L’home i els seus límits. Els monjos que es momificaven en vida

Il·lustració anime sobre el procés de momificació d’un sokushinbutsu.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Des de l’inici del seu temps l’home ha tendit sempre, per imposició o per fanatisme, a posar a prova els seus propis límits, a vegades amb una crueltat indefinible, tant per fer mal als altres com a un mateix. Avui dia, si cerquem a Internet, especialment a les pàgines de l’Opus Dei s’hi poden comprar cilicis, flagells i altres eines per mortificar el propi cos en nom de Déu. Però, això, són figues d’un altre paner que potser tractarem en algun altre article.

Un dels casos de suïcidi més esgarrifós de què tinc coneixement és un que es practicava en nom d’una doctrina, concretament la budista, en una part muntanyosa del nord del Japó, a la zona de Yamagata. Durant 900 anys els monjos, a més de resar i de recitar les regles del Vinaya, es momificaven en vida per accedir al sokushinbutsu,  que literalment traduït significa «consecució de la budeïtat en vida». El procés era tremendament llarg i dolorós i només hi podien accedir els escollits. Molts ho van intentar sense aconseguir-ho, però actualment se’n coneix 24 casos, d’aquests momificats en vida. Aquesta pràctica la va prohibir el govern nipó l’any 1909. El darrer cas d’aquesta esgarrifosa història data de 1903.

Un procés de 3.000 dies

Comparada amb el procés de momificar-se en vida, la crucifixió cristiana sembla un innocent joc, amb el permís de la Congregació de la Santa Fe i dels fabricants de cilicis i flagells. El monjo que es volia convertir en sokushinbutsu iniciava una fase de 1.000 dies en què només s’alimentava amb petites quantitats de farina de blat, nous, avellanes i nou moscada que havia de recollir del bosc on vivia.  D’aquesta manera, reduïen el greix corporal, el primer que es descompn després de la mort, al límit. Posteriorment s’iniciava un altre periode, també de 1.000 dies, en els quals la dieta s’accentuava i el monjo passava a alimentar-se només d’escorça de pi i de rels, algunes amb un verí que prenien a petites dosis. Quan l’hi feia efecte vomitava, orinava i suava constantment per eliminar els líquida corporals i així impedir que els cucs i els escarabats es cruspissin la poca carn que els quedava després de morts.

Quan ja tenia un aspecte pràcticament esquelètic, es colgava en un forat a tres metres sota terra i dins un taüt de fusta, que havia construït prèviament, on només hi cabia assegut en la posició del lotus i alhora continuava amb la dieta d’escorça i de rels. Un tub de bambú li proporcionava aire per respirar i només disposava d’una campaneta que feia sonar cada dia per deixar constància que encara era viu. Quan la campaneta deixava de sonar, els altres monjos treien el canó de bambú del taüt i 1.000 dies després obrien la caixa per esbrinar si el procés de momificació havia tingut èxit. Si no era així, els enterraven amb honors, però si el procés es realitzava passava a ser venerat i exposat als santuaris com un Buda . Metges i científics coincideixen que el patiment i el dolor que causava aquesta pràctica són inimaginables. Un cas que porta l’home a anar més enllà dels seus límits en nom d’una doctrina.

La llegenda deia que la momificació tenia més probabilitats d’èxit si es feia a la part baixa de la muntanya Yudono, a la serralada del Dewa Sanzan. Els científics van descobrir que les aigües d’aquesta zona, amb què preparaven el té verinós amb la sàvia de l’arbre urushi, contenien altes quantitats d’arsènic, un element químic que si bé mata les cèl·lules i deteriora els òrgans és, també, un gran preservador.

El sokushinbutsu de Mongòlia.

Actualment, a les muntanyes d’Honshu, que es poden veure des de la zona nord de la mar del Japó, es poden visitar per motius científics, prèvia autorització, per veure els santuaris on encara hi ha exposades la mòmies de la majoria dels 28 sokushinbutsu d’entre els anys 1081 i 1903. Un dels més visitats és un petit santuari de la mateixa zona on hi ha la mòmia de Kochi, considerat el catorzè sokushinbutsu, i que els científics daten el seu inici del procés l’any 1363.

El febrer de 2015, un monjo budista de fa 200 anys, momificat i en posició de meditació, va ser trobat a Mongòlia després que un home l’intentés vendre al mercat negre. La troballa va sorprendre la comunitat científica degut al bon estat en el qual s’havia preservat el cos durant tots aquests anys. Les primeres hipòtesis apunten que han estat les baixes temperatures de la regió les que van ajudar a conservar-lo, tot i que encara no se’n han determinat les causes exactes.

 

Les autoritats de l’església budista van assegurar que el sacerdot no estava mort, sinó que es trobava en estat de meditació. Segons el metge del Dalai Lama, el doctor Barry Kerzin, aquest estat s’anomena «tukdam», i si el monjo el manté es pot arribar a convertir en un Buda. Per bé que la seva identitat s’ha pogut ebribar, s’especulava que podria ser el mestre del lama Dashi-Dorzho Itigilov, qui també va ser trobat momificat.

Els investigadors del Drenthe Museum als Països Baixos van fer un descobriment sorprenent quan van escanejar una antiga estàtua xinesa d’un Buda i van veure que dins l’escultura hi havia una mòmia de gairebé mil anys d’edat. Asseguda en la posició de lotus, la mòmia s’adaptava perfectament a l’estàtua. «Per fora sembla una gran estàtua de Buda —van dir des del museu en un comunicat—, però amb l’escaneig s’ha demostrat que a l’interior hi ha la mòmia d’un monjo budista que va viure al voltant de l’any 1100.»

La resistència i les Illes Canàries

Antonio Cubillo, en una instantània de l’any 2003. Foto: Blog Nación Canaria.

[Un article de Nan Orriols.]

El 30 de maig de 1481, Tenesor Semidán, líder canari, va firmar la Carta de Calatayud amb el rei Ferran II d’Aragó. Ferran d’Aragó administrava la Corona de Castella per compte de la seva esposa Isabel. La Corona castellana ja havia pactat el dret a sotmetre les illes Canàries a Portugal el 1479 amb el Tractat d’Alcaçovas. La Carta de Calatayud reconeixia les Canàries com un reialme integrat al projecte del regne de les Espanyes.

Ferran d’Aragó va pactar el reconeixement d’una fiscalitat pròpia per a les Illes. També, els drets a encunyar moneda i al comerç lliure i sense aranzels totalment independent de la Península, entre altres; fins i tot acceptava una milícia pròpia per a l’arxipèlag.

El problema fou que els acords de Ferran II, amb mentalitat federalista, els havia d’administrar la Corona de Castella, amb mentalitat tancada i inquisidora. El mateix va succeir amb les Capitulacions de Granada i amb tants altres acords pactats per Ferran II que la Corona de Castella va trair.

L’incompliment dels acords va provocar molts actes de resistència a l’actitud de la Corona castellana. El 1496, Castella sotmet Tenerife, però el 1502, els actes de rebel·lia són constants a Ichasagua, Agüimes, Chasua, etc.

La Corona de Castella va permetre l’esclavitud i els mercats d’esclaus fins a finals del segle XVI. Les illes, que estan situades en un lloc privilegiat de l’Atlàntic, eren escala obligatòria per als vaixells de ruta cap a Amèrica que esperaven l’arribada dels vents alisis.

La Corona obligà el poble canari, des de les darreries del segle XVII i fins al 1778, a una nova humiliació, l’anomenat «tributo de sangre», que decretava enviar cinc famílies canàries a Amèrica per cada cent tones de mercaderies que portessin els vaixells que tocaven les illes per ajudar la Corona castellana a repoblar les colònies d’Amèrica. Cal recordar que la Corona catalanoaragonesa no va participar en la colonització d’Amèrica.

Un estudi del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) de 2012 explica que el 24 % dels habitants de l’arxipèlag tenen un sentiment de pertinença a les Canàries com a poble independent.

Els representants polítics de les Canàries ja negociaven un estatut d’autonomia amb la República poc abans que esclatés la Guerra Civil. Pocs dies després del 18 de juliol del 1936, quan una part de l’exèrcit espanyol es rebel·la contra el poder de la República democràticament establert, el general Franco —comandant dels exèrcits d’Àfrica— vola cap a la Península i se suma als rebels.

Franco s’havia establert a Tenerife, on ja va rebre moltes mostres de desafecte de la població canària; fins i tot es van prendre mesures especials per evitar un atemptat.

El 1968, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) va votar a favor del dret a l’autodeterminació de les illes Canàries.

Quatre anys abans, el 1964, Antonio Cubillo (advocat) va fundar el Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del

Archipiélago Canario (MPAIAC), creà una bandera tricolor amb les set estrelles (una per cada illa) i, diàriament des d’Algèria, a través de La Voz de Canarias, cridava a la rebel·lia contra l’Estat espanyol.

Les emissions des d’Algèria van començar el 1975 i van emmudir el 1978. Cubillo va ser víctima d’un atemptat (el van apunyalar), però no va morir, tot i que, des d’aleshores, va haver d’anar amb crosses tota la vida. L’atemptat el va organitzar i executar l’Estat espanyol. El ministre de Governació (actualment Interior) que el va ordenar era Rodolfo Martín Villa, condecorat aquests dies al Congrés dels Diputats en l’acte de celebració del 40è aniversari de la democràcia.

Finalment, el 2003, l’Audiència Nacional condemnà l’Estat espanyol (quines coses!!!) a pagar una indemnització de 150.000 € a Antonio Cubillo, que el 1985 havia fundat a les mateixes Illes el Congreso Nacional de Canarias (CNC) i havia pactat amb Felipe González el seu retorn a l’arxipèlag.

El cas és que els que prenen decisions les prenen sempre considerant que els danys als interessos dels pobles no compten per a res. Només compten els interessos estratègics i econòmics.

Cubillo va morir a Tenerife de mort natural el 2012. A Catalunya no ens assabentem que a les Canàries encara existeixen moviments independentistes que s’hi manifesten regularment. Les notícies no ens arriben, com una bona part d’Espanya no s’assabenta de la realitat catalana. La Corona de Castella continua fent de les seves i extorsionant les colònies.

Ferran d’Aragó va fer la feina de la Corona de Castella al final de la seva vida. Ja amb la reina Isabel morta, es va casar amb Germana de Foix tot cercant un hereu per a la Corona d’Aragó i així salvar la independència de la Corona catalanoaragonesa. Finalment, va néixer el príncep Joan d’Aragó i Foix, que va viure un dia.

Maquiavel es va inspirar en Ferran d’Aragó per escriure El príncep. Es va equivocar. Llegint El príncep no s’hi poden veure ni les engrunes de les clavegueres de la Corona castellana, avui espanyola, que continua amb l’esperit inquisidor, colonitzador i criminal —sí, criminal— que inspira la seva existència. O és que, passats els anys, hi ha alguna diferència entre l’exministre Fernández Díaz de fa tres dies i el ministre Martín Villa d’ahir? Dictadura? Democràcia? Tots dos, condecorats.

Dionís Puig: el primer home del temps quasi oblidat

[Un article de Xavier Borràs.]

Dionís Puig Soler (Puigcerdà, 1854 – Granollers, 1921), va ser un meteoròleg català, a més d’un pioner en la introducció de l’espelelologia. Encara que no gosem dir que fou «el primer« meteoròleg modern, sí que podem afirmar que el sistema de previsió que va inventar ell mateix i que exposà al volum Dinámica atmosférica y barografía de Europa (1913), és un sistema emprat en certa mesura actualment. Publicà també l’opuscle El agua i altres petits treballs

De formació autodidacta, va posar en pràctica aquest sistema de previsió atmosfèrica i va publicar articles sobre meteorologia a La Publicitat, La Veu de Catalunya primer i a La Vanguardia després. Al tombant de segle tot era de gran interès, i l’astronomia n’havia desvetllat molt entre alguns sectors barcelonins. Això el féu popular i li permeté la difusió de les seves teories i la publicació d’estudis relatius a l’atmosfera, l’aigua i l’agricultura, per bé que sempre amb un biaix molt productivista.

Fou un home de cultura, també, com ho demostra el fet que era un assidu dels Quatre Gats i de l’èlit literària, artística i musical barcelonina, D’aquella època prové la seva amistat amb el pintor Ramon Casas, que li féu un retrat (conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya).

El seu amic i pintor, Ramon Casas, li va dedicar un retrat, avui conservat al MNAC.

Segons Francesc Roma, en l’obra de Dionís Puig sobresurt un element al voltant del qual gira tota la seva concepció científica: l’aigua i la seva utilitat. «De fet —escriu Roma—, si va arribar a tenir aquest tipus de preocupacions, es va deure al fet que va viure en un moment en el qual l’agricultura, tot i la tendència a perdre progrcssivament el seu pes preponderant en l’estructma econòmica catalana i espanyola, encara mantenia un important pes en aquest conjunt».

Josep-Ramon Miró i Cubells i Meritxell Pagès Secall, del Servei Meteorològic de Catalunya, han escrit el que creiem el millor treball sobre aquest pioner, Dionís Puig; una vida dedicada a la recerca científica (publicat a Ausa, revista del Patronat d’Estudis Osonencs, vol XXV, núm. 169, pp. 651-675, Vic, 2012). «Sovint —escriuen a la «Introducció»—, quan s’ha preguntat dins del món de la meteorologia qui era Dionís Puig, s’han pogut observar cares estranyades que després han mostrat sorpresa quan se’ls ha explicat que aquest personatge, força desconegut, fou el primer meteoròleg professional de Catalunya». De fet, se’l pot anomenar «el primer home del temps» pel fet que es va dedicar a fer previsions meteorològiques diàries amb pronòstics de 48 hores als diaris La Publicidad i La Veu de Catalunya a finals del segle xix i principis del xx.

Però, per a aquests autors, la grandesa de Dionís Puig no fou deguda a les seves prediccions del temps, sinó la invenció d’un mètode propi i original perfer les prediccions a partir dels primers mapes isobàrics, que s’elaboraven gràcies a la invenció del telègraf. El mètode era eminentment empíric i classificava el temps en funció dels mapes meteorològics corresponents, ço que volia dir que calia observar milers de mapes. Segons la seva teoria —escriuen Cubells i Pagès—, que batejà amb el nom de barografia, «de la mateixa manera que a la superfície terrestre hi ha valls i muntanyes, també n’hi havia a l’atmosfera, i amb aquesta idea, no gaire allunyada de la realitat, suposava que la circulació del vapor d’aigua anava de les altes pressions a les baixes pressions, tal com l’aigua circula de les muntanyes cap a les valls».

Puig fou un empíric convençut just en el moment que aquests declinaven i això el portà a l’oblit. «Com diu un article de 1925, publicat en un diari local de Granollers (La Gralla (25 gener 1925). i escrit per un gran amic seu —Amador Garrell—, Puig fou un equivocat. Aquesta denominació resumiria molt bé la seva vida —un geni fora d’època a qui la història i diverses circumstàncies van condemnar a l’oblit— i la seva obra».

Figura 4. Mapa del temps elaborat per Puig aparegut a la revista Orbi (núm. 57, 1907).

Al seu ideal quimèric, la producció de pluja artificial hi va dedicar la seva vida tot bastint un edifici que l’havia de fer realitat. Quan el va tenir acabat, «tot se li va ensorrar, com el mite de la torre de Babel. Fou un geni, però va cometre el gran error de prendre el camí equivocat, justament per ser massa romàntic i voler construir el futur amb materials i eines d’una època que ja havia passat».

Un altre interessant treball sobre aquest meteoròleg el signà Francesc Roma («Dionís Puig i Soler [Puigcerdà, 1853- Granollers, 1921]: L’etern estudiant», Butlletí AEG, núm. 193-194, Granollers, 1995. Segon premi de recerca històrica Narcís Saguer, Vallgorguina 1995). «Sabem —hi diu— que en 1911 féu una altra conferència defensant les seves idees metereològiques, però, amb tot, la seva obra culmina amb la publicació en 1913 de Dinamica atmosférica y barografia de Europa, de 463 pàgines, una obra que aclapara pel seu volum i profunditat, resultat de trenta anys de treballs autodidactes, sobretot quan la sabem escrita per “un individuo aislado, sin guía de maestro, sin colaboradores ni auxiliares, sin recursos de colecti-vidad pública ni particular, ganando el pan de la família en prosaica oficio” (p. 14)».

Caricatura de Dionís Puig publicada a El Narro (febrer de 1909).

Les condicions no eren les més bones per a fer un treball d’aquest abast, fet que estigué a punt d’impedir que la seva obra sortís a la llum pública, perquè Eugeni d’Ors, Xènius, ens diu («Les déries nobles». La Opinión, núm. 20, 2 d març de 1913, p. 5.) que un dia, quan ja duia dibuixats més de tres mil croquis per il·lustrar les seves idees s’adonà que hi havia una errada fonamental i estigué a punt de cremar tots el que havia fet: «Aquell dia, fou dia tenebrós i sentí que el coratge li defallia. Estigué a punt de renunciar per a sempre més (. . .). Però, mentre baixava l’escala, la vella energia, un instant vençuda, se li va rebelar… Diu que va en recordar-se, en aquell minut definitiu, de la seva raça i dels homes toçuts de la seva raça…».

Quan va publicar aquesta obra ja feia trenta anys que vivia a Granollers i n’havia estat declarat fill adoptiu, ens consta Francesc Roma. Fou llavors que els que l’havien vist créixer el recordaren i en Nissis (com se’l coneixia a la capital de la Cerdanya) fou nomenat fill il‚lustre de Puigcerdà.

Per a aquest autor, Dionís Puig ja tenia una concepció ecològica de la Terra: «… en Nissi no entenia els núvols {les coses del cel) sense les plantes (les de la terra), la pluja deslligada de les tales de boscos, les riuades sense vincle amb la deforestació, els ocells sense exercir el control dels insectes. l els homes i les dones com a forces capaces d’entendre les lleis del món natural i d’usar-les pel seu benefici. Se l’ha qualificat d’il·lús i d’equivocat perquè volia controlar les forces naturals, perquè poca gent entenia les seves reflexions més enllà dels elements més tòpics. Però, en aquells anys, quants eren els que s’atrevien a fer una conferència amb un mapa mundi per expressar les seves idees? El món era per a ell una unitat i la seva obra depassava el marc casolà».

 

 

Hillary Clinton i «la resistència»

[Un article de Toni Coromina.]

Tot i que el resultat final ha estat molt diferent, la batalla francesa que va enfrontar el banquer Emmanuel Macron amb la feixista Marine Le Pen té molts paral·lelismes amb la confrontació electoral que va enfrontar la «demòcrata» Hillary Clinton amb el popular-feixista Donald Trump. Puc imaginar l’estupor de bona part dels francesos i dels nord-americans que a l’hora de votar s’han trobat entre l’espasa i la paret:  a França havien de donar suport a un fidel servidor dels interessos del capital i del liberalisme salvatge, o donar el poder a una intolerant racista sense escrúpols; als EUA havien d’escollir entre una representat de l’establishment nord-americà i de Wall Street, o donar suport a un personatge irracional de tendències psicòtiques i amb tics clarament feixistes. Tanmateix, en els dos casos, votar «el mal menor» no representava cap consol.

Ara, després d’uns mesos de reflexió arran de la seva inesperada derrota, Hillary Clinton ha tornat a la vida pública i ha creat un grup polític anomenat «Onward Together» (Endavant junts), amb la finalitat d’impulsar la «resistència» contra Donald Trump. Clinton defineix aquest grup com «una organització dedicada a promoure  una visió progressista que va acaparar prop de 66 milions de vots» i que en el futur ha de facilitar la presentació de candidats a llocs d’elecció popular mitjançant la recaptació de fons. Tanmateix, Hillary, que es descriu a si mateixa com una «ciutadana activista», no ha especificat com continuarà involucrada en la vida política.

En termes polítics i socials adscrits a la filosofia progressista, la paraula «resistència» habitualment s’associa a la voluntat de plantar cara a l’adversitat o a l’opressió,  i creure que hi ha possibilitats de sortir del forat negre. Un concepte que històricament va lligat a la lluita contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme i les dictadures de qualsevol tipus, sense excloure en el present la tirania dels mercats.

Per això sorprèn que Hillary Clinton utilitzi la paraula «resistència» per sortir del forat on es va precipitar amb la finalitat de rellançar la seva figura. Cal recordar que, quan era secretària d’Estat,  aquesta dona va ser en gran manera responsable de la guerra que va enfonsar Líbia en el caos. A la mateixa època, va proporcionar cobertura diplomàtica al cop militar de dretes que va enderrocar Manuel Zelaya, president constitucional d’Hondures, un país que des d’aleshores es va convertir en la capital amb més assassinats del món.

Fem una incursió en el passat, quan el gener del 2001 els Clinton van abandonar la Casa Blanca, es van traslladar a Wall Street, de la presidència al món de les finances; aleshores, els banquers els van comprar una segona mansió a l’estat de Nova York (que es va afegir a la que ja tenen a Washington DC), deixant-los primer els diners i després pagant-los milions de dòlars per oferir conferències (Goldman Sachs, el banc d’inversions de Wall Street, va pagar 500.000 dòlars a la Hillary per a fer dos discursos). No deixa de ser curiós que la fracassada presidenta critiqui en públic els excessos de Wall Street i en privat prometi noves regulacions, però que alhora també agafi els diners i corri.

Les amistats en el sector bancari van permetre crear la Fundació de Bill i Hillary Clinton, una instància opaca que durant les últimes dècades ha rebut 3.000 milions de dòlars en donacions, moltes d’origen gens clar. En aquest context, és difícil de creure que algú que ha rebut tants favors del món de les finances pugui oposar-s’hi  i lluitar pels interessos de les classes més desafavorides i marginades emparada sota el paraigües de «la resistència».

Durant la campanya electoral per accedir a la presidència dels EUA,  Clinton va prometre donar més suport al govern d’Israel contra els palestins i es va comprometre a impulsar l’aliança entre els dirigents de Tel Aviv i l’Aràbia Saudita. I encara que en temes d’immigració es va manifestar a favor de legalitzar els «sense papers», també va proposar una reducció en el flux migratori i un enduriment en les normes de seguretat frontereres, a més d’impulsar un programa de deportació i detenció contra els indocumentats. En aquest marc, no es pot oblidar que durant l’administració de Bill Clinton es va ampliar la barrera física entre Mèxic i els Estats Units i una gran quantitat d’immigrants van ser deportats.

Segons Julian Assange, Estat Islàmic (Daesh) es va crear amb diners de països àrabs que, alhora, financen la Fundació Clinton. Alguns analistes de tendències esquerranes desconcertats expliquen que, en molts aspectes, però particularment en el comerç internacional i la política exterior, Clinton està a la dreta de Trump i té una propensió a la bel·ligerància militarista «més emparentada amb el bel·licisme neoconservador que amb la progressista que ella pretén ser».

Aquests mateixos analistes denuncien el paper actiu que Clinton ha jugat en el desmantellament del teixit social, que ha contribuït «a lliurar els treballadors americans a les desastroses conseqüències dels acords de lliure comerç favorables a les grans empreses». I, al mateix temps que lamenten l’assetjament de  Trump envers els musulmans, denuncien que Clinton té un sòlid passat de suport als bombardejos als musulmans. A més,  per guanyar-se el favor dels electors i donants proisraelians, en la seva campanya va criticar durament els àrabs i els musulmans. Si a tot plegat hi afegim l’escàndol dels seus correus electrònics desapareguts, la seva credibilitat encara esdevé més dubtosa.

No sé quin deu ser el sentit que Hillary Clinton vol donar a la paraula «resistència», però potser s’hauria de crear i impulsar una resistència contra els populismes neofeixistes que no exclogui la lluita contra les martingales dels suposats liberals salvatges camuflats amb vestits de demòcrates i que contínuament fan xantatge ideològic tot proclamant que «la democràcia és el mal menor». No podria ser el bé major? El fet que Trump sigui una anomalia històrica no justifica alternatives igualment anòmales i moralment insostenibles.

Breus memòries d’un antifranquista desencisat

[Un article de Toni Coromina.]

El meu primer record relacionat amb el dictador Franco es remunta a principis dels seixanta, quan un servidor deuria tenir entre sis i set anys. La meva família, materna i paterna, era gent de missa i més aviat dretana. No és que fos franquista militant, però callava, com la majoria de catalans tenallats per la por. Un dia, un escamot de militants antifranquistes va fer unes pintades a Vic que em van impressionar: van abocar un pot de pintura al cap de l’estàtua de Jaume Balmes i en algunes parets de la ciutat van escriure «Franco assassí!». Jo no sabia massa bé qui era Franco. Només el coneixia pels textos en castellà que ens feien llegir les monges del col·legi de les Beates, on se’l descrivia com un sant i el salvador de la Pàtria.

Després de veure una d’aquelles pintades a la paret de la nova església de Sant Antoni Maria Claret (bastida amb els diners que Batista va robar als cubans), vaig endur-me un guix de l’escola i en una paret del carrer de Sant Miquel vaig escriure «Franco assassí». Però tot just havia acabat de guixar la darrera lletra, un home d’uns cinquanta anys em va veure, va recriminar la meva acció i volia emportar-se’m a l’Ajuntament. Per sort, el meu petit cervell i les meves cames llargues van funcionar amb rapidesa i em vaig escapar d’una revolada. Mai no he sabut perquè vaig fer aquella primera pintada antifranquista. Potser per intuïció, o per rebel·lia contra el sistema pedagògic que sovint em procurava clatellots i estirades d’orelles.

Però el meu bateig com a  militant antifranquista, aquesta vegada conscient, es va produir el 14 de desembre de 1970. Feia poc que havia pogut deslliurar-me d’una dilatada immersió carpetovetònica (sis anys amb les monges, tres amb els Hermanos Maristas i tres més al Seminari). La meva entrada als quinze anys a l’Institut Jaume Callís, el primer centre públic de caràcter mixt i laic, va ser un alliberament que mai no oblidaré; allà, per primera vegada, vaig respirar i vaig tastar la llibertat.

Aquell desembre, el govern espanyol havia imposat l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort imposada a uns militants d’ETA jutjats en un tribunal militar de Burgos. Fent-se ressò de les protestes als instituts de Barcelona, alguns estudiants de l’Institut Jaume Callís ens vam posar d’acord amb alumnes del Col·legi de Sant Miquel dels Sants per convocar una manifestació a Vic i vam confeccionar unes octavetes cridant a la participació en l’acte de protesta. Al captard, grups d’estudiants vam començar a recórrer la rambla de l’Hospital amunt i avall per escombrar la gent disposada a manifestar-se. Quant el grup va ser prou nombrós (unes 200 persones) ens vam dirigir a la plaça Major, on alguns membres del Comitè de Solidaritat es van afegir a la comitiva. A l’alçada del Cafè Nou, a les voltes de baix, la policia municipal va carregar contra els manifestants amb porres i cops de culata, provocant  l’estampida i la dispersió dels joves que protestàvem.

Mentre fugíem, a la cruïlla del carrer de Verdaguer amb la rambla de les Davallades, un dels dos membres de la Brigada Secreta de la Guàrdia Civil que vigilaven l’acció, va cridar: «¡Este es el cabecilla!», assenyalant-me a mi, que per la meva considerable alçada i la llarga cabellera era més visible que la resta de manifestants. Aleshores, els dos membres de la «brigadilla», armats amb pistoles, se’m van endur cap a  la «jefatura», situada a les dependències de l’Ajuntament. Durant el trajecte, però, alguns companys de l’Institut insultaven Mortadelo i Filemón (aquests eren els sobrenoms que popularment havíem donat als dos policies secrets), amb crits d’«Assassins! Assassins!», davant del meu astorament. De fet, he de confessar que jo no era cap heroi ni un guerrer gens valent: el tremolor de les pistoles que els dos agents em clavaven als malucs no em feia cap gràcia, ans al contrari.

Minuts després, a les dependències de «jefatura», un policia municipal anomenat Barriovero va amenaçar-me de tallar-me els cabells; fins que va arribar Joan Masramon, el cap de la policia local. «Ets el fill d’en Cecili, oi?», em va demanar; davant la meva resposta afirmativa (el meu pare era membre d’Acció Catòlica), i l’evidència que amb 15 anys jo era menor d’edat penal, em va posar en llibertat, després de fer-me un discurs paternalista, amb l’exigència de no tornar a manifestar-me mai més.

Un any després, la nit del 30 d’abril de 1971, la guàrdia civil va detenir un grup de vigatans que havien llençat octavetes amb reivindicacions obreres a Manlleu (Pep Carbonell, Francesc Codina, Josep M. Solé Jardí, Pep Comeres i jo mateix). Després de passar tres dies als calabossos del jutjat, vam ser alliberats amb càrrecs. Tots vam ser imputats pel Tribunal d’Ordre Públic menys jo, que en el moment de la detenció encara era menor d’edat i només em faltava una hora per complir els setze anys (vaig néixer el 1r de Maig de 1955). Posteriorment, la pena d’un any de presó que demanava el tribunal a la resta de companys no va prosperar, atès que el govern va dictar un indult amb motiu del Año Santo Compostelano.

Fins a la mort de Franco, tot i portar una vida més aviat bohèmia i hippy, sempre vaig estar «embolicat» en el moviment antifranquista. I —com molts joves d’aquella època— vaig haver de fer moltes corredisses perseguit pels «grisos» de la policía nacional.

A finals d’octubre de 1975, mentre Franco agonitzava, jo em trobava  a Creta, gaudint d’un viatge que em vaig finançar després d’haver treballat l’estiu anterior fent de conserge a l’hotel El Manantial, al balneari de Caldes de Boí. Les poques pessetes que havia estalviat en tres mesos (22.000) em van servir per costejar-me el meu anhelat periple mediterrani. Aleshores jo era un jove esvalotat que volia gaudir de la suposada llibertat que em procurava un passaport que la policia franquista m’havia retornat, després d’haver-me’l requisat durant dos anys per activitats subversives. Quan vaig marxar, a finals d’octubre, feia pocs dies que Franco s’havia posat malalt.

Primer vaig anar a Itàlia i d’allà a l’illa de Corfú i a la de Creta. Allà, enmig del mar Egeu, un bon dia em trobava viatjant amb autocar en direcció al poble de Réthymnon, a la costa nord. Aquells dies, a Grècia governaven amb mà dura els coronels. A l’interior del vehicle tothom callava i mirava per la finestra. Davant meu hi havia un home dormint, amb un diari a la falda. Els meus escassos coneixements de grec clàssic estudiat a l’Institut Jaume Callís, em van portar a intentar desxifrar un gran titular escrit en caràcters grecs moderns. Al cap d’uns minuts vaig deduir que la notícia feia referència a la mort del dictador espanyol: «Franco thanatos».  La meva impaciència va pujar de to en veure que l’home del diari trigava molt a despertar-se. Quan va obrir els ulls, em va confirmar —mig en francès i mig en anglès— que Franco era mort. I en veure la meva alegria em va felicitar. Tanmateix, hores després, la televisió pública desmentia la notícia de les agències i explicava que Franco continuava agonitzant.

Quan vaig saber que el dictador estava a les portes de la mort, en comptes de celebrar-ho a Creta, em van venir unes ganes irracionals de tornar a Vic per poder assistir, amb tota la il·lusió del món, a l’esdeveniment més esperat: la fi de la Dictadura. Després de passar un matí collint petxines a la platja de Réthymnon i de veure el pas dels avions d’una base de l’OTAN per sobre del meu cap, vaig tornar a l’habitació que m’havia llogat un afable sabater comunista. Vaig fer la motxilla i vaig iniciar el retorn a casa. De Creta a Atenes, i d’Atenes a Tessalònica, on vaig comprar un bitllet de tren fins a Milà.

Però la malastruga em va matxucar. Quan vaig arribar a l’estació fronterera entre Grècia i l’antiga Iugoslàvia, la policia de la Macedònia comunista va fer baixar tothom dels vagons per controlar la documentació dels passatgers. Un agent iugoslau em va agafar el passaport i després de mirar-se’l una bona estona, em va dir que no podia passar perquè jo era un «espanyol feixista». De res van servir els meus intents per explicar-li que jo era antifranquista. Mentre el policia anava pujant el seu to de veu, un grup d’estudiants grecs van començar a increpar-lo des del tren. Fins que, per evitar ser detingut, em vaig veure obligat a córrer per l’andana de l’estació fins a creuar la línia de la frontera (a la mateixa estació, igual que fa anys a Portbou) i retornar al territori de jurisdicció grega. Després d’aquesta mala passada, em vaig adonar que havia perdut els diners invertits en el bitllet d’un viatge impossible. Amb els pocs dòlars que em quedaven, vaig poder travessar tota la península grega en diagonal, fins al port occidental d’Igumenitsa, on vaig pujar en un ferri que em va dur a Brindisi, al sud d’Itàlia.

A Brindisi vaig menjar calent, per última vegada, en una trattoria. Després de comprar una mortadel·la per poder alimentar-me durant la resta del viatge, vaig posar-me a fer autoestop. Aquesta vegada, però, la bona estrella va fer que un camioner italià em portés fins a Gènova, molt a prop de la frontera francesa. I d’allà, en tres o quatre vehicles vaig poder arribar, la nit del 18 de novembre, a Perpinyà, amb un franc i 25 pessetes a la butxaca. Per sort, a la capital de la Catalunya del Nord vaig poder contactar amb l’amic Pep Palau (antic company de pupitre a l’Institut, que estava exiliat per activitats llibertàries).  Em va convidar amablement a casa seva i em va preparar una exquisida sopa de peix que em va deixar ben reconfortat. Durant el sopar vam comentar esperançats el previsible desenllaç de l’agonia de Franco.  L’endemà, 19 de novembre, amb els diners que em va donar en Pep vaig poder arribar a Barcelona. Però com que era tard i no hi havia trens per arribar va Vic, vaig dormir a casa de la Lores Riera en un pis del barri Gòtic.

El 20 de novembre, de bon matí, em van despertar les campanes de les esglésies properes. Després d’escoltar la notícia per la ràdio, vaig sortir disparat del pis: Franco era mort. La primera persona que vaig trobar pel carrer (quina casualitat!) va ser Miquel Albó (un entranyable lluitador vigatà), amb una cara que irradiava satisfacció. Després, a la Rambla, vaig contemplar l’increïble escena de dos nois que van treure un sac d’una furgoneta i van escampar centenars de taps de cava pel terra. Les cares de la gent eren d’alegria continguda, encara que també vaig veure’n alguna amb signes de por. I de la Rambla vaig anar a l’estació de Renfe a la plaça de Catalunya i cap a Vic.

Quan vaig ser a la Ciutat dels Sants, vaig anar a l’Snack a celebrar la gloriosa efemèride. Però com que no tenia diners vaig cometre un petit delicte: vaig entrar a la botiga de La Lionesa, regentada per l’amic Quim Capdevila (històric militant del PSUC), i vaig pispar-li una ampolla de vi de la marca francesa Chateauneuf du Pape, un nèctar de raïm que aquells dies valia una fortuna: 1.000 pessetes. Anys després vaig confessar la meva malifeta a en Quim, el qual la va trobar comprensible i em va deslliurar de tota culpa. Aquesta és la meva vivència del mític 20-N, una data que cadascú va viure a la seva manera.

Han passat mes de 40 anys d’aquests fets. I l’anomenada «transició democràtica» no està acabada. Avui, les il·lusions d’una generació de joves antifranquistes que avui ja tenim entre 55 i 65 primaveres s’han transformat majoritàriament en escepticisme davant el lamentable rumb que, en general, ha pres l’acció de la classe política. Si després de la mort del dictador van sortir milers de demòcrates de sota les pedres (molt d’ells en realitat eren simples arribistes), quatre dècades després, la corrupció, l’oportunisme, les martingales d’alguns professionals de l’enganyifa pública i les dictadures dels aparells dels partits polítics ens han portat al pessimisme més descoratjador.

Dies enrere, el meu fill Akram, que té 12 anys,  em va dir: «Papa, en Franco era molt dolent, oi?». Aleshores li vaig dir qui era i li vaig explicar totes aquestes batalletes. Acabat el meu relat, se’n va anar a jugar a bàsquet més content que unes pasqües. Espero que tingui un futur raonablement feliç.

Vicente Ferrer, en el meu record

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Un mes abans d’entrar en estat de coma, Vicente Ferrer (Barcelona, 9 d’abril de 1920 – Anantapur, Índia, 19 de juny de 2009) em va manifestar a Anantapur, enmig d’un atac de tos, que li restava molt poc temps de vida. Ho va dir sense el mínim accent de dramatisme, de la mateixa manera que podria haver demanat un cafè. La proximitat de «la fi d’una etapa», tal com ho diria ell, no sols es feia evident en els 88 anys d’edat que tenia i en la tos persistent. També, ho evidenciaven uns ulls blaus mig aclucats que semblaven mirar molt més enllà de les dimensions més immediates. Sovint s’il·luminaven amb murrieria, tal com fan sovint les persones velles que ja han perdut la por al final.

La tasca que ha dut a terme aquest home que s’autodefinia  com «un aventurer» és immensa. Cinc grans hospitals, centenars de centres d’ensenyament i d’ambulatoris i altres serveis, abasten de manera gratuïta una comunitat de 2,5 milions de persones. Va aconseguir crear un petit estat dins el gran estat d’Andhra Pradesh, al qual pertany Anantapur.

Vicente Ferrer. Foto: Rubio Rodes/Fundació VF.

L’any 1969 va crear l’RDT, actual FVF-RDT (Fudació Vicenç Ferrer-Rural Development Trust) que actua com a cooperativa productiva i centre de serveis bàsics al mateix temps. Des del centre d’operacions, una petita població amb vida pròpia als afores de la ciutat d’Anantapur, es gestiona tot: la marxa dels centres hospitalaris, els apadrinaments de nens, la formació per a dones, escoles, centres i escoles per a discapacitats, cooperativa agrària i centres de producció d’articles exportables.

En total hi treballen unes 1.500 persones índies, amb una gran proporció de dones, que cobren un sou. Dins l’RDT, és l’únic lloc de l’Índia on es pot escoltar gent del país parlant en català.

La ciutat d’Anantapur, situada al mig de la part sud de l’Índia és una població de poc menys d’un milió d’habitants i que no té cap mena d’interès turístic. Es tracta d’una terra àrida i dura on viu molta gent de la casta dels intocables, la més baixa. Les constants sequeres i la pobresa fan que dins la mateixa Índia es digui que Anantapur és tan pobre que hi ha anys que fins i tot els monsons hi passen de llarg. A pocs quilòmetres del centre hi ha una superfície d’uns 50.000 metres quadrats emmurallats i amb una caseta amb guardes de seguretat a la porta. Entrar a la FVF-RDT és com entrar en una petita població catalana.

Carrers amples i ben alineats amb cases noves unifamiliars per a les famílies dels indis que hi treballen. Hi ha les oficines, biblioteca i una enorme cantina gratuïta amb menjar indi i occidental.

Tota una zona està equipada per als visitants i convidats, la majoria dels quals són de l’Estat espanyol i han apadrinat alguna criatura. Aquest sistema d’apadrinament és un dels recursos econòmics que alimenten la fundació.

Es paga una quota mensual d’uns quinze euros i es rep informació puntual de l’evolució de l’afillat i s’obté el dret de visitar-lo amb estada gratuïta al centre. També hi viuen els voluntaris, majoritàriament espanyols i catalans.

Actualment, davant la gran demanda per treballar-hi només s’admeten com a voluntaris metges i arquitectes. Una de les darreres empreses que la fundació ha tirat endavant consisteix en la construcció d’habitatges dignes en règim de cooperativa.

La responsabilitat de la fundació recau en la dona de Ferrer, Anne, i en el seu fill Moncho. Vicenç Ferrer , en els darrers anys, no exercia  cap tasca ni administrativa, ni de gestió.

Des de la seva taula, al costat de l’entrada, rebia visitants, reflexionava  i redactava un llibre amb l’ajut d’una secretària que l’acompanyava  permanentment.

La vida de Ferrer, des del seu naixement, l’any 1921, va estar marcada per l’aventura. El seu pare, també tenia aquest esperit, la qual cosa va comportar que Ferrer nasqués a Cuba i visqués la seva infància i joventut entre Gandia, Barcelona i Calella de Mar.

El fill, però, va superar el pare. La seva vida a l’Índia no va estar fàcil. Abans de fundar el centre d’Anantapur havia estat com a jesuïta a la regió de Manmad, on el sistema que va implantar per a la construcció de pous i emmagatzemament de gra va sacsejar el país.

La seva feina va ser molt mal vista pels oligarques indis que l’acusaven de voler convertir la gent al catolicisme. Per altra banda, els jesuïtes l’acusaven de centrar-se només en la tasca de desenvolupament econòmic deixant de banda l’apostolat. Tot plegat va acabar amb la seva expulsió de l’Índia pel govern d’Indira Ghandi i el seu abandonament de la Companyia de Jesús.

Entrevistar Ferrer no és una tasca fàcil. Un home amb una vida tan rica en anècdotes, les defugia com la pesta. Es nega a parlar de futileses i se centre bàsicament en la transcendència de la qüestió religiosa. La constatació de la seva fe en Déu centra tot el seu discurs.

Afirma que la seva tasca ha consistit a intentar que a la Humanitat «siguin més els bons que els dolents». Malgrat les seves notòries divergències amb els jesuïtes i amb la cúpula de l’Església catòlica, es nega a manifestar la més mínima crítica i assegura: «Amb els jesuïtes vaig aprendre molt i formen part de la meva evolució positiva.» Lluny, però, de l’integrisme afirma que «totes les grans religions duen el mateix camí, malgrat molts vegin les distintes religions com una competició». Sobre aquesta qüestió diu que ho té molt clar: «Ens trobem en una fase evolutiva i arribarà un dia que no hi haurà adoradors de Déu, sinó adoradors de l’esperit de Déu. Aleshores ja no caldran temples.» I afegeix: «Jo ja m’he apuntat a la religió que hi haurà d’aquí a uns milions d’anys. He volgut ser dels primers.» Sobre la mort, opina que és «un signe d’evolució cap a un estat superior». El seu discurs no s’aparta mai d’aquest guió. Cada vegada que se li formula una pregunta sobre fets concrets o massa directa, riu amb una riallada, i amb ulls de vell murri es burla de l’interlocutor.

Banderes descolorides

Toni Coromina.

[Publicat a La Vanguardia el 03/092013.]

El simbolisme de les banderes és canviant com la meteorologia. Durant els anys cinquanta, l’única bandera visible era l’espanyola, la «rojigualda». La senyera només es podia contemplar a les parets d’algun centre excursionista, al cim de determinades muntanyes sagrades de la catalanitat, als aplecs sardanistes o al menjador d’alguna família catalanista.

El 19 de maig de 1960, la interpretació subversiva d’El Cant de la senyera per bona part dels assistents a l’homenatge a Joan Maragall organitzat per l’Orfeó Català al Palau de la Música, va significar la resurrecció de la bandera catalana. Però l’eclosió de la senyera es va produir els anys setanta, coincidint amb les primeres classes de català organitzades per Òmnium Cultural i, sobretot, les primeres manifestacions democràtiques massives, que van culminar en la multitudinària concentració de Sant Boi, l’11 de setembre de 1976.

Des d’aleshores, la senyera va guanyar cada vegada més protagonisme i va acabar convertint-se en una icona normalitzada entre les anomenades «classes populars», incloent-hi els sindicats democràtics, que estaven farcits de nouvinguts castellanoparlants (els «altres catalans», en paraules de Francesc Candel). Però, amb el pas dels anys, la força del missatge reivindicatiu de la senyera es va anar diluint i moltes persones vinculades a l’antic règim la van començar a penjar als balcons per Sant Jordi.

Més endavant, durant la dècada dels noranta, alguns ciutadans van començar a col·locar banderes blanques als balcons com a protesta per les massacres de la guerra de Bòsnia. Però la bandera blanca va durar poc i a l’inici del segon mil·lenni va ser substituïda per la bandera negra anarquista, amb la proclama «No a la guerra!» estampada amb lletres vermelles (de color de sang), com a mostra de rebuig a la guerra d’Iraq.

Aquests darrers anys, les manifestacions amb motiu de la diada de l’Onze de Setembre han representat l’esclat triomfal d’un nou símbol popular: l’estelada independentista. Des d’aquell dia en moltes finestres i balcons del país hi ha una estelada penjada. No voldria fer un mal averany sobre el futur de Catalunya, però si donem tanta importància als símbols potser convindria analitzar perquè bona part de les estelades que senyoregen als balcons avui estan ben destenyides.

Un any després, moltes tenen les quatre barres de color rosa pàl·lid o ataronjat; i l’antic fons groc ara és blanc; semblen velles banderes descolorides de l’Atlètic de Madrid. Els catalans, que durant molt de temps havíem tingut fama de ser uns excel·lents teixidors i millors tintorers, potser ens ho hauríem de fer mirar i procurar confeccionar estelades d’una millor qualitat, a preus competitius. No fos cas que la independència acabi tan descolorida com les barretines vermelles que fabriquen els xinesos de la costa catalana.

L’entrada de les tropes franquistes a Vic

Toni Coromina.

[Publicat a Osona.com l’1/2/2017]

Un dels primers records infantils que conservo és la sorollosa traca de petards que cada vespre de l’1 de febrer esclatava a la plaça Major de Vic en commemoració de l’entrada a la ciutat de les tropes franquistes, aleshores un tètric acte de guerra magnificat pels factòtums locals addictes a la dictadura amb el nom de «La liberación de Vich». Als meus quatre o cinc anys, el simbolisme d’aquells eixordadors petards, precedits pel so paranoic d’una sirena que recordava els avisos d’un imminent bombardeig, se m’escapava. Però tot plegat impressionava.

La matinada de l’1 de febrer de 1939 la ciutat s’havia llevat amb el soroll de tirotejos llunyans, una remor que amb el pas de les hores es va anar incrementant i aproximat al centre. Fins que a dos quarts de sis de la tarda, es van sentir unes grans explosions provinents de la destrucció d’uns quants ponts.

 

La Vanguardia Española, s’apressa a deixar clar de qui era «Vich» l’endemà de l’ocupació franquista.

Sota el comandament del general Rafael García Valiño, les tropes nacionals —altrament dit, feixistes— lluitaven frec a frec amb els soldats republicans fidels a la constitució democràtica violada pel Glorioso alzamiento militar del 18 de juliol de 1936. Per acabar de minar la moral de l’exèrcit popular, els avions franquistes, ajudats per un grup de Heinkel He-45 i un altre de Heinkel He-51, van bombardejar les posicions defensives republicanes al nord-oest de la ciutat. Va ser gràcies a aquest raid que les forces feixistes van poder entrar a Vic quan feia poc que s’havia fet fosc.

Expliquen les cròniques que, després d’un interval de silenci, es van sentir els primers crits de «Viva España» i «Viva Franco», llençats per membres de les forces mercenàries marroquines, l’avantguarda franquista que va entrar primer a la ciutat i que va aprofitar l’ocasió per saquejar algunes cases buides.

Tot i no figurar en el mapa de grans batalles decisives de la guerra civil, Vic era un objectiu estratègic per tenir aeròdrom i també per allotjar des de finals de 1937 tallers de reparació i muntatge d’avions Polikàrpov I-15, coneguts popularment amb el nom de «xatos», els avions republicans que durant la guerra havia pilotat Joan Sayós, el mític aviador i lliurepensador de Sant Quirze de Besora. Per la seva situació geogràfica allunyada de la costa i el front, Vic no havia patit fins aleshores cap bombardeig feixista. Però coincidint amb l’ofensiva contra Catalunya de finals de 1938, la ciutat va esdevenir un objectiu viable.

En el seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir (editat pel Patronat d’Estudis Osonencs) —un treball que hauria de ser de lectura obligatòria als instituts de Vic—, l’historiador Josep Casanovas explica que per prevenir les conseqüències dels probables bombardejos i per fer front a la por regnant, a finals del 1937 a Vic es va constituir la Junta de Defensa, que va iniciar la construcció de refugis antiaeris. Després del rumor de possibles atacs aeris, finalment, la pluja mortífera dels avions franquistes va arribar el 21 de desembre del 1938, pocs dies abans de Nadal. A les 12 el migdia, quan la gent sortia dels seus llocs de treball per anar a dinar, sis avions Savoià-Marchetti SM.79 de la 2a Brigada Hispana van començar a sobrevolar la ciutat. Les sirenes van sonar coincidint amb la caiguda de les primeres bombes.

Ja no hi va haver temps d’anar als refugis i 50 bombes van esclatar al casc antic. El primer atac amb avions va ocasionar set morts —entre ells una nena de tretze anys— i una vintena de ferits. Altres fonts precisen que els avions van bombardejar les fàbriques, l’estació de tren i l’hospital internacional de Vic (una casa de caritat de les Germanes Carmelites de la Caritat reconvertida com a hospital per als ferits de guerra), que va rebre l’impacte d’una bomba que va foradar l’edifici.

Al cap d’unes setmanes, el 20 de gener, les sirenes van tornar a sonar, i mig minut després va començar el segon bombardeig a Vic, dut a terme per deu avions pilotats per aviadors espanyols de la 3a Esquadra de la 2a Brigada Hispana. El seu objectiu era primordialment un pont d’accés a Vic i l’estació de tren. En aquest cas també les bombes van provocar morts i ferits i van aconseguir destruir un tren. Després de bombardejar Vic, els avions feixistes van anar a abocar la seva càrrega mortífera a Manlleu. L’últim atac de la guerra va produir-se el 25 de gener de 1939, una setmana abans de l’entrada de les tropes «nacionals» a la ciutat. En els diferents atacs, les xifres oficials de morts, la majoria civils, van ser de setze, tot i que algunes fonts van incrementar el nombre de manera considerable.

Una nit de la primavera de 1977, un any i mig després de la mort del dictador, un escamot de vigatans antifranquistes va destrossar amb un mall la placa de marbre col·locada a sota l’Ajuntament, commemorativa de l’entrada a Vic de les tropes del general Franco. El soroll que va provocar la trencadissa va fer sortir de casa seva un conegut franquista que vivia a pocs metres i que va intentar perseguir, sense èxit, els autors de l’acció. L’endemà, dirigents dels partits de l’oposició democràtica van criticar el trencament argumentant que la placa triturada havia d’haver estat retirada en una cerimònia oficial, per la voluntat popular. Els autors, però, es van defensar al·legant que aquella placa havia estat col·locada amb violència i que per aquest motiu també es va retirar de forma violenta.

Amb l’objectiu de no oblidar el passat i homenatjar les víctimes del conflicte bèl·lic, l’abril del 2009 es va constituir l’anomenada Comissió per a la Memòria Històrica, un grup format per 12 persones representatives de la societat vigatana tant des de la seva condició d’historiadors com d’intel·lectuals d’altres procedències: Candi Espona, Francesc Codina, Esther Farrés, Emili Bayón, Josep Casanovas, Josep M. Claparols, Jordi Figuerola, Maite Godayol, Josep Illa Català, Carme Rubio, Antoni Pladevall i Ignasi Roviró.

En anys posteriors, l’entrada de les tropes franquistes a Vic, la nit de l’1 al 2 de febrer de 1939, ha estat recordada per ICV i per la CUP. Enguany, el 5 de febrer l’Esquerra Independentista de Vic ha organitzat un acte reivindicatiu davant la placa commemorativa col·locada al Temple Romà, en homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes de 1938 i 1939.

Aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta columna per fer una proposta que potser no agradarà a tothom: recuperar la traca de l’1 de febrer, amb el toc de la sirena d’alerta antiaèria inclosa, i que cada any la població vigatana recordi un passat que no podem oblidar. És cert que la tradició de la traca la van inventar els vigatans franquistes; però amb el pas dels anys no hem de caure en l’amnèsia històrica.

Podem girar el mitjó (o la truita, ara que les metàfores relacionades amb els ous estan a l’ordre del dia). La traca no hauria de ser un símbol de la dictadura, sinó un recordatori d’un passat que no es pot amagar ni oblidar, i un homenatge als vigatans que van sofrir les conseqüències d’una guerra iniciada per l’exèrcit feixista contra la legalitat democràtica.