Tots sabem que els presos polítics són ostatges. I tots sabem que l’Estat utilitza els ostatges per a dividir l’independentisme. En les negociacions per a aprovar els pressupostos del Govern PSOE-Podemos amb ERC, hi juga un paper fonamental el xantatge, on l’Estat diu que, si ERC ajuda a aprovar-los, les condicions dels ostatges milloraran. Tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum, etc.
Amb un conflicte polític com el de Catalunya amb el nacionalisme espanyol, on encara tots, i dic tots, fins i tot ara amb Pablo Iglesias i Ada Colau, defensen una monarquia corrupta i una transició controlada per l’Exèrcit; amb uns governs del PSOE i del PP que s’han dedicat a saquejar el país per mantenir privilegis amb el suport de les famílies polítiques franquistes, i amb una Justícia al servei del nacionalisme espanyol que ha permès que les fundacions feixistes cobrin subvencions de l’Estat i que el dictador tingués, fins fa pocs dies, un mausoleu, és absolutament impossible pactar res, perquè en el seu ADN porten incorporats la mentida, l’estafa i el crim. Mai no compleixen res.
Per tant, només podem resistir i intentar desemmascarar, ara també gràcies a Europa, la verdadera realitat d’Espanya. No podem acceptar el xantatge. Tenir ostatges sempre és un acte criminal.
«Pluja de gener, fa créixer l’herba». Aquesta dita popular resta desbordada enguany per la gloriosa llevantada que ha enaiguat, sallentment i esponerosa, mig país —de sud-est a nord-est— i que ha posat a l’ordre del dia com n’estem de prop de la fi dels temps humans. O, com ens diria un pagès d’aquests contrades, un que treballa la terra encara com en l’antigor, no pas com aquell que es queixa que la Tordera perquè el riu se li ha cruspit cent mil escaroles (!), «la naturalesa fa el seu camí, caigui qui caigui i peti qui peti». Inexorablement.
Aquestes terres de la muntanya del Puigsacalm, de la plana d’en Bas, estan ara en peu de guerra per la variant mal dita de les Preses —que s’ha posat a informació pública. No la volen ni esperen que es faci i com a mal menor en voldrien un altre traçat que no trinxés la connectivitat del Fluvià de tota aquesta riquíssima terra (no n’hi ha ni un pam sense conrear). Però el progrés fins a l’infinit i l’estultícia de l’establisment a l’entorn de l’Eix del Porc sembla que tenen més poder que tibar la corda de la fi d’aquest món fins a l’infinit.
I, precisament, tot aquest territori va restar inundat de cap a cap just per on es vol fer la sacrosanta variant de l’inacabat Eix Transversal fins a Olot i Girona.
A 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res
Mals auguris? Potser sí, però els científics —sovint els últims micos a fer-ne cas— ja fa temps que ho pregonen i si ara en sabem més res, d’ells i del que clamen, és gràcies, precisament, a joves valentes i sense pèls a la llengua com Greta Thunberg. N’hi ha més: som a 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res.
Des de 1947, experts del Bulletin of the Atomic Scientists han establert el rellotge per a l’Apocalipsi, que simbolitza el final del món a mitjanit. Quan es van actualitzar per última vegada, el van cofigurar a només 100 segons del final. Mai no havia estat tan avançat. Les principals amenaces per a la humanitat són la guerra nuclear i el canvi climàtic, però l’agreujament prové, per als científics, sobretot de la incapacitat dels responsables mundials de respondre a l’emergència ecològica.
How close are we to self-destruction? It has been 2 minutes to midnight since 2018. The #DoomsdayClock is used to illustrate threats to humanity & the planet. Every year, these extinction-level threats are assessed & a time is announced. https://t.co/On5ctR1CWKpic.twitter.com/2tUNXKyA7c
— Bulletin of the Atomic Scientists (@BulletinAtomic) January 23, 2020
Just fa uns dies van avançar les busques del rellotge a les 11 hores 58 minuts i 20 segons. Per tant, som a 100 segons de l’apocalipsi. Mai l’agulla no havia estat tan a prop de la fatídica hora. Anteriorment, havia arribat a les 23:58 h dues vegades: el 1953, durant les tensions de la Guerra Freda, i el 2018 a causa del canvi climàtic. «Hem trivialitzat un món molt perillós pel que fa als riscos de la guerra i de l’escalfament global», va dir Robert Rosner, president de l’oficina de Ciències i Seguretat del Bulletin.
Eines de control que erosionen
De moment, els científics no veuen cap esperança que el rellotge es faci enrere. «La humanitat continua enfrontant-se a dos perills existencials simultanis: la guerra nuclear i el canvi climàtic, que s’agreugen per la guerra de la informació, que afebleix la capacitat de resposta de la societat. La situació de la seguretat internacional és desastrosa. No solament perquè hi ha aquestes amenaces, sinó perquè els líders mundials han deixat que les eines polítiques internacionals que els gestionen els erosionin», escriuen.
La primera amenaça és la del retorn a la carrera d’armes nuclears, a causa del debilitament, si no la desaparició, dels tractats de proliferació. «Els conflictes polítics sobre els programes nuclears a l’Iran i a Corea del Nord encara no estan resolts i només empitjoren. La cooperació russoamericana en matèria de control d’armes i de desarmament és pràcticament inexistent », afirmen. «Una guerra nuclear que posi fi a la civilització —ja sigui llançada a propòsit, per error o simplement per icomunicació—, és una possibilitat real» descriuen.
Pel que fa al clima, els científics assenyalen el deteriorament d’esdeveniments climàtics extrems, incendis gegants, fusió de glaceres, grans inundacions… Estan contents de veure com es mobilitzen els joves arreu del món, però denuncien fortament la feble resposta política. «Molts científics utilitzen el terme emergència climàtica. Però les polítiques i les accions proposades pels governs gairebé no responen a cap emergència […] A les reunions de clima de les Nacions Unides de l’any passat, els delegats dels estats van pronunciar bonics discursos, però van presentar pocs plans concrets per a limitar encara més les emissions de CO2».
Finalment, aquestes dues amenaces existencials s’accentuen amb una guerra de desinformació. «Molts governs han utilitzat campanyes de ciberinformació per a sembrar la desconfiança de les institucions i entre les nacions, soscavant els esforços nacionals i internacionals per a promoure la pau i protegir el planeta.» Sense oblidar que aquestes amenaces visibles amaguen altres fonts d’inquietud com el desenvolupament d’armes autònomes controlades per intel·ligència artificial, la guerra per l’espai, el desenvolupament d’armes supersòniques o l’amenaça d’epidèmies, com la que es produeix a hoes d’ara a la Xina amb la sobtada aparició del coronavirus.
La presidenta del Bulletin of the Atomic Scientists, l’experta en geopolítica energètica Rachel Bronson, no té paraules prou dures per a denunciar la situació: «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”». Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019. I afegeix: «Ara ens trobem davant d’una veritable emergència: una situació dels afers mundials absolutament inacceptable, que ha eliminat tot marge d’error o possibilitat de més endarreriments».
Com també diu una altra dita: «A despit del febrer, al març la garsa fa el niu i pon molt bé». O sigui que tenim encara cent segons, si no aquest febrer, serà al març.
Jorge Moragas, excap de Gabinet de Mariano Rajoy, viu ara a les Filipines exercint el càrrec d’«embajador del Reino de España». Viu molt tranquil; fins i tot va participar com a jurat en l’elecció de Miss Filipines 2019.
Austràlia crema i els animals moren per centenars de milers. El senyor Moragas era amic de Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrussola i que cobrava del comissari Villarejo.
«Les muntanyes enceses clamen al cel unes gotes d’aigua. Els ocells s’han perdut.»
José Zaragoza, diputat del PSC-PSOE, home sense escrúpols, organitza la gravació de La Camarga entre les senyores Álvarez i Alicia Sánchez-Camacho, del PP de Catalunya i que avui viu refugiada a l’Assemblea de Madrid per cobrar un sou de diputada.
Els incendis a l’Amazònia i arreu del món posen en perill d’extinció moltes espècies animals. En canvi, els polítics corruptes, inútils, mentiders i criminals abunden cada dia més. Juguen brut i viuen amb bons sous. Aznar, Rajoy, Santamaria, Alfonso Guerra, Cospedal, Fernández Díaz…, n’hi ha a milers! Fins i tot el senyor del Fairy viu acollit a la Junta d’Andalusia.
El problema és que són ells els que cremen els boscos i els mars. Dediquen la seva vida al crim amb l’excusa de defensar dogmes. Els ulls innocents de totes les bestioles del món veuen que els imbècils no saben que són imbècils per imbècils. Ho cremaran tot, mataran milers i milers de vides i mai cap no serà jutjat ni empresonat. D’això, els imbècils en diuen «estat de dret».
La segona Edat del Ferro, també anomenada cultura Ibèrica, va del 550 aC al 50 aC. Aquest període es divideix en tres fases; l’Ibèric antic (550-450 aC), l’Ibèric ple (450-200 aC) i l’Ibèric final (200-50 aC). Durant aquest període, també, hi ha un hiat històric de cinquanta anys, concretament del 550 aC al 50 aC.
Segons la zona, els poblats ibèrics tenien unes dimensions o unes altres. Podien abastar 13 hectàrees al nord de la península Ibèrica o 50 hectàrees al sud, encara que existeixen evidències de poblats ibèrics més amplis. Se solen localitzar en zones elevades, però també n’hi ha en zones planeres. Aquests poblats estaven emmurallats totalment o parcial dependent de l’orografia del terreny. A més d’aquesta localització estratègica defensiva, els assentaments ibèrics es troben en zones molt ben comunicades, sigui a prop de rutes interiors comercials o de ports.
Són destacables les complexes estructures urbanes de les societats ibèriques des de temps antics, però no en tot el territori peninsular. Aquest urbanisme va començar a la baixa Andalusia, on hi havia els tartessos, pioners de la vida urbana a la península Ibèrica, per bé que influenciats pels fenicis. Per tant, podem atribuir a les colònies fenícies el sorgiment de l’urbanisme dins la cultura ibèrica, que es va anar expandint per tot el sud-est i el llevant peninsular.
Els estudis que s’han fet als poblats ibèrics d’arreu del continent apunten que van estar ben planificats abans de la seva construcció. La disposició de les cases, carrers o altres edificacions de caràcter singular apunta que sabien perfectament on volien que es localitzés cada estança, tot distingint les àrees domèstiques de les fabrils.
Els carrers estaven molt ben detallats i les cases eren bastant complexes, amb diverses estances d’usos i funcions diferents i, en ocasions, associades a patis exteriors. Les dimensions de les cases són diferents segons el poblat, però sovint n’hi ha una que destaca de la resta, la que seria la residència de l’aristocràcia tot i que arquitectònicament no difereix de la resta. És, doncs, una evidència de la forta jerarquització que existia en les societats ibèriques.
Un altre tret important de l’urbanisme dels poblats ibèrics és la poca atenció que atorgaven als espais públics. De fet, les cases estaven molt a prop les unes amb les altres i no havia espais entremig.
Tots els edificis estaven fets de pedra i materials peribles, encara que hi ha poblats que estan fets únicament i exclusiva de pedra.
L’arc iris al Mallol. [Foto: Xavier Borràs.][Report de Xavier Borràs.]
Cau desembre i, amb ell —amb temperatures altes en ple Nadal–, un nou any, 2019, amb molt poques llums i massa ombres. Encara que a les darreries de cada any (i no fineix cap dècada, com ja s’han apressat a manifestar des d’alguns mitjans) se sol fer un resum d’allò que hom considera més destacat, només voldria subratllat quatre pinzellades sobre alguns records esparsos que, si fa no fa, crec que han aportat interès a l’edevenir vital.
De Greta Thunberg a Martí Boada
De primer, podríem dir que ha estat l’any, arreu del planeta, de la presa de consciència sobre l’emergència climàtica que, per molt que poderosos i empreses la vulguin disfressar, no és atra cosa que una emergència ecològica, que hauria de comportar un canvi real i d’arrel (radical) en el nostre quefer individual i col·lectiu en tots els àmbits de producció, consum, mobilitat, oci… Si ara se’n comença a parlar és gràcies a una jove sueca que molesta i molt (i que per molt anys ho pugui fer): Greta Thunberg. Alguns nouvinguts al món d’aquesta emergència ja es proclament ecologistes de tota la vida (com hi ha, ara, tants d’independetistes de tota la vida) i fan mans i mànigues per a sortir a la foto dels «bons homens (i dones)» sostenibles.
Però, certament, no han descobert la sopa d’all, perquè ja fa gairebé quaranta anys que una minoria malda l’avís de l’emergència. M’ho recordava, precisament, fa uns dies l’amic Nan Orriols, que em va fer arribar una entrevista imperdible, d’obligada lectura, que Vilaweb li va fer aquest passat juliol al docto en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada, vell conegut del món ecologista. Boada hi diu veritats feixugues, que cal entomar i reflexionar-hi. Després de constatar que som el país amb més densitat forestal d’Europa, diu que «el mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics».
Mentrestant, ens assabentem per fons fidedignes i estudioses que el 75% de les espècies i el 58% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació desfavorable a Catalunya. Per això s’hi comença a treballar amb el Fons de Patrimoni Natural creat pel Govern com «una eina clau per a millorar la biodiversitat a Catalunya, que suposarà un salt endavant en la gestió activa d’aquest àmbit».
Política en majúscules
Pel que fa a la política, en majúscules i lluny del processisme que ens tenalla, també una recomanació que crec d’interès, ara que tant de moda s’ha posat de dir feixistes —especialment des dels ignorants i mediocres diesfressats d’«esquerra»— a tothom qui reivindica la identitat com a consubstancial de la independència o que hi ha hagi prou gent amb opinió pròpia sobre com encarar el fet que en diuen «migratori» (més enllà del bonisme multiculti), per posar dos exemples nostrats. Vila (no us perdeu el seu Dietari a destemps) ho diu prou clar a l’article Ètnic: «No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco».
L’autor, entre d’altres, d’Un estiu a les trinxeres (Edicions 62, 2015), fonamenta qu totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. «Si la immigració —escriu— s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país». Més contundència: «Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme».
Amb aquesta malèvola perspectiva, en què els patriotes són assenyalats com si fossin el dimoni o alguna cosa pitjor, pel cap baix, per dir la realitat, esperem que el darrer any d’aquesta dècada, el 2020, sigui més beninge per a tothom, especialment per als catalans que en encara creuen amb la força de la raó (i no amb la raó de la força, senyor Buch!). I tal com diu en Vila, «la idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia».
[No voldria acabar aquestes darreres notes de l’any sense tenir un record emocionat per als meus oncles Angelina Calvo i Lluís Iglésias, que en un període de mig any just han traspassat primer l’una i després l’altre. Us ompliria de records i vivències amb ells, però ara, només vull tenir-los presents entre els que, malauradament, no hi són. Us trobaré a faltar, estimats!]
Passa que la societat civil, que vol dir la societat torturada per la societat no civil que és el poder judicial–militar–legislatiu–executiu al servei de la monarquia imposada; passa —deia— que mentre uns viuen una paràlisi perquè veuen perillar els seus privilegis, altres que ja viuen en el segle XXI parlen del canvi climàtic, de nous sistemes econòmics i socials i de més democràcia, i ho fan al carrer tot manifestant que no estan disposats que la mentida sigui la veritat absoluta de la dictadura de buròcrates que hem de suportar.
Mentre uns no tenen lletra per a l’Himno nacional español, la Rosalía fa ballar el món sencer i explica la vida des de la llibertat, el feminisme i la intel·ligència.
Tot va molt de pressa, com un immens tsunami que espero que passi per sobre d’aquesta casta de cràpules que han saquejat el país.
I si féssim presidenta de la república la Rosalia?
Francis Fukuyama (Chicago, 1952) ha publicat un assaig sobre la decadència política. El cert és que ha d’actualitzar contínuament les anàlisis perquè la decadència es retroalimenta constantment. El mateix passa amb les previsions sobre les conseqüències del canvi climàtic.
És evident que la decadència neix de la burocràcia, el dogma, el servilisme i l’estupidesa, i és exactament això el que representen, en general, la majoria de la classe política actual. A Espanya, amb l’agreujant que no va participar en la Segona Guerra Mundial. El règim que neix el 1978 manté intactes les imposicions feixistes de la dictadura del general Franco. El rei, imposat, i la Constitució es fa sota el control dels militars.
Els beneficiaris econòmics del règim del 78 han estat fonamentalment el PSOE i el PP, que pacten amb els oligarques financers, l’Església, l’Exèrcit, la Magistratura, etc. S’han beneficiat escandalosament del sistema, mantenint a tort i a dret que Espanya és un estat democràtic i que té divisió de poders. És fals. En tot cas, té divisió d’interessos, sobretot quan una part important dels catalans diuen que estan farts de viure en un estat oligàrquic i corrupte i l’Estat els reprimeix en nom de la democràcia. Una vergonya.
Però el més repugnant que es pot veure en política és quan, per interessos personals i per poder gaudir del poder, un personatge com Pablo Iglesias pacta secretament amb Pedro Sánchez per seguir amb el règim del 78. El pacte signat davant les càmeres de televisió, amb abraçada inclosa, és un dels actes més decadents i repulsius que es poden oferir a una població que, farta de pallassos, acabarà sortint al carrer per molt que els tribunals Constitucional i Superior i la Policia els reprimeixin en nom de la democràcia; més ben dit, en nom de la decadència.
Res no aturarà la crisi ecològica si no fem un cop de cap i canviem la nostra manera d’ésser en el món. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Després d’un temps sense poder escriure —aclaparat per una sobtada úlcera duodenal que em va fer jaure en un llit d’hospital i recuperar-me després a casa, a poc a poc, en bona companyia i amb bons aliments—, no us faré ara un capmàs a correcuita de tots els pensaments que m’han acuitat aquests mesos, de procés inacabable i repressió continuada, que deuen ser dos factors aritmètics que, vist el que passa, donen com a resultat quasi sempre l’eterna derrota dels postulats que clamen i reclamen la llibertat de la pàtria. Mentre s’anteposi el tacticisme ideològic i les estratègies ideològiques a la llibertat de Catalunya, de tota la nació, no ens en sortirem i continuarem sotmesos al jou castellà.
L’esperit dels temps crema a la llar. [Foto: Xavier Borràs.]
No és el canvi climàtic, estúpids!
Fa fred, com pertoca a aquestes alçades de la tardor, i el brou i la llar fumegen l’esperit dels temps. Vora els tions i les soques que crepiten a terra penso en això de l’emergència climàtica, de què parlem sovint a La Resistència. M’adono que tot i els advertiments, els capitostos de les societats d’això que en diuen «primer món» s’han aplegat aquests dies a la COOP 25 a Madrid —tot i la repressió exercida per aquest estat contra la nació catalana— i sota presidència de Xile —tot i la repressió exercida per aquets estat contra els seus ciutadans– per a no fer res pràctic, tret de gastar diners de l’erari públic i, també, contaminar (penseu, només, en les desenes de vols xàrter fets per anar i tornar amb tota la trepa de vividors que s’hi han aplegat).
Aquesta emegència climàtica, que aboca la humanitat a la sisena extinció, no es produeix per un casual ni és fruit de canvis atmosfèrics més o menys espuris. Tots els senyals, que els científics (molts dels quals porucs o lligats de peus i mans pels lobbys industrials i militars) ja han demostrat a bastament i que gran part del planeta ja nota en pròpia pell, porten a la mateixa conclusió: és una crisi ecològica, entesa com un totum revolutum que té a veure amb la nostra manera de produir, de consumir i d’ésser en el món.
Als Països Catalans el desenvolupament industrialista, iniciat en el franquisme i practicat durant decennis, ha afectat greument la salut ecològica dels sistemes naturals del nostre país i ha fet que avui siguem molt depenents de les importacions de productes energètics i de productes alimentaris. Tenim davant nostre un enorme repte: recuperar la salut ecològica dels sistemes naturals i avançar per a recuperar la sobirania energètica i alimentària, per a disposar d’una societat més lliure i més saludable.
La protecció de l‘agricultura i la ramaderia locals, no extensives, són fonamentals per a la preservació de l’entorn natural. [Foto: Xavier Borràs.]
Una República catalana amb energia neta
La política catalana hauria de tenir com a eixos rectors els Objectius del Desenvolupament Sostenible pel 2030, adoptats l’any 2015 per l’Assemblea General de Nacions Unides (ONU): «Preveiem un món en el qual el desenvolupament i l’aplicació de la tecnologia siguin sensibles al clima, es respecti la biodiversitat i sigui resilient. Un mónen el que la humanitat visqui en harmonia amb la natura i en què la vida silvestre i les seves espècies vivents estiguinprotegides».
En el cas de Catalunya, a més a més amb repte de fer realitat el mandat Primer d’Octubre, no podem posar el cap sota l’ala a l’hora de fer front als reptes globals. El darrer Informe del Club de Roma (La transformació és possible: Com assolir els Objectiusdel Desenvolupament Sostenible dins dels llindars planetaris), ho diu ben clarament: «És impossible l’assoliment, de forma integrada, dels Objectius del Desenvolupament Sostenible, si això es fa a partir del creixement convencional”». Abordar aquest doble repte no es pot fer amb les eines i els instruments polítics que ens han portat a les crisis actuals: crisi de l’Estat-nació espanyol, creixents desigualtats, destrucció d’ecosistemes, augment de la temperatura global, etc.
Aquesta és la raó per la qual cal és necessari crear noves eines i instruments polítics per construir un nou país al servei de la seva gent i en pau amb la natura. Ens hem de comprometre a bastir una República al servei de les persones, justa i solidària, on la lluitacontra el canvi climàtic sigui una prioritat i es dotin recursos necessaris per a la regeneració dels sistemes ecològics malmesos. Necessitem una República que exerceixi la seva sobirania sobre els béns bàsics comuns (sòls, aigua o energia) que ens ofereixen els sistemes naturals. Volem una República on la totalitat d’energia procedeixi de les fonts renovables, netes i no contaminants.
El paper dels mitjans de comunicació
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com «una veritat incòmoda». Tanmateix, actualment, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha restat a bastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís i cal reconèixer en primer lloc que el que ens ve al damunt, que ja comencem a patir, és una autèntica emergència ecològica a escala planetària. No es tracta, doncs, d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
De fet, cal amb urgència una nova manera de mirar la realitat, una nova visió de la vida, del clima i de les seves repercussions. Hem de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius.
Cal afrontar clarament els reptes de l’emergència climàtica, de la crisi ecològica. Caldrà un esforç informatiu de qualitat per acompanyar i donar suport a l’enorme procés de transició econòmica, productiva, social i cultural que la nostra societat haurà d’afrontar, i cal fer-ho amb prou temps perquè aquest procés es pugui fer de la forma més inclusiva i democràtica, amb justícia social i ambiental.
Arreu d’Europa i als cinc continents creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les dècades vinents. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant lustres han demostrat la seva tossuda incapacitat a actuar per al bé comú, sense cedir ni una engruna del seu poder i dels seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta qui està en joc.
