Número 54. Octubre de 2021

Les castanyes han estat abundants i grosses, enguany. Tant les que es torren aquests dies de tardor encara caniculars (octubre ha estat molt poc plujós, per variar) com les que els catalans que defensen la terra i l’esperit lliure del 1r d’Octubre de 2017 han rebut, reben i rebran, malauradament, encara més amb «processistes» que hi posen l’altra galta o que, de dret i de fet, s’abaixen els pantalons sense cap vergonya. Malgrat les victòries de l’exili —la darrera, la del mallorquí Josep Valtònic a Bèlgica, hòstia santa contra la monarquia parasitària espanyola i tots els seus adlàters— i els esforços del Consell per la República (ja amb cent mil associats), malgrat l’abandó dels anomenats grups d’esquerra (tant atrafegats a conservar poltrones), no hi ha en l’horitzó cap perspectiva d’avenç cap a la independència, mentre això que en diuen el «territori» malda perquè Catalunya romangui a la cua quant a la producció d’energia renovable, no fos cas que això altre que en diuen el «paisatge» agafés un aire de lletjor, com si els darrers seixanta anys de creixement turístic-immobiliari o agrotòxic-nuclear, no haguessin malmès mig país, per no dir-ne tot.

Vet aquí, doncs, de què parlem en aquest número de La Resistència:

Les castanyes ja són cuites, les nous escasses i els bolets s’han collit a cabassos. Novembre convida al foc, en tots els sentits, com si diguéssim. Ja ens enteneu.

Número 53. Agost-Setembre de 2021

Passat l’estiu, amb pluges si fa no fa intenses a muntanya durant les darreries d’agost i tot setembre, cap esclat de joia no ha fet variar un mil·limetre les posicions quant a l’alliberament nacional: Espanya, sempiterna, entestada a tenir-nos collats i tenallats, per moltes taules i tauletes que pretenguin muntar per adotzenar-nos encara més; els processistes (ERC, Junts, CUP), caient dia sí i dia també en els paranys i les pastanagues que l’amo els posa a tocar del nas: sigui l’aeroport de Barcelona o sigui la llengua catalana als audiovisuals; alguns dels indultats desdint-se del Primer d’Octubre, com és el cas de la montgrinenca Dolors Bassa, que així menysté els qui van rebre pallisses o els qui romanen pendents de judicis, multes i repressió per haver defensat les llibertats arrabassades; i, des de l’exili, com d’habitud, el president Puigdemont (més enllà d’ideologies, però amb el Consell de la República d’escut), torna passar la mà per la cara judicial al Regne del Borbó, amb Llarena de glandllèpol de sa majestat Felipe VI.

De tot això (i més) se’n parla i s’escriu en aquesta número tardoral de La Resistencia, com podeu veure:

Un recordatori en memòria de Ramon Cotrina: el llibre d’homenatge, Estimat Ramon, fa via pels territoris irredempts que tant li agradaven. Si en voleu sentir parlar, de primer, el dia 7 d’octubre Joan Grau, amb Nan Orriols, el presentaran a les set de la tarda a la Biblioteca Municipal de Manlleu; i, aquest pròxim dissabte, 9 d’octubre, a les sis de la tarda al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, el presentarà el president Quim Torra, acompanyat novament del nostre Nan Orriols.

Que la cerca de bolets, sense malmetre encara més els boscos, us sigui profitosa!

Número 52. Juliol de 2021

Aquest juliol fineix, abans de la vacança, just amb quatre gotes mal comptades, esparses aquí i allà per a treure la pols dels camins i ni tan sols reverdir l’esgrogueïment que s’escampa per boscos, muntanyes i conreus. Sigui pel canvi climàtic, sigui per la inexistent política forestal, sigui per l’abandó (obligat) del camp i de la muntanya —i tot el que això suposa—, o sigui per la manca de poder de la Generalitat de Dalt—encara que ho disfressin de pressupostos ful i crides vàcues i inútils—…, amb tot plegat tenim el país a punt perquè, per fas o per nefàs, els incendis ho cremin tot. Malauradament, els focs no atiaran cap revolució, necessària, ni encendran la flama dels malànimes que cada cop, empesos per la seva mediocritat, maneguen la cosa pública com si fos seva i no del poble que malda a sobreviure enmig de tanta foscor. Això sí, d’atzagaiades, totes les que vulgueu: ara una patètica processó (del procés), ara una consellera que menysté el català, ara un president —reietó dels ordinaris i la genteta—, presentat per la televisió pública com una star system… Però, ai las!, encara hi ha esperança, com ens encarreguem de contar en aquesta 52è lliurament de La Resistència.

Estigueu bons fins al setembre, que a l’agost marxem a inspirar-nos i expirar-nos.

Número 51. Juny de 2021

Juny ha passat amb més pena que glòria si mirem els resultats «polítics»: no ningú ha aixecat cap falç i hi ha un replegament del procés independentista que fa feredat, amb baixades de pantalons generals de suposats capdavanters, que es permeten el luxe de dir a tort i a dret que el 1r d’Octubre de 2017 va ser com una mena de performance, que ara el que cal és gestionar les misèries que encara no ens han acabat de furtar a través d’una Taula de Diàleg, que és l’eufemisme que ningú no gosa de dir per a substituir el concepte de rendició, mentre la repressió continua —amb els indults com a magnànima i enverinada torna—, sigui amb tribunals de cuentos o amb judicis arbritaris dels neofranquistes que perduren. És allò que diu el poble des del refranyer: «Tan aviat diu figues com raïms». És la mateixa estratègia, però aquesta a nivell mundial —la corrupció és universal—, que s’escampa arreu a l’hora de justificar les mesures de la pandèmia. Ara els ha tocat el torn als joves, assenyalats com a irresponsables, com si haguessin d’escampar la pesta universal…, i tot per a justificar aquests vaccins experimentals, les conseqüències dels quals són imprevisibles.

D’això, d’allò i del més enllà en parlem en aquest cinquanta-unè lliurament de La Resistència:

Número 50. Maig de 2021

Diu el refranyer popular que «abril i maig tenen la clau de l’any» per a donar entendre que les collites seran més o menys bones segons les pluges que caiguin en aquests mesos. Certament, aquests dos darrers mesos —per bé que a darrera hora s’han animat llamps i trons— no han estat gaire abundosos d’aigua caiguda del cel, no gaire bon averany, doncs, per als fruits dels conreus vinents. En política, pel que fa al futur dels catalans, tampoc aquestes dos darrers mesos no han estat gens falaguers, ans al contrari. Els senyals de rendició, per totes les bandes, de traició del Primer d’Octubre i alguns silencis d’escàndol, fan pensar en un retorn al tacticisme vicenvivista que tant rèdits va donar al pujolisme, però ara de la mà d’ERC, Junts i la pròpia CUP, tot abandonant els exiliats, els presos (amb uns indults vergonyants) i els milers de represaliats —també econòmics gràcies al franquista Tribunal de Cuentas del Reino de España— a la seva (dis)sort. Hi ha res a fer, encara, o hem de sotmetre la nostra identitat a l’anihilació total?

En aquest cinquantè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:

A la pareomologia catalana també hi trobem aquest refrany: «Fredors de maig, pedregades de juny»; és a dir, o comencem a escalfar l’ambient —sense màscares, si us plau!— o la clatellada caurà grossa.

Número 49. Abril de 2021

Un any després de l’absurd estat d’alarma i els posteriors confinaments, que no han aportat més seguretat sanitària enlloc (ans al contrari, en molts de casos), l’abril, esponerós d’aigua, finalment, ens porta, novament, a un escenari sense Govern «efectiu» que, en tot cas, seria novament autonòmic i sotmès a Espanya. Sort n’hi ha que en Jordi Turull podrà dur el seu cas de repressió i assetjament als tribunals europeus, amb el vot particular de dos jutges constitucionalistes espanyols que gairebé veuen una aberració que encara sigui a la presó (ell i tots els altres, a més dels exiliats que encara batallen per diversos fronts). Caldrà estar atents a l’evolució d’aquesta deriva judicial, mentre el país s’enfonsa —com tot el món sotmès al capitalisme biomèdic— en una crisi més que econòmica, de valors humans i naturals.

En aquest quaranta-novè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:

Dels raigs de maig, n’esperem les revolucions pendents.

Número 48. Març de 2021

Març, tan guerrer, mor —com la vella i la jove, si pot—, eixut, ple dels parracs de les conseqüències electorals i de les engrunes que l’Estat permet al Parlament i al Govern per anar fent la viu en la misèria, amb l’afegit de la dictadura estadística covidiana. Tenim mala peça al teler els qui encara creiem (innocents!) en la llibertat, també en la de consciència, en la de l’esperit, que actualment són soterrades o assenyalades com a perilloses. El pensament crític és l’última frontera per als qui no volem viure en la ignorància del ramat, un veritable vaccí contra l’estultícia i l’adoctrinament. Mentre alguns voldrien llençar «a la paperera de la història» polítics com Carles Puigdemont i d’altres d’igual tossuderia, des de la lawfare espanyola exigeixen «penediment» als presos polítics i als exiliats (tot seguint les tesis de Mao, de Pol Pot o dels gulags soviètics). No solament no ens perdonen el 1r d’Octubre (i el dia 3), sinó que ens ho volen fer pagar; en volen cap cots, agenollats i pregant pietat. I, sembla, que a alguns —certament inútils i mediocres, com alguns dels qui pretenen governar-nos— ja els està bé. De tot això i més (amb la incorporació, en aquest número d’Alfons Om, compositor i músic, VerdCel) en parlem en aquest 48è lliurament de La Resistència:

Que l’abril, d’aigües esperades mil, amb sant Jordi i el Drac ens portin l’esperança d’una vida plena, si més no als resistents.

Número 47. Febrer de 2021

Enllestim febrer amb dues bones notícies: d’una banda, La Resistència fa aquest mes quatre anys que va néixer i a poc a poc ha anat aplegant lectors d’arreu, als quals els plau aquesta mirada no metropolitana ni metropolitzada de les realitats que sobrevivim; de l’altra, en les eleccions al Parlament regional, ultra l’anhelat 52% de vots majoritaris als partits que es reclamen independentistes —que han guanyat quatre diputats més (fins arribar a 74)— , el gran triomfador va ser l’alta abstenció (46,46%), que també va permetre que el neofranquisme unionista del PP i Cs s’abraonés encara més en el populisme feixistoide de Vox i, en suma, perdés tres diputats pel camí i regalés la resta al socialisme dretà espanyol que ara representa el PSC, amb Podemos que ja treu la llengua fora, encara que alguns el vulguin salvar del seu propi funeral. En qualsevol cas, si amb aquests resultats els capitostos no s’adonen, encara, del que han de fer, malament rai. Nosaltres, tanmateix, en continuarem parlant, com podeu veure en algunes de les propostes d’aquest quaranta-setè lliurament, amb noves incorporacions, com les de Laura Vidal i Blai Dalmau, als qui donem una calorosa benvinguda, que el fred perviu, ben segur, fins ben entrada la primavera. Estigueu bons i sans!