La Taula del Ter (en homenatge a Jordi Montaner)

[Un report de Gabriel Borràs.]

El número 7734 del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat l’Acord de Govern 116/2018, de 23 d’ocubre, pel qual es crea la Taula del Ter.  La Taula del Ter té com a objectiu facilitar la participació i la interlocució per tal de cercar solucions per a garantir el règim de cabals de manteniment del riu Ter i l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i, alhora, reduir la dependència barcelonina de les aportacions del riu Ter. Està integrada per representants de la Generalitat de Catalunya (Conselleria de Territori i Sostenibilitat, Conselleria d’Agricultura i Agència Catalana de l’Aigua), de l’Ajuntament de Girona, del Consorci del Ter, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, del Consorci de la Costa Brava, de la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Ter, del Grup de Defensa del Ter, de la Plataforma Aigua és Vida i de la Universitat de Vic. En resum, la integren els governs nacional, local i metropolità, els usuaris de l’aigua, els actors socials i la recerca.

Les funcions de la Taula del Ter són:

i) fer el seguiment de les aportacions de cabals des del riu Ter;
ii) analitzar la situació de dependència de l’abastament d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona de les aportacions procedents del riu Ter i efectuar propostes adreçades a l’obtenció de recursos alternatius;
iii) conèixer els estudis que es realitzin per a l’aportació de nous recursos al Llobregat;
iv) conèixer i efectuar propostes en relació amb la implantació dels cabals de manteniment a la conca del riu Ter;
v) proposar les inversions necessàries per pal·liar els impactes ambientals causats per la reducció dels cabals de manteniment com a conseqüència de la declaració de l’estat d’excepcionalitat o emergència en situació de sequera;
vi) Conèixer les directrius generals d’explotació de la Xarxa Ter-Llobregat i efectuar propostes per a la seva modificació. Si voleu més detalls d’aquest acord, el trobareu aquí.

Com sabeu, qualsevol projecte té una persona al darrera; bé, en aquest cas concret de la Taula del Ter, dues persones, una al començament i una altra al final. I per l’atzar de la vida les he conegudes totes dues: en Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006), historiador, polític i escriptor, i en Jordi Montaner Roviras (1964-2018), geòleg, pedagog i amic.

En Francesc Ferrer fou el primer polític que vindicà la necessitat de reduir el transvasament del Ter als anys setanta del segle passat quan era el president de la Cambra de Comerç de Girona. El vaig conèixer quan mon germà, Enric Borràs, editor de l’editorial El Llamp, li publicà el llibre Catalunya light? Els espanyols no són catalans. Gràcies a aquesta coneixença, quan en Francesc Ferrer fou escollit senador, el meu nom aparegué al diari de sessions del Senado perquè l’il·lustre polític denuncià la meva detenció pel fet de parlar en català a un comissari de la policia espanyola del carrer Ample de Barcelona.

La llavor que plantà aquell insigne patriota gironí va anar creixent, sotmesa a més d’una maltempsada com la sequera d’inicis dels anys noranta o del període 2006-2008, però també reforçada per l’aportació de multitud de persones, entitats i associacions que van fer seva la vindicació del retorn del Ter. I una d’aquestes persones, decisives en la constitució final de la Taula del Ter, ha estat en Jordi Montaner. Sense en Jordi no pot entendre’s la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Ter i, per tant, l’acord del retorn del riu des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En Jordi Montaner a la Taula Rodona de presentació dels resultats del Life MEDACC, el 24 d’abril de 2018, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Vaig conèixer en Jordi arran de la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua, l’any 2000, i no pas per una crisi al Ter, sinó a la Tordera i, més concretament, a l’aqüífer de la Baixa Tordera: la sobreexplotació de l’aqüífer havia provocat la salinització de l’aigua subterrània amb impactes directes en l’agricultura, la indústria i l’aigua domèstica de les ciutats de l’entorn, sobretot a Blanes i a Malgrat de Mar. En aquella època jo encapçalava un departament de l’ACA equiparable a un equip de primera intervenció en emergències. En Josep Maria Niñerola, gran mestre hidrogeòleg, em recomanà que parlés amb en Jordi Montaner, que llavors ja treballava des de Geoservei amb en Joan Solà. Recordo perfectament la primera vegada que ens vàrem veure: «Hola, Gabriel, com vas?», una salutació curiosa que mai no m’havien fet i una primera impressió que era davant un home bo i un professional excel·lent però, sobretot, compromès. Compromès amb la terra, amb el país i amb la gent. Aquella primera impressió anà engrandint-se a mida que treballàvem plegats i passaven els anys. Tots els qui l’hem conegut i estimat hem tingut una gran sort. Tingué sort l’aqüífer de la Baixa Tordera, el del Baix Ter, la conca de la Muga, el Fluvià, els aqüífers locals de l’Albera, l’aigua subterrània de Menorca, el port d’Empúries, el projecte Life MEDACC, el projecte Life Pletera, la conca del Ter i tants d’altres indrets de la nostra geografia.

Però a més a més d’home bo i un professional excel·lent i compromès, en Jordi era un gran pedagog. La dona d’en Jordi, Maria Carbó, escrivia l’endemà de la seva mort: «En Jordi era un gran literat de la geologia perquè no és fàcil tenir idees trencadores, però si aquestes idees són ben expressades i comunicades, l’èxit del projecte està assegurat». Certament, tenia un do: sabia explicar la complexitat de la geologia i la hidrogeologia amb una claredat i facilitat envejables. Hagués pogut decidir no baixar mai de la poltrona que atorga el coneixement excels, com fan tants i tants catedràtics; ans al contrari, en Jordi mai no hi va pujar a la poltrona. Era un home al servei de qui el necessitava, planer, directe, amant del bon menjar, dels paisatges dels Aspres i dels pujols i l’Illa de Jafre o del massís de Torroella. En Jordi tenia passió per la terra. Una passió que ha abocat amb una força impetuosa en qualsevol treball que hagi fet, en qualsevol conversa distesa després d’una bona menja, en qualsevol gest.  Una passió que sabia transmetre a través del coneixement, l’expertesa i l’honestedat, i que li ha permès emmorosir la terra que estudiava i estimava.

Vull cloure aquest text amb una de les moltes anècdotes que vam compartir amb amics comuns, com en Josep Espigulé i en Jordi Pagès. El 14 d’octubre de 2016, com a conseqüència d’una llevantada, una petita resclosa a Sant Quirze de Colera vessava aigua a doll. En Jordi ens envià la fotografia per correu electrònici provocà un diàleg entre els diversos destinataris perquè alguns no veien amb bons ulls la resclosa. L’endemà, 15 d’octubre, en Jordi escrivia: «Potser no és el millor model,  però ens calen fòrmules alternatives que  alenteixin el recurs quan aquest es genera (que és molt de tant en tant), regulin millor l’escolament  i afavoreixin la recàrrega. Optimitzar els recursos propis locals (i en els relleus de muntanya, més alguns dels aqüífers pirinencs i subpirinencs hi ha molt potencial menysvalorat) em sembla, precisament, un via trencadora; sobretot perquè és clarament oposada a solucions basades en l’uniformisme hidrològic de megacanonada vingui d’on sigui, xarxa unificada i monopoli francès…, que finalment no hi haurà més remei que acceptar si ni les alternatives locals poden acabar reeixint. Ho veia des d’aquest punt de vista». El subratllat és meu: aplaudiment i dempeus!

I jo, ben orgullós, puc dir que he après d’ell, he begut de la seva saviesa, de la seva enorme humanitat. I aquesta terra que és nostra, i jo també, l’estimem i l’estimarem per sempre. Llàstima que no hi hagi més persones com ell en aquest món. Que la terra et sigui lleu, Jordi.

 

D’esquerra a dreta: en Jordi Montaner, en Josep Espigulé i en Jordi Pagès a Requesens, l’Albera, el desembre del 2016.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Agost

Fineix el temps de mar i comença el de muntanya. Aquí hi veiem la platja de Garbet, a Colera (Alt Empordà). Foto: Xavier Borràs.

[Un report de Xavier Borràs.]

Agost ens ha dut una canícula lleu a la terra dels remences, no tan agosarada i penosa com la que ha fet a les metròpolis, ofegades de xafogor i de suor, que el trànsit rodat i els turistes amb samarreta imperi, xancletes amb mitjons i tones de suposada cervesa o de menys suposada sangria, exacerben encara més. Donem gràcies, doncs, a mare Natura, que enguany ens beneficia amb un microclima d’austeritat solar i de pluges benignes en aquest territori irredempt i resistent.

Contaminació i plagues

Sant tornem-hi amb les plagues, que arrasen el territori. Després de la processionària del pi, de l’escarabat de les palmeres, de l’eruga del boix i dels unionistes que fatxendegen arreu, ens arriba la de l’anomenat bernat marbrejat.

L’Ajuntament de la Vall d’en Bas ha emès un avís en relació a una nova plaga que a més de poder afectar conreus com el de blat de moro, actualment estès al 90% del territori, també pot afectar els domicilis del veïnat. El nom científic d’aquest insecte és Halyomorpha halys, tot i que popularment se’l coneix com a bernat marró marbrejat.

Aquesta xinxa és un insecte hemípter pertanyent a la família Pentatomidae, d’origen asiàtic (natiu de la Xina, el Japó, Taiwan i les Corees) i actualment és una plaga invasora en diversos llocs del mon que ha ocasionat pèrdues en diversos conreus. Va ser introduïda accidentalment als Estat Units el 1998. A Europa es va trobar per primera vegada a Suïssa l’any 2007, el mateix any a Liechtenstein, a Alemanya, França i Itàlia a l’any 2012; posteriorment, es va trobar a d’altres països. A Catalunya, el primer exemplar es va localitzar a la ciutat de Girona l’any 2016.

El nom comú d’aquesta xinxa (Halyomorpha halys) es refereix a la seva coloració dorsal generalment marronosa i marbrejada. Foto- @gencat

És una espècie que sol afectar arbres fruiters, cultius hortícoles, alguns conreus extensius com ara blat de moro i moltes altres plantes utilitzades en jardineria. A més, accedeix a l’interior de les llars on es refugia per passar l’hivern, ocasionant molèsties als veïns.

Tanmateix, a hores d’ara, no s’ha descobert cap producte fitosanitari per combatre aquest insecte. De fet, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha elaborat un tríptic amb informació d’utilitat que podeu consultar si cliqueu aquíi una fitxa tècnica amb la descripció que podeu veure si cliqueu aquí.

Tenim mala peça al teler: la globalització (especialment en els transports) i el canvi climàtic hi contribueixen d’una manera desesperada. L’espècie humana desapareixerà, però restaran les cuques. Quina ironia!

Dimissió de Nicolas Hulot: «Ja no vull mentir»

Nicolas Hulot, ministre de Transició Ecològica i Solidaritat francès, va anunciar aquest passat 28 d’agost, la seva sortida del govern a Inter Tuesday. «No vull mentir més», va dir. Va manifestar, a més, que no n’havia advertit, de la seva decisió d’abandonar el càrrec, al president Emmanuel Macron o al primer ministre Edouard Philippe: «És una decisió entre jo i jo».

Unes hores després del seu anunci, l’Elysee, en un comunicat afirma que l’ex presentador de televisió pot estar «orgullós del seu balanç» al capdavant del Ministeri. Mentre Macron era a l’estranger fins dijous va anunciar que faria «en els pròxims dies» propostes per a una remodelació. Qui ha de reemplaçar un dels ministres més populars? Alguns noms circulaven el mateix dimarts: el secretari d’Estat Sebastien Lecornu, el president de l’Assemblea Nacional François de Rugy o el cap de la WWF Pascal Canfin.

Té interès aquesta dimissió des d’una doble perspectiva: l’anunci sobtat en un mitjà de comunicació (que ningú no esperava, ni els seus propis col·laboradors al Ministeri) i els motius reals de l’abandó.

Així explicava, Thomas Legrand, redactor polític de France Inter, com havia anat l’anunci de la dimissió: «Ell ja havia decidit renunciar i anunciar-ho més endavant, només per fer fructífer aquest moment d’influència política. Però quan va tornar a l’estudi, evidentment havia canviat d’opinió. Els seus col·laboradors es van trencar. A la sortida de l’estudi em va dir que havia decidit anunciar-ho immediatament. Durant l’entrevista, vam sentir que estava arribant al final de les seves contradiccions. (…) Hem tingut un moment de veritat política».

Quant als motius per deixar la responsabilitat que li havia atorgat el primer ministre Macron, ell mateix va admetre en l’entrevista radiofònica que la política ecològica i climàtica del govern no està a l’altura dels reptes que s’havien proposat. «Són els petits passos suficients per frenar, invertir i fins i tot adaptar-nos a la tragèdia climàtica? La resposta és no.

Sobre els assumptes principals del seu Ministeri, Nicolas Hulot va manifestar la seva desil·lusió, fins i tot la seva impotència: «Hem començat a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle? La resposta és no», va reconèixer abans del bombardeig de la llista de fracassos: la reducció de l’ús de pesticides, la contenció de l’erosió de la biodiversitat, l’artificialització del sòl, la reforma de la LLlei de caça… Mentre tots els senyals d’escalfament són de color vermell i demanen solucions urgents, Emmanuel Macron no ha convertit el medi ambient en la prioritat del seu quinqueni. El cap d’Estat es mostrava content amb paraules gruixudes i gestos simbòlics, però mai no va demostrar que volia canviar el model econòmic.

Durant aquest any, el ministre de Transició ecològica ha perdut la majoria de batalles, fins i tot contra Bercy i el Ministeri d’Agricultura. En la llista de les seves derrotes hi és, per descomptat, la qüestió nuclear. Nicolas Hulot, al novembre de 2017, al final d’una reunió de gabinet, va haver d’anunciar a contrapeu l’abandó del termini de 2025 per a la reducció del 50% de l’energia nuclear mix elèctric estatal. Un objectiu retingut a la Llei de transició energètica per al creixement verd de 2015, que era el llegat principal que havia deixat Ségolène Royal i que Emmanuel Macron s’havia compromès a respectar. Hulot, després, va explicar que s’havia volgut mostrar »pragmàtic», ja que el govern anterior no havia fet res per preparar-se per a la disminució de l’energia nuclear.

Hi ha tot de lliçons a aprendre a aquí, especialment per al polític nostrats (ka no parlem dels veïns de Ponent), és a dir, aquells que ens van prometre una República i que, a hores d’ara, ja es venen per l’exhumació del cadàver del dictador al Valle de los Caídos, monument feixista que caldria dinamitar.

Arribarà setembre, ja fredorejant, amb tot el més calent a l’aigüera? L’Onze torna a ser una «prova de foc» i malgrat que molta gent se’n cansa, hi tornarem a ser, perquè vam votar el Primer d’Octubre —posem pel cas per a poder dimitir amb la mateixa elegància que monsieur Hulot.

Guardians de llavors: resistint al poder hegemònic de l’agroindústria

Gilbert Cardon entre llavors a la cambra del tresor. Foto: Maria Borràs.

[Un report de Maria Borràs.]

El passat 24 de juny, quatre estudiants de la Universitat de Wageningen (Països Baixos) i jo mateixa, com a professora auxiliar del curs d’Anàlisi i Disseny de sistemes d’agricultura orgànica, vam trobar un oasi de resistència al ciment i a la individualisme, a la ciutat de Mouscron, a l’oest de Bèlgica, a tocar de França. En Gilbert Cardon ens va rebre, fora d’horari de visites, un diumenge qualsevol, per a compartir amb nosaltres les idees, motivacions i somnis que hi ha darrere de Les Fraternités Ouvrières.

 

Estudiants de la Wageningen University de visita al jardí de permacultura de Les Fraternités Ouvrières. Foto: Maria Borràs.

Fa gairebé cinquanta anys, al 1969, la Josine i en Gilbert Cardon van crear l’associació de Les Fraternités Ouvrières al numero 58 del carrer Charles-Quint. Aquesta iniciativa els va néixer de la necessitat d’autoeducar-se i compartir el coneixement amb altres obrers de la fàbrica on en Gilbert va treballar molts anys. Més endavant, l’associació es va obrir a tothom que volgués ser-ne partícip i van crear un espai on poder cogestionar la vida en comunitat amb els seus veïns i coneguts.

El passat de la parella és un punt clau per entendre l’esdevenir d’aquest petit paradís al mig de la ciutat, al jardí de casa seva. En Gilbert, de més jove, va anar de missió com a membre de les Young Catholic Workers a Bolívia i Veneçuela, tres i dos anys respectivament, on va conèixer persones molt especials, com la seva dona, la Josine, i Ernesto Che Guevara, entre d’altres.

Gilbert Cardon i Ernesto Che Guevara a Bolívia.

Al final de la missió veneçolana es va posar malalt d’elefantiasi, i ell i la seva dona van decidir tornar a Bèlgica. Allà, en Gilbert treballava en una fàbrica, i a finals dels anys seixanta va ser acomiadat per les seves «maneres». En una anècdota ens explica que a ell sempre li han molestat les jerarquies i les injustícies i que quan treballava a la fàbrica sempre feia de les seves per ajudar —gràcies a la posició privilegiada d’encarregat— totes aquelles persones que eren discriminades, tant per gènere, edat o ideologia. Amb tot aquest passat podem entendre que la solidaritat, l’equitat i l’ecologia siguin els pilars fonamentals que sostenen Les Fraternités Ouvrières.

En aquest «petit» oasi de gairebé 1.800 m2 al jardí de casa seva, van crear un projecte de permacultura on, entre els arbres, podem trobar-hi una gran varietat de verdures, herbes i plantes aromàtiques, entre d’altres. El nombre de plantes diferents és increïble, tot conferint una gran biodiversitat en aquest jardí de la ciutat: tomàquets, albergínies, carbassons, pomes, peres, prunes, albercocs, figues, cireres, raïms, kiwis, varietats de baies…, tot tipus de verdures hi creixen sota el principi de mínima intervenció, semblant al principi del mestre japonés Masanobu Fukuoka. També, hi ha una petita bassa que atreu insectes i granotes, i entre arbres i lianes de tant en tant ens topem amb espais per seure, xerrar i gaudir d’un ambient humit però agradable, que defuig de les presses de la urbs, mentre ens recorda que en som part, amb els petits hivernacles que també conformen el paisatge d’aquest jardí.

Un sender en el jardí de Cardon. Foto: Maria Borràs.

El que va començar com una petita venda de llavors artesanal —per bé que, malauradament, a Bèlgica està prohibida si no es tracta d’una llavor «oficial»—, ha esdevingut el que anomenen la grainothèque (el banc de llavors), on podem trobar més de 6.500 varietats de llavors diferents de verdures, cereals, flors, plantes aromàtiques i medicinals, arbres fruiters i formes antigues (per exemple, 450 varietats de poma o 60 varietats de móres). Les llavors procedeixen de jardiners, associacions i altres recol·lectors de llavors d’Europa i més enllà, organitzades i gestionades per més de 400 socis i voluntaris que, com ells, creuen que ser capaços de fer créixer els nostres propis aliments és prendre consciència del poder que tenim a les nostres mans i així enfortir la sobirania i l’autonomia popular. L’estança on es troba aquest tresor de la vida —les llavors— són tres parets de prestatgeries fins al sostre plenes de petites caixes amb molts sobres i nombres, ordenades totes en un catàleg que actualitzen sovint.

Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.

 

L’associació Les Fraternités Ouvrières també es compon d’un grup de persones que compren col·lectivament, un grup anomenat d’achat, per reduir el preu dels diversos productes i eines agrícoles necessàries. Des de 1980 al voltant de 100 famílies han plantat uns 50.000 arbres fruiters.

Amb la creació d’aquest espai, en Gilbert i la Josine, van plantar fa quasi cinquanta anys la llavor que permet avui dia l’accés a tots els aliments saludables i diversificats, al mateix temps que capaciten les persones. Ningú no en treu cap benefici. L’associació té una estructura bastant desordenada i tot el que es guanya amb les donacions de la gent per a l’adquisició de llavors es reinverteix per a tenir-ne de noves o en altres eines per als cursos. La idea és que el menjar orgànic (ecològic, com es diu aquí) no és un luxe només disponible per als rics, sinó un dret dins d’un món dominat per un sistema agroindustrial pervers que ens intoxica i aliena. En aquest idíl·lic espai, no parlem només d’orgànic o de permacultura, sinó també d’autogestió, de solidaritat entre persones i entre les persones i el nostre medi natural, així com de les sinergies que es creen entre els humans i els éssers no-humans. Com molt bé expressa en Gilbert: «Tots els jardins de permacultura són diferents perquè totes les persones som diferents».

L’any 1978 van començar a impartir cursos sobre jardineria responsable, cuina, elaboració de pa, etc., amb l’objectiu de cocrear i intercanviar coneixement, com a base per a l’autonomia i l’empoderament de les nostres vides. Compartir aquestes experiències és el nucli d’aquesta parella. Més de 8000 persones ja han assistit a aquests cursos, alguns dels quals també es poden trobar a la seva pàgina web i al Youtube. També, ofereixen classes de permacultura gratuïtes els dos primers diumenges del mes i els dijous a la tarda és possible de visitar l’espai i comprar, si s’escau, les llavors que es vulgui. En realitat la seva porta mai no és tancada i la gent pot visitar el jardí de franc, és clar, sempre amb previ avís.

Gilbert Cardon és un molt bon conversador que conserva llavors genuïnes d’arreu del món. Foto.: Maria Borràs.

Allò que va començar com un desig de conèixer més sobre jardineria, molt típic de la cultura belga, amb la compra de quatre llibres i algun que altre taller, ha esdevingut un espai de resistència i de creixement (tant humà com no-humà), una bella història d’abundància en un entorn urbà que encara lluita per arribar a un acord amb la seva era industrial anterior.

Si passeu per Bèlgica i voleu admirar allò més semblant al paradís terrenal mentre parleu amb en Gilbert i la Josine, no dubteu a fer parada a Mouscron!

Contacte
Direcció: 58 rue Charles-Quint 7700 Mouscron BELGIQUE
Telèfon: +32 (56) 33 38 70
Correu: fraternitesouvrieresmouscron@gmail.com
Web: http://fraternitesouvrieres.over-blog.com/

Algunes pàgines relacionades

Què passa amb la biodiversitat a Catalunya?

Vistes del Pedraforca i del vessant sud del Cadí. Foto: Gabriel Borràs.

[Un article de Gabriel Borràs.]

El dia 26 de juny d’enguany, el Departament de Territori i Sostenibilitat publicà una extensa notícia de set pàgines en referència a la presentació de les dades contingudes al darrer Informe sobre l’estat del Medi Ambient a Catalunya, corresponent al període 2011-2015. Voldria destacar, literal, el paràgraf següent de la nota de premsa:

♦ «En matèria de biodiversitat i patrimoni natural, el document mostra un augment de la superfície protegida a Catalunya de 3.928 hectàrees, que representa un 31,77% del total del territori (…). Quant a fauna, l’Indicador de la Vida al Planeta mostra que les 258 espècies d’animals salvatges monitoritzats a Catalunya estan en davallada en el període 2011-2015; concretament revela una reducció del 13% del nombre d’exemplars d’ocells, papallones, mamífers, rèptils i amfibis a Catalunya.»

Destaco aquest paràgraf per dues raons: i) enlloc no he vist, ni sentit, ni llegit cap queixa o plany sobre aquesta pèrdua de biodiversitat; ii) la redacció del text és poc encertada. Considero que no són raons supèrflues, cap de les dues. Com és possible que disposant de més d’un terç del territori de superfície protegida hi hagi una reducció del 13% del nombre d’espècies d’animals? I, alhora, si la superfície protegida a Catalunya fos sensiblement inferior a aquest 31,77%, què hauria passat: hagués disminuït més encara la biodiversitat?

Deixo la nota de premsa i agafo l’Informe en qüestió. Primer esglai, positiu: sis-centes tres pàgines! Si l’accés a la informació ambiental és un dret —que ho és—, podem estar-ne ben satisfets. Llegeixo detingudament el capítol 5: «Biodiversitat i patrimoni natural», pàgines 212 a 285. Segon esglai, negatiu: «L’indicador de la Vida al Planeta és un dels indicadors més importants per a l’avaluació de l’estat de conservació de la biodiversitat a escala global (…). La tendència negativa del període 2011-2015 representa la continuïtat de la tendència negativa observada des del 2002. Malgrat les limitacions dels programes de seguiment, les dades poblacionals incloses representen una mostra suficient per afirmar que a Catalunya, en conjunt, es perd biodiversitat i a un ritme preocupant» (la negreta, collita de qui us escriu). Segons l’Informe, els factors principals que expliquen la pèrdua global de biodiversitat són la fragmentació i la degradació dels hàbitats naturals, la sobreexplotació de les espècies, la contaminació ambiental, les espècies invasores, l’ús social de la natura i el canvi climàtic.

Per tant, perdem biodiversitat a un ritme preocupant des de fa 16 anys, pel cap baix. Ara bé, la perdem perquè només tenim un 31,77% del territori protegit, o bé la perdem perquè precisament tenim un 31,77% del territori protegit? Ep!, no us llanceu a la jugular a xuclar-me la sang. De cap manera no voldria fer entendre que no sigui necessari protegir el territori, sinó si la protecció del territori, tal com l’hem feta des de fa més de 25 anys, és un instrument prou potent per a frenar aquesta pèrdua de biodiversitat. Potser cal protegir més territori, o bé gestionar aquest territori protegit d’una manera diferent, o bé ampliar el ventall d’instruments que esmorteeixin aquesta minva de biodiversitat. És una invitació a la reflexió.

Una reflexió que vull compartir perquè sóc un sac de dubtes; mentre, per una banda,  constatem la pèrdua de biodiversitat, per l’altra assistim expectants a notícies diverses sobre la presència d’espècies animals singulars a diversos indrets del país. Em refereixo a la famosa presència del linx ibèric en un camp de cirerers a Sant Climent del Llobregat, tocant l’autovia; a l’existència d’una població de llúdrigues al golf de Roses; a la reaparició dels hercs al Pirineu; a la població de llops al Ripollès, l’Alt Urgell i la Cerdanya; a l’existència de 5 parelles de falcons a Barcelona; a la colònia estable d’isards al massís de Montserrat; a les cigonyes, blauets, bitons i genetes a Flix; als óssos de l’Alt Pirineu i l’Aran… La presència d’aquests animals a Catalunya 25 anys enrere era absolutament impensable. La millora del medi —cas, per exemple, de la qualitat de l’aigua dels rius i de la costa— i la reintroducció «forçada» d’algunes espècies —cas de les cigonyes o de la llúdriga— segur que han estat determinants. Ara bé, quin paper hi ha tingut el territori protegit? No serà que tal vegada tenim un problema amb els programes de seguiment de la biodiversitat? O amb les espècies indicadores? O amb els valors de les observacions? Com expliquem a la gent —majoritàriament profana i ignorant de coneixements sobre la biodiversitat— aquesta contradicció? O no és una contradicció? Aquí ho deixo, tal com diu l’advocat del president Carles Puigdemont.

Vistes des de la Tossa d’Alp (a l’esquerra), Puigmal (centre) fins al Taga (Riber Freser, dreta). Foto: Gabriel Borràs.

Reprenem la lectura del capítol 5 de l’Informe…; els ulls se’m claven en el paràgraf següent:

♦ «Aquest context marcat per l’expansió de la massa forestal a causa de l’aforestació de conreus i l’abandonament de la gestió de molts boscos per manca de rendibilitat, semblaria oferir un marc favorable per a la conservació de la biodiversitat, però també té dues conseqüències negatives: d’una banda, la pèrdua de determinades pràctiques de gestió sostenible, que no permet mantenir l’harmonia del mosaic agroforestal; i, de l’altra, l’excés de boscos joves mancats de gestió, que pot comportar importants riscos ambientals (una major vulnerabilitat davant els grans incendis forestals) i una menor resiliència davant el canvi climàtic.»

Molt interessant… Ai las, resulta que un dels grans dogmes del conservacionisme del segle XX, a saber «prohibit fer res, que la Natura faci el seu camí», s’esfondra en el més profund dels abismes: la no intervenció comporta pèrdua de biodiversitat i incrementa riscos i vulnerabilitats. Per tant, a partir d’aquesta constatació, és molt agosarat plantejar que la manca d’intervenció en un 31,77% de la superfície del país considerada protegida comporta contribuir a la pèrdua de biodiversitat? O, si més no, al no increment d’aquesta biodiversitat?

És més, aquest plantejament no caldria circumscriure’l només a la superfície protegida, sinó a una gran part de la superfície forestal de Catalunya. Segons l’Informe, l’any 2015 el 65,17% del país és superfície forestal (més de 2 milions d’hectàrees) i els boscos suposen el 32,7% de la superfície de Catalunya (més d’1 milió d’hectàrees). La no intervenció de la superfície protegida es trasllada, per dissort, a la superfície forestal: només un 29,5% de la superfície forestal privada disposa d’instruments de planificació per a la gestió de les finques. Si el percentatge és baix, encara ho és més el de finques amb actuacions executades d’acord amb la planificació aprovada. En resum, tenim 2/3 parts de Catalunya amb un grau de no intervenció (no gestió) preocupant, amb conseqüències directes sobre la biodiversitat i els riscos. No torneu a llançar-vos a la jugular, que us veig a venir; de cap manera no estic dient que cal intervenir arreu, però em sembla que aquesta visió que la Natura és inviolable ignora els més de dos milions d’anys d’interacció entre l’espècie humana i l’entorn. L’Informe reconeix, en aquest sentit que

♦ «A Europa, l’ús intensiu del territori ha conduït a què en l’actualitat no existeixin pràcticament boscos del tot lliures d’intervenció humana, suficientment grans i que continguin tota la biodiversitat nativa, incloent poblacions viables d’espècies amb necessitat de grans espais. (…) A la conca mediterrània es considera que únicament el 2% de la vegetació original roman relativament inalterada (…) L’inventari de boscos singulars realitzat pel CREAF l’any 2010, quantificava la superfície dels boscos a Catalunya amb un elevat grau de maduresa en un 2% de la massa forestal».

Crec que és necessari, i fins i tot gosaria dir obligatori, repensar què hem de fer tots plegats per redreçar el rumb. Potser la nostra cultura urbana ha tingut una influència massa significativa en la concepció del territori que ens envolta. Una cultura que continua creient cegament que hi ha més biodiversitat en un bosc de faigs de la Garrotxa que en un herbassar marginal d’un marge de pedra de la Terra Alta; que tallar arbres és una violació; que roturar boscos per a fer-hi conreus és un atemptat; que cal fer el que calgui perquè una determinada espècie no desaparegui, tot i ignorant que les condicions ambientals del seu hàbitat fan impossible la seva supervivència. Una cultura urbana que brama quan sent les campanades de l’església o s’emprenya perquè les vaques protegeixen els vedells. Hem de reconèixer que involuntàriament creiem que la vacuna al formigó és deixar que la Natura faci, no tocar res. I no és això.

No, no és això, companys, i més encara amb la realitat dels impactes del canvi climàtic, que no fa sinó tensar encara més les diverses problemàtiques ja existents de fa temps: des de la desigualtat social a la insostenibilitat del model de creixement. Uns impactes que a Catalunya es resumeixen en una progressiva disminució de la disponibilitat d’aigua (vegeu aquí els resultats, les conclusions i les recomanacions del projecte Life MEDACC, Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic). La pitjor mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics, és la manca de gestió del territori; molt em temo que, amb la biodiversitat, pot estar passant una qüestió força semblant.

I, com diuen a Twitter, ara mateu-me! Salut.

Delta de l’Ebre: és l’hora del riu

L’Ebre a Tortosa.

[Un report de Gabriel Borràs.]

Surto de l’autopista per l’Ampolla, enfilo la carretera fins a Camarles i d’allà cap a Deltebre. És dijous, 26 d’abril, un dia de primavera amb pols sahariana a l’atmosfera; el Delta comença a despertar, mandrosament, d’aquest llarg hivern. Alguns camps ja estan enaiguats a l’espera que s’hi planti l’arròs. Tot torna a començar, com cada any, i en fa tants!

Avui, la Comunitat de Regants-Sindicat Agrícola de l’Ebre i la Campanya pels Sediments presenten el documental Sediments, una producció de River Movies i Barna Visuals. Tinc ganes de veure’l. Entro a la sala d’actes de la Comunitat de Regants; quasi una cinquantena de persones assegudes. Presidint la sala, una taula amb representants de la Comunitat de Regants, de la Campanya pels Sediments, de l’ACA, de la CHE, de la UNED i el batlle de Deltebre. Cadascú hi diu la seva d’una manera políticament correcta; de fet, uns discursos breus que són prou coneguts. Arriba el moment de la projecció: quaranta minuts per narrar els tres anys d’activitat de la campanya. El documental és força didàctic, entenedor, àgil i hi parlen tots els actors de l’univers de l’Ebre. Paga la pena veure’l; espero que ben aviat la nostra televisió pública el difongui en horari de màxima audiència amb o sense el vistiplau dels carcellers del 155. Especialment colpidors els testimonis d’operaris jubilats que havien treballat als embassaments i que confirmen, categòricament, el mal funcionament dels desguassos de fons d’algunes preses emblemàtiques de la conca (cas de la de Mequinensa).

En acabar el documental, espontani petit homenatge a en Josep Polet, l’home de l’aigua daurada, records d’infantesa de la campanya del colmateig, que era posterior a la campanya de reg. Li’n deien aigua daurada pel color de la matèria en suspensió (llims, fins, argiles) que l’aigua del riu portava en les riuades de tardor, i que fertilitzava amb matèria orgànica i sediments els camps del Delta. Una manera ben lògica de lluitar contra la subsidència i la regressió. Lògica aparentment impossible des de la construcció dels grans embassaments a la conca de l’Ebre (i de Mequinensa, en particular).

Després del petit homenatge, ens alcem tots de les cadires i les configurem en cercle per a facilitar el debat i veure’ns les cares. Entre els assistents hi ha les persones propietàries de llocs tan emblemàtics del Delta com l’Illa de Buda —un dels espais naturals més ben conservats de Catalunya— o el restaurant Els Vascos de la platja de la Marquesa —que, en paraules d’en Lluís Soler, alcalde de Deltebre, ha esdevingut el senyal de resistència a la regressió. Vull subratllar, sobretot, la presència de la Confederación Hidrográfica del Ebro (altrament coneguda amb l’acrònim de la CHE) en la persona de qui en fou el seu president durant quasi tres anys i mig (octubre 2008-febrer 2012). Vaig tenir la sort —o la dissort, segons es miri— de treballar amb la CHE quan ell n’era president, una època que es caracteritzà per quatre fets importants:

i) la redacció del primer Pla de gestió de l’aigua de la demarcació de l’Ebre d’acord amb la Directiva Marc de l’Aigua;
ii) La descontaminació de l’embassament de Flix;
iii) El Pla de restitució de Flix que havia de dotar de garantia quasi una cinquantena de municipis del Baix Ebre, la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta;
iv) La constitució de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE) amb la proposta del règim variable de cabals ambientals (també coneguts com cabals de manteniment o ecològics) al tram de l’Ebre català.

I destaco la presència de qui fou president de la CHE arran del contingut de la seva intervenció en l’hora llarga de debat. Resumidament, l’argumentació de Rafael Romeo fou la següent:

  • No és possible ara mobilitzar sediments del sistema Mequinensa/Riba-roja fins que els científics no certifiquin que no hi ha elements tòxics a l’embassament de Flix.
  • La Confederación és la casa de tots, tots som Confederación, i la porta sempre està oberta a rebre propostes com la que fa la Campanya pels Sediments.
  • L’embassament de Mequinensa és titularitat d’Endesa i aquesta empresa disposa d’excel·lents professionals; no cal cap directiva europea ni cap normativa especial per requerir Endesa perquè maniobri les comportes de fons de Mequinensa.
  • Quan les hidroelèctriques propietàries dels embassaments de la conca de l’Ebre han obert comportes de fons, s’han trobat amb sancions imposades pels departaments de medi ambient de les respectives comunitats autònomes.
  • Hi ha altres accions/mesures per ajudar a frenar la regressió del Delta de l’Ebre que no passen per la mobilització de sediments (dics, esculleres, barreres, etc.).

Us he de confessar que el meu ritme cardíac anava accelerant-se per moments en paral·lel a l’evolució del discurs de l’expresident. Conscient que si rebatia la seva argumentació en calent l’hagués dit molt grossa, vaig esperar-me a escoltar la resta d’actors presents al debat abans d’intervenir. Vaig rebatre punt per punt l’argumentació feta per en Rafael Romeo:

  • Som majors d’edat, no ens mamem el dit i ja és hora de dir les coses pel seu nom: l’únic culpable que Flix no estigui descontaminat és l’Estat espanyol, que adjudicà l’actuació a una empresa que ha acabat als tribunals. Qui ha de certificar que no hi ha elements tòxics a Flix és l’Estat espanyol, que per això ha contractat la neteja. Li recordo que el Pla de restitució de Flix no està en absolut executat després de més de 10 anys; només s’han executat 13 actuacions de les 44 que calia fer (podeu comprovar-ho en aquest enllaç: http://locals.esquerra.cat/ebre/article/93519/auba-demana-informacio-al-govern-sobre-el-pla-de-restitucio-i-els-controls-de-laire-en-la-)
  • La Confederación no és la casa de tots; el govern legítim de la Generalitat encara està esperant resposta a les al·legacions que va presentar l’octubre de l’any 2010 a l’esborrany del Pla de Gestió de la Demarcació de l’Ebre. I som a l’any 2018 i la CHE mai no ha respost a aquelles al·legacions.
  • Si només cal un requeriment per fer maniobrar les comportes de fons, per què ni el Ministerio ni la CHE no han cursat mai aquest requeriment des de l’any 1965, quan s’inicià l’explotació de l’embassament de Mequinensa?
  • Deixant de banda que qualsevol sanció emesa contra Endesa és com fer pessigolles a un elefant, està clar que si aquesta o una altra empresa hidroelèctrica ha estat sancionada és perquè ha incomplert l’autorització de la maniobra o bé, tal com ha succeït en alguns salts hidroelèctrics del Pirineu català, no disposaven d’aquesta autorització.
  • La primera mesura perquè arribin sediments al Delta de l’Ebre és un règim variable de cabals ambientals que inclogui cabals generadors (polsos sobtats de cabal que tinguin capacitat de mobilitzar els sediments dipositats al riu). Així ho deia la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya i elaborada des de la CSTE durant el primer cicle de planificació (2010). La CHE, com sempre, va fer-se l’orni i avui el cabal de manteniment fixat a l’estació d’aforament de Tortosa és menor que el vigent amb anterioritat al 2010 (per sota de 100 m3/s).

Vaig acabar la meva intervenció tancant el que deia al començament; parlem clar, diguem les coses pel seu nom: de la mateixa manera que és l’Estat espanyol qui autoritza la pesca de corall vermell a la Costa Brava en contra del posicionament de la Generalitat, dels científics, dels pescadors i de la gent del territori, és aquest mateix Estat espanyol qui ha decidit des de fa molt de temps que ni l’Ebre català ni el Delta de l’Ebre en particular són prioritaris. De fet, la competència de la CHE al riu Ebre s’acaba a l’alçada del pont de la Cinta a Tortosa, pel que li importa ben poc el que passi aigües avall; d’allà i fins a la desembocadura, el riu és considerat domini públic marítim terrestre, competència de la Demarcación de Costas del Estado que, oh casualitat, no tenia cap representant al debat. Resum: uns hi són però com si no hi fossin (CHE), i els altres que haurien de ser-hi no hi són ni se’ls espera (Costas del Estado).

Foto de satêl·lit de la NASA en què es veu clarament el beneficios efecte de les riaudes d’aquesta primavera al Delta.

Aquesta no priorització de l’Ebre català per part de l’Estat ha comportat, en conseqüència, una total inacció, és a dir, una manca clamorosa d’aportació de solucions a la subsidència i a la regressió del Delta de l’Ebre. Una inacció que, en part, ha estat més o menys permesa per la mateixa Generalitat de Catalunya durant aquests decennis d’autonomia constitucional. La inacció, alhora, ha tingut conseqüències: determinats agents del territori, com alguns ajuntaments i alguns propietaris de finques, han emprès accions puntuals de protecció dels béns que tot i ser absolutament lícites i comprensibles, poden arribar a ser de dubtosa eficàcia. El que està clar és que si les administracions a qui jo reclamo solucions no fan res després de decennis d’espera, la meva legitimitat per actuar és incontestable.

Mentre tornava cap a casa vaig estar rumiant sobre el paral·lelisme entre el contingut de diverses intervencions del debat i això que hom ha convingut a anomenar «procés». L’estatus d’omnipotència de la CHE a l’Ebre català —omnipotència que ha comportat dimitir de la seva responsabilitat, actuant en contra del riu i a favor d’interessos particulars— no hagués estat possible sense la col·laboració d’actors influents a Catalunya i, per tant, catalans, que han satisfet llurs interessos particulars. Uns actors influents que avui, a l’any 2018 i en ple segle XXI, encara reclamen que el riu necessita de més regulació (embassaments) i de més estructures rígides (esculleres, dics), i que es malfien de qualsevol altra opció que no sigui aquesta. Saben que tant la CHE com l’Estat que té al darrere també aposten per més regulació i per més estructures rígides, fins al punt que el fet de proposar una prova pilot de mobilització de sediments a Riba-roja és descartada perquè podria provocar un efecte Txernòbil en petit: «Primero hay que limpiar Flics».

Aquesta connivència entre l’Estat i determinats actors que s’erigeixen en «representants del territori» fan extremament difícil donar una oportunitat a allò que és la vertadera solució del Delta de l’Ebre: és l’hora del riu. I quan dic riu, escriviu-lo amb majúscules: aigua, sediments, bosc de ribera, connectivitat, vida… I l’hora del riu només pot arribar quan l’Estat desaparegui i la CHE i la Demarcació de Costes de l’Estat siguin records d’un temps passat. Dit d’una altra manera: quan exercim la República Catalana!

El llibre «La ciutat de les dames»

D’un compendi de les obres de Christine de Pizan encarregades el 1413, produïdes pel seu scriptorium a París. Fotografia: The British Library Board. Harley 4431, f.259v.

[Notes de Xavier Borràs.]

Nascuda a Venècia el 1364, filla de l’astròleg i físic Tommaso da Pizzano, Christine de Pisan abandonà les terres italianes de ben petita, quan el pare es convertí en conseller de Carles V de Valois i instal·là la família a París, en una mansió reial, a prop del palau de Saint-Pol. El rei no tan sols li proporcionà un habitatge luxós i una renda de cinc-centes lliures d’or, sinó que li concedí el privilegi que la filla fos educada com una princesa.

Una dècada després d’arribar a París, el 1379, es casà a quinze anys amb Étienne Castel, de vint-i-quatre, noble que acabava de guanyar el càrrec de notari del rei. A partir del casament, tant la família reial com la pròpia caigueren en la més absoluta desgràcia. Els monarques moriren i un nen de dotze anys, inestable i violent, el «roi fou», pujà al poder i deixà de banda les idees humanistes del pare. A més, el 1389 la pesta s’endugué el marit de Pisan i la deixà vídua a vint-i-cinc anys, amb tres criatures, una mare i una neboda al seu càrrec, i en una situació econòmica desesperant. Pisan començà la carrera literària per dotar la família de recursos.

Podeu baixar-vos l’original medieval de La ciutat de les dames clicant damunt la imatge.

La seva producció —segons PIlar Godayol [«La ciutat de les dames i Terra d’elles: dues utopies feministes en català», a Quaderns. Revista de Traducció, 19, 2012, pp. 169-182]—, que abasta tres dècades, és abundant i variada: des de centenars de poemes i epístoles, com Le debat de deux amants (1400) i Cent ballades d’amant et de dame (1407-1410), a biografies, com la de Carles V (1404) i la de Joana d’Arc (1429), obres memorialístiques, com Livre de la mutation de Fortune (1404) i Livre des trois vertus (1405), i tractats de filosofia, d’instrucció moral i de política. En total arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.

Escrita entre el desembre de 1404 i l’abril de 1405, La ciutat de les dames sorgeix com a resposta al tractat misogin de l’època Les lamentations de Matheôle, en el qual, com afirma a les primeres pàgines del llibre (1990: 28), «filòsofs, poetes i moralistes, tots semblen parlar a l’uníson per concloure que la dona és intrínsecament dolenta i inclinada al vici». Val a dir que, entre 1399 i 1402, Christine de Pisan havia participat a la «querelle du Roman de la Rose» i, en aquestes circumstàncies, havia escrit Epistre au Dieu d’amours (1399) i Dit de la rose (1402), assaigs en què defensa les dones davant la literatura misògina de l’època, especialment en el món clerical. La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la querelle des femmes, debat que continua fins a la Revolució Francesa.

«Les dones han estat molt de temps abandonades –escriu Pisan a La ciutat de les dames— sense defensa (…) però per negligència o indiferència s’ha acceptat que siguin arrossegades al fang. (…) Perquè la plaça més forta cauria ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per contumàcia si es pledejava sense adversari.»

«Com la ciutat imaginària de Plató a La República —escriu Godayol— o la de San Agustí a La ciutat de Déu, l’autora ubica el llibre en un lloc físic i simbòlic governat per dones que representa al·legòricament el reestabliment dels antics matriarcats. Segons Milagros Rivera Garretas (1990: 179), amb La ciutat de les dames «per primera vegada a Occident s’arriba a imaginar un espai polític exclusivament de dones i a proclamar la necessitat material i mental de la seva existència». Pisan concep aquest espai com una ciutat de «co-sororitat», que construeix en tres etapes, coincidents amb les tres parts del llibre. En la primera, la Raó ajuda l’autora a aixecar els murs i a tancar les fortificacions de la ciutat; en la segona, la Rectitud l’assisteix per erigir les cases, els edificis i els temples; i, en la tercera, la Justícia l’empara en la construcció de les cobertes i les teulades i en la tria i l’acompanyament de les dones escollides que hi han de viure. Les dues primeres parts, més llargues, tenen un planteig més clàssic i històric; la darrera, més breu, és clarament de base cristiana.»

«En total —escriu Godayol— arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.»

Christine de Pisan crea per a les dones una proposta que fins llavors no havia estat contemplada, un ginecotopia, un espai propi on puguin viure en pau, amb les manifestacions de la pròpia cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències. D’exquisida radicalitat, transcendeix els valors androcèntrics del seu temps plantejant una humanitat en femení.

La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la Querella de les dones, debat que continua fins a la Revolució Francesa. A Catalunya i a València varen intervenir en la querella escriptores com ara Isabel de Villena, Anna Cervató i Àngela de Carlet, i escriptors a favor de les dones com Pere Torrelles i Joan Roís de Corella.

La Mediterrània i el canvi climàtic: ens hi adaptem?

[Report amb text i fotos de Gabriel Borràs.]

En Manuel de Pedrolo deia que el temps s’escapa i fuig amb ell mateix. No és debades aquesta cita a l’escriptor nascut enguany farà cent anys a l’Aranyó, a la comarca de la Segarra, prop del riu Ondara, a la conca del Segre; una de les tres conques analitzades, amb la Muga i el Ter, dins el projecte LIFE MEDACC (MEDiterranean Adaptation to Climate Change). I, efectivament, el temps fuig: sembla abans d’ahir quan, amb un entusiasme encomiable que encara ara roman intacte, l’equip del projecte inicià la feina aquell mes de juny del 2013. Toca afrontar els últims sis mesos i obrir un procés de reflexió obert a tots els qui, amb més o menys intensitat, això del canvi climàtic amoïna una mica.

Paisatge tardorenc de la conca delTer des de la porta del Castell de Montesquiu (Osona). Foto: Gabriel Borràs.

Un procés de reflexió que és conseqüència dels resultats obtinguts, tant dels corresponents a les proves pilot executades en gestió forestal i agricultura, com de les anàlisis del temps passat i de les projeccions futures; subratllem, en aquest sentit, l’avaluació de les condicions ambientals en les tres conques (l’evolució climàtica, dels usos del sòl i dels recursos hídrics), la construcció d’escenaris socioeconòmics específics, l’establiment de projeccions de recursos hídrics en un escenari de canvi climàtic i canvi global, o l’establiment d’indicadors per a avaluar l’eficàcia de les mesures d’adaptació. Alguns dels resultats són objectius i, per tant, no sotmesos a discussió: com a exemple, la reducció de cabals circulants a les tres conques en les últimes dècades. Una altra cosa és valorar quines conseqüències té aquesta menor disponibilitat d’aigua sobre el territori i les activitats que s’hi desenvolupen, per una banda, i de quina manera cal que aquest territori i aquestes activitats esdevinguin menys vulnerables als impactes del canvi climàtic, per l’altra.

La badia de Roses (Alt Empordà) amb la plana empordanesa de la Muga. Foto: Gabriel Borràs.

Creiem, però, que enfocar el procés de reflexió a partir dels resultats obtinguts al projecte sense emmarcar-los en la realitat socioeconòmica de les conques estudiades i en l’evolució de les polítiques climàtiques a Catalunya, seria un flac favor a l’objectiu dels projectes LIFE. Efectivament, el Programa de Medi Ambient i Acció pel Clima (LIFE), l’instrument financer de la Unió Europea dedicat al medi ambient per al període 2014-2020, té com a objectiu general catalitzar els canvis en el desenvolupament i l’aplicació de les polítiques mitjançant l’aportació de solucions i millors pràctiques per assolir els objectius ambientals i climàtics, així com mitjançant la promoció de tecnologies innovadores en matèria de medi ambient i canvi climàtic. D’aquí que proposem les següents recomanacions en el marc d’aquest procés de reflexió que volem compartir, discutir, ampliar i consensuar amb vosaltres, soferts lectors. Unes recomanacions que parteixen d’una constatació evident:

«El canvi climàtic és una realitat contrastada sense cap mena de dubte, i no fa sinó incrementar encara més la pressió ja existent sobre els territoris, els sistemes agroforestals i la gestió de l’aigua. Així, els impactes del canvi climàtic a la Muga, al Segre i al Ter incrementen el nivell de vulnerabilitat actual a totes tres conques. La reducció de cabals circulants en el darrer sexenni i les projeccions dels escenaris futurs conclouen en una evident reducció en la disponibilitat d’aigua per als ecosistemes i les activitats humanes que en depenen.»

Recomanacions per a generar canvis en el desenvolupament i l’aplicació de les polítiques

i) És imperatiu i necessari enfocar l’adaptació als impactes del canvi climàtic en els sistemes agroforestals i urbans com una oportunitat real per fer tot allò que sabem positivament que cal fer, per bé que no ho fem amb prou intensitat o no hem començat a fer-ho encara. Les oportunitats que ofereix el procés d’adaptació als impactes del canvi climàtic i, per extensió, al canvi global són oportunitats per als sistemes (i el territori) que cal implantar per a poder mantenir rendibles i viables per al futur aquests sistemes (i el territori).

ii) L’abandonament de l’activitat agroforestal, encetada a finals del període 1950-1960 com a conseqüència de l’aposta pels combustibles fòssils, està tenint conseqüències sobre l’ús del territori. Segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015), de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 de l’any 2013; el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Només un 25% dels diversos instruments de gestió forestal són realment executats. No podem considerar la hidrologia forestal independentment de la gestió dels usos del sòl: ambdós aspectes estan tan íntimament lligats que la gestió dels usos del sòl cal considerar-la des del vessant hidrològic, i a l’inrevés.

iii) Factors de canvi global com la despoblació, l’abandonament de conreus, la pèrdua de la ramaderia extensiva i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi climàtic i, per tant, la vulnerabilitat (increment del risc d’incendi, episodis de decaïment forestal, pèrdua de recursos agroforestals —per exemple, les pastures—, disminució de la generació d’escorrentiu, impactes més severs durant els períodes de sequera, increment de les plagues, pèrdua de serveis ecosistèmics de regulació i provisió). La pitjor mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics és la manca de gestió del territori; incloure aquest fet en els instruments de la planificació territorial i sectorial és cabdal.

iv) La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats i d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya (primer trimestre del 2017); una població activa que depèn de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresari-industrial. L’accés a la terra és un coll d’ampolla. Per quin model apostem? Un de cooperatiu en un territori viu gestionat amb estima o un de piramidal, gestionat amb criteris macroeconòmics des dels mercats? Els dos són possibles, però els resultats són oposats des del punt de vista de la vulnerabilitat. En tot cas, independentment de l’estructura del sector productiu primari, hi ha d’haver un compromís on la sostenibilitat ambiental, social i econòmica sigui un factor determinant de primer ordre; en cas contrari, el sistema col·lapsarà a mig termini.

El Segre a prop d’Arsèguel (Alt Urgell). Foto: Gabriel Borràs.

v) Més del 85% de la població catalana viu a la línia costanera i, sovint, d’esquenes a tot allò que no és urbà, fins al punt que la desconnexió entre una part d’aquesta població i el territori físic que els acull és cada vegada més gran. Per altra part, la superfície forestal i agrícola suposa més del 90% de la superfície total de Catalunya. Els boscos, un dels proveïdors més rellevants de serveis ecosistèmics gràcies a llur biodiversitat, regulen el clima, el cicle hidrològic, l’erosió, actuen com a embornals de carboni, proveeixen menjar, fusta i llenya, cultura i benestar, mentre que l’agricultura proveeix d’aliments, genera també serveis com el control del foc, regula els fluxos d’aigua, nutrients i contaminants propis i d’origen urbà, fixa carboni i genera valor econòmic, fonamental per mantenir el paisatge, la població i la cultura. Cal que els gestors, els agents socials i territorials i la població en general de les ciutats costaneres prenguin consciència que la provisió de serveis, cultura, benestar i aliments té un cost i, per una qüestió de resiliència, el món urbà ha de contribuir a la provisió d’aquests serveis i aliments. Qualsevol agenda urbana sobre adaptació al canvi climàtic no serà completa si la planificació territorial i sectorial no contribueixen a la resiliència del territori que li proporciona aigua, aliments, cultura, lleure, materials i serveis.

vi) La determinació dels impactes, dels riscos associats i de les vulnerabilitats (la diagnosi climàtica) depèn del sistema/sector i de la dimensió física i socioeconòmica del territori analitzat. El mateix passa amb la determinació de les mesures i accions d’adaptació a emprendre; en conseqüència, tant l’avaluació dels impactes del canvi climàtic com l’adaptació tenen un component local/regional que les distingeix de la mitigació. L’èxit en l’adaptació als impactes del canvi climàtic dependrà de la bondat de la diagnosi climàtica però, sobretot, de la discussió de les mesures i accions a emprendre amb els actors locals/regionals. Les avaluacions i recomanacions globals han de ser, doncs, adaptades a nivell regional i fins i tot localment, ateses les notables particularitats ambientals i socioeconòmiques de cada territori.

vii) És del tot necessària la creació d’espais on estiguin representats els actors del territori, les administracions i els centres de recerca/tecnològics amb l’objectiu d’acordar les mesures d’adaptació que cal emprendre i gestionar els possibles conflictes que apareguin. Aquests espais —comunitats d’usuaris de l’aigua, meses de debat sectorials i/o territorials, laboratoris socials, comissions de sostenibilitat, consells de conca, etc.— han de basar-se en la multilateralitat per dues raons: a) perquè la realitat és prou complexa i no admet simplificacions; b) perquè la clàssica bilateralitat té com a resultat que només s’executen les mesures en funció de la capacitat d’influència que un determinat actor o entitat té sobre l’administració. Cal, doncs, una nova governança per a executar polítiques d’adaptació actives i eficients. Aquesta nova governança, a més, facilitaria el monitoratge i el seguiment de les mesures d’adaptació.

viii) Confiar en el fet que la tecnologia resoldrà la nostra vulnerabilitat és una condició necessària, però insuficient. Hem demostrat que l’ús de la tecnologia en l’eficiència de l’ús de l’aigua per a reg és positiva, amb estalvis de fins al 35%; això no obstant, la pràctica d’aquesta tecnologia no s’estén entre tots els usuaris per un cert temor a perdre drets concessionals històrics. Cal, també, una nova governança en la gestió de l’aigua, i considerar en major mesura tant els aspectes ambientals indicats més amunt, com el binomi aigua-energia. Encara hi ha marge de millora tant en l’agronomia com en la gestió forestal; així, per exemple, l’aplicació de les noves orientacions de gestió forestal són un camp prometedor per afrontar els impactes del canvi climàtic.

ix) Confiar en el fet que l’eficiència en l’ús de l’aigua —que va lligada, necessàriament, a l’eficiència energètica i a la progressiva implementació d’energies renovables— resoldrà la nostra vulnerabilitat a la menor disponibilitat d’aigua és una condició necessària, però també insuficient. Hi ha molts casos en què el guany en eficiència s’ha traduït en un increment en valor absolut del volum d’aigua captat del medi respecte a la situació anterior. Tal com afirma l’apartat c) de l’article 16 de la Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic, «la derivació amb caràcter prioritari dels recursos hídrics aconseguits amb millores d’estalvi i eficiència cap a l’assoliment dels objectius de qualitat dels ecosistemes aquàtics». No fer-ho pot arribar a suposar, d’acord amb les projeccions climàtiques, hipotecar la implantació de cabals de manteniment o ecològics en les nostres conques.

x) Per tot això resulta necessari plantejar el desenvolupament de solucions no només tecnològiques, sinó també ambientals i socials, que resultin sostenibles en el temps i que permetin una major integració dels diversos sistemes (hidrologia, boscos, biodiversitat, agricultura, ramaderia, etc.) amb les comunitats locals.

[Precisament, per reflexionar entorn els reptes que l’adaptació als impactes del canvi global, especialment en l’ús de l’aigua, la gestió forestal i l’agricultura, suposen per als nostres territoris i la nostra societat, el pròxim 24 d’abril tindrà lloc a l’Institut d’Estudis Catalans la Jornada Internacional Adaptant la Mediterrània al canvi climàtic: agricultura, aigua i boscos. Hi participaran experts en la temàtica, es presentaran els resultats concrets obtinguts pel projecte LIFE MEDACC, i se celebrarà una taula rodona amb gestors, experts i actors de les tres conques per debatre sobre la viabilitat local de l’adaptació en aquests àmbits. Us hi podeu inscriure des d’aquest vincle.]

 

 

Hi ha vida més enllà de la Unió Europea?

[Un article de Salvador Serra, professor de Comerç Internacional.]

Aquests dies els catalans estem desencisats per la resposta de la Unió Europea (UE) a les nostres aspiracions. Ens ha planejat el que va afirmar aquell ministre del PP que, amb l’ estratègia de la por, ens va dir que Catalunya «fuera de la UE, estaria vagando por el espacio exterior».

Doncs no, ja que hi ha altres opcions i algunes d’ elles prou interessants.

I quines són? Doncs, a banda d’acords bilaterals amb tots els països inclosos els de la UE, opció que sembla complexa i difícil entre altres qüestions per l’hostilitat de l’Estat Espanyol, una altra opció la tenim a formar part de l’EFTA —sigles en anglès de l’Associació Europea de Lliure Comerç, formada actualment per quatre països (Suïssa, Noruega, Islàndia i Liechtenstein)—, fundada el 1960 bàsicament per a facilitar el lliure comerç entre ells i altres estats, fonamentalment per a eliminar les tarifes aranzelàries (impostos de duanes), i que han signat tractats amb tots els països del món, entre d’altres amb l’UE. Ser soci d’aquest club selecte voldria dir que gaudiríem dels mateixos drets que tenen ells i en el cas de l’UE, es beneficien de les quatre llibertats de la Unió com si fossin membres sense formar-ne part: circulació de persones, béns, serveis i capitals; a canvi no reben fons europeus, però tampoc no hauríem de pagar com paguen els països de la Unió Europea (cal tenir en compte que igual que Catalunya serien aportadors nets de recursos econòmics).

Ells són els que decidirien si Catalunya pot ser membre d’aquest bloc —sembla ser que tenen una bona predisposició que sigui així— i aquí si que l’Estat espanyol no podria intervenir. També podria ser que hi hagués una altra candidatura per entrar-hi, ni més ni menys que el Regne Unit, ja que quan es cansin de suar tinta per a negociar el Brexit, ho tenen com a alternativa.

Aquí anem a parar a un altre problema que s’ha desenvolupant aquests dies, que són els canvis de domicili social d’ empreses que estan a Catalunya, que no és el mateix que el domicili fiscal (on han de pagar els impostos) i alguna…, que es vol deslocalitzar (més greu), i és que en aquest cas que no hi hauria cap raó de tipus econòmic que les perjudiqui o incrementi els seus costos.

El Consell Nacional per la Transició ha aprofundit i estudiat a fons el tema.