Orriols, Pujadas i Borràs durant la presentació a Barcelona de Robots, tòtils i cacanòries. [Foto: Montserrat Escayola.][Un report de la Redacció.]
Alguns hi vau ser, d’altres no vau poder venir a la presentació el passat dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona, al carrer Gran de Gràcia de Barcelona), de la possiblement darrera presentació del llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries,d’Esther Pujadas i Nan Orriols, en què la Montserrat, propietària de la llibreria, va fer uun bon calaix dedicat al cent per cent a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliatpolítics, especialment perquè l’acte va comptar amb força públic.
Gràcies al bon fer del nostre cineasta Albert Bagué, us podem oferir un resum videogràfic de l’acte, que va ser presentat per l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, que va destacar no solament que era obligat de fer-ho al barri on va néixer, la irredempta vila de Gràcia, sinó, també, en una llibreria que ha suportat els embats de la globalització tot mantenint-se totalment en la venda de llibres i publicacions exclusivament en català, tal com ja feia als anys vuitanta a la Gran Via de les Corts Catalanes, quan des de l’editorial El Llamp, de forma personal, l’editor Enric Borràs hi duia les novetats acabades de sortir de la impremta.
Nan Orriols, amb la seva peculiar bonhomia i humor àcid, sempre amb la cita a punt dels seus escriptors i pensadors preferits, va recitar, com a marc en el qual ens movem els sapiens, uns versos del gran poeta nord-americà Walt Whitman, de qui precisament enguany se celebrar el centenari del seu naixement, el 31 de maig de 1819 a West Hills (Nova York). La cita venia a tomb, és clar, del procés independentista i el judici farsa amb què el Regne d’Espanya vol continuar sotmetent tots els catalans. Els estats, en qualssevol de les seves formes, són una forma de coerció de la llibertat de l’ésser humà i Whitman, i Nan Orriols també, ho va copsar amb aqutre ratlles que cal inscriure amb pedres de motlle. Vet aquí el poema:
Als estats
Als estats o aqualsevol d’ells, o a qualsevol ciutat dels Estats, Resistiu molt, obeïu poc, Un cop l’obediència és inqüestionable, un cop l’esclavitud és total, Un cop l’esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d’aquest món mai no recupera la seva llibertat.
[Fulles d’herba, traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.]
La lingüista de capçalera dels resistents, Esther Pujadas, va escriure i llegir un conte exprés per a l’ocasió, que també ens plau molt de reproduir per a servar en la nostra memòria:
Robots, tòtils i cacanòries
Presentació d’Esther Pujadas
Ahir, tot i que estava ben encadarnat, vaja, que tenia una galipàndria de nassos i no parava d’eixavuirar, en Bernat va sortir de casa i es va dirigir a la taquilla culer per comprar entrades per al proper partit. A més, encara tenia agulletesde l’esforç d’abans-d’ahir, ja que la seva feina de fontaner a vegades li deixava els muscles ben cansats. No obstant això, no havia calgut en cap moment demanar un parte de baixa, tampoc no era tan greu.
A l’hora de pagar, ho va fer amb tarja (gairebé mai no utilitzava efectiu) i es va emportar un fulletó amb propaganda d’un restaurant en el qual, si demanaves un plat de barquetes i un altre de broquetes, et regalaven un xopet d’aromes de Montserrat per acompanyar les postres.
Tornant cap a casa va saludar en Carles, un veí del barri que és més alt que un sant Pau. Mai no ha entès d’on ve, aquesta expressió, si diuen que, en realitat, sant Pau era més aviat baixet…
En fi, ara tenia ganes d’arribar a casa i treure’s les katiuskes. Se les havia posades perquè amenaçava pluja, però al final no havia caigut ni una gota. Si la Nadina, la seva filla, en tingués ganes, podrien jugar al marro; o potser es connectaria una estona a internet i buscaria alguna informació a Google.
Ja tenia ganes que acabés l’hivern i arribés la primavera, especialment per veure com els camps verdegen i, durant uns dies, també vermellegen amb el roig escarlata dels pipiripips o gallarets (nom, aquest darrer, que sembla que fa al·lusió clara al color de la cresta del gall). És clar que això també vol dir que llavors s’acosta la canícula i ell, la calor, no la suporta gaire.
«Però…, potser que no pensi tan enllà», va reflexionar en Bernat. «Val més viure el moment, arribar a casa i, si tinc sort, algú em farà unes quantes cacanòries…».
Heu estat mai encadarnats? No trobeu gust a fer eixavuiros quan teniu una galipàndria? És correcte parte de baixa?
D’on prové el mot culer?
Hem de dir taquilla o guixeta? Fontaner o llauner? Tarja o targeta? Fullet o fulletó?
Teniu agulletes després de fer exercici físic intens? Us fan mal els muscles o els músculs?
Heu jugat mai al marro?
Sou més de katiuskes o de botes d’aigua?
D’on prové el mot Google?
Si voleu descobrir-ho, us convido a llegir Robots, tòtils i cacanòries.
Vistes des del cim del Puigsacalm aquest febrer de 2019. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Aquest passat mes de febrer no ha fet el temps esperat en un mes habitualment gèlid i plujós a muntanya. Un feixuc anticicló s’ha ajagut durant dies i setmanes al sofà de les valls, ha emboirat la plana de Vic i els plans del Segrià, i ha posat a la palestra, novament, l’emergència del canvi climàtic.
L’emergència del canvi climàtic i els mitjans de comunicació
Segons els científics, els canvis en els cicles solars han existit de sempre i han causat o causen tota mena de fenòmens meteorològics. Tanmateix, el que no ha existit sempre, sinó solament els darrers quasi cent anys, és la persistència de la pol·lució atmosfèrica, la contaminació dels béns naturals (aigua, sòls…) o la irrupció d’espècies invasores arreu, tot de causes que produeixen efectes no solament indesitjables sobre la salut del planeta i tots els éssers vius, sinó que comporten l’assumpció d’una consciència d’alerta davant del fet que, si no s’hi posa remei de forma immediata, ja no hi haurà marxa enrere (tal com avançàvem en les darreres Notes esparses…, quan donàvem notícia del naixement del grup d’àmbit mundial Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, i l’anomenada «Declaració de Barcelona».
El pròxim 14 de març es farà públic un manifest, signat per multitud de personalitats, per a alertar sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació pel que fa a l’enorme repte que la nostra societat té plantejat davant l’emergència climàtica. Es tracta d’una realitat que ja tenim al damunt, amb conseqüències ambientals, energètiques, socials, polítiques, culturals, etc. sense precedents històrics. És el repte més greu que té i ha tingut mai la humanitat, i per tant, naturalment, també el nostre país.
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com “una veritat incòmoda”. Però ara, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha quedat abastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís, hem de reconèixer en primer lloc que el que estem enfrontant és una autèntica emergència climàtica a escala planetària. La comunitat científica és molt clara al respecte. I ja no es tracta d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
És en aquest context el manifest farà una crida, tant als òrgans rectors dels mitjans de la CCMA (Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya), com als professionals que hi treballen, per a complir amb aquesta responsabilitat envers la societat a la que serveixen, especialment «perquè el paper dels mitjans públics de comunicació és fonamental per a traslladar al conjunt de la ciutadania un tractament del tema amb rigor, responsabilitat, serenitat, però a la vegada amb claredat, coherència, sense eufemismes ni embuts, de forma no marginal,sinó proporcionada a la seva importància, tant en els serveis informatius com en els meteorològics, com en altres espais de gran audiència».
El manifest advoca de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. «O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius. I per a aquesta nova mirada, els mitjans públics han de jugar un paper fonamental».
Arreu d’Europa i del món creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les properes dècades. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant dècades han demostrat la seva tossuda incapacitat per a actuar per al bé comú, per a no cedir ni una engruna del seu poder i els seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta esl qui estan en joc.
Aquesta emergència climàtica corre en paral·lel a casa nostra sobre què volem ser quan siguem grans: si esclaus d’un Regne genocida o partícips en una República lliure. Totes les històries de l’entemig —incloses les farses judicials i els múltiples paranys electorals— són falòrnies que duen a l’Enlloc habitual de genuflexió i falgel·lació pròpia dels victimistes. En aquest sentit, voldria recordar que a la nació catalana hi tenim insta·lades quantre centrals atòmiques, dites nuclears, que ens tenallen de mans i peus per a ser independents energèticament parlant.
Maria Dolors Orriols en una fotografia de l’any 2000 [Arxiu del Pen Club.][Un report de Xavier Borràs.]
Si bé és cert que l’any 2018, en què va esdevenir el desè aniversari de la mort de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1904-2008), va passar sense pena ni glòria, actualment alguns fets fan pensar en el just rescabalament de l’autora, entre d’altres, de l’emblemàtica i grandiosa obra El riu i els inconscients: ja es disposa, d’una banda del Fons documental de l’escriptora —de què ja vam parlar al número 14 de La Resistència—, donat pel seu fill, el físic i també escriptor Antoni Lloret; ben aviat, a més, s’anuncia la publicació el mes de maig vinent del llibre biogràfic Maria Dolors Orriols, viure i escriure, a cura de Montserrat Bacardí —a qui devem, també, el magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»—; i, finalment —encara que més tard del que voldríem— la reedició, per Adesiara, precisament, d’El riu i els inconscients cap a l’any 2022.
Es tracta, doncs, de tres bons pilars —en què han contribuït tant Barcardí, com Antoni Lloret i Nan Orriols, així com la Universitat de Vic— per a situar Maria Dolors Orriols al lloc d’alt nivell que li pertoca en l’àmbit de la literatura catalana. La mateixa Montserrat Bacardí ens en dóna algun detall a la «Presentació» del llibre ja esmentat (encara inèdit), Maria Dolors Orriols, viure i escriure:
«La nostra porta d’entrada al món narratiu d’Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols — avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia.
»Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, amb qui era compartida?… Quan les peces no acabaven d’encaixar, recorríem a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents —infatigables davant la nostra insistència.»
Sovint s’ha especulat sobre el minso paper que, fins ara, se li ha atorgat a Maria Dolors Orriols no havia en l’àmbit de la literatura catalana: potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que va tenir molta llibertat d’acció.
Tanmateix, alguns mai no hem deixat de preguntar-nos sobre el dolós i inexplicable silenci que ha planat sobre la seva obra, que ara, a les portes de la publicació de la biografia de Bacardí i l’anunciada reedició d’El riu i els inconscients, comença a sortir a la palestra, d’on no havia d’haver caigut mai, per a il·luminar-nos.
Joan de Serrallonga en un gravat romàntic [Il·lustració: Arxiu LR.][Un article de Clàudia Masó.]
La història
Joan Sala i Ferrer, més conegut com Serrallonga, va néixer l’any 1594 a la Sala de Sant Martí de Viladrau (Osona), una antiga fortificació senyorial situada en un petit turó als peus del Montseny. L’any 1618 se n’anà de la Sala de Viladrau i es casà amb la pubilla Serrallonga de Querós, un poblet de les Guilleries. És a partir d’aquest moment que Joan Sala i Ferrer fou anomenat Joan de Serrallonga.
Tot sembla apuntar que el medi familiar del bandoler, tant el propi com el dels Serrallonga de Querós, fou el d’una pagesia benestant. Totes dues famílies eren propietàries de patrimonis rurals, sobretot per l’acumulació de masos rònecs o abandonats, però que, tot i així, «no aconseguien de dissimular completament una relativa precarietat, producte possiblement de desequilibris reiterats al si de les respectives unitats familiars» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 31).
Cap a les segona meitat del segle XVI els Sala s’aparellaven amb altres pairalies benestants. Així, Joan Sala, el pare del futur bandoler, es casava l’any 1579 amb una jove de la casa Ferrers de Sant Pere Desplà, qui seria la mare del famós Serrallonga juntament amb cinc fills més. Del segon matrimoni de Joan Sala arribaren tres fills més, tots tres mascles, i tots tres bandolers.
Com els Sala de Viladrau, els Serrallonga de Querós també eren una família de pagesos adinerada, propietaris dels masos Serrallonga, Querosa i la Brossa. «El casament de la pubilla Serrallonga amb Joan Sala, l’any 1618, es féu amb “autoritat, decret i consentiment” del senyor local, Antoni Vila i Savassona; una fórmula que tant pot significar una onerosa submissió feudal dels Serrallonga com una relació privilegiada de la família amb el seu senyor directe i jurisdiccional» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 33).
Joan Sala i Margarida tingueren, entre 1619 i 1629, cinc fills. A la Serrallonga de Querós hi vivien aleshores un total de dotze persones pel cap baix, moltes de les quals estaven incapacitades per a treballar, per tant, no és del tot estrany que Joan Sala, Serrallonga, comencés la seva carrera de proscrit. Era habitual, en la Catalunya dels segles XVI i XVII, que els pagesos i els bandolers treballessin junts d’alguna manera. Els primers, podien ocultar els botins de petits robatoris dels segons o els facilitaven amagatall. De fet, l’any 1626 Serrallonga és descrit, en un memorial del governador de Catalunya, com un home de vida pacifica, dedicat al camp i al bestiar però que, també, sovint, sustentava la seva «quadrilla» i n’aplegava botí.
Les mateixes declaracions del bandoler Serrallonga ens han deixat una explicació prou detallada de les circumstàncies que el portaren, durant la primavera del 1622, a la vida bandolera. Un dia del mes de març de 1622, Serrallonga prengué un parell de capes de pastor que li oferí el bandoler Miquel Pandís. Tot seguit Serrallonga cometé la imprudència de confiar-se a un amic seu, Miquel Barfull, visitant freqüent de la Serrallonga de Querós. Barfull, però, va trair-lo quan va descobrir que els germanastres de Serrallonga havien robat i venut una mula de la seva mare. El conflicte acabà amb Barfull assassinat per Serrallonga. Així, va començar la seva vida de proscrit. Tenia aleshores uns vint-i-vuit anys aproximadament i era d’aspecte robust, morè, barbut i amb bigoti.
Durant tres o quatre anys Serrallonga fou un bandoler sense gaire nom ni protagonisme. Se sap que a principis de 1623, Serrallonga, el seu mig germà Segimon i alguns seus companys cometeren un substanciós robatori (possiblement el primer de Serrallonga) a la masia Saguer de Jafre. S’endugueren tota l’argenteria i pedreria de la casa: tasses, culleres de plata, anells d’or, molta moneda, una cadena d’or, molta roba de lli i llana, i unes quantes llonganisses. Tot seguit, es van amagar a bosc i es van repartir el botí en parts iguals. Durant aquest mateix any, Serrallonga cometé més robatoris, tant en cases de pagès com en camins. De fet, un dels escenaris més comuns per a assaltar eren les cruïlles de rutes comercials importants, ja que els camins gironins oferien la possibilitat d’espiar el tràfec entre Barcelona i Girona o entre Girona i Figueres o Perpinyà. També, per terres de la Garrotxa, sobretot a les poblacions del vessant oriental de les Guilleries i del Collsacabra.
Pels voltants de 1626, Serrallonga i la seva colla guanyaven aliats i freqüentaven les emboscades al camí de Barcelona a Vic. És sabut que Serrallonga i els seus tenien un cert respecte pels viatgers aristocràtics i, fins i tot, en ocasions, no els assaltaven. Una altra activitat regular de la colla del bandoler de Viladrau era el segrest i el rescat de persones benestants i, a vegades, també, feien de sicaris. Els Nyerros eren els membres d’un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del segle XVI i al començament del XVII. El bàndol rival eren els Cadells, amb qui mantenien una lluita constant. «Les vinculacions senyorials de Serrallonga no fan sinó reforçar la hipòtesi de la seva adhesió al bàndol d’Antoni Vila. Aquest era, recordem-ho, senyor jurisdiccional de Querós, i els seus parents més immediats, els Vilademany, eren senyors jurisdiccionals de Viladrau, i senyors directes, alhora, de la Sala de Viladrau, el clos pairal del bandoler.» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 41).
L’altre bàndol era el dels Domènec, senyors dels mas Barri de Tona, qui eren del partit dels Cadells; en canvi, Antoni Vila era del bàndol dels Nyerros. Es diu que Serrallonga seguia els passos del seu cèlebre antecessor Perot Rocaguinarda: actuar freqüentment com a seguidor armat d’una bandositat feudal. Com en el cas de Rocaguinarda, però, «el suport envers Serrallonga i la seva quadrilla no provingué tothora ni únicament dels senyors locals guerrejants» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 44). Els principals còmplices o fautors dels bandolers eren les famílies o la parentela i, altres cops «no eren sinó un exponent de les prerrogatives dels senyors jurisdiccionals, que mantenien i emparaven els seus lacais armats mal fossin bandolers regaliats o perseguits per la justícia reial» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 45).
Els refugis de Serrallonga i la seva colla eren molts ja que tots plegats trobaven acolliment regular a Viladrau, Susqueda, Rupit, Taradell, Querós, Vilanova de Sau, Tavertet, Savassona i més ja que, el parentiu d’alguns membres de la colla de Serrallonga multiplicava les llars amigues. Alguns rectors, a part de proveir-los de menjar, haurien estat alhora espies dels bandolers i aquests rebien, també, ajut de pastors, llenyataires, altres homes del bosc i dones desvalgudes, vídues sobretot. La tardor de 1627 començà el «regnat» de Serrallonga amb la desfeta dels germans Margarit, que eren aliats seus. Es retiraven al refugi francès (ja que hi havia membres francesos a la quadrilla) cap a la tardor i tornaven quan arribava la primavera, on els escenaris principals de l’actuació del bandoler i la quadrilla va continuar essent la mateixa.
El renom de Serrallonga tingué com a conseqüència un enduriment de la persecució i, alguns perseguidors, en sortiren molt malparats. Durant els següents anys, Serrallonga i la seva colla patiria una gran quantitat de persecucions que els obligarien a salpar cap a Leucata, però, durant el trajecte, Serrallonga es marejà i hagué de desembarcar a Elna, on es va quedar dos mesos, protegit pel senyor de la baronia dels Vivier. A continuació, passà una llarga temporada a Nyer i finalment baixà altre cop cap a les Guilleries.
El recorregut que va fer Serrallonga, juntament amb Joana Massissa (la vídua d’un moliner que el bandoler havia raptat a prop de Sant Joan de les Abadesses), des de Nyer fins les Guilleries, va ser possible gràcies als barons de Nyer i Vivier, que en diverses ocasions els ajudaren a esquivar els oficials reials que volien atrapar al bandoler.
França, que va ser el refugi i sovint la salvació de Serrallonga i els seus, també fou la seva perdició. Alguns senyors francesos van saber treure profit de l’acolliment donat als bandolers i així caigueren, a principis del novembre de 1631, alguns membres de la colla de Serrallonga. Molts d’aquests van acabar traint el seu capitost i col·laborant en la captura de Serrallonga a canvi de la remissió de les autoritats reials.
La persecució del bandoler de Viladrau va augmentar l’estiu de 1633. El virrei, duc de Cardona, va convocar una quantitat de sometents i batlles locals de les àrees de refugi de Serrallonga per tal d’acorralar-lo i tallar-li el pas. Serrallonga, acompanyat únicament de Joana Massissa, va intentar cercar amagatall a Santa Coloma de Farners, on va ser traït per l’hereu del mas on s’aixoplugava i, finalment, capturat el dia de Tots Sants. Aquest dia va ser la fi del famós bandoler de la Sala de Viladrau.
Serrallonga va ser traslladat a Barcelona, on el van torturar i executar el dia 8 de gener de 1634, amb quaranta anys. Serrallonga va ser assotat cent cops i, finalment, un cop mort, esquarterat en quatre trossos i, per acabar, li van penjar el cap en una de les torres del portal de Sant Antoni. A conseqüència dels actes de Serrallonga, les seves propietats van ser cremades per la justícia reial de Barcelona.
La llegenda
La història i la llegenda de Serrallonga són ben diferents. L’imaginari popular va alterar la figura del bandoler i el va omplir de facultats i compromisos que no va adquirir mai. La llegenda assegura que Serrallonga robava als rics per donar el botí als pobres o que va rescatar Joana Massisa dels Nyerros. La vida del bandoler va transformar-se en objecte de cançons populars, obres teatrals, romanços o balls parlats. El ball d’En Serrallonga és considerat el ball parlat més popular de Catalunya.
El ball d’En Serrallonga
Aquest ball va néixer en els llocs on el famós bandoler va actuar, però la popularitat del ball es va estendre per altres comarques, on les característiques del ball canviaven. Unes quantes poblacions on s’ha documentat el ball (en total, vuitanta-vuit) són, per exemple: Vic, Barcelona, Campdevànol, Manlleu, Mataró, Olot, Ripoll, Terrassa, Reus, Elna, Tarragona, Vilanova, Vilafranca i més.
«Els balls dels bandolers es caracteritzaven per l’abundància de descripcions esgarrifoses que servien per a meditar i instruir-se. A més, contenien una moralitat subliminal que es traduïa en discursos defensors de la justícia espanyola i de la seva persecució de bandolers.» [Sotorra Figuerola A. (2008), «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda», Pedralbes, 28, pp. 445-458].
Els historiadors difereixen quant al moment que va aparèixer el ball per primer cop; per exemple, Milà i Fontanals assenyala que el ball va néixer just després de la mort de Serrallonga, en canvi, Francesc Curet, el situa a finals del segle XVII. En alguns llocs el ball de Serrallonga ha perdurat fins el segle XX i, fins i tot, en les últimes dècades, en algunes poblacions, s’ha intentat recuperar. Els personatges del ball varien segons les versions, tot i que hi ha tres personatges fixos que hi apareixen sempre: Joan de Serrallonga, Joana Massisa i el fill il·legítim dels dos, que rep el nom de Xiquet.
Les armes de foc tenien un paper important dins la coreografia, les quals eren disparades, si les autoritats ho permetien, en moments crucials del ball. «Aquest espectacle popular, durant el segle XVIII i XIX, va tenir un gran èxit, i a partir de les versions de les Guilleries i de la Plana de Vic es va estendre pertot Catalunya mentre s’anaven creant noves versions. El ball es representà amb poques interrupcions des de pràcticament el 1634 fins el segle XIX.» [Sotorra Figuerola A. (2008), op. cit].
Bibliografia
GARRICH, Montserrat; KOVÁCS, Lenke; MASSIP, Francesc; TORRES, Xavier, Serrallonga, déu vos guard, Centre d’Estudis del Lluçanès i Ajuntament de Perafita, 2004, 1a ed.
SOTORRA FIGUEROLA, Ariadna, «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda>> Pedralbes, 28, p. 445-458.
Aquest gener fa un any que vaig encentar aquestes Notes esparses… A banda d’alguna peça anecdòtica o de fets puntuals narrats des de just sota l’eminent Puigsacalm, potser ja us haureu adonat que moltes de les qüestions que hi he plantejat tenen a veure amb la interacció humana en el planeta, que a causa de la tossuda persistència que exerceix en el món natural amenaça, ara ja a marxes forçades, amb la seva desaparició. Continuarem, si m’ho permeteu, perquè com a resistents no podem restar indiferents a la barbàrie que el capitalisme ha menat en els darrer dos-cents anys a la Terra.
Rebel·lió o Extinció. La Declaració de Barcelona
En aquest sentit —una visió que pot semblar apocalíptica, però que és un advertiment que ja no té marxa enrere—, ens arriba, de la mà de diversos científics i activistes, la «Declaració de Barcelona» que promou d’uns mesos ençà un moviment internacional. de desobediència civil anomenat Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, és a dir un caixa o faixa davant els perills que pot comportar l’acceleració, ja comprovada científicament, del canvi climàtic.
Des de La Resistència creiem que cal promoure i difondre iniciatives com aquesta, a la qual ens adherim i sobre la qual estarem molt atents i disposats a col·laborar-hi en la mesura de les nostres possibilitats.
La «Declaració de Barcelona» argumenta que «la humanitat es troba davant d’un esdeveniment sense precedents en la seva història: la pujada constant de la temperatura per causa de l’augment de la concentració a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, conseqüència d’un sistema econòmic capitalista (en les seves diverses formes) basat en el creixement econòmic il·limitat, la crema de combustibles fòssils i en la depredació d’uns béns naturals que són limitats, posant l’economia per sobre del planeta i de les persones, en definitiva, per sobre de la vida».
La ciència és clara davant aquesta dinàmica, que si no és corregida immediatament, ens catapultarà a la destrucció de la biosfera i al sisè esdeveniment d’extinció massiva i ens enfrontarem a la catàstrofe si no actuem de manera ràpida i sòlida. L’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), organisme internacional que depèn de l’ONU, en l’últim informe presentat l’octubre de 2018 ens dóna de temps fins al 2030. «Si no actuem ara mateix, en molt poques dècades el clima que tindríem a Catalunya seria l’equivalent al del nord d’Àfrica», diuen a la Declaració.
Les demandes que es fan, en sintonia amb les que fa el moviment internacional són bàsicament tres:
Els governs han de dir la veritat sobre la gravetat de la nostra situació, han de revertir totes les polítiques que no s’ajusten a aquesta posició i han de treballar conjuntament amb els mitjans de comunicació per transmetre la urgència de la transició, incloent-hi el paper que els hi pertoca a les persones, a les comunitats i a les empreses i organitzacions.
Els governs, cooperant entre ells, han de promulgar polítiques jurídicament vinculants per reduir de forma ràpida i dràstica les emissions de carboni tal i com demanen els científics i prendre mesures addicionals per eliminar l’excés de gasos d’efecte hivernacle no basades en somnis tecnològics inexistents.
Necessàriament, aquestes demandes requereixen iniciatives i mobilitzacions de grandària i abast semblants a aquelles promulgades en temps de guerra.
«Tanmateix —afegeixen—, no confiem que els nostres governs facin els canvis audaços, ràpids i a llarg termini necessaris per aconseguir-ho i no tenim la intenció de donar més poder a la classe política. En lloc d’això, proposem assemblees ciutadanes que impulsin i supervisin la revolució ecològica i social, creant una democràcia adequada.»
Aquesta rebel·lió necessita l’aportació de molta gent, de cadascú des de les seves possibilitats, capacitats i sensibilitats. Us hi uniu?
Els mitjans de comunicació i les agències de salut escometen els ciutadans amb centenars de missatges sobre l’alimentació que ens cal. En els darrers anys es parla molt d’alimentació natural: aquest o aquell brou, diuen és «natural», les magdalenes són «naturals», o, si fa al cas, de «proximitat» o «kilòmetre 0» i, encara més, si cal «ecològiques», «orgàniques» o «bio»…
Però, anem a pams, què significa o què es vol significar quan es promou com a «natural» un aliment. O, encara, si ens ho qüestionem d’una altra manera: «natural» vol dir que és més bo? Hi ha algun aliment realment «natural», tret de la caça, els fruits del bosc i els de la mar? Anem a l’arrel: «natural» vol dir que pertany a la natura, que és produït per la natura, no degut a la mà de l’home.
Totes aquestes verdures i hortalisses són naturals? [Foto: Arnaud 25/Wikipèdia.]
Posem el cas d’algun brou natural que es ven en tetrabriks (molt natural, això, per cert): d’on provénen les verdures? O les carns, si fa al cas que no sigui de verdures? Hi ha alguna hortalissa, verdura, pollastre, vedella, xai…, susceptible de ser emprat en un brou que sigui natural? No és menys cert, doncs, que tots els aliments, especialment els industrialitzats i empaquetats, sofreixen processos artificials de transformació? Encara que, fins i tot, algun altre brou el bategin com a «casolà» (com si l’haguessim fet nosaltres a casa), s’allunyarà, pel seu propi procés de collita dels ingredients, emmagatzematge, conservació i producció, d’alguna cosa semblant a allò que ens proveeix la natura.
Altrament, per bé que els productes anomenats de «proximitat» o de «quilòmetre zero» tenen l’avantatge que no contribueixen tant a l’insostenible canvi climàtic —especialment pel fet que el transport d’aquests productes és molt menor al que pot comportar tenir tot l’any fruites i verudres provinents de distàncies siderals—, la seva producció extensiva sí que comporta grans despeses energètiques de combustibles fòssils (i això sense comptar amb els agrotòxics que s’hi fan servir).
A muntanya, certament, ho tenim més fàcil que a les metròpolis: per exemple, al voltant del mercat municipal d’Olot, especialment els dissabtes, s’hi apleguen les pageses —hi són majoria les dones— que només hi porten allò que han plantat elles mateixes, el que és de temporada, tot conreat amb paciència i, majoritàriament, sense res més que els estris de fa segles, la terra i l’aigua (si n’hi ha o si cau). Hi confio més que cent mil aliments dits «naturals» o «casolans».
En alguna altra nota ja incidirem en els termes «ecològic», «bio» o, això tan progre del «comerç just»…
The Hearth of Trees (2007), de Jaume Plensa. [Foto: Montserrat Escayola.]
Jaume Plensa: el cor dels arbres i el cor dels rius
De tot aquest desori que ens envolta, l’art i els artistes n’han dit i fet coses d’un gruix considerable. L’un d’ells, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) —tants d’anys, fins a 22, injustament oblidat per l’establishment petitburgés de la metròpoli i les capelletes vàries—, gràcies a la iniciativa del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es qüestiona la contemporaneïtat amb la seva imponent i inquietant obra, que, mostra a l’inici de l’exposició amb un interrogant gegant fet de metall (Firenze II, 1992).
L’exposició (que es pot visitar fins 22 d’abril d’aquest 2019), és breu però igualment contundent. Especialment, em van colpir les peces —situades al pati del darrer del museu (una experiència que és la primera vegada que s’hi produeix)— The Hearth of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016).
En aquests temps que el cretinisme la campa en el món dit cultural, aquesta alenada de Plensa, amb els seus silencis i interrogacions, aporta un espai de llibertat creativa sense parió que, també, ens fa qüestionar la nostra petjada en aquest món. No us la perdeu!
Arriba l’hivern de ple, encara que sense pluja o neu destacables, però amb boires i freds intensos a les planes, a les valls, a les fondalades… La natura es prepara novament per a florir en la que ens sembla, ara mateix, la llunyana primavera: és per a anunciar, precisament, que contràriament al que es diu, a l’hivern la natura més que dormir el que fa és digerir, pair tot allò que, especialment a l’estiu, ha fet el procés de podriment, aquella exhalació canicular de la putrefacció vegetal que tant agrada els urbanites quan van a les forests i boscúries interiors del país a estirar les cames i a envair camins i senderoles com qui es passeja pels carrers comercials de les metròpolis a la recerca de rebaixes inútils amb què alimentar aquests societat del consum.
A l’hivern, la natura més que dormir el que fa és pair. Foto: Xavier Borràs.
Utilitat o inutilitat de la natura
Les estacions d’aquí del país (per cert, la majoria sostingudes amb diners públics, de tots) esllangueixen una mort anunciada, que tindrà lloc més d’hora que tard per causa del canvi climàtic que alguns, encara, s’entesten a negar. El miratge d’unes copioses nevades (enguany es van produir a les darreries de novembre) va fer tocar campanes del gran negoci hivernal que s’aveïnava, aquest que es basa en milers de persones fugint de les metròpolis per anar a esquiar, encara que calgui fer cua per anar-hi i tornar-hi (amb la contaminació conseqüents), fer cua per esquiar, fer cua per menjar, per fer pipí i popó…, una gran experiència que mou milions d’euros i contaminants, però que té els dies comptats per a benaurança de la humanitat sencera.
No menys massiva i perniciosa és la invasió, no pas subtil, dels boscos aquí a la Garrotxa. El mal anomenat «turisme rural» amenaça, precisament, el món rural, deixat de la mà de déu fins i tot de les fredes estadístiques. Sense ànim de ser profetes —però amb la intuïció que la realitat s’imposa a les ficcions «naturalistes»— a la mítica revista pionera de l’ecologia política catalana, Userda(2004-2006), ja vam dedicar un número (14, setembre 2005) en què sota el títol «Catalunya no és un parc temàtic» afirmàvem que «les elits segresten el paisatge, la gent i el territori per als seus interessos economicistes». Un seguit de reports i articles d’Enric Faura (Aigüestortes, una gestió poc sostenible), Santiago Vilanova (Els caps que no va aconseguir tallar el PSC), Francesc Roma (On és la gent que fa el paisatge), Ramon Alcoberro (Elogi i misèria dels espais protegbits) i jo mateix (El cas de les Guilleries n’és paradigma), aprofundien la idea que des de les institucions —especialment des de les diputacions (hereves del franquisme, per cert)— el nou «negoci verd» consisteix a privatitzar reserves ambientals gestionant-les amb criteris suposadament sostenibles, amb què es dóna una imatge progre i conscienciada alhora que ofereix magnífics rèdits econòmics. Geògrafs, ecòlegs i empresaris turístics diversos pronostiquen i preparen l’adveniment de l’ecoturisme per a rics com si es tractés del mannà que ens està esperant a la cantonada.
El filòsof Ramon Alcoberro ho resumeix molt bé: «L’elogi dels espais naturals no ens hauria de fer oblidar la misèria que significa la mateixa idea de “reserva” aplicada a la vida natural. I seria bo que l’interès per la supervivència i la continuïtat de l’activitat dels parcs i dels espais naturals tampoc no faci oblidar que, més enllà del 26,7% del territori català —que segons els compromisos europeus hauríem de protegir—, hi ha un 73,3% de territori no protegit en què segurament passen les coses més brutals.
Però, el problema de fons és d’una altra mena; la qüestió és sempre la mateixa: què entenem de debò avui per “utilitat”?».
Salut per al 2019
Com en una partida de dòmino ràpida i estrepitosa, a casa tota la família hem caigut des dels volts de Nadal i ben bé fins ara sota l’influx d’un grip esponerós. Hem trigat a refer-nos —i encara en patim seqüeles—, però ha estat a base de paciència, estoïcisme i bons aliments que hem pogut superar la maltempsada. Le vacunes anunciades des de les institucions sanitàries (que costen una picossada descomunal) no hi haurien ajudat gota (tenint en compte que suposadament immunitzen només d’una soca de l’any anterior, i que cada any muta); i els antibiòtics, que paren el cop, al capdavall no fan el procés correcte de curació, ans l’amaguen i fa perviure el virus qui-sap-lo temps rere qualsevol mata del cos a punt per atacar de nou, més fortament, si cal, en l’ocasió que les defenses siguin febles.
Ara fa cent anys, el 1918, l’anomenada «grip espanyola» va causar la mort d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món, gairebé el triple de defuncions que la pesta negra va produir en cinc anys al segle XV. Per bé que aquesta pandèmia no era originària d’Espanya el mal nom els va restar per a l’eternitat i no hi ha hagut manera humana de sostreure-se’n.
Els catalans hauríem de tenir molta cura amb tot allò que prové d’Espanya, que actua com una infecció quasi impossible d’eradicar, especialment a través dels perniciosos agents que actuen instal·lats al territori.
El passat mes de novembre, en el marc d’«Oristà La Fira», es va presentar a la plaça de l’Església, la mostra 5 Pecats Capitals, del pintor Àlex Voltà: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els sets pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie major de la pintura de tots els temps, d’un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunyà 2009 en què la va iniciar. Als set pecats se’ls contraposen les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Pecats i virtuts tenen en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal.
L’amic i ànima de La Resistència Nan Orriols, amb motiu d’aquesta magna exposició, li va fer una entrevista imperdible, enregistrada per TVBagué, que ens plau molt d’oferir-vos, especialment per a animar-vos a conèixer aquest singular i arriscat artista.
Àlex Voltà Calveras (Barcelona, 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver de triar, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, darrerament, a Oristà.
La tardor a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
La tardor, que ja desvirtuava els colors arboris cap a l’esgrogueïment, s’ha vist sorpresa durant les darreries d’octubre i aquest novembre per pluges intenses arreu i neu i fred glacial a muntanya. Les castanyes i les patates dolces (mal dites moniatos) s’han pogut endrapar enguany amb màniga llarga, com feia anys que no es veia. És la normalitat que torna o un batec impulsiu del canvi climàtic que fins ha fet arribar recentment a la penísula Ibèrica un huracà atlàntic?
La mort solitària de la gent gran
De la tardor vital (o de l’hivern a l’avançada) també en volia parlar arran de la notícia, escarida, que em va colpir fortament fa uns dies: un home de 56 anys i la seva mare dependent de 86 van aparèixer morts en el seu domicili, al barri de la Roureda de Sabadell. La policia va rebre un avís en què diversos veïns els alertaven d’una forta pudor que sortia de l’habitatge situat al número 2 del carrer Toses de la població vallesana. Quan hi van arribar, els agents hi van trobar les dues víctimes. Els Mossos d’Esquadra que hi van intervenir no van detectar indicis de criminalitat en els cossos. Sembla, segons tots els senyals, que el fill hauria perdut la vida per causes naturals i la dona per inanició.
No és la primera vegada que passa un fet semblant al nostre país: el 2016 un jubilat alemany va viure tres mesos amb el cos de la dona mort a Empuriabrava i un home de Sant Hilari, quatre mesos amb el pare mort assegut a taula. Més recentment, just ara fa un any, un cas calcat al de Sabadell, va ocórrer a Badia del Vallès, quan la policia va trobar els cadàvers, novament, d’un home de 67 anys (que va morir primer per una aturada cardíaca) i la seva mare, de 96, que va morir dies després d’inanició. El televisor era tot el dia engegat i la pudor dels cossos ni tan sols va amoÏnar els veïns ni la treballadora de la neteja —l’única ajuda que rebien de l’Ajuntament a través del Consell Comarcal, que havia externalitzat el servei a l’empresa Clece— que no va avisar ningú quan no li havien obert la porta.
Al Japó —aquesta illa en què tradició i modernitat topen constantment i produeixen fenòmens insòlits— ja hi ha de fa temps unes brigades de neteja a les cases de la gent gran en què han aparegut morts d’inanició per a poder-les llogar o vendre al més aviat possible (a les megalòpolis nipones l’habitatge és molt i molt car).
En alguns indrets del nostre país, hi ha gent que veient com s’aveïna aquest futur de soledat i mort desassistida, han decidit organitzar-se comunitàriament, tant a nivell econòmic com organitzatiu, donant exemple a tant de submental qui tot lo dia es queixa a papà i mamà Estat de la seva dissort. Cal organitzar-se des de l’autogestió, fora de les institucions, que l’únic que provoquen és la dependència, la promoció de la incapacitat i, definitivament, la mort, molts cops en soledat.
Els lladres de temps
Cal donar, novament, l’enhorabona a la televisió pública catalana per haver gosat programar (el passat dia 27 de novembre) el documental Lladres de temps, que fa una recerca de com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. Time Thieves (el títol original en anglès) revela com les empreses monetitzen el nostre temps sense que ho sapiguem i com les xarxes socials s’han convertit, segons les seves pròpies paraules, en “els nous rellotgers”.
Qui no s’ha trobat en la situació que una línia aèria ens fa imprimir les targetes d’embarcament i ens fa facturar l’equipatge, fent estalviar així a l’empresa milions d’hores de feina cada any? Qui no s’ha passat hores tractant de muntar un moble o s’ha barallat amb un caixer automàtic al supermercat? Qui hauria de pagar per fer tota aquesta feina?
El documental Lladres de temps fa la volta al món per a investigar com el temps s’ha convertit en diners, com el rellotge ha pres el control de la nostra vida laboral i personal i com podem tornar a tenir el control d’aquest recurs preciós i finit.
La guardonada directora Cosima Dannoritzer combina un extraordinari conjunt d’imatges d’arxiu i commovedores històries amb el testimoni dels principals experts mundials, en un documental que va ser rodat en localitzacions com el Japó, els EUA, França, Espanya, els Països Baixos i Alemanya.
El documental desenvolupa el discurs de Dannoritzer, combinant la història, l’ecologia i la tecnologia. Ha treballat per emissores de diferents països europeus, entre les quals hi ha la BBC, ARTE, TVE i TVC. La seva pel·lícula “Comprar, llençar, comprar”, del 2010, va guanyar 12 premis internacionals de festivals.
Lladres de temps és una producció de Polar Star Films i Yuzu Produccions en coproducció amb TV3, ARTE France, TVE, amb la col·laboració de Servus TV, SRF, RTS, YLE i YesTV i amb el suport de MEDIA, CNC i ICEC.
[Podeu veure el vídeo sencer en aquest vincle. No us el perdeu si voleu estar ben informats i que deixin de robar-vos temps.]
La revolució catalana
Acaba novembre amb l’anunci que dos dels presos polítics catalans, ara a Lledoners (Jordi Sànchez i Jordi Turull), anuncien una vaga de fam per denunciar la justícia repressora del Rege d’Espanya i el fet que l’actitud dels tribunals impedeixi que la causa catalana arribi als tribunals europeus. La història sembla que es repeteix, quan a aquesta internacionalització (Macià, Companys o Puig Antich, per a citar alguns exemples, en els darrers cent anys).
Per bé que suara s’han aconseguit alguns resultats positius en els tribunals en què tenim els nostres exiliats, començant pel president Puigdemont —que es pot moure arreu del món menys a l’Estat espanyol—, el sacrosant Tribunal Constitucional espanyol no sap/no contesta quant als recursos presentats contra l’empresonament dels nostres compatriotes.
Cal tornar, encara, repetir la història?
Molta, moltíssima gent —fora dels mots d’ordre dels partits a l’ús (que continuen fent política autonomista mentre s’omplen la boca d’una República inexistent)—, està disposada a emprendre l’acció directa contra tanta d’ignomínia, perquè ni es pot suportar la situació en què se’ns vol col·locar (la inacció) ni es pot tornar als errors del passat, que ens han abocat a repetir, com en el sempitern dia de la marmota, la cançó de l’enfadós.
