Tancava el dia el clar perfil de les muntanyes
mentre un plec de veus em rondava al cap.
Lluïa plena, al cel de Folgueroles, la lluna.
Vaig pensar en el primer home quan mirava
la lluna en la mateixa soledat de la nit.
Sense cotxe, ni foc, ni abric, ni aplicació
de mòbil que li parlés de quan hi era
o no hi era, ignorant de la llum i la constel·lació
en què vivia, de saber de lleis, de pàtria.
Enyorat, tal volta, de l’abraçada i la veu amiga.
No de cap fortuna com la que tu o jo
esperem que arribi sense l’enginy del gat.
Entre aquell i aquest hi ha un temps sabut i un temps
ignorat, amb les alforges plenes de misteris,
i som, entre mirar endavant i mirar enrere.
No t’enfadis diu el Foll a la lluna plena,
m’agrada la teva llum però no veig les estrelles.
L’Esperança és l’aventura del camí
farcit de falses promeses, de passions
incontrolables i l’extravagància dels somnis.
Tot plegat per anar d’un a un altre lloc
per camins de joc que ens obrin la porta.
Després de milers d’anys de preparació vital, aquell primer ésser humà que 200.000 anys va començar a moure’s des del centre de l’Àfrica per descobrir, amb tots els riscos, que comportava el Món i, com a única defensa, la intel·ligència, la memòria i una voluntat de supervivència incansable. Al seu davant i de manera subjectiva hi podem veure l’aridesa de l’horitzó que l’esperava.
El Tarot de Folgueroles
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
Milicians anarquistes al quarter Bakunin (actual caserna del Bruc), fotografiats per Antoni Campañà el 27 d’agost de 1936. [Fons: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.][Una novel·la de Dídac Costa.]
Són dos quarts de cinc. Un grup de militars analitza un mapa de Barcelona molt semblant al de La Farigola. Té ressaltats els mateixos carrers i moviments de tropes. Però el que aquest té dibuixat és el moviment real que estan a punt de fer. I no està desplegat a una taula de la Comissaria d’Ordre Públic o d’un comitè de defensa anarquista, sinó a una de les principals casernes militars de la ciutat, la del del Bruc o de Pedralbes, estratègicament situada a l’entrada principal de la ciutat per la Diagonal.
Qui l’observa i conversa al seu voltant és un grup d’oficials sublevats que preparen la sortida de les tropes en una de les moltes sales de l’immens quarter, d’estil més fantasiós com d’un castell de Baviera que no pas del tradicional model sense gràcia de qualsevol caserna espanyola. Inclús aquí es nota la singularitat de l’arquitectura catalana, que aquests anys brollava a cada cantonada, amb edificis modernistes que sorprenien als més agosarats artistes europeus d’avantguarda.
El grup d’oficials conspira d’amagat del Coronel Fermín Espallargas que, a una altra sala no gaire lluny, al mateix quarter, creu estar encara al capdavant del regiment, anomenat de Badajoz numero 13.
El comandant López Amor assenyala els moviments de les tropes al mapa amb una vara de fusta, mentre dóna ordres a la resta d’oficials. És l’ànima dels facciosos al regiment i n’ha assumit la direcció. És dels que està convençut que serà un paseillo militar clàssic com tants altres n’ha vist Espanya, on gairebé sempre han trobat poca resistència popular, i encara menys una que suposés un veritable entrebanc militar.
— … tenemos que hallar el itinerario más conveniente, buscando las calles más despejadas. Si hace falta, dando algún rodeo para evitar pasar frente a los lugares que puedan estar ocupados o pertenecer a autoridades o agrupaciones y entidades enemigas. Avanzaremos por la Diagonal y Calle Urgel hacia el centro de la ciudad, pasando por Plaza Universidad. El batallón de zapadores está saliendo ahora del cuartel de Gran Vía y avanza hacia Plaza España, donde se unirá al de Montesa. Juntos controlarán el Paralelo, que es decisivo para asegurar el enlace con el puerto y las demás unidades que se acercan. Y desde allá entraremos todos juntos a Plaza Cataluña para controlar los edificios del poder político en el centro. Eso es todo. ¡No puede fallar! ¡El populacho se irá corriendo al primer cañonazo!
Alguns dels oficials es miren, i un d’ells s’atreveix a preguntar al seu superior:
— ¿Está usted seguro, Comandante? ¿Conoce bien a los trabajadores catalanes y la CNT…? No sabemos si será tan fácil esta vez…
— Sin duda tenemos superioridad de armas y efectivos — diu un altre —. Pero que no haya respuesta, Comandante, nos parece improbable… Llevamos años aquí, y hay que reconocer que los trabajadores de esta región están muy preparados y organizados para responder. Llevan décadas de lucha callejera. Nosotros sólo hemos luchado en África… Esto les da una gran ventaja si hoy salen a enfrentarnos…
— ¡Pero si a estas horas están todos durmiendo, teniente! ¿Y con qué armas? ¡Si no tienen! Los únicos que pueden estar de su lado armados, si no logramos convencerles, son los Guardias de Asalto. La Guardia Civil estará a nuestro lado, sin duda, nos une España! Y estos anarquistas que teme, tienen cuatro pistolas, hombre! ¿Qué van a hacer con eso frente a nuestra caballería y artillería? ¡Venga ya!
Una miliciana llibertària vora la caserna del Bruc. {Fons: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.]
En aquell moment, un sergent entra a la sala, blanc d’espant, i diu, amb la respiració encara agitada:
— Comandante! Los bares y ateneos están llenos de gente! Hay militantes apostados en casas y esquinas… ¡Y rodeando todos los cuarteles! ¡También el nuestro!
López-Amor rep immòbil la desfavorable i inesperada notícia, que li provoca un dissimulat calfred. Però sabent que no hi ha marxa enrere i mogut per patriotisme, reacciona ràpidament aixecant el braç i dient amb to enèrgic:
— ¡Pues más razón para no vacilar y salir cuanto antes! Dénle otro trago de coñac a la tropa, unas últimas arengas, ¡y a la calle!
— Si, Comandante! — diu el sergent, mirant la resta d’oficials com buscant, sense èxit, alguna resposta alternativa.
El Coronel Espallargas, que segueix ignorant el que passa a pocs metres, rep el seu ajudant, que entra atabalat al seu despatx dient-li:
— Mi Coronel. ¡Debo informarle de que siguen entrando paisanos al cuartel! Al parecer falangistas y requetés… Y están vistiéndose con ropa del ejército…
— ¡Esto es intolerable! ¡Es un motín!
Surt indignat del despatx, dirigint-se ràpidament cap a l’altre sector de la caserna, on sorprèn la reunió dels oficials sublevats, que deixen de mirar el mapa per veure com entra a la sala el qui encara és legalment el cap de la caserna, però ja no als seus ulls com a rebels.
López-Amor s’apropa per rebre’l. Quan el Coronel que dirigeix el quarter i el Comandant que pretén reemplaçar-lo es troben cara a cara a la sala de banderes, Espallargas exclama en to imperatiu:
— ¡He ordenado que no entren paisanos al cuartel!
— He sido yo quien ha dado la orden, Coronel — respon López.
Espallargas el mira fixament i contesta enfurismat:
— ¿Pero quien manda en el regimiento, usted o yo?
— Coronel, desde ahora usted ya no manda en el regimiento.
Espallargas es dirigeix a la resta d’oficials, cridant:
— Señores, ¿han oído lo que ha dicho el Comandante? Les pregunto a ustedes entonces: ¿Quién manda en el regimiento?
Quevedo, un oficial, respon en nom de tots:
— El regimiento lo manda quien esté con España, y usted no lo está. — Al que la resta dels presents assenteixen amb el seu silenci o fent un gest d’aprovació amb el cap. Espallargas comprén finalment que tot el quarter està en mans dels sublevats. Abans que el detinguin, sabent que potser s’hi juga la vida, no s’està de dir-los:
— Señores oficiales, ¡esta conspiración es un acto suicida, una manifiesta traición a la patria y a la bandera que han jurado defender!
— No se canse Coronel —interromp el Capità Belbis—. Con el ejército de África sublevado, la oficialidad del regimiento de Badajoz seguirá a sus hermanos de armas. Y como usted no quiere añadirse al movimiento, desde ahora queda usted detenido.
Dos oficials s’abraonen sobre Espallargas per emmanillar-lo i conduir-lo als calabossos de la caserna, on ja hi ha detinguts 6 caporals i 25 soldats que s’han negat a afegir-se al cop.
El Tinent Coronel Antonio Radua, també sublevat, entra a la sala de banderes per fer els últims preparatius per a la formació de la tropa, que ja està formada al pati de la caserna a punt de sortir, havent rebut una generosa ració de conyac.
Poc després arriba al quarter el general Aymat, enviat pel general Llano de la Encomienda, que també creu dirigir els militars a tot Catalunya, però que també té tot el seu entorn corcat de sublevats, en un últim intent desesperat de frenar la sortida de les tropes rebels. El reben el Tinent Coronel Radua i López Amor que, creient que ja s’havia passat al bàndol dels sublevats, li diuen:
— Mi General, la tropa ya está en el patio, dispuesta a salir.
En sentir-ho, Aymat, enfurismat, agafa López Amor per la corretja, cridant-li:
— ¡Queda detenido por traidor a la patria!
Un dels capitans s’acosta ràpidament, i amb gest amenaçador cap al general li demana:
— Cálmese, mi General…
Però Aymat, blanc de còlera, intenta dirigir-se a la tropa per treu-re-la de l’engany.
—¡Soldados!
Un altre capità, Mercaders, més explícit, pistola en mà, no s’arronsa en dir-li al que encara és el seu superior:
— Si hace otro paso, ¡le mato!
El general, sorprès per l’amenaça, començà a cridar:
— ¡Traidores! — intentant de nou dirigir-se a la tropa per informar-los de la situació.— ¡Traidores!
Quatre oficials se li llencen a sobre per arrestar-lo i traslladar-lo als calabossos de la caserna, afegint-se a Espallargas i altres oficials i soldats lleials a la República, com el capità Sacanell i el comandant Matamoros.
Mentrestant, al pati, aliens a totes aquestes escenes on està en joc el control de la caserna, els soldats segueixen sense saber res de la realitat de l’operació militar que estan a punt de començar. En aquell moment sona un telèfon. Un dels oficials l’agafa.
— Teniente coronel Radua, es para usted, el General Goded desde Mallorca.
— Bien sargento, gracias — li diu, apropant-se a l’aparell.— Teniente coronel Radua al habla. Dígame mi General.
— Teniente, soy el General Goded. ¿Como van los preparativos? ¿Listos para salir?
— Si, mi General, estamos listos, esperando su orden o la del General Mola. — Respon girant-se i mirant la tropa des de la finestra.
— Ya conoce las órdenes, le recuerdo la consigna. Le dice a los soldados que se trata de una acción para evitar una revuelta anarquista y que estamos defendiendo la República. Con gritos de Viva la República al salir, y después, en las calles. Sobretodo al encontrarse con grupos de obreros. A las 5 en punto pueden empezar a salir.
— Si, mi General, entendido. Pero mi General… ¿Cuánto tiempo debe durar eso…? Tarde o temprano la tropa entenderá que estan luchando para someter la República, ¿no? ¿Qué haremos cuando eso suceda? ¿No es un poco arriesgado…? ¿Sobretodo para los oficiales que estaremos en el terreno?
— ¡Teniente! ¡No discuta mis ordenes! Es un plan bien elaborado por el propio General Mola, el Director. Esos gritos confundirán al enemigo y nos darán un tiempo decisivo para distraerlo, ganar ventaja y neutralizar la respuesta popular y de la Generalidad en cada lugar de lucha armada.
— Si, mi General.
— Eso es todo. ¡Suerte, Teniente! ¡Arriba España!
— ¡Arriba!
Radua penja el telèfon mentre mira la tropa, pensant en com comunicar-li de manera convincent una mentida tan inversemblant. L’horroritza pensar en quan podrà durar l’engany i quina serà la reacció dels soldats quan entenguin que estan fent tot el contrari del que els han dit. Amb el perill que, en descobrir-ho, es passin al bàndol enemic. I que el primer tret sigui contra tinents com ell, els oficials al carrer, no contra els que donaven aquestes ordres des dels despatxos. Tot i que aquests tampoc no trigarien a passar comptes amb la República si la cosa no anava bé. Sent els primers a ser afusellats, començant per Goded i Burriel, els caps de la sublevació a Catalunya.
El Tinent Radua baixa les escales fins al pati per dirigir-se a la tropa. Després d’agafar aire, crida:
—¡Soldados! ¡Firmes! Hoy tenemos ante nosotros un día glorioso. Los anarquistas están preparando una insurrección armada contra la República. Nuestra misión es garantizar el orden público y defender la legalidad. Tomaremos las calles centrales de la ciudad y protegeremos los principales edificios, repeliendo los ataques de los obreros, de quienes no esperamos gran resistencia. Los generales que impulsan este movimiento de defensa nacional prometen el ascenso a los que se distingan. O a un destino civil, según sus deseos. Lo mismo a los cabos y los soldados. Con un trabajo seguro, o un destino según sus aptitudes y al cuerpo de suboficiales. Podemos tener la seguridad de que sus aspiraciones serán satisfechas al ser el ejército el que tendrá las riendas del poder tras esta crisis. ¡Viva la República! ¡Viva el ejército! ¡Viva España!
— ¡Viva! — exclama la tropa a l’uníson.
L’oficial mira la finestra des d’on l’observen els seus superiors, provant de no deixar entreveure els dubtes que li genera aquella ordre, que no té més remei que obeir. No es pot treure del cap la imatge dels soldats quan descobreixin que han sortit enganyats a matar obrers per a implantar un règim feixista, en el què molts no creuen.
A la finestra, en canvi, els rostres dels oficials desprenen orgull i confiança. Malgrat haver perdut totes les colònies del vell Imperi Espanyol els últims cent anys, els militars no es podien desprendre d’un orgull arrelat en una característica actitud xulesca espanyola.
Orgullosos d’un passat colonial gloriós, malgrat tants genocidis i d’haver privat a la humanitat de centenars de cultures, llengües, savieses i nacions. Expulsades del planeta perquè Castella o Espanya pogués sumar nous trofeus de caça al seu trist saló de colonitzadors insaciables. I malgrat haver-se quedat ara, per tantes derrotes militars amb unes últimes petites colònies africanes.
Enlloc d’admetre el fracàs i de transformar-se en un exèrcit modern i post-colonial, el dolor patrioter i la nostàlgia de les colònies perdudes, del desastre del 98 com encara li deien, es convertí en un nou fanatisme també colonial per què Catalunya i les altres nacions ibèriques històricament trepitjades per Castella mai deixessin de pertànyer a Espanya. El jove Estatut de Núria amb què Catalunya, per primer cop des del 1714, recuperava algunes competències, era, junt amb la voluntat d’extermini de les esquerres revolucionàries, un dels motius centrals de l’aixecament feixista. Des de l’arribada de la república i amb ella de la democràcia a Espanya, els neguitejava la pèrdua d’un poder gairebé imperial i mil·lenari de l’església i de les oligarquies centrals, que la inevitable modernització política i democràtica del país i del mon, semblaven posar en perill.
Barcelona era alhora la capital d’aquesta Catalunya sotmesa ferotgement per Castella o Espanya des de la última gran guerra del 1714, que acabaria amb la Corona Catalano-Aragonesa com a Nació-Estat, confederal i més avançada en drets polítics que la Castella d’aleshores -o encara ara. I amb ella, gairebé amb la llengua i la cultura catalana. I alhora, el bastió més poderós del proletariat revolucionari d’Espanya, i potser d’Europa. Perfectament preparat per fer tot el que calia per dur a terme una revolució, començant per un bon contraatac armat en un dia com avui. Tot i així, els militars seguien confiats en la seva ràpida victòria. L’orgull i el fanatisme patriòtic podien més que la raó. Fent un últim brindis amb conyac, un d’ells exclama:
— ¡Barcelona volverá a ser sometida hoy por el ejército español, como tantas otras veces! Esta ciudad estuvo dominada militarmente hasta hace 50 años. ¡Nunca debió dejar de estarlo! ¡Viva España!
No ens cansarem mai prou d’agrair la ingent tasca videogràfica que exerceix l’amic Albert Bagé Cambra, de TVBagué Serveis Audiovisuals. En aquesta ocasió, es tracta de dos dels vídeos de la gira de presentacions del nou llibre de Nan Orriols, Som mentida, que ja vam ressenyar al número 75 de La Resistència.
Amb aquests audiovisuals encara ens podem fer més càrrec de la nova incursió literària d’Orriols i tenir-ne més coneixement. Gràcies a tots dos! El primer, a dalt, enregistrat a la Biblioteca de Manlleu el 21 de novembre; el segon, a sota, es va produir el 27 de novembre a Muntanya de Llibres de Vic.
Sant Andreu d’Angostrina és l’església antigament parroquial, romànica del poble d’Angostrina, pertanyent a la comuna d’Angostrina i Vilanova de les Escaldes, de l’Alta Cerdanya, a la Catalunya del Nord.
Es tracta d’un edifici del segle XII, d’una sola nau coberta amb volta de canó i un absís semicircular, curiosament assentat sobre un enorme bloc de pedra i guarnit amb arcuacions cegues d’estil llombard.
La façana de ponent constitueix el campanar d’espadanya amb tres obertures. A l’est es conserva la porta original de mig punt, amb arquivoltes i capitells esculpits. Al segle XVIII s’hi afegiren dues capelles laterals. Fou declarada Monument Històric pel govern de la República Francesa l’any 1954.
S’hi arriba des de Puigcerdà o la Guingueta d’Ix, sortint per la carretera N-20. Al poble d’Ur cal anar a la dreta per la carretera D-618. En total son un 9 km. A Angostrina també hi ha la nova parroquia, un vistós edifici neo-gòtic a peu de carretera, però l’església de Sant Andreu es troba a ponent, al capdamunt del poble i s’hi accedeix per carrers estrets i de fort pendent.
Si uns mesos abans algú hagués explicat a Moritz el tomb que donaria la seva vida, l’hauria pres per boig. Casat des de feia vint-i-cinc anys amb qui havia estat la xicota de tota la vida, pare de tres fills postadolescents i amb una feina fixa d’auxiliar a una entitat bancària, res no feia preveure que un cap de setmana de febrer del 2012 entraria amb nocturnitat i traïdoria al cementiri de Ripoll amb la primera amant amb qui enganyava a la seva senyora. Portaven una gravadora magnetofònica Sony i una merda com un piano. Potser per això se’ls va acudir escalar el mur del recinte funerari aquella nit de carnestoltes, amb l’objectiu d’enregistrar-hi psicofonies. L’únic que van aconseguir gravar van ser els gemecs de plaer de la noia mentre Moritz li llepava el clítoris de dalt a baix, la penetrava ajaguda sobre l’herba, i es masturbaven simultàniament sota la llum de la incipient lluna creixent. A través de les escletxes de les làpides més properes al lloc que van triar per a les seves pràctiques sexuals, alguns difunts els espiaven en escrupolós silenci, esperant el moment que cardessin el camp per sortir de nou i reprendre una apassionant partida de pòquer que tenien a mitges.
Certament, el matrimoni de Moritz no era una bassa d’oli, però tampoc no semblava abocat al desastre. S’estimaven i es respectaven públicament i en privat, tot i que el sexe era poc més que un record del passat. Tots dos s’havien acostumat inconscientment a un estat molt pròxim al celibat. Per això, fou el primer sorprès el dia que a l’oficina va acceptar la juguesca d’una clienta de l’edat del seu fill gran, segons la qual qui perdés pagaria una cervesa a l’altre. Ella afirmava que al cap d’un mes li tornaria a arribar la quota de manteniment de la llibreta d’estalvis, i ell li garantia que no seria així. Moritz va intercedir perquè efectivament li cobressin els cinc euros de rigor, i així poder-la retrobar de nou i desfer-se de plaer quan s’ajupís damunt del taulell amb aquells pits estratosfèrics per mostrar-li la llibreta amb la quantitat carregada. Quan va veure-la entrar va posar-se prou nerviós perquè ella se n’adonés. Mentre esperava torn va descordar-se un botó de la camisa per constatar que l’home estava realment torbat. Van citar-se l’endemà mateix a l’hora d’esmorzar per saldar el deute al Canaules.
Tenien menys de mitja hora, temps suficient per assaborir el gust de la cervesa a mig matí, quedar per sopar al cap de set dies, i perquè ella li provoqués una erecció de cavall derivada de l’àmplia panoràmica d’un escot que deixava al descobert dues generoses glàndules comprimides sota uns sostenidors negres.
El sopar va ser un èxit. Van reservar taula al Casino de Borgonyà, per allò de no aixecar suspicàcies a la comarca. Ell va inventar-se un sopar d’empresa que no va estranyar a la dona, acostumada a una fidelitat de pedra picada. Van demanar el menú degustació, per provar una mica de tot, van fer postres, van assaborir un parell de Macallans cadascú, i van sortir prou entonats del local com per aturar-se a follar desbocadament prop de l’estació de servei de Malla, abans de passar per la Jazz Cava de Vic a fer un altre whisky. Tot i les poques alternatives que deixa la C-17 desdoblada, encara van tenir temps per trobar un parell de racons més on fornicar apassionadament. L’excedent seminal de Moritz li hauria permès fer-ho set o vuit vegades. Davant mateix de Can Villaura van creuar-se amb una parella de mossos d’esquadra que van fer-los el gest d’aturar-se per sotmetre’l a un control d’alcoholèmia. Moritz no només no va parar el cotxe, sinó que va abaixar el vidre i va llençar-los el parell de preservatius plens d’esperma resultat de les dues darreres follades. Un agent li va demanar a l’altre si havia pres nota de la matrícula o el model del cotxe. El seu company va observar-lo amb la mirada perduda i només va saber-li garantir que no es tractava d’un Renault Fuego.
A partir d’aquell dia les trobades de Moritz i la seva amant van convertir-se en habituals. Un parell de cops per setmana en lloc de sortir a esmorzar ell es dirigia directament a casa de la noia al carrer Pirineus, i follaven amb urgència clandestina després d’arrencar-se la roba l’un a l’altre. Regularment, també es trobaven de nit. Ell deia que sortia a treure el gos, en unes passejades nocturnes que cada vegada es perllongaven més estona.
Va ser la desaparició carnavalesca el detonant perquè la senyora Moritz s’adonés finalment que alguna cosa no funcionava al seu matrimoni. A les quatre de la matinada havia sortit del pavelló municipal amb una amiga de comparsa, i va trucar reiteradament i infructuosa al mòbil del seu home, al qual havia perdut de vista d’ençà de la mitjanit. Al cementiri, un cadàver a punt d’arribar a l’ebullició va allargar el braç des del seu nínxol, i va aturar el soroll d’aquell endimoniat invent telefònic, no fos cas que els dos amants que cardaven desbocadament es distraguessin i li fotessin la palla enlaire. La dona va acabar desistint, va treure’s el reiteratiu casc de viking, i va demanar a l’amiga que l’acompanyés fins a casa, al passeig del Mestre Guich.
L’endemà a les nou del matí, quan el seu marit tot just arribava d’una intensa nit de sexe extra-necromatrimonial passat per xampany francès i cocaïna boliviana, va posar-lo entre l’espasa i la paret. Moritz va negar-ho tot i més, va declarar-li amor etern i va petonejar-li els peus succionant àvidament els racons interdigitals, tal com feia tres dècades enrere quan tot just començaven a sortir. Ella va perdonar-li l’estat difús de les darreres setmanes, va preparar-li un esmorzar reconstituent, i quan tot just s’acabava el programa de les sardanes de l’emissora local van sortir de casa per anar a missa, com solien fer sovint. Era un diumenge esplèndid, però Moritz es trobava tan xafat malgrat l’àpat matinal, que la dona va descobrir-lo un parell de vegades pesant figues durant el sermó del rector. Pitjor encara va ser el moment que unes voluntàries passaven la safata, quan en posar-se la mà a la butxaca per donar unes monedes, va treure’n també el tanga de la seva jove amant. Aquell mateix matí l’hi havia posat inconscientment, creient potser que era el mocador, mentre es vestia de pressa i corrents després de l’enèsim clau que cardaven. La senyora Moritz va simular no haver vist com rectificava el moviment, entaforant de nou dins dels pantalons l’ínfima peça de roba interior femenina. Una llàgrima va lluitar infructuosament per despendre’s dels seus ulls mentre la voluntària de la safata marxava esperitada com si hagués vist el prepuci de Llucifer.
A partir d’aquell dia la senyora Moritz va apuntar-se a un gimnàs de la població. Volia posar-se en forma, tornar a agradar al seu marit, despertar de nou l’atracció sexual que havien sentit durant els primers anys de convivència. Els exercicis abdominals, les flexions, el pilates i altres collonades que practicava al centre esportiu van aconseguir reduir-li els mixelins, refermar una pitrera generosa, i posar el cul a lloc. També va renovar l’armari, comprant diverses peces molt més ajustades, prou eròtiques per a no passar desapercebuda. Va canviar tant que fins i tot els amics dels seus fills van adonar-se de la transformació i molts d’ells no se n’estaven de llençar-li mirades de desig o dedicar-li alguna floreta no massa innocent. Com que l’home, oprimit per la sobreactivitat de la jove amant continuava sense donar símptomes de recuperació al llit, la senyora Moritz va tirar pel dret i va follar-se un company suposadament homosexual del fill mitjà, va fer-li un parell de mamades a l’octogenari veí del pis de dalt a mitja escala, i va convertir en realitat el somni de totes les companyes de feina quan va practicar un trio amb el nou repartidor de les guies telefòniques i el guardaespatlles que l’acompanyava, ja que l’empresa pensava que Ripoll s’havia convertit en una localitat poc segura d’ençà de la desaparició d’un dels seus treballadors.
Una tarda de dijous, mentre el fill gran dels Moritz escrivia una crítica al seu blog d’internet del disc Fan, son, holy ghost, dels Girls, el mitjà es morrejava amb el seu xicot alhora que visionaven el Deixa’m entrar, de Tomas Alfredson, i el petit es delectava en la lectura d’El diario del Ron, de Hunter S. Thompson, el progenitor de la família sortia de l’entitat on treballava amb una maleta carregada de diners que acabava d’extreure de la caixa forta. El director feia estona que el controlava, però no va trucar dissimuladament a la policia fins que va veure clarament quina era la seva intenció real. Un parell d’agents dels mossos, els mateixos als quals havia intentat impactar amb els dos condons la nit del primer sopar amb la seva amant, van emmanillar-lo a la plaça Sant Eudald. La gent de bé del municipi miraven escandalitzats l’escena i negaven amb el cap, decebuts de qui creien que era un decent company de comunitat.
A comissaria va declarar que necessitava els diners per fugir del país amb la noia. Volien iniciar una nova etapa en una república sud-americana, on la vida, els preservatius i les drogues fossin més econòmics. En arribar l’ordre judicial se l’endurien a la presó Model, però abans li donaven l’opció de fer una trucada. Com que encara no tenia advocat, i no volia que la seva amiga constatés que havia fracassat en l’intent de fer realitat el somni comú, Moritz va marcar el número del mòbil de la seva dona per demanar-li ajuda. Devia estar a punt de sortir del gimnàs. Efectivament, en aquell mateix moment la senyora Moritz estava dutxant-se al vestidor dels homes, rodejada de cinc triatletes que l’ensabonaven, masturbaven, penetraven, llepaven i es deixaven fel·lar en rigorós desordre de cossos erèctils. El telèfon va continuar sonant infructuosament dins d’una taquilla, en el moment que quatre gimnastes més s’afegien a una orgia de la qual n’acabaria sortint el quart i darrer fill —aquest il·legítim i de pare incert— que Moritz va conèixer nou mesos després en una visita de la seva dona al centre penitenciari. Realment s’assemblaven com un ou a una castanya.
Afortunadament, al cementiri i malgrat l’activitat copuladora habitual entre els difunts cada nit de lluna plena, les probabilitats d’embaràs són tan ínfimes que mai s’hi ha registrat cap cas.
Fa tres dies i tres nits que dansen grossos borrallons de neu com volves blanques. …Cada tossal és una sina immaculada. La Plana unificada és un mar d’escuma sense onades. No hi ha camins, ni fonts, ni rierols. Els masos s’amaguen, porucs. És un món nou; blanc i pur. Però heus aquí que un foll comport clava un coltell en la pell blanca i tibant del meu ventre, un dard maleït penetra les meves entranyes. I un rastre de sang roja va resseguint el meu camí, marcant sobre la neu immaculada la presència del meu dolor… I la Plana de Vic havia estat per a mi un món nou i meravellós, un món transformat, blanc i pur, sense petja humana. I m’han esberlat de dalt a baix. Rastre de cicatrius sobre la puresa de la neu.
Quan els homes s’apoderen d’un món blanc i pur, ben aviat l’empastifen.
Cant XIV
No sé res… Talment semblo soterrat, confós amb la terra. Tan aviat veig el que hi ha al meu entorn com no ho veig. Tan aviat escolto la més lleu remor com el silenci. Tan aviat flairo romaní com m’ofega la pols dels rostolls. Ha arribat l’hora dels records i de les nostàlgies…, i jo em pregunto on són aquells bons temps abundosos, què se n’ha fet, d’aquelles hores fàcils.
Cant XV
Quan miro al meu voltant veig que he perdut la mesura del temps. La vida s’ha quedat congelada entre dues estrelles. A la meva vora ja no vénen a jugar els infants. S’han apagat totes les cançons, totes les veus. En altre temps, quan un sagal cantava tot fent camí, jo l’acompanyava i fèiem camí plegats… Anàvem una estona junts, fins que en un trencall de camí, calia separar-nos. Ell i jo fèiem un darrer refilet i cadascú anava pel seu cantó, mentre la cançó quedava una estona penjada a l’aire.
Cant XVI (final)
No em pregunteu per què. Jo no sé res. Tot s’ha acabat. Si em cerqueu bé, potser sentireu la meva veu en una nit de tempesta, entre les ones del mar embravit.
…El Gurri, el poeta, no pot pas mostrar-vos un camí… Un poeta només sembra follies i no sap mai que és el que collirà. I, malgrat tot, el Gurri, el poeta, us allarga la mà… Veniu! Veniu! Somnieu! Fa molt temps, segles, m’anomenaven Igor; ara m’anomenen Gurri. El meu nom pot haver canviat, i podrà canviar encara, però jo mai, tant si recorro la Plana com si danso entre les ones del mar o caic amb la pluja, no desapareixeré del vostre costat- Seguiré les eternes petjades dels homes, esborrant-les damunt la terra. Continuaré fent via frec a frec dels interessos inacabables dels inconscients, entre les mans el Gurri, el cantaire, també pot trobar la mort.
