Número 26. Març de 2019

Diem adéu al mes de la guerra, amb la batalla incansable del judici farsa als presos polítics que és la crònica d’un empresonament anunciat. Amb el Regne d’Espanya no hi ha res a fer —poseu-vos-ho al cap els qui encara creieu en pactes impossibles—, tret de trencar-hi i declarar-nos econòmicament insubmissos. És urgent bastir una banca pública que, a més, funcioni amb una criptomoneda pròpia —per a nodeixar traça per als famolencs funcionaris de la Hisenda castellana—; no menys peremptori és decidir com ens hem de defensar davant les agressions feixistes, vist que la policia «catalana» —que paguem de la nostra butxaca— es dedica a atonyinar els qui s’hi manifesten en contra; no menys necessari és actuar davant l’emergència climàtica…, i tantes i tantes urgències que ens han d’impel·lir a moure’ns i a prendre decisions abans no arribem tard arreu.

  • Potser per això, a les Notes esparses de la Vall d’en Bas, el nostre editor, Xavier Borràs, parla dels cretins que encara defensen fer un festival de masses a Escalarre, en contraposició a la jornada cimera anunciada el pròxim 6 d’abril a Barcelona, en què es posarà de manifest la inacció de les institucions davant el canvi climàtic que ja ens cau a sobre com una allau imparable.
  • Deu ser que a més de L’Instint de matar, de què ens parla el periodista Josep Maria Sebastian en la seva secció de «L’home i els seus límits» (acompanyat d’un mític fragment de 2001, una odissea de l’espai), l’ADN dels sapiens porta inscrit el de l’autodestrucció, com potser aclareixen les Notes sobre l’evolucionisme, escrites per la nostra jove col·laboradora Clàudia Masó.
  • Sapiens que Nan Orriols cerca per si n’hi ha de realment Moderats en el marasme de vòmit electoral i les portes giratòries a què se’ns sotmet, i que no afluixa en la seva secció estrella, El Serpent, com tampoc no ho fa Esther Pujadas a les seves Curiositats Lingüístiques, que ara vénen amb dedicatòria inclosa. D’ella, d’Orriols i de Borràs també cal recordar la presentació que van fer el passat 7 de març dels resistents Robots, tòtils i cacanòries, amb un interessant vídeoresum d’Albert Bagué.
  • Però, també, la memòria d’on venim ens pot ajudar a reconèixer-nos, com malda de fer el nostre Toni Coromina en la primera part del seu sucós Retrat de la contracultura vigatana dels anys setanta i vuitanta, imperdible per als qui ho van viure i imprescindible per als qui ara, semblantment, tracten de sobreviure més fora que no pas dins d’aquest sistema abassegador que ens toca de patir. Al capdavall tot fa cultura, ni que sigui amb base «negra i criminal», com escriu aquest març en els seus Miroorelats el literat Jordi Remolins.

Mentre continua la farsa, tracteu d’implorar la pluja amb cants a contrallum, abans no esdevinguem cecs del tot.

Número 25. Febrer de 2019

Aquest febrer que ara fuig —acalorat i eixut— ens ha deixat amb la poca esma de solament vint-i-vuit dies, alguns dels quals han estat segrestats pel judici del Tribunal Suprem espanyol contra esl presos polítics catalans. S’ha fet moltes anàlisis i s’ha practicat onanismes exasperants diversos sobre si els fiscals, els jutges, els testimonis o les pròpies declaracions dels polítics asseguts al banc dels acusats…, quan, de fet, la sentència ja és escrita i potser només variarà un any amunt o avall de presó segura a les Espanyes. I, mentrestant, el més calent és a l’aigüera quant a la nostra deriva com a poble sotmès a l’oprobi del macarró o la meuca de torn, que no poden ser assenyalats ni dits per por que ens acusin de malnats i poc ajustats a allò que en diuen «políticament correcte», que ha esdevingut, al capdavall, una forma de censura del pensament crític.

Des de La Resistència, que just ara ha fet ja dos anys de la seva primera edició, continuem apostant per l’autenticitat no metropolitana —que s’ofega en la seva pròpia excreció—, i aprofitem per celebrar, també, que encara hi hagi ramats a muntanya i que dones del món rural s’organitzin i reivindiquin un espai i un temps que és seu i de tots. En aquest número, a més a més, ens congratulem igualment per la incorporació d’un nou talent, la jove vigatana Clàudia Masó, estudiant del Grau d’Arquelogia que entra a l’equip de col·laboradors de La Resistència amb l’article Serrallonga, el bandoler, un seguit d’apunts de gran interès sobre la figura d’aquest llegendari home d’acció, Joan Sala, nascut el 1594 a Sant Martí de Viladrau (Osona).

Potser perquè ho considerem també ben autèntic, en aquest número 25 de la publicació volem destacar les bones notícies que ens conta Xavier Borràs a Noves a l’entorn de Maria Dolors Orriols, l’autora vigatana de, entre d’altres, la gran obra de postguerra El riu i els inconscients, tant o més excelsa que la Incerta Glòria de Joan Sales. El nostre editor també ens adverteix, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant l’emergència climàtica.

D’aquells temps de grisor i de por —que encara servem en l’ADN— Josep Maria Sebastian ens reporta la memòria, a la seva secció «L’home i els seus límits», dels bombardeigs a Campdevànol de l’hivern de 1939, que van causar estralls i mortaldat al Ripollès, comarca durament castigada ens els darrers dies d’aquella guerra d’agressió contra Catalunya.

Justament, Nan Orriols també enceta el seu article Ostatges de la violència amb un record viu del pas de cent mil ànimes pel coll d’Ares per fugir de l’odi i la venjança feixista ara fa vuitanta anys, el mateix esperit que mou suara els tribunals espanyols a condemnar-nos per pensar, dir i fer.

Carta d’invitació a la presentació.

Un pensar, dir i fer que Orriols sintetiza en El Serpent i que tindrem ocasió de sentir, junt amb Esther Pujadas —que ens continua alliçonant amorosament en les seves Curiositats lingüístiques— el pròxim dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona (Gran de Gràcia, 217, Barcelona), per a la possiblement darrera presentació del seu llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries (tothom hi és convidat, atenent al fet que els guanys de la venda del llibre Ona els farà arribar íntegrament a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliats).

També, l’il·lustre Toni Coromina, ens parla a Llençar la tovallola —a recer del judici farsa d’aquests dies i altres fets històrics—, de com tota una generació viu actualment en una mena de llimb, desencisada després d’anys de compromís i lluita, «esperant una boirosa independència i davant la por que les idees xenòfobes i reaccionàries inundin el mapa electoral, ens consolem, com sempre, amb els gols i els títols del Barça. O del Madrid».

El trocebraç als polítics catalans a Madrid també plana en l’article d’aquest mes de Jordi Sánchez, a Pressupostos i judici als 12 polítics catalans, en què defensa que «la independència va per llarg»,  i cal cercar «els camins segurs, per als d’avui i per a la propera generació».

Al remat, en Jordi Remolins insisteix en el tema del suïcidi en els seus microrelats de febrer, breus i concisos, però no menys esparverants i atuïdors.

Esperem que aquest març —que s’anuncia amb pluges fortes— netegi l’ambient, tant el de la contaminació atmosfèrica, cada cop més present vora muntanya, com el de la brutícia que ensutja les nostres ànimes, ara mateix perdudes en el marasme de múltiples conteses electorals que, cal dir-ho, no canviaran res.

Número 24. Gener de 2019

A la ratlla, ja, del segon aniversari de La Resistència —que celebrem el pròxim febrer— us proveïm amb la 24a edició de la publicació, corresponent al mes de gener d’aquest nou any tot just encetat. Escrivim aquestes ratlles hores abans de l’infame trasllat dels presos polítics catalans i a pocs dies vista de l’inici del no menys ignominiós judici de l’Estat neofranquista del Regne d’Espanya contra tots ells. Com que no tenim cap confiança que els tribunals de suprema vergonya deixin lliures els nostres polítics, sí que esperem que es puguin defensar i dir al món la veritat sobre els fets pel quals se’ls pretén jutjar.

En aquest número, hi trobareu, amb esperit sempre resistent, les novetats següents:

  • Un article, sense pèls a la llengua, del nostre biòleg, Gabriel Borràs, «Ora pro nobis…, o de com la indústria alimentària i els regants passen del canvi climàtic», on detalla sense pietat la immutable persistència d’un pensament obsolet per part d’aquests dos companys de viatge que fan com els ases, que quan els xiules no volen b[v]eure, perquè «la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de “la unidad de cuenca en el destino universal˝, [és] incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè».
  • El periodista Toni Coromina s’endinsa, a «La parròquia vigatana de L’Snack», en la vida més que cinquantenària d’aquest mític bar, que encara perdura sota els porxos de la plaça Major de la capital d’Osona i que ha vist passar-hi tot la fauna i flora possible, com cap altre local de la ciutat. Si voleu esbrinar per què un simple bar —on se serveixen «entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada»— ha fet tanta història popular.
  • Segurament, molt més nombrosa que la parròquia de L’Snack és l’allau de ciutadans d’arreu que visiten Barcelona. Jordi Sánchez ho conta a «Urbanisme: les densitats poblacionals i el turisme a Catalunya», en què aporta algunes propostes per a salvar la capital de Catalunya del «corrent d’opinió que diu que ja tenim massa turistes, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que la convivència es fa insuportable».
  • I, justament, el turisme de vols barats i astronòmica contaminació —per terra, mar i aire—, és un dels tants factors que contribueix al canvi climàtic que amenaça el planeta amb la sisena extinció, tal com adverteix la «Declaració de Barcelona» del moviment internacional XR Rebel·lió o Extinció. Ens en parla el nostre editor, Xavier Borràs, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, que també tracta d’escatir què és això que en diuen alimentació «natural» i ens presenta, per a recuperar l’alè, la imperdible exposició de l’escultor Jaume Plensa al MACBA.
  • Tanmateix, toca, com sempre, resistir, com ens alliçona Nan Orriols, en el seu article «Impossible resistir», on ens parla de la secta hindú dels aghoris, i continua, junt amb Esther Pujadas —tots dos sempre presents amb El Serpent i les Curiositats lingüístiques, respectivament—, fent les presentacions del seu llibre Robots, tòtils i cacanòries, algunes de les quals podeu veure en vídeo, tal com expliquem en aquest article.
  • Els microrelats de Jordi Remolins d’aquest gener emprenen la qüestió del suïcidi, en les quatre narracions breus habituals, amb el seu estil original i agosarat, que no us pot deixar indiferents.
  • La desesperació —un dels arguments dels suïcides— també plana en l’article del periodista Josep Maria Sebastian, «L’home i els seus límits. El curs del riu i la transició», en què compara la intervenció en les lleres fluvials —que provoca grans estropells quan hi ha aiguats— amb l’anomenada transició del postfranquisme, tot i invitant-nos a veure un documental sobre la famosa fuga de Segòvia, que va ser un esclat de color (tot i els morts, per part de la Guàrdia Civil, com el català Oriol Solé Sugranyes), en aquella època grisa i espessa de repressió.

Com si no haguessin passat més de 40 anys, la mateixa Guàrdia Civil i la mateixa repressió s’instal·len, novament i insistent, contra el poble català, sigui a cops de prora, amb presos polítics o el president i mig Govern a l’exili.

Haurem d’aguantar gaire més temps o rebel·lar-nos i desobeir d’una maleïda vegada?

Número 23. Desembre de 2018

Molt més tard del que voldríem –el grip ha fet estralls considerables a ca l’editor–, però fidels al nostre repte mensual, arriba en ple gener el número 23 de La Resistència, amb la vista posada en el quefer quotidià que comporta, encara, el sotmetiment de Catalunya al Regne d’Espanya.

  • Per fer boca, d’entrada, una història antiga que, segons com es miri, sembla de fa quatre dies. L’explica l’ínclit periodista Toni Coromina en el seu article Vic, capital de la Catalunya bilingüe, sense pèrdua.
  • Igualment sucoses les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, de l’editor Xavier Borràs, novament recuperat, en què ens parla de la utilitat o inutilitat de la natura i de la consideració de Catalunya des de les institucions com un parc temàtic gegantí.
  • Nan Orriols, per la seva banda, a més del seu habitual article, aquest cop Sense rellotge, sense temps, ens sorpèn amb una entrevista en vídeo amb el singular i autodidacte pintor i artista Àlex Voltà, a més dels seus imperdibles bitllets a El Serpent.
  • Jordi Remolins continua amb els seus crítpics, intrigants, microrelats, i el periodista de llarga trajectòria, Josep Maria Sebastian, ens parla de com hem passat dels «sants» de la nostra infància al nou «periodisme», en la seva secció de «L’home i els seus llímits».
  • I, finalment —last but not least—, n’Esther Pujadas ens alliçona sobre si afrontem o fem front, sobre si l’aigua és de boca o potable, o si per un all o una ceba el que fem és badar (mot d’una roquesa superba). Tot a les clàssiques Curiositats lingüístiques.

Preneu, nota, també, de les pròximes presentacions del llibre d’arrel resistencial  Robots, tòtils i cacanòries, d’Orriols i Pujadas:

—Dijous, 10 de gener a les 6 de la tarda al Bar Centre de Sant Joan de les Abadesses. La presentació serà a càrrec de Josep Santanach. Passeig del Comte Guifré, 6 / Sant Joan de les Abadesses.
— Divendres, 11 de gener a 2/4 de 7 de la tarda a la Biblioteca – Centre Cívic d’Olost de Lluçanès. La presentació serà a càrrec de Dolors Careta. Carrer Escoles, 2 / Olost de Lluçanès.
— Dijous, 17 de gener a les 8 del vespre a la Sala d’Entitats de l’Espai Cultural de Balenyà. La presentació serà a càrrec d’Albert Enguix. Plaça Josep Espona, s/n / Balenyà.

A les darreries de gener el Tribunal Suprem dels espanyols mana de portar els presos polítics catalans a Madrid, amb el tema de la xavalla pressupostària pel mig. No a tot, que quedi clar!