Número 57. Gener de 2022

Dibuix de Nan Orriols.L’inici de l’any nou, aquest 2022, continua amb les mateixes sonsònies —procés, llengua, pandèmia, energia, canvi climàtic, totalitarismes, etc.—, com si a força de repetir-les per terra, mar i aire volguessin aconseguir l’adotzenament etern de la humanitat nostrada. La natura, que sempre és responsable, també en pateix els efectes, amb aquest hivern eixut sense pluges, però amb ventades i petits terratrèmols al Pirineu, el gegant que ens observa atònit. La mascarada que ens ha tocat de sobreviure no sembla que la pugui parar ningú: mentre aquí ja es reclamen eleccions (per bé que la mala peça és al teler: les menjadores són addictives!), allà, en aquest fantasma de la Unió Europea, tenen els sants pebrots de decidir que l’energia nuclear i el gas —combustibles fòssils— a partir d’ara seran al mateix paquet que les energies renovables! Si encara roman algun ecologista veritable en aquest món, el suïcidi és obligat.

Sigui amb sentit de l’humor o amb mala jeia, La Resistència aguanta, a punt de fer, aquest febrer, cinc anys de camí. Per això, en aquest número, parlem de tot i més:

La Candelera, entrat febrer, ha somrigut, però deu ser més perquè ja li’n fot tot que no pas perquè l’hivern hagi de ser més viu.

Número 56. Desembre de 2021

Sigui per un all o per una ceba —o per naps o per cols—, el darrer número de l’any 2021 de La Resistència arriba als pacients lectors una mica més tard del previst per circumstàncies adverses que ens han imposat servidors i companyies elèctriques (les de les factures milionàries). Tanmateix, la realitat s’imposa, crua, tot i que vivim en un món on tot és aparença i la Veritat (clau de volta de la nostra cultura) —aquella Veritat que ens ha de fer lliures— no se sap on para ni si es troba amagada a muntanya, on encara hi ha éssers que no se sotmeten a cap imposició. Dos mil vint-i-u ha estat un annus horribilis en gairebé tots els sentits, per bé que, malauradament, anuncia un «món feliç» i adotzenat del qual cal fugir cames ajudeu-me si no volem romandre anorreats pel Great Reset que anuncien les elits mundials. Com sempre, des de La Resistència, continuem tractant d’oferir les diverses versions d’aquesta realitat, ni que sigui humilment i a la vora del foc avial.

En aquest número, doncs, trobareu aquest seguit de novetats:

Que aquest 2022, que sembla bon jan, no s’espatlli i puguem viure la llibertat d’ésser.

Número 55. Novembre de 2021

Dibuix de Nan OrriolsTot just ara fa un any, la matinada del diumenge 22 de novembre de 2020, l’amic Toni Coromina va traspassar (esperem que cap a un món millor). En aquest número, li retem, novament, un merescut homenatge, amb articles de Toni Casassas i Nan Orriols i el recopilatori que ha fet dels seus articles l’editor Xavier Borràs. Fa uns dies, l’editor de NacióDigital, el periodista Miquel Macià, anunciava la possibilitat de fer un llibre dels escrits d’en Coromina, una iniciativa que creiem necessària (també, per aplegar diners, si es pot, per a la seva família) i a la qual ens sumem i ens oferim per si hi podem contribuir des de La Resistència. Entre resistents sempre ens hem d’ajudar.

Aquest trist novembre, que ha portat aiguats diversos, fred a muntanya i neu als cimals —com si fóssim ja a l’hivern—, també refreda tota expectativa de millora quant a l’alliberament nacional. El processisme continua els seus tripijocs gairebé infantils, mentre la llengua catalana es mor per inanició i es pidolen quotes a les plataformes fílmiques a canvi dels plats de llenties que omplen les menjadores de tota la catèrvola de maleïts polítics que, no ho oblidem, ha votat una majoria del poble.

Si fa no fa d’això, i de més, en parlem en aquest número:

[Quan enllestiem l’edició d’aquest cinquanta-cinquè exemplar digital de La Resistència, ens arriba la malaurada nova de la mort, el passat 28 de novembre, amb 74 anys, de Maria Carme Casas Muntadas, muller de l’amic i col·laborador Gabriel Salvans, el nostre poeta de capçalera, que precisament durant aquest novembre ha presentat arreu el seu darrer llibre de versos Tanta set. Serveixin aquestes breus línies per a expressar-li el nostre més sincer sentiment de tristor i solidaritat. Com deia Joan Vinyoli, «tots som per a morir».]

Altrament, ens és grat d’anunciar la incorporació de dos nous col·laboradors: Josep Nogué, dissenyador gràfic i il·lustrador; i Albert Freixer, actor i director de teatre. Benvinguts!

Número 54. Octubre de 2021

Les castanyes han estat abundants i grosses, enguany. Tant les que es torren aquests dies de tardor encara caniculars (octubre ha estat molt poc plujós, per variar) com les que els catalans que defensen la terra i l’esperit lliure del 1r d’Octubre de 2017 han rebut, reben i rebran, malauradament, encara més amb «processistes» que hi posen l’altra galta o que, de dret i de fet, s’abaixen els pantalons sense cap vergonya. Malgrat les victòries de l’exili —la darrera, la del mallorquí Josep Valtònic a Bèlgica, hòstia santa contra la monarquia parasitària espanyola i tots els seus adlàters— i els esforços del Consell per la República (ja amb cent mil associats), malgrat l’abandó dels anomenats grups d’esquerra (tant atrafegats a conservar poltrones), no hi ha en l’horitzó cap perspectiva d’avenç cap a la independència, mentre això que en diuen el «territori» malda perquè Catalunya romangui a la cua quant a la producció d’energia renovable, no fos cas que això altre que en diuen el «paisatge» agafés un aire de lletjor, com si els darrers seixanta anys de creixement turístic-immobiliari o agrotòxic-nuclear, no haguessin malmès mig país, per no dir-ne tot.

Vet aquí, doncs, de què parlem en aquest número de La Resistència:

Les castanyes ja són cuites, les nous escasses i els bolets s’han collit a cabassos. Novembre convida al foc, en tots els sentits, com si diguéssim. Ja ens enteneu.

Número 53. Agost-Setembre de 2021

Passat l’estiu, amb pluges si fa no fa intenses a muntanya durant les darreries d’agost i tot setembre, cap esclat de joia no ha fet variar un mil·limetre les posicions quant a l’alliberament nacional: Espanya, sempiterna, entestada a tenir-nos collats i tenallats, per moltes taules i tauletes que pretenguin muntar per adotzenar-nos encara més; els processistes (ERC, Junts, CUP), caient dia sí i dia també en els paranys i les pastanagues que l’amo els posa a tocar del nas: sigui l’aeroport de Barcelona o sigui la llengua catalana als audiovisuals; alguns dels indultats desdint-se del Primer d’Octubre, com és el cas de la montgrinenca Dolors Bassa, que així menysté els qui van rebre pallisses o els qui romanen pendents de judicis, multes i repressió per haver defensat les llibertats arrabassades; i, des de l’exili, com d’habitud, el president Puigdemont (més enllà d’ideologies, però amb el Consell de la República d’escut), torna passar la mà per la cara judicial al Regne del Borbó, amb Llarena de glandllèpol de sa majestat Felipe VI.

De tot això (i més) se’n parla i s’escriu en aquesta número tardoral de La Resistencia, com podeu veure:

Un recordatori en memòria de Ramon Cotrina: el llibre d’homenatge, Estimat Ramon, fa via pels territoris irredempts que tant li agradaven. Si en voleu sentir parlar, de primer, el dia 7 d’octubre Joan Grau, amb Nan Orriols, el presentaran a les set de la tarda a la Biblioteca Municipal de Manlleu; i, aquest pròxim dissabte, 9 d’octubre, a les sis de la tarda al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, el presentarà el president Quim Torra, acompanyat novament del nostre Nan Orriols.

Que la cerca de bolets, sense malmetre encara més els boscos, us sigui profitosa!

Número 52. Juliol de 2021

Aquest juliol fineix, abans de la vacança, just amb quatre gotes mal comptades, esparses aquí i allà per a treure la pols dels camins i ni tan sols reverdir l’esgrogueïment que s’escampa per boscos, muntanyes i conreus. Sigui pel canvi climàtic, sigui per la inexistent política forestal, sigui per l’abandó (obligat) del camp i de la muntanya —i tot el que això suposa—, o sigui per la manca de poder de la Generalitat de Dalt—encara que ho disfressin de pressupostos ful i crides vàcues i inútils—…, amb tot plegat tenim el país a punt perquè, per fas o per nefàs, els incendis ho cremin tot. Malauradament, els focs no atiaran cap revolució, necessària, ni encendran la flama dels malànimes que cada cop, empesos per la seva mediocritat, maneguen la cosa pública com si fos seva i no del poble que malda a sobreviure enmig de tanta foscor. Això sí, d’atzagaiades, totes les que vulgueu: ara una patètica processó (del procés), ara una consellera que menysté el català, ara un president —reietó dels ordinaris i la genteta—, presentat per la televisió pública com una star system… Però, ai las!, encara hi ha esperança, com ens encarreguem de contar en aquesta 52è lliurament de La Resistència.

Estigueu bons fins al setembre, que a l’agost marxem a inspirar-nos i expirar-nos.

Número 51. Juny de 2021

Juny ha passat amb més pena que glòria si mirem els resultats «polítics»: no ningú ha aixecat cap falç i hi ha un replegament del procés independentista que fa feredat, amb baixades de pantalons generals de suposats capdavanters, que es permeten el luxe de dir a tort i a dret que el 1r d’Octubre de 2017 va ser com una mena de performance, que ara el que cal és gestionar les misèries que encara no ens han acabat de furtar a través d’una Taula de Diàleg, que és l’eufemisme que ningú no gosa de dir per a substituir el concepte de rendició, mentre la repressió continua —amb els indults com a magnànima i enverinada torna—, sigui amb tribunals de cuentos o amb judicis arbritaris dels neofranquistes que perduren. És allò que diu el poble des del refranyer: «Tan aviat diu figues com raïms». És la mateixa estratègia, però aquesta a nivell mundial —la corrupció és universal—, que s’escampa arreu a l’hora de justificar les mesures de la pandèmia. Ara els ha tocat el torn als joves, assenyalats com a irresponsables, com si haguessin d’escampar la pesta universal…, i tot per a justificar aquests vaccins experimentals, les conseqüències dels quals són imprevisibles.

D’això, d’allò i del més enllà en parlem en aquest cinquanta-unè lliurament de La Resistència:

Número 50. Maig de 2021

Diu el refranyer popular que «abril i maig tenen la clau de l’any» per a donar entendre que les collites seran més o menys bones segons les pluges que caiguin en aquests mesos. Certament, aquests dos darrers mesos —per bé que a darrera hora s’han animat llamps i trons— no han estat gaire abundosos d’aigua caiguda del cel, no gaire bon averany, doncs, per als fruits dels conreus vinents. En política, pel que fa al futur dels catalans, tampoc aquestes dos darrers mesos no han estat gens falaguers, ans al contrari. Els senyals de rendició, per totes les bandes, de traició del Primer d’Octubre i alguns silencis d’escàndol, fan pensar en un retorn al tacticisme vicenvivista que tant rèdits va donar al pujolisme, però ara de la mà d’ERC, Junts i la pròpia CUP, tot abandonant els exiliats, els presos (amb uns indults vergonyants) i els milers de represaliats —també econòmics gràcies al franquista Tribunal de Cuentas del Reino de España— a la seva (dis)sort. Hi ha res a fer, encara, o hem de sotmetre la nostra identitat a l’anihilació total?

En aquest cinquantè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:

A la pareomologia catalana també hi trobem aquest refrany: «Fredors de maig, pedregades de juny»; és a dir, o comencem a escalfar l’ambient —sense màscares, si us plau!— o la clatellada caurà grossa.