La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.][Un article de Toni Coromina.]
L’any 1980, la Montserrat tenia 16 anys. Havia deixat d’estudiar perquè no es concentrava i es va adonar que l’absentisme escolar no la portava enlloc. Va fer diverses feines esporàdiques (collir fruita, vendre castanyes, una temporada en una fàbrica…) i es va independitzar als 21 anys. De més gran va reprendre els estudis i avui és fisioterapeuta. Ella va viure les darreres cuejades de la generació de rebels i bromistes de la contracultura vigatana que freqüentaven el Cafè Vic: «Vaig tenir una adolescència una mica esbojarrada. Havia perdut els referents antics i en buscava de nous. Volia experimentar les relacions humanes i conèixer el carrer. Vaig anar a parar al Cafè Vic perquè la meva germana gran ja hi anava. Em va semblar un lloc molt hermètic; semblava que per entrar en el nucli de gent que el freqüentava havies de fer punts d’originalitat, o que havies de fer alguna cosa especial perquè t’hi volguessin. M’agradaven molt les coses rares que feien, però al mateix temps m’adonava que hi havia molta distància. De fet, jo acabava de sortir de l’ou, mentre que ells eren entre set i deu anys més grans que jo. Era difícil contactar-hi d’igual a igual. També és possible que aquella colla experimentés una certa decadència i es trobés en un final d’etapa. Els que feien les bestieses i els showsque a mi m’agradaven, els que portaven la iniciativa, eren els homes. I jo sentia que havia de combregar amb aquella història i no deixar-me anar massa, per evitar que es riguessin de mi. Possiblement eren una mica misògins, però potser ho eren per reafirmar-se en ells mateixos; i tot plegat comportava que no fossin massa receptius. Però no puc negar que m’hi feia molts farts de riure».
Passat els anys, la Montserrat destaca dos aspectes d’aquella experiència: «Un és la llibertat mental, després de passar per l’escola de monges, on tot era molt encarcarat, com de ciment armat. Encara que, de vegades, la llibertat i l’extravagància que experimentàvem també ens feia perdre l’oremus. El cantó negatiu és que em van quedar coses al tinter que no vaig poder desenvolupar ni expressar, per la diferència d’edat. Vaig viure més de pressa del que em demanava la meva personalitat. Al Cafè Vic no vaig acabar de trobar l’espai. Després, com que tenia pendent el repte de donar sortida a la creativitat personal, vaig buscar un grup de gent de la meva edat amb qui poder-me relacionar de tu a tu i que em permetés ser més jo mateixa. I la vaig trobar. Era gent estrafolària com jo, amb qui m’hi podia entendre. Fèiem música, pintàvem, anàvem al riu, celebràvem festes rurals en cases de pagès… Aleshores vaig entendre que les meves diferències amb la colla del Cafè Vic eren ocasionats per l’edat. Jo aprenia dels altres i ells ja estaven més bregats».
La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]L’any 1973, en Ton era artista plàstic i dissenyador, vivia a Manresa i es va instal·lar a Vic als 19 anys. És probable que, pel fet de no ser vigatà, la seva visió de la societat vigatana sigui més objectiva i desapassionada que la d’altres persones, més lligades al territori que ens ocupa. Antic membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics, militant del PSUC i de CCOO, va fer diverses exposicions d’obra seva i va impulsar mil i una activitats culturals; va destacar com a agitador social, fundador d’entitats com H Associació per les Arts Contemporànies i un dels creadors d’Eumogràfic on treballa fins la seva jubilació. Potser pel fet de venir de fora, diu que no va tenir «massa prejudicis a l’hora de fer molt bones amistats amb gent vinculada a les associacions i partits polítics que lluitaven per la recuperació de les llibertats democràtiques, al mateix temps que amb joves del grup de gent del Cafè Vic, que feien activitats molt espontànies i amb molta intenció. Tot i que vaig experimentar algunes contradiccions personals, el més interessant va ser aconseguir espais de llibertat. Era igual des d’on es batallés. En general, hi havia respecte mutu, sinergies i sintonies entre les dues maneres d’enfocar la vida; encara que en actes concrets, es van evidenciar diferències de fons entre el grup del Cafè Vic i la gent de l’Assemblea de Catalunya. De fet, ells tenien una part de raó quan criticaven la rigidesa i l’excés de disciplina de les organitzacions antifranquistes, però potser de vegades oblidaven que la clandestinitat obligava a seguir una certa disciplina per no perjudicar la seguretat de les persones. Sigui com sigui, també vaig participar en moltes xerrades amb tota aquella la colla dels anomenats contraculturals. Amb ells em sentia molt còmode i trobava molt divertides les seves accions artístiques i bohèmies».
Per a en Ton, una de les diferències que va notar entre la meva activitat i la dels habituals del Cafè Vic era que «jo treballava i tenia uns horaris més concrets, mentre que molts d’ells feien feines esporàdiques i flexibles, i disposaven de més temps per dedicar-se a les activitats lúdiques. Moltes vegades jo acabava les xerrades amb ells a les tantes de la nit, però a les 8 del matí havia d’estar al peu del canó. Però he de reconèixer que, en la vessant cultural i les ganes d’estripar, em sentia més a prop d’ells que no pas d’altres cercles vigatans més encotillats. En canvi, de vegades hi discrepava en l’enfocament de la situació política. Fent un balanç de la trajectòria dels contraculturals vigatans, m’adono que, amb el pas dels anys, els seus membres avui desenvolupen tasques molt interessants i treballen en projectes rellevants d’interès social, cultural i mediàtic. Això demostra que no eren quatre arreplegats».
La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]Quaranta anys enrere, en Llucià, malauradament traspassat fa uns anys, feia feines esporàdiques i tocava el saxofon. Amb el pas del temps es va convertir en graduat social i petit empresari d’una assessoria laboral. En la seva recapitulació al llibre Cafè Vi crecordava que «érem un grup heterodox. Cadascú tenia els seus motius personals per integrar-se en el món underground o contracultural (el que no volia dir que estiguéssim contra la cultura, més aviat es tractava d’integrar-hi nous corrents que eren rebutjats per l’intel·lectualisme oficial). Veníem rebotats del nacionalcatolicisme, de les seves escoles castradores i del franquisme en general. També d’alguns costums intransigents que ens havia imposat la família i la gent benpensant. Érem, en resum, una bomba que havia d’explotar. No crèiem en el sistema de partits polítics, érem àcrates i pensàvem que l’home era bo per naturalesa. Ara ja no penso que l’home sigui bo per naturalesa. Al revés de llavors, m’interessa més la filosofia del Zaratrustra original, que es basa en la idea que la bondat i la maldat són a dins del ser humà i lluiten entre elles, que no pas moltes de les collonades que va escriure Nietzsche (aleshores era el meu filòsof preferit). Ens trobàvem al Cafè Vic i també a Can Grapes. Vam fer una banda que es deia la Banda Puig (el nom era una ironia sobre la colònia Lavanda Puig). Vam fundar els Kilimanjaro’s i posteriorment vaig formar part dels Dumpers (vam tenir un èxit espaterrant i alguna baralla sonada).Tots plegats vam organitzar i participar en molts actes de caire contracultural. Alguns hi vam posar la pell, la sang i els ossos; d’altres una mica d’estètica i poca cosa més. Ara m’adono que la nostra revolució era impossible. Ningú no pot treballar per a la pau si no té pau. L’única transformació veritable és personal i intransferible. Tan sols la suma d’aquestes revolucions personals podria canviar el món. Llavors érem carn de canó de gent que ja feia temps que s’havia venut l’ànima al diable».
De 1971 a 1975 en Miquel va estudiar a l’Institut Jaime Callis. I després, vivint entre Vic i Barcelona de 1975 al 1980, va fer periodisme a l’Autònoma de Barcelona. Testimoni directe de les facècies dels contraculturals, més tard va escriure els llibres Entre la boira i el desencísi La Catalunya Catalana, tots dos centrats en l’evolució política a Vic des de 1970 fins la segona meitat de la dècada dels noranta. Va ser el primer director de La Marxa i avui continua sent periodista i editor del grup Nació Digital. Tot i que no va formar mai part del grup de contraculturals, com que els joves d’aquella època es movien en un entorn de relacions humanes i geogràfiques més aviat reduïdes, «forçosament m’havia sentit proper amb alguns dels daltabaixos ordits pels seus protagonistes. Com oblidar aquells bars? Can Grapes, el Mugró, la Mosca, el Cap d’Estopes…, i el temple sagrat del Cafè Vic! De fet, no estàvem tan lluny els uns dels altres, malgrat que sembléssim una mica dividits en clans, tribus o colles, en realitat, no eren més que la continuació del vell costum de les capelletes de Vic. Hi havia molts espais —tant físics com espirituals— compartits per una bona part del jovent que es movia. Entenc que van portar a terme una acció molt higiènica amb la seva befa constant dels nous poders que ja emergien a la societat catalana. Molta gent d’esquerres —que se sentia ungida de la missió històrica d’ensorrar la dictadura franquista— no podia suportar que se la convertís en objecte d’ironia i crítica estripada».
La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]Segons en Miquel, «els joves d’aquella època vam tenir el privilegi de viure una etapa de canvi social absolut, una època màgica, única i excitant. Al cap i a la fi, per als qui van acabar de funcionaris o banquers o pares de família ben integrats en el sistema, aquells divertiments es van revelar com a inofensius: el rock, les comunes, la promiscuïtat sexual, la filosofia oriental o l’anti-consumisme, etc. Amb l’excepció fatal de determinades substàncies químiques, que si al principi van ser rebudes entusiàsticament —amb més inconsciència que altra cosa— temps ençà van reclamar un espantós tribut en forma de morts i patiments sense fi. No renego de res de la fúria d’aquells anys. I miro que els sentiments de rebel·lió i de generositat col·lectiva que ens delien, em serveixin encara ara per inspirar tan com puc els tràfecs de cada dia. I estic convençut que quasi totes les coses més importants de la meva vida les havia fet abans dels 30 anys. Joan Sales va escriure que ser joves és “una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria”, i “que un fosc afany ens mou en aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir”. Però més d’una vegada —a l’hivern, a la vora del foc— m’ha assaltat la nostàlgia de pensar que les coses podien haver estat d’una altra manera. I que, vista l’evolució del país, les hores esmerçades en successives militàncies clandestines potser haurien estat més ben aprofitades al costat dels contraculturals o –com diu un antic company– jugant a cartes i emborratxant-nos. Tots som tributaris del nostre caràcter, i entre la contracultura festiva i sarcàstica o la militància política pura i dura, jo em vaig inclinar cap aquesta segona opció. És el que hi ha».
En Lluís va passar moltes hores amb la colla del Cafè Vic i va participar en moltíssims projectes lúdics i teatrals del moment. Va estudiar magisteri i fa poc s’ha jubilat de mestre de primària. Per a ell, «costa jutjar els pecats de joventut sense carregar les tintes cap a un sentit o un altre. No puc oblidar que jo també formava una part de tots aquells grups i esdeveniments, o sigui que d’alguna cosa o altra va servir. Penso que he d’obviar els components més biològics, sobre l’energia juvenil i l’escalfor sexual que en cada cas es canalitza i en cada situació aflora segons els condicionants ambientals, que en aquells moments de crisi podien tenir una importància especial, evidentment. El grup amb què vaig coincidir al col·legi de Sant Miquel dels Sants, havia viscut la repressió en la infància i l’adolescència i per tant tenia un impuls, més o menys racionalitzat, de llibertat radical. A més alguns autors de moda en aquells moments, les converses més o menys apassionades, el sentir-se en certa manera diferents i per tant més units, en una paraula, una certa il·lusió que hi hagués una sortida radical, però possible, ens va fer treure tota aquesta energia i dirigir-la contra els entrebancs que vam trobar per davant. Era una aposta vital, de la qual aquests actes formaven part. Segurament ens vam ‘estavellar contra la vida quotidiana’, que deia el poeta, i del naufragi cadascú en va sortir com va poder. A mi no em sap greu haver-ho viscut, haver-ho provat. Per sort vaig trobar altres persones que em van donar afecte i maneres de gaudir amb cert nivell, sobretot amb humor i il·lusió. Aquelles altres gamberrades potser no tenien l’alçada cultural (potser més contracultural sí), però eren una sortida. Certa forma d’anar endavant i a vegades molt divertida. També ajudaven a integrar-se a una tribu més àmplia i, reconeguem-ho, amb presències femenines… A pilota passada, podria dir que els que ho vam viure podem saber el que va ser tot allò, i encara. Però per a mi, va valer la pena…»
Les teories de l’evolucionisme es basen principalment en que totes les espècies vives procedeixen d’altres espècies anteriors i, aquestes, estan sotmeses a un canvi constant.
Worsaae
Jens Jacob Asmussen Worsaae va ser un arqueòleg i historiador danès. Aquest autor, mitjançant el mètode de l’estratigrafia, va validar la realitat del sistema de les tres edats (Pedra, Bronze i Ferro) proposat per Christian Jürgensen Thomsen.
La primera pregunta que vam plantejar a classe sobre el text de Worsaae va ser:
Quines frases consideres que són les més rellevants o “clau” del sistema?
La primera frase que destaca per ser rellevant és “la experiencia no nos hubiese enseñado que los objetos que pertenecen a distintas épocas suelen encontrarse aisladamente..” és a dir, els objectes amb les seves característiques determinades, apareixen en els seus respectius períodes. Per tant, el context on es troben els objectes és essencial per explicar aquella informació que sovint ens falta només examinant l’objecte o material.
Una altre frase a destacar seria “Es aquí, en consecuencia, donde podemos normalmente esperar que se encuentren reunides aquellos objetos que se usaron originalment en un mismo período…”referint-se a les tombes, on s’hi troben tan els ossos del difunt com armes, utensilis i adornaments enterrats juntament amb el cadàver. Per lo tant, aquí, Worsaae torna a remarcar la importància del lloc on es troben els materials.
La segona pregunta proposada a classe va ser:
Quins són els arguments que s’oposen al plantejament de Worsaae?
La crítica en el plantejament de Worsaae seria “Por eso muchos mantienen que no se puede dar importancia o crédito a esta división de épocas, ya que los objetos que se supone que pertenecen a ellas pueden proceder del mismo período, pero de clases diferentes de gente. Así, piensan que los objetos de bronce, que se distinguen por la belleza de su elaboración, pueden haber sido usados por gente adinerada, mientras que los de hierro pertenecerían a los menos ricos, y los de piedra, a los pobres.Aquest argument està en contra de la teoria de les tres edats perquè l’autor d’aquesta crítica diu que “la división de los tiempos antiguos en Dinamarca en tres períodos se basa exclusivamente y enteramente en el testimonio mismo de las antigüedades y los túmulos, pues las antiguas tradiciones no mencionan la existencia de un tiempo en el cual, por fala de hierro, se hicieron armas y herramientas cortantes de bronce”.
La última pregunta proposada a classe va ser:
Com s’ha donat el pas d’un estadi inferior a un estadi superior i dir quina de les tres vies de Tylor li correspon(Pàgina 3)
En el cas de l’edat de pedra a l’edat del bronze, es passa d’estadi a través de la transmissió, es a dir, a través del contacte cultural; difusionisme. Per igual, de l’edat del bronze a l’edat del ferro, també es passa d’estadi a través de la transmissió perquè hi ha contacte entre els diferents pobles. De fet, sense el factor extern, no s’hauria produït el canvi ja que les immigracions porten les novetats (ferro). També és difusionista.
Morgan
Lewis Henry Morgan fou un antropòleg i etnòleg Nord Americà. Aquest, va fer un estudi sobre l’evolució de les societats humanes on va distingir tres estadis d’evolució de la humanitat: Salvatgisme, barbàrie i civilització i a continuació divideix aquests tres estadis en set subestadis: Salvatgisme inferior, salvatgisme mitjà, salvatgisme superior, barbàrie inferior, barbàrie mitja, barbàrie superior i civilització. Morgan defensava que aquestes condicions estan lligades entre elles seguint una seqüència de progrés natural.
La qüestió proposada a classe va ser:
Identificar les frases on s’estan aplicant algun dels paràmetres evolucionistes i classificar-les dins els conceptes evolucionistes.
La primera frase a ressaltar del text de Morgan és “El hombre ha sobrevivido a la extinción de muchas razas animales, de las cuales fue contemporáneo, y las diversas ramas que constituyen la gran familia humana han pasado por un proceso de desarrollo tan notable en su recorrido como en su progreso” i la podem classificar dins del concepte del progrés com a característica dominant de la història humana i dins del desenvolupament de les societats a través d’estadis successius.
Una altre seria “Puede asegurarse ahora, gracias a pruebas concluyentes, que en todas las tribus humanas el salvajismo precedió a la barbarie, como se sabe que la barbarie precedió a la civilización. Aquesta reflexió estaria dins del concepte de desenvolupament de les societats a través d’estadis successius. La frase que ve a continuació de la que acabo d’exposar també estaria dins dels paràmetres evolucionistes “La historia de la raza humana es una sola en lo que se refiere a sus fuentes, su experiencia y su progreso”i laposaria dins del concepte de l’universalisme.
La següent que diu “cómo llegaron los salvajes a alcanzar, con pasos lentos y casi imperceptibles, la condición superior de la barbarie; como los bárbaros, con un avance progresivo parecido, alcanzaron por fin la civilización, y por qué otras tribus y pueblos se han quedado atrás en la carrera hacia el progreso”també seria evolucionista i, estaria, dins del desenvolupament de les societats humanes a través d’estadis successius.
Un exemple d’unitat psíquica dels éssers humans seria l’expressió “La experiencia del hombre ha recorrido canales casi uniformes: las necesidades humanas, bajo condiciones semejantes, han sido sustancialmente las mismas, y los actos mentales han sido uniformes en virtud de una identidad específica del cerebro de todas las razas humanas”.
Una frase molt important a destacar és: “Es probable que las sucesivas artes de subsistencia que surgieron durante largos intervalos sean las que proporcionen en última instancia las bases más propicias para estas divisiones, dada la gran influencia que debieron tener sobre la condición del hombre”.Per exemple, la manera de producció dels aliments, podria definir en quin estadi es trobava un grup humà ja que el començament, aquest control, no el posseïen ni per sobre dels animals. “Pero las investigaciones no han avanzado lo suficiente en esta dirección como para proporcionar la información necesaria. Con nuestros conocimientos actuales el resultado principal puede obtenerse mediante la selección de inventos y descubrimientos que puedan proporcionar suficientes pruebas de progreso para caracterizar el comienzo de sucesivos períodos étnicos”.A través del coneixement que tenim actualment, ens decantem més cap a la divisió d’aquests estadis mitjançant els invents i descobriments dels grups humans que no pas de les arts de subsidència.
Tylor
Edward Burnett Tylor va ser un antropòleg anglès. La seva obra cabdal va ser Anthropologyal 1871. Segons Tyler la civilització s’ha desenvolupat passant per tres etapes: Salvatgisme, Barbarisme i civilització. Tenia una ideologia “racista” on situava les comunitats europees en l’estadi més alt de civilització.
La qüestió proposada a classe va ser:
Identificar frases on s’està aplicant algun dels paràmetres evolucionistes i classificar-los amb els 4 conceptes de l’evolucionisme.
La primera frase on s’està aplicant un paràmetre evolucionista és “In the first place, the facts collected seem to favour the view that the wide differences in the civilization and mental state of the various races of mankind are rather differences of development than of origin, rather of degree than of kind”.Com bé diu aquesta frase, les societats es diferencien per la seva forma de desenvolupar-se i no per la raça o l’origen d’aquestes. Aquesta idea estaria dins del desenvolupament de les societats a través d’estadis evolutius.
Aquesta oració “when we find the dwellers in the ancient lake-habitations of Switzerland, and the modern New Zealanders, adopting a like construction in their curious fabrics of tied bundles of fibre, the similar step thus made in different times and places tends to prove the similarity of the minds that made it”o aquesta “For if the similar thing has been produced in two places by independent invention, then, as has just been said, it is direct evidence of similarity of mind”ens reafirmen que la similitud de les ments entre diferents societats és evident i que no és necessari el contacte entre elles: Unitat psíquica dels éssers humans.
“The state of things which is found is not indeed that one race does or knows exactly what another race does or knows, but the similar stages of development recur in different times and places”es refereix a que hi pot haver cultures que passen pels mateixos processos evolutius en diferents moments i en diferents llocs; concepte d’universalitat.
La teoria evolucionista també diu que les condicions mediambientals influeixen en el progrés d’aquestes societats: “We might reasonably expect that men of like minds, when placed under widely different circumstances of country, climate, vegetable and animal life, and so forth, should develop very various phenomena of civilization, and we even know by evidence that they actually do so”.
Segons Tyler el desenvolupament de les civilitzacions inferiors han set dirigint-se, generalment, cap endavant però, ocasional i localment s’han vist intervingudes per els resultats de les influències destructores: “ I venture to think the most reasonable opinion to be that the course of development of the lower civilization has been on the whole in a forward direction, though interfered with occasionally and locally by the results of degrading and destroying influences.
Finalment, Tyler distingeix 3 vies o maneres per les quals els diferents grups humans han anat passant d’un estadi a un altre: “ Three ways are open, independent invention, inheritance from ancestors in a distant region, transmission from one race to another”.
Nilsson
Sven Nilsson va ser un arqueòleg suec. L’obra més important d’aquest autor va ser The primitive inhabitants of Scandinavia.
La pregunta proposada a classe del text de Nilsson va ser:
A quina de les 3 vies de Tylor pertany el canvi d’un estadi a un altre del text de Nilsson.
Tots els canvis d’estadi que proposa Nilsson, és a dir, de salvatge a pastor, de pastor a agricultor i d’agricultor a civilització són per invenció independent; endogenisme. L’expressió clau que utilitza Nilsson contínuament és “ convertir-se en”.
L’ARQUEOLOGIA PROCESSUAL
(Anys seixanta)
PREMISES
Perspectiva Universal-> base: antropologia neoevolucionista, rebutja el particularisme.
Eliminació del fòssil director: canvi radical al valor que se li dona a la cultura material.
Teoria sistemàtica-> centre de l’anàlisi arqueològica: societats enteses com a sistemes.
Explicacions endogenistes-> deixar el factor extern com a fenomen de canvi.
Mètode deductiu-> primer es fan les hipòtesis i després es validen o es canvia d’hipòtesis. NO té caràcter inductiu, és a dir, no es fan les hipòtesis a partir de les evidències, de les dades arqueològiques, sinó que primer es fan les hipòtesis.
Es deixa d’utilitzar el fòssil director com a base principal per definir una cultura. En l’arqueologia processual es dóna la màxima importància a l’instrumental, a la funció, a la lògica.
Per exemple: què fan, quina funció tenen els dòlmens? L’arqueologia Processual li dóna importància, contràriament al corrent historicista, la ubicació dels dòlmens: se’n adonen que estan ubicats en llocs estratègics, intencionadament, segons l’arqueologia processual -> creien que la seva funció principal era de marcadors de territoris, fronteres: segurament degut a la competència entre comunitats, control de les seves zones de pastura (…) possiblement perquè començaven a ser masses: creixement demogràfic causat per el benestar del moment (canvis interns).
Passa el mateix amb el vas campaniforme, segons l’arqueologia processual, el vas era un marcador de prestigi, d’estatus.
Un altre exemple. A les terres de Ponent, l’urbanisme va sorgir no per contactes externs, com a les terres de l’Ebre (fenicis), sinó per un motiu intern. L’explicació de l’escola d’Arqueologia processual és que és degut a un increment demogràfic. Els canvis, segons l’arqueologia processual, són deguts a canvis interns, com seria un augment demogràfic i no pel contacte extern (fenicis).
Març marçot ni ha matat la vella a la vora del foc ni a la jove (si hagués pogut). El clima d’aquest final d’hivern, sense ni una gota d’aigua o floc de neu, fa saltar totes les alarmes entre pagesos i ramaders, que veuen la minsa crescuda dels cereals i el poc menjar a muntanya com a senyals improcedents del quefer natural de llur ofici secular, abocats, molt d’ells, a plegar veles i a deixar amb impotència que la massa forestal ho envaeixi tot de brossa vegetal insadollable d’aigua.
Escalarre i el cretinisme humà
En aquest context d’emergència social davant el canvi climàtic, que sembla ja irreversible si no hipodem remei immediat, unes tres-centes persones es van manifestar amb cotxe —tot molt sostenible, és clar— el diumenge darrer de març per la carretera C-13 (tot passant per la Pobla de Segur, Sort, Rialp, Llavorsí i Esterri d’Àneu) fins a Escalarre (un poble del terme municipal de la Guingueta d’Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l’antic terme d’Unarre), en protesta per l’assenyada decisió de l’Agència Catalana de l’Aigua que en una recent segona resolució desfavorable tornava a vetar la celebració del Doctor Music Festival als prats de les Valls d’Àneu els dies 11 al 14 de juliol perquè manté sectors d’acampada i serveis en zones inundables i de flux preferent.
Prades d’Escalarre.
El director general de Polítiques de Muntanya de la Generalitat, Albert Alins, va ser prou clar (i català): «”L’element principal per celebrar qualsevol activitat és la seguretat de les persones i això és inqüestionable».
Doctor Music –l’empresa de la qual, In Cow we Trust, S. L., va ser adquirida el maig de 2018 en un 63.5% per l’empresa alemanya CTS (Computer Ticket Service)– va demanar a l’ACA el 26 de juliol de 2018 els permisos per a fer el festival en una zona vora el riu Noguera Pallaresa i els seus afluents. El 30 de novembre de 2018 el tècnic encarregat de la tramitació de l’expedient va emetre un informe desfavorable a l’actuació sol·licitada i va atorgar deu dies perquè la promotora i les parts interessades poguessin examinar l’expedient i presentar-hi al·legacions.
Passats els tretze dies, la promotora va sol·licitar una pròrroga per poder presentar proves i l’ACA els la va concedir. El 21 de desembre, superats els terminis i sense que Doctor Music presentes cap al·legació, es va dictar un informe desfavorable. La promotora, al cap d’uns dies, va presentar una segona proposta, «inviable« segons associacions com Ipcena.
Precisament, Joan Vázquez, president d’aquesta lassociació ecologista, es va mostrar taxatiu: «La Confederació Hidrogràfica resoldrà partint del sentit de l’informe de l’ACA i, donada la característica de la zona, el seu marge de maniobra per acceptar les al·legacions dels promotors del festival són mínimes». Vázquez va acusar la promotora del festival de «prepotència», ja que «va començar a vendre entrades abans de disposar dels permisos necessaris, potser confiant que l’impacte econòmic a la zona obriria portes».
Les Valls d’Àneu, doncs, sembla que s’alliberaran d’un festival de masses eixordador, cruspidor de recursos i alliberador de contaminacions diverses. Els qui viuen del monocultiu del turisme s’han sentit tan agreujats —perquè el que els importa és sobreviure ni que sigui posant en risc la natura i la vida fins i tot de les persones— que no se’ls ha acudit cap altra pensada que manifestar-se muntats en el seus cotxes.
El cretinisme s’escampa com una plaga universal.
Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril
Potser per fer-hi front, però sobretot per advertir les administracions, el pròxim dissabte 6 d’abril tindrà lloc a Barcelona la jornada «Realitat Climàtica=Emergència Social» una cimera que vol posar de relleu la inacció institucional.
Organitzat per un ampli grup d’experts diversos relacionats amb el clima, tindrà lloc a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, la jornada Realitat Climàtica = Emergència Social, en la qual més de mig centenar de científics i investigadors relacionats amb les causes i les conseqüències del canvi climàtic, ficaran el dit admonitori a la nafra governamental: posar de relleu la inacció del Govern català davant el repte real, tangible, de l’escalfament, i, alhora, adreçar-se a la ciutadania per explicar-los quina és la situació real, quin és el grau d’amenaça, com d’intensa és la necessitat d’actuar de manera immediata per a garantir una societat sostenible i resilient.
La jornada ha estat organitzada i promoguda per quatre científics de la pedrera (dels que molt cops piquen pedra sense ser escoltats): el col·laborador de La Resistència, Gabriel Borràs, Josep Cabayol, Javier Martín-Vide, Marta G. Rivera i Robert Savé, i experts com Narcís Prat, José María Baldasano, Carme Valls, o els investigadors Francesc Gallart y Jordi Solé, tots els quals conformaran un jornada que esdevé, en si mateixa, una cimera de demanda i de protesta d’aquest mig centenar de testimonis que viuen i pateixen la realitat climàtica des del primer rengle. La trobada també ha rebut el suport de persones dedicades al món de l’energia com Pep Puig, de l’economia Enric Tello o Jordi Roca, el transport, com Francesc Robusté, o la indústria Jaume Josa, a més de periodistes ecologistes com Jordi Bigues o Xavier Borràs (EcoDiari.cat).
«Volem situar la realitat del canvi climàtic en el centre de l’emergència social», explica Gabriel Borràs –biòleg expert en hidrologia, un dels promotors de la crida– al periodista Antonio Cerrillo, de La Vanguardia. A la jornada, els investigadors «explicaran quina és la situació real de la crisi climàtica, informar sobre el grau d’amenaça i fins a quin punt és peremptòria la necessitat d’actuar de manera immediata». Borràs es mostra molt crític amb la manca de respostes del Govern davant del «repte climàtic», i sosté que «no s’estan emprenent accions en la direcció correcta, sinó tot el contrari».
La jornada tindrà lloc el dia 6 d’abril a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, de Barcelona, des de les 09:45 del matí i fins a les 20:15 h del vespre.
Amb la col·laboració de SICOM, que retransmetrà tot l’acte en streaming, els experts explicaran davant la càmera tot allò que saben i la gent necessita conèixer per a exigir que els poders públics actuïn immediatament amb l’objectiu de preservar el futur. I també perquè els deixin treballar des d’ara en favor de tota la ciutadania i del país.
SICOM editarà tants vídeos com intervencions es facin per a difondre’ls a la xarxa. També, es crearà una llista de distribució a Youtube on hi haurà l’streaming i tots i cadascun dels vídeos, la qual cosa permetrà una difusió completa de l’esdeveniment i, alhora, una reproducció individual. Així, es podrà fer arribar les intervencions a qui es consideri oportú, des dels municipis fins al Govern.
«Us encoratgem a dir tot allò que sabem i cal que la ciutadania conegui –diuen els promotors de la jornada–. Ningú millor que nosaltres per a informar objectivament les persones i aconseguir que la pressió de la ciència i la ciutadania plegades despertin els polítics i la Política en favor de totes i tots, ja i arreu.»
Que així sia abans no ens caigui al cel al damunt i no ens salvi ni la República invisible que mai no arriba.
Orriols, Pujadas i Borràs durant la presentació a Barcelona de Robots, tòtils i cacanòries. [Foto: Montserrat Escayola.][Un report de la Redacció.]
Alguns hi vau ser, d’altres no vau poder venir a la presentació el passat dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona, al carrer Gran de Gràcia de Barcelona), de la possiblement darrera presentació del llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries,d’Esther Pujadas i Nan Orriols, en què la Montserrat, propietària de la llibreria, va fer uun bon calaix dedicat al cent per cent a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliatpolítics, especialment perquè l’acte va comptar amb força públic.
Gràcies al bon fer del nostre cineasta Albert Bagué, us podem oferir un resum videogràfic de l’acte, que va ser presentat per l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, que va destacar no solament que era obligat de fer-ho al barri on va néixer, la irredempta vila de Gràcia, sinó, també, en una llibreria que ha suportat els embats de la globalització tot mantenint-se totalment en la venda de llibres i publicacions exclusivament en català, tal com ja feia als anys vuitanta a la Gran Via de les Corts Catalanes, quan des de l’editorial El Llamp, de forma personal, l’editor Enric Borràs hi duia les novetats acabades de sortir de la impremta.
Nan Orriols, amb la seva peculiar bonhomia i humor àcid, sempre amb la cita a punt dels seus escriptors i pensadors preferits, va recitar, com a marc en el qual ens movem els sapiens, uns versos del gran poeta nord-americà Walt Whitman, de qui precisament enguany se celebrar el centenari del seu naixement, el 31 de maig de 1819 a West Hills (Nova York). La cita venia a tomb, és clar, del procés independentista i el judici farsa amb què el Regne d’Espanya vol continuar sotmetent tots els catalans. Els estats, en qualssevol de les seves formes, són una forma de coerció de la llibertat de l’ésser humà i Whitman, i Nan Orriols també, ho va copsar amb aqutre ratlles que cal inscriure amb pedres de motlle. Vet aquí el poema:
Als estats
Als estats o aqualsevol d’ells, o a qualsevol ciutat dels Estats, Resistiu molt, obeïu poc, Un cop l’obediència és inqüestionable, un cop l’esclavitud és total, Un cop l’esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d’aquest món mai no recupera la seva llibertat.
[Fulles d’herba, traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.]
La lingüista de capçalera dels resistents, Esther Pujadas, va escriure i llegir un conte exprés per a l’ocasió, que també ens plau molt de reproduir per a servar en la nostra memòria:
Robots, tòtils i cacanòries
Presentació d’Esther Pujadas
Ahir, tot i que estava ben encadarnat, vaja, que tenia una galipàndria de nassos i no parava d’eixavuirar, en Bernat va sortir de casa i es va dirigir a la taquilla culer per comprar entrades per al proper partit. A més, encara tenia agulletesde l’esforç d’abans-d’ahir, ja que la seva feina de fontaner a vegades li deixava els muscles ben cansats. No obstant això, no havia calgut en cap moment demanar un parte de baixa, tampoc no era tan greu.
A l’hora de pagar, ho va fer amb tarja (gairebé mai no utilitzava efectiu) i es va emportar un fulletó amb propaganda d’un restaurant en el qual, si demanaves un plat de barquetes i un altre de broquetes, et regalaven un xopet d’aromes de Montserrat per acompanyar les postres.
Tornant cap a casa va saludar en Carles, un veí del barri que és més alt que un sant Pau. Mai no ha entès d’on ve, aquesta expressió, si diuen que, en realitat, sant Pau era més aviat baixet…
En fi, ara tenia ganes d’arribar a casa i treure’s les katiuskes. Se les havia posades perquè amenaçava pluja, però al final no havia caigut ni una gota. Si la Nadina, la seva filla, en tingués ganes, podrien jugar al marro; o potser es connectaria una estona a internet i buscaria alguna informació a Google.
Ja tenia ganes que acabés l’hivern i arribés la primavera, especialment per veure com els camps verdegen i, durant uns dies, també vermellegen amb el roig escarlata dels pipiripips o gallarets (nom, aquest darrer, que sembla que fa al·lusió clara al color de la cresta del gall). És clar que això també vol dir que llavors s’acosta la canícula i ell, la calor, no la suporta gaire.
«Però…, potser que no pensi tan enllà», va reflexionar en Bernat. «Val més viure el moment, arribar a casa i, si tinc sort, algú em farà unes quantes cacanòries…».
Heu estat mai encadarnats? No trobeu gust a fer eixavuiros quan teniu una galipàndria? És correcte parte de baixa?
D’on prové el mot culer?
Hem de dir taquilla o guixeta? Fontaner o llauner? Tarja o targeta? Fullet o fulletó?
Teniu agulletes després de fer exercici físic intens? Us fan mal els muscles o els músculs?
Heu jugat mai al marro?
Sou més de katiuskes o de botes d’aigua?
D’on prové el mot Google?
Si voleu descobrir-ho, us convido a llegir Robots, tòtils i cacanòries.
És moderat, el senyor Millo? I Duran i Lleida? I el rei? L’Estat espanyol busca moderats a Catalunya i els regala portes giratòries, càrrecs i beneficis moltes vegades inconfessables. El cert és que no es posen vermells perquè, en viure en blanc i negre, no distingeixen els colors.
Duran i Lleida ─ja veieu que m’estalvio el «senyor»─ és tan i tan moderat que ens ha deixat un historial terrorífic. Enterra el partit fundat, entre altres, per Carrasco i Formiguera, assassinat per Franco per no ser un catalanista moderat. Trinxa l’esperit del senyor, ara sí, Coll i Alentorn, que tampoc no era un catalanista moderat i que va col·laborar amb eficàcia en la reconstrucció del partit acabada la dictadura.
Duran i Lleida va defensar una tercera via impossible, atès el camí que va començar a recórrer l’Estat espanyol amb els recursos contra l’Estatut, etc. Vivia molt bé, a Madrid, en un hotel de luxe, i representava comissions del Congrés que li permetien viatjar pel món sencer a cost zero.
Ara s’ha venut l’ànima al socialisme que vol resoldre «el problema catalán», i ja fa dies que compra voluntats perquè parlin de «l’il·luminat Puigdemont» o de la poca personalitat del president Mas. Actualment és conseller d’Aena, l’empresa que gestiona tots els aeroports espanyols. Ocupa la plaça que va deixar lliure l’exministre Piqué, també un moderat permanent.
Segurament veurem com Duran i Lleida treu escarabats i serps verinoses per la boca contra els polítics sobiranistes. No tindrà aturador, però segurament tindrà els avions francs per tornar-se a passejar pel món sencer.
El desastre Duran i Lleida, Espadaler, Millo, Iceta, Zaragoza, Armet, Obiols, Pedro Sánchez, Aznar, Casado, Arrimadas, Rivera, Batet, etc. passarà a la història com una de les vergonyes més grans de la democràcia. També de la corrupció.
Acabo moderadament. Tots els que no sou capaços de resoldre els problemes polítics amb el diàleg i democràticament, em feu fàstic. Però tu, Duran i Lleida, ets realment fastigós. I saps per què. Sort en tens, que no existeix l’infern! Perquè, si jo fos Satanàs o Beelzebub, que ho soc, prou me’n cuidaria, que visquessis a les brases del foc etern. Ets tan cruel que manifestes que ets democratacristià i creient. Si l’home ve del mono, d’on vens, tu? De l’escarabat piloter?
Remolins aborda el tema de la cultura des de la seva perspectiva «criminal».
Geni a perpetuïtat
Tan bon punt el negre de l’escriptor més popular del país va reconèixer el seu bloqueig creatiu, van activar-se totes les alarmes a l’editorial. Després de mesos perpetuant-se la sequera creativa, van optar per recórrer a un altre autor anònim que va substituir l’anterior, si bé l’estil d’un i altre s’assemblaven com un ou a una castanya. Un cop publicada la seva darrera novel·la, la crítica va desfer-se novament en elogis, destacant en reverencials genuflexions la capacitat per canviar de registre del més gran geni de les lletres de la nació.
Best-seller a quatre mans
El consell editorial va donar el vistiplau a la publicació d’un volum sobre les massacres provocades per les mines antipersona. El director va trobar-se amb el representant d’una associació de víctimes de guerra i van signar un contracte per tal que fossin els mateixos afectats qui escrivissin el llibre relatant les respectives experiències. Al cap d’uns dies ja s’havia reunit amb trenta-cinc socis que van encarregar-se de redactar el llibre escrit a quatre mans més popular de la dècada.
La fenomenal dieta de la mosca alopècica
La mosca alopècica va afanyar-se a devorar les restes del cagarro enganxat a la tassa del vàter abans no passés la dona de la neteja, succionant fins al darrer fragment de substància marronosa. Va llepar-se els morros amb l’estómac ple i un somriure complagut pel fenomenal àpat, que de fet resultava infinitament més satisfactori que les habituals projeccions d’aquella sala de cinema comercial que s’havia convertit en la seva llar des de feia anys. I tot plegat bastant més suportable que la desgraciada existència de la seva germana gran, qui vivia atrapada dins de l’altaveu del cotxe esportiu d’un jove de dinou anys, o de la dramàtica fi de la seva mare, aixafada pel pròleg del llibre mediàtic d’una gallinàcia presentadora televisiva.
Combinats que es mosseguen la cua
La crisi creativa de l’autor mediàtic va arribar a tal nivell que va estar sospesant la possibilitat de contractar un negre perquè li escrivís els propers llibres. A última hora va recórrer a l’alcohol, buscant a través de la beguda la inspiració que tants altres escriptors han trobat, però al cap de mesos de mamar com un condemnat va adonar-se que mai recuperaria el talent, si és que alguna vegada n’havia tingut. En tot cas va constatar que gràcies als destil·lats estava passant magnífiques estones, malgrat les implacables ressaques que l’impedien cada matí llevar-se del llit i contractar d’una puta vegada, l’ajudant que ara necessitava de totes totes, si més no per pagar les factures de la botiga de vins i licors.
La inaturable guerra dels intolerants s’apunta ara a demanar que la gent tingui el dret a tenir armes i alliberar-ne el mercat. Ho veiem al Brasil, a Itàlia i a Espanya, on al promotor principal li ha sortit un admirador a Nova Zelanda. Només tres països que tenen llibertat d’armes reconeguda a la seva Constitució: els EUA, el Brasil i Guatemala. Els tres països on hi ha el nombre més alt de víctimes per arma de foc. L’any 1875 eren disset els països en què la seva constitució permetia la possessió, venda i compra d’armes de foc. Es calcula que al mon hi ha 875 milions d’armes, de les quals un 74% són en mans de civils.
El país menys restrictiu és, sens dubte, els Estats Units on circulen 310 milions d’armes entre els civils. Qualsevol, per boig que estigui, pot comprar rifles d’assalt, pistoles, fusells, metralladores, etc. D’aquest fet en tenim massa sovint constància amb les massacres que de tant en tant causa algun trastornat en un casino, uns escola, un hospital o al carrer. Donald Trump, i els seus aliats de l’Associació Nacional del Rifle no en donen mai la culpa a la possibilitat que un boig accedeixi a armes molt perilloses, sinó que rebaixen les matances a nivell d’anècdota i s’emparen en el dret constitucional d’accedir-ne lliurement.
Si bé, en el moment en què es va redactar la Constitució, en un país tan gran, nou i dispers, es podria entendre que l’autodefensa fos una necessitat per a molta gent que s’endinsava en un continent nou, desconegut i perillós, ara no té cap sentit. És una llei federal que cada Estat pot aplicar amb més, menys, algunes o cap restricció. Tot un anacronisme que no aporta absolutament res a la seguretat dels ciutadans, més aviat al contrari.
La cosa ve de lluny. La violència forma part de la genètica de la nostre espècie. Quan el sapiensva fer de les mans una eina també va comprendre que podia fer armes per a guanyar poder, territori o superioritat més enllà de la seva mera supervivència. Eliminar el rival va passar a ser un concepte, una abstracció, una desviació del pensament que encara avui perdura. Encara més: la capacitat d’autodestrucció cada dia és més gran i n’hi ha prou amb pitjar un botó per a destruir tot el planeta.
Hi ha qui encara s’entesta a mantenir tradicions, malgrat siguin bàrbares i cruels. És el cas de la cacera, que de necessitat alimentària va passar a tradició ancestral i actualment és una distracció que consisteix a abatre animals de forma gratuïta. Ara, a més a més, n’hi ha que pretenen que qualsevol ximple tingui accés a un atac de bogeria perfectament armat fins a les dents. El «sacrosantíssim} dret a matar, a la venjança i a l’odi és el verí que inoculen els qui proposen i permeten aquestes barbaritats.
[Cas escena no és millora per a il·lustrar-ho tot plegat que l’escena inicial de 2001, una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, «El despertar de l’home».]
El Carnaval Vic-Bojons, 1988. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Amb motiu de la redacció del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes, l’any 2007 vaig conversar amb prop d’una trentena de persones que directament o indirecta havien format part del moviment contracultural vigatà durant els anys setanta i vuitanta; o amb persones que des la transversalitat i des de fora van expressar la seva visió d’una generació de joves que durant uns anys va desenvolupar una intensa activitat cultural i lúdica, des de la vessant marginal o al marge de la cultura oficial: teatre, música, proves esportives desenfadades, happenings, cinema, revistes… Una de les característiques principals d’aquells joves era el sentit de l’humor.
Durant la dècada dels setanta, la Lluïsa collia fruita a França; després va ser monitora de menjador en un centre escolar i va desenvolupar tota mena de feines esporàdiques. Per a ella, marxar de casa va ser una gran sort perquè va poder viure al costat de la gent que estimava. Passats més de 25 anys, explicava que encara continuaven fent-se uns bons farts de riure. Per a ella, aquella època va ser com un somni: «Tot era summament vital, canviant, nou, lliure, divertit i sorprenent». En les seves declaracions afirmava que els nois d’aquella època «eren una mica misògins, però no masclistes, almenys de manera intencionada. La seva actitud era una cuirassa que es posaven per protegir-se i fer-se els interessants. No era malícia. Amb el pas dels anys, crec que les noies els fèiem una mica de respecte o de por; i ells no sabien massa com tractar-nos. Les dones potser estàvem en un segon terme; però nosaltres, quan volíem participar en alguna acció i ens sentíem una mica discriminades, també ens miràvem els nois, sense que ho sabessin, com si ells estiguessin en un tercer terme, però sempre amb molta estimació».
L’Orquestra Sèmola. [Foto: Carles Molist.]En Carles, que aleshores treballava de manyà, va participar en la majoria de facècies organitzades pels contraculturals vigatans. Per a ell, «més que una reacció a la rígida educació de les escoles privades, la revolta va aflorar segons les experiències personals de cadascú a casa seva. Els capellans podien reprimir a l’escola i prou, però era més important el que passava a casa. Si la família et tenia molt collat, necessitaves fugir per buscar nous horitzons i llocs on estar bé i poder fer la teva. Si no, explotaves. En canvi, si t’ensenyaven a viure amb respecte mutu, la pressió era menor. Vic era una societat molt tancada i en aquella època, moltes coses eren mal vistes». Per a ell, els joves de la seva l’època no eren tots iguals: «Alguns eren més rebels que altres i el ventall de maneres d’entendre la vida era molt ampli, encara que entre nosaltres sempre hi va haver molt de respecte, un respecte que dècades després encara dura». Un dels ingredients que els unia era la conya: «Compartíem molt un humor entre cínic i intel·ligent, gens barroer (no com l’humor que ens martellejava la televisió de l’època). Aquest ingredient ens permetia saltar barreres i connectar amb altres col·lectius i amb colles d’altres bars. Avui la gent ja no es troba. Potser per culpa del telèfon mòbil, no ho sé. Abans, quan sortíem de casa, sabíem que trobaríem algú o altre per fer-la petar. No feia falta telefonar per reunir-te. Anaves als llocs i trobaves qui volies».
En Ferran estudiava arquitectura, aprenia l’ofici fent pràctiques en diversos estudis de Barcelona i venia a Vic els caps de setmana. Parlant de la filosofia d’aquella generació, deia que la cultura estava «segrestada en el lloc de les coses belles: els museus, les fundacions, les conselleries, la música clàssica». En canvi, com a contrapartida les accions i activitats impulsades pels joves contraculturals vigatans «eren manifestacions plenes de sentiment i d’ànima, gens formalistes. Eren actes originats en la voluntat de fer les coses perquè venien de gust i eren divertides. Es tractava de la màxima expressió del moviment rock, de la cultura dels que en un moment determinat van dir (de manera inconscient): “Jo també estic tip de l’acadèmia”. Eren les accions de gent sensible, que als factòtums de la cultura formal i encarcarada no els emocionava ni poc ni molt (…). Aquells moviments no van ser integrats socialment i van quedar com a manifestacions sense importància, pròpies de persones que vivien la joventut, entenent la joventut com un mal que es cura amb el temps. I així la cultura oficial podia continuar sent immòbil, sense riscos».
En Joan, un àcrata que es va pagar la carrera treballant d’oficinista, va impulsar nombroses activitats antifranquistes i a la segona meitat dels setanta va formar part del nucli refundador de la CNT a Vic. Segons explicava en el llibre, «aquella era una generació en què, per primera vegada, una part considerable dels fills de la classe treballadora van tenir accés a uns estudis més enllà dels primaris. Alguns van viatjar a l’estranger (des de l’Índia fins a Perpinyà) i van constatar que la mentalitat franquista i del nacionalcatolicisme era un veritable anacronisme en el món de finals dels seixanta i dels setanta. També, hi va contribuir la vinguda massiva de turistes amb uns costums molt més oberts i liberals, especialment en qüestions de sexualitat (…). Vist amb la perspectiva del anys, els objectius que la joventut inconformista i rebel d’aquells anys es proposaven no s’han assolit gens en l’àmbit econòmic: érem anticapitalistes i el capitalisme s’ha imposat com a sistema arreu del món. En el camp polític només s’han aconseguit molt parcialment els objectius perseguits. El franquisme va caure, sí, però la majoria de la joventut lluitadora del moment volia un canvi molt més radical i profund que el règim actual (…). També és cert que una part, qualitativament significativa, s’ha quedat pel camí (drogues, follies…), i ha optat per la marginalitat (o el mateix sistema els hi ha abocat) o bé continua en posicions més o menys insubmisses (…). D’aquell moviment de contestació n’han sortit molt tocades dues institucions. La primera, l’Església catòlica, que ha pagat un preu molt car per haver estat durant molts anys el pilar ideològic fonamental de l’antic règim. L’altra institució és l’Exèrcit, vist com el braç executor de la repressió dictatorial, que ha quedat afectat per un descrèdit que fa de la nostra societat una de les més antimilitaristes».
En Quim, pastisser i militant del PSUC, tot i estar enquadrat en organitzacions més aviat ortodoxes de l’esquerra, es movia en ambients transversals i no necessàriament s’oposava als joves contraculturals. Aleshores constatava que «les transformacions que es donaven a fora de l’Estat, a Europa o als EUA, aquí entraven amb retard i eren molt criticades; però es coneixien i tenien la seva influència. Més tard van arribar imatges i noticies del moviment hippy i, poc després, el Maig del 68. Alguns havien viscut temporades a l’estranger i a les pel·lícules d’art i assaig es mostraven noves formes i costums. Tot aquest cúmul d’esdeveniments va influir en tots els sectors socials. I mentre les forces polítiques, econòmiques i culturals anaven obrint escletxes en la rigidesa del règim franquista, s’anava consolidant una alternativa». A l’hora de parlar del canvi de costums dels anys setanta i vuitanta, deia que «tots plegats érem un reflex d’aquesta societat, encara que en alguns aspectes aquí estàvem més endarrerits a causa de l’encarcarament de la nostra ciutat (…). Les expressions culturals, artístiques i d’esbarjo que va desenvolupar la generació de joves contraculturals es nodrien de la tradició satírica del anys trenta, del coneixement dels moviments forans, de la contracultura americana i de l’anarquisme del Maig francès. Tot plegat adobat amb la rauxa del país».
En Jordi treballava en un banc, era actor de teatre i va participar en la majoria d’activitats organitzades pels contraculturals osonencs. Així veia aleshores el panorama: «A la sortida de l’edat del pavo, més o menys, no estàvem bé a casa o vivíem en pisos compartits, amb tots els inconvenients que això comportava. Necessitàvem un lloc on trobar-nos una sèrie de gent. I el Cafè Vic va ser dels pocs establiments vigatans de tota la vida que quedaven, un dels pocs llocs on no érem mal rebuts per la nostra aparença desmanegada i per la nostra conducta dissoluta. Encara no sé ben bé què vol dir això de la contracultura, ni tampoc què cony és la cultura. Però si és més o menys el que em penso, algunes persones titllades de contraculturals han fet i estant fent immensament més per la cultura que molts dels culturetes oficials. Vam anar creixent en una època de forta repressió escolar, mentre els hippies començaven a arribar a Eivissa. Però els de terra endins anàvem molt endarrerits. Tot s’anava corcant, l’infame dictador se’ns va morir i en poc temps vam descobrir coses que a Europa ja feia deu o vint anys que havien experimentat, però que a casa nostra van arribar de cop: el sexe, les drogues, el rock & roll i moltes coses més. Per a molts va ser un empatx terrible; però per als que ens va enganxar al final de l’edat del pavo va ser un festival. Semblava que tot estava permès, però al mateix temps ningú no sabia què estava permès (…) Vam impulsar i vam fer molt teatre i molta música, moltes festes, actes ludicoesportius, com el Periple Pantaner de Sau…».
Quan la Mariàngels va acabar el COU als 18 anys, va començar a fer feines diverses (va treballar en una fàbrica i en una llibreria, entre altres); va ser cambrera i va ser sòcia fundadora d’un bar musical. Segons deia, «per al jovent que veníem de col·legis de capellans i monges, anar a l’Institut va significar una finestra oberta per on va entrar aire fresc. Tinc un record meravellós d’aquella època. Vivíem en una mena d’olla a pressió que es va destapar. A més, l’ambient convidava a una certa disbauxa. Ens vam emancipar molt joves i vam voler viure la vida al nostre aire, encara que als anys setanta era molt diferent que s’emancipés un noi o una noia; en el nostre cas estava més mal vist i sovint et tenien per una dona de vida lleugera. (…) Diuen que quan ets jove t’apassiones amb tot; però també vam viure una època d’un trencament molt gran que va afectar tant els homes com les dones. Ells estaven més acostumats a fer el que volien i tenien la imatge que les dones servíem per cuidar-los. Però moltes dones vam trencar els motlles rígids de mare i mestressa de casa; i això, en una ciutat com Vic, va ser difícil de digerir (per a ells i per a nosaltres). Aquí es va iniciar un cert distanciament de gèneres, tot i que en els ambients que jo freqüentava potser no es notava tant. De tota manera, el canvi va ser tan gran que les noies fèiem una mica de por als nois, perquè, en general, estaven acostumats al model anterior d’una dona més submisa i menys present. Les noies teníem problemes que avui fan riure. Per exemple, a les farmàcies no ens servien anticonceptius orals sense recepta i havíem d’anar al Servei de Planificació Familiar, a Barcelona, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes, amb l’inconvenient afegit que als 18 anys encara érem menors d’edat».
Entre els anys setanta i vuitanta es pagava la carrera fent de professor de català en uns quants instituts de Barcelona. Després es va dedicar als cursos d’adults i va treballar d’assessor lingüístic de l’Ajuntament de Vic: Així recordava aquells anys: «Quan als divuit anys una parella de la guàrdia civil et treu del llit a quarts de tres de la matinada i se t’emporta detingut, segurament poden passar dues coses: o quedes acollonit de per vida o quedes curat d’espants. Alguns vam tenir la sort de ser dels segons. Ens revoltava la imposició de tota mena de cotilles absurdes i fèiem el que podíem per escapar-ne. Sense cap por, amb tot el desvergonyiment de la joventut. Amb el convenciment que tot estava tan podrit que aviat acabaria fotent un pet com una gla. Volíem expressar-nos lliurement i per això vam fer revistes i cartells i pamflets. Volíem un món diferent i per això vam sortir al carrer a defensar la identitat, la llengua, la terra. Volíem divertir-nos i per això vam organitzar gresques i disbauxes col·lectives… Com que tot estava prohibit, ho fèiem tot sense demanar permisos. A qui n’havíem de demanar si no reconeixíem cap autoritat! Alguns també vam participar en grups polítics: era una manera més o menys organitzada —i també il·legal— d’intentar canviar-ho tot amb uns objectius més definits. Gosaria dir, simplificant molt, que entre el jovent transgressor hi havia els polítics, els intel·lectuals, els de la broma i els de la farra. Però hi havia pocs individus o grups purs i sovint coincidíem en activitats i projectes comuns. Jo, particularment, em bellugava en tots els ambients sense identificar-me plenament amb cap: per dir-ho d’alguna manera, entre els polítics era de la broma; entre els intel·lectuals, de la farra; entre els de la broma era intel·lectual i entre els de la farra, polític».
Poema Bèl·lic, 1979. [Foto: Xesco Jiménez.]La Carme es va criar al Cafè Vic, on va començar a treballar als 18 anys i d’on no es va moure fins als quaranta anys, coincidint amb la mort de la seva mare, la propietària de l’establiment. Una de les coses que més la sorprenia de la colla de bromistes que freqüentaven el cafè «era la gran varietat de personalitats i estils de vida. Jo els trobava boníssims i em divertia molt amb ells. Mai més no hi ha hagut un personal com aquell! A mi, l’ambient del bar em semblava la cosa més natural del món. Un dia entraves i et trobaves un jubilat jugant al billar amb un hippy que feia caramboles amb un gat enfilat a l’espatlla. Alguns vigatans deien que eren una colla de pòtols, que estaven bojos i que eren uns desmanegats. Jo els coneixia i veia que aquells peluts tenien idees bones, eren crítics i s’ho passaven molt bé. I això, a Vic, que és una ciutat de dretes i molt conservadora, tenia el seu mèrit. Per a mi, tota la clientela era estupenda i les parets no tenien cap importància, encara que tinguessin quadres penjats i elements decoratius. Jo valorava el que hi havia entre aquelles quatre parets: gent molt divertida i respectuosa, persones que feien pinya. Des de la barra vaig observar com inventaven tota mena d’espectacles i números de conya, com escrivien obres de teatre i com reien mentre les escrivien. Des de la barra vaig veure néixer dotzenes d’històries d’amor molt maques i la formació de moltes parelles. També, com és lògic, vaig ser testimoni d’alguns desamors i trencaments».
Prestigiós fotògraf, en Manel va viure a Vic i va fer l’aprenentatge al taller del seu pare fins a l’any 1972. Després, va anar a viure a Barcelona, on va contactar amb el moviment contracultural barceloní. «En realitat, vaig viure més la contracultura a Barcelona que a Vic, on les propostes tenien un toc alternatiu més personal, sense tanta influència dels teòrics americans que, a la capital, va venir de la mà d’escriptors, artistes i professionals que havien passat una bona temporada als Estats Units. De tota manera vaig mantenir els vincles amb Vic, on acudia els caps de setmana per veure la família i els amics. De fet, venir a la meva ciutat natal també era una necessitat (potser és cert que les arrels tiben). Aquí passaven moltes més coses concentrades que a Barcelona i cada setmana em trobava amb quatre o cinc opcions per a sortir: concerts, exposicions, obres de teatre i activitats de tota mena, que gairebé sempre aprofitava per a documentar fotogràficament. La gent que en aquella època feia coses a Vic era molt enrotllada. La Banda Puig, per exemple, era tot un prodigi. Per sobre de tot, però, hi havia un element aglutinador que ens vinculava a molta gent: la música. Al Mugró i a Can Grapes s’escoltava la música més avançada del moment i et trobaves les mateixes persones que anaven als concerts. La música també era l’excusa per relacionar-te. De Vic van sortir molts creadors i grups que, anys més tard, van convertir-se en referents de la música popular de tot el país. Recordo que, estant a Barcelona, quan algú s’assabentava que jo era de Vic, sempre comentava la potència musical de la ciutat, o et deia que venia expressament a Can Grapes a escoltar les últimes novetats que programava el gran Pep Lluçà, el propietari del local».
Nascut a Berga, en Ramon va viure molts anys a Andorra, on va estudiar a l’Escola Francesa. A finals dels setata va anar a viure a Sant Boi de Lluçanès i va estudiar a Vic, al Col·legi de Sant Miquel. Més endavant va entrar a treballar a una entitat bancària, una feina que simultaniejava amb els estudis musicals i la seva pertinença al mític grup Duble-Buble. La seva reflexió era aquesta: «Hi ha coses d’aquella època, com ara la música, aquelles avantguardes tan atrevides i les actituds davant la vida carregades de misticisme i transcendència, que avui em provoquen un cert somriure irònic, no exempt de simpatia; sense negar el valor que tenien, ara les veig més relativitzades. L’escepticisme situa les coses en el seu lloc. Tenien uns valors destacables innegables i reals, però tampoc eren tan transcendents, sobretot en l’àmbit de les avantguardes musicals, que és el que jo més conec. Però això passa una mica en tots els camps (…) No s’ha de mitificar mai cap època. Aquella generació de contraculturals també feia gala en general, d’actituds dogmàtiques. Però de gent intolerant que vol imposar el seu criteri ni ha hagut, i n’hi ha, a tot arreu: a l’esquerra, a la dreta i en totes les tendències. Entre els antidogmàtics també hi ha dogmatisme. No hi ha cap moviment que s’escapi d’aquest defecte (…) Quan vaig aterrar a Vic, jo tenia 16 anys i em trobava gent que em deia: “Vigila, perquè a Vic corre molta droga!”. I em van alertar dels perills de contactar amb la bohèmia i la gent de mal viure (…).Jo era entre cinc i set anys més jove que els protagonistes d’aquella generació i me’ls mirava amb una mica de respecte; ells eren els grans, tenien un sentit de l’humor molt especial i jo potser tenia una mica de complex de no estar a l’alçada i, també, una certa por que no em volguessin a la seva colla pel fet de venir de fora de Vic i ser més jovenet. Però els admirava perquè van trencar motlles, eren místics i existencialistes. Tots aquells joves que avui podríem qualificar d’antisistema m’atreien més que no pas els que formaven part d’organitzacions més estructurades, com els partits polítics. Avui continuo pensant que el fet de no caure en els engranatges molt encotillats és un valor a tenir en compte. Avui i sempre».
Les Hermanas Llopis a l’Índia. [Foto: Mia Casassas.]En Carles de jove va ser delegat de curs al Col·legi de Sant Miquel. Va fer de cambrer en diversos bars musicals, va ser militant del PSAN, va treballar de pellaire, va repartir verdures en un tricicle i va guardar vaques al Cadí. Després, va estudiar medecina i va viatjar per Europa. En la conversa mantinguda amb ell, en Carles recordava que a la seva infantesa «moltes famílies catòliques resaven el rosari cada dia. De vegades, quan per la televisió sortia una dona embarassada, tancaven l’aparell, un invent que feia poc havia arribat a les llars. I el marrecs ens barallàvem amb els xarnegos al Puig dels Jueus. Érem fills del franquisme. La por i l’esperit de la derrota marcaven la pauta. Érem una societat oprimida i desballestada i vivíem en una comarca tancada en ella mateixa, amb molta boira i olor de resclosit». A l’hora de valorar la situació juvenil dels anys setanta, deia: «El motor d’aquella generació va ser la revolta, l’esperit de revolta innat en el jovent. Aquells anys, algunes onades de frescor i influències franceses també van arribar a infiltrar-se lentament entre els filets de la boira. La frontera era massa a prop, igual que el cinema porno. La majoria d’activistes culturals i socials venien de classes socials acomodades, exceptuant els activistes sindicals que eren de la classe treballadora. Amb tot, penso que poques persones, molt poques, es van mullar. I van se elles que, d’una manera lenta i feixuga, en van arrossegant d’altres. (…) La clau d’una certa resistència es trobava, al meu entendre, guardada al Seminari de Vic, que va saber conservar i preservar la cultura del país gràcies a intel·lectuals com Ricard Torrents, Segimon Serrallonga i d’altres. Aquesta gent també eren dels pocs que havien anat a Europa i, de tornada, havien portat aire fresc. Fins que aquest esperit va traspuar cap enfora de les parets del Seminari (…) Tornant als joves, ara hi ha el relleu generacional que es torna a manifestar en aquesta darrera onada de jovent vigatà que ha viscut en democràcia, però que es rebel·la i no en te prou; exigeix i fa propostes que trobo ben innovadores. Podríem considerar que la nostra situació era diferent, però la meva lectura és que té moltes similituds. Nosaltres érem el mateix que el que ells són ara».
Més jove que la primera generació d’assidus del Cafè Vic, a principis dels vuitanta, en Joan estudiava Enginyeria Tècnica Agrícola i cada setmana anava a Barcelona i tornava a Vic els caps de setmana. Parlant d’aquells contraculturals es mostra més aviat crític: «Jo vaig anar al Cafè Vic a principis dels vuitanta. Tenia 20 anys. Abans no gosava entrar-hi, tanta era la impressió que em feia aquell ambient. Tampoc no gosava perquè era la seu dels nostres déus que ens van fascinar. Però aquests ídols mai no ens varen acollir amb simpatia, ni tan sols amb amabilitat. De l’admiració vàrem passar a la por. Recordo que aleshores nosaltres els importàvem poc i no comptàvem per a res. Quan en alguna ocasió sèiem a la mateixa taula amb algun dels grans, els nostres comentaris eren sistemàticament menyspreats. Això sí: si el mateix comentari era fet per una de les noies de la nostra colla, aleshores era àmpliament aplaudit (…). En l’aspecte de les ideologies, el pensament era tancat; i encara que molt contracultural, no admetia la discrepància. Les colles eren també tancades. Hi havia uns líders carismàtics a qui ningú gosava desafiar. El que deien els líders no es podia discutir. Aquests líders tenien un seguici incondicional de gent grisa, també membres dels grans, que els aplaudien i els reien totes les gràcies. Aquell qui portava la contrària al líder era rebutjat per la claca. I si els líders es posaven en contra d’algú, encara que fos de forma injusta, comptaven amb el suport segur del seu seguici, incapaç d’adoptar una actitud imparcial o de defensa del més dèbil (…). Ara, mirant-ho amb perspectiva, penso que arreu passa el mateix: els més joves admiren els més grans, mentre aquests els ignoren. I quan hi ha hagut pensaments forts, revolucionaris, també han anat acompanyats sempre de la intolerància amb la discrepància. Per això tampoc cal condemnar aquells contraculturals d’una forma específica. Hi vàrem aprendre molt de la vida».
