[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XII. Dins dels Docks

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A les 4.30, dins de la caserna dels Docks, el Regimiento de Artilleria de Montaña Nº1 comandat per López Varela, ultimava els preparatius. Aquest era un dels principals centres operatius dels colpistes. Varela, a més de ser un dels caps de la revolta a Barcelona, era l’enllaç i el representant directe del general Mola.

La policia catalana havia sabut que era facciós dos dies abans, en interceptar els plànols i consignes que li havia entregat al capità d’assalt Valdés. En descobrir-ho, el Govern va radiar la destitució dels capitans d’aquest cos: Varela, Contreras, Ocaña i De la Guàrdia. Però com que imaginaven que els soldats no sentirien el comunicat per la ràdio, perquè ja estaven aquarterats i tancats als dormitoris, i els feixistes civils que havien entrat a les casernes els controlaven de prop per evitar que rebessin notícies de fora, la Generalitat demanà a Llano que investigués el regiment per analitzar les possibilitats d’èxit dels conspiradors.

Llano els pressionà una mica, però sense ordenar cap detenció, mentre Burriel ho feia en sentit contrari. Veient-se descobert, Varela declinà les seves responsabilitats en favor del comandant Unzúe per calmar la Generalitat i alhora no entorpir la conspiració. Perquè, encara sense saber-se, Unzúe estava igual de compromès amb el cop. Això va fer que el regiment d’artilleria, una peça clau per garantir la superioritat en armes de l’exèrcit contra el poble, pogués mantenir-se sota el domini complet dels facciosos.

Els oficials d’artilleria d’aquest quarter estaven molt segurs d’ells mateixos. I no els faltava raó, perquè van ser ells, sota les ordres del mateix comandant Unzúe, els que dos anys abans havien obligat Companys a rendir-se, després d’efectuar vàries canonades contra el Palau de la Generalitat.

Poc abans de la sortida de les tropes, uns voluntaris falangistes de paisà que entraven i sortien lliurement de la caserna compartien unes notícies inquietants als oficials. Eren falangistes civils que, tot i haver-se presentat en un nombre menor a l’esperat per les detencions de la Generalitat i la vigilància obrera als quarters, ja sumaven uns 400 entre els arribats aquí, un centenar, els 200 del quarter de Sant Andreu, 92 al Bruc, 82 al de Montesa i 18 al regiment d’artilleria de muntanya.

Tot i ser vistos amb desconfiança i un cert menyspreu pels militars per la seva escassa experiència armada, no podien sinó acollir-los amb afecte per presentar-se voluntàriament a la lluita i per compartir el mateix fanatisme patriòtic, catòlic i dretà, integrant-los d’immediat al regiment i donant-los armes i uns braçalets verds en senyal de la seva militarització.

— Capitán, acabamos de dar unas vueltas de reconocimiento por la ciudad —digué un d’ells.— La verdad es que la situación es más complicada de lo que creíamos… La Guardia Civil patrulla las calles… Grupos de obreros rondan los cuarteles… Los sindicatos están llenos de gente… La situación es preocupante. No sé quién pensaba que esto sería un paseíllo, pero me temo que no será así. No será tan fácil controlar la ciudad como en octubre del 34 o en el golpe de Primo de Rivera…

— Señores oficiales — advertí un altre— tengan prudencia, mucha prudencia.

— Bueno, ¿y qué quieren que hagamos? Pues nada, ¡a seguir con lo planeado! Formen la tropa en la plaza del cuartel, que son casi las 5. A esta hora ya deberían haber llegado dos compañías de Guardias de Asalto y una de Guardias de Seguridad. ¿Se puede saber dónde están, sargento?

— No han aparecido ni han dado noticias, capitán…

— ¡Pues llámeles!

— Si, mi capitán.

Agafà el telèfon i trucà a la Comissaria d’Ordre Públic de Via Laietana, on ja estaven Companys, Escofet i la plana major de les forces armades republicanes. Escofet agafà l’aparell.

— Buenos días, le habla el Teniente Fernández desde el Cuartel de los Docks. Informen, ¿cuál es su situación?

— ¿Nuestra situación?— li replicà sarcàsticament Escofet sota l’atenta mirada de Companys, Guarner i la resta d’oficials i alts càrrecs—. Nuestra situación, como no puede ser de otro modo, es de lealtad a la legalidad y contra el levantamiento fascista, como en el resto del cuerpo. Si siguen con sus planes, ¡van a tener que enfrentarse a nosotros!

El tinent penjà de cop el telèfon, sorprès, i mirant atònit a Varela.

— No se unen al plan, mi capitán, dicen que defenderán la República…

— ¡Malditos traidores! ¡Se las van a ver con el ejército entonces!

Sonà el telèfon. Ara qui trucava era el general Goded des de Mallorca per revisar els plans d’aquest regiment decisiu.

— Óigame bien, Capitán Varela — ordenà Goded—: La misión de su regimiento consiste en enlazar con las tropas que también saldrán a las 5 del Cuartel de San Andreu. Y junto a ellos, teniendo regimientos de caballería y de artillería, ocupar la Consejería de Gobernación, la Estación de Francia y el puerto. Y llegar hasta Capitanía General y Drassanes, donde está ahora nuestro centro operativo. El general Llano sigue aún al mando en Capitanía, fiel a la República. Deberá dejar de estarlo. Su objetivo final es apoderarse de la Generalidad. Contará con refuerzos del regimiento de Infantería de Alcántara. ¿Le ha quedado claro?

— ¡Si, mi general! ¿Y qué hacemos con el general Llano de la Encomienda cuando lleguemos a Capitanía?

— Trate de hacerle entrar en razón por las buenas. Y si no lo consigue, deténgalo junto a los demás oficiales.  ¿Cuál es el ánimo de la tropa? ¿Existen dudas acerca de la misión entre los soldados?

— No, mi general, la preparación de la tropa y el dominio del cuartel no han topado con ningún obstáculo. Está reunida en el patio desde las tres de la mañana y hemos hecho las arengas bajo los lemas establecidos, terminando con gritos de Viva la República.

— Perfecto.

— Entendido. ¡Salimos entonces!

— Suerte, y ¡Viva España!

— ¡Viva! — contestà Varela penjant el telèfon mentre mirava la resta d’oficials, als que informà:

— Es hora de salir. Formen la tropa, y ¡a la calle!

Un cop al pati del quarter, es van afegir el centenar de feixistes civils voluntaris, la majoria carlins catalans. Després de formar-los, el capità Reinlein els arengà novament, acabant amb els crits:

— ¡Viva España! ¡Viva la República!

Aquests crits, que els carlins sentien per primer cop, els causaren un gran desconcert. No semblaven entendre l’estratègia mentidera dels visques a la República, caient també en l’engany. Un petit rebombori d’incredulitat començà a recórrer les files d’aquests tradicionalistes de casa bona catalana i, després de molts murmuris, un d’ells aixecà la veu amb to irat i en un castellà amb fort accent català:

— Mi capitán, lo sentimos, ¡pero nosotros no hemos venido hasta aquí para defender la República!

— ¿Cómo dice?

— Que ¿cómo que viva la República? — digué un altre, indignat.

— No hemos venido hasta aquí para eso — seguí el primer—. No estamos aquí para defender la República, mi capitán.

El capità Reinlein els mirà amb un mig somriure sarcàstic, mentre pensava, fent que no amb el cap «¿serán burros estos catalanes?».

— ¡Nosotros estamos aquí para acabar con los comunistas y con la República, que está atacando a la iglesia y la familia! — digué un altre, exaltat— ¡Dios, Patria y Rey!

— Capitán — li murmurà un sergent a l’orella a Reilein, veient el desconcert que s’estava produint entre la tropa de civils—¿les contamos la ironía de los “viva la república”?

— No, no se preocupe sargento — li contestà Reinlein també en veu baixa, mentre mirava els carlins—. Si son tan tontos como para no entender esto, por más patriotas que sean, no nos sirven. Con fanatismo no se suple esta falta de luces, que, junto a su inexperiencia con las armas, nos podría perjudicar más que ayudar en la lucha. Dejémosles ir si quieren a estos idiotas, abridles las puertas.

—Si, mi capitán.

—Entendidido pues! —conclogué Reinlein cridant a la tropa— Pueden dejar el cuartel tal como han venido quienes no entiendan y apoyen la misión que nos ha sido encomendada en este histórico amanecer.

El general Legorburu també s’apropà a Reinlein per discutir què fer amb aquells inútils patriotes.

— Está claro, capitán, que, viendo esto, no son de fiar para luchar con nosotros en la calle. Pero no les descartemos, dejémosles aquí en la defensa del cuartel. No podemos desperdiciar sus ganas de luchar por España, ¿no cree?

— Sí, tiene razón. Pues que se vayan los que quieran, y los que no, que se queden aquí defendiendo el cuartel. A ver, señores —digué dirigint-se de nou a la tropa de civils—. Quienes no estén de acuerdo con las órdenes, como no pueden acogerse a la justicia militar, pueden abandonar el cuartel. Y quienes de entre ustedes se mantengan en la lucha, permanecerán por ahora aquí defendiéndolo.

El desconcert creat per la tàctica de Mola causava baixes també, en forma de desercions, a les mateixes files falangistes. Un nodrit grup de carlins deixà el fusell i trencà la formació, dirigint-se a un costat del pati per comentar la situació. Allà el seu cap, Conill, els digué en to burleta:

—Collons que sou burros o què? No veieu que és mentida això de la República? Una tàctica d’en Mola per despistar els anarquistes i les forces de la Generalitat! Sembleu idiotes!

— Estàs segur, Conill? Com ho saps? I si sortim i ens usen de carn de canó per a això?

— Exacte! O per altres objectius que no tenen res a veure amb els nostres? No sé tu, jo no me’n fio gens d’aquests espanyols… — digué un, amb clar accent garrotxí.

— Però si són dels nostres, home! — respongué Conill.

Finalment, la majoria va seguir Conill, disposats a participar a la revolta, i un grapat abandonà el quarter.

— ¿Y entonces, se quedan pues? — tornà a cridar Reinlein, visiblement enfadat davant d’aquestes actituds insòlites a un quarter, que, tractant-se de soldats, haurien suposat detencions i afusellaments. Però sí. Ni que fos com a carn de canó, preferien tenir aquests fanàtics a les pròpies files, molts dels quals no durarien gaire.— ¡Está bien! ¡Ya basta de indecisiones! ¡Esto no es un juego, coño! ¡Esto es un ejército!

Prop de les 5 del matí van obrir les portes. En no trobar cap activitat hostil a l’exterior, els batallons van anar sortint un rere l’altre, fantàsticament armats amb moltes peces d’artilleria, tranquils i al pas, segurs de la seva ràpida victòria. Les primeres van esquivar la vigilància dels anarquistes i van poder creuar tota la ciutat fins a Plaça Espanya, traslladant dues peces d’artilleria en dues camionetes. Quinze minuts més tard sortia una altra bateria comandada per Urzúe i Varela, precedida d’una companyia de falangistes dirigida per un tinent d’intendència. Uns minuts després, una tercera sota el comandament del capità Torres; una altra amb quatre peces de 105 mm i metralladores, pel capità José de la Guàrdia. I per últim una bateria amb el capità Contreras, que és la que, en sortir dels Docks, disparà la primera canonada per anunciar que l’artilleria estava al carrer. El so retronà per tota la ciutat, per sobre les sirenes, esgarrifant tothom i recordant que la lluita seria desigual.

El que els militars no sabien però no trigaran a entendre i els anarquistes, en canvi, tenien molt clar, és que, si l’objectiu era el control de la ciutat, la desigualtat inicial en armes no seria el factor decisiu, sinó el tipus de lluita, carrer a carrer, balcó a balcó, amb pluges de projectils disparats per totes bandes, a tota hora, sense parar. On defensar-se seria difícil si quedaven atrapats a qualsevol punt. I on inclús refugiats a algun edifici, tindrien tota una ciutat assetjant-los. Els canons espantaven, però serien poc eficients en una lluita urbana cos a cos, contra un formigueig de milers d’adversaris dispersos que corrien d’una banda a l’altra sense cap ordre ni pauta previsible, amb mil racons on amagar-se, protegir-se i disparar.

Un cop fora del quarter, les tropes van començar a desfilar per la calçada d’avinguda Icària cap al pont de ferro de Sant Carles. Però quan tot just eren a un centenar de metres dels Docks, aparegué l’avió de Díaz Sandino per sorpresa i a tota velocitat, sense deixar-los temps de reaccionar. L’avió volà directe cap a la tropa.

— ¿Qué cojones?

— ¿Qué es eso? ¿Un avión? ¿De dónde ha salido? ¿Suyo o nuestro?

— Como va a ser suyo, ¡si la aeronáutica y la aviación del Prat están con nosotros!

— Pues no lo parece…

Abans que poguessin dir res més, l’avió, situat ja a sobre dels militars, deixà caure una bomba i diverses descàrregues de metralladora, causant les primeres baixes importants al destacament. Moltes d’elles dels tradicionalistes de Cruz de Sangre. No seran les úniques baixes, estan a punt de topar-se amb el segon obstacle: nosaltres.


Capítols publicats

  1. A un pis del Poblenou.
  2. Camí de La Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.
  4. Comitès de Defensa.
  5. A l’Ateneu La Farigola.
  6. A la caserna del Bruc.
  7. Companys rep els anarquistes.
  8. A Capitania.
  9. A la comissaria de Via Laietana.
  10. Camí d’Icària.
  11. Comença la lluita.

[ENCREUATS] Res no és casual

El cornut i les pubilles a la festa de l’Arbre i ball del Cornut de Cornellà de Terri. [Foto: Arxiu LR.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

Quatre joves van treure una noia del bar, just a temps perquè el conglomerat de pizza i mandonguilles banyades en cervesa i sucs gàstrics fos vomitat a la vorera. Kozel s’ho mirava recolzat a la barra, una postura que la majoria de ripollesos que haguessin tingut una mínima vida social durant les darreres sis dècades tenien present a la memòria. Va escurar-se amb la llengua les restes de sopar que s’havien encallat entre els seus queixals i va fer un comentari sarcàstic que el cambrer del Cabina ni tan sols va contestar.

Kozel va donar un cop d’ull a la pantalla del telèfon mòbil i va observar que no hi tenia cap missatge. Esperava que una noia que podria ser la seva néta en cas d’haver tingut descendència l’avisés per veure’s furtivament, tal com havien fet durant el darrer mes. Ella tenia vint-i-quatre anys i festejava amb un noi de la seva edat, responsable de l’àrea de producció d’una empresa familiar. Quan el xicot se n’anava a dormir, tots dos es trobaven al pis de Kozel. Follaven i bevien. Es dutxaven i es tocaven. Esnifaven speed o coca i tornaven a follar. Dormien abraçats i es despertaven espitosos, just a temps de contemplar el trenc d’alba avortat per la muntanya de Sant Bartomeu.

La diferència d’edat no li importava a la noia. Apreciava l’experiència del seu amant, els vint centímetres de carn experta que s’introduïen a l’humit clítoris mentre el «Sanchidrián» de Los Enemigos atemptava contra el silenci de l’apartament i la paciència dels veïns, així com la perseverança d’una llengua punxeguda que li recorria els racons més inversemblants del cos, des de les cavitats interdigitals dels peus fins a la comporta del recinte anal on sovint aconseguia entrar.

A ell tampoc no li molestava el salt generacional. Acabava de complir els seixanta-set i es prenia cada oportunitat com la darrera de la seva vida. No havia estat mai un personatge massa apreciat al municipi. Havia sortit més de la meitat de les nits de la seva vida i tot i que mai ningú no l’havia vist en les lamentables circumstàncies de la jove que ara es ficava els dits fins a l’esòfag per provocar l’expulsió de les restes d’aliment que encara li quedaven a l’estómac, en realitat tenia un historial de consumidor no gens menyspreable. Coneixia com si fossin casa seva tots els bars de Ripoll i bona part dels de la comarca. No havia portat un sol problema als propietaris dels locals, encara que alguns matrimonis no poguessin afirmar exactament el mateix. Malgrat no ser un seductor en el sentit més ampli de la paraula, sense el seu concurs l’índex de banyuts del municipi hauria estat relativament menor.

A les dues de la matinada va canviar de local. Mentre caminava per les voltes en direcció a la Taverneta va treure’s un paquet d’aspirines on en realitat hi portava la reserva d’àcids, i se’n va empassar un. Va mirar-se de nou el mòbil abans d’entrar al bar de la plaça Sant Eudald. Com que encara no li havia arribat cap missatge, va demanar un Absolut amb Red Bull i el va assaborir mentre el cervell li realitzava exercicis gimnàstics dins del crani. En Leandre Molina va abraçar-lo per l’espatlla una estona i va comentar sorneguerament les dificultats per fer-se entendre amb un altre client que portava una hòstia de consideració. Van riure durant uns minuts, amb la química emboirant ja el cervell de Kozel. Segons abans que en Fran els convidés a desallotjar el local, va rebre una trucada. Era el seu cunyat. Feia anys que no es parlaven i no tenia ni puta idea de com havia aconseguit el número de telèfon. Va contestar-li gèlidament: «Digues».

Amb un to nerviós va explicar-li que la dona —la seva germana— acabava de patir un atac i que havia trucat a una ambulància perquè se l’enduguessin a l’hospital de Campdevànol. Quin fill de puta, sempre disposat a donar bones notícies. Va pagar el combinat i va allunyar-se del barri antic en direcció al de Sant Pere, on vivia el matrimoni. Res no és casual.

La plaça de Catalunya de Ripoll semblava una convenció de banyuts i ressentits quan va arribar-hi. El xicot i el pare de la seva actual amant s’havien confabulat amb els marits de com a mínim cinc senyores a les quals havia proporcionat plaer en el decurs de les darreres dècades. Tampoc no hi faltava un membre dels cossos de seguretat que treballava al municipi, un antic capellà ara destinat a una remota parròquia del bisbat de Vic, i un exregidor de l’ajuntament, ressentits tots ells per diverses circumstàncies ínfimes. Si allò no era una venjança, que baixés Déu i n’aixequés testimoni. I el seu cunyat, s’ho mirava d’amagat acollonidament darrere de les cortines polsinoses del seu pis, d’amagat de la dona.

Emboirat per l’alcohol i les drogues va fer marxa enrere. Va baixar les escales per on tot just feia un moment acabava de pujar-hi, tot accelerant gradualment el ritme. No van atrapar-lo fins al raval de Sant Pere, prop de la placeta on hi havia hagut l’emissora municipal. Van envoltar-lo miserablement, i amb nocturnitat i traïdoria un dels marits deshonrats va avançar-se colpejant-lo amb una barra d’acer. Ràpidament, els altres van abraonar-se sobre el cos inert caigut a l’enllosat, acarnissant-se cruelment a cops de peu amb les seves costelles, el cap, les cames i sobretot l’entrecuix. Un d’ells va ser tan imbècil que va picar equivocadament contra el terra i va quedar mig esguerrat per tota la seva trista vida de llanut. Van marxar corrents quan algú va aixecar una persiana per veure a què responia aquell enrenou: un borratxo arrossegant-se per terra.

La primera veïna que a les set del matí va baixar de Sant Pere per comprar al mercat de dissabte va trobar el cos de Kozel cargolat al costat de l’antiga església. Tenia molt mal aspecte. Va afanyar-se a trucar als municipals. Quan van ingressar-lo a l’hospital estava en coma, amb múltiples fractures de vèrtebres, commoció cerebral i hematomes per tot el cos.

Va estar-se cinc setmanes en estat semivegetatiu. Durant aquest temps només va tenir la visita de la seva germana i el darrer dia, quan l’estat era ja irreversible, de la seva darrera amant, que s’havia fet acompanyar pel xicot. Feia pràcticament un mes que s’alimentava per via intravenosa i no movia ni una cella. Mentre la noia, que havia confessat la relació abans del linxament, plorava en silenci davant el cos desfet d’un Kozel a qui oficialment l’havia atropellat un conductor que s’havia fugat, el seu xicot no podia evitar un somriure covard. Fou aleshores quan el malalt terminal va aixecar instintivament la mà dreta, mostrant els dits petit i índex, i amagant la resta. El somriure es va transformar en frustració i una immensa ràbia. Quan un dels autors del crim mai no confessat ni condemnat va ser fora de la cambra, Kozel va respirar finalment en pau, tal com havia viscut durant tots els instants, excepte un, de la seva vida.

17. L’Estel

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira
els ulls, es para el temps i flueix al fil
de la mirada energia entre l’espai i el pensament,
el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig
alhora. No passa res en va i hi ha màgia
en l’instant en què passat i present s’ajunten.
Si passem de puntetes per la vida
passarà la vida rere el Vel de Maia.
T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques
s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,
dessota la immensitat de l’univers, un més
en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.
I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,
que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,
que el gat sap del lloc on mirar la lluna.
Que la intenció no substitueix l’aptitud
i la felicitat és un miratge passatger.I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!
tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,
que si per un instant es para el temps
cal que siguis allà on és allò que cerques.
Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.


L’Estel

Revelació, guia, harmonia, plenitud, confiança, intuïció, esperança, bellesa, naturisme, bons sentiments, sensibilitat, enigma, amor.

El viatge vital sempre el farem acompanyats de les llumeneres que ens marcant la nostre ínfima condició, prenen consciencia de la nostre existència.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
16. La Torre.

16. La Torre

La Torre.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Recordo dies de jugar amb els crancs, als còdols
mig amagats a la riera, m’acarnissava
per agafar-los sense ser pres de les seves pinces.
Els mantinc en el record d’aquelles aigües
transparents i clares que hem destruït amb engany.
Sacsegem l’entorn sense mirar ni pensar
de què som culpables. On posem el llistó
quan la sequera no ens mulla els peus?
Potser somiant una torre de cristall
en una illa al bell mig del mar?
Cal ser sincer amb un mateix, i no esperar
de la vida només progrés i prosperitat.
No es pot matar tot el que és gras
i estem matant l’equilibri del clima
a canvi de suïcidar-nos, mica en mica.
Guanys, guanys, guanys… per aconseguir
pèrdues, pèrdues i més pèrdues.

Diguem ja! És hora de trencar amb el passat.
Ens precipitem cap a un abisme sense gats
on alguns miolen i altres amenacen.
Diguem ja és hora! de pensar en nous propòsits
i mantinguem la innocència dels ulls.


La Torre

Catàstrofe, brutalitat, càstig, destrucció, venjança, esfondrament, ruïna, orgull, subversió, guerra, pandèmia, contaminació, inconsciència.

El càstig suprem per haver alterar l’ordre natural amb pèrdues de milions de vides de totes mena.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.

15. El Diable

El Diable.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

A la festa no pots deixar-hi la llibertat
de ser qui ets, mal que et pesi anar-hi.
I si caus de l’escambell, mira als ulls
de qui t’ajuda, no sigui que vulgui llenya
pel foc d’ell. Que no tothom t’ofereix una almosta
quan més et cal, ni et sadollen l’esperit
en la nit més fosca. I al ratpenat,
quan busca l’amor consol, només li veus l’ombra.
Que hi ha llocs on atipen els tips de gana.
És tan fugisser l’exquisit inassolible
que fins i tot es pot culpar del pont al diable
si no t’atreveixes a assumir el fracàs.
I el camí es fa feixuc si no es camina,
sigui amb sol, o vent, o en dies de pluja,
mai sabrem si el camí no emprès era millor.
Ni del gat sabrem mai si quan travessa dubta,
i el dubte és frec a frec de la pell i enverina. La temptació sempre fita des del pis de dalt.
I el mal hi és, tot i que el neguem tres vegades
i amb les mans ens tapem els ulls, el mal hi és.
Si no t’adones del passerell quan refila
potser sigui tard per fer el ploricó o el cranc.


El Diable

Egoisme, repressió, angoixa, passió, vici, magnetisme, poder, esclavatge, dependència, enveja,  desordre, depressió, impunitat, degradació, conflicte,  violència.

Tota la negació i perversió que comporten els baixos instints humans, la crueltat per llur satisfacció personal o dogmes, supèrbia desmesurada.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XI. Comença la lluita

 

[Una novel·la de Dídac Costa.]

La majoria dels militants anarquistes han passat la nit als locals sindicals, als comitès de defensa o a les rerebotigues. En sentir les sirenes, aflueixen en massa cap al centre des de barris perifèrics com Sants, Hostafranchs, Collblanc o la Torrassa. Venen els obrers tèxtils de l’Espanya Industrial, els metal·lúrgics d’Escorza i Siemens, els vaguistes de Lámparas Z, peons, adobers, obrers de l’escorxador, escombriaires i paletes, entre els quals, alguns cantants dels cors de Clavé. També baixen lumpen proletaris de les barraques de Montjuïc i dels carrers a mig urbanitzar de la muntanya del Carmel. Alguns arriben d’encara més lluny, de camp obert com els companys de Poblet i del Guinardó, veïns d’en Federico Urales, el gran escriptor anarquista, i la seva filla, la Frederica Montseny, convertida ara en una altra gran líder del moviment anarquista, i coneguda a tota Espanya com la mujer que habla.

Tampoc no hi falten els obrers de la Fabra i Coats i de la Rottier, els mecànics de la Hispano-Suïssa, ni els operaris de la Maquinista, els de la Foneria Girona, els de les fàbriques de paper, els treballadors del gas i els químics del Clot, de Sant Martí de Provençals, de la Llacuna i del Poble Nou, que s’uneixen als pescadors i estibadors de la Barceloneta; els metal·lúrgics de la Nueva Vulcano, els ferroviaris del Ferrocarril del Nord, els gitanos del Somorrostro i també alguns matons del Poble Sec.

Els pagesos de la Vil·la de Gràcia, de tradició revolucionària i anarquista, baixen amb els obrers de les foneries, els dels dipòsits de tramvies i els dependents de comerç cap al Cinc d’Oros i la Diagonal, o cap als límits dels seus barris, on hi aixequen barricades i vigilen els carrers d’accés i les cruïlles.

Tots acudeixen a la crida contra el feixisme. No només hi ha anarquistes, sinó també socialistes, catalanistes, comunistes i gent del POUM. Tots han sentit les sirenes, i tots han vingut a la crida sense demora.

Tal i com havien previst els sublevats, entre les 4 i les 5 les tropes comencen a sortir de la majoria dels quarters. Els moviments s’inicien a les cinc casernes de la perifèria, des d’on es dirigeixen al centre per apoderar-se de la desena d’edificis claus per a un control efectiu de la ciutat i el país. Així com dels carrers decisius per a l’èxit del cop: les avingudes Colom i Paral·lel, i les places Espanya, Universitat i Catalunya.

Uns dels primers a sortir son els batallons del Regiment d’Infanteria de Badajoz numero 13 del Bruc, a les 4.15, amb l’objectiu d’ocupar Plaça Catalunya. Dirigit pel Comandant López Amor, serà una de les columnes vertebrals del cop. Primer surt una companyia de fusellers, comandades pels capitans Juan Ortiz i Luis Oller, acompanyada d’un reforç de 30 civils de Falange Espanyola, monàrquics, carlistes i de Renovació Espanyola, uniformats a mitges amb guerreres i corretges, uns braçalets de color verd, i armes i municions.

Darrera d’aquesta, la de López-Amor, que seria el batalló principal per al domini del centre. Després una companyia de metralladores sota les ordres del capità Pere Mercader, protagonista d’un dels primers vessaments de sang a traïdoria i sang freda, la marca feixista. Tot seguit, dues peces d’acompanyament dirigides pel tinent Quevedo. Una altra companyia de fusells amb el capità Visconti; una secció de morters; tot l’aprovisionament amb els carros del regiment, i finalment, per cobrir la rereguarda, dues seccions de fusells formades amb més voluntaris falangistes. En total, uns 400 efectius. (pàgina 74)

El grup d’anarquistes que havia estat vigilant el quarter, impressionats amb el gran desplegament, pren nota en detall dels regiments, bateries i efectius, i marxa a comunicar-ho a l’enllaç, quedant-se un d’ells a vigilar per si hi havia més moviments.

Tots aquests batallons comencen a marxar al pas per la Diagonal fins a la plaça Alcalá Zamora, on giren pel Carrer Urgell per creuar l’Eixample fins a la Gran Via de les Corts Catalanes. En passar per alguns carrers es topen amb algunes primeres resistències obreres, que poden neutralitzar i esquivar sense gaire dificultat.

Poc després, des de la Caserna del Carrer Girona surt una esquadra de cavalleria; de la de Sant Andreu una bateria d’artilleria lleugera, i una altra del Carrer Tarragona a tocar de Plaça Espanya. La Infanteria d’Alcántara, amb el quarter al carrer Sicília, a l’alçada del Parc de la Ciutadella, pateix entrebancs des d’un primer moment, perquè una part dels seus oficials vol mantenir-se fidel a la República, fins que el coronel Jacobo Roldán els redueix i aconsegueix posar en marxa una companyia cap al seu objectiu: ocupar l’emissora de Ràdio Barcelona. El Batalló de Sapadors surt de la caserna de Gran Via, per on avança cap a Plaça Espanya on l’espera el regiment de cavalleria de Montesa i un de l’artilleria dels Docks que ha aconseguit creuar la ciutat.

Per tot Barcelona, grups de treballadors amagats a cantonades, portals, balcons i darrere dels arbres, que han estat vigilant tots aquests moviments, estan en guàrdia i disposats a l’atac. Com un formiguer revoltat abans de la tempesta, milers d’obrers armats corren d’un racó a l’altre buscant els millors refugis al llarg de la ruta prevista dels feixistes, des d’on disparar-los i parapetar-se.

Les tropes marxen disciplinadament al pas, seguint l’itinerari prefixat d’acord amb el moviment conjunt de les altres forces precedents de les seves respectives casernes. Els dos regiments de Montesa a cavall, i els artillers arrossegant també amb cavalls dos canons i varies grans metralladores, que segueixen creient que serviran més com element de dissuasió per convidar tothom a quedar-se a casa, que com una arma per a una batalla real, convençuts encara de que la resposta serà breu i escadussera.

El conjunt de tropes, que està fent una marxa sobre Barcelona semblant a la de Mussolini sobre Roma pocs anys abans, assoleix sense gaires dificultats la primera fase dels seus objectius, començant a dominar les places Espanya i Universitat, on llegeixen un bando i hi emplacen bateries de metralladores i canons. Deixant clar del que es tracta: d’un aixecament militar en tota regla, amb tota l’artilleria i la violència que calgui per sotmetre les institucions democràtiques i el poble.

Arriba, doncs, el moment acordat per començar el contraatac: trobant-se totes les tropes repartides per la ciutat, lluny dels seus quarters. És l’hora dels revolucionaris i dels defensors de la República, units en l’antifeixisme. D’assetjar els soldats per totes bandes i sense descans, impedint que puguin tornar a les casernes.

Qui té una pistola creu tenir un fusell; qui té un màuser antic, creu tenir una metralladora; qui té una bomba de mà rudimentària feta a casa, creu tenir un canó. El que importa no són les armes que els pocs que en tenen acaricien, i els que no, observen amb delit. L’arma segura del triomf del poble és la seva empenta i voluntat de vèncer, les seves raons, i els segles que porten esperant aquest dia, on tot canviarà per sempre per deixar enrere les injustícies. I on serà el mateix poble qui construeixi i organitzi la seva pròpia societat, sense explotadors ni explotats, sense amos, reis ni patrons, amb germanor i entre iguals. La força interior que prové d’aquesta utopia tan bonica que teníem a tocar, era la nostra millor arma, tot i estar majoritàriament desarmats. Una força interior que estava a punt de dur a terme les paraules de Durruti: amb les ungles i les dents arrabassarem les armes al feixisme, i el vencerem!

Amb el despuntar del sol van començar a aixecar-se desenes de barricades als punts claus del centre. Les que s’havien aixecat durant la nit als barris, com a Sant Andreu, Poble Nou, Hostafrancs o Sants, amb dones i nens ajudant a construir-les, no jugarien cap paper decisiu avui, però servirien per defensar-nos i organitzar-nos els dies que havien de seguir. Convertint-se en petites fortaleses que establien noves fronteres difícils de franquejar a les vies més importants i als accessos als barris. Defensant-los de l’entrada dels feixistes i creant una mena d’illes autònomes armades, que no trigarien en convertir-se en la Confederació de Barriades. Sent, probablement, el cas més extrem de federalisme mai vist, amb plena autonomia de cada barri, on una gran barricada armada feia de frontera. Avui només servirien per controlar qui entrava i sortia de cada barriada a peu i, especialment, amb vehicle.

Començava la batalla de Barcelona. La primera de moltes. Eren les sis del matí.


[Els primers 4 paràgrafs i el que comença “Qui té una pistola creu tenir un fusell;” son copiats gairebé literalment de Joan Llarch, Els dies roig-i-negres, memòries d’un nen llibertari.]


Capítols publicats

  1. A un pis del Poblenou.
  2. Camí de La Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.
  4. Comitès de Defensa.
  5. A l’Ateneu La Farigola.
  6. A la caserna del Bruc.
  7. Companys rep els anarquistes.
  8. A Capitania.
  9. A la comissaria de Via Laietana.
  10. Camí d’Icària.

[LLIBRES] «En encesa espera», de Benet Salellas, es presenta a Vic

Instantània de la presentació al Casino de Vic.

[Notes de Xavier Borràs | Fotos de Montserrat Escayola.]

El passat dilluns, 18 d’abril, es va presentar al Casino de Vic el llibre de l’advocat gironí Benet Salellas En encesa espera (Tigre de Paper, 2024), anomenat, també, el «true crime d’Estat del 92», ja que conta, quan es vivia la febre olímpica, la detenció d’una quarantena d’indepedentistes l’estiu de 1992 durant l’anomenada Operación Garzón. La presentació —moderada per Jordi Vilarrodà davant un nombrós públic—, va anar a càrrec de Ton Granero, Pep Cumeras, Roser Iborra, Pep Musté i el mateix Benet Salellas.

Cal recordar que mentre a la «superfície» la societat de l’espectacle gaudia amb l’eufòria esportiva, a les entranyes de l’Estat, a les garjoles de la Guàrdia Civil, aquells arrestats eren cruelment torturats i maltractats.

En les pàgines del llibre s’hi relata aquesta experiència —provinent, majoritàriament, dels arxius del pare d’en Benet, el també advocat Sebastià Salellas— i com allò que cercava trencar-los i destruir-los per sempre més va ser capgirat per una persistent campanya de denúncia culminada amb una condemna del Tribunal d’Estrasburg al Regne d’Espanya per no haver investigat el que els havia passat.

Les diferents mirades, les distintes reaccions i la pluralitat de vivències al voltant del cas hi desfilen de forma entrelligada com una teranyina que va del present al passat recorrent el país, evocant-ne els p protagonistes, dialogant-hi, de vegades en primera persona, de vegades escoltant-los o recuperant-los del sumari judicial…

Tot plegat, amb l’objectiu de construir un mosaic integral i diacrònic a partir d’uns fets que van marcar una generació i que avui serveixen per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.

Una crònica d’uns fets repressius que van marcar una generació de l’independentisme i que serveixen, avui, per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.