Joan Orriols (Vic, 1945), conegut com Nan Orriols, arrelat a les Guilleries o a Sant Joan de les Abadesses, escriu i pinta. El seu darrer llibre, Pintallavis, és el quart d’una incursió literària que va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia), tots quatre sota el segell de Viena Edicions.
Toni Coromina (Vic, 1951-2020), ha estat un periodista, guionista i activista cultural català. Se’l trobava sovint a Nació Digital, a La Vanguardia, a El 9 Nou, fins i tot a l’Snack de Vic o a Twitter. El seu darrer llibre és El bisbe ludòpata i altres contes, editat per Témenos Edicions.
Són llistats per ordre de publicació, des del 1r de febrer de 2017 fins al 29 de novembre de 2020, és a dir, des del número 1 fins al número 44, durant quatre anys, sempre entusiasta i atent:
[Publicat a La Vanguardia el 28/11/2016)
Quan dues persones amigues o conegudes es troben al carrer i se saluden, el més habitual és que una d’elles pregunti a l’altra: “Què, com anem?” o “Com va tot?”. Fins fa uns anys, les respostes més corrents eren “Bé, gràcies a Déu” (encara que les coses no anessin massa bé), “Anem tirant” (amb un to de resignació), o “anem fent la viu-viu”. Hi ha, però altres variants: un amic meu acostuma a respondre amb una fórmula irònica manllevada -segons ell- de Josep Pla: “Bé, sense entrar en detalls”. Davant la interpel·lació “Com va tot?”, un col·lega del bar sol contestar: “No ho sé. L’univers és molt gran i no ho abasto tot”.
Coincidint amb la crisi, des de fa una dècada, he observat un canvi en l’orientació filosòfica de la resposta per part de molta gent. La fórmula rutinària “anar tirant” (equivalent a trampejar la situació o subsistir sense entrebancs destacables, però sense progressar) ha quedat postergada amb la irrupció d’una expressió contundent molt indicativa de l’estat anímic de moltes persones: “Anar resistint!”
Si la resistència física és la capacitat de l’organisme que permet mantenir un esforç físic constant durant un temps prolongat i endarrerir el cansament, en el context dels temps que corren, resistir significa plantar cara a l’adversitat i creure que hi ha possibilitats de sortir del forat negre. En certa manera, aquesta actitud d’aguantar amb fermesa els embats de la vida està emparentada amb el concepte de “resistència” associat a la valenta oposició dels lluitadors que es van enfrontar al nazisme o al feixisme.
Cinc mesos abans de l’esclat de la II Guerra Mundial, quan l’exèrcit constitucional espanyol estava a punt de perdre la Guerra Civil, Juan Negrín, l’últim president de la II República Espanyola, va pronunciar la famosa frase “Resistir és vèncer”, referint-se a la necessitat d’esperar a la internacionalització del conflicte per evitar una dolorosa derrota.
La Resistència francesa va lluitar contra el Govern de Vichy durant l’ocupació nazi, sabotejant ponts i línies de ferrocarrils, organitzant evasions de presoners i enfrontant-se a la Gestapo, en contacte amb les Forces Franceses Lliures liderades a l’exterior pel general De Gaulle. A l’Alemanya nazi també hi va haver una destacada resistència a Hitler formada per individus i grups civils i militars, nobles, religiosos i intel·lectuals. Sense oblidar la resistència espanyola al feixisme, els resistents jueus, les unitats irregulars armènies, els partisans d’Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Grècia, Albània, la Unió Soviètica, Ucraïna… O els maquis de la nostra postguerra. Malgrat la mort de milions de persones, la Gran Guerra la van guanyar els exèrcits aliats, amb el suport de les diferents ‘resistències”. Una paràbola aplicable a la vida quotidiana: millor resistir que resignar-se.