El cert és que els esdeveniments el superaven, que no podia entendre què passava. Prou que sabia que el rei emèrit era un lladre, com molts dels seus avantpassats, i que la justícia només s’aplica als pobres i també per venjança. Era conscient que l’estat espanyol el van construir amb violència i robant en tots els pobles colonitzats.
Però, un dia, l’home va pensar que tot podia millorar. Que l’actual president de la Generalitat podria gaudir d’una taula de diàleg i que l’Estat era sensible a l’espoli d’anys i anys que suportem els catalans. Però…, res de res, la taula no es convocava i, de competències, l’Estat va traspassar a Catalunya l’estació meteorològica del Turó de l’Home —que havia construït la Generalitat republicana— i poca cos més.
Estava decebut, trist. Va veure que el distraurien amb els Jocs Olímpics d’Hivern i amb les trifulgues del PP de Madrid. Va veure que el PSOE, Podemos i Vox són exactament el mateix, i va pensar en Sòcrates i tants d’altres que es van suïcidar. Va entendre que no valia la pena viure en aquest món de lladregots sense remei.
Va pensar que es tiraria al tren, que tot seria molt ràpid. Però al seu poble no hi havia tren. Es va entristir, però tot d’una va somriure i va marxar, decidit, a pas de minyó escolta. L’home es va llançar al tren turístic i va morir en pau, com era el seu desig.
La promesa és que morirem sense saber,
ni on, ni quan. La mort ha recollit
al poeta el dia tretze, sense ni dir: Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos. A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.
Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit,
juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat al gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.
Quan parlem «d’amor platònic» entenem que és aquell que es manté pur, sense con-tacte físic, ja que, per a Plató, l’ideal de perfecció només pot ser un concepte abstracte, vers el qual han de tendir totes les coses. Des d’aquesta visió, doncs, la natura sempre serà perfectible, perquè el més semblant a una esfera que s’hi pot trobar son els estels, els planetes o les taronges.
Qualsevol abstracció, o concepte de puresa, serà sempre un desig, un ideal inabastable, un impossible en el món físic o, dit d’una altra manera, allò que entenem per realitat. Si no fos que, «la realitat», també ho és, d’impossible, ja que qualsevol idea o concepte que ens serveixi per a definir-la, també és una abstracció: allò que en diem i no la cosa mateixa. És l’esfera (la idea que en tenim) i no la taronja (aproximació a la forma esfèrica) que podem tocar. Perquè a l’univers tot es toca, i sovint se’ns fa difícil saber els límits dels objectes que poblen l’univers, com, cada vegada més, ens confirma la física quàntica.
D’aquí la dificultat que tenim per q definir les propietats de les coses, tot són aproximacions.
És per això que hem inventat els especialistes. Aquells que defineixen el que és i el que no és: els jutges. (no deixa de sorprendre’m que algú es consideri capacitat per exercir aquesta funció).
Els jutges sentencien, validen o rebutgen la realitat del que ens evolta. I no ens referim estrictament al terreny de la legalitat. En referim a qualsevol a qui s’hagi atorgat el dret de decidir sobre la vida i les propietats de la gent i de les coses. D’arbitrar sobre els conflictes, divergències i disputes de qualsevol situació, ja sia legal, científica, comercial, artística, religiosa… El jutge és la tercera persona, és aquell que intervé (senten-cia) quan els interessats no s’enten-en.
Quan en qualsevol àmbit les coses no funcionen «de manera natural», un jutge és cridat a discernir les causes del mal funcionament, allò que no encaixa en la pre-visió, assenyalant les diferències respecte a la llei (l’ideal) que ho impedeixen.
Antigament, aquesta funció era privilegi de l’aristocràcia, que vol dir «el govern de l’excel·lència», d’aquí el tractament que rebien. Però, el que en un primer moment pogués tenir de meritori ben aviat va convertir-se en privilegi de casta, interessada més a preservar l’estatus que a impartir justícia.
Per a evitar-ho, amb el temps els elegits ho foren per oposició, havent de demostrar els seus coneixements davant d’un tribunal. Però, qui els jutja els jutges? Massa sovint el nepotisme fa que, aquells que poden accedir al càrrec siguin els continuadors d’aquelles mateixes antigues sagues aristocràtiques. És comprensible, i molt humà, que hom intenti afavorir la parentela si pot, però el poder, per a fer-se respectar, sempre és propens a ser abusiu en contra del feble, només per a intentar quedar bé davant del seu Senyor. Això passa des de sant Pere fins al porter de discoteca. I així acaben exercint el poder «per la gràcia de Déu».
En un tauler d’escacs, l’Alfil és qui representa aquesta funció. Que en anglès se l’anomeni «Bishop» (bisbe) encara ens dóna més pistes al respecte, perquè el bisbe i el clergat, en general, són els responsables cuidadors de la moral del poble.
No és per casualitat que l’Església s’hagi inspirat en els ideals platònics per a definir-la. A ells els correspon ocupar-se que la taronja (en sentit metafòric) tendeixi vers la perfecció esfèrica —potser per això el fruit de la temptació sigui una poma, i no una taronja, que ja hi tenia més tirada— o que els humans tendim a la glòria del cel, a la perfecció divina, és a dir, vers el reialme celestial. Per alguna raó és l’Alfil qui precedeix al Rei en el tauler —que en aquest sentit, representa el futur, l’anhel de perfecció. És aquell qui té el poder de barrar o obrir pas vers un estament superior.
La paradoxa és que, tot i menar-nos vers el futur, és molt habitual encallar qualsevol procés en què intervingui fins a extrems de tragèdia còmica.
«Perquè la figura de l’Alfil engloba a tots els representants del poder, a tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre a l’últim funcionari i, per extensió, a tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el Senyor: són els administradors; assumint aquest paper, des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.» (1)
S’entén, doncs, que el personatge afecti tots els nivells socials, també en el terreny de les arts.
El funcionari és qui fixa, registra, documenta, certifica i autoritza tot allò que passa…, però no és allò que passa. Un document no és la cosa.
Com diu A. G. Calvo: «Una cosa és allò que parla i l’altra allò de què s’està parlant».
L’univers no necessita funcionaris per continuar movent-se, simplement ho fa. Com l’artista, com el Rei, que fa el que vol, allò que l’hi dóna la gana.
L’artista és aquell que negocia, té tracte directe amb la matèria, que la toca, la manipula i la modifica. Com sant Tomàs, fica el dit a la nafra. Per això sap que la perfecció no pot ser, que la matèria sempre guanya, que l’ideal no existeix —és estèril— que és la vida que el modifica a un, i no al revés, i per això es deixa portar per ella, cavalcant-la…, si pot.
El funcionari, en canvi, tendeix a impedir-ho. El funcionari té plans, previsions, terminis, que s’han de complir. Condiciona el present, amb expectatives de futur, ordena que allò que està previst, passi. El seu ideal és que no quedi espai entre allò que està prohibit i el que és obligatori.
El resultat és castrant per a l’artista, perquè coarta la seva llibertat d’experimentar, no el deixa fruir ni fluir. L’hi amarga la vida.
És mol il·lustratiu que, en el món cultural i artístic, aquells que poden sobre-viure, siguin els seus gestors, més que aquells que fan les obres. Són els curadors, comissaris, crítics, marxants, teòrics i, finalment funcionaris, aquells que es beneficien del treball original, ocupant-se tan sols d’autentificar, certificar, valorar, i documentar cada obra, en funció de conceptes predeterminats. Decidint, segons els seu criteri, si una peça mereix ser certificada com a «esfera» o només es queda en «taronja». Són aquells que només especulen amb conceptes abstractes els que decideixen si allò que és palpable, físic i evident per als sentits, és, o no, digne de crèdit. I ja sabem que el crèdit, en el món capitalista, equival a tenir, o no tenir, la gràcia Déu. No és estrany que molts optin per ser funcionaris. Doncs, ja ho sabem, «el arte, es morirte de frío». Per a molts és més còmode fer allò que l’hi manen sense haver de pensar el perquè.
Naturalment, no és sols a l’artista a qui afecten aquestes limitacions imposades, però potser és qui n’és més conscient, ja que afecta directament a la naturalesa del seu treball i, per tant, a l’artista que tots portem dins.
En el món progressat, la contradicció insalvable entre l’ideal i allò que passa, ha acabat afectant en tot el que intervenim els humans. Ens hem atorgat el dret a ser els administradors de la terra…, i més enllà. De fet, és aquest el conflicte que tenim amb la natura. És la topada amb el funcionari-sentinella que no deixa que la vida passi. Ho veiem tots que la terra està cada vegada més contaminada, però la llei no hi pot fer res. De fet es tractaria, més aviat, de deixar de fer, però la «realitat» (allò previst) s’imposa.
Com les mesures sanitàries.
Una tendència, la d’imposar, a la qual, curiosament, potser es deixen portar més les esquerres que les dretes (si encara es pot fer aquesta distinció). És cert que l’ordre diví es pot considerar més propi de les dretes, de qui sovint es proclamen els seus representants a la terra, si bé, per això mateix, reclamen el privilegi de no haver-se de sotmetre a l’Estat (funcionarial), ja que es consideren superiors. L’enfrontament entre papes i reis és un clàssic a la història. Per contra, les esquerres —que sempre intenten sostreure’s als designis divins i, especialment, d’aquells que diuen administrar-los— són els més donats a imposar normatives i lleis que, suposadament, ens han de fer a tots «lliures i iguals».
No cal dir que els artistes (la part viva, sensible, de cada un) fugen d’això com de la pesta.
El que abans només era un ideal orientatiu, un simple registre dels fets, una guia, ha acabat agafant les regnes, convertint-se en una imposició. És la vida conduïda per GPS. Ens ha fet idiotes (2). Que és aquell que només es guia per una idea preconcebuda. Per allò que ha de passar. Fent que fins i tot el nostres gustos estiguin predeterminats per algoritmes.
Els límits, peatges, passaports, han acabat conformant la realitat, la idea que tenim de les coses, les mesures, els noms, que fem servir per a definir-les, ens fa perdre de vista el que són de veritat.
Les fites quilomètriques de la carretera ens fan perdre de vista l’espai que hi ha entre una pilona i l’altra. El nom de una ciutat ens fa perdre el territori que l’envolta.
L’embolcall d’un objecte, o la seva foto, és pres per l’objecte mateix. L’abstracció, la llei, el prejudici, s’imposen sobre el que no té nom, ja sia perquè es desconeix, el supera, o és innombrable. Pot ser que un dia el passaport sanitari sigui l’únic referent per a la salut de la gent? Que els metges ja no escoltin al pacient? Que tot el que és orgànic estigui sotmès a digitalització?
El problema no és que hi hagi alfils que ens puguin indicar el camí (vers el Rei), sinó que l’Alfil tingui el poder i el substitueixi. L’Alfil no pot ser generós, no té pietat ni compassió, perquè allò que administra no és seu (no l’hi és propi). Però pot ser brutal, venjatiu o cruel amb aquells que no compleixen les seves expectatives.
Perquè, el Rei, en sentit metafóric, i també en el tauler, està més enllà de l’Alfil. És l’Alfil que serveix al Rei, i no a la inversa.
És el funcionari qui ha d’estar al servei del poble, i la vida, i no al revés. És el Rei, l’home lliure, l’artista, qui dialoga amb la vida, amb l’esperança de poder-s’hi entendre, però no pas per imposar-li el seu llenguatge. Al cap i a la fi, estar viu (que no sabem què és), implica deixar que la natura ens impregni, ens penetri i ens traspassi. Quan això no passa només ens queda el certificat de defunció.
Darrerament, s’ha posat de moda instal·lar uns rètols monumentals a l’entrada dels pobles amb les lletres del seu nom. Tothom ho sap, per poc despert que sigui, que el poble és molt més que el nom que figura a l’entrada. Ho sabem, que el nom no fa la cosa. Però, sembla que cada vegada tenim més necessitat d’aquesta monumentalitat simbòlica, com si el valor d’un municipi depengués de la mesura de les lletres, més que de la qualitat urbanística i del benestar dels seus habitants.
Per molt que l’escultor estigui encantat amb l’encàrrec, potser arribi un moment que totes les coses siguin substituïdes pel seu nom: que el poble ja només sigui el rètol de l’entrada, que els edificis només siguin el nom «edifici», que els monuments siguin la paraula monument…, i així amb tot, biblioteca, església, pont, castell, ajuntament, rambla, platja, incineradora…, i que les persones ja només siguin noms a les làpides del cementiri i la vida ens passi per sobre.
Notes
1. El text en cursiva forma part del llibre Manual del creador, del mateix autor d’aquest escrit.
2. Idiota: paraula que, en el seu origen, sembla que indicava aquell que només s’ocupava de las seves coses, renunciant a intervenir en tot el que podia ser d’interès comú. Aquell que vivia aïllat, «mirant-se el melic», podriem dir. Per això, actualment, s’interpreta com a «curt d’enteniment».
I el meu germà, si hagués això pensat, de Catalunya, la pobresa avara, per ofendre’l, no fóra al seu costat; car convenia veure amb vista clara que la barca, quan carregada és, no és bo de carregar-la més encara.
Cant VIII del Paradís de Dante Alighieri
[Traducció de Josep Maria de Sagarra]
L’any 1989 Joan Brossa imprimia un poema visual, «Contra Figura Olímpica»: la imatge premonitòria era un fotograma del Nosferatu, de Murnau, tapant-se la cara amb l’estrella de la Caixa (de Joan Miró).
Poques veus es van alçar aquells anys per alertar del desastre que cauria sobre la ciutat i els seus habitants, i les que ho feren van ser superades per la cridòria del papanatisme ben entrenat pels ciutadans del món ocupants de l’ajuntament. I el jutge Garzón. La consigna, indiscutible sota acusació de traïdoria i boicot al país sencer era: Barcelona sortirà al mapa i el món ens mirarà. I la ciutadania es va llançar, il·lusionada, a construir la seva pròpia destrucció
Ignoraven que Barcelona ja sortia a l’Atles d’Abraham Cresques, no sospitaven que un cop el món els hauria vist es vindria a cagar a la seva ciutat, a desfigurar-la i embrutir-la, ni s’imaginaven la factura que haurien de pagar per la sumptuosa festa.
Fragment de l’Atles català d’Abram Cresques.
Efectivament, el món els va veure i es va sorprendre amb la Barcelona que malgrat en Porcioles havia salvat les restes d’una burgesia cruel, fastigosament rica i enormement culta que en volia fer «la Viena del Mediterrani», amb una gent servicial, un clima suau, bon tiberi i mam barat i molta permissivitat.
I ara, de la festa ens queda de cos present la Vil·la Olímpica, centre de l’oci incívic, que s’ensorra sobre els fonaments de les runes de les fàbriques del Poble Nou, massa cares de retirar; el Maremàgnum, víctima de la decadència més grotesca; la collita de la llavor sembrada de bombolla immobiliària; la destrucció perversa de barris sencers en benefici dels especuladors; l’abandonament imparable d’una la ciutat insostenible. Tot plegat a canvi d’unes rondes que tocava fer d’ofici, un pavelló de concerts i un nyap de carretera fins al Muntanyà. No es va invertir absolutament res en transport públic, ni el metro de l’aeroport ni cap altre, ni en la xarxa de rodalies, ni tan sols a canviar els transformadors obsolets de la ciutat, ni en habitatge social. Però hotelers, constructors i empreses participades per l’Ajuntament, fons d’inversió, companyies aèries, FFCC, Cubiertas, Dragados, Comsa, Ferrovial, Abengoa, la Caixa, Ferrocarrils i tota la borbonalla i la saramancalla, es van folrar, a canvi de crear feines sense cap valor afegit per a servir al turisme que els ve a mirar i a cagar.
«Els veïns de la Vila Olímpica reclamen el final de l’incivisme salvatge als carrers del barri.» [Foto: Rafael Cugat | El Periódico.]
El mòbil del delicte barceloní és evident, perquè les possibilitats especulatives eren infinites i el capital invertit ha estat summament rendible.
Ara, la mateixa canilla se’n va als Pirineus a organitzar-hi la mateixa festa, però el Govern escamoteja el projecte i els informes i pretén fer un referèndum només amb els que en pensen treure profit personal i polític.
Sortosament, ja no som al 1992 i les veus crítiques són audibles per qui les vol escoltar, també els arguments en contra d’aquests Jocs, gens convincents des punt de vista social, climàtic, ecològic i econòmic.
Així doncs, em pregunto: quin és el mòbil per a cometre un més gran delicte que a Barcelona?
Si es construeixen unes infraestructures per a la neu, el gel i el fred, quan es té la certesa que, malgrat que omplin la muntanya de neu artificial, gelin pistes cobertes i refredin pavellons durant quinze dies, tot plegat quedarà obsolet l’endemà de la clausura.
Mentre el govern mareja la perdiu fent passar pels seus altaveus alguns alcaldes, hotelers, inversors i esportistes comprats o captius, la consigna és la mateixa; el Pirineu, el mateix que el 218 aC Anníbal va travessar, es veu que gràcies a ells sortirà al mapa, i el món els mirarà, i esportistes catalans guanyaran medalles exhibint la rojigualda, i això sol ens ha de fer molta il·lusió.
Incrèdul, furgo l’hemeroteca. El dia 26/12/2018 l’Ara publica una notícia: Una nova “febre de l’or” sacseja el Pirineu: tungstè (wolframi), níquel, cobalt, or, gas natural, petroli, talc. Minerals escassos alguns, usats en telefonia mòbil i indústria bèl·lica, que per qüestions geopolítiques que no cal detallar, comencen a ser llaminers malgrat les dificultats d’accés i d’explotació. La darrera dècada els habitants del parc de l’Alt Pirineu es posen en peu de guerra i es mobilitzen tot aconseguint frenar la voracitat dels especuladors. Val la pena recordar aquells fets, tambéaquí i aquí
Però no oblidem que el Col·legi d’Enginyers Tècnics i de Grau en Mines i Energia, es va mostrar a favor de la investigació minera mentre, al Parlament, ERC i Junts frenaven una proposta de resolució per a rebutjar el projecte. La Generalitat dóna els permisos d’explotació i si es vol explotar el mineral la concessió depèn del govern espanyol, que és qui té competència sobre el subsòl.
Pressento, que quan sigui públic el projecte, si mai l’és, veurem que les comunicacions físiques i telemàtiques, l’explotació dels aqüífers, les noves línies elèctriques, els habitatges…, no estaran pensats per a quinze dies ni per ser abandonats el setzè, i nosaltres ni tindrem temps d’adonar-nos-en i ensopegarem, un altre cop, amb la mateixa pedra.
El Puigmal (2.913 m), gairebé pelat de neu en ple hivern aquest 2022. [Foto: Gabri.][Un article de Jordi Sánchez.]
Els jocs olímpics són un cúmul d’oportunitats: expansió de les noves tecnologies, energia neta, aprofitament d’instal·lacions actuals (remodelant-les i adaptant-les), millora dels eixos viaris i ferroviaris, actualització del comerç i la hostaleria de la zona…
Però, sembla que hi ha una opinió contrària, amb arguments com la sostenibilitat, el canvi climàtic i la petjada en el territori. Es defensa que el que s’ha de fer és crear noves indústries que generin feina, sobretot entre la gent jove de la zona. Es defensa també els jocs com a necessaris per a justificar la manca d’atenció a les infraestructures, pendents des de fa massa temps. No dubto que aquests arguments són prou importants com per a tenir-los en compte, però, també, és cert que les oportunitats que generen els jocs olímpics poden i han de ser un revulsiu al territori.
Les actuacions s’han de fer amb exigència, tenint en compte el canvi climàtic, i les instal·lacions s’han de construir d’una manera adequada, amb el màxim respecte a l’entorn del territori, el paisatge i la població.
Som al segle XXI, no al XX. Hi ha prou coneixement i avenços tecnològics per a fer les coses bé, però el no pel no ja no val. Cal mirar el que tenim i millorar-ho, tot aprofitant les oportunitats que ens poden donar els jocs olímpics. Els territoris necessiten activitat econòmica, és així com es genera treball que és la base de tot projecte humà.
Relació de veïnatge
Hi ha hagut declaracions de dificultats de veïnatge. En aquest cas, crec que és bo recordar que és més productiu tenir relacions de bon veïnatge i, si cal compartir es comparteix. Els èxits vénen quan tothom rema en la mateixa direcció, però és més exitós aprofitar la marca Barcelona, ja que des de 1992 s’ha consolidat i costa molt d’aconseguir un nou lideratge.
Aportació
Calafell està agermanat amb el municipi de Larmor-Plage (Bretanya). En una de les visites d’intercanvi vam visitar la Cité de la Voile Éric Tabarly i vam anaral al Musée Lorient, un museu dedicat al mon de la vela que és obert tot l’any.
La meva aportació seria crear una universitat dels esports deneu i muntanya amb tots els complements que són necessaris en aquest sector econòmic. Podria ser una activitat que generés feina tot l’any.
Crec necessari sortir del parany de «Ja està bé com està» o «Això no es pot tocar». Crear riquesa, sí, però per al màxim de població que ja habita la zona i que sempre està limitada a l’estacionalitat de la neu. Cal ser, més que mai, positius i creatius. Cal mirar endavant i aportar idees. Sense elles, la humanitat no avança.
Una ratassa negra i peluda va girar-se quan un cotxe esportiu enfilava el passeig del barri. Encara no havia enllestit la ingesta d’un entrepà que algú havia llençat prop de la vorera, però va preferir deixar-ho estar i tornar al cap d’una estona, que no pas jugar-se la pell per la seva golafreria. Mentre entrava pel forat de la claveguera, dos joves amb els ulls vidriosos van baixar del vehicle. Un portava un bat de beisbol. L’altre un estic d’hoquei. L’actitud no semblava amistosa. Patrullaven pel poble a baixa velocitat, emboirats entre opiacis, alcohol i cocaïna, quan van veure al noi de la caputxa passejant un gos. No n’estaven del tot segurs, però creien que era el mateix amb qui feia uns dies havien tingut una baralla en un pub per una noia. Es van plantar davant seu i van tenir temps de colpejar-lo a les cames i l’espatlla, sense fer preguntes, abans que el fidel gos d’atura li esqueixés la galta a l’un i malmetés seriosament el costellam de l’altre. El bat i l’estic van caure sobre l’asfalt, al costat del noi de la caputxa, que es retorçava de dolor, esgalabrat i sorprès per l’atac, mentre els altres dos fugien esperitats cap al vehicle.
El metge d’urgències que aquell dissabte a la nit estava de guàrdia a l’hospital l’hi va cosir la galta i va aplicar les cures al tòrax. Els gemecs de dolor i les recriminacions poc amistoses dels ferits no van dissuadir el doctor de recomanar-los de posar una denúncia al propietari de l’animal causant d’aquella carnisseria. Era la seva obligació, i així va fer-ho.
L’endemà, després de preguntar pel barri, van conèixer la identitat del noi. Tot i adonar-se de la confusió química d’identitat que havien tingut, el dilluns al matí van presentar-se a comissaria per fer els tràmits pertinents. Durant el judici van oblidar-se hàbilment assessorats pel seu advocat, d’esmentar el bat i l’estic. El noi agredit sí que va fer-ho, però no va poder presentar-los com a prova, perquè després de l’agressió estava massa adolorit i atordit per a recollir-los. Els ocupants d’un altre vehicle que circulaven més tard pel passeig, van convertir-se en els seus nous propietaris. El jutge va decretar una forta sanció econòmica per al propietari del gos, a qui feia mesos que li havien vençut les vacunes de l’animal, i que a més no disposava de cap assegurança. Els diners van servir per indemnitzar als agressors, que a més van estar de baixa laboral durant uns quants mesos, adduint seqüeles psicològiques a banda del dolor físic. També, va dictaminar el sacrifici del gos en tant que animal potencialment perillós, tot i no pertànyer a cap raça considerada com a tal.
El dia que el noi va portar-lo al veterinari perquè el sacrifiquessin, se li van escapar les llàgrimes galtes avall. El seu aliat i protector l’observava amatent, sense entendre gairebé res, però intuint que alguna cosa no anava del tot bé. La injecció letal el va liquidar en pocs segons, demanant perdó amb la mirada per no sabia ben bé què.
Mentre el líquid mortal deixava el receptacle plàstic per a penetrar en l’epidermis canina, la filla del jutge tot just acabava els deures d’escola. El seu pare va repassar-los quan va arribar a casa i va donar-li el vistiplau, sense abandonar el rictus d’autoritat infal·lible que mantenia en tots els àmbits de la vida. Era un home satisfet de la funció que exercia, i cada dia estava més convençut de ser un home just.
En un altre barri de la mateixa localitat, un polític local s’omplia la boca davant dels periodistes del model de ciutat que tenien, posant al mateix sac els serveis socials, els equipaments culturals i esportius, i la justícia. Quan va arribar a casa va mirar-se la seva filla, que s’havia quedat a casa perquè no tenia ganes d’anar a col·legi. Simulava un refredat, estossegant amb poc convincentment. No tenia mal de coll, ni mocs, ni dècimes de febre, ni mal de cap. Només la seva paraula i les poques ganes de tornar a una escola on ningú li havia fet cas, ni tan sols el puto director, quan va denunciar que uns companys de classe la maltractaven de paraules i fets.
Un any més tard els dos ja examics no circulaven junts amb cotxe els dissabtes a la nit. L’amistat va desaparèixer víctima d’un dels centenars de conflictes que acumulaven en les seves respectives existències. Tenien altres companyies igualment desaconsellables, escoltaven música nefasta a un volum infernal, i portaven altres eines a l’interior d’altres vehicles, també esportius, en cas d’haver-los de necessitar per atonyinar algú o fins i tot entre ells. També havien canviat un parell de cops de feina, en una curiosa habilitat per reinventar-se laboralment malgrat el baix esperit de treball. Els diners de la indemnització els havien esnifat junts ja feia molt temps. I aviat ni tan sols podrien fer les paus encara que volguessin.
La vida havia reservat també múltiples putades a la filla del polític local. La mort prematura dels pares per la intoxicació en un àpat en mal estat durant l’acte de clausura d’una campanya electoral va ser el més dur. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, la pàtria potestat va recaure en uns oncles sense fills, que van tractar-la com a una reina, vetllant perquè no li manqués mai de res. Tot i que van insistir tant com els va ser possible per desaconsellar-li la relació que havia iniciat amb un home molt més gran, no la van convèncer mai del seu error. Van haver de ser les agressions físiques que li ocasionava aquell animal el que la va mig empènyer a denunciar-lo, sobretot després de perdre parcialment la visió d’un ull a causa d’una màniga d’hòsties, després que ella li hagués recriminat que dins del cotxe amb què l’anava a buscar cada diumenge a la tarda s’hi flairava un intens perfum femení que ell mai no havia portat. L’ordre d’allunyament que va decretar un jutge molt pagat d’ell mateix va afavorir que no es tornessin a repetir les humiliacions. La tria d’una nova parella sembla que ha estat molt més afortunada, pensa, mentre li ressegueix amb la punta dels dits una antiga ferida toràcica. En l’únic que s’assemblen és amb l’edat, reflexiona poc abans de rebre la primera revinclada de canell per haver-se negat a practicar-li una fel·lació.
El de la galta cosida feia servir aquella cicatriu com a element de seducció. El seu caràcter fatxenda també va servir per acabar penetrant una jove, just el dia que celebrava la majoria d’edat amb unes amigues, aprofitant la intoxicació etílica que es manifestava en la manera de parlar i moure’s. Quan va convidar-la a fer una clenxa al lavabo del bar musical, la va posseir-la per primer cop, encara de forma mig conscient. La següent envestida dins del cotxe va culminar-la amb la noia roncant pesadament enmig d’un desmai, aquest cop per via rectal.
La filla del jutge va ser mare soltera malgrat els intents dels seus pares de fer-la avortar. No van ser les profundes creences catòliques de la família ni perquè tingués un sentiment de maternitat gaire arrelada, sinó més aviat perquè li venia de gust ser la primera a ser-ho de la seva classe, una raó aleatòria com gairebé totes les que marcaven les seves decisions. No va dir mai a ningú qui n’era el pare, encara que les seves amigues tinguessin una idea bastant clara que corresponia a aquell individu que els va intentar vendre drogues la nit de l’aniversari.
El nét del jutge va tenir una infància tranquil·la, una joventut aplicada en els estudis, i una ignorància total respecte a la identitat de la figura paterna. Abans que ell naixés, l’home de la galta cosida havia patit un accident de moto quan la conduïa a més de cent vuitanta quilòmetres per hora, convertint la mossegada del gos en una broma de bon gust al costat del fraccionament d’ossos, vísceres i carn en què va convertir-se el seu organisme. El responsable de la tanatopràxia va donar-se per vençut només obrir la bossa que acabava de treure de la cambra frigorífica, i va aconsellar als familiars que l’incineressin sense reconstruir aquell puzle incomplet. Una rata de bosc va trobar la galta cicatritzada entre uns matolls del camp que travessava la carretera on hi havia hagut l’accident. Mesos abans de complir els vint-i-dos anys, el nét del jutge, retroactivament orfe de pare sense saber-ho, va baixar a passejar el gos d’una raça potencialment domèstica, pera fer les necessitats nocturnes, mentre l’avi escoltava una simfonia barroca amb els auriculars a un volum més que acceptable.
Al paradís dels animals bons, un gos d’atura mort dècades enrere, controlava com un ramat de xais pasturava en un núvol veí. Si algun volia escapar-se durant dies no seria pas ell qui li prohibiria de fer-ho. En aquella nova existència, afortunadament, no hi havia humans donant ordres estúpides ni d’altres que sabessin saltar-se les lleis quan aquestes no eren del tot justes.
Per a tots els que vam ser educats en la cultura judeo-cristiana l’Apocalipsi i els seus quatre genets formen part del nostre imaginari col·lectiu, de la mateixa manera que les divinitats clàssiques ho eren a les cultures grega i romana.
Tots sabem que el de la pesta és un dels quatre genets i que amb el nom de pesta bubònica fou coneguda una de les pandèmies que va assolar Europa, en diverses onades, durant l’edat mitjana.
Ara, immersos en una altra pandèmia, l’anomenem amb noms científics, perquè la religió dominant és ara la ciència.
Qui sap, però, si les causes, es diguin com es diguin, no són les mateixes?
Aquella, se’ns diu, vingué de l’Àsia a la panxa dels vaixells, aquesta a les dels avions; aquella la incubaven les rates, aquesta els ratpenats. Però, per a transmetre una pandèmia no n’hi ha prou amb el contacte, cal que el terreny estigui abonat (com s’entén sinó que no afecti tothom?).
I el terreny abonat per a cada un dels quatre genets, crec jo, és una determinada carència.
Algú considerarà aquest punt de vista esotèric, si be no penso que ho sigui més que algunes de les mesures que s’estan prenent.
Així, per al genet de LA GUERRA la carència detonant seria la insatisfacció afectiva, desencadenant de la por i l’odi.
Per al genet de LA MORT, la insatisfacció sexual, que genera esclavitud sexual i, per extensió, qualsevol forma de sotmetiment. És a dir, atempta contra la llibertat i mata el moment present.
Per el genet de LA FAM, la insatisfacció alimentaria, lligada al control de les matèries primeres i als monopolis que generen mercats captius, ja siguin energètics o de qualsevol mena.
Pel que fa a LA PESTA, la carència seria la desesperança, la desesperació, la manca de sortida, que genera addicció a les drogues i malalties mentals i donen benefici directe a les industries químiques i als productors i traficants de tota mena de substàncies que provoquen dependència.
(Cada una d’elles pot tenir un antídot associat a l’exercici de les arts, però aquest seria un altre apartat que deixarem per un altre dia.)
L’Apocalipsi ens diu que els genets es presenten junts. Que cada un reflexioni si ara també és el cas, tot i que en aquest escrit només ens ocupem de la pesta.
Diu el poeta Dante Alighieri, el Dant, a la Divina Comèdia que, a la porta de l’infern, hi ha un rètol que diu: «Aquell que entri aquí que oblidi tota esperança».
Des del març de 2020 que estem en diferents graus de confinament, que no han semblat donar precisament gaire esperança, especialment als sectors de l’hoteleria i el turisme, però igualment el sector mèdic esta desesperat (en aquest cas per excés de feina). Ni tampoc ha servit per a rebaixar sensiblement el grau de contagi.
Sospitosament, en lloc de fomentar l’esperança, la confiança i la vida sana, se’ns aterreix i confina.
Talment la mateixa estratègia que es feia servir per a caçar tonyines a les almadraves!!
Perquè ara, tot i estar vius, no tenim fe en la vida (malgrat que la majoria passa la infecció sense símptomes), però si en la ciència. Que és ara, junt amb els polítics, qui ens predica la por i ens demana sacrifici i flagel·lació en un ambient inquisitorial d’aute sacramental mediàtic.
Els mateixos que, en lloc de tancar els aeroports quan es va saber la notícia, van tardar setmanes a reaccionar, quan el virus ja estava escampat.
El morrió és ara l’escapulari que demostra la teva fe, no obstant, te la pots llevar mentre fumes… Mol saludable, com hi ha món!!
«Sacrifiqueu-vos o morirem tots« —ens diuen—. «Perdeu tota esperança». «No podreu sortir…, fins que us posem la vacuna.»
Quan, els governants, s’havien preocupat tant abans per la nostra salut?
Així és com han aconseguit un mercat mundial, totalment captiu, que genera beneficis… A qui?
A les industries químiques i als fabricants de substàncies addictives, mentre tots els aturats esperen l’almoina dels estats.
Vivim temps de grans transformacions. Diversos eixos de canvi social, tecnològic, econòmic i cultural conflueixen, creant nous escenaris inèdits i transformadors que ens situen davant d’una important cruïlla històrica entre dos camins oposats: l’un ens porta a aprofundir en la naturalesa de la nova e-societat en xarxa per a explorar nivells més profunds i integrals de democràcia, amb un rol molt més participatiu dels ciutadans en tots els afers que l’afecten; l’altre ens porta, en canvi, a un món on unes poques i grans corporacions, unides amb càrtels i oligopolis, controlin, vigilin i manipulin —encara més— els estats, les democràcies i la ciutadania. Una cruïlla entre un món wiki o anarquista 2.0, o bé sistemes totalitaris molt propers al malson orwellià del Gran Germà, que, sense gaire por a exagerar, podríem qualificar de neo-feixismes també 2.0, exercits aquest cop per multinacionals enlloc d’estats.
Aquests són alguns dels principals arguments del llibre Wikicràcia, la silenciosa revolució P2P dels comuns, publicat el gener del 2022 —per qui també escriu aquestes línies—, que pretén contribuir a entendre millor el moment on som, per poder escollir els camins a seguir amb alguns criteris més d’anàlisi.
Per a desenvolupar aquesta tesi, el llibre recull un ampli ventall d’iniciatives alter capitalistes ja existents, més o menys consolidades, però que en tots els casos ens ajuden a ampliar la imaginació per a explorar noves possibles formes d’organització social.
Observades en conjunt, ens permeten continuar creient que, malgrat la clara derrota de les esquerres i dels moviments socials transformadors arreu de món per part de dretes i ultradretes, hi ha esperances de poder hackejar el pensament únic neoliberal per a començar a transitar cap a societats més lliures, obertes, igualitàries i sobretot descentralitzades. Aquest últim terme, que troba en la blockchain l’eina definitiva (apareguda arrel del bitcoin, però que va molt més enllà d’aquesta criptomoneda), és sens dubte el gran disruptor que amenaça amb dinamitar, sense estridències, en una silenciosa revolució P2P, les estructures nascudes al segle XIX que encara dominen, i que es basen en tot el contrari: centralització, jerarquia, autoritat, tancament i exclusió. L’oposat al que ja trobem a Internet i a desenes de noves aplicacions que ens conviden a compartir tota mena de recursos i coneixements entre iguals, és a dir de manera P2P, peer to peer, entre iguals.
«D’unes poques discogràfiques es passa a moltes més eines de distribució musical. D’uns pocs grans rotatius a milions de blogs, youtubers i xarxes socials, TikTok, Twitch, presents al mateix lloc de la notícia i explicant-la des d’una perspectiva pròpia, més subjectiva, però molt més propera a les inquietuds del receptor. D’unes democràcies representatives estàtiques i oligàrquiques amb un vot cada 4 anys, a unes de tipus 2.0, líquides, participatives o directes on-line. De clients passius a clients proactius o prosumidors, tant en grans corporacions com en organitzacions a escala local de l’economia social o l’ecologisme. D’uns pocs canals de televisió a milers. D’un sector limitat de taxistes o hotels, a desenes de noves formes de compartir transport o allotjament. D’unes poques pel·lícules o documentals distribuïts per grans cadenes, a milers per Internet. D’una enginyeria de grans indústries i patents privades, a una amb plànols lliures i fabricació distribuïda en micro-fàbriques cooperatives en xarxa. D’un grapat de corporacions informàtiques a milions de programadors lliures fent avançar la informàtica com a coneixement lliure i científic. D’uns pocs bancs centrals emetent un centenar de monedes oficials estatals, a moltes noves formes de pagament amb monedes locals, P2P o corporatives. Fins i tot Google incorpora canvis que trobàvem només en moviments contraculturals.»
D’entre el llarg recull de noves iniciatives, en la que potser és una de les primeres obres on hi són totes elles en conjunt, i els nous escenaris socials que semblen preconfigurar, s’observa la globalització, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), el marc de crisi sistèmica en què ens trobem i molts nous moviments socials transformadors com el feminisme, la cultura wiki i P2P, Wikipedia, Wikileaks, Indymedia, la blogosfera, el peer to peer, les criptomonedes P2P, el blockchain i holochain, el programari lliure, el copyleft, Open Source i Creative Commons, l’economia col·laborativa, l’open source hardware, la cultura lliure, la wikipolítica, la governança open source i democràcia líquida, el decreixement i les transition towns, la permacultura, les AMAP, l’economia alternativa, les col·lectivitzacions i col·lectivitats anarquistes, el consum responsable, el comerç just, les monedes socials o locals, les ecoXarxes, la Cooperativa Integral Catalana, Fair Coop i el Banc dels Comuns,la banca ètica, cooperatives de crèdit, microcrèdits i comunitats autofinançades, la vida comunitària, el consens, el rainbow gathering, les cooperatives d’habitatge, el cohabitatge, les ecoviles, l’okupació, el moviment dels sense terra o la Cultura ecollibertària, entre d’altres.
Observar-ho en conjunt ens ajuda a comprendre millor les opcions que es presenten en aquesta cruïlla entre un món on les noves tecnologies permetin a unes poques corporacions controlar unes societats més vigilades i restringides gràcies a les TIC. O, al contrari, un món on les moltes revolucions generades per les TIC puguin ajudar-nos en el llarg i sovint dolorós camí cap a l’emancipació humana. Un camí cap a models wikicràtics i ecollibertaris, o bé un cap a sistemes totalitaris, ajudats dels nous mitjans tecnològics
El llibre també vol ajudar a tothom qui ja vol construir un nou món millor, més just, lliure i igualitari, a poder fer un repàs d’algunes de les moltes propostes que ja trobem en aquest sentit per a continuar aprofundint-hi amb altres obres i referents. Amb l’afegit que l’autor ha pres part en molts d’aquests projectes socialment innovadors, el que ha permès fer una comprovació empírica dels seus potencials i límits.
El llibre també observa com molts dels principis d’aquestes propostes també arriben a transformar la gestió d’empreses i organitzacions convencionals. El que permet entreveure que tampoc no és agosarat afirmar que podríem trobar-nos a l’antesala de nous models de societat P2P, Wikicràtics o ecollibertaris. Que van sorgint, permeant i conquerint molts espais de la vida social, sense revolucions polítiques o armades. Podent ser, això sí, recuperats pel capitalisme convencional, com en alguns exemples que també recull el llibre, que usen eines P2P però mantenint el control centralitzat i corporatiu, com els casos de Google o Facebook.
L’anàlisi de totes aquestes organitzacions innovadores ens permet entreveure, quan reconeixem els trets comuns que les identifiquen en sectors tan distants com Google, l’economia social, l’ecologisme o el programari lliure, que som davant de noves tendències transversals que afecten tota la societat, amb nous models socials basats en l’horitzontalitat, l’obertura, la igualtat i la llibertat. Idees centrals del comunisme llibertari, que deixen enrere les estructures piramidals, tancades, jeràrquiques i autoritàries que encara ens governen malgrat els avenços tecnològics que les fan obsoletes, i que són comunes a la resta d’ideologies polítiques, de la socialdemocràcia al feixisme, passant pel comunisme o el liberalisme.
Tot i els intents dels actuals centres de poder de frenar aquestes dinàmiques innovadores, semblen cridades a substituir-los i a esdevenir hegemòniques. Les TIC no només ens conviden sinó que ens empenyen de manera pràctica, pacífica i creativa amb uns pocs clics, a superar aquests models socials decimonònics i a organitzar-nos en xarxa, de manera descentralitzada, oberta i lliure, en entorns de treball col·laboratius on impera la transparència i l’horitzontalitat de les relacions. La tecnologia s’ha avançat a les propostes de canvi social, i fins i tot a les utopies més agosarades.
Són alternatives actuals, de present i de futur, que sovint no compten encara amb prou força ni massa crítica per a esdevenir rellevants o hegemòniques. Encara són llavors sembrades que tot just comencen a germinar, i que esperen a trobar més persones sembradores i pol·linitzadores com les que el llibre vol ajudar a multiplicar. Ja que, com es diu al final:
«Tot sembla indicar que només quan visquem en un món organitzat amb software lliure, hardware lliure, enciclopèdies lliures, monedes lliures, energies lliures, educació lliure i potser també amor lliure, podrem viure plenament en llibertat. Si aquest llibre ha pogut ajudar a fer una sola passa en aquest sentit, haurà acomplert el seu propòsit.»
