[CINQUANTA HORES] Rata

[Foto: FreeImages.com.]
[Un article de Nan Orriols.]

De nit, vestit de rata, camino amagat per veure els canvis prodigiosos que anuncien les televisions d’arreu del país. Escolto la gent com parla i miro per les finestres. Ho sé tot. Diuen que estem a les portes de perills terribles i que és important saber identificar els enemics. Qui són?

Tothom hauria de saber que les rates ho sabem tot, però jo no soc una rata, només vaig vestit de rata. Les rates verdaderes m’han fet confiança i m’han assegurat que els veritables perills els tenim a la plaça del monestir de Ripoll i en les lluites caïnites per, en nom del bé comú, ocupar cadires i poltrones.

Una rata molt guapa amiga meva m’ha assegurat que el perill real, el més terrible, és la invasió de persones maleducades que pugen els caps de setmana i dies festius a ocupar el territori; no saluden i tracten els indígenes, que som nosaltres, com a éssers inferiors, rurals i incompetents.

M’ha dit la rata molt íntima meva que segurament tenen raó, perquè, si no fos així, els faríem saber que no els volem ni necessitem; que aquí parlem en català i qualsevol dialecte metropolità no ens interessa. Sí, el problema de la invasió i destrucció és metropolità. Té raó. Avui parlaré amb ella i li confessaré que la mona Xita no va existir mai; que, de fet, era un mascle ben dotat. Però en Tarzan es va fer l’orni i va callar.

[Aquest article ha estat publicat a El9Nou, a la secció «Cinquanta hores», el 25 de juny de 2023.]

Sobre la superioritat manifesta dels mecanismes estètics del feixisme

En una platja prop del castell de San Felipe, al Puerto de la Cruz (Tenerife), la gent ociosa tendeix a «endreçar» la natura per a posar-la «firmes!».

[Text i fotografia de Josep Nogué.]

Deia en Josep Maria Espinàs que si hi hagués un uniforme de lector la gent llegiria més.

Entenc per «superioritat manifesta» l’atractiu que té per a moltes persones la regularitat uniformitzadora, l’estètica ordenancista que caracteritza les manifestacions públiques de les agrupacions i partits d’extrema dreta.

La paradoxa és que, mentre les esquerres (si és que encara té algun sentit aquesta distinció) promouen la igualtat de drets i deures entre les persones, en canvi siguin les dretes (sobretot les extremes), defensores de les jerarquies, qui tendeixin a uniformitzar tots els aspectes vitals.

Podríem dir que una de les il·lusions que caracteritza l’ordre  «és poder trobar les coses on les has deixades», per això immobilisme i conservadorisme són trets que defineixen les dretes ja que als poderosos ja els va bé que les coses continuïn com estan.

Però a l’univers tot és dinàmic i canviant, així que davant la impossibilitat de mantenir les formes que a uns el beneficien, aquells que tenen el poder per decidir procuren imposar mecanismes i estructures previsibles que puguin controlar. Així és com la llibertat individual es veu supeditada a l’ordre preestablert: a la massa.

En conseqüència, com a pretesos defensores de l’ordre, solen ser les organitzacions feixistes les que més atracció tenen per les (in)vestidures com a forma de fer visible la cohesió de grup així com l’ordenació jeràrquica. La més evident és la uniformitat militar, però que igualment pretenen fer extensible a la resta de la població, començant pels uniformes escolars, de treball, l’esport, les togues judicials o els hàbits eclesiàstics. L’obsessió per l’ordre fa que es vulgui embolcallar tothom, de forma ben visible, segons la categoria assignada, talment com si es tractés de productes industrials.

Quan veiem fotos d’abans de la guerra, en tenim prou si observem els cobertors cranials per a diferenciar clarament les classes socials: les classes populars amb gorra o boina i els rics amb barret.

Aquesta cosificació de les persones, que en principi hauria de ser rebutjada per les organitzacions d’esquerra, no sembla tinguda massa en compte a l’hora de manifestar-se, ja que també procuren vestir-se amb elements distintius que exaltin i evidenciïn la unitat de grup. Si no passen de posar-se samarretes de colors, en lloc de comprar-se uniformes de disseny, es deu més a la falta de recursos que no pas a una voluntat alliberadora.

De fet, tant dretes com esquerres, en les seves manifestacions més exaltades, tendeixen igualment a combatre la dissidència, ja sia en el vestir com en les ideologies: «Aquell que és diferent, per la raó que sigui, ha de ser menystingut i eliminat». Si el feixisme té un eslògan que el defineix (ja sia de dretes o d’esquerres), sens dubte seria aquest. Podríem citar l’Alemanya nazi com a exemple d’uniformitat de dretes, però només cal veure l’atracció per la uniformitat a Corea del Nord, la Xina o la Rússia actual, totes d’arrel esquerrana.

En la mesura que un sigui autosuficient —fa el que vol— no li cal (uni)formar part de cap organització que defensi uns interessos comuns. Però, quan per falta de recursos això no es dona, la gent busca associar-se per fer, entre tots, allò que sol no aconsegueix. És evident que la gent de dretes (conservadors) tenen més recursos que les d’esquerres, també, per a vestir-se de manera més atractiva que aquells que no els tenen.

El pluralisme i la igualtat social, promoguda (portada a l’extrem) per l’esquerra hauria de donar com a resultat una monotonia també estètica, on destacar estaria mal vist (ja sabem que la barreja de colors sempre tendeix al gris), cosa que esdevé poc atractiva per als seus votants, gens satisfets de formar part de la grisor i l’anonimat. De fet formar part d’una organització (ja sia de dretes o d’esquerres) no deixa de ser un intent per a defugir un destí irrellevant com a individu, per passar a formar part d’una força col·lectiva més poderosa. Això explicaria perquè tanta gent humil i desheretada queda enlluernada per la parafernàlia estètica del feixisme…, i pels colors dels equips de futbol.

Quants joves temptats per la doctrina i eslògans feixistes no ho són realment per l’estètica dels uniformes i pendons de l’Alemanya nacional-socialista? Tindria el mateix predicament si només haguessin vist els camises blaves de la Falange?

Trobo discutible que tan aquestes camises (no oblidem que eren les camises de treball dels obrers), com les granotes dels anarquistes tinguessin el mateix ressò entre aquests joves seduïts per l’autoritarisme. El que volen és equiparar-se amb els oficials de les SS, no pas amb uns obrers esparracats, ja siguin de dretes o esquerres.

Aquells que hem fet el servei militar recordem perfectament, aquell moment d’impàs metamòrfic —no mancat d’emoció— que va representar passar de ser civil a vestir l’uniforme corresponent. Quan aquella massa dispersa, anònima, de criatures atemorides, va passar a convertint-se en una unitat uniformada i ordenada, pel sol fet d’embolcallar-se una vestimenta que a tots ens igualava. On la força de tots era també la de cada un.

De fet, això explicaria perquè molts d’aquells veterans, encara anys després, frisen per vestir de nou aquell uniforme a la més mínima ocasió, si bé, com que no és permès de posar-se’l quan un ja no forma part de l’exèrcit, es procuren uniformes alternatius que els identifiquin com a antics components de la unitat, per ser lluïts en trobades i celebracions.

Pel que fa a les vocacions religioses, que ara estan en franca decadència, no hi tindrà quelcom a veure també la discreció de la vestimenta seglar que els fa passar inadvertits?

Quants joves de tribus urbanes s’agrupen ara sota una estètica determinada que els identifica entre si, gastant-se dinerals en els elements que els distingeixen d’altres grups?

O les agrupacions esportives, convertides ara en veritables tropes substitutes dels exercits nacionals.

L’anonimat no agrada i, vanitosos com som, quan un no pot destacar per si sol, s’embolcalla del que calgui, ideologies, banderes i uniformes, per fer-se visible i ser reconegut. Talment com ho faria qualsevol «pàharu» de la naturalesa, als humans ens agrada emplomallar-nos a la més mínima ocasió, especialment en moments d’exaltació. L’esperit gregari es dispara en la mesura que un se sent acomplexat i impotent davant els reptes de la vida. La brutalitat de les «manades» que tant ens intranquil·litzen, no son altra cosa que la resposta que dona el grup a les incapacitats de cada individu que s’hi vincula.

Catalunya ha destacat sempre per tenir grans singularitats en mols dels camps professionals i, també, en el del disseny, però no sembla que aquest recurs no hagi mai estat gaire valorat pels seus polítics. En lloc de potenciar la inventiva, la creació i les capacitats personals, sembla que tota l’estructura administrativa estigui encaminada a imposar la mediocritat ja des de la infància. Cosa que només contribueix a proporcionar carn de canó a les files feixistes.

Fa anys, el senyor Carles Muñoz Espinalt intentava vincular el catalanisme a la disciplina de la psicoestètica, inventada per ell, com a manera de fer visible el caràcter de l’independentisme, però la cosa no va tenir el ressò que esperava i els resultats —tot i que té els seus seguidors— destaquen per la seva absència.

Les singularitats sempre han espantat els dirigents, ja siguin de dretes o d’esquerres, que prefereixen governar masses atemorides i uniformades.

Tradicionalment, aquest esperit gregari i de creació, ha pogut trobar satisfacció en expressions artístiques com poden ser les bandes musicals, les corals populars, les representacions teatrals, de dansa, els centres excursionistes o, més recentment, artistes grafiters, grups rapers o de reggaeton… Exemples tots ells del desig de pertinença.

Antigament eren els gremis que complien aquesta funció socio-creativa, els quals, significativament, van tenir la seva darrera expressió constituint-se en unitats de la Coronela que van defensar Barcelona el 1714.

Totes aquestes pràctiques, en general, no solen ser gaire recolzades per part de les institucions polítiques, els membres de les quals estan més preocupats per garantir-se la poltrona (en aquest afer, sí que saben comportar-se de manera gregària), més que no pas a afavorir la cohesió social.  Tot i que, també en això de preservar els seus privilegis, solen mostrar-se més eficaços els partits de dretes (tan amants ells de la disciplina) que els d’esquerres, sempre discordants entre si.

El cas és que no sembla que el nivell estètic-creatiu entre les classes dirigents espanyoles hagi millorat tampoc gaire des que es va construir el Valle de los Caídos, però potser caldria estar a l’aguait, també, en aquests aspectes. No fos cas que qualsevol dia —a falta d’altra cosa— pendons, àguiles i esvàstiques omplin els carrers…, i els desheretats les victoregin.

Les dones haenyeo

Les haenyeo, dones de mar. [Foto: Wikimedia Commons.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Solc ser una lectora activa de la biblioteca i remenant em vaig trobar amb un llibre que el títol em va cridar l’atenció: L’illa de les dones de mar, de Lisa See, i mentre me’l llegia em fascinava la vida d’aquestes dones de mar, les anomenades dones haenyeo. Tant em va colpir la fortalesa d’aquestes dones, que vaig voler trobar més informació sobre aquesta illa i, sobretot, aquestes dones valentes i independents.

Les haenyeo són una comunitat de dones bussejadores que s’han convertit en el símbol cultural de l’illa de Jeju a Corea del Sud. Dones independents amb una fèrria voluntat.

Són dones que pesquen i recullen marisc al mar seguint una tradició mil·lenària: s’hi submergeixen sense oxigen, aguanten la respiració fent servir una tècnica de busseig coneguda com a mulji; i només pesquen el que necessiten per a subsistir i mantenir la comunitat. Capturen orelles de mar, petxines, pops, eriçons de mar, ascidis o algues brunes, sargassum, ostres, etc.

Cal retrocedir a l’any 434 quan es comença a conèixer l’existència d’aquest busseig, que era una professió dels homes i que algunes dones que treballaven al costat dels seus marits també exercien. El primer escrit on surten anomenades data del segle XVII. Un document del segle XVIII parla d’un impost de pagament en espècie d’orelles de mar seques que va obligar moltes dones a capbussar-se en aigües fredes per cercar aquest tipus de mol·lusc, tot superant en nombre als homes bussejadors.

Abans que Corea esdevingués colònia japonesa, les captures que feien aquestes dones bussejadores eren lliurades a les autoritats com a tribut. Quan els japonesos es van instal·lar a Corea van abolir aquesta tradició, van permetre a les haenyeo vendre les captures al mercat lliure i treure’n benefici per a la família.

Els comerciants japonesos i coreans, pels volts de 1903, les contractaven com a treballadores assalariades i d’aquesta manera augmentaven els seus ingressos familiars. L’any 1936, el nombre de dones capbussadores era de 1.901. A la dècada de 1960 les recol·leccions de les haenyeo eren d’un 60% dels ingressos pesquers de l’illa, tot el contrari dels seus marits, que tenien una taxa important de desocupació. Hi ha dades que demostren que han contribuït a millorar la condició de la dona en la societat coreana, ja que van ser les primeres dones amb una feina reconeguda al país i es van convertir en el motor econòmic de l’illa de Jeju.

A partir d’aquest període la indústria de les haenyeo va disminuir i el 1978 el turisme va començar a imposar-se a l’economia tradicional, com per exemple l’agricultura. Moltes dones van abandonar aquesta indústria de la pesca. Entre 1965 i 1970 el nombre de bussejadores, que era de 23.081, va passar a 14.143. Les noves generacions van començar a deixar el busseig i el 1970 el 31% de les bussejadores tenia 30 anys o més, el 55% tenien entre 30 i 49 anys, i el 14% tenia més de 50 anys. Cal tenir en compte que el 2014 el 98% de les bussejadores tenien una edat mitjana de 50 anys. Ara mateix només en queden unes quatre mil i algunes són octogenàries.

Les noies començaven l’entrenament als 11 anys en aigües poc profundes, fins que anaven agafant confiança i aconseguien majors profunditats. Es necessitaven uns set anys per a considerar-se una haenyeo.

La roba amb la qual bussejaven era de cotó fins a la dècada de 1970, que es va començar a utilitzar vestits aquàtics. El 1900 feien servir les ulleres de busseig. Amb els vestits de neoprè les bussejadores podien romandre dins l’aigua entre cinc i sis hores en una sola immersió, inclús a l’hivern.

Hi ha establertes tres categories d’haenyeu, en funció del seu grau d’experiència: les hagun, les junggun i les sanggun. Aquestes últimes són les més experimentades i aconsellen les altres. Les pràctiques i coneixements sobre aquesta pesca submarina tradicional es transmeten per mitjà de les famílies, l’escola, les cooperatives pesqueres locals que tenen drets de pesca, les associacions de bussejadores i la seva escola de formació, a més del Museu de les Haenyeo.

Són unes excel·lents coneixedores del mar i de la vida marina, pesquen uns tres mesos a l’any durant set hores diàries. Poden arribar a 30 metres de profunditat i pesquen a pulmó, algunes d’elles aguanten la respiració fins a tres minuts i van deixant anar l’aire quan arriben a la superfície amb un so anomenat sumbisori o xiulet del vent.

Les haenyeo han aprés a escoltar la deessa del mar. Per això abans d’entrar a l’aigua, dediquen una pregària a Jamsugut perquè les ajudi i les protegeixi dels perills del mar.

Demostren un respecte absolut al mar amb un estil de vida molt senzill perquè «el mar no perdona la cobdícia humana i si et tornes cobdiciosa sota l’aigua pots morir». Les haenyeo fan una bonica promesa al mar i només recullen el que l’oceà els ofereix, no s’emporten mai les petxines ni les orelles de mar petites.

El govern sud-coreà ha proclamat que la pràctica cultural de les haenyeo constitueix un dels símbols de la idiosincràsia i l’esperit de la població de l’illa de Jeju i contribueix a millorar la condició de la dona a la comunitat, la participació de les comunitats en la gestió de les activitats pesqueres i la conservació del medi ambient gràcies als mètodes ecològics.

L’any 2016 aquesta tradició mil·lenària va ser declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

L’aigua i la sequera

[Un article de Jordi Sánchez.]

És obvi que els científics porten temps avisant-nos sobre el canvi climàtic  i les conseqüències negatives per el planeta. Davant d’aquesta realitat, hem de prendre mesures per pal·liar mals pitjors.

Pel que fa a l’aigua, cal saber el següent:

A Catalunya hi ha dos conques hidrogràfiques: la de l’Ebre amb els seus afluents (48% del territori, amb 313 municipis) i les conques internes (52% del territori, amb 634 municipis).

Aquestes dues conques, són les que ens aporten amb els seus rius l’abastiment d’aigua, tant per a l’agricultura i la indústria com per l’aigua domiciliària.  També, cal tenir en compte les aigües subterrànies (aqüífers).

El cicle de les estacions i les seves particularitats: n’hi ha unes que aporten més pluges que d’altres, però això avui està alterat (plou poc).

El que és cert es que des del 2008 hi ha un constant empitjorament i això ens porta a una sequera amb conseqüències per a tots els sistemes.

Què cal fer?

De manera general a tot el territori, en primer lloc, s’ha de  prendre consciència d’on som. Cal tenir un mapa amb la petjada ecològica dels 947 municipis, les seves fonts d’aportació, amb auditoria, indicant les característiques de la seva xarxa, cabal, la vigència dels seus planejaments municipals POUM i les previsions de creixement.

S’ha de modificar el paràmetre de mínims a la baixa, en el càlcul dels planejaments derivats en tots els usos. Si no hi ha aigua, no hi pot haver creixements en futur (urbanitzable); cal ser realistes.

El govern de la Generalitat, de manera prioritària i urgent, ha de pressupostar els diners necessaris per a dotar sistemes de suport amb dessalinitzadores, així com la recuperació-reutilització  de l’aigua.

S’ha de mantenir una política de comunicació a la població sobre la correcta utilització de l’aigua, cal fer més pedagogia. També, s’ha de fer la  inversió necessària —ajuts— en el sector de l’agricultura per un reg sostenible. Cal fer prioritari el que és prioritari (l’alimentació).

Vegueria Penedès

Tota la vegueria Penedès és de conques internes i una està subministrada a través del mini-transvasament de l’Ebre al camp de Tarragona, amb la creació del Consorci Concessionari d’Aigües (CAT) per part dels ajuntaments i la indústria de Tarragona l’any 1985. Molts municipis avui tindrien greus problemes de subsistència econòmica sense aquesta connexió.

Reflexió

Catalunya ha de continuar creixent en habitants? Fins quants? Quina és la petjada ecològica màxima?

L’aigua no hauria de tenir color polític, perquè ella mateixa no en té, de color.

Cal crear estructures sostenibles, comunicar i estimar la natura, ser responsables.

S’ha de complir des de els municipis els 17 ODS i l’Agenda 2030, fent informe anual i amb transparència.

La solució no és la municipalització; qui té el millor i necessari coneixement (know-how) és l’empresa especialitzada. El que si que és imprescindible (que és el que falla) és el control, però la millor fórmula es la publico-privada i el que s’ha de fer és pactar una part dels beneficis, com  diu l’expresident d’Uruguai, Pepe Mujica; ser socis de l’adjudicatari per tal de generar recursos per al municipi.

Principi de recuperació de costos, en el qual les tarifes han de recollir tots els conceptes del que costa l’aigua i repercutir-los. «L’aigua ha de pagar l’aigua»…, ens hem d’acostumar a pagar la garantia que el subministrament costa diners i hem de ser resilients davant el canvi climàtic; no es pot fer populisme i menys amb l’aigua.

Tota concessió mitjançant concurs, en el seu plec ha de preveure una part de les substitucions i millores de la xarxa municipal, de totes les aigües, i complir-ho, no fer-ho és desídia.

El cicle de l’aigua no és car, ho és si la llancem!

Així ho veig.

Reflexions d’un gandul fracassat. L’ideal suprem

[Un report d’Eduard Garrell.]

Cèsar, pagà, prepara el cristianisme.
Carlemany, bàrbar, la civilització.
Napoleó, dèspota, la llibertat.

Alexandre Dumas (1803-1870), El cavaller de Sainte-Hermine.

Esperava el resultat de les eleccions per a fer un report una mica esperançat i poder-lo amanir amb unes gotes d’optimisme. D’optimisme ja no me’n queda ni gota, d’esperança…, quin remei. Em fa molta mandra parlar de política, és com intentar trobar quelcom d’aprofitable en un femer al qual, malgrat tot, tots hi estem sotmesos. Els abstencionistes també.

A l’Art de la guerra (segle V aC), Sunzi diu que l’ideal suprem és vèncer l’enemic sense batalla.

En la seva obra pòstuma, Alexandre Dumas ens explica que no és un home el que fa la història, sinó que és la història que fa l’home que cal per canviar el destí d’un poble.

Gairebé cent anys més tard Alexandre Deulofeu diu que: «… els valors personals no compten en la història; els pobles tenen el govern que es mereixen; un moment d’exacerbació col·lectiu porta al poder l’home instrument i executor d’aquest estat…».

Abans del Primer d’Octubre, el poble català estava convençut que tenia els instruments humans i que la seva determinació podria vèncer l’enemic sense batalla, o gairebé.

Aquell octubre va ser el final del règim de 1978, que per molt que es vulgui amagar i que es vulgui allargar, ja té la sentència dictada, sine die.

Després del Primer d’Octubre, quan milers de catalans érem al carrer, la majoria disposats a tot, el govern es va rendir, amb l’excusa hipòcrita i fastigosament paternalista que no volien que prenguéssim mal, com si fossin els nostres tutors i nosaltres els seus titelles. Uns van exiliar-se i d’altres van lliurar-se, aquests amb els càrrecs civils i polítics posats. Jo penso que en política, quan hom es rendeix i es lliura a l’enemic, no té dret a endur-se una representació que ja no podrà exercir i que regalarà a l’enemic com a trofeu de guerra. Només un d’ells, en Jordi Cuixart, va alçar la veu en aquest sentit: «No es pot governar un país des de la presó».

Dos mil cinc-cents anys abans ho havia dit Sunzi: «La tropa no obeirà mai les ordres d’un general capturat per l’enemic».

La lògica sembla indiscutible, però la majoria va preferir disposar de màrtirs que posessin en evidència la maldat de l’enemic i el sacrifici dels catalans confiant que Europa ens salvaria. Després de les ridícules performances d’anar a cantar cançonetes de bona nit als presos i altres actes de papanatisme patriòtic, els nostres màrtirs es van asseure submisament als peus de la carronya amb toga i, malgrat saber que la sentència ja estava dictada, van dimitir indignament de la llengua, que és la soca de la pàtria.

És indiscutible que quan hom és empresonat, té el dret, i fins i tot l’obligació, de fer el que sigui per deslliurar-se, i nosaltres havíem de respectar, entendre i contribuir perquè això fos possible. Les negociacions en clau política van portar els indults, poc o gens explicats, però prou per a saber que són parcials i condicionats.

Els nostres màrtirs cometeren la més gran indecència de la seva carrera política quan van sortir de la presó amb els càrrecs posats i així ara tenim unes institucions administrades per l’enemic i els portadors d’aquests càrrecs, obedients i completament acollonits perquè no els tornin a tancar. Amb aquestes condicions, i sense cap vergonya, governen i vetllen perquè si algú aixeca un dit per recordar que el Primer d’Octubre no els va votar ningú perquè fessin això, es valen dels mateixos tribunals que els han condemnat i indultat per tallar-li el dit —i el cap si cal. Són un tap que no permet que ningú recuperi el mandat de les urnes. Són un tap que reté la pressió creixent, que m’atreveixo a pronosticar que acabarà esclatant amb una gran, una colossal, indignació.

El cas de la Laura Borràs ha posat en evidència fins on són capaços de mentir, de trair i d’obeir.

El cas de la Silvia Orriols els incomoda profundament, fins al punt de repetir «l’extrema dreta de Ripoll» tantes o més vegades com l’Arrimadas repetia «referèndum il·legal». Segurament, la batllessa de Ripoll no podrà fer res del que pretén, no perquè no sigui possible o que no ho facin països tan admirats i demòcrates com Alemanya, Anglaterra, Suècia, Noruega, Holanda o Portugal en política migratòria, sinó perquè les nostres competències només arriben per a fer córrer rius de tinta, fer informes i pagar uns quants departaments amb presidents, vicepresidents, directors, consellers, secretaries… Sous, i prou. La Sílvia Orriols ha obert, després dels atemptats gens investigats, un incòmode i perillós meló que queda damunt la taula del govern, que per fer veure que no existeix, utilitza la mateixa tàctica que l’extrema dreta, la grossa de veritat, la de VOX/PP/PSOE/, contra els independentistes. Fa falta ser molt imbècil.

Ara cal esperar que saltin els taps, que esclati la revolta i que es compleixin les lleis de la història. De moment, amb imbècils al poder, l’ideal suprem s’assembla més al de Franco que al de Sunzi.

[ARTS I OFICIS] Un dia de desgràcia

Ripoll és l’escenari de la nova història de Jordi Remolins. [Foto: Ajuntament de Ripoll.]
[Una narració de Jordi Remolins.]

Clarejava a Ripoll, amb aquell ritme d’activitat molt sostinguda que ja no s’aturaria fins a quarts de nou de la nit, quan els carrers retornen al domini dels passejadors de gossos, clients de bars i treballadors de les comptades empreses supervivents, anant cap a les seves llars. Era un desembre fred, gairebé congelat, com de fet ho són tots els desembres ripollesos.

L’Estrella va donar un cop d’ull a l’exterior des del vidre del porticó de la balconada, just al moment que s’apagaven els llums dels fanals. La plaça dels Porcs va dubtar uns moments entre tornar a la foscor nocturna o bé fer-se definitivament de dia. Malgrat l’encomiable esforç de la boira pixanera, finalment va vèncer la segona opció. La dona feinejava com cada dia, rutinàriament, d’esma. Pràcticament, ni se’n recordava del propòsit que tot just feia dotze hores havia pres, d’anar a can Pau Barral a comprar un ganivet ben esmolat, per pujar a amenaçar al veí del pis de dalt. Feia tres dies que no parava de fer fressa, talment com si s’estigués dedicant a trossejar, trinxar i fer desaparèixer un cos humà.

L’aparell de televisió cloquejava a la freda sala d’estar. Tretze gats negres corrien esperitadament darrere d’un ratolí entremaliat enmig d’un bosc on es repetien fins a la desesperació els mateixos troncs, matolls i salts d’aigua. L’Estrella va agafar el comandament de la TDT i va canviar de canal. Al cap de cinc segons l’aparell va obeir. A les notícies, informaven de la desaparició d’un repartidor de guies telefòniques amb les imatges d’una dona carregada de canalla que no sabia ben bé si cagar-se en la mare que va parir al desertor de la llar, o bé si plorar-ne l’enigmàtica absència. Tipa de desgràcies va tornar a prémer un botó, i va aparèixer la tele local. En Joan Sàrria hi escenificava la seva enèsima reencarnació televisiva, protagonitzant un maratonià programa nocturn de trucades telefòniques on intentava endevinar el futur de l’audiència, a través de vaguetats i generalitats. Fos com fos i malgrat les faves comptades de la suma de teleespectadors ripollesos i garrotxins, l’espai s’havia convertit en l’encert més gran de la història de l’audiovisual autòcton.

Atreta per aquell individu —a qui el casquet cilíndric blau amb estels daurats que portava encalçat sobre les incipients orelles començava a desequilibrar-se cap a la dreta—, Estrella va quedar embabaiada davant de l’aparell. En Sàrria xerrava sense aturador, tant si tenia trucades com si no. De fet, ja estava anunciant que en deu minuts s’acabava el programa, emprenyat com estava de gairebé nou hores d’inventar respostes presumptament esotèriques a preguntes reals. Temorosa que s’acomiadés sense atendre-la, va agafar el telèfon, va marcar el número que apareixia a la pantalla i un realitzador amb veu de mala hòstia va demanar-li que s’esperés uns segons —que a l’hora de la veritat van convertir-se en un parell de minuts—, que abaixés el volum del televisor i atengués només l’aparell telefònic. Llavors li va donar pas al locutor. Volia saber com li veia el futur.

Amb unes ganes boges de treure’s el ridícul casquet i anar-se’n al llit, en Sàrria va etzibar-li «avui tindrà un dia realment complicat. Pensi que caldrà lluitar fins a l’últim minut per sortir-se’n. Li envio totes les forces positives perquè ho aconsegueixi», va concloure, mentre feia una mena de senyal energètic amb els dits per acompanyar la predicció.

L’Estrella s’havia convertit en una dona supersticiosa d’ençà que el seu marit va morir en dimarts i tretze. Abans creia que tot això de la bruixeria i la sort eren ximpleries, però cada vegada més s’havia acostumat a fer-ne cas, fins al punt de tenir la casa plena d’elements ornamentals relacionats amb l’esoterisme i els mons ultrasensorials, que com per art de màgia feia relligar amb les seves creences catòliques, apostòliques i romanes. Quan va haver penjat el telèfon va tenir clar que aquell dia li n’havia de passar una de grossa. Des del mateix moment que va finalitzar el programa, amb una bateria de videoclips encapçalats per l’«Another sunny day», dels Belle and Sebastian, l’espinada se li va amarar d’una suor freda que no l’abandonaria durant la resta de la jornada.

De res no li va servir que l’estofat de llenties que va preparar li sortís fabulós, tal com van constatar el seu fill i la jove que, com cada dia van anar-hi a dinar. No en va provar ni una forquillada, perquè se li havia fet un nus a l’estómac. Havent dinat, a la Sexta 3 van programar una pel·lícula del seu actor preferit, en Clint Eastwood, però no va poder-se concentrar de cap manera en l’argument de Harry el sucio, i va acabar apagant l’aparell. Quan a les sis de la tarda va anar a treure el cap al supermercat, intentant discernir quina mena d’inexistent dolor físic estava escometent-la, va aprofitar per comprar el Pronto al Grafic Paper i devorar-lo mentre esperava per pagar el seu horòscop. Tampoc era gens afalagador. Estava tan atabalada amb el seu infortuni que ni tan sols va adonar-se que acabaven d’encetar una col·lecció de novel·les de George Simenon, el seu autor de capçalera, a un euro els dos exemplars inicials.

Al vespre, esgotada d’esperar un indici de la mala sort anunciada, va anar-se’n al llit rendida, sense sopar. Ni tan sols va esperar a veure l’home del temps de TV3, segura com estava que els núvols i les baixes temperatures s’havien instal·lat per sempre més en la seva vida. El malestar que des del control central del seu cervell s’estava enviant a la resta de l’organisme, va fructificar en un insomni que no va poder vèncer fins ben entrada la mitjanit. Tipa d’escoltar el campanar del monestir donant els quarts i les hores, finalment va caure a plom en un son profund sense fases REM, però de somni intens. L’alteració de les conductes habituals del somni van conduir-la directament al capdamunt d’un gratacel. Una espessa boira li impedia veure els cantells de l’edifici i espantada com estava va donar unes passes en fals a la recerca de la porta d’entrada a l’escala interior. A la cinquena camada va perdre l’equilibri i va precipitar-se al buit, en una caiguda lliure infinita, ultracongelada, aterridora. Abans de prendre contacte amb el terra, l’Estrella moria d’un atac de cor induït. Malgrat estar totalment abrigada entre mantes i llençols, el seu cos ja estava per sota dels vint graus abans de traspassar. Els metges van certificar que havia estat una mort natural. Amics, familiars i coneguts van coincidir a celebrar, això sí, que com a mínim no havia patit.

Pràcticament a la mateixa hora del decés, molt abans que el fill i la jove en descobrissin el cadàver, s’iniciava una altra marató parapsicològica a la televisió local.

«El riu i els inconscients», de Maria Dolors Orriols, a Vic

[Vídeo d’Albert Bagué.]

El passat 24 de maig es va presentar a la novíssima biblioteca Pilarín Bayés, a Vic, la novel<·la de Maria Dolors Orriols, El riu i els inconscients.

L’acte va comptar amb la participació de la professora Carme Rubio; de l’assagista i, també, professora Montserrat Bacardí (autora, precisament, de Maria Dolors Orriols, viure i escriure); Nan Orriols, nebot i promotor de l’obra de l’escriptora vigatana; i el poeta Gabriel Salvans, que va llegir alguns fragments de la novel·la.