[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]
Les pluges del mes de maig ens han deixat uns boscos plens de vida. Aquestes són algunes de les instantànies que ho demostren.
Jordi Maideu i Francesc Morera exposen «reminiscències 1988» a Ripoll
[Redacció.]
Amb l’exposició «reminiscencia 1988», fusió de pintura i escultura, que revisita el Cafè Canaules Ripoll, ja han passat 35 anys.
L’obra manté la mateixa màgia, força i frescura d’aquell moment. Gràcies a Jordi Maideu i a Francesc Morera podem observar i gaudir d’aquest retorn artístic, just en el moment que el Cafè Canaules celebra 35 anys d’exposicions.
Jordi Maideu (Ripoll, 1958). Impressor i pintor. Ha exposat a Ripoll i comarca, Barcelona, País Basc, Grenoble i en exposicions col·lectives a Catalunya, Portugal, França, etc. El seu estil es podria situar entre l’expressionisme abstracte i l’art figuratiu.
[CÀMERA AL BOSC] La serp d’Esculapi
La serp d’Esculapi (Zamenis longissimus), és una espècie de serp de la família dels colúbrids, freqüent a Europa, incloent-hi Catalunya.
És una espècie semiarborícola, capaç de trepar pels arbres amb facilitat, tot i que no és estrany veure-la, també, en moviment i prenent el sol a terra, com es pot veure a la filmació.
La serp d’Esculapi està relacionada amb Asclepi, de la mitologia grega, que és l’Esculapi de la mitologia romana, i amb la història de la medicina. És la serp que es troba enroscada al bastó d’Esculapi i a la copa d’Higiea (personificació de la salut), símbols de la medicina.
[VIDEOALBUM] Un tomb pel Ripollès: camí de Ribesaltes i Fontfreda
[Vídeo i fotos de Ramon Comella.]
El 22 de juliol d’enguany na Victòria, na Montserrat, en Toni, en Nan i en Ramon van fer un tomb pel Ripollès camí de Ribesaltes i Fontfreda.
L’art de Lluís Badosa. Maig de 2023
[Obres de Lluís Badosa.]
La llibreria Clam i la Pilar del Clam
Encara guardo un parell de cançoners de la meva època d’escolta que porten un tros de cel·lo color verd amb la paraula «Clam» de color blanc. Me’ls comprava el meu pare a la llibreria Clam de Vic, la llibreria de la Pilar Cabot, la Pilar del Clam.
Aleshores no era conscient del que significava un tros de tira amb un nom, però a la vegada sentia una curiositat que m’agradava. Més endavant quan vaig començar a descobrir la lectura i els llibres jo mateixa anava a comprar llibres a la llibreria Clam de la Rambla del Carme de Vic.
Entrar en aquella botiga, no massa gran, però amb llibres a totes les prestatgeries era per a mi, joveneta com era, entrar en un món màgic. La Pilar Cabot amb el seu somriure amable i amb la delicadesa de la seva veu aconsellava i explicava, irradiava una vitalitat enorme i molta saviesa d’uns llibres, tot en català.
Més endavant vaig ser conscient que aquella llibreria de la Pilar acollia un munt de material: llibres, discs, etc., que formaren part d’una revolució i rebel·lia impregnada en cada un de nosaltres. Nosaltres, que estàvem formant part d’un canvi, que poder llegir en català, la nostra llengua, era la manera que teníem de sentir viva la nostra parla. La Pilar va ser valenta quan va obrir la llibreria: llibres en català, alguns d’aquells llibres prohibits posats a les lleixes entremig de llibres de lectura, els discs de les primeres cançons en català…
La Pilar va obrir la llibreria el 1965 fins al 1985, Durant vint anys aquesta llibreria va ser difusora de la llengua; era un centre divulgador de la cultura catalana. El Clam sovint estava freqüentat de poetes, intel·lectuals, cantautors i personatges amants dels llibres, alguns joves d’altres no tan joves, i s’hi organitzaven grans tertúlies. Va ser tot un referent del món cultural i polític a Osona durant el franquisme
La primera persona que va comprar un llibre al Clam va ser el doctor Joaquim Serra Vilella, que aleshores era el metge de Roda. Era un llibre sobre un episodi de la història de Catalunya i costava 300 pessetes.
Als anys setanta un grup de poetes, entre ells la Pilar Cabot, van crear la revista Clot, on va publicar la seva poesia i feia crítica literària.
L’any 1985, quan va tancar la llibreria, es va dedicar amb més intensitat a l’activitat literària, també va ser l’any que va relacionar-se amb Armand Quintana de Manlleu.
La Pilar ha publicat una vintena d’obres entre poesia i narració. L’any 2012 juntament amb Anton Carrera i Jacint Sala van escriure unes narracions curtes aplegades al llibre O no.
Aficionada a la música, musicava els seus propis poemes i cantà a la coral Canigó. També, coordinà tertúlies amb poetes.
Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i membre del PEN Català
Fou distingida com a Osonenca de l’any 1983 i com a Musa de la Cova del Drac de Barcelona l’any 1984.
Des de 1996 fou membre activa de la Comissió de Lectura Pública de la biblioteca Joan Triadú, de Vic.
El 2012 fou homenatjada a la Marxa dels Vigatans, l’acte central de la Diada a Osona.
Va morir a Tavèrnoles el 20 de maig de 2017. La llibreria El Clam i la Pilar del Clam formen part de la història de Vic i també de la nostra història per a tots els que la vam conèixer i vam entrar a la seva llibreria.
[CINQUANTA HORES] Tarzan
[Un article de Nan Orriols.]
Sempre he pensat que en Tarzan s’hauria d’haver casat amb la mona Xita; perquè, si les divinitats no són altra cosa que una noció metafísica que s’utilitza per tot i per res —depenent de si ets d’una fe o una altra tipus Opus Dei, on parlen de la transcendència de les coses però neguen rotundament l’existència de qualsevol déu que no sigui el seu, negant fins i tot les teories de l’evolució de l’espècie humana i defensant encara el creacionisme d’Adam i Eva, serps, pomes i costelles a la brasa—, hauríem d’entendre que tot és possible i que en Tarzan es podria casar perfectament amb la Xita, ximpanzé o bonobo amb qui comparteix el 99 % de l’ADN.
Si observem amb atenció veurem que, moltes vegades, a les famílies monàrquiques de qualsevol país del món l’ADN és un desastre per allò de la sang blava. Tinc dubtes per una qüestió d’ètica i estètica tropical si la Xita i en Tarzan haurien d’organitzar un casament pompós. Res d’emmirallar-se amb els monstres de sang blava. Un casament informal i, evidentment, civil.
La Xita, reina d’Espanya o d’Anglaterra, amb en Tarzan, príncep consort, quedaria bonic. La cerimònia es podria celebrar al romànic monestir de Ripoll o a l’encara més romànic i romàntic monestir de Sant Joan de les Abadesses. Això sí, presidit per l’abadessa Emma i el comte Arnau.
[Aquest article ha estat publicat a El9Nou, a la secció «Cinquanta hores», el 28 de maig de 2023.]
El mitjà
Ens diu en Marshall McLuhan, ja als anys seixanta, que « el mitjà és el missatge», és a dir, que el mitjà a través del qual el missatge es transmet pren més importància que no pas el propi missatge i influeix de manera significativa en com aquest és percebut. Més que allò que diu, importa qui ho diu.
Així, no es percep igual una notícia quan es publica en un mitjà de comunicació que en un altre. No es valora igual una pintura penjada en un museu que si ens la trobem tirada a les escombraries.
Què ho fa que a algunes persones se les escolti tothom i a unes altres ningú? Hauria de ser el prestigi dels seus raonaments, la lògica en l’argumentació, la demostració dels seus coneixements… Però, sovint, és l’aparença física, el poder econòmic, o els seus orígens, allò que passa per davant d’altres conceptes.
Ara que ens trobem en època d’eleccions, els carrers són plens de retrats de polítics, competint tots ells per presentar la imatge més atraient, com si la seva cara fos garantia de complir les seves promeses: «Com que soc el més guapo» —diuen de forma implícita— els meus arguments també són els millors». Valorem el missatge únicament en funció de l’embolcall que el conté i fem bona aquella dita que «la cara és l’espill de l’ànima».
Però, de veritat: hi ha algú que escolti el missatge que transmeten? No estem farts de sentir que «tots prometen el mateix», que «tots diuen molt, però, a l’hora de la veritat, no fan res»?
De veritat es creuen ells mateixos el missatge que transmeten? O només els importa mantenir el seu lloc? És a dir, el «mitjà».
Potser és una impressió meva, però cada vegada tinc més la sensació que aquesta actitud s’està encomanant a tots els àmbits. Que les coses es fan únicament i exclusivament per a continuar justificant el lloc que hom ocupa. No importa la finalitat d’allò que es fa, sinó donar únicament la impressió que un ho fa. És a dir, aparentar-ho. Els objectes no es fabriquen perquè serveixin, sinó únicament per ser venuts. L’operari no arregla l’aparell, només ho fa veure. El funcionari no gestiona els conflictes, només els tramita. Els transports hi són, però no funcionen. A algú li preocupa els resultat d’allò que fa, o només assisteix a la feina?
S’ha perdut la transcendència.
Òbviament, dit així, és una boutade, un estirabot. Segur que encara hi ha molta gent que té amor per allò que fa i es preocupa pels resultats, de la manera que ho fa l’artista quan es capbussa en la seva obra perdent-hi la noció del temps. Però, aquesta és una actitud que dista molt de ser majoritària, sorprenent-nos fins i tot, quan ens la trobem. Que un cambrer et serveixi amb eficàcia, celeritat, bon humor i cortesia, pot compensar fins i tot moltes deficiències culinàries. Mentre que, si és al contrari, pot amargar-nos la cuina més refinada. Naturalment, potenciar la bona imatge del servei també deu ser una estratègia premeditada de l’establiment per dissimular possibles mancances. Però quan això no es dona espontàniament (si només és un «mitjà») sol ser força evident. Recordo un establiment on, només entra-hi, tots els cambrers cridaven «Bon dia!» i també un «Gràcies!» cada vegada que algú deixava propina.
I si ens n’anem a l’àmbit de l’autoritat, la cosa ja pot ser —literalment— de jutjat de guàrdia. La preocupació d’un guripa per fer prevaldre la seva autoritat pot conduir-nos a les situacions més desaforades i surrealistes. Quan el «mitjà» (l’agent) que ha de preservar l’ordre s’arroga com a únic objectiu preservar la seva autoritat, el conflicte està servit. L’humor queda descartat, la comunicació (la transcendència) ja no és possible i només queda la violència: la contundència del «mitjà» s’imposa i anorrea qualsevol possibilitat d’entente cordiale.
Hom té la sensació massa sovint que aquell que l’atén preferiria estar en un altre lloc, i no diguem si a més a més ho fa manipulant un mòbil, estri que, d’una manera o altra, sol estar present en totes les activitats, i no sols com a eina útil sinó com a objectiu en si mateix: mirar el mòbil ja deu ser allò que ocupa a més persones de manera permanent. El mitjà ha esdevingut, definitivament, l’objectiu.
Això ja passava, és evident, amb molts altres estris: quan, per exemple, la possessió d’un vehicle, més enllà de servir per traslladar-se, té sobretot la funció de posseir-lo i admirar-lo, com no paren de recordar-nos tots els espots que els anuncien.
Ara, que es comença a debatre els avantatges o inconvenients de la la IA (intel·ligència artificial), aquesta qüestió, la del medi o del fi, pot ser transcendental. Seran les màquines capaces de donar servei, o es limitaran a perpetuar-se en el seu càrrec?
I, es clar, la motivació d’aquest escrit —ja que es fa de forma desinteressada, més que no pas per conservar el lloc de l’autor o un prestigi que no te— és emplenar l’espai corresponent d’aquest mitjà. Si, a més d’això, per a algú te interès allò que s’hi diu (si hem aconseguit transcendir el «mitjà»), ho heu de dir vosaltres.