[ART I OFICIS] Naturalisme

[Un conte de Jordi Remolins.]

Farta de les múltiples i reiterades agressions que estava patint, la naturalesa va confabular-se contra la raça humana. Tot va continuar funcionant més o menys igual, la gent anava al treball, als centres d’oci, de compres. Però l’ambient s’havia impregnat d’una secreció que desprenien les plantes, arbres i animals. A partir d’aquell moment els homes i les dones van deixar d’aparellar-se.

Les relacions íntimes van reduir-se a l’àmbit homosexual. El nombre de gais i lesbianes va experimentar un augment considerable. El trencament de parelles va fer-se tan habitual que en poques setmanes ja no quedaven famílies convencionals. Els representants de l’església van ser els únics que van posar el crit al cel, però déu els va demanar que se n’anessin a cridar altre cop a la terra. I al planeta van advertir-los que si ells havien promogut el celibat separant el gènere masculí del femení pels seus diferents ordes religiosos, ara que la resta de la humanitat havia decidit d’imitar-los, no eren ningú per retreure-ho.

Veure un home i una dona copulant es va convertir en una mena de perversió malaltissa. Els governs van prohibir tota mena de material pornogràfic heterosexual. Es van organitzar fogueres on cada dijous els homes i cada divendres les dones, cremaven els exemplars de material cinematogràfic, fotogràfic, literari o artístic on hi hagués sexe explícit entre gèneres. Les restriccions es van ampliar a qualsevol mena de contacte entre gèneres. Els homes van crear els seus propis governs i les dones van imitar-los. Ben aviat es va acordar d’ocupar espais geogràfics diferents, a fi de no interferir els uns en la vida dels altres.

En menys d’un any els efectes de la conjura natural havien provocat un daltabaix. Rarament hi havia en tot el planeta cap mena de comunicació entre els dos bàndols. Les apetències sexuals envers els exemplars del gènere contrari van desaparèixer, fins al punt que ni els més transgressors consideraven viable la possibilitat de tornar als costums del passat, ni que fos com a provocació.

Però no tot era glòria en aquest nou ordre mundial. Les comunitats femenines van demostrar una gran obsessió per l’ordre. Les reunions de cinc o més dones van convertir-se en il·legals, perquè era insuportable com unes trepitjaven el torn de paraula de les altres, fent impossible la fluïdesa en la conversa. I el trànsit de vehicles per les seves ciutats va esdevenir impracticable, sent cada vegada més elevats els accidents mortals per no haver respectat un estop o per descuidar la conducció amb l’objectiu d’emmirallar-se amb el retrovisor del vehicle. El govern femení va fer campanyes per acabar amb aquests estereotips, però les úniques beneficiàries van ser les publicistes que van ser contractades.

Més preocupant va ser la pèrdua de valors entre els mascles. Les baralles violentes eren cada vegada més habituals. Les mancances higièniques van provocar que s’adoptessin espècies animals com les rates i els escarabats com a animals de companyia. El desordre i la deixadesa de les ciutats masculines va evidenciar-se amb una elevada pol·lució ambiental, accentuada encara més per la confabulació meteorològica de no deixar caure ni una sola gota de pluja en regions habitades per homes. Com a aspectes positius destacaven les animades vetllades en bars i tavernes, que indefugiblement desembocaven en uns matins d’impressionants ressaques. L’absentisme laboral va esdevenir un problema majúscul per a uns empresaris que van haver de tancar molts negocis per baixa productivitat.

Les malalties de transmissió ambiental van afectar ràpidament les comunitats masculines. Els hospitals no donaven a l’abast per encabir homes que hi ingressaven per salvar els òrgans respiratoris. El tifus i la pesta van estendre’s ràpidament fins a amenaçar seriosament la supervivència del gènere. Alguns exemplars sans van reunir-se en petites comunitats aïllades de la resta, si bé cap d’ells va rebre el permís per penetrar en sectors femenins que fins aleshores s’havien salvat de les plagues, i que van organitzar uns efectius sistemes de protecció per evitar de ser infectades. En pocs anys la demografia masculina s’havia reduït tan dràsticament que només quedaven uns centenars d’homes repartits per tot el planeta.

Un d’aquests personatges, un alcohòlic terminal amb el fetge erosionat per tots cantons, va salvar casualment la vigilància de les dones i va arribar fins a una ciutat femenina. Quan va trobar el primer bar obert va entrar-hi amb l’esperança que li servissin uns combinats de vodka. La cambrera va estranyar-se per la presència d’un home al seu local, però com que era de la broma, va encetar-hi una interessant conversa, aguditzada per la ingesta etílica del nouvingut. Finalment, va demanar-li que passes a la rebotiga del local, a fi que la seva presència no alertés la resta de dones de la comunitat, que en qualsevol moment, coincidint amb la sortida del migdia de les feines, omplirien el local.

L’afinitat entre tots dos va escalfar-se progressivament i, si bé no sentien cap mena d’atracció l’un per l’altre, van creure que seria una bona perversió entrar en un contacte físic que feia dècades que no experimentaven. I així ho van fer. Aquella mateixa nit, quan va haver tancat el local, va treure’s la bata enllefernada de taques de cafè i rodanxes de xocolata i oli, i va mostrar-li la ufanosa rodonesa dels seus pits, i la negror d’un pèl púbic perfectament retallat en un estilitzat triangle. L’home va mirar-la de dalt a baix. Incapaç d’experimentar cap erecció, va haver de pensar en el seu company habitual de llit per ereccionar el seu membre. Però el pes del licor sobre els vasos sanguinis va ser superior a la capacitat mental per excitar-se, i la cambrera va haver de succionar-li amb els llavis una ben proporcionada cigala. Al cap d’una estona va notar com es tensava i van follar alegrement sobre la taula de la cuina. Tots dos van arribar alhora a l’orgasme, feliços d’haver experimentat una plaent experiència, més excitant per prohibida que per satisfactòria. A altes hores de la matinada, l’home del fetge destrossat va sortir del Max Bar. No va ser fins al cap d’unes setmanes que la dona va adonar-se de l’embaràs, però va justificar l’augment de la panxa amb uns costums alimentaris massa relaxats. Ningú va estranyar-se del seu estat.

Mentrestant, va arribar la notícia que, finalment, la comunitat d’homes s’havia extingit definitivament, i que només en quedava un exemplar viu als antípodes, un ancià centenari que va ser confinat en un zoològic al costat de mandrils i orangutans. La supervivència de la raça humana estava sentenciada, si no fos per l’existència de bancs d’esperma. Una reunió mundial de dones va decidir d’agrupar totes les provetes amb semen humà per garantir-ne la seguretat. Es va signar un estricte protocol on se’n prohibia l’ús excepte en circumstàncies de tan difícil aplicació que només se’n permetria la utilització un cop cada decenni. Un enorme camió frigorífic va transportar totes les mostres recollides a un hospital del continent central. A cinc quilòmetres del seu destí, la conductora va donar un cop de volant poc eficient just quan enfilava una corba pronunciadíssima, més preocupada perquè la seva acompanyant no sentís el so de la ventositat que estava alliberant que de la carretera. El vehicle es va precipitar per un cingle de cinc-cents metres on encara ara reposen els últims reductes de llavor masculina. En el mateix punt on es va estavellar, van fer aixecar un monument d’un mal gust insultant, obra d’una escultora conceptual molt de moda en aquella època.

El dia que una catifa alcohòlica va trobar tancada la porta del Max Bar, ningú no sabia que en realitat el motiu de la baixa era que la cambrera anava de part. Al primer pis del local ella mateixa va posicionar-se sobre la taula del menjador coincidint amb les primeres contraccions, espaterrant-se tant com va poder, i va ajudar al nadó a sortir del seu cony, mentre intentava no cridar massa, no fos cas que des del carrer algú pogués atribuir el soroll a un part Quan va haver lligat el cordó umbilical, la cambrera va agafar el nadó entre les mans, va abraçar-lo amb força, i just abans de constatar que havia portat al món una nena lletgíssima, va escoltar per la finestra com l’emissora de ràdio d’un cotxe anunciava la definitiva mort a un zoològic llunyà, de l’últim home viu. Dins del seu test, un cactus llarguerut aplaudia rabiosament la notícia, imitant el comportament festiu de la resta de vegetals i fòssils del planeta.

[VERSOS] Seràs amor

 

Bet Arjant i Pia Verdaguer celebren el matrimoni. [Foto: XB.]
[Sonet de Xavier Borràs.]

A na Bet Arjant, amb motiu de la seva unió amb en Pia Verdaguer
[Parc de les Feixetes, Tona, 29 d’abril de 2023.]

Seràs amor quan sigui cert,
de cor a cor, que l’altre ets tu,
absent del jo –que mai no es perd—,
Alfa i Omega, fermall de l’U.

Seràs amor si en l’amalgama
admets el pler de l’altra pell
i en l’embat, a tall de trama,
hi trobes l’art d’allò tan bell.

Seràs amor si apar tristesa,
—i en el camí hauràs coratge—
sigui en el jou o en l’aliatge

del tu i del jo que n’és valor.
I així anirà aquest viatge:
eternament, seràs amor.

Les Olletes del Mallol, La Vall d’en Bas, 27-29 d’abril de 2023

[VERSOS] Pell d’ànima

[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]

Tinc el gat encuriosit per saber
què faig i què escric en aquest full.
Ni ho sé jo, i vol saber, i pregunta,
que no té resposta ni al pensament.
Què en sortirà? Ja es veurà quan acabi,
de moment sé que ho faig per tu, nooo…
per tu no, li dic al gat, és per ella,
la que viu a la vora del riu dels meus íntims
racons de l’ànima, allà on vibra
la pell, emocions i desassossecs.
Ara veig que amb el gat estirat, i
la llum de la tauleta de nit, i
sobre un llibre de l’Eliot, el poema
tindrà mots, sons, ulls i pell de paper.
Al cap i a la fi, petges de camí,
dies de pluja i calma serena.
De papers n’és ple als bassals de lluna.

La Cambre, 2023

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant VII

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Marin.]

Cant VII

Remolins que donen vertigen… És un moviment de dansa esbojarrada, sense ritme, sense so. Un moviment de batzegades sense preguntes ni respostes. ¿Qui m’atia? ¿Què m’impulsa? No, no ho sé, no puc saber-ho. És una força com quan et miren als ulls i tot giravolta.

[…]

«Gurri, ¿que has fet?» La veu de la mare ressonà a la Plana com un tro que retruny. «¿Tu… ets el meu fill?» En parar de ploure, el cel s’ha aclarit, i m’ha vist saltar per la seva falda, fugir Plana enllà. Faig tanta fressa que no em coneix. Però sap que sóc jo, que només puc ser jo que, malgrat els aires de riu important, sóc el seu petit Gurri… Això també ho sabia el Poeta de la Plana. El Poeta de Folgueroles que durant anys va passar per la meva vora i, un dia, veient la fúria de les meves aigües desbordades, va descobrir en aquella disbauxa la bellesa de la tragèdia. La imaginació del Poeta era tan viva que, al meu costat, començà a somniar el mar… El mar. No podia haver-hi rius petits, ni pàtries esquifides, quan canta un gran poeta, tot ha d’esser immens!… I, aleshores, ell mateix va convertir-se en un mar que colga illes, fins a arribar a un mar on fer desaparèixer la bella Atlàntida, enderrocant-la, xuclant-la.

¿Com podré donar mai les gràcies al Poeta que m’ha cantat? ¿Com podré oblidar mai que cada dia passava pel meu costat debanant somnis, que es deturava prop meu cercant la rima o cercant la pau? El poeta va marxar; un dia passà definitivament d’una riba a l’altra. I em mig vaig quedar sol!…¿Qui n’ha pres el relleu? ¿On és ara el Poeta capaç de venir i, en veure les aigües desbordades, poder copsar tota la tragèdia i el dolor? ¿ On és el poeta que ha sabut trobar l’accent, la paraula justa que mostri la tragèdia d’un Poble que s’enfonsa amb les seves glòries i els seus dolors? ¿On és el Poeta que canti el seu heroisme i mostri el seu desconhort?

Poetes veniu! Les aigües estan desbordades. La riuada s’ho està emportant tot. Mireu! Les aigües tèrboles són plenes de cadàvers sagnants; les ribes, atapeïdes d’uns vivents que són talment cadàvers… Una visió desoladora, cert. Al damunt, vola l’esparver. Mateu-lo! Cerqueu l’àguila dominadora i ataqueu-la, destruïu-la!… No cregueu pas que aquesta feina sigui feina de guerrers; pot fer-ho també un gran poeta.

[CÀMERA AL BOSC] Papallones

Aquest insecte lepidòpter, tan car i escàs de veure darrerament, per causa de la terrible pèrdua de biodiversitat que s’infringeix contra la natura, encara es deixa veure a muntanya.