Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Setembre

Acaba setembre amb la memòria dels dies convulsos viscuts ara fa un any, just la vetlla del primer d’octubre, quan el poble va exercir el dret a votar la independència. Un any després —amb més d’un miler de ferits, més de dos mil processats, presos i exiliats– hem vist com en nom de la «llibertat d’expressió» es permetia una manifestació a Barcelona de les forces de repressió del Regne d’Espanya que ens van atonyinar i vexar en aquella històrica data. Els feixistes, en nombre ínfim, han estat protegits pels mateixos mossos (o potser eren uns altres, com maldiuen alguns conspiranoics) que en aquelles dates d’ara fa un any havien de ser «sempre nostres». Ha estat vergonyant veure la policia catalana copejant els antifeixistes, amb l’excusa paranoica que s’havia produït violència després que els joves d’Arran haguessin acolorit els uniformats amb pólvores de color, en aquesta mena de festa holly que tant s’estila en les performances. Qualsevol excusa, doncs, sembla bona per a justificar la violència institucional i construir el relat, tan car als unionistes i a certs processistes —els que viuen de la rifa de la pagueta—, que som uns arrauxats i no tenim remei.

https://platform.twitter.com/widgets.js

No-violència, pacifisme i autoprotecció

El discurs de la no-violència, del pacifisme, de la no «agressió», no pot ni ha d’estar renyit amb la necessària autoprotecció i dret de defensa del poble, precisament desprotegit davant la repressió i els feixistes que la campen per casa nostra com si res. Que es demani d’una banda desobeir, exercir els drets conquerits per al nostre alliberament nacional, una marxa permanent per a la llibertat, etc., i, per l’altra, es copegi sense solta ni volta la gent que protesta contra els qui van ractar d’impedir-ho, no és que sigui una contradicció, sinó que és un atac directe als fonaments de la democràcia popular (i potser és d’aquí, d’aquest entrellat, que plora la criatura).

Si no es volia un enfrontament entre els policies i guàrdies civils que ens van atonyinar i que es van manifestar a Barcelona aquest passat dissabte, la solució era ben senzilla: se’ls prohibia la «llibertat» de dar-nos pel sac, perquè amb el feixisme no hi pot haver mitges tintes ni lectures esbiaixades, com les que ha adduït aquest polític mediocre que encapçala la conselleria d’Interior de la Generalitat. Que la xurma policíaca espanyola i tots els trinxes i pinxos ultrafeixistes vinguin a insultar el poble no té a veure amb la «llibertat d’expressió», sinó amb el complex d’esclau (espanyol) que molts, massa, encara arrosseguen.

Si els catalans fóssim un poble armat com antany —just fins al segle XVIII i en episodis esparsos i minoritaris fins als anys vuitanta del segle passat—, tot aquest discurs d’escolanets que som un poble pacífic cauria pel pes de la història i dels fets, des dels remences al segle XV fins a la revolució anarquista durant la guerra d’agressió contra Catalunya.

Cal recordar, encara, que un dels subsegüents decrets al de Nova Planta dictats per la monarquia borbònica, obligava a pagès a tenir el gros ganivet de llescar el pa encadenat a la taula, després que alguns dels qui els cobraven impostos i regalies, provinents del regne de Castella, fossin malferits o occits amb aitals armes?…

Dels remences al qüestionable sistema «democràtic»

La revolució remença, per cert, ha estat revisada de nou, des de les pàgines del número 310 de la Revista de Girona, corresponent als mesos de setembre i octubre de 2018, amb un extens dossier coordinat per l’historiador i periodista Pere Bosch, amb el títol «Passat i present dels remences», de què parlo en aquesta entrevista que li vaig fer recentment. La Revista de Girona, l’any 1986, ja va dedicar un número monogràfic als remences, que va produir un gran rebombori. Trenta-dos anys després, amb noves visions i perspectives, se’n torna a parlar.

Placa que recorda, al monestir de Santa Maria d’Amer, l’escenari del compromís remença de l’arbitratge reial, el 8 de novembre de 1485. Foto: Xavier Borràs.

Per a Pere Bosch —historiador, periodista i polític (exbatlle de Banyoles i exdiputat al Parlament de Catalunya)— una de les lliçons d’aquell moment «és que la pressió dels camperols va aconseguir mobilitzar el poder regi, el propi monarca, que va intentar fer d’intermediari entre senyors i pagesos per a canalitzar el conflicte, i això, juntament amb el fet que es tracta d’una lluita molt avançada del punt de vista europeu, que ens va situar en un moment crucial de la Història…, són elements que poden comportar un cert paral·lelisme amb la situació actual».

Efectivament, el que hi havia en joc a muntanya en aquell moment no era tant la qüestió dels mals usos que exercien el senyors feudals contra els pagesos que, certament, n’era un dels motors, sinó, també —i sobretot—, una lluita, molt avançada en la seva època, pel poder, és a dir, per com, des de la ruralia, es podia participar en la presa de decisions de forma directa i plena, tot exercint el que ara en diríem una democràcia «real». Les «universitats» (assemblees) pageses amb centenars de trobadesi milers de persones arreu del territori en donen fe, com es pot veure al llibre del Sindicat Remença.

El que els remences i el tsunami independentista tenen en comú és que posen a la picota aquest sistema partitocràtic i de castes polítiques que ha persistit en el darrer segle i mig a Europa. Propiciat des del model de societat capitalista, quan just ens trobem al cimal en caiguda lliure de la catàstrofe ecològica, ètica i moral en les societats dites «avançades», aquest sistema «democràtic» fa aigües pertot arreu, mentre a empentes i rodolons apareix el poble que s’autoorganitza i decideix, més enllà de les consignes més o menys sabudes, més o menys assumides, que les organitzacions «civils» escampen en la tensió permanent en què sobrevivim actualment. Espanya es desintegra i si empenyem, sense noses, caurà pel propi pes de la se va corrupció, la seva violència i la seva intolerància.

La manca de lideratge també és una flaca que arrosseguem de fa temps en aquesta cruïlla històrica. Tanmateix, creure que molts ens conformaríem amb més conteses electorals com si aquí no hagués passat res és d’una ingenuïtat esperpèntica. Les experiències de més democràcia, propiciades el 15M, no han prosperat precisament (vegeu la deriva dels mal anomenats «comuns», que, ai las!, no poden), perquè han caigut en el parany de creure que optar a la gestió político-administrativa era bufar i fer ampolles i que ningú no seria seduït per l’exercici del poder pel poder, amb les paguetes i els privilegis inclosos que s’atorguen els qui l’exerceixen.

Cal, doncs, que la revolució iniciada per l’independentisme als carrers, fora del sistema clàssic dels partits i les corrupcions (econòmiques i/o xantatgistes), continuï el seu camí per a fruitar —quan sigui possible— en un veritable exercici de democràcia. Caldrà, si més no, estar-ne amatents i participar-hi, en la mesura del possible, també des de La Resistència.

Que octubre —mes revolucionari per excel·lència— us sigui profitós i ens meni més a prop de la plena llibertat.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Juliol

Compareu aquesta fotografia (a la platja de Garbet, a tocar de Colera, a l’Alt Empordà), amb el vídeo que podeu veure al final de l’article.

[Un report de Xavier Borràs.]

A l’estiu, encara més si ets de vacances, se suposa que tens temps per a llegir munts de coses que has desat a les prestatgeries per a millor ocasió o a la carpeta de preferits de l’ordinador. En el meu cas —sóc desvagat temporalment aquest juliol, després d’anys de no haver-ho pogut fer «legalment»— he pogut recuperar algunes d’aquestes lectures (o, fins i tot, relectures) i en voldria destacar algunes.

Memòria de la guerra d’agressió contra Catalunya

A la casa de Barcelona hi servo molt pocs arxius. De fet no m’ha plagut mai de col·leccionar res, ni tan sols els meus treballs periodístics, per bé que sí molts de literaris —narracions i versos que dormen el somni dels justos.  Ara fa uns dies, de les cinc o sis caixes que conservo, amb documents d’especial rellevància per a mi, vaig rescatar-ne uns quants davant la petició que m’havia fet el periodista i amic Pep Martí per a contribuir a l’edició «especial» que estaven bastint des de Nació Digital de cara a la commemoració del vuitantè aniversari de la Batalla de l’Ebre, que s’inicià un 25 de juliol de 1938 a un quart d’una de la matinada amb la travessa, a peu i en silenci, del riu iber.

Tenia —de fet, encara el tinc— molt viu el record dels retalls recuperats: una sèrie d’articles que va escriure mon pare, Enric Borràs Cubells (Gandesa, 4/9/1920 – Barcelona, 24/3/1985), amb el pseudònim d’Indíbil, sobre aquella vicissitud històrica i que vaig fer  publicar al «Dominical» (en català al 85%), del Diario de Barcelona (en castellà, al 95%) el 1983, quan jo mateix dirigia aquest suplement durant l’anomenada època autogestionària.

Instantània de la sèries de tres articles publicats al «Dominical» del Brusi per Enric Borràs Cubells l’abril i el maig de 1983.

En el cas de l’acarnissada confrontació bèl·lica a la Terra Alta, essent-ne mon pare testimoni directe –no endebades era en aquella data, amb 17 anys, tinent d’artilleria de l’Exèrcit Popular—, la sèrie de tres reports que hi va escriure l’abril i el maig de 1983 eren una joia que al seu moment va passar quasi desapercebuda —per causa de les baixes vendes del Brusi—, per bé que ara, amb la publicació el passat 25 de juliol a Nació Digital (el jornal telemàtic més llegit, de lluny, en català), tindran, en part, nova vida i, de retruc, un nou homenatge, no solament a mon pare sinó també a tots els catalans que van lluitar aferrissadament per a la nostra llibertat.

La relectura d’aquests tres papers ha estat dura, del punt de vista emocional, però ha pagat la pena fer memòria i, finalment, difondre-la de nou.

Captura de pantalla del Diari de Barcelona digital. Font: archive.org.

L’ensulsiada tripartida del Brusi

Hi ha una derivada d’aquesta recerca que també m’ha dut a la memòria un fet, poc conegut i esbombat, que crec que paga la pena ressaltar: la capçalera més antiga del continent, el Diario de Barcelona (1792), que va viure dues èpoques i escaig en català, va tancar-ne l’edició l’any 2009 per ordre de l’Ajuntament de Barcelona. Efectivament, l’Ajuntament de la capital de Catalunya va cloure’n l’edició digital —que passà a formar part de l’altra barraca dels socialistes (BTV), llavors comanada per l’imperdible Àngel Casas (xou). Cap periodista o capitost de l’oposició no va blasmar a l’època el que, a la llum de les xifres, semblava una de les estafes econòmiques (més de 2,5 milions d’euros malbaratats en 10 anys) i polítiques (tripijocs PSC-PSOE) més bèstia perpetrada mai per l’Administració municipal barcelonina.

L’Ajuntament de Barcelona havia adquirit el 1985 la capçalera del vell Brusi —després de dos tancaments quasi seguits, el 1980 i el 1984 (època autogestionària)—, per la miserable suma de 28 milions de les antigues pessetes (uns 168.000 euros actuals). El consistori barceloní en cedí l’explotació al Grupo Zeta, que amb la participació de l’ONCE (quins estranys companys de viatge) van tornar a editar-lo en paper i en català des de 1986 i, després, fins al 1994 pels germans Dalmau (propietaris de La Mañana, de Lleida) —sota la capçalera de Nou Diari—, amb 13 anys de plets per a pagar els 2,5 milions d’euros de deutes amb els treballadors del rotatiu.

Un cop desaparegut definitivament del carrer, el 1999 l’Ajuntament, a través de la societat privada municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB), va iniciar la seva aventura virtual: una direcció i fins a set treballadors directes, entre 200.000 i 300.000 euros anuals de despesa —igual que l’altra barrabassada sociata a la Diputació de Barcelona, la invisible La Malla— i, com a resultat, un estrepitós fracàs mediàtic, donades les miserables xifres d’audiència, que qualsevol altre digital amb zero recursos econòmics i cap suport polític superava amb escreix.

Aquesta va ser la deriva que va dur la capçalera mediàtica més antiga de l’Europa continental a la seva desaparició. En van ser responsables tots els qui hi van donar suport en aquell període, inclosa ICV i Esquerra —quan encara era al Govern municipal—, tot i que Jordi Portabella l’abril de 2007 va advocar per convertir el llavors web ja inútil en un diari de paper gratuït en català, una aposta personal que no es va traduir en res, com s’ha pogut constatar posteriorment.

Els responsables d’aquella gran estafa no n’han passat mai comptes i, lògicament, tampoc no han estat jutjats per haver malbaratat fons públics i haver fet desaparèixer un patrimoni cultural ara ja irrecuperable.

Ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya ni el Sindicat ni ningú del ram no en van dir res. Això sí, una de les persones que en fou directora, Cristina Ribas (1998-2002), com a guardó a la seva nefasta gestió va ser nomenada, pel govern d’Ada Colau, directora de Comunicació Digital de l’Ajuntament de Barcelona.

De fet, no queda ni rastre d’aquella època «digital» (tret que aneu a archive.org), i del període en paper només se’n pot consultar en línia dels anys 1792 a 1862 a l’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). Malaguanyats els milions de tothom que es va gastar el tripartit (PSC, ICV, ERC) per alimentar el seu clientelisme!

 

El canvi climàtic, encara

També havia desat per a llegir més tard l’entrevista que li van fer al biòleg de La Resistència, Gabriel Borràs, a El Punt-Avui el proppassat 14 de maig d’enguany. L’entrevista és un gènere periodístic que m’agrada força, sobretot si l’entrevistador fa les demandes pertinents i l’entrevistat hi respon sàviament, com és el cas de les requestes que li va fer la periodista Ure Comas a Borràs en aquesta ocasió.

En aquest interviu, el responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic (OCCC), manifesta, en relació amb el projecte LIFE MEDACC (que ha implementat i monitoritzat accions d’adaptació als impactes del canvi climàtic en les de la Muga, el Segre i el Ter) i la no-gestió dels boscos que «els catalans que vivim en els primers 30 quilòmetres de línia de la costa catalana, que som gairebé el 90% de la població, ens satisfem d’aigua d’uns rius i d’aliments d’un territori que és terra endins. Si volem seguir tenint aliments i aigua hem de col·laborar financerament a través, per exemple, del fet que amb el rebut de l’aigua es faci gestió forestal als rius catalans», opinió que des de La Resistència compartim fervorosament.

Gabriel Borràs, director d’adaptació de l’oficina del canvi climàtic. Foto: Ure Comas/El Punt-Avui.

Gabriel Borràs, que precisament en aquest lliurament de juliol de la nostra publicació es fa un seguit d’inquietants qüestionaments sobre la biodiversitat al nostre territori, ha parlat àmpliament a La Resistència sobre l’adaptació al canvi climàtic en sengles articles, com «Canvi climàtic i canvi global a la conca del Segre», «Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic», o, encara, «La Mediterrània i el canvi climàtic: ens hi adaptem?», amb què ens podem fer una idea clara, de primeríssima mà, sobre com estem, cap on hem d’anar i com ho hem de fer per arribar a bon port.

A l’entrevista esmentada és prou contundent: «El canvi climàtic no és res més que el producte d’un model de creixement determinat, d’utilització de recursos, de relació de l’administració amb els ciutadans. El canvi climàtic és la crisi d’aquest model; per tant, si realment volem resoldre’l o lluitar-hi en contra o ser menys vulnerables als seus impactes, cal canviar el model. Si seguim aplicant les mateixes pautes de comportament o d’explotació de recursos no ens en sortirem. Taparem forats, però no ens en sortirem».

Acaba juliol amb la notícia dels plàstics acumulats a les platges de Santo Domingo, la capital de la República Domincana, per si és que escau que algú es pensa que tot això del canvi climàtic és una facècia, per no parlar de la canícula que es viu en aquests moments als països del nord d’Europa.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Juny

[Un report de Xavier Borràs.]

Mes maleït aquest de juny, de la falç al puny in illo tempore, quan tot sembla que torna a l’(a)normalitat. A casa, entre els talls de xarxa de Robistar —ni pagant sant Pere canta—, a l’espera que a la mitja muntanya hi arribi la suposada panacea de la fibra òptica promesa, i les tasques quotidianes que ens abasseguen, la calor ja m’aixafa l’ànim i només cerco trinxats de bacallà esqueixat amb ceba tendra, pebrot verd, tomàquet i quatre olives negres de la Terra Alta –i aigua pura, és clar–, sobretot per a no excitar la bilis que enardiria les pedres que remoregen la bufeta de la fel que aquest cos que habito arrossega, oh! meravelles, des del primer d’octubre del passat any, aquell en què vam votar ésser una república, per bé que els poders fàctics i alguns nostrats «independentistes» cagacalces s’encarreguin de no deixar-nos exercir-la.

El llop. Xavier Borràs, 2005 (oli sobre tela).

Per cert, tots aquests municipis que han batejat places —noves o velles— amb el nom de l’U d’Octubre de 2017 son, lingüísticament parlant, d’un analfabetisme que tomba d’esquena. En català cal dir primer d’octubre i no u d’octubre, que és una forma acastellanada moderna, tal com molt bé explica el lingüista Gabriel Bibiloni en un article recent.

Nou jornalisme o vell màrqueting?

Encara que sembli la cançó de l’enfadós, o un ritornello més propi d’un dia de la marmota insofrible, no em cansaré de sorprendre’m per com ha canviat el jornalisme —això que en diuen, malament, «periodisme»—, aquest «periodisme» que ara afirmen que és tan nou i nou…, que ja comença a fer pudor, aquella catipén (mot caló que cal recuperar) ofensiva del vell màrqueting que tot ho masega, en què es confon i es vol confondre —per allò de les suposades lleis del mercat— l’art d’anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (que deia l’enyorat Ramon Barnils), amb un batibull de «collonades» tecnològiques que no solament no hi tenen res a veure, sinó que n’allunyen la intenció.

Certament, cal cercar novés fórmules d’acostar-se als nous lectors que neixen, com les flors del poeta, a cada instant. Però haver d’estar tots els dies empassant-nos collonades que ara en diuen «virals» o llegint notícies i reports passat pels mil sedassos dels gabinets de premsa de tota classe i condició i pretendre fer-nos passar el bou («periodisme») per bèstia grossa (màrqueting) cansa molt i, en qualsevol cas, mostra la deriva que, amb l’excusa del món digital dels darrers vint anys, ha convertit aquest vell ofici en un desori on el que menys compta és la recerca de les veritats i de les mentides que el sistema amaga a base de subvencions i publicitat encoberta.

Al nucli d’aquest embull hi ha, certament, el legítim dret de les empreses de comunicació a no enfonsar-se i a treure el màxim rendiment dels reptes que emprenen, fins i tot encara que vagin errades amb segons quines aventures mediàtiques; però, igualment, hi ha una qüestió tant o més fonamental: el públic lector s’ha avesat —millor dit, s’ha aviciat— al «tot gratis», com si aixecar la persiana dels mitjans cada dia, quasi les 24 h al dia, tots els dies l’any, no tingués uns costos si fa no fa elevats i tothom treballés per amor al proïsme.

Ja veurem, temps a venir, qui pot aguantar aquesta situació i com es pot debatre un canvi, necessari, en el biaix que han emprès la majoria de mitjans dits digitals. Perquè els altres, els de «paper», de tota la vida—i això, també, cal tenir-ho clar— són en la indigència, tot i els cabassos de milions que han rebut d’arreu en els darrers vint-i-cinc anys.

L’abassegadora submissió a la llengua anglesa

«El brífing del trail running del mountain training serà a les 10:00 AM. Se serviran cupcakes i després anirem amb track bike pels voltants.» Si heu entès res de les frases anteriors, enhorabona, sou dels qui heu estat sotmesos i accepteu els anglicismes que envaeixen, subtilment, les llengües romàniques (no solament el català, que ja és interferit de fa segles pel castellà). Alguns d’aquests mots (com brífing o cupcake) ja són neologismes acceptats pel TERMCAT, el centre de terminologia de la llengua catalana (creat el 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans); d’altres, de fet la resta, no, bàsicament perquè ja hi ha mots en català què expressen exactament el mateix: trail running = cursa de muntanya; mountain training = entrenament de muntanya; track bike = bicicleta de pista; AM = matí… En podeu trobar exemples a cabassos, però a casa nostra, especialment en el camp dels esports (de muntanya) o en el món de les empreses, la invasió és absoluta i molts mitjans de comunicació no fan cap esforç per a canviar-ho, empesos per la mandra o perquè ja els està bé.

Les noves tecnologies, de què s’han fet ja molt manlleus, alguns més encertats que d’altres (tuitar, piular, clicar…) també contribueixen a aquesta anglesització del català i de les llengües veïnes. És un molt mal moment, just ara que la nostra llengua pateix un retrocés en l’ús social molt important en les metròpolis (per primera vegada hi ha bars i comerços a Barcelona, per exemple, on no us entenen si parleu en català) i que la suposada immersió lingüística ha produït el fenomen que les generacions actuals (també, molts mestres) dominin molt menys la parla pròpia que les generacions anteriors, que no van tenir l’oportunitat (manu militari) d’estudiar en la seva llengua.

Els sociolingüistes ho han advertit, però em temo que poca cosa s’hi pot fer sense un estat al darrere. I això de l’estat, la república que volem i que vam votar, no sembla que estigui a prop. 

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Maig

[Un report de Xavier Borràs.]

Fineix aquest mes de maig fent gairebé al cent per cent bona la dita de «…cada dia un raig». Les pluges caigudes arreu del territori són molt benvingudes per pagesos, ramaders i habitants de les muntanyes, mentre a les metròpolis ja és una mena de nosa bíblica que enutja els urbanites, atrafegats a no perdre’s ni un sol dels centenars d’impulsos que reben a través de les tecnologies mòbils.

Tanmateix, tot i les boires, aquest maig m’han cridat l’atenció altres fets i noves que volia compartir amb vosaltres.

Quan els humans poblaven l’alta muntanya

Llegeixo, sento i veig que un estudi —dut a terme pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques– revela la presència humana a Aigüestortes fa més de 10.000 anys. El fruit d’aquesta recerca es pot veure a l’Ecomuseu de la Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà) en una exposició sobre el llegat prehistòric d’aquesta àrea: Muntanyes a la Prehistòria. L’arqueologia al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que es pot veure fins al 15 de juliol.

El que m’ha sorprès, agradablement, d’aquesta troballa és el fet que contràriament al que es pensava fins ara es demostra que aquest territori, a 2.000 metres d’alçada, ja era poblat deu mil anys enrere pel cap. Les novetats que aporta aquesta recerca, impulsada pel Parc en els darrers 15 anys, és pionera a Europa per les novetats arqueològiques que aporta i desmunta la tesi predominant fins ara entre la comunitat científica que aquest territori, per les condicions climàtiques i per l’orografia, no havia estat trepitjat pels humans i se’l considerava «verge». Cau, doncs, un altre dogma científic sobre la impossibilitat dels assoliments humans al planeta. I no és la primera vegada ni, sortosament, no serà, tampoc, la darrera.

Els dogmes científics, basats la majoria de vegades en falses hipòtesis que es disfressen de veritats inamovibles, no solament fan mal a la ciència veritable —és a dir, la que es basa en l’observació i l’experiència— sinó que també embruteixen la ment de les persones. De fet, sempre havia pensat que, per força, en la prehistòria el poblament humà als nostres territoris també devia haver assolit els alts cimals del Pirineu. I certament aviat també caurà el dogma, si no ho ha fet ja, que els qui poblaven aquests verals no «venien» precisament del cor de l’Àfrica, com s’han encarregat d’insistir des dels àmbits «científics». No he cregut mai que la presència humana en aquest planeta sigui fruit d’ún únic origen, ans al contrari.

«L’alta muntanya no és un territori verge com es pensava fins ara, sinó que és fruit de la intervenció humana que des de fa més de 10.000 anys ha viscut a 2.000 metres d’alçada i ha modelat el paisatge», ha dit Ermengol Gassiot, comissari de l’exposició i doctor en Prehistòria, que forma part del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya. Gassiot afirma que els resultats de la recerca són inèdits ja que confronta la idea predominant fins ara en la comunitat científica de l’alta muntanya com un paisatge verge no trepitjat pels humans.

No solament l’alta muntanya catalana estava poblada d’home i dones sinó que, a més a més, era lloc de pas i estada per al troc i per a l’intercanvi, ja que entre les troballes fetes hi ha eines fetes amb sílex, un mineral inexistent en aquelles valls que, lògicament, només podia ser adquirit si hi havia altres humans que viatjaven des de les planes o d’altres valls inferiors on el sílex sí que hi era present.

Cal felicitar els responsables del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici quan ara fa quinze anys van apostar per encetar una recerca que ha donat els seus esponerosos i transcendentals fruits, més tenint en compte que una part del món de l’arqueologia pensava que aquesta ingent tasca estava condemnada al fracàs.

Ho diu molt bé Maria Mercè Aniz Montes, directora-conservadora del Parc, en el dossier que acompanya l’exposició d’Esterri:

«La imatge d’unes muntanyes pirinenques inalterades i sense usos ni aprofitaments se substitueix per una de muntanyes amb un ús continuat, en major o menor mesura, des de fa mil·lennis. Un exemple n’és l’alta muntanya com a destí final temporal dels recorreguts de la transhumància pastoral. Les primeres societats sedentàries ja practicaven el pastoralisme en els mateixos paratges del Parc Nacional on encara avui es practica. L’expressió “de generació en generació” queda totalment palesa quan parlem d’aquesta activitat no només com un recurs de subsistència sinó també com a element modelador del paisatge.»

Cap d’un mascle de Xylotrechus chinensis, l’escarabat que ara amenaça els fruiters a Catalunya.

Plagues i canvi climàtic

Amb pocs dies de diferència, aquest mes de maig alguns ajuntaments a la Garrotxa han informat a la població de com col·laborar a fer front a les diferents plagues que ens assoten; des dels gavians a Olot, com el mosquit tigre, l’eruga del boix o la processionària del pi. Ara, per acabar-ho d’adobar, sabem que un nou escarabat comença a fer estada en els territoris pròxims del Vallès.

Efectivament, tal com informa EcoDiari, l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) ha avisat de la invasió d’un escarabat procedent del nord-est d’Àsia, de països com la Xina, Corea, Japó i Taiwan, que té un efecte «devastador» sobre les moreres, ja que les mata. Es tracta de l’espècie Xylotrechus chinensis, un escarabat de la família dels cerambícids. Té un aspecte molt semblant a una vespa, amb un cos d’entre 15 i 25 mil·límetres.

L’investigador de l’ICTA-UAB i primer autor de l’estudi, Víctor Sarto, que duu per títol A New Alien Invasive Longhom Beetle, Xylotrechus chinensis (Cerambycidae), Is Infesting Mulberries in Catalonia, l’ha batejat com a «escarabat-vespa barrinador de les moreres». L’ICTA-UAB, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barberà del Vallès, ha detectat i estudiat la presència d’aquesta espècia des de 2014.

Segons sembla l’escarabat probablement hauria arribat al nostre territori a l’interior de palets de fusta i s’hauria expandit pels municipis del Vallès com Barberà, Badia, Cerdanyola i Ripollet. Però el més greu, ecara, és que que també podria afectar arbres fruiters com pomeres, pereres i les vinyes.

Totes aquestes plagues són fruit de la globalització econòmica i la mobilitat i, evidentment, del canvi climàtic de què en part és responsable la (no)planificació agrícola i ramadera que s’aguanta amb pinces a base d’agrotòxics i tones d’antibiòtics.

Certament, els qui no podem conrear-nos les nostres viandes, els consumidors passius, hem de ser molt conscients d’allò que adquirim: la proximitat i la temporalitat dels productes i, encara més, la cura que han rebut (ni agressiva ni tòxica), són claus per trencar la cadena de les multinacionals de la merda d’alimentació que ens volen imposar i que comporta, també –maquiavèlicamant—, malmetre la nostra salut i promoure una medicina no menys agressiva i merdosa.

El Borbó actual, com els anteriors, és el cap de l’Espanya corrupta que ara comana el PP, però que demà pot dirigir el PSOE o Ciudadanos.

L’atàvica corrupció espanyola

Parlem d’una altra plaga de d’això que en diuen l’actualitat política, és a dir, el que marca l’agenda planning del sistema d’alienació mental que els estrategs dels màrqueting partitocràtic han batejat com a «realitat social»: la corrupció, que destaca aquests darrers dies de maig arran de l’anomenada sentència del cas Gurtel que, si fa no fa, demostra el robatori sistemàtic de les arques públiques per part de del Partit Popular i els seus dirigents, des d’Aznar fins al darrer mico, digui’s Mariano Rajoy o Maria Dolores de Cospedal: els mateixos que, per «ordeno y mando» del 155 —amb el suport entusiasta del PSOE/PSC, Ciudadanos i adlàters— trepitgen i vexen els catalans i, fins i tot, la resta de ciutadans de Catalunya —siguin colons o vegetals— que hi sobreviuen.

Em sobta, en tot aquest afer, que siguin molts els qui es mostrin sorpresos i indignats, però segurament tant d’anys d’adoctrinament franquista i transfranquista —i aquesta doctrina sí que és real— han donat el fruit de la ignorància i l’autisme polític que s’arrossega en tots els àmbits ideològics. Però, cal dir les coses pel seu nom: el naixement d’Espanya com a estat-nació, fruit de l’atàvica voluntat depredadora del regne de Castella –que ja havia anihilat centenars de milers d’americans i espoliat part del gran continent «descobert» a les darreries del segle XV— és, en si mateix, el resultat de la corrupció. Més diàfan: l’existència d’Espanya no s’entendria sense la corrupció, no existiria.

Igualment, la pròxima desintegració d’aquest Estat criminal només podrà ser possible si ens fem conscients d’aquesta veritat històrica. La resta, inclosa la rendició del Govern Torra, són falòrnies que passaran, sense pena ni glòria, als annals de les derrotes catalanes. Més transparent, encara: potser serem independents –preferiria una República catalana llibertària—, però no gràcies als nostres lloables i esgrogueïts esforços —amb presos i exiliats—, sinó perquè Espanya cau, i si Espanya cau, adéu–siau! I fins al juny (amb la falç al puny!).

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Abril

La Cydalima perspectalis, eruga defoliadora del boix. Foto: Xavier Borràs.

[Un report de Xavier Borràs.]

Els boixos que moren

L’eruga defoliadora del boix (Cydalima perspectalis) es menja de fa anys els boixos de la Garrotxa. En aquests dies de calorada de les darreries d’abril, en un no res els boixos que tinc al pati de casa han quedat tots plens d’erugues que se’ls mengen apassionadament. Aquesta plaga és un nou símptoma de les espècies forànies o pròpies que per causa del canvi climàtic i la globalitat.

L’eruga, molt vistosa, de color verd i marró, es menja les fulles d’aquest arbust amb poc temps i passa a tenir un color grisós. Per desplaçar-se d’arbust a arbust, l’eruga fa una teranyina. Els atacs sistemàtics dels darrers anys fan perillar boixedes avials en indrets com el Parc Nou d’OLot, on enguany han emprès la lluita amb trampes de feromones per a evitar que les futures papallones ponguin ous que puguin generar un nou atac d’eruga cap a les darreries de l’estiu.

Aquesta eurga és originària d’Àsia i va arribar a la Garrotxa l’any 2014, on se la va detectar per primera vegada a Besalú. De fet, va entrar a Europa per primera vegada l’any 2007 a través d’Alemanya. A la Garrotxa, la papallona Cydalima perspectalis es reprodueix constantment a partir del mes de març fins al mes d’octubre però presenta tres generacions molt marcades (la primera durant el mes d’abril), una segona al mes de juliol i la darrera al mes de setembre. Aquest cicle reproductiu i la gran voracitat de l’eruga (que s’alimenta exclusivament de fulles de boix) fa que la intensitat de l’afectació sigui molt alta.

Si els boixos reben atacs continuats poden arribar a morir. Foto: Xavier Borràs.

En principi, no té un depredador natural. Alguns ocells tracten de menjar-se-les, però la toxicitat i l’amargor de la pròpia. Els tractaments han de ser selectius i es recomana utilitzar de manera combinada els insecticides de contacte amb matèria activa a base de piretrines naturals que afecten el sistema nerviós de l’eruga, i també els que afecten el sistema digestiu com són els productes que contenen el bacteri Bacilluns thuringiensis.

Els boixos tenen mala peça al teler, perquè, a banda d’aquesta plaga oriental, alguns d’ells també estan afectats per una malura provinent previsiblement d’un fong (que encara no s’ha classificat) i que ha anat produint importants defoliacions dels arbustos que ha afectat.

Tot plegat és trist i molts sentim com d’inútil i inutilitzadora és l’espècie humana.

Els elefants són contagiosos

Manllevo el títol Els elefants són contagiosos d’un llibre de l’enyorat Manuel de Pedrolo (un recull d’articles publicat el 1974), per parlar dels paquiderms (sobre Pedrolo, de qui enguany fa cent anys del naixement, ja n’he escrit a bastament en alguna ocasió, com recentment a l’Anuari Media.cat). Ve al cas parlar d’aquest gros mamífer —dels més voluminosos que encara resten al planeta— perquè a les primeres d’aquest abrll un camió que menava elefants, del Circ Gottani, va bolcar a l’autovia A-30 i de resultes de l’accident un dels elefants va morir i dos més van resultar-ne malferits.

Un dels elefants malferit a l’accident en què va morir un company seu. Fotot: Infocircos.

Que cinc elefants haguessin d’anar entaforats en un camió perquè a les Espanyes encara hi és permès el circ amb animals és una cosa tan arcaica, tan lamentable, i sobretot, tan contrària a qualsevol mesura bàsica de protecció dels animals i de seguretat pública, que resulta sorprenent que calgui continuar insistint -hi, com bé diuen i defensen els animalistes.

Fa anys que la Comissió Europea va declarar oficialment que el Reglament 1/2005 sobre protecció dels animals salvatges durant el seu transport no s’aplica als animals dels circs. No hi ha una legislació específica per als animals utilitzats en els circs, de manera que el transport en què viatjaven els elefants no estava «homologat per traslladar elefants».

Aquests elefants no haurien d’haver viatjat mai en aquest camió perquè no haurien d’haver-se vist obligats mai a formar part d’un circ; una forma d’entreteniment que ha demostrat àmpliament en les últimes dècades la seva capacitat per reinventar-se en un espectacle on els animals no tenen cabuda, com s’ha demostrat a Catalunya (des de 2015), les Balears, Galícia i Múrcia, a més de gairebé tots els països europeus.

Els animalistes alerten del perill que suposa la utilització d’animals salvatges en els circs. Fa unes setmanes un hipopòtam va fugir d’un circ en un poble d’Extremadura. I aquest cop ha estat un accident de camió. Qualsevol persona pot tenir un accident, però és evident que les conseqüències de transportar cinc animals del volum d’uns elefants suposa un greu risc de seguretat. Les conseqüències podien haver estat terribles per als ocupants d’altres vehicles, però ho han estat només per als animals.

Del meu punt de vista, no solament cal eradicar aquestes pràctiques sinó, també, l’eliminació dels zoos. Quan era menut i mon pare em duia a aquesta presó d’animals, certament gaudia de poder-los conèixer, però, després, m’entristia molt per les condicions en què vivien i que encara sofreixen. Al zoo barceloní jo no hi haurà, finalment, dofins. Cal fer més passes per tancar aquests camps de concentració d’animals i apostar, exclusivament, pels santuaris d’animals en perill de morts i pel centres de recuperació de fauna salvatge. Tota altra alternativa, com la que polítics progressistes van anunciar a bombo i platerets fa uns anys per traslladar el zoo a Collserola, seria una gran animalada.

Deu anys d’EcoDiari, l’única publicació independent ecologista dels països catalans

De bèsties petites o d’animals grossos, de l’energia nuclear o de les alternatives, dels runams salins, de les línies de molt alta tensió, dels boscos abandonats, del control dels recursos naturals, com l’agua…, de tot això i més n’ha parlat i reflexionat EcoDiari aquests darrers 10 anys, l’única publicació digital sobre ecologia política (medi, entorn, decreixement, conservacionisme, naturalisme, etc.) dels països catalans, independent, sense subvencions i ajuts de cap classe –tret d’un breu suport del CADS, l’associació fructífera quant a les sinergies comunicatives amb el Grup Nació Digital i la col·laboració amb la Cooperativa Integral Catalana).

Vaig crear EcoDiari com a publicació digital l’abril de 2008 com a continuadora de la segona edició en paper de la mítica revista Userda (que havia estat pionera a les darreries dels anys setanta del segle passat), que en el període 2004-2006 es va publicar un cop al mes en paper com a suplement del setmanari El Triangle.

El 1977 —quan va néixer la primera Userda— l’ecologisme era cosa d’uns idealistes que no tocàvem de peus a terra i d’uns romàntics que anàvem contra el progrés econòmic. A l’Estat espanyol, l’ecologisme polític mai no ha tingut uns resultats brillants a les urnes, però, en canvi, el seu ideari revolucionari s’ha anat consolidant en la consciència col·lectiva i ara tant les empreses com les administracions saben que, per guanyar-se l’opinió pública, han de tenyir-se de color verd. Avui, el respecte al medi, les energies renovables, els desenvolupament sostenible, la protecció dels rius, l’alimentació natural, la promoció del transport públic, la lluita contra la pol·lució, el consum responsable…, són conceptes assumits majoritàriament per la societat catalana i occidental.

Una de les portades de la revista Userda, aquesta del desembre de 2005.

La tasca d’edició —que ha rebut tothora el suport de grups, grupets i grupúsculs de l’ecologisme català i de persones que sempre hi han confiat (especialment provinents del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes, com Santi Vilanova, Xavier Garcia o Josep Puig—, ha estat sempre voluntària, traient temps i recursos d’arreu per poder mantenir i fer créixer la publicació —amb un públic fidel i crític, que també es mou amb facilitat per les xarxes socials, especialment Twitter i Facebook— i donar suport a una visió del món que tot i que sembla assumida actualment per la majoria dels mitjans i entitats i organitzacions polítiques, no deixa de ser, malauradament en moltes ocasions, un pintat de verd que no va més enllà de les protestes i lluites del «pati del darrere», però que aprofundeix molt poc sobre el model de societat que mena la humanitat a la seva pròpia extinció.

Han estat moltes les vegades que he estat a punt de llençar la tovallola i abandonar el projecte, però crec que encara hi ha moltes coses a dir i a fer per aconseguir una societat ecològicament més justa.

Tothom hi té les portes obertes per contribuir-hi, és clar. Us hi espero, com espero poder tornar a escriure el maig vinent, ni que sigui per constatar com els catalans ens deixem, novament, derrotar, fent bona aquella dita tan catalana que diu: «De derrota en derrota fins a la victòria final!».

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Març

[Un report de Xavier Borràs.]

L(a)normalitat després de la nevassada

Després de les grans nevades caigudes la darrera setmana de febrer d’enguany arreu del país, especialment al Principat de Catalunya, els mitjans de construcció de la realitat, altrament dits mass media, han dedicat veritables esforços a encapçalar els titulars d’això que bategen com l’«actualitat» del mot «normalitat», atenent el fet que els nevassos d’aquest hivern deuen haver suposat, segons el seu cretí criteri, una anormalitat. Per a aquests mitjans per a ramats humans àvids d’informació calenta, quasi cremant-t’hi els dits —fàcil de digerir, anodina—, la normalitat és tornar a la inèrcia de les rutines, especialment pel que fa als transports (públics i privats), el treball (qui encara en tingui) i els sacrosants centres d’extermini de la joia i la creativitat infantils i juvenils —salvant comptades excepcions–, que en diuen escoles o instituts, sempre, i sobretot, des d’una òptica urbana, o urbanita com mana l’argot actual.

La neu imposa el seu estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones…, manen arreu i enerven les ànimes sensibles. Foto: Xavier Borràs.

Per contra, si ens aturem un instant a pensar-hi, la neu ens aporta uns quants ensenyaments que sembla que, amb tanta de dèria tecnològica, havíem oblidat. De primer, el silenci: els flocs —flòbies, borrallons, volves— cauen en estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones manen arreu i enerven les ànimes sensibles; després, la inactivitat, és a dir, el fet de no poder anar als llocs i haver de restar a casa, el que comporta, alhora, un recolliment quasi obligat —que a alguns se’ls fa insuportable—, un pensar amb un mateix; més enllà, la pura observació dels paisatges absolutament emblanquinats, els camins i les senderoles encara intocats, l’ocellam distret tractant d’aixoplugar-se sota els ràfecs de les teulades, en algun relleix o en qualsevol cau, els infants i joves feliços per aquesta oportunitat a no fer res, enjogassats, gaudint de la resplendent i rutilant novetat, alguns per primera vegada. Encara, quan la neu, per acció de la pluja o del sol, es comença a fondre, la lleugeresa de l’aigua que cau de les teulades fa una fressa quasi poètica, un mormoleig musical fugisser, clandestí, que ens acompanya els pensaments… Què més es pot demanar a la mare natura, que ens ofrena i ens afalaga?

 

L(a)normalitat política

No menys «anormal» és referida l’actualitat política amb presos —ara, també, el president legítim, Carles Puigdemont—, exiliats, persecucions judicials de tota mena i Mossos d’Esquadra sota el comandament cent-cinquanta-cinquè del virrei Millo, que atonyinen catalans a tort i a dret a través de la sàdica brigada mòbil (BRIMO). En vaig ser testimoni el divendres 23 de marc al xamfrà cantó mar Llobregat dels carrers de Provença i Llúria de Barcelona, amb conseqüències físiques greus per a mon germà Gabriel, que era al meu costat –mà esquerra, que empra, inutilitzada i ara enguixada durant pel cap baix quatre setmanes–, i lleus per a mi –una fuetada de porra a la cuixa drets, per damunt del genoll, que resta encara endurida com un roc.

El relat dels fets parla per si sol de la dificultat que milers de catalans tenim per expressar-nos lliurement, mentre d’altres ciutadans d’ací –forces del colonialisme, per voluntat pròpia o per ignorància sostinguda– utilitzen la seva multitud de mitjans, institucions i poders per a manifassejar la realitat i presentar la més gran revolució d’aquest segle XXI –la del retorn a la llibertat dels catalans– com un afer de delinqüents i terroristes.

https://platform.twitter.com/widgets.js

He mort el llop, he mort el llop!

No, no es tracta del crit esfereïdor del Manelic de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, sinó del pensament esborronador que devia tenir el conductor del vehicle que va atropellar i matar un llop perdut i famèlic a la carretera C-31, al terme municipal de Mont-ras (Baix Empordà) a les darreries del mes de febrer. Aquests individus que condueixen, així que veuen una bèstia o una bestiola que travessa el seu recorregut per camins o carreteres no solament no fan mans i mànigues per evitar de fer-los mal sinó que acceleren tant com pden per tractar d’occir-los. Tot un exemple d’aquella popular frase de Thomas Hobbes  Homo homini lupus est (llatí: l’home és un llop per a l’home), adob per a la tesi ultraprotestant segons la qual l’home neix malvat i menyspreable i a partir d’aquí no fa sinó anar a mal borràs, s’incuba en els serials televisius reaccionaris dels nostres dies i viu en les ments de munts d’empobrits membres de la classe obrera, plens de por a l’atur i d’odi a una tecnologia que els deixa arraconats a una banda del camí, tal com explica l’amic i filòsof Ramon Alcoberro en el seus apunts filosòfics.

El llop de Mont-ras, mort després de rebre l’impacte d’un cotxe el conductor del qual va fugir del lloc dels fets.

Sembla que a Catalunya, muntanya amunt, el nombre de llops, solitaris i majoritàriament mascles, que s’han vist en els darrers vint anys, no arriba a una quinzena, distribuïts, esparsos, entre la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i el Moianès. No hi ha intenció des de l’administració de dur a terme cap pla de reintroducció, però no es posa obstacles, suposadament, als que hi arriben.

Els llops solitaris que ara arriben a les nostres terres deuen flairar encara el rastre de l’extermini avial, de les matances seculars amb què els homes els van anihilar. Tants com n’arriben als nostres entorns, deuen fugir espaordits de tanta civilització, que arriba als cimals de totes les muntanyes en forma de milers de persones, «atletes» en diuen, que corren i corren per assolir grans èxits, abillats, calçats i cofats amb equipaments més que mileuristes que nodreixen les arques de les multinacionals de la inutilitat.

Potser aviat viurem –ja en tenim dades preocupants– la desaparició dels pocs ramats de bestiar que encara peixen pels herbassars de serres, turons i obagues i, paral·lelament, el creixement exponencial de senglars, cabirols, cérvols o isards, que la camparan arreu sense que cap altre animal, com el llop, n’equilibri el nombre.

 

Manuel de Pedrolo al seu despatx del número 9 del carrer de Calvet, a Barcelona. Foto: Arxiu Xavier Borràs.

Manuel de Pedrolo, encara

Em plau, finalment, d’oferir-vos l’article que m’ha publicat enguany l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics, que he dedicat a Manuel de Pedrolo, ara que celebrem el centenari del seu naixement, amb el títol «L’Any Pedrolo, una oportunitat per oblidar l’autocensura», en què parlo de l’autor més prolífic de la literatura catalana contemporània, que ha estat silenciat anys i panys pel seu compromís polític, durant la dictadura però també en democràcia. Serveixi, doncs, d’humil homenatge a aquest gran intel·lectual a qui vaig tenir la sort de conèixer en vida.

També, com un recordatori que l’anomenada #PrimaveraCatalana tot just ha començat i no podem sostreure’ns de ser-hi amb totes les conseqüències.

Ribesaltes. Èxode. Holocaust. Memòria

[Article i il·lustracions de Jordi Canelles, del seu blog Canellestudi.]

El Camp de Ribesaltes, fou construït el 1935. Estava format per 150 grans barraques que servien d’habitacle. Van ser-hi internades famílies separant els seus membres: homes, dones i nens. D’una capacitat de 18.000 persones, el camp va arribar a acollir 21.000 detinguts: espanyols, gitanos, indigents, opositors polítics i enemics, també15.000 refugiats catalans.

Durant el règim de Vichy fou camp d’instrucció de les tropes de la wehrmacht i alhora reuní 1.700 jueus detinguts a la zona lliure en espera de trànsit cap a Drancy. Entre 1962 i 1964, que va tancar, van passar pel camp prop de 22.000 presoners, d’ells, 8000 harkis durant la guerra d’Argèlia.

Mentre dibuixava, en una tarda freda de febrer, vaig tastar, amb l’ànima encongida i la fredor que m’anava amarant, un paisatge desolat de barracons pràcticament derruïts. Uns visitants escadussers amb la bandera republicana no em van distreure d’un entorn apocalíptic i del record del patiment sofert per tantes persones i que, com un rosec a la consciència, encara continua en altres llocs. Un silenci respectuós sobrevolava el camp, mentre es feia fosc, com si fos un homenatge a tanta gent que va perdre-ho tot, fins la vida.

M’havia informat i de casa portava apunts dibuixats. Aquest és el resultat.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer

Sinapsi III, acrílic sobre paper. Xavier Borràs

[Un report de Xavier Borràs.]

L’art com a teràpia

Fa dies que em sento trist, somort, aclaparat per algunes lloses vitals que m’han impedit desenvolupar les meves tasques habituals. Per contra, com si la consciència hagués activat alguna eina adormissada, he tornat a dibuixar i a pintar. He recordat, llavors, que fa un munt d’anys —ben bé disset—, quan vaig patir el furibund càncer de pell que em va prostrar durant gairebé dos anys de qualsevol vida «normal», el dibuix i la pintura em van ser bàlsam i esperó per apaivagar l’abatiment i l’afebliment que em produïa l’hormona que —a tall de suport del sistema immunitari– m’havia de punxar jo mateix en dies alterns.

Es tractava, en aquell moment, d’una mena de febre «creativa» que va comportar anys de treballs artístics de tota mena, mida i condició des de la puresa autodidacta i sense cap altre ànim que expressar el meu estat anímic durant el trànsit físic i mental d’aleshores. Després, amb el retorn a la «normalitat», aquell entusiasme va minvar, però em va restar l’hàbit «creatiu» que, adesiara, retorna. De nou, doncs, en un nou mal pas, hi he tornat i sento el mateix reconfort que llavors.

Alguns cops, per aquesta meva experiència, m’he preguntat quants grans artistes —especialment pintors, per bé que no descarto altres arts com la música, l’escriptura o el cinema— no van iniciar la seva dèria precisament —potser sense ser-ne prou conscients— com una «teràpia», com una eina mitjancera entre llur ànima, llur esperit, i la realitat que percebien i sobrevivien. De fet, gratant ací i allà, vaig saber que a l’antigor, per exemple a l’Egipte faraònic, hi havia un lloc que en deien Temple de la Bellesa, on les persones que eren delinqüents, malalts mentals o físics, o lladres comuns, eren portades i sotmeses a teràpies, molt conegudes actualment, però que ja es practicaven llavors, com l’aromateràpia, la musicoteràpia o la gemmoteràpia; després, quan eren en harmonia amb cos i ment, gràcies a l’aprenentatge d’oficis, aquestes persones tornaven a ser reinserides en la societat, totalment transformades i en pau amb si mateixes i amb el món. De fet, actualment, l’anomenada artteràpia té molta prèdica per al tractament de pacients amb estats d’ànim alacaiguts.

El surrealistes —sobretot André Breton—, a l’ombra des estudis de Sigmund Freud, Carl Gustav Jung, Marcel Reja, Hanz Prinzhorn (pioner de l’artteràpia) o W. Morgenthaler, van interessar-se per l’expressió de l’inconscient a través de l’art, amb què van contribuir al reconeixement d’un art fora de les normes acadèmiques i dels circuits habituals de l’art que afavoreix, encara avui, els diletants i outsiders de l’art, amb que encara augmenta més la bilis del món caduc de l’acadèmia.

Paradoxes de la modernitat: dels isards «perduts» als sense sostre abandonats

Enguany l’hivern, segons els nostres ancians, s’assembla més als que s’havia viscut en l’antigor, amb freds intensos i grans nevades a muntanya, un període en què pagesos i ramaders tenien cura no solament del bestiar i de les cases de què, majoritàriament, n’eren masovers, sinó que, a més, des dels clans familiars, tothom es dedicava a fer alguna tasca de més: conserves alimentàries, confecció de cistells i cordes, apeda­çament de teles (llençols, borrasses…), arranjament de tanques… També, la caça –especialment per a les necessitats nutritives— era una activitat important, en què s’emprava tota classe de paranys, llaços i trampes per atrapar-hi petites bestioles que substituïen les proteïnes que, altrament, no es podien abastar. La caça major gairebé només era reservada als senyors, que en van fer veritables estropells, fins a la desaparició física d’espècies —ara tan enyorades— com els llops o els óssos.

Ve a tomb aquesta breu introducció per l’astorament que em va produir la notícia que uns agents rurals havien fet aquest febrer diversos viatges a la serra del Cadí per dur menjar a una cinquantena d’isards que, suposadament, s’havien «perdut», perquè segons la crònica televisiva  no havien sabut sortir de l’aïllament que s’havia produït per les grans nevades —com sí que ho havia fet la resta d’aquests 1.500 bòvids que habiten en aquells indrets. És a dir: despenem importants recursos econòmics i personals per tenir cura d’uns animals salvatges que –per una conjectura tan cretinament humana— moririen si no els auxiliéssim com si fossin criatures de bolquers.

Els isards pirinencs (Rupicapra pirenaica) no són una espècie amenaçada, ans se’n permet la caça a costa de sucosos beneficis econòmics. Així se sostreu de les darreres bases aprovades pel Consell Comarcal de la Cerdanya, que aquest 2018 atorgarà fins a 49 permisos per caçar-ne (37 en categoria selectiva i 12 en categoria de trofeu, ambdós en modalitat d’acostament) al preu de sortida per peça de 600 i 2.300 euros respectivament. No ens imaginem la mateixa fal·lera puericultora ni l’afany econòmic per a la cura dels ramats de senglars que arrasen el camp català i que pul·lulen com estols d’estornells movedissos arreu, gràcies a l’estupidesa dels homo sapiens.

Tampoc no veiem, per contra –i com a contrast quasi esperpèntic—, que s’hagi fet cap pas real per a tenir cura dels centenars de persones sense sostre que mal dormen al carrer en alguns pobles i, sobretot, a l’entorn de les metròpolis, abrigats de cartrons o de flassades velles. Per bé que alguns ajuntaments han proveït llocs on sojornar-hi de nit i fer-hi algun àpat (sense qüestionar-los llinatges o motius), especialment en aquests temps gèlids, en absolut es resolt el gravíssim problema que pateixen aquests éssers foragitats —per circumstàncies diverses— de l’anomenat «Estat del Benestar» i dels mínims drets humans.

Vivim aquests temps de clarobscurs esborronadors, en què l’espècie terràqüia depredadora de tot i de tothom es fa perdonar antigues pràctiques saquejadores de l’entorn i dels seus habitants, lliures i autogestionats —salvatges—, i oblida com si fossin empestats els seus congèneres més febles. Aquest pas de l’excés al defecte, o a l’inrevés, és una de les nefastes conseqüències de la política portada a terme en els darrers lustres per la raça dels «progres» urbanites (de dreta i d’esquerra), que han promogut aquests vaivens ideològics des de la més estricta ignorància, tot confonent el veritable respecte pel medi natural amb un capítol dels Teletubbies.

Vaccines que no immunitzen

En pocs dies em sorprenen dues notícies relacionades amb el lucratiu i sagrat negoci de les vaccinacions que han passat gairebé desapercebudes per als fabricants d’escàndols.

D’una banda, la malaurada mort d’un infant, una nena d’onze mesos de Golmés (Pla d’Urgell), que va traspassar a Sabadell a causa d’una meningitis, però que «havia seguit perfectament el calendari de vacunes», segons va confirmar el responsable del Servei de Vigilància Epidemiològica a Lleida. En aquesta ocasió no hem sentit piular cap dels acèrrims defensors a ultrança de les vaccines i cap d’ells no ha comentat el fet que havia estat vaccinada als 2, 4 i 11 mesos del pneumococ i als 4 del meningococ, a més d’haver rebut en un sol còctel, i en tres dosis (també en els mateixos períodes), l’anomenada vaccina hexavalent (per a «protegir» de la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, l’haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B9).

De l’altra, la mort de 107 persones a Galícia —majors de 65 anys, amb altres factors que en diuen «de risc»— pel virus de la grip, de les quals 61 havien estat prèviament vaccinades d’aquest virus. En aquest cas, també és ben curiós el tractament informatiu que hi donen tant el Servei de Salut de Galícia com els mitjans de comunicació que fan copy and paste dels informes oficials sense dubtar-ne, perquè, arterament hi destaquen que dels 107 malaurats traspassos 46 no s’havien vaccinat, quan precisament la notícia és que hi ha més morts entre els qui van seguir el tractament isopàtic que no pas entre els qui no el van fer.

A Catalunya s’administren més de 3,2 milions de dosis de vacunes a més d’1,5 milions de persones cada any —amb un cost de més de 70 milions d’euros— i, igual que a la resta de l’Estat, no són obligatòries, però se’n presenta la necessitat tot fent servir les escoles com a centres sanitaris, amb què la responsabilitat dels tutors (pares i mares) és traspassada a mestres i professors, alguns dels quals, sortosament, se n’han declarat insubmisos.

En una època en què la salubritat, la bona alimentació i la cura amorosa, especialment dels infants, és incomparable a les èpoques de misèria i insalubritat dels inicis de les vaccines, és realment preocupant que actualment s’administrin fins als 14 anys d’edat 13 vaccines en diverses dosis, quan fins a l’any 1972 (en què es va establir el primer calendari oficial, amb l’administració isopàtica als centres sanitaris, si més no a Barcelona) amb prou feines se n’administrava quatre: verola, DTP (diftèria, tos ferina, tètanus) i poliomielitis.

És evident que hi ha un gran beneficiari de tot aquest maremàgnum mèdic: la indústria farmacèutica. A tall d’exemple, cal recordar la suposada pandèmia de la grip A (H1N1) decretada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 2009, que va suposar guanys milionaris per a Gilead Sciences, empresa que va rebre centenars de milions d’euros pels drets de la patent del Tamiflu, que es troba en mans de l’empresa Roche des de l’any 1996. Tots els governs del planeta van comprar grans partides de Tamiflu, malgrat la seva més que qüestionada eficàcia i idoneïtat. Entre els efectes secundaris que he esmentat, el propi prospecte es parla de «convulsions i deliri (amb símptomes com alteració en els nivells de consciència, confusió, comportament anormal, trastorns delirants, al·lucinacions, agitació, ansietat, malsons), que en rares ocasions van tenir com a resultat autolesió o un desenllaç mortal» (una manera de no dir que algunes persones han mort a resultes de prendre aquest «antiviral»). El Ministeri de Sanitat espanyol en va comprar en aquella ocasió milions de dosis, que va pagar trinco-trinco i que finalment no va administrar.

L’actual medicina basada en l’aforisme hipocràtic dels «contraria contrariis» (és a dir, actuar en sentit invers al dels símptomes), ja dibuixada per Empedòcles al segle V aC, evidentment no ha tingut ni té en compte un factor fonamental: el que podríem dir-ne el terreny, el context,  de cada individu i la capacitat de la seva resposta immune quan s’esdevé una oportunitat infecciosa. Amb les «armes químiques» actuals i les immunitzacions isopàtiques se suprimeix l’expressivitat simptomàtica i patològica dels processos inflamatoris aguts…, però de mals i de remeis ja en continuarem parlant un altre dia.

Aviat arribarà —via març, marçot—, l’esperada primavera. Hi seré, si el 155 i els polítics cagacalces no impedeixen d’exprimir-me com fins ara. Estigueu bons!