Número 52. Juliol de 2021

Aquest juliol fineix, abans de la vacança, just amb quatre gotes mal comptades, esparses aquí i allà per a treure la pols dels camins i ni tan sols reverdir l’esgrogueïment que s’escampa per boscos, muntanyes i conreus. Sigui pel canvi climàtic, sigui per la inexistent política forestal, sigui per l’abandó (obligat) del camp i de la muntanya —i tot el que això suposa—, o sigui per la manca de poder de la Generalitat de Dalt—encara que ho disfressin de pressupostos ful i crides vàcues i inútils—…, amb tot plegat tenim el país a punt perquè, per fas o per nefàs, els incendis ho cremin tot. Malauradament, els focs no atiaran cap revolució, necessària, ni encendran la flama dels malànimes que cada cop, empesos per la seva mediocritat, maneguen la cosa pública com si fos seva i no del poble que malda a sobreviure enmig de tanta foscor. Això sí, d’atzagaiades, totes les que vulgueu: ara una patètica processó (del procés), ara una consellera que menysté el català, ara un president —reietó dels ordinaris i la genteta—, presentat per la televisió pública com una star system… Però, ai las!, encara hi ha esperança, com ens encarreguem de contar en aquesta 52è lliurament de La Resistència.

Estigueu bons fins al setembre, que a l’agost marxem a inspirar-nos i expirar-nos.

Número 51. Juny de 2021

Juny ha passat amb més pena que glòria si mirem els resultats «polítics»: no ningú ha aixecat cap falç i hi ha un replegament del procés independentista que fa feredat, amb baixades de pantalons generals de suposats capdavanters, que es permeten el luxe de dir a tort i a dret que el 1r d’Octubre de 2017 va ser com una mena de performance, que ara el que cal és gestionar les misèries que encara no ens han acabat de furtar a través d’una Taula de Diàleg, que és l’eufemisme que ningú no gosa de dir per a substituir el concepte de rendició, mentre la repressió continua —amb els indults com a magnànima i enverinada torna—, sigui amb tribunals de cuentos o amb judicis arbritaris dels neofranquistes que perduren. És allò que diu el poble des del refranyer: «Tan aviat diu figues com raïms». És la mateixa estratègia, però aquesta a nivell mundial —la corrupció és universal—, que s’escampa arreu a l’hora de justificar les mesures de la pandèmia. Ara els ha tocat el torn als joves, assenyalats com a irresponsables, com si haguessin d’escampar la pesta universal…, i tot per a justificar aquests vaccins experimentals, les conseqüències dels quals són imprevisibles.

D’això, d’allò i del més enllà en parlem en aquest cinquanta-unè lliurament de La Resistència:

Número 50. Maig de 2021

Diu el refranyer popular que «abril i maig tenen la clau de l’any» per a donar entendre que les collites seran més o menys bones segons les pluges que caiguin en aquests mesos. Certament, aquests dos darrers mesos —per bé que a darrera hora s’han animat llamps i trons— no han estat gaire abundosos d’aigua caiguda del cel, no gaire bon averany, doncs, per als fruits dels conreus vinents. En política, pel que fa al futur dels catalans, tampoc aquestes dos darrers mesos no han estat gens falaguers, ans al contrari. Els senyals de rendició, per totes les bandes, de traició del Primer d’Octubre i alguns silencis d’escàndol, fan pensar en un retorn al tacticisme vicenvivista que tant rèdits va donar al pujolisme, però ara de la mà d’ERC, Junts i la pròpia CUP, tot abandonant els exiliats, els presos (amb uns indults vergonyants) i els milers de represaliats —també econòmics gràcies al franquista Tribunal de Cuentas del Reino de España— a la seva (dis)sort. Hi ha res a fer, encara, o hem de sotmetre la nostra identitat a l’anihilació total?

En aquest cinquantè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:

A la pareomologia catalana també hi trobem aquest refrany: «Fredors de maig, pedregades de juny»; és a dir, o comencem a escalfar l’ambient —sense màscares, si us plau!— o la clatellada caurà grossa.

Número 49. Abril de 2021

Un any després de l’absurd estat d’alarma i els posteriors confinaments, que no han aportat més seguretat sanitària enlloc (ans al contrari, en molts de casos), l’abril, esponerós d’aigua, finalment, ens porta, novament, a un escenari sense Govern «efectiu» que, en tot cas, seria novament autonòmic i sotmès a Espanya. Sort n’hi ha que en Jordi Turull podrà dur el seu cas de repressió i assetjament als tribunals europeus, amb el vot particular de dos jutges constitucionalistes espanyols que gairebé veuen una aberració que encara sigui a la presó (ell i tots els altres, a més dels exiliats que encara batallen per diversos fronts). Caldrà estar atents a l’evolució d’aquesta deriva judicial, mentre el país s’enfonsa —com tot el món sotmès al capitalisme biomèdic— en una crisi més que econòmica, de valors humans i naturals.

En aquest quaranta-novè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:

Dels raigs de maig, n’esperem les revolucions pendents.

Número 48. Març de 2021

Març, tan guerrer, mor —com la vella i la jove, si pot—, eixut, ple dels parracs de les conseqüències electorals i de les engrunes que l’Estat permet al Parlament i al Govern per anar fent la viu en la misèria, amb l’afegit de la dictadura estadística covidiana. Tenim mala peça al teler els qui encara creiem (innocents!) en la llibertat, també en la de consciència, en la de l’esperit, que actualment són soterrades o assenyalades com a perilloses. El pensament crític és l’última frontera per als qui no volem viure en la ignorància del ramat, un veritable vaccí contra l’estultícia i l’adoctrinament. Mentre alguns voldrien llençar «a la paperera de la història» polítics com Carles Puigdemont i d’altres d’igual tossuderia, des de la lawfare espanyola exigeixen «penediment» als presos polítics i als exiliats (tot seguint les tesis de Mao, de Pol Pot o dels gulags soviètics). No solament no ens perdonen el 1r d’Octubre (i el dia 3), sinó que ens ho volen fer pagar; en volen cap cots, agenollats i pregant pietat. I, sembla, que a alguns —certament inútils i mediocres, com alguns dels qui pretenen governar-nos— ja els està bé. De tot això i més (amb la incorporació, en aquest número d’Alfons Om, compositor i músic, VerdCel) en parlem en aquest 48è lliurament de La Resistència:

Que l’abril, d’aigües esperades mil, amb sant Jordi i el Drac ens portin l’esperança d’una vida plena, si més no als resistents.

Número 47. Febrer de 2021

Enllestim febrer amb dues bones notícies: d’una banda, La Resistència fa aquest mes quatre anys que va néixer i a poc a poc ha anat aplegant lectors d’arreu, als quals els plau aquesta mirada no metropolitana ni metropolitzada de les realitats que sobrevivim; de l’altra, en les eleccions al Parlament regional, ultra l’anhelat 52% de vots majoritaris als partits que es reclamen independentistes —que han guanyat quatre diputats més (fins arribar a 74)— , el gran triomfador va ser l’alta abstenció (46,46%), que també va permetre que el neofranquisme unionista del PP i Cs s’abraonés encara més en el populisme feixistoide de Vox i, en suma, perdés tres diputats pel camí i regalés la resta al socialisme dretà espanyol que ara representa el PSC, amb Podemos que ja treu la llengua fora, encara que alguns el vulguin salvar del seu propi funeral. En qualsevol cas, si amb aquests resultats els capitostos no s’adonen, encara, del que han de fer, malament rai. Nosaltres, tanmateix, en continuarem parlant, com podeu veure en algunes de les propostes d’aquest quaranta-setè lliurament, amb noves incorporacions, com les de Laura Vidal i Blai Dalmau, als qui donem una calorosa benvinguda, que el fred perviu, ben segur, fins ben entrada la primavera. Estigueu bons i sans!

Número 46. Gener de 2021

Si aquest gener que ara fineix —encara sota la inconsistent frenesí covidià— ens ha dut vent i la neu com un senyal premonitori de l’escalfament global que s’atansa per l’acció humana i, també, per la influència astral, el febrer que comença —mes de purificació— no perd petja i ens encoloma unes noves eleccions el dia 14 a l’inactiu i inactivat Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya. Malgrat tots els cants de sirena, no sembla que aquests comicis hagin de resoldre el conflicte amb Castella (el mal dit estat espanyol), que s’eternitza des del 12 de setembre de 1714. La convocatòria decretada pel Govern en mal dia i mala hora no s’ha pogut fer enrere. I no ha estat tant per causa de la sempiterna estructura judicial del Regne d’Espanya —que no descansa a reprimir-nos tothora—, sinó, simplement, perquè en més de quaranta anys de «dictacràcia», els partits que han tingut representació a les corts catalanes no han volgut fer una llei electoral pròpia que hauria resolt la conjuntura actual. Tot un símptoma d’on venim i cap on anem, si més no del punt de vista d’aquesta política partitocràtica.

Però, La Resistència no descansa —hi hagi eleccions o virus. Continuem dempeus i carregats de raonaments, tot tractant d’oferir aquesta altra visió, especialment no metropolitana, de les realitats que ens toca de viure. Així, en aquest nou número, el 46 del nostre trescar, hi trobareu els següents articles:

Que la vostra vida sigui prenys de bons auguris, millor companyonia i abraçades a dojo!

Número 45. Desembre de 2020

Tanquem el desembre de 2020 —el maleït any de la dictadura tecnomèdica—, entre neules desnerides i torrons malforjats, amb la penosa perspectiva que ens ha deixat en herència: un país enfonsat en tots els aspectes de la vida. Aquesta malaurada situació és, actualment, gairebé majoritària arreu del món i l’esperpèntica inflació que s’atansa —amb els bancs centrals fent anar la màquina de fabricar diners a cabassos— no té antecedents històrics, ni tan sols si ens remuntem les guerres mundials o el crac de 2008. Però, aquí, en la comunitat autònoma de Catalunya, els processistes de tots els colors munten el fals teatrí de les baralles «fratricides» per a fer-nos empassar bou per bèstia grossa amb el calendari d’unes noves eleccions regionals que no resoldran res, ans al contrari; mentrestant, més papistes que el Papa, ens endinyen confinaments i vaccins que no solament no ens salvaran de res tangible, ans ens faran caure, encara més, en l’abim que, de tres segles ençà, han convertit la majoria dels catalans nacionals en un ramat de mesells, que tant els fan empassar la repressió aliena i pròpia «sense llençar cap paper a terra», com els inoculen la fal·làcia que la immunització no es pot resoldre de manera natural, com s’ha fet secularment.

  • La veritat, doncs, roman en perill, tal com adverteix en aquest 45è lliurament de La Resistència, l’artista polifacètic Toni Casassas, que en l’article «Qui està preparat per a la veritat?» es pregunta, per exemple, si en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens la diuen, la veritat, o perquè «acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació?».
  • És urgent per a l’esperit dels éssers humans—actualment decapitat—, doncs, d’escatir, entre tanta unanimitat informativa, què ha passat amb veritats absolutes, pètries, com aquella que «el nostre sistema públic de salut és dels millors del món». És el que tracta d’exposar el nostre editor, Xavier Borràs, a l’article «Els vaccins i el fracàs del model microbiocèntric davant les malalties infeccioses», precisament per la catàstrofe absoluta d’aquest model preventiu i terapèutic microbiocèntric, amb les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat.
  • Justament, de la brutalitat de l’espècie humana va el muntatge videogràfic que ha confegit Nan Orriols amb el títol «[VÍDEO] Pena de mort» en què blasma «la brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista», que «converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut».
  • I, des de la memòria, «Contra l’oblit», resisteix Eduard Garrell amb aquest article on fa història de l’Editorial Prima Luce, cofundada pel seu pare a mitjan anys cinquanta, en ple franquisme, per a intentar desvetllar els infants de la grisor d’aquell règim totalitari que, encara avui, en molts aspectes, perdura des del poder polític i econòmic.
  • En el nostre particular territori d’Arts i Lletres, el poeta Gabriel Salvans, dedica els versos de «Branca d’olivera» al pessebre de Sant Martí Xic, del 2020, perquè «Quan no és res com voldríem / hem d’alçar el to de veu / molt més enlaire».
  • Ben enlaire, també, s’enfilen els nous quatre microrelats de Jordi Remolins, que s’endinsa, en algun moment, en el canibalisme.
  • O, lluny en el temps, un viatge al Marroc gairebé fa quaranta anys de Nan Orriols que podem veure en el nou «[ÀLBUM DE FOTOS] Un viatge pel Marroc», per bé que més a la vora podem llegir les seves notes setmanal d’El Serpent, igual com fem cada mes amb les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que ens aporta mots i expressions que s’aflaqueixen en el parlar quotidià, com tarannà, repapat, guipar o a bocons.
  • I, com sempre, a peu de territori, l’exbatlle de Calafell, Jordi Sánchez, ens conta a l’article «El torrent de la Corbatera [Cobertera, popularment] i el patrimoni històric de Calafell», en què a més de recórrer-lo per tot el terme n’apunta resolucions a emprendre per a conservar el patrimoni natural.
  • Al remat, per a pair tantes indigestions —i no totes estomacals— us oferim un dels [VÍDEOS] Que encara no hem vist, aquest cop amb un vals de Johan Strauss, que dansen ocells de tota classe i color. Un cant, encara, d’esperança no pas en la humanitat ecocida, sinó en Mare Natura que, tard d’hora, se n’alliberarà.