Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Març

[Un report de Xavier Borràs.]

L(a)normalitat després de la nevassada

Després de les grans nevades caigudes la darrera setmana de febrer d’enguany arreu del país, especialment al Principat de Catalunya, els mitjans de construcció de la realitat, altrament dits mass media, han dedicat veritables esforços a encapçalar els titulars d’això que bategen com l’«actualitat» del mot «normalitat», atenent el fet que els nevassos d’aquest hivern deuen haver suposat, segons el seu cretí criteri, una anormalitat. Per a aquests mitjans per a ramats humans àvids d’informació calenta, quasi cremant-t’hi els dits —fàcil de digerir, anodina—, la normalitat és tornar a la inèrcia de les rutines, especialment pel que fa als transports (públics i privats), el treball (qui encara en tingui) i els sacrosants centres d’extermini de la joia i la creativitat infantils i juvenils —salvant comptades excepcions–, que en diuen escoles o instituts, sempre, i sobretot, des d’una òptica urbana, o urbanita com mana l’argot actual.

La neu imposa el seu estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones…, manen arreu i enerven les ànimes sensibles. Foto: Xavier Borràs.

Per contra, si ens aturem un instant a pensar-hi, la neu ens aporta uns quants ensenyaments que sembla que, amb tanta de dèria tecnològica, havíem oblidat. De primer, el silenci: els flocs —flòbies, borrallons, volves— cauen en estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones manen arreu i enerven les ànimes sensibles; després, la inactivitat, és a dir, el fet de no poder anar als llocs i haver de restar a casa, el que comporta, alhora, un recolliment quasi obligat —que a alguns se’ls fa insuportable—, un pensar amb un mateix; més enllà, la pura observació dels paisatges absolutament emblanquinats, els camins i les senderoles encara intocats, l’ocellam distret tractant d’aixoplugar-se sota els ràfecs de les teulades, en algun relleix o en qualsevol cau, els infants i joves feliços per aquesta oportunitat a no fer res, enjogassats, gaudint de la resplendent i rutilant novetat, alguns per primera vegada. Encara, quan la neu, per acció de la pluja o del sol, es comença a fondre, la lleugeresa de l’aigua que cau de les teulades fa una fressa quasi poètica, un mormoleig musical fugisser, clandestí, que ens acompanya els pensaments… Què més es pot demanar a la mare natura, que ens ofrena i ens afalaga?

 

L(a)normalitat política

No menys «anormal» és referida l’actualitat política amb presos —ara, també, el president legítim, Carles Puigdemont—, exiliats, persecucions judicials de tota mena i Mossos d’Esquadra sota el comandament cent-cinquanta-cinquè del virrei Millo, que atonyinen catalans a tort i a dret a través de la sàdica brigada mòbil (BRIMO). En vaig ser testimoni el divendres 23 de marc al xamfrà cantó mar Llobregat dels carrers de Provença i Llúria de Barcelona, amb conseqüències físiques greus per a mon germà Gabriel, que era al meu costat –mà esquerra, que empra, inutilitzada i ara enguixada durant pel cap baix quatre setmanes–, i lleus per a mi –una fuetada de porra a la cuixa drets, per damunt del genoll, que resta encara endurida com un roc.

El relat dels fets parla per si sol de la dificultat que milers de catalans tenim per expressar-nos lliurement, mentre d’altres ciutadans d’ací –forces del colonialisme, per voluntat pròpia o per ignorància sostinguda– utilitzen la seva multitud de mitjans, institucions i poders per a manifassejar la realitat i presentar la més gran revolució d’aquest segle XXI –la del retorn a la llibertat dels catalans– com un afer de delinqüents i terroristes.

https://platform.twitter.com/widgets.js

He mort el llop, he mort el llop!

No, no es tracta del crit esfereïdor del Manelic de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, sinó del pensament esborronador que devia tenir el conductor del vehicle que va atropellar i matar un llop perdut i famèlic a la carretera C-31, al terme municipal de Mont-ras (Baix Empordà) a les darreries del mes de febrer. Aquests individus que condueixen, així que veuen una bèstia o una bestiola que travessa el seu recorregut per camins o carreteres no solament no fan mans i mànigues per evitar de fer-los mal sinó que acceleren tant com pden per tractar d’occir-los. Tot un exemple d’aquella popular frase de Thomas Hobbes  Homo homini lupus est (llatí: l’home és un llop per a l’home), adob per a la tesi ultraprotestant segons la qual l’home neix malvat i menyspreable i a partir d’aquí no fa sinó anar a mal borràs, s’incuba en els serials televisius reaccionaris dels nostres dies i viu en les ments de munts d’empobrits membres de la classe obrera, plens de por a l’atur i d’odi a una tecnologia que els deixa arraconats a una banda del camí, tal com explica l’amic i filòsof Ramon Alcoberro en el seus apunts filosòfics.

El llop de Mont-ras, mort després de rebre l’impacte d’un cotxe el conductor del qual va fugir del lloc dels fets.

Sembla que a Catalunya, muntanya amunt, el nombre de llops, solitaris i majoritàriament mascles, que s’han vist en els darrers vint anys, no arriba a una quinzena, distribuïts, esparsos, entre la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i el Moianès. No hi ha intenció des de l’administració de dur a terme cap pla de reintroducció, però no es posa obstacles, suposadament, als que hi arriben.

Els llops solitaris que ara arriben a les nostres terres deuen flairar encara el rastre de l’extermini avial, de les matances seculars amb què els homes els van anihilar. Tants com n’arriben als nostres entorns, deuen fugir espaordits de tanta civilització, que arriba als cimals de totes les muntanyes en forma de milers de persones, «atletes» en diuen, que corren i corren per assolir grans èxits, abillats, calçats i cofats amb equipaments més que mileuristes que nodreixen les arques de les multinacionals de la inutilitat.

Potser aviat viurem –ja en tenim dades preocupants– la desaparició dels pocs ramats de bestiar que encara peixen pels herbassars de serres, turons i obagues i, paral·lelament, el creixement exponencial de senglars, cabirols, cérvols o isards, que la camparan arreu sense que cap altre animal, com el llop, n’equilibri el nombre.

 

Manuel de Pedrolo al seu despatx del número 9 del carrer de Calvet, a Barcelona. Foto: Arxiu Xavier Borràs.

Manuel de Pedrolo, encara

Em plau, finalment, d’oferir-vos l’article que m’ha publicat enguany l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics, que he dedicat a Manuel de Pedrolo, ara que celebrem el centenari del seu naixement, amb el títol «L’Any Pedrolo, una oportunitat per oblidar l’autocensura», en què parlo de l’autor més prolífic de la literatura catalana contemporània, que ha estat silenciat anys i panys pel seu compromís polític, durant la dictadura però també en democràcia. Serveixi, doncs, d’humil homenatge a aquest gran intel·lectual a qui vaig tenir la sort de conèixer en vida.

També, com un recordatori que l’anomenada #PrimaveraCatalana tot just ha començat i no podem sostreure’ns de ser-hi amb totes les conseqüències.

Ribesaltes. Èxode. Holocaust. Memòria

[Article i il·lustracions de Jordi Canelles, del seu blog Canellestudi.]

El Camp de Ribesaltes, fou construït el 1935. Estava format per 150 grans barraques que servien d’habitacle. Van ser-hi internades famílies separant els seus membres: homes, dones i nens. D’una capacitat de 18.000 persones, el camp va arribar a acollir 21.000 detinguts: espanyols, gitanos, indigents, opositors polítics i enemics, també15.000 refugiats catalans.

Durant el règim de Vichy fou camp d’instrucció de les tropes de la wehrmacht i alhora reuní 1.700 jueus detinguts a la zona lliure en espera de trànsit cap a Drancy. Entre 1962 i 1964, que va tancar, van passar pel camp prop de 22.000 presoners, d’ells, 8000 harkis durant la guerra d’Argèlia.

Mentre dibuixava, en una tarda freda de febrer, vaig tastar, amb l’ànima encongida i la fredor que m’anava amarant, un paisatge desolat de barracons pràcticament derruïts. Uns visitants escadussers amb la bandera republicana no em van distreure d’un entorn apocalíptic i del record del patiment sofert per tantes persones i que, com un rosec a la consciència, encara continua en altres llocs. Un silenci respectuós sobrevolava el camp, mentre es feia fosc, com si fos un homenatge a tanta gent que va perdre-ho tot, fins la vida.

M’havia informat i de casa portava apunts dibuixats. Aquest és el resultat.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer

Sinapsi III, acrílic sobre paper. Xavier Borràs

[Un report de Xavier Borràs.]

L’art com a teràpia

Fa dies que em sento trist, somort, aclaparat per algunes lloses vitals que m’han impedit desenvolupar les meves tasques habituals. Per contra, com si la consciència hagués activat alguna eina adormissada, he tornat a dibuixar i a pintar. He recordat, llavors, que fa un munt d’anys —ben bé disset—, quan vaig patir el furibund càncer de pell que em va prostrar durant gairebé dos anys de qualsevol vida «normal», el dibuix i la pintura em van ser bàlsam i esperó per apaivagar l’abatiment i l’afebliment que em produïa l’hormona que —a tall de suport del sistema immunitari– m’havia de punxar jo mateix en dies alterns.

Es tractava, en aquell moment, d’una mena de febre «creativa» que va comportar anys de treballs artístics de tota mena, mida i condició des de la puresa autodidacta i sense cap altre ànim que expressar el meu estat anímic durant el trànsit físic i mental d’aleshores. Després, amb el retorn a la «normalitat», aquell entusiasme va minvar, però em va restar l’hàbit «creatiu» que, adesiara, retorna. De nou, doncs, en un nou mal pas, hi he tornat i sento el mateix reconfort que llavors.

Alguns cops, per aquesta meva experiència, m’he preguntat quants grans artistes —especialment pintors, per bé que no descarto altres arts com la música, l’escriptura o el cinema— no van iniciar la seva dèria precisament —potser sense ser-ne prou conscients— com una «teràpia», com una eina mitjancera entre llur ànima, llur esperit, i la realitat que percebien i sobrevivien. De fet, gratant ací i allà, vaig saber que a l’antigor, per exemple a l’Egipte faraònic, hi havia un lloc que en deien Temple de la Bellesa, on les persones que eren delinqüents, malalts mentals o físics, o lladres comuns, eren portades i sotmeses a teràpies, molt conegudes actualment, però que ja es practicaven llavors, com l’aromateràpia, la musicoteràpia o la gemmoteràpia; després, quan eren en harmonia amb cos i ment, gràcies a l’aprenentatge d’oficis, aquestes persones tornaven a ser reinserides en la societat, totalment transformades i en pau amb si mateixes i amb el món. De fet, actualment, l’anomenada artteràpia té molta prèdica per al tractament de pacients amb estats d’ànim alacaiguts.

El surrealistes —sobretot André Breton—, a l’ombra des estudis de Sigmund Freud, Carl Gustav Jung, Marcel Reja, Hanz Prinzhorn (pioner de l’artteràpia) o W. Morgenthaler, van interessar-se per l’expressió de l’inconscient a través de l’art, amb què van contribuir al reconeixement d’un art fora de les normes acadèmiques i dels circuits habituals de l’art que afavoreix, encara avui, els diletants i outsiders de l’art, amb que encara augmenta més la bilis del món caduc de l’acadèmia.

Paradoxes de la modernitat: dels isards «perduts» als sense sostre abandonats

Enguany l’hivern, segons els nostres ancians, s’assembla més als que s’havia viscut en l’antigor, amb freds intensos i grans nevades a muntanya, un període en què pagesos i ramaders tenien cura no solament del bestiar i de les cases de què, majoritàriament, n’eren masovers, sinó que, a més, des dels clans familiars, tothom es dedicava a fer alguna tasca de més: conserves alimentàries, confecció de cistells i cordes, apeda­çament de teles (llençols, borrasses…), arranjament de tanques… També, la caça –especialment per a les necessitats nutritives— era una activitat important, en què s’emprava tota classe de paranys, llaços i trampes per atrapar-hi petites bestioles que substituïen les proteïnes que, altrament, no es podien abastar. La caça major gairebé només era reservada als senyors, que en van fer veritables estropells, fins a la desaparició física d’espècies —ara tan enyorades— com els llops o els óssos.

Ve a tomb aquesta breu introducció per l’astorament que em va produir la notícia que uns agents rurals havien fet aquest febrer diversos viatges a la serra del Cadí per dur menjar a una cinquantena d’isards que, suposadament, s’havien «perdut», perquè segons la crònica televisiva  no havien sabut sortir de l’aïllament que s’havia produït per les grans nevades —com sí que ho havia fet la resta d’aquests 1.500 bòvids que habiten en aquells indrets. És a dir: despenem importants recursos econòmics i personals per tenir cura d’uns animals salvatges que –per una conjectura tan cretinament humana— moririen si no els auxiliéssim com si fossin criatures de bolquers.

Els isards pirinencs (Rupicapra pirenaica) no són una espècie amenaçada, ans se’n permet la caça a costa de sucosos beneficis econòmics. Així se sostreu de les darreres bases aprovades pel Consell Comarcal de la Cerdanya, que aquest 2018 atorgarà fins a 49 permisos per caçar-ne (37 en categoria selectiva i 12 en categoria de trofeu, ambdós en modalitat d’acostament) al preu de sortida per peça de 600 i 2.300 euros respectivament. No ens imaginem la mateixa fal·lera puericultora ni l’afany econòmic per a la cura dels ramats de senglars que arrasen el camp català i que pul·lulen com estols d’estornells movedissos arreu, gràcies a l’estupidesa dels homo sapiens.

Tampoc no veiem, per contra –i com a contrast quasi esperpèntic—, que s’hagi fet cap pas real per a tenir cura dels centenars de persones sense sostre que mal dormen al carrer en alguns pobles i, sobretot, a l’entorn de les metròpolis, abrigats de cartrons o de flassades velles. Per bé que alguns ajuntaments han proveït llocs on sojornar-hi de nit i fer-hi algun àpat (sense qüestionar-los llinatges o motius), especialment en aquests temps gèlids, en absolut es resolt el gravíssim problema que pateixen aquests éssers foragitats —per circumstàncies diverses— de l’anomenat «Estat del Benestar» i dels mínims drets humans.

Vivim aquests temps de clarobscurs esborronadors, en què l’espècie terràqüia depredadora de tot i de tothom es fa perdonar antigues pràctiques saquejadores de l’entorn i dels seus habitants, lliures i autogestionats —salvatges—, i oblida com si fossin empestats els seus congèneres més febles. Aquest pas de l’excés al defecte, o a l’inrevés, és una de les nefastes conseqüències de la política portada a terme en els darrers lustres per la raça dels «progres» urbanites (de dreta i d’esquerra), que han promogut aquests vaivens ideològics des de la més estricta ignorància, tot confonent el veritable respecte pel medi natural amb un capítol dels Teletubbies.

Vaccines que no immunitzen

En pocs dies em sorprenen dues notícies relacionades amb el lucratiu i sagrat negoci de les vaccinacions que han passat gairebé desapercebudes per als fabricants d’escàndols.

D’una banda, la malaurada mort d’un infant, una nena d’onze mesos de Golmés (Pla d’Urgell), que va traspassar a Sabadell a causa d’una meningitis, però que «havia seguit perfectament el calendari de vacunes», segons va confirmar el responsable del Servei de Vigilància Epidemiològica a Lleida. En aquesta ocasió no hem sentit piular cap dels acèrrims defensors a ultrança de les vaccines i cap d’ells no ha comentat el fet que havia estat vaccinada als 2, 4 i 11 mesos del pneumococ i als 4 del meningococ, a més d’haver rebut en un sol còctel, i en tres dosis (també en els mateixos períodes), l’anomenada vaccina hexavalent (per a «protegir» de la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, l’haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B9).

De l’altra, la mort de 107 persones a Galícia —majors de 65 anys, amb altres factors que en diuen «de risc»— pel virus de la grip, de les quals 61 havien estat prèviament vaccinades d’aquest virus. En aquest cas, també és ben curiós el tractament informatiu que hi donen tant el Servei de Salut de Galícia com els mitjans de comunicació que fan copy and paste dels informes oficials sense dubtar-ne, perquè, arterament hi destaquen que dels 107 malaurats traspassos 46 no s’havien vaccinat, quan precisament la notícia és que hi ha més morts entre els qui van seguir el tractament isopàtic que no pas entre els qui no el van fer.

A Catalunya s’administren més de 3,2 milions de dosis de vacunes a més d’1,5 milions de persones cada any —amb un cost de més de 70 milions d’euros— i, igual que a la resta de l’Estat, no són obligatòries, però se’n presenta la necessitat tot fent servir les escoles com a centres sanitaris, amb què la responsabilitat dels tutors (pares i mares) és traspassada a mestres i professors, alguns dels quals, sortosament, se n’han declarat insubmisos.

En una època en què la salubritat, la bona alimentació i la cura amorosa, especialment dels infants, és incomparable a les èpoques de misèria i insalubritat dels inicis de les vaccines, és realment preocupant que actualment s’administrin fins als 14 anys d’edat 13 vaccines en diverses dosis, quan fins a l’any 1972 (en què es va establir el primer calendari oficial, amb l’administració isopàtica als centres sanitaris, si més no a Barcelona) amb prou feines se n’administrava quatre: verola, DTP (diftèria, tos ferina, tètanus) i poliomielitis.

És evident que hi ha un gran beneficiari de tot aquest maremàgnum mèdic: la indústria farmacèutica. A tall d’exemple, cal recordar la suposada pandèmia de la grip A (H1N1) decretada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 2009, que va suposar guanys milionaris per a Gilead Sciences, empresa que va rebre centenars de milions d’euros pels drets de la patent del Tamiflu, que es troba en mans de l’empresa Roche des de l’any 1996. Tots els governs del planeta van comprar grans partides de Tamiflu, malgrat la seva més que qüestionada eficàcia i idoneïtat. Entre els efectes secundaris que he esmentat, el propi prospecte es parla de «convulsions i deliri (amb símptomes com alteració en els nivells de consciència, confusió, comportament anormal, trastorns delirants, al·lucinacions, agitació, ansietat, malsons), que en rares ocasions van tenir com a resultat autolesió o un desenllaç mortal» (una manera de no dir que algunes persones han mort a resultes de prendre aquest «antiviral»). El Ministeri de Sanitat espanyol en va comprar en aquella ocasió milions de dosis, que va pagar trinco-trinco i que finalment no va administrar.

L’actual medicina basada en l’aforisme hipocràtic dels «contraria contrariis» (és a dir, actuar en sentit invers al dels símptomes), ja dibuixada per Empedòcles al segle V aC, evidentment no ha tingut ni té en compte un factor fonamental: el que podríem dir-ne el terreny, el context,  de cada individu i la capacitat de la seva resposta immune quan s’esdevé una oportunitat infecciosa. Amb les «armes químiques» actuals i les immunitzacions isopàtiques se suprimeix l’expressivitat simptomàtica i patològica dels processos inflamatoris aguts…, però de mals i de remeis ja en continuarem parlant un altre dia.

Aviat arribarà —via març, marçot—, l’esperada primavera. Hi seré, si el 155 i els polítics cagacalces no impedeixen d’exprimir-me com fins ara. Estigueu bons!

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener.

 

[Un report de Xavier Borràs.]

Fum i progrés

El fum que exhalen les xemeneies dels masos a la vall fa com una grisalla tènuement blavosa damunt els arbres que hivernen, com un tel que s’esfilagarsa en l’horitzó llunyà.

El fum és senyal que encara hi ha llenya, que alguns pagesos o ramaders no s’han retut al suposat progrés del gasoil o l’electricitat. Saben prou bé –cap setciències urbanita no els ho ha hagut d’explicar– que el dia que tot el complex militar-industrial faci un pet com un aglà, ells encara es podran escalfar i fer un àpat decent amb el caliu de les aulines (així en diuen, per aquests verals, de les generoses alzines), que poblen massisses i desordenades la muntanya. Els altres, els que sí que s’han confós amb el confort de la rutilant tecnologia que els fa dependents de costos inhumans —guerres amb milers de morts, bàsicament—, se’n riuen per sota el nas dels qui aguanten l’embat de la modernitat, per bé que quan, adesiara, falla l’electricitat, tots els escalfadors de gasoil o les espaterrants cuines vitroceràmiques –que necessiten l’energia elèctrica per engegar-se– no serveixen per a res més que fer bonic.

Vet aquí, doncs, com el món va al revés i aquí en aquesta jove terra recòndita –quasi intocada, quasi immaculada– encara resisteixen homes i dones d’atàviques tradicions, pouades en històries de remences irats contra la injustícia, de bosquerols que no oeixen els càntics de misser Capital. La terra, la muntanya, s’han salvat a gratcient, perquè, com deia el poeta, seguíssim —seguim— «el recte camí d’accés al ple domini de la terra» [Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple].

L’hivern és fred…, el periodisme: també

A cavall de l’implacable canvi climàtic que ens bufeteja la prepotència exercida contra mare Natura —ara amb una de freda ara amb una de calenta—, enguany l’hivern és fred, encara més si treballes a casa i a mig matí se’t glacen els dits damunt el teclat que t’esclavitza per un sou migrat que a tant la peça —vista la producció incessable—, com en una fàbrica de qualsevol fotesa, no surt gens a compte, amb prou feines per pagar el més bàsic: part del lloguer, el menjar, l’imprescindible cafè, els paquets de cigarretes, la benzina per poder traslladar-se i la insubstituible llenya per a la salamandra, el pèl·let i les despeses habituals (aigua, butà, telefonia/internet, electricitat).

M’amoïna molt aquest canvi: el de la impremta, el de la tecnologia analògica a la digital, que a cavall de l’ara mateix (per no dir abans-d’ahir), en el cas dels mitjans de comunicació escrits, ha estat tan brutal que no solament ha escombrat una o un parell de generacions de treballadors de la lletra a la inòpia, sinó que als qui, de grat o per força, s’hi han adaptat els sotmet a una pressió tan forta que converteix una bella professió —anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (com deia l’enyorat Ramon Barnils)— en una cursa quasi sagnant —que comporta víctimes—, en què el valor absolut no és la narració de la veritat (ni que sigui subjectiva), sinó guanyar la màxima audiència, això que en diuen share —especialment a les mal anomenades xarxes socials—, sense la qual no hi ha ni ajuts o subvencions (atorgats a partir de la quantitat de difusió aconseguida) ni els contractes publicitaris —siguin petits o grans—, comercials o institucionals (amb què es colla la llibertat d’expressió) imprescindibles per poder aguantar la fràgil estructura d’aquests mass media. Els lectors d’aquest país s’han avesat al tot de franc i d’aquí no els mou ningú.

Quins temps aquells, ara deu fer una cinquantena d’anys, que encara hi havia tipògrafs manuals, linotipistes —treballadors, a més, d’un alt nivell cultural—, maquetistes, dissenyadors…, que treballaven en calent —foc, plom, ferro—; o l’època, per als qui escrivíem, de la màquina d’escriure, que en un diari fèiem dues o trec peces al dia, ben travades, personals, amb estil propi…, i en un setmanari o mensual un parell de treballs ben pagats… Quina diferència, ara, que tot és immediat, fred (com l’hivern), sense caràcter, bastit en pantalles on no es pot flairar la tinta ni la humanitat dels qui parles…

Com es diu darrerament, «és el que hi ha»!…, i no veig perspectives que hagi de canviar a millor, ans al contrari. Per bé que diuen que la digitalització i les xarxes socials han «democratitzat» la circulació d’informació i fan possible la multiplicitat en la comunicació, el que constato, però, és que cada cop hi ha gent més isolada: autistes, masturbadors d’idees i creatius de minúcies inútils que no duen enlloc.

El temps, la velocitat amb què cal fer avui les peces informatives, ho està matant tot. És un maleït fet que arracona aquesta professió i la converteix en munts de notícies efímeres, que en comptes de fer pensar narcotitzen els lectors que, finalment, esdevenen consumidors i espectadors de la «realitat» i poca cosa més. I al capdavall penso que, potser, es tractava d’això, malauradament.

Temps austers

Aquests temps, doncs —per poc que tinguem consciència del que passa—, demanen austeritat, un concepte que la pròpia «esquerra» (poso el mot entre cometes, és clar!) s’ha encarregat d’assenyalar amb el dit des del vessant suposadament economicista, bà­sicament perquè han confós l’ensorrament del fals escenari del «benestar» amb la necessitat espartana de fer front a la fi del creixement il·limitat a què ens aboca el sistema consumista amb mesures realment útils, però que demanen un canvi radical (d’arrel) en la mentalitat de la gent, i que ells (l’esquerra) no judiquen, ans en volen més.

És curiós d’esbrinar que el mot auster (d’on surt austeritat), no sols en l’original grec sinó en el transsumpte en el llatí de l’Antiguitat, va ser un adjectiu de sentit gustatiu (auster=aspre) i que així va romandre fins ben entrada l’Edat Mitjana. En l’assimilació catalana del concepte, precedeix la història de l’abstracte austeritat, que ja van usar algunes fonts dels segles XIV i XV (segons relata el gran savi i lingüista Joan Coromines al seu magne Diccionari Etimològic).

Sense haver d’anar a parar a la que han exercit els ermitans o els bodhisattva, l’austeritat que han ensenyat i exercit erudits com Henry David Thoreau o Ivan Illich que, a mitjan segle XIX el primer i a mitjan segle XX el segon, ja eren exemples a seguir del punt de vista no solament de la desobediència civil i de l’ecologia profunda, sinó, en el pla individual i alhora col·lectiu —l’un sense l’altre no poden sobreviure—, d’aquest clic en la consciència que ens allunyi de la testosterona consumista i ens acosti a les lliçons no escrites que mare Natura ens aporta des de temps immemorials.

No es tracta, evidentment, de tornar a les coves o de viure com els «bons salvatges» (milions d’ells van ser anihilats en nom de la Civilització), tal com estentòriament i amb esca­rafalls de hiena critiquen els cretins instal·lats en el cofoisme de la ignorància —tinguin o no l’armilla plena—; es tracta de saber viure en llibertat i en harmonia, com fan els altres éssers vius no humans, atenent les necessitats vitals i el conreu de la contemplació del món…, i fer-ho, és clar, sense haver de dilapidar els béns naturals de les generacions futures. Si això vol dir que hem de renunciar a certes coses que fins ara crèiem imprescindibles, fem-ho, perquè seguir el camí emprès per l’industrialisme i el consegüent consumisme ens aboca a l’ecocidi i a la més gran de les misèries.

La tasca empresa per alguns amics cubans en el camp de l’agroecologia —a despit, fins i tot, del «règim»— és un exemple, encara que els manqui abordar, sense por, amb alegria, la necessària revolució de les dones, sense les quals res del que s’ha fet —i res del tant que cal fer, encara— no seria possible.

Erosió o transformació

No sabria si dir-ne pròpiament erosió o bé degradació o, encara, degeneració. D’un temps ençà m’adono com el cos —aquest embalum que ens transporta com a éssers amb consciència— m’avisa d’una certa decadència: enguany les pedres jugant a bitlles a la bufeta de la fel i just fa uns dies les dents, que ara mateix em són escasses perquè, finalment, he decidit anar al dentista, que de moment me n’ha deixat només dues al queix sobirà, a l’espera d’una pròtesi que —oh, miracle!— em permetrà, espero, mastegar com antany.

En tots dos casos, el dolor, el malestar, hi ha estat present: a la vesícula incom­mensurable; a la boca, lleument, però impedint-me de poder menjar bé. Igualment, ambdós episodis m’han obligat a canvis de dieta, a més frugalitat, a menys passió, a menys gaudi… Al principi, doncs, rumiava que la caducitat que comporten els anys n’era la causa, però meditant-hi més a fons m’he adonat que aquesta seria una percepció esbiaixada, quasi mecanicista —una visió tant a l’ús en la societat de consum, que confon el cos amb una màquina que cal greixar o, quan cal, substituir-ne peces que ja no funcionen. Per contra, ara ho veig com una transformació, una metamorfosi si es vol, que m’arren­glera amb el meu pensament, en què més que passió cal compassió (entesa des de l’arrel del compartir) i un fer més acordat amb els bioritmes.

L’obsolescència amb la qual se’ns programa des que naixem té molt a veure amb la pulsió autodestructiva que ha demostrat la humanitat al llarg dels segles. La nostra petjada en aquest planeta ha de ser la més amorosa possible.

La vida és transformació.

Fineix gener, que ens ha protegit en l’entrada del nou any, com antigament feia el déu Janus a les cases romanes (d’aquí ve «gener»).

Que sigui aquest nou any venturós i joiós, ple d’amor i de companyonia.

El periodisme català davant la cruïlla de la rendició

Unes joves olotines expressen el seu parer durant la jornada del 3 d’octubre de 2017. Foto: Xavier Borràs.

[Un article de Xavier Borràs.]

Vaig escriure aquesta gasetilla dilluns 30 d’octubre des de Sant Privat d’en Bas, a la Vall d’en Bas, bressol dels remences que es van aixecar durant el segle XV contra la servitud a què eren sotmesos pels senyors. Hi visc des de fa gairebé quatre anys, exiliat voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal.

Amics, coneguts i saludats m’avisen avui, quant a la suposada nada República catalana, que tot és dat i beneït, és a dir, acabat, finit, mort. Que la rendició dels nostres dirigents ja és un fet i que, com un terrorífic dia de la marmota, tornem a la normalitat autonòmica –amb els partits independentistes corrent amb la llengua fora per presentar-s’hi–, però ara intervinguts per l’Estat, que serà implacable –si cal amb vaselina– per enllestir l’anorreament.

Però, amb el president Puigdemont i part del Govern a l’exili, la internacionalització del conflicte és una bomba de rellotgeria que hauria d’afavorir la causa republicana. Paciència, perseverança i perspectiva

M’adono, també, que a una gran majoria de mitjans de comunicació i als periodistes que hi treballen, ja els està bé tot plegat i funcionen mentalment bé des de l’òptica del complex d’esclau, bé des de la dels colonitzadors, en un «ritornello», un bucle en què sembla que ja hem perdut tots els llençols.

Només l’autoorganització popular, l’autogestió dels recursos propis, la intel·ligència col·lectiva i l’autodefensa, podrien fer-nos sortir d’aquest atzucac mediàtic amb dignitat.

El periodisme català no pot restar sotmès al tort d’Espanya i dels qui, vergonyosament, s’han retut i han abandonat el poble. Ara, més que mai, cal que l’exigència deontològica estigui a la més gran alçada. Fem-nos en dignes.

Com a colofó a aquests pensaments, encara uns versos.

Com la fruita madura

L’incert camí
—de rumb desconegut—
s’obre pas a ratxes
de mots i de raons
i s’atura en la fosca,
en la por atàvica
—freda i insolent—
que ho tenalla tot.

L’abrupte abim
és un miratge
i molts són els qui hi veuen
un obscur penya-segat
de sang i de dolor;
però, la llibertat
és com la fruita madura
quan cau de l’arbre,
que ja no la pots tornar a penjar.

La por és freda,
com el cadàver que arrosseguem
d’ençà fa tants anys,
prenys de mesetes i deserts eixorcs;
la llibertat és, al capdavall,
l’amor i la terra,
la pàtria de tots.

Nan Orriols exposa la seva obra pictòrica a la galeria El Carme de Vic i el llibre «Indi. Estampes i aforismes»

A l’exposició a la galeria El Carme de Vic s’hi veurà l’obra pictòrica recent de Nan Orriols.

La presentació, a càrrec de Pilarín Bayés, serà el pròxim divendres 1 de desembre a dos quarts de vuit del vespre, a la galeria El Carme de Vic

[Un reportatge de Xavier Borràs. Vídeos: Xavier Borràs / Fotos: Xavier Borràs i Gabriel Salvans.]

Joan Orriols (Vic, 1945), conegut com Nan Orriols, arrelat a les Guilleries i a Sant Joan de les Abadesses, escriu i pinta.

De la seva dèria com a escriptor en donen compte, fins ara, quatre llibres, el darrer dels quals, Pintallavis, és una incursió literària que va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia), tots quatre sota el segell de Viena Edicions.

Ara ens sorprèn, novament, amb una exposició de dibuixos i pintures de gran format i amb el llibre Indi. Estampes i aforismes —editat per la galeria El Carme, amb disseny i gràfica de Jordi Canelles—, un homenatge a la seva gossa llop Indi, que, al llarg de 68 fulls i 30 làmines a color, tracta de narrar que potser, en aquest món cada cop més urbanitzat, «només ens salva la natura».

El passat 27 d’octubre, per al grups d’amics, amigues i col·laboradors que, per fas o per nefàs, l’han ajudat i donat suport en aquest nova aventura, va fer una breu presentació prèvia del llibre i de l’exposició que es podrà veure a partir del dia 1. Aquí sota podeu veure algunes opinions esparses, preses al volt durant aquell vernissatge. Primer, el mateix Nan Orriols i Pilarín Bayés, i, després, l’editor Jordi Canelles.

Aquest gros volum –es presenta dins una capsa tancada, plena de sorpreses– i l’acolorida i impactant obra pictòrica d’Orriols –un viatge fora del brogit de la civilització– representen, també, l’esperit autodidacte de l’autor, allunyat de déus i acadèmies, sempre a la recerca dels límits. «Moltes persones —escriu l’autor a l’inici del llibre– viuen en el confort que imposen les normes. Per això no poden entendre els que no les acceptem perquè sabem que ens limiten la llibertat.»

L’exposició i el llibre, que presentarà la dibuixant i ninotaire vigatana Pilarín Bayés el divendres, 1 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre a la galeria El Carme de Vic (rambla Davallades, 21), vol ser un agraïment a tots els qui han nodrit amb el seu caliu les aventures de Nan Orriols: familiars i amics que han vist com ell s’emocionava com un infant tot fent dibuixos o publicant llibres, per bé que tal com escriu, «potser l’únic agraïment just és a la innocència: la quitxalla i les  bestioles, ells encara vetllen per nosaltres i guarden el poc que queda».

«Tu i el llibre», la impressionant col·lecció a Instagram de Gabriel Salvans

Gabriel Salvans llegeix The Great Cats (poemes sobre gats), en la primera fotografia de la sèrie «Tu i el llibre» que publica a la xarxa Instagram.

[Un report de Xavier Borràs.]

Coneixíem, perquè ja n’hem parlat a La Resistència, la doble faceta de Gabriel Salvans (Manlleu, 1951), com a poeta i com a fotògraf. El passat mes de març d’enguany, el 16 més concretament, avisava amics, coneguts i saludats d’una nova dèria, sota la imatge que s’il·lustra just aquí dalt: «Aquesta col·lecció d’imatges de “Tu i el llibre” que avui començo només serà a Instagram, si hi voleu participar, poseu-vos en contacte amb mi».

D’ençà fins ara, aquest aplec, que publica periòdicament a l’aplicació en xarxa Instagram, ja ha recollit 111 instantànies de persones que s’han avingut amb ell a deixar-se fotografiar amb un llibre, el que llegeixen en aquell moment de llurs vides o el que consideren, per damunt dels altres, llur llibre de capçalera.

La col·lecció «Tu i el llibre» aplega ja 111 fotografies al compte d’Instagram de Gabriel Salvans.

Hi podem veure, si hi fem un cop d’ull, gent molt coneguda i persones anònimes, que podeu descobrir lliurement. Molts cops, quedar amb Salvans per fer la foto significa, també, una bona conversa entorn un bon àpat, arreu dels territoris propis de La Resistència, és a dir, aquells que siguin els més allunyats possibles de les metròpolis abassegadores.

Però, aquesta labor de poeta plàstic, de fotògraf poeta, no és la primera vegada que Salvans aprofita Instagram per expressar-se. De fet, el març de 2016 va publicar Fotografies, un poema per a cada dia l’any, i que era el resultat d’aplegar les fotografies de poemes i objectes que va penjar a Instagram durant més de dos anys l’autor manlleuenc. El llibre és constatació que, amb les noves tecnologies a la mà, fotografies i paraules (paraules i fotografies), poden giravoltar el món en un instant…

Una de les imatges diàries penjades a Instagram durant més de dos anys i que van servir de base per a llibre Fotografies, un poema per a cada dia de l’any.

 

Un poeta. Gabriel y Galán i «El embargo»

José María Gabriel y Galán. [Oli d’Alejandro Cabeza, 2015].
[Un report de Xavier Borràs.]

Volem reivindicar avui la figura d’un poeta oblidat, mort extremament jove: José Maria Gabriel y Galán (Frades de la Sierra, Lleó, 1870-Guijo de Granadilla, Extremadura, 1905), autor, entre d’altres, del molt cru poema que us presentem, «El embargo», escrit en altextremeny —com gran part de la seva obra—, llengua coneguda, també, amb el nom de «castúo».

Gabriel y Galán fou, durant un breu període de temps (1888-1898), mestre d’escola: a Guijuelo, a Madrid (que no li agradà gens i batejà amb el nom de «Modernópolis») i a Piedrahita, fins que, després del seu matrimoni amb Desideria a Plasència es traslladà a Guijo de Granadilla (Càceres), on administra la devesa «El Tejar», propietat de l’oncle de la seva dona, una feina que li permetrà més temps per dedicar-se a la seva passió per la poesia.

Gabriel y Galán en un retrat fet poc abans de la seva mort, el 1905.

El seu primer llibre, Extremeñas (1902), en dialecte extremeny, fou editat amb un pròleg de Joan Maragall, que s’arriscà a considerar Gabriel y Galán un dels presumptes clàssics espanyols del segle XX. La resta de la seva obra, en castellà (Castellanas, 1902; Nuevas castellanas, 1905; Religiosas, 1906), mostra reflexos de Núñez de Arce i de la poesia clàssica castellana i oscil·la entre l’humor i el patetisme. Els quatre volums de les Obras completas (1905-06) apleguen, també, narracions i escrits costumistes, com Alma charra. El 1918 en fou publicat un Epistolario i el 1919 un volum de Cartas y poesías inéditas. Fou amic de Miguel de Unamuno i d’Emilia Pardo Bazán.

La seva poesia té una intencionalitat social més que no pas estètica i recull els problemes de Las Hurdes i el seu secular endarreriment. Gabriel y Galán va elaborar una poesia dialectal extremenya i salmantina amb forces vulgarismes castellans. Un estil fruit de prendre el substrat rural dels pobles que visitava.

Al poema que us oferim, «El embrago» (amb text i i so, per apreciar-ne l’altextremeny) es conta la tràgica història d’un home a qui van a embargar-li la casa el mateix dia que la seva dona havia finat.

Precisament, el poeta Joan Maragall s’hi refereix en el «Pròleg» a Extremeñas, quan escriu:

«Lector, he aquí un libro de poesía. Y no sería menester más prólogo que estas seis palabras, si los que solemos llamarnos poetas o críticos no profanáramos cien veces al día el santo nombre de Poesía. Y tú, por esa funesta docilidad con que aceptas lo que se te dice en letras de molde, acoges nuestra mentira como verdad y crees que es poesía mejor o peor, según exteriormente suena, pero poesía al fin, todo lo que se te da bajo tal título. Pero piénsalo bien, lector, tú lees u oyes recitar juegos de palabras, pero enseguida que ha cesado la cantilena sientes como una liberación y vuelves a tus pensamientos, al hilo de tus preocupaciones sin que aquella haya dejado en ti otro rastro que el de un vago entretenimiento. Mira, poesía es esto:…», i, seguidament, transcriu alguns dels versos del poema «El embargo» per afegir, contundent: «¡Ah!, esto es otra cosa. Esto no es un vano halago. Esto te remueve las entrañas y cuando vuelves a tu vida ordinaria lo llevas dentro y actúa en ti. Y cuando miras a tu mujer y la cama en que duerme, y tu pobreza o riqueza, lo ves todo mejor. Todo el libro es vivo, escrito en dialecto, es decir, en libertad de lengua.»

Gaudiu-ne, doncs!

El embargo

Señol jues, pasi usté más alanti
y que entrin tos esos,
no le dé a usté ansia
no le dé a usté mieo…

Si venís antiayel a afligila
sos tumbo a la puerta. ¡Pero ya s’ha muerto!

¡Embargal, embargal los avíos,
que aquí no hay dinero:
lo he gastao en comías pa ella
y en boticas que no le sirvieron;
y eso que me quea,
porque no me dio tiempo a vendello,
ya me está sobrando,
ya me está gediendo!

Embargal esi sacho de pico,
y esas jocis clavás en el techo,
y esa segureja
y ese cacho e liendro…

¡Jerramientas, que no quedi una!
¿Ya pa qué las quiero?
Si tuviá que ganalo pa ella,
¡cualisquiá me quitaba a mí eso!
Pero ya no quio vel esi sacho,
ni esas jocis clavás en el techo,
ni esa segureja
ni ese cacho e liendro…

¡Pero a vel, señol jues: cuidaíto
si alguno de ésos
es osao de tocali a esa cama
ondi ella s’ha muerto:
la camita ondi yo la he querío
cuando dambos estábamos güenos;
la camita ondi yo la he cuidiau,
la camita ondi estuvo su cuerpo
cuatro mesis vivo
y una nochi muerto!

¡Señol jues: que nenguno sea osao
de tocali a esa cama ni un pelo,
porque aquí lo jinco
delanti usté mesmo!
Lleváisoslo todu,
todu, menus eso,
que esas mantas tienin
suol de su cuerpo…
¡y me güelin, me güelin a ella
ca ves que las güelo!…