Número 48. Març de 2021

Març, tan guerrer, mor —com la vella i la jove, si pot—, eixut, ple dels parracs de les conseqüències electorals i de les engrunes que l’Estat permet al Parlament i al Govern per anar fent la viu en la misèria, amb l’afegit de la dictadura estadística covidiana. Tenim mala peça al teler els qui encara creiem (innocents!) en la llibertat, també en la de consciència, en la de l’esperit, que actualment són soterrades o assenyalades com a perilloses. El pensament crític és l’última frontera per als qui no volem viure en la ignorància del ramat, un veritable vaccí contra l’estultícia i l’adoctrinament. Mentre alguns voldrien llençar «a la paperera de la història» polítics com Carles Puigdemont i d’altres d’igual tossuderia, des de la lawfare espanyola exigeixen «penediment» als presos polítics i als exiliats (tot seguint les tesis de Mao, de Pol Pot o dels gulags soviètics). No solament no ens perdonen el 1r d’Octubre (i el dia 3), sinó que ens ho volen fer pagar; en volen cap cots, agenollats i pregant pietat. I, sembla, que a alguns —certament inútils i mediocres, com alguns dels qui pretenen governar-nos— ja els està bé. De tot això i més (amb la incorporació, en aquest número d’Alfons Om, compositor i músic, VerdCel) en parlem en aquest 48è lliurament de La Resistència:

Que l’abril, d’aigües esperades mil, amb sant Jordi i el Drac ens portin l’esperança d’una vida plena, si més no als resistents.

Número 47. Febrer de 2021

Enllestim febrer amb dues bones notícies: d’una banda, La Resistència fa aquest mes quatre anys que va néixer i a poc a poc ha anat aplegant lectors d’arreu, als quals els plau aquesta mirada no metropolitana ni metropolitzada de les realitats que sobrevivim; de l’altra, en les eleccions al Parlament regional, ultra l’anhelat 52% de vots majoritaris als partits que es reclamen independentistes —que han guanyat quatre diputats més (fins arribar a 74)— , el gran triomfador va ser l’alta abstenció (46,46%), que també va permetre que el neofranquisme unionista del PP i Cs s’abraonés encara més en el populisme feixistoide de Vox i, en suma, perdés tres diputats pel camí i regalés la resta al socialisme dretà espanyol que ara representa el PSC, amb Podemos que ja treu la llengua fora, encara que alguns el vulguin salvar del seu propi funeral. En qualsevol cas, si amb aquests resultats els capitostos no s’adonen, encara, del que han de fer, malament rai. Nosaltres, tanmateix, en continuarem parlant, com podeu veure en algunes de les propostes d’aquest quaranta-setè lliurament, amb noves incorporacions, com les de Laura Vidal i Blai Dalmau, als qui donem una calorosa benvinguda, que el fred perviu, ben segur, fins ben entrada la primavera. Estigueu bons i sans!

Número 46. Gener de 2021

Si aquest gener que ara fineix —encara sota la inconsistent frenesí covidià— ens ha dut vent i la neu com un senyal premonitori de l’escalfament global que s’atansa per l’acció humana i, també, per la influència astral, el febrer que comença —mes de purificació— no perd petja i ens encoloma unes noves eleccions el dia 14 a l’inactiu i inactivat Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya. Malgrat tots els cants de sirena, no sembla que aquests comicis hagin de resoldre el conflicte amb Castella (el mal dit estat espanyol), que s’eternitza des del 12 de setembre de 1714. La convocatòria decretada pel Govern en mal dia i mala hora no s’ha pogut fer enrere. I no ha estat tant per causa de la sempiterna estructura judicial del Regne d’Espanya —que no descansa a reprimir-nos tothora—, sinó, simplement, perquè en més de quaranta anys de «dictacràcia», els partits que han tingut representació a les corts catalanes no han volgut fer una llei electoral pròpia que hauria resolt la conjuntura actual. Tot un símptoma d’on venim i cap on anem, si més no del punt de vista d’aquesta política partitocràtica.

Però, La Resistència no descansa —hi hagi eleccions o virus. Continuem dempeus i carregats de raonaments, tot tractant d’oferir aquesta altra visió, especialment no metropolitana, de les realitats que ens toca de viure. Així, en aquest nou número, el 46 del nostre trescar, hi trobareu els següents articles:

Que la vostra vida sigui prenys de bons auguris, millor companyonia i abraçades a dojo!

Número 45. Desembre de 2020

Tanquem el desembre de 2020 —el maleït any de la dictadura tecnomèdica—, entre neules desnerides i torrons malforjats, amb la penosa perspectiva que ens ha deixat en herència: un país enfonsat en tots els aspectes de la vida. Aquesta malaurada situació és, actualment, gairebé majoritària arreu del món i l’esperpèntica inflació que s’atansa —amb els bancs centrals fent anar la màquina de fabricar diners a cabassos— no té antecedents històrics, ni tan sols si ens remuntem les guerres mundials o el crac de 2008. Però, aquí, en la comunitat autònoma de Catalunya, els processistes de tots els colors munten el fals teatrí de les baralles «fratricides» per a fer-nos empassar bou per bèstia grossa amb el calendari d’unes noves eleccions regionals que no resoldran res, ans al contrari; mentrestant, més papistes que el Papa, ens endinyen confinaments i vaccins que no solament no ens salvaran de res tangible, ans ens faran caure, encara més, en l’abim que, de tres segles ençà, han convertit la majoria dels catalans nacionals en un ramat de mesells, que tant els fan empassar la repressió aliena i pròpia «sense llençar cap paper a terra», com els inoculen la fal·làcia que la immunització no es pot resoldre de manera natural, com s’ha fet secularment.

  • La veritat, doncs, roman en perill, tal com adverteix en aquest 45è lliurament de La Resistència, l’artista polifacètic Toni Casassas, que en l’article «Qui està preparat per a la veritat?» es pregunta, per exemple, si en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens la diuen, la veritat, o perquè «acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació?».
  • És urgent per a l’esperit dels éssers humans—actualment decapitat—, doncs, d’escatir, entre tanta unanimitat informativa, què ha passat amb veritats absolutes, pètries, com aquella que «el nostre sistema públic de salut és dels millors del món». És el que tracta d’exposar el nostre editor, Xavier Borràs, a l’article «Els vaccins i el fracàs del model microbiocèntric davant les malalties infeccioses», precisament per la catàstrofe absoluta d’aquest model preventiu i terapèutic microbiocèntric, amb les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat.
  • Justament, de la brutalitat de l’espècie humana va el muntatge videogràfic que ha confegit Nan Orriols amb el títol «[VÍDEO] Pena de mort» en què blasma «la brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista», que «converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut».
  • I, des de la memòria, «Contra l’oblit», resisteix Eduard Garrell amb aquest article on fa història de l’Editorial Prima Luce, cofundada pel seu pare a mitjan anys cinquanta, en ple franquisme, per a intentar desvetllar els infants de la grisor d’aquell règim totalitari que, encara avui, en molts aspectes, perdura des del poder polític i econòmic.
  • En el nostre particular territori d’Arts i Lletres, el poeta Gabriel Salvans, dedica els versos de «Branca d’olivera» al pessebre de Sant Martí Xic, del 2020, perquè «Quan no és res com voldríem / hem d’alçar el to de veu / molt més enlaire».
  • Ben enlaire, també, s’enfilen els nous quatre microrelats de Jordi Remolins, que s’endinsa, en algun moment, en el canibalisme.
  • O, lluny en el temps, un viatge al Marroc gairebé fa quaranta anys de Nan Orriols que podem veure en el nou «[ÀLBUM DE FOTOS] Un viatge pel Marroc», per bé que més a la vora podem llegir les seves notes setmanal d’El Serpent, igual com fem cada mes amb les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que ens aporta mots i expressions que s’aflaqueixen en el parlar quotidià, com tarannà, repapat, guipar o a bocons.
  • I, com sempre, a peu de territori, l’exbatlle de Calafell, Jordi Sánchez, ens conta a l’article «El torrent de la Corbatera [Cobertera, popularment] i el patrimoni històric de Calafell», en què a més de recórrer-lo per tot el terme n’apunta resolucions a emprendre per a conservar el patrimoni natural.
  • Al remat, per a pair tantes indigestions —i no totes estomacals— us oferim un dels [VÍDEOS] Que encara no hem vist, aquest cop amb un vals de Johan Strauss, que dansen ocells de tota classe i color. Un cant, encara, d’esperança no pas en la humanitat ecocida, sinó en Mare Natura que, tard d’hora, se n’alliberarà.

Número 44. Novembre de 2020

Tanquem aquest 44è lliurament de La Resistència, corresponent al mes de novembre de 2020, amb la malaurada notícia, tot just fa vuit dies, de la mort de l’escriptor i periodista Toni Coromina (Vic, 1955-2020). L’autor de Cafe Vic i de mil facècies ha desaparegut de forma inesperada i ens ha deixat atuïts, abatuts en el pensament sobre la vida fugissera. D’aquest amic i company de batalles, molts cops perdudes —activista i cronista de la contracultura osonenca—, ens en resten, per sempre, la bonhomia, la bondat i l’esmolada ironia amb què ens alegrava el dia a l’Snack de Vic, als seus múltiples llibre i en la munió d’articles en què retratava fets i persones amb una ploma àgil i certa.

  • En aquest lliurament, doncs, dediquem —després de l’entrada que vam publicar el passat 24 de novembre– una semblança en memòria seva, de la mà del nostre editor, Xavier Borràs, a l’espera que, ben aviat puguem fer el comiat i el dol que es mereix. Mentrestant, tal com avançàvem llavors, publiquem el seu article pòstum, que ell mateix va gestionar des de l’hospital on era ingressat: «Els primers ecologistes», una crònica del naixement dels comitès antiurani a Osona, els darrers anys setanta, i dels qui serien els pioners de l’ecologisme català.
  • També, continuem comptant amb la inestimable col·laboració d’Eduard Garrell, que en aquesta ocasió, sota el títol «El significat de les paraules», esbrina, arran del nomadisme covidià dels caps de setmana als espais naturals, els conceptes de «territori» i «país», tan baquetejats per molts mitjans de comunicació, especialment els públics.
  • Les nostres «Arts i Lletres» arriben farcides de propostes diverses: d’una banda, Gabriel Salvans ens torna a obsequiar amb la seva bona dicció recitant els versos de «[VERSOS] Mur»; també, Xavier Borràs recorre a la paraula poètica a «[VERSOS] Nous temps», amb una bella il·lustració; endinsat al seu bosc crepuscular, l’artista Toni Casassas, membre del Consell de Redacció de La Resistència des dels inicis, escriu —per primera vegada i en companyia de dues impactants fotografies— a «[TEXTUAL] A l’illa. Castell de l’Areny», el moment quasi màgic  «abans que el crit de la busaroca, o el trepig dels cérvols i el gruny del porc senglar, anunciïn la seva frenètica activitat».
  • Nan Orriols, a més de les habituals píndoles d’El Serpent, ens aporta un [ÀLBUM DE FOTOS] L’antiga ruta del tren de la Val de Zafán, que ens mostra imatges de la vida verda en què s’ha convertit aquesta via de ferrocarril que ens posa en context Xavier Borràs. Orriols, també, segueix amb la secció d’imatges i veu, ara al [VÍDEO] Virus + vacunes = + virus, on afirma que «el virus aprofita la nostra debilitat, la contaminació, la massificació, però, per sobre de tot, aprofita la nostra estupidesa».
  • També no us perdeu l’embranzida de Jordi Sánchez en el seu article «Per què mana Madrid?»; els [VÍDEOS] Que encara no hem vist, amb una intervenció de la gran actriu Montserrat Carulla, traspassada el passat 24 de novembre als 90 anys; i, les imprescindibles Curiositats LIngüístiques, d’Esther Pujadas, que ens aporta valuosos detalls de mot com «esterrecat» o «batall», entre d’altres.

En aquest número, abatuts encara per la mort d’en Coromina, deixem d’anotar les obvietats, ja patètiques, sobre la pandèmia, els vaccins impossibles, el procés traït fins a les clavegueres i la mare que va parir tots els inútils que ens sotmeten en la constant humiliació.

 

 

 

En la mort de l’amic escriptor Toni Coromina (Vic, 1955-2020)

Toni Coromina. [Arxiu LR.]
Des del més pregon sentiment de dolor per la pèrdua, ens planyem avui per la mort de l’amic escriptor Toni Coromina (Vic, 1955-2020), que va traspassar aquest diumenge, 22 de novembre, poc abans de la mitjanit, a l’Hospital de Vic.

El cronista de capçalera de la societat vigatana i osonenca, de tota una generació que avui ronda la seva edat —periodista de ploma àgil, fina i irònica—, sempre disposat a ajudar i sostenir causes perdudes, era (com costa de posar el verb ja en passat!) un ésser humà afable i afectuós, generós i solidari, que deixa vídua (Fàtima) i dos fills (Akram i Aiman), a més del seus germans i germanes: M. Dolors, Núria, Eusebi i Ester, amb qui ens solidaritzem en aquest tràngol.

Col·laborador i entusiasta de La Resistència des dels primers números —ell mateix sempre resistent—, encara no fa ni una setmana va poder gestionar de l’Hospital estant l’article d’aquest mes de novembre, «Els primers ecologistes», en què narra el detall i la història de les prospeccions d’urani que l’empresa Chevron volia fer a la Plana de Vic i que publicarem pòstumament a les darreries d’aquest mes, també amb un esbòs biobibliogràfic. [De moment, us recomanem l’article que li han dedicat des d’Osona.com, on col·laborava des de 1996.]

Descansa en pau, amic Toni! Continuarem resistint ❤️

Número 43. Octubre de 2020

nan orriols«Quan l’octubre és finit, mor la mosca i el mosquit», diu el refranyer popular d’aquest mes en què La Resistència torna, novament, sense màscara i en llibertat, sempre contra tot totalitarisme, sigui judicial contra l’independentisme, sigui polític contra el processisme, sigui humà amb el control de la població, la coerció dels drets més fonamentals, els desnonaments criminals i la por mediàtica de la [in]justificada crisi de salut —que sí del forat negre de la sanitat pública. Els poders fàctics avancen sense fàstics cap a l’anomenat Nou Ordre Mundial, en què la gran majoria dels éssers humans seran tractats (ja s’ha iniciat amb els confinaments nocturns, per exemple, o els estats d’alarma continuats) com a simples esclaus: de casa al treball i del treball a casa, amb l’imprescindible temps i recursos migrats per a proveir els aliments manufacturats de mala qualitat i l’oci de les pantalles dirigit per les grans multinacionals de l’alienació mental.

  • Un panorama que no es rendeix a l’anàlisi dels nostres autors, començant (las but not least) per la que fa Nan Orriols en el [VÍDEO] El cardenal i el general, en què destria el capteniment contra Catalunya del cardenal Omella de Barcelona o del general Pérez de los Cobos.
  • Igualment, des del vessant polític, el biòleg Gabriel Borràs, ens aclareix a «Catorze de febrer de dos mil vint-i-u» el seu «no vot» a les pròximes i vinents eleccions al Parlament de Catalunya, en què si fins ara es justificava d’anar a votar pels «no sigui que», ara ja no cola l’argument xantatgista vist el comportament de tota la classe política que viu de les molles autonòmiques.
  • Anant més enrere en la història, l’amic i periodista vigatà Toni Coromina (a qui desitgem els millors auguris en aquests dies d’estada hospitalària no-covid), escriu a «Joan Sayós: el record d’un aviador de la República» la història d’aquest fill de Sant Quirze de Besora (1916-2004). «L’enyorat Joan de Milany, que n’havia vist de tots colors, explicava que per alguna misteriosa desraó esdevenim nounats en un país que no hem triat, i creixem entre un grup de persones que tenen un llenguatge i una cultura que hem d’assimilar com la llet de la mare«, escriu Coromina d’aquest personatge de qui confessa que ningú en la seva vida li havia tocat la fibra o arribat a l’ànima com ell.
  • També, des de l’òptica de l’ecologia política i dels ecofeminismes, Maria Borràs ens explica la seva participació a la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política en l’article «Ecologia política feminista: poder, canvi i transformació» que, a més de pedagògic sobre aquests conceptes —tant desdibuixats darrerament—, aporta algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic.
  • No gaire lluny —a tocar per parentiu, si més no—, l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, escriu a [TEXTUAL] I la Vida i la Mort…, un report sobre les darreres atzagaiades covidianes, amb referències al dalai-lama o a Joan Salvat-Papasseit, la resistència pacífica que es prepara, especialment a muntanya, i la dimissió de l’autoanomenada «esquerra» que sembla haver dimitit davant les protestes populars que, com sempre ha passat històricament, aprofita maldestrament l’extrema dreta puixant.
  • En l’apartat d’«Arts i Lletres», l’indomable Jordi Remolins ens ofereix els seus microrelats d’octubre, aquest cop amb un biaix gastronòmic que farà les delícies dels més reputats i criminals xefs; també, Nan Orriols —a banda dels seus bitllets habituals i insidiosos a El Serpent— ens fa viatjar en [L’ÀLBUM DE FOTOS] L’Atles als anys vuitanta… I dues novetats que ens il·lusionen: d’una banda, l’esperada primera col·laboració d’Eduard Garrell —amic de La Resistència des dels inicis—, amb l’article «Desideràtum», sobre les biblioteques i els tan necessaris fons d’autors locals; i, de l’altra, el retorn, novament, del fotògraf i poeta Gabriel Salvans, aquest cop amb «Reflexos», versos lliures d’un autor lliure amb veu pròpia.
  • No ens oblidem del polític Jordi Sánchez Solsona, que a «Matadepera, ric?» aclareix que la riquesa d’un poble la proporciona la disponibilitat dels serveis municipals, que en aquesta petita vila del Vallès és molt alt. «Dels titulars no se’n viu, però de la gent que estima el seu poble, sí», rebla de Calafell estant.
  • Ni de la lingüista de capçalera, Esther Pujadas, que ens conta a Les curiositats els ets i uts d’expressions o mots d’ús comu com «espona», «tinya» o la mal dita «tela marinera» d’arrel possiblement gallega.
  • Finalment, a la secció [VÍDEOS] Que encara no hem vist, n’oferim dos al preu d’un: de primer, «El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats», dels lluitadors Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin —ara des del mitjà OCTUVRE (amb «V» de victòria)—; i, de segon, l’avenç (teaser) del documental en llargmetratge Jaume Plensa: Can You Hear Me?, sobre l’eminent escultor català de renom internacional, que ben aviat es podrà veure a les pantalles d’arreu.

Estigueu bons i recordeu la dita popular, ara resistencial: «Quan l’octubre és finit, mor la mosca i la covid».

Número 42. Setembre de 2020

Després de l’atípic estiu, tant en el vessant polític (amb el «procés» mort i enterrat ja aquesta tardor) com en el social (amb la població atemorida per les absurdes i nefastes estadístiques), La Resistència torna novament a la palestra per a fer sentir la veu dels qui tenen coses a dir més enllà de la «rabiüda» actualitat, que és ara aquest periodisme del clic i la neopublicitat. Del «procés» direm que ni Kafka, en el seu de particular, hauria somniat una absurditat com la que patim:  tot un poble disposat a véncer i a fer el que calgui per la llibertat plena que és retut als peus dels enemics dia rere dia, com qui llença carn a les feres del circ… Si no sorgeix una força capaç de trencar aquesta dinàmica —un moviment quasi espontani, autoorganitzat, a la manera antiga—, amb petits o grans cops efectius i dinàmics, tenim mala peça al teler. I pel que fa a l’espectacle mediàtic, per bé que sinistrament temorenc, de la pandèmia, ens fem a la idea que les institucions i els governs —segrestats pel capitalisme biomèdic— li han agafat gust a tenir la població sota control, i la població —adotzenada, ignara— ha esdevingut, tret d’excepcions valentes i honorables, víctima i botxí alhora.

  • En aquest quaranta-dosè lliurament podeu llegir, sense ordre ni concert, les bones aportacions de Nan Orriols, que són múltiples: a més de la seva habitual secció d’El Serpent, hi veureu el vídeo La vacuna —que a Madrid somnien com la panacea— i un àlbum de fotos dels anys setanta del pic de l’Aneto i de la glacera que hi desapareix a remolc del canvi climàtic.
  • Toni Coromina, des de l’atalia vigatana, ens du memòria i record del restaurant Les Gorgues, mític i històric establiment de pa torrat, embotits i brasa on es reunia la flor i nata d’Osona i part de l’estranger.
  • En l’apartat d’Arts i Lletres, Gabriel Salvans, el poeta de Manlleu que viu a Sant Hipòlit de Voltregà, ens obsequia amb l’enamoradís vers «Entre garrics»; Jordi Remolins amortalla novament els seus microrelats farcits d’angoixa vital i desesperació. També, no us perdeu el mem que s’enxarxa aquests dies sobre els confinaments a la secció de [VÍDEOS] Que encara no hem vist, ambientat amb un fragment de Bridge of Spies, la pel·licula de 2015 dirigida per Steven Spielberg, amb Tom Hanks de protagonista.
  • L’editor de La Resistència, Xavier Borràs, ens conta la bonica història de l’estrena, finalment, de Josep, el film sobre la vida del dibuixant català exiliat Josep Bartolí. La pel·lícula d’animació, seleccionada al Festival de Cannes, basada en els dibuixos fets per Aurélien Froment, més conegut com Aurel, narra les vicissituds de Bartolí un cop acabada la guerra d’agressió contra Catalunya (1936-1939). També, ens ofereix un article a l’entorn de la «pandèmia»: «[TEXTUAL] El silenci dels morrions», que assenyala la desconfiança que les «autoritats» han introduït en la població amb una simple màscara que, d’altra banda, no serveix per a res més que per a tenir-nos quiets i callats.
  • Més de peus a terra, com sempre, Jordi Sánchez aporta diverses alternatives per a la necessària reactivació del Baix Penedès en aquests temps tan convulsos, també econòmicament parlant.
  • Potser, al capdavall —tal com ens assenyala Esther Pujadas a les seves Curiositats Lingüístiques, acabarem enxubats o fets uns figaflors.

En qualsevol cas, tingueu cura de la vostra salut: bons aliments, bones caminades (sense màscara, si us plau) i raigs de sol a doll. I no mireu les notícies, que són pitjor que les classes de catecisme d’èpoques avials.