cava que cava,
furgant de dia i de nit
per obrir-me la fossana.
Me l’obriu per caritat
al veure que no tinc casa,
que no tinc casa ni res,
res d’aquest món sinó l’arpa.
Vosaltres me feu lo llit,
mes la son no és arribada;
tinc cançons per refilar
al bon Jesús i a la pàtria,
les sento sortir del niu,
deixeu-me cantar encara;
no doneu pressa a la mort,
no oferiu blat a la dalla.
Los qui amb pena i afadic
aneu obrint ma fossana,
no l’enfondiu gaire més
que per mi ja seria ampla,
i tot obrint-la per mi
podríeu caure-hi vosaltres.
Per als qui s’anomenen lliurepensadors, el pensament consisteix en el límit de la llibertat individual. Dit així, sembla molt bonic, però te l’inconvenient que no s’assoleix mai cap certesa. Cada pensament en porta d’altres que a la vegada en porten d’altres i així fins a l’infinit. Posar-ho tot en qüestió no és còmode i comporta sovint incomprensió, solitud i marginació.
Els sistemes polítics, autoritaris o no, així com les religions pretenen imposar a la gent el sentiment fals que a la vida hi ha certeses. Uns ho fan amb dogmes de fe i altres en nom de determinades ideologies d’igualtat o del tant tens tant vals, com en la imposició de les estadístiques on vivim ara.
Sempre hi ha hagut qui ha pensat lliurement i això no han pogut evitar-ho ni les pitjors dictadures. Sovint, s’ha qualificat al pensament lliure d’utòpic i certament ho és com a motor vital de l’evolució a través del concepte d’utopia, tal com l’explica el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977): com el principi d’una esperança en un món millor, no pas com un objectiu metafísic, segons el concepte de Thomas More (1478-1535). La utopia com a antídot al nihilisme més radical i a una visió apocalíptica de la vida. Tot el contrari de la inconcreció de les utopies religioses i místiques que pregonen les bondats d’una altra vida, de la qual no hi ha hagut mai cap testimoni viu, per més que s’hi entestin el Vaticà i els seguidors del pensament únic.
Herbert Marcuse (1898-1979), davant els avenços tecnològics va gosar plantejar d’una manera optimista el final de la utopia a nivell polític per la terrible aplicació d’un marxisme teòric en les dictadures socialistes. L’esquerra, deia, ha d’ultrapassar el concepte de paradís igualitari com a objectiu a llarg termini i convertir les utopies en ideals realitzables, concrets, amb la qual cosa deixarien de ser-ho. Caldria veure què opinaria el filòsof del món actual.
El pensament mai no havia estat tan assentat i substituït pel dualisme del qui no és en ni està en contra meu. Ho veiem cada dia als diaris en les informacions manipulades que converteixen Occident en l’ideal bo i l’islamisme en l’ideal dolent. El vers d’una canço de Luis Eduardo Aute diu que «El pensamiento no puede tomar asiento, lo nuestro es estar siempre de paso». Només el pensament més diversificat i despullat d’ideologia ens pot acostar a l’ideal de la llibertat individual, com un metge que lluita per la immortalitat o un jurista per la justícia, sabent que són inabastables.
La pols de l’univers és l’únic destí que pot ser creïble per a qualsevol persona que practiqui el pensament com una força inacabable, com una cadena de preguntes eternes, conscient que no arribarà mai a cap certesa, a cap resposta que no formi part de la naturalesa. Aquella que, com deia Fernando Pessoa (1888-1935) —i li agrada recordar a un amic meu—, no te memòria, ni dubtes i on no hi ha cap forma recta ni mesurable; aquella que ens entestem a voler comprendre i mesurar ficant la pota cada cop més avall. I no pararem fins que ens autoextingim. Potser serà llavors quan les utopies es concretaran i la naturalesa podrà fer lliurement el seu camí sense la nosa i les absurdes interpretacions de l’Homo sapiens.
Quan després d’una llarga època de suposada bonança econòmica va esclatar la crisi, les indústries osonenques ja feia anys que estaven a la UVI, començant pel tèxtil i, sobretot, les adoberies, que durant més d’un segle havien estat el principal nucli d’ocupació industrial a Vic. Mentrestant, les càrnies lligades al sector porcí anaven a remolc dels vaivens del mercat i a l’aparició de les anomenades falses cooperatives, un negoci que al segle XXI té ressonàncies esclavistes.
Per por, per l’anomenada «síndrome d’Estocolm», o pels motius que siguin, durant el franquisme i els primers anys de la democràcia ningú no va gosar alçar la veu per criticar les condicions laborals dels treballadors de la pell, la contaminació del Mèder i i el Gurri, o el trasllat de les factories al tercer món (gràcies als salaris miserables que cobren els treballadors dels països pobres, les plusvàlues empresarials i la impunitat per contaminar noves zones incontrolades).
Les adoberies de Vic amb el pont de Queralt en primer terme.
El declivi de les adoberies va arribar a un punt culminant quan el Grup Colomer Munmany, capdavanter del sector durant dècades, va acomiadar els treballadors empleats a la fàbrica de Can Baumann i va tancar les portes. Ara, anys després, gràcies al pacte a tres bandes entre l’Ajuntament de Vic, la immobiliària que va comprar els terrenys de Can Baumann (lligada a Sandro Rosell) i la UVic, s’urbanitzarà una part de l’espai i es construiràn 200 habitatges. Per la seva banda, l’antiga fàbrica es convertirà en un equipament universitari, i a partir d’aquest setembre acollirà els alumnes d’una flamant Facultat de Medicina privada amb clars tons elitistes i preus prohibitius per a la majoria d’estudiants amb una economia de mínims.
Durant anys i panys molts sectors benestants llençaven elogis desmesurats a l’imperi Colomer Munmany, especialment a la factoria vigatana al costat del Pont de Queralt, sobre el riu Mèder, popularment coneguda amb el nom de Can Rata. Però no es pot oblidar que en el tràgic període de guerra civil els treballadors col·lectivitzats van fer-se càrrec de totes les adoberies de la ciutat, agrupades amb el nom d’Indústries de Curtits de Vic CNT-AIT. En la difícil situació en la qual es trobava la indústria de la pell a Vic aquells dies (escassetat de matèria primera, descapitalització de les empreses, manca de productes químics per adobar les pells, manca d’higiene i suspensió de pagaments), una comissió formada per obrers i patrons va redactar les bases per posar en funcionament les fàbriques, agrupades en una sola empresa. De fet, abans d’esclatar el conflicte bèl·lic, algunes fàbriques, com la de Colomer Munmay, estaven en situació de fallida, tal com explica molt bé l’historiador Josep M. Casanovas en els seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir.
Tot i que l’experiència col·lectivista va ser curta i sotmesa a unes condicions molt adverses a causa de la guerra, les indústries adoberes vigatanes van comprar noves pells, van adquirir nova maquinària, van introduir millores tècniques en el procés de producció i van implantar avantatges de caràcter social inèdits. El resultat va ser l’obtenció de considerables beneficis i l’assoliment d’una bona situació econòmica, fins al punt que durant la guerra van concedir crèdits al mateix Ajuntament i a altres col·lectivitzacions.
Però mai ningú no ha homenatjat els homes i les dones que van reflotar les adoberies, inclosa la fàbrica del grup Colomer Munmany, que després de la guerra es va trobar amb l’empresa sanejada i va poder enriquir-se durant dècades gràcies a l’esforç d’altri. De fet, quan un negoci va bé, ben poques vegades l’empresari es recorda de compartir els beneficis amb els treballadors. I si les coses van mal dades, la solució és deixar els obrers a l’estacada, obrir expedients de regulació d’ocupació, acomiadar tothom, deslocalitzar les factories i obrir noves fàbriques a la Xina.
El cas de les adoberies és extrapolable a altres sectors, principalment el tèxtil. A Osona en tenim casos concrets molt preocupants (a Vic, a Manlleu, a Torelló i a la resta de poblacions). En aquest context, sorprèn la poca combativitat dels sindicats, unes organitzacions que suposadament haurien de defensar els interessos dels treballadors i que, si més no en aparença, es preocupen més de mantenir l’estatus de gestoria administrativa, amb unes poltrones massa agraïdes pels dirigents sindicals que s’hi asseuen. Amb honroses excepcions.
