La Resistència ha fet, aquest febrer, cinc anys de camí, amb cinquanta-vuit números fets i drets que mai no perden pistonada si és que voleu seguir el pols del món tal com el veiem i l’analitzem des de la no-metròpoli. En la Presentació d’aquell primer número hi dèiem que l’esperit que inspirava el nostre naixement «és la llibertat»; també, hi argumentàvem que la nostra «aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i sovint molt irresponsables». Justament, les darreries de febrer i primeries de març han dut a la palestra dues flagrants contradiccions: a nivell més domèstic, l’atzagaiada dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2030, que tant sí com no ens volen endinyar els «nostres» independentistes de la República inexistent, un projecte que en el context del darrer report del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) fa posar els pèls de punta, atenent el fet que un país com el nostre no es pot permetre el luxe de destrossar el territori i, encara menys, per a oferir «majors glòries a Espanya». Per altra banda, en el panorama internacional, l’acció militar de la Federació Russa, amb el totalitari Vladimir Putin al capdavant, contra el poble d’Ucraïna, presidit per un capitost, Volodímir Zelenski, que poc ha fet aquests darrers vuit anys per aturar la violència contra els russos en territoris del seu propi Estat —amb, diuen, 14.000 morts a l’esquena i un cos d’exèrcit amb nazis inclosos—, és un afer de molt mal pair, especialment amb la Unió Europea, els Estats Units i l’OTAN («Otan no!», ho recordeu?) que ja han ensenyat les dents no als contendents d’una i l’altra banda, sinó, especialment, als propis ciutadans «occidentals», sobre com serà això que anomenen Nou Ordre Mundial, tot atiant l’odi i la divisió dels éssers humans. De fet, els únics que tindrien més dret a dir «No a la guerra!» són, de primer, els ciutadans que en són sotmesos, a Ucraïna o a les desenes de conflictes armats que són vius arreu del planeta (alguns ciutadans russos han gosat fer-ho als carrers de Moscou i altres ciutats russes, però han estat brutalment reprimits). De la guerra, de les guerres, ens fan patir, sempre —i ens en solidaritzem—, els qui en sofreixen les conseqüències directes (morts, ferits, mutilats…) i indirectes (desplaçats, refugiats…), a més de la mare natura, que rep tots els cops. Com diu, en mode irònic (gràcies en tenim, de l’humor), l’amic i filòsof Ramon Alcoberro, «en aquesta, com en la majoria de guerres, a casa estem molt a favor dels desertors». I, com escrivia Paul Valery, «la guerra: una massacre de gent que no es coneix en benefici de gent que es coneix però que no es massacra».
En aquest cinquanta-vuitè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:
Estigueu bons, sobretot ara que el pandemònium ja és extint!
