El febrer bixest (de 29 dies) d’aquest any 2024 de traspàs —de tractorades, amnisties inexistents i sequera persistent—, amb l’ombra de la corrupció que plana sobre el mediocre Salvador [sic!] Illa, La Resistència (que just fa set anys) us ofereix tot aquest patracol:
El març, que tant de bo sigui de pluges grosses i benignes, continuarà tot plegat cap avall que fa baixada —segons els mals auguris de Delfos—, perquè com diu la dita popular, «Any de traspàs, any de fracàs».
En aquest número de La Resistència, sense «amnistia» (de què ens hem de fer perdonar?) i sense aigua (un daltabaix assegurat!) hi podeu llegir:
Estigueu sans i bons per a entomar tota la maltempsada política i climàtica!
Fineix l’any 2023 amb moltes més ombres que no pas llums pel que fa al futur que ens espera com a catalans i, és clar, com a humans. Per a l’any que ara encetem, el bixest 2024, no ataüllem —des de les muntanyes seques i la ruralia greument contaminada per la pol·lució metropolitana— res de bo si els éssers vius pensants no fem l’esforç d’un canvi radical en el nostre quefer quotidià.
En tot cas, mentre encara durem i perdurem, La Resistència continua el camí, en aquest número i amb aquestes creacions:
Esperem que l’any 2024 que suara comença us sigui benèvol, però no tant que us adormiu a la palla!
El pacte d’investidura amb alguns dels enemics dels catalans ja és un fet, amb què s’ha aclarit el panorama —després de sis anys del Primer d’Octubre—, per bé que l’anomenada Llei d’amnistia penja del fil de l’Espanya neofranquista (judicatura, militars, forces policíaques, serveis secrets…). O fem net o el futur serà molt negre. Pinten bastos!
Mentrestant, en aquest setanta-setè número de La Resistència hi trobareu:
Plou! I no hi ha res més a dir, tret de visca!
Per bé que a l’octubre (finit) mor la mosca i el mosquit, sembla que ni la mosca espanyola ni el mosquit processista volen deixar de marejar-nos.
En aquest LXXVI lliurament de La Resistència hi trobareu tot això:
Pel que fa a l’actual guerra a Israel, cal dir que hi ha els Estats i hi ha els pobles, i entre els uns i els altres hi ha una contradicció, de manera que una cosa és l’Estat sionista, horrible, i una altra el poble jueu, magnífic; de la mateixa manera que una cosa és el poble palestí, admirable, i una altra cosa Hamàs, simple feixisme teocràtic. Cal una revolució que enruni els Estats i agermani els pobles. També, als països catalans.
En aquest número 75 de La Resistència:
Per bé que quan l’octubre serà finit, morirà la mosca i el mosquit, nosaltres tornarem, sempre amb l’esperit d’Urquinaona, irredemptistes que som de mena.
Passeu tan be com pugueu l’estiu, mentre es desintegra Catalunya. Ens tornarem a trobar, si tot va bé, a les darreries de setembre.
Ara que la sonsònia electoral amenaça juliol, ve molt a tomb de llegir i reflexionar sobre un breu text que la novel·lista Taylor Caldwell atribueix a Marc Tul·li Ciceró (106 aC-43 aC) a la novel·la A Pillar of Iron:
«Una nació pot sobreviure als seus bojos i, fins i tot, als ambiciosos. Però no pot sobreviure a la traïció interna. Un enemic a les portes és menys temible, perquè és conegut i porta la seva bandera al descobert. Però el traïdor es mou lliurement dins dels murs, propaga rumors pels carrers, escolta a les mateixes sales del govern. Perquè el traïdor no sembla un traïdor; parla de manera familiar a les seves víctimes i utilitza els seus rostres i els seus arguments, apel·lant a la baixesa enterrada en el cor dels homes. Podreix l’ànima d’una nació; treballa secretament i ocult durant la nit per a esfondrar els pilars de la ciutat; infecta el cos polític fins que no pot resistir més. Un assassí és menys de témer. El traïdor és la pesta».
En aquest número de La Resistència, mentrestant:
El mes vinent, al vint-i-tresè dia, se’ns reclama de votar a Espanya amb la pastanaga de la por, com ja han fet manta vegades i sempre amb el mateix resultat, siguin les «esquerres» o «les dretes» les que s’enduen les menjadores: l’anorreament de Catalunya. Per pensar-hi, doncs.,