[MÚSICA] Toni Casassas Concert emmarcat a l'(a)phònica, Festival de la Veu de Banyoles

[Redacció.]

Els cants d’arrel dels Països Catalans, Occitània i l’Alguer conformen la performance musical Entre cor i branca. Cants del pou, de l’artista multidisciplinari osonenc Toni Casassas, de què ja hem parlat en més d’una ocasió. Per primera vegada a les comarques gironines, actuarà aquest dissabte, 1r de juliol, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, en el marc del festival [a]phonica, a les vuit i a les deu del vespre. [Vegeu-ne la programació.]

En una proposta austera, la veu i el cant entronquen amb altres veus i cants d’arrel d’arreu, especialment associats amb els melismes arabescos i els harmònics sards o mongols.

En el recolliment de la capella de sant Martirià, A l’església del monestir de Sant Esteve, l’artista oferirà una proposta d’il·luminació subtil, però de gran intensitat sonora.

Situat en un precís clarobscur, Casassas desplegarà tota una xarxa sonora capaç de cobrir i atrapar els oients, tan sols amb la seva veu.

[Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o vegeu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors.]

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol 2. Camí de la Farigola

[Novel·la de Dídac Costa.]

Érem dos joves de vint-i-sis i trenta anys, arribats feia poc a la gran ciutat. Jo venia del Berguedà, comarca pirinenca eminentment rural, tret d’un grapat de colònies industrials i la capital, Berga. Allà la meva família era, justament, propietària des de feia tres generacions d’una colònia tèxtil, Can Vidal, una de les més grans i pròsperes de la comarca.

El meu pare, la tercera generació, dirigia amb mà de ferro la colònia, però alhora establint amb els treballadors una mena de paternalisme que, quan tot anava bé, semblava gairebé una gran família ben avinguda, on cadascú tenia molt clar el seu rol i l’acceptava. Tret d’alguns rebels, és clar. Un dels quals, en Jaume, era el pare del meu millor amic d’infància, en Llibert. De fet, una de les parts boniques de la colònia és que els fills dels treballadors, dels tècnics, dels directors i dels amos anàvem a la mateixa escoleta de la colònia. I com que de fills de l’amo només n’érem nosaltres, si volia jugar i fer amics no tenia gaires més opcions que fer-ho entre els fills dels treballadors, amb qui vàrem fer una bona colla.

Això no feia gaire gràcia als meus pares, més encara quan en Jaume era un anarquista convençut i d’aquells que aconseguien explicar-nos amb faules i metàfores fantàstiques les virtuts d’aquest bell pensament humanista. Però tenien clar que seria pitjor tancar-me a casa en una bombolla i obligar-me a jugar sola o amb els germans. No trigarien a penedir-se’n i a provar sense èxit de fer-se enrere quan van començar a veure que, ja de ben petita i, sobretot, a partir de l’adolescència, vaig començar a sentir més properes les idees anarquistes que ens explicava en Jaume que el que vindria a ser el meu interès de classe i el meu benestar personal i familiar.

Fins i tot, durant els últims anys de viure a la colònia, havent escoltat entusiasmada en Jaume parlar dels falansteris dels socialistes utòpics com Godin, Owen o Fourier, vaig atrevir-me a proposar, sense èxit, com caldria esperar, transformar la nostra colònia tèxtil, que de fet és en ella mateixa un model de feudalisme industrial, en tot el contrari: un falansteri cooperatiu, una colònia col·lectivitzada.

Davant la previsible negativa rotunda de tota la família envers idees tan avançades i trencadores, i després de dos anys de forts debats cada cop més agres amb pares i germans, abans que això ens portés a dir coses que no poguéssim fer enrere, vaig decidir trencar amb tot l’any 1930, quan jo en tenia 20, per anar a viure sola a Barcelona.

No volia heretar privilegis en els que ja no hi creia, que de fet serien parcials, perquè seria el meu germà gran, en Miquel, l’hereu, qui continuaria la nissaga industrial segons la tradició i el codi civil català. Potser sabent que no m’hi jugava gaire, perquè no era jo qui havia de responsabilitzar-me’n, potser per rebel·lia adolescent, pel que m’explicava en Jaume o per ser qui sóc, no sé, jo ja era crítica amb les maneres i la gestió de la colònia de la meva pròpia família des de ben jove.

Vaig decidir, així, traslladar-me a Barcelona a fer carrera com a educadora i per a conèixer de prop la llarga llista d’innovacions que estava produint la capital catalana en molts aspectes, i especialment dins de la cultura anarquista. Que, davant la inexistència d’un estat just i eficient, havia hagut de construir els seus propis sistemes de salut, d’accés al menjar, d’ajudes als lloguers o de solidaritat amb aturats, vaguistes, presos polítics o malalts.

I, en el meu camp, les seves pròpies escoles i ateneus. I fins i tot, models pedagògics complets per escapar del monopoli de dos mil anys de l’església sobre l’educació o més ben dit, la no educació dels nostres fills. Que ni tan sols aprenien les idees justes de Jesús, ben acostades a les dels anarquistes, sinó només obediència acrítica a l’autoritat i tot de collonades inútils.

Fins i tot Einstein va venir a visitar l’Escola del Mar a la platja de la Barceloneta, l’any 1923, admirat pel seu model pedagògic innovador i progressista. Va fer una conferència sobre el socialisme a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de la CNT, on els va dir que estava gratament sorprès de veure com a Catalunya, davant la crisi econòmica global, el proletariat optés majoritàriament pel socialisme llibertari enlloc de fer-ho, com a Alemanya, que se suposava era un referent de país modern, culte i civilitzat, per la brutalitat del feixisme. Que ell, que encara vivia a Alemanya, ja començava a patir en pròpia pell.

L’home més brillant del món feia així un reconeixement a quelcom que, certament calia ser intel·ligent per reconèixer i valorar des de l’estranger. Mentre que l’estat espanyol, ben al contrari, acabava d’afusellar un gran pedagog anarquista català, Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1909, malgrat un clam a tot Europa per salvar-lo, en el que probablement fos l’últim assassinat de la Inquisició espanyola. Perquè va ser l’església qui l’assenyalà per atrevir-se a fer pensar els nens i posar en perill el seu monopoli.

Tot i així, les seves escoles racionalistes ja sembraven el país, formant joves plens de vida, inquietuds, noblesa, responsabilitat i lucidesa. Molts dels quals serien els combatents més joves i decidits aquest dia, com en Llibert Sarrau o l’Abel Paz, que havien estudiat justament a l’escola La Farigola cap on ens dirigíem i on, també, vaig començar a treballar jo quan vaig arribar a Barcelona, de professora d’història i de català.

Un any després vaig conèixer en Martí, que provenia d’un origen més humil. Fill i nét de treballadors de la fusta de Ripoll, mantenia, ell sí, l’ofici familiar com a ebenista a Barcelona. Al taller del Poblenou, on treballava, va conèixer el Sindicat de la Fusta de la CNT, un dels més combatius i organitzats del país. I arrel d’això, tant ell com jo vam afiliar-nos a la CNT. Feia dos anys que ens plantejàvem crear una família, però encara no havíem trobat el moment. I les dates que vindrien ens ho posarien encara més difícil. Però no era moment de pensar en la meva família, ja arribaria l’hora.

Només posar els peus al carrer, vam sentir no gaire lluny del barri el retronar d’un canó, que ens deixà glaçats. Vaig parar de cop, fent el gest de frenar en Martí, que també s’aturà.

— Martí! Això és un canó… I només pot ser dels militars… Collons… —vaig dir sense dissimular la por—. Què podem fer nosaltres contra un canó si amb prou feines tenim quatre pistoles i algun fusell de caça? Ens escombraran…

— No et deixis espantar! Ells tenen els canons per fer-nos por, nosaltres les sirenes i una gran ciutat que es desperta per no deixar-se agafar per sorpresa. Anem a La Farigola, on ens diran com està la cosa i com podem ajudar!

Al carrer Rogent amb la carretera de Sant Andreu, a la plaça del Mercat, s’havia aixecat una gran barricada per a la qual havien usat totes les llambordes, també les de la via del tramvia, deixant els rails totalment al descobert.

En Benet Pasanau, un amic d’en Martí que treballava a la cerveseria Damm, on també havia treballat Durruti, conduïa un cotxe esportiu descapotable. En veure’ns ens va somriure, i sense deixar de conduir cridà:

— Què me’n dius, Martí, t’agrada el meu nou cotxe? Ja hem començat les confiscacions! Voleu que us porti a fer un tomb? —digué rient. Sense esperar resposta, tocà el clàxon i seguí el seu camí cap al centre. Els que l’acompanyaven reien mentre aixecaven els rifles Winchester.

Van aparèixer dos cotxes més en direcció contrària, també plens d’obrers drets i armats als laterals dels vehicles amb pistoles i fusells que aixecaven a l’aire victoriosament, cridant visques a la FAI i a la CNT. En veure que la barricada tallava el carrer, es van aturar. Un dels conductors feia sonar el clàxon amb insistent entusiasme, repetint hàbilment el popular eslògan de la revolta d’Astúries del 34, UHP, «Unión Hermanos Proletarios». Al segon vehicle un dels obrers seia al parafangs i també brandava un rifle Winchester mentre els altres aixecaven el puny tancat, cridant amb to solemne:

— Visca la CNT! Visca el comunisme llibertari! Visca la revolució social!

— Vaja —va dir en Martí amb un mig somriure—, sembla que els cotxes, que eren només per als rics, avui son només per als pobres!

Els botiguers observaven el que passava al carrer des de les portes de les seves tendes a mig obrir, desconcertats, indecisos i cautelosos, sense dissimular la seva estupefacció i el temor per la seguretat dels seus negocis. Quan els altres veïns aixecaven el puny, responien amb el mateix gest sense gaire convicció, més empesos pel temor que per la voluntat d’una revolució. No eren anarquistes, però encara menys feixistes. I si el poble s’enfrontava al feixisme, ells no podien deixar d’estar al seu costat. Una altra cosa seria l’endemà de la batalla si el poble guanyava. Però res no podria ser pitjor que la victòria del feixisme. Per a tot Espanya, però especialment per als catalans, fossin obrers, botiguers, camperols o petits empresaris; perquè el feixisme espanyol, a diferència dels altres feixismes europeus, després de la pèrdua de les últimes colònies espanyoles, tenia en l’anticatalanisme el seu eix vertebrador, l’únic potser, com si no tingués cap altre contingut propi i identitari més que el sotmetiment d’altres nacions. I el fervor religiós, que tampoc no es trobava al feixisme italià o alemany. Els botiguers veien, també, com, ja en aquelles hores, els obrers eren els que tenien la nova força al país, i calia ser prudent. Copiaven el gest del puny alçat, però amb evident manca de convicció i un cert recel, i quan els vehicles desapareixien cap al centre, molts tornaven a baixar els braços.

Les ganes de saber del cert tot el que estava passant a la ciutat eren irrefrenables. Vam accelerar el pas cap a l’Ateneu, passant pel costat de la Cooperativa Pau i Justícia, una de tantes cooperatives de consum, on nosaltres compràvem sovint ous i altres queviures. Tenia una gran sala que feia de bar i restaurant, on molts dels protagonistes d’avui havien compartit centenars de converses i activitats, però que a aquesta hora no era un punt de trobada per a l’organització del contraatac. Aquest no seria un dia de gaire pau, però potser si de justícia.

A un pis del davant hi vivia un veí que sabíem que era guàrdia d’assalt. Encara amb samarreta, es mirava des del balcó el que passava al carrer amb cara de preocupació.

— I de quin costat estarà el cos dels guàrdies d’assalt? —li preguntà des de dins la seva dona, també amoïnada.

— Quina pregunta, dona! Doncs de la República, és clar!

— Sí, ja, ja m’ho pensava… Però, també, al costat del poble en armes? Tot el cos? I si hi ha divisions com les que dius que hi ha? Què passarà? S’enfrontaran? I els altres, la Guàrdia Civil, què farà? Ai, Déu meu! —exclamà.

— Calma… Suposo que els guàrdies d’assalt estarem tots per la República… I sí, si convé, lluitant amb els obrers. Ens separa la revolució social que ells volen, però ens uneix la lluita contra el feixisme. Un cop vençut, ja en parlarem… El que ens preocupa a tots ara és què farà la Guàrdia Civil… Ells poden decantar la balança… Si se sumen a l’exèrcit contra nosaltres…, estem fotuts… I a ells sí que em costa més imaginar-me’ls lluitant colze a colze amb els anarquistes, als que porten matant i empresonant des del primer dia que van aparèixer, només han servit per a això…

— I què hem de fer Ramon? Què en saps tu dels colpistes?

— Se’n sap ben poc, per ara… Sabem que les forces de l’exèrcit a totes les capitals de la península i del Marroc s’han revoltat… Però no sabem encara en quins punts d’Espanya està triomfant i en quins no…

— Mare meva… I tu has d’anar a treballar avui? És diumenge i no tens torn… —digué, sabent que el dia deixaria enrere molts morts i ferits.

— És clar, dona! Què vols, que em quedi mirant-m’ho des del balcó? Tots hem d’anar a defensar el país del feixisme, tu també, a la teva manera. I esperar ordres del president. Si el poble desarmat i sense saber manejar una arma ja està anant a combatre’l, com vols que no hi vagi jo, que sí que tinc armes i les sé fer servir? Prepara’m algo de menjar, que surto en cinc minuts!

Mentre es posava l’uniforme, sonà el telèfon. L’agafà.

— Sí digueu? Entesos, allà estaré, capità! —penjà, i mirant la dona digué—: Em demanen a la comissaria de Via Laietana. Marxo!

Nosaltres seguíem caminant a pas ràpid cap a l’Ateneu. El carrer parlava sense parar, en grups o amb individus sols cridant o discutint a viva veu. Els altaveus donaven notícies de la situació, competint amb el so eixordador de les sirenes, que encara sonaven com un gran despertador per a tota la ciutat.

— Mira, ja hi ha gent.

— Sí, és que fem tard, ja és un quart de sis.

— Som-hi!

— Un petó pel que pugui passar!

Ens vam fer un petó ràpid i sentit, i vam córrer els dos últims carrers que ens separaven de l’Ateneu.

[CINQUANTA HORES] Rata

[Foto: FreeImages.com.]
[Un article de Nan Orriols.]

De nit, vestit de rata, camino amagat per veure els canvis prodigiosos que anuncien les televisions d’arreu del país. Escolto la gent com parla i miro per les finestres. Ho sé tot. Diuen que estem a les portes de perills terribles i que és important saber identificar els enemics. Qui són?

Tothom hauria de saber que les rates ho sabem tot, però jo no soc una rata, només vaig vestit de rata. Les rates verdaderes m’han fet confiança i m’han assegurat que els veritables perills els tenim a la plaça del monestir de Ripoll i en les lluites caïnites per, en nom del bé comú, ocupar cadires i poltrones.

Una rata molt guapa amiga meva m’ha assegurat que el perill real, el més terrible, és la invasió de persones maleducades que pugen els caps de setmana i dies festius a ocupar el territori; no saluden i tracten els indígenes, que som nosaltres, com a éssers inferiors, rurals i incompetents.

M’ha dit la rata molt íntima meva que segurament tenen raó, perquè, si no fos així, els faríem saber que no els volem ni necessitem; que aquí parlem en català i qualsevol dialecte metropolità no ens interessa. Sí, el problema de la invasió i destrucció és metropolità. Té raó. Avui parlaré amb ella i li confessaré que la mona Xita no va existir mai; que, de fet, era un mascle ben dotat. Però en Tarzan es va fer l’orni i va callar.

[Aquest article ha estat publicat a El9Nou, a la secció «Cinquanta hores», el 25 de juny de 2023.]

Sobre la superioritat manifesta dels mecanismes estètics del feixisme

En una platja prop del castell de San Felipe, al Puerto de la Cruz (Tenerife), la gent ociosa tendeix a «endreçar» la natura per a posar-la «firmes!».

[Text i fotografia de Josep Nogué.]

Deia en Josep Maria Espinàs que si hi hagués un uniforme de lector la gent llegiria més.

Entenc per «superioritat manifesta» l’atractiu que té per a moltes persones la regularitat uniformitzadora, l’estètica ordenancista que caracteritza les manifestacions públiques de les agrupacions i partits d’extrema dreta.

La paradoxa és que, mentre les esquerres (si és que encara té algun sentit aquesta distinció) promouen la igualtat de drets i deures entre les persones, en canvi siguin les dretes (sobretot les extremes), defensores de les jerarquies, qui tendeixin a uniformitzar tots els aspectes vitals.

Podríem dir que una de les il·lusions que caracteritza l’ordre  «és poder trobar les coses on les has deixades», per això immobilisme i conservadorisme són trets que defineixen les dretes ja que als poderosos ja els va bé que les coses continuïn com estan.

Però a l’univers tot és dinàmic i canviant, així que davant la impossibilitat de mantenir les formes que a uns el beneficien, aquells que tenen el poder per decidir procuren imposar mecanismes i estructures previsibles que puguin controlar. Així és com la llibertat individual es veu supeditada a l’ordre preestablert: a la massa.

En conseqüència, com a pretesos defensores de l’ordre, solen ser les organitzacions feixistes les que més atracció tenen per les (in)vestidures com a forma de fer visible la cohesió de grup així com l’ordenació jeràrquica. La més evident és la uniformitat militar, però que igualment pretenen fer extensible a la resta de la població, començant pels uniformes escolars, de treball, l’esport, les togues judicials o els hàbits eclesiàstics. L’obsessió per l’ordre fa que es vulgui embolcallar tothom, de forma ben visible, segons la categoria assignada, talment com si es tractés de productes industrials.

Quan veiem fotos d’abans de la guerra, en tenim prou si observem els cobertors cranials per a diferenciar clarament les classes socials: les classes populars amb gorra o boina i els rics amb barret.

Aquesta cosificació de les persones, que en principi hauria de ser rebutjada per les organitzacions d’esquerra, no sembla tinguda massa en compte a l’hora de manifestar-se, ja que també procuren vestir-se amb elements distintius que exaltin i evidenciïn la unitat de grup. Si no passen de posar-se samarretes de colors, en lloc de comprar-se uniformes de disseny, es deu més a la falta de recursos que no pas a una voluntat alliberadora.

De fet, tant dretes com esquerres, en les seves manifestacions més exaltades, tendeixen igualment a combatre la dissidència, ja sia en el vestir com en les ideologies: «Aquell que és diferent, per la raó que sigui, ha de ser menystingut i eliminat». Si el feixisme té un eslògan que el defineix (ja sia de dretes o d’esquerres), sens dubte seria aquest. Podríem citar l’Alemanya nazi com a exemple d’uniformitat de dretes, però només cal veure l’atracció per la uniformitat a Corea del Nord, la Xina o la Rússia actual, totes d’arrel esquerrana.

En la mesura que un sigui autosuficient —fa el que vol— no li cal (uni)formar part de cap organització que defensi uns interessos comuns. Però, quan per falta de recursos això no es dona, la gent busca associar-se per fer, entre tots, allò que sol no aconsegueix. És evident que la gent de dretes (conservadors) tenen més recursos que les d’esquerres, també, per a vestir-se de manera més atractiva que aquells que no els tenen.

El pluralisme i la igualtat social, promoguda (portada a l’extrem) per l’esquerra hauria de donar com a resultat una monotonia també estètica, on destacar estaria mal vist (ja sabem que la barreja de colors sempre tendeix al gris), cosa que esdevé poc atractiva per als seus votants, gens satisfets de formar part de la grisor i l’anonimat. De fet formar part d’una organització (ja sia de dretes o d’esquerres) no deixa de ser un intent per a defugir un destí irrellevant com a individu, per passar a formar part d’una força col·lectiva més poderosa. Això explicaria perquè tanta gent humil i desheretada queda enlluernada per la parafernàlia estètica del feixisme…, i pels colors dels equips de futbol.

Quants joves temptats per la doctrina i eslògans feixistes no ho són realment per l’estètica dels uniformes i pendons de l’Alemanya nacional-socialista? Tindria el mateix predicament si només haguessin vist els camises blaves de la Falange?

Trobo discutible que tan aquestes camises (no oblidem que eren les camises de treball dels obrers), com les granotes dels anarquistes tinguessin el mateix ressò entre aquests joves seduïts per l’autoritarisme. El que volen és equiparar-se amb els oficials de les SS, no pas amb uns obrers esparracats, ja siguin de dretes o esquerres.

Aquells que hem fet el servei militar recordem perfectament, aquell moment d’impàs metamòrfic —no mancat d’emoció— que va representar passar de ser civil a vestir l’uniforme corresponent. Quan aquella massa dispersa, anònima, de criatures atemorides, va passar a convertint-se en una unitat uniformada i ordenada, pel sol fet d’embolcallar-se una vestimenta que a tots ens igualava. On la força de tots era també la de cada un.

De fet, això explicaria perquè molts d’aquells veterans, encara anys després, frisen per vestir de nou aquell uniforme a la més mínima ocasió, si bé, com que no és permès de posar-se’l quan un ja no forma part de l’exèrcit, es procuren uniformes alternatius que els identifiquin com a antics components de la unitat, per ser lluïts en trobades i celebracions.

Pel que fa a les vocacions religioses, que ara estan en franca decadència, no hi tindrà quelcom a veure també la discreció de la vestimenta seglar que els fa passar inadvertits?

Quants joves de tribus urbanes s’agrupen ara sota una estètica determinada que els identifica entre si, gastant-se dinerals en els elements que els distingeixen d’altres grups?

O les agrupacions esportives, convertides ara en veritables tropes substitutes dels exercits nacionals.

L’anonimat no agrada i, vanitosos com som, quan un no pot destacar per si sol, s’embolcalla del que calgui, ideologies, banderes i uniformes, per fer-se visible i ser reconegut. Talment com ho faria qualsevol «pàharu» de la naturalesa, als humans ens agrada emplomallar-nos a la més mínima ocasió, especialment en moments d’exaltació. L’esperit gregari es dispara en la mesura que un se sent acomplexat i impotent davant els reptes de la vida. La brutalitat de les «manades» que tant ens intranquil·litzen, no son altra cosa que la resposta que dona el grup a les incapacitats de cada individu que s’hi vincula.

Catalunya ha destacat sempre per tenir grans singularitats en mols dels camps professionals i, també, en el del disseny, però no sembla que aquest recurs no hagi mai estat gaire valorat pels seus polítics. En lloc de potenciar la inventiva, la creació i les capacitats personals, sembla que tota l’estructura administrativa estigui encaminada a imposar la mediocritat ja des de la infància. Cosa que només contribueix a proporcionar carn de canó a les files feixistes.

Fa anys, el senyor Carles Muñoz Espinalt intentava vincular el catalanisme a la disciplina de la psicoestètica, inventada per ell, com a manera de fer visible el caràcter de l’independentisme, però la cosa no va tenir el ressò que esperava i els resultats —tot i que té els seus seguidors— destaquen per la seva absència.

Les singularitats sempre han espantat els dirigents, ja siguin de dretes o d’esquerres, que prefereixen governar masses atemorides i uniformades.

Tradicionalment, aquest esperit gregari i de creació, ha pogut trobar satisfacció en expressions artístiques com poden ser les bandes musicals, les corals populars, les representacions teatrals, de dansa, els centres excursionistes o, més recentment, artistes grafiters, grups rapers o de reggaeton… Exemples tots ells del desig de pertinença.

Antigament eren els gremis que complien aquesta funció socio-creativa, els quals, significativament, van tenir la seva darrera expressió constituint-se en unitats de la Coronela que van defensar Barcelona el 1714.

Totes aquestes pràctiques, en general, no solen ser gaire recolzades per part de les institucions polítiques, els membres de les quals estan més preocupats per garantir-se la poltrona (en aquest afer, sí que saben comportar-se de manera gregària), més que no pas a afavorir la cohesió social.  Tot i que, també en això de preservar els seus privilegis, solen mostrar-se més eficaços els partits de dretes (tan amants ells de la disciplina) que els d’esquerres, sempre discordants entre si.

El cas és que no sembla que el nivell estètic-creatiu entre les classes dirigents espanyoles hagi millorat tampoc gaire des que es va construir el Valle de los Caídos, però potser caldria estar a l’aguait, també, en aquests aspectes. No fos cas que qualsevol dia —a falta d’altra cosa— pendons, àguiles i esvàstiques omplin els carrers…, i els desheretats les victoregin.

Les dones haenyeo

Les haenyeo, dones de mar. [Foto: Wikimedia Commons.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Solc ser una lectora activa de la biblioteca i remenant em vaig trobar amb un llibre que el títol em va cridar l’atenció: L’illa de les dones de mar, de Lisa See, i mentre me’l llegia em fascinava la vida d’aquestes dones de mar, les anomenades dones haenyeo. Tant em va colpir la fortalesa d’aquestes dones, que vaig voler trobar més informació sobre aquesta illa i, sobretot, aquestes dones valentes i independents.

Les haenyeo són una comunitat de dones bussejadores que s’han convertit en el símbol cultural de l’illa de Jeju a Corea del Sud. Dones independents amb una fèrria voluntat.

Són dones que pesquen i recullen marisc al mar seguint una tradició mil·lenària: s’hi submergeixen sense oxigen, aguanten la respiració fent servir una tècnica de busseig coneguda com a mulji; i només pesquen el que necessiten per a subsistir i mantenir la comunitat. Capturen orelles de mar, petxines, pops, eriçons de mar, ascidis o algues brunes, sargassum, ostres, etc.

Cal retrocedir a l’any 434 quan es comença a conèixer l’existència d’aquest busseig, que era una professió dels homes i que algunes dones que treballaven al costat dels seus marits també exercien. El primer escrit on surten anomenades data del segle XVII. Un document del segle XVIII parla d’un impost de pagament en espècie d’orelles de mar seques que va obligar moltes dones a capbussar-se en aigües fredes per cercar aquest tipus de mol·lusc, tot superant en nombre als homes bussejadors.

Abans que Corea esdevingués colònia japonesa, les captures que feien aquestes dones bussejadores eren lliurades a les autoritats com a tribut. Quan els japonesos es van instal·lar a Corea van abolir aquesta tradició, van permetre a les haenyeo vendre les captures al mercat lliure i treure’n benefici per a la família.

Els comerciants japonesos i coreans, pels volts de 1903, les contractaven com a treballadores assalariades i d’aquesta manera augmentaven els seus ingressos familiars. L’any 1936, el nombre de dones capbussadores era de 1.901. A la dècada de 1960 les recol·leccions de les haenyeo eren d’un 60% dels ingressos pesquers de l’illa, tot el contrari dels seus marits, que tenien una taxa important de desocupació. Hi ha dades que demostren que han contribuït a millorar la condició de la dona en la societat coreana, ja que van ser les primeres dones amb una feina reconeguda al país i es van convertir en el motor econòmic de l’illa de Jeju.

A partir d’aquest període la indústria de les haenyeo va disminuir i el 1978 el turisme va començar a imposar-se a l’economia tradicional, com per exemple l’agricultura. Moltes dones van abandonar aquesta indústria de la pesca. Entre 1965 i 1970 el nombre de bussejadores, que era de 23.081, va passar a 14.143. Les noves generacions van començar a deixar el busseig i el 1970 el 31% de les bussejadores tenia 30 anys o més, el 55% tenien entre 30 i 49 anys, i el 14% tenia més de 50 anys. Cal tenir en compte que el 2014 el 98% de les bussejadores tenien una edat mitjana de 50 anys. Ara mateix només en queden unes quatre mil i algunes són octogenàries.

Les noies començaven l’entrenament als 11 anys en aigües poc profundes, fins que anaven agafant confiança i aconseguien majors profunditats. Es necessitaven uns set anys per a considerar-se una haenyeo.

La roba amb la qual bussejaven era de cotó fins a la dècada de 1970, que es va començar a utilitzar vestits aquàtics. El 1900 feien servir les ulleres de busseig. Amb els vestits de neoprè les bussejadores podien romandre dins l’aigua entre cinc i sis hores en una sola immersió, inclús a l’hivern.

Hi ha establertes tres categories d’haenyeu, en funció del seu grau d’experiència: les hagun, les junggun i les sanggun. Aquestes últimes són les més experimentades i aconsellen les altres. Les pràctiques i coneixements sobre aquesta pesca submarina tradicional es transmeten per mitjà de les famílies, l’escola, les cooperatives pesqueres locals que tenen drets de pesca, les associacions de bussejadores i la seva escola de formació, a més del Museu de les Haenyeo.

Són unes excel·lents coneixedores del mar i de la vida marina, pesquen uns tres mesos a l’any durant set hores diàries. Poden arribar a 30 metres de profunditat i pesquen a pulmó, algunes d’elles aguanten la respiració fins a tres minuts i van deixant anar l’aire quan arriben a la superfície amb un so anomenat sumbisori o xiulet del vent.

Les haenyeo han aprés a escoltar la deessa del mar. Per això abans d’entrar a l’aigua, dediquen una pregària a Jamsugut perquè les ajudi i les protegeixi dels perills del mar.

Demostren un respecte absolut al mar amb un estil de vida molt senzill perquè «el mar no perdona la cobdícia humana i si et tornes cobdiciosa sota l’aigua pots morir». Les haenyeo fan una bonica promesa al mar i només recullen el que l’oceà els ofereix, no s’emporten mai les petxines ni les orelles de mar petites.

El govern sud-coreà ha proclamat que la pràctica cultural de les haenyeo constitueix un dels símbols de la idiosincràsia i l’esperit de la població de l’illa de Jeju i contribueix a millorar la condició de la dona a la comunitat, la participació de les comunitats en la gestió de les activitats pesqueres i la conservació del medi ambient gràcies als mètodes ecològics.

L’any 2016 aquesta tradició mil·lenària va ser declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.