[Un conte de Jordi Remolins.]
Farta de les múltiples i reiterades agressions que estava patint, la naturalesa va confabular-se contra la raça humana. Tot va continuar funcionant més o menys igual, la gent anava al treball, als centres d’oci, de compres. Però l’ambient s’havia impregnat d’una secreció que desprenien les plantes, arbres i animals. A partir d’aquell moment els homes i les dones van deixar d’aparellar-se.
Les relacions íntimes van reduir-se a l’àmbit homosexual. El nombre de gais i lesbianes va experimentar un augment considerable. El trencament de parelles va fer-se tan habitual que en poques setmanes ja no quedaven famílies convencionals. Els representants de l’església van ser els únics que van posar el crit al cel, però déu els va demanar que se n’anessin a cridar altre cop a la terra. I al planeta van advertir-los que si ells havien promogut el celibat separant el gènere masculí del femení pels seus diferents ordes religiosos, ara que la resta de la humanitat havia decidit d’imitar-los, no eren ningú per retreure-ho.
Veure un home i una dona copulant es va convertir en una mena de perversió malaltissa. Els governs van prohibir tota mena de material pornogràfic heterosexual. Es van organitzar fogueres on cada dijous els homes i cada divendres les dones, cremaven els exemplars de material cinematogràfic, fotogràfic, literari o artístic on hi hagués sexe explícit entre gèneres. Les restriccions es van ampliar a qualsevol mena de contacte entre gèneres. Els homes van crear els seus propis governs i les dones van imitar-los. Ben aviat es va acordar d’ocupar espais geogràfics diferents, a fi de no interferir els uns en la vida dels altres.
En menys d’un any els efectes de la conjura natural havien provocat un daltabaix. Rarament hi havia en tot el planeta cap mena de comunicació entre els dos bàndols. Les apetències sexuals envers els exemplars del gènere contrari van desaparèixer, fins al punt que ni els més transgressors consideraven viable la possibilitat de tornar als costums del passat, ni que fos com a provocació.
Però no tot era glòria en aquest nou ordre mundial. Les comunitats femenines van demostrar una gran obsessió per l’ordre. Les reunions de cinc o més dones van convertir-se en il·legals, perquè era insuportable com unes trepitjaven el torn de paraula de les altres, fent impossible la fluïdesa en la conversa. I el trànsit de vehicles per les seves ciutats va esdevenir impracticable, sent cada vegada més elevats els accidents mortals per no haver respectat un estop o per descuidar la conducció amb l’objectiu d’emmirallar-se amb el retrovisor del vehicle. El govern femení va fer campanyes per acabar amb aquests estereotips, però les úniques beneficiàries van ser les publicistes que van ser contractades.
Més preocupant va ser la pèrdua de valors entre els mascles. Les baralles violentes eren cada vegada més habituals. Les mancances higièniques van provocar que s’adoptessin espècies animals com les rates i els escarabats com a animals de companyia. El desordre i la deixadesa de les ciutats masculines va evidenciar-se amb una elevada pol·lució ambiental, accentuada encara més per la confabulació meteorològica de no deixar caure ni una sola gota de pluja en regions habitades per homes. Com a aspectes positius destacaven les animades vetllades en bars i tavernes, que indefugiblement desembocaven en uns matins d’impressionants ressaques. L’absentisme laboral va esdevenir un problema majúscul per a uns empresaris que van haver de tancar molts negocis per baixa productivitat.
Les malalties de transmissió ambiental van afectar ràpidament les comunitats masculines. Els hospitals no donaven a l’abast per encabir homes que hi ingressaven per salvar els òrgans respiratoris. El tifus i la pesta van estendre’s ràpidament fins a amenaçar seriosament la supervivència del gènere. Alguns exemplars sans van reunir-se en petites comunitats aïllades de la resta, si bé cap d’ells va rebre el permís per penetrar en sectors femenins que fins aleshores s’havien salvat de les plagues, i que van organitzar uns efectius sistemes de protecció per evitar de ser infectades. En pocs anys la demografia masculina s’havia reduït tan dràsticament que només quedaven uns centenars d’homes repartits per tot el planeta.
Un d’aquests personatges, un alcohòlic terminal amb el fetge erosionat per tots cantons, va salvar casualment la vigilància de les dones i va arribar fins a una ciutat femenina. Quan va trobar el primer bar obert va entrar-hi amb l’esperança que li servissin uns combinats de vodka. La cambrera va estranyar-se per la presència d’un home al seu local, però com que era de la broma, va encetar-hi una interessant conversa, aguditzada per la ingesta etílica del nouvingut. Finalment, va demanar-li que passes a la rebotiga del local, a fi que la seva presència no alertés la resta de dones de la comunitat, que en qualsevol moment, coincidint amb la sortida del migdia de les feines, omplirien el local.
L’afinitat entre tots dos va escalfar-se progressivament i, si bé no sentien cap mena d’atracció l’un per l’altre, van creure que seria una bona perversió entrar en un contacte físic que feia dècades que no experimentaven. I així ho van fer. Aquella mateixa nit, quan va haver tancat el local, va treure’s la bata enllefernada de taques de cafè i rodanxes de xocolata i oli, i va mostrar-li la ufanosa rodonesa dels seus pits, i la negror d’un pèl púbic perfectament retallat en un estilitzat triangle. L’home va mirar-la de dalt a baix. Incapaç d’experimentar cap erecció, va haver de pensar en el seu company habitual de llit per ereccionar el seu membre. Però el pes del licor sobre els vasos sanguinis va ser superior a la capacitat mental per excitar-se, i la cambrera va haver de succionar-li amb els llavis una ben proporcionada cigala. Al cap d’una estona va notar com es tensava i van follar alegrement sobre la taula de la cuina. Tots dos van arribar alhora a l’orgasme, feliços d’haver experimentat una plaent experiència, més excitant per prohibida que per satisfactòria. A altes hores de la matinada, l’home del fetge destrossat va sortir del Max Bar. No va ser fins al cap d’unes setmanes que la dona va adonar-se de l’embaràs, però va justificar l’augment de la panxa amb uns costums alimentaris massa relaxats. Ningú va estranyar-se del seu estat.
Mentrestant, va arribar la notícia que, finalment, la comunitat d’homes s’havia extingit definitivament, i que només en quedava un exemplar viu als antípodes, un ancià centenari que va ser confinat en un zoològic al costat de mandrils i orangutans. La supervivència de la raça humana estava sentenciada, si no fos per l’existència de bancs d’esperma. Una reunió mundial de dones va decidir d’agrupar totes les provetes amb semen humà per garantir-ne la seguretat. Es va signar un estricte protocol on se’n prohibia l’ús excepte en circumstàncies de tan difícil aplicació que només se’n permetria la utilització un cop cada decenni. Un enorme camió frigorífic va transportar totes les mostres recollides a un hospital del continent central. A cinc quilòmetres del seu destí, la conductora va donar un cop de volant poc eficient just quan enfilava una corba pronunciadíssima, més preocupada perquè la seva acompanyant no sentís el so de la ventositat que estava alliberant que de la carretera. El vehicle es va precipitar per un cingle de cinc-cents metres on encara ara reposen els últims reductes de llavor masculina. En el mateix punt on es va estavellar, van fer aixecar un monument d’un mal gust insultant, obra d’una escultora conceptual molt de moda en aquella època.
El dia que una catifa alcohòlica va trobar tancada la porta del Max Bar, ningú no sabia que en realitat el motiu de la baixa era que la cambrera anava de part. Al primer pis del local ella mateixa va posicionar-se sobre la taula del menjador coincidint amb les primeres contraccions, espaterrant-se tant com va poder, i va ajudar al nadó a sortir del seu cony, mentre intentava no cridar massa, no fos cas que des del carrer algú pogués atribuir el soroll a un part Quan va haver lligat el cordó umbilical, la cambrera va agafar el nadó entre les mans, va abraçar-lo amb força, i just abans de constatar que havia portat al món una nena lletgíssima, va escoltar per la finestra com l’emissora de ràdio d’un cotxe anunciava la definitiva mort a un zoològic llunyà, de l’últim home viu. Dins del seu test, un cactus llarguerut aplaudia rabiosament la notícia, imitant el comportament festiu de la resta de vegetals i fòssils del planeta.
