Si el juliol us atansa, doneu-vos ansa!
Número 61. Maig de 2022
El maig que hem passat no ha fet bona la dita de «cada dia un raig», ans hem tingut temperatures estiuenques de calor en plena primavera —mai vistes fins ara—, que han arribat als 35°C de mitjana en molts indrets, mentre en dies posteriors s’ha arribat a temperatures mínimes de 12°C en el mateixos llocs. Un exemple, doncs, del canvi i l’emergència climàtica que ens hem procurat entre tots. Per això, i més, en aquest lliurament magenc de La Resistència hi podreu trobar:
I al juny (la falç al puny!) continueu amb la dèria de parlar sempre en català, fins i tot a risc de ser assenyalats per voler defensar —com fan arreu del món amb les seves llengües— la pròpia identitat.
Número 60. Abril de 2022
Vigileu el gran germà, que a més d’espiar-nos aviat ens obligarà a delatar-nos.
Número 59. Març de 2022
En aquest número 59 de La Resistència, corresponent al mes de març de 2022, hi trobareu, amb tremp i esforç, el següents, articles, notes i reports:
Estigueu bons i actius, especialment davant dels enemics de dins i de fora.
Número 58. Febrer de 2022
La Resistència ha fet, aquest febrer, cinc anys de camí, amb cinquanta-vuit números fets i drets que mai no perden pistonada si és que voleu seguir el pols del món tal com el veiem i l’analitzem des de la no-metròpoli. En la Presentació d’aquell primer número hi dèiem que l’esperit que inspirava el nostre naixement «és la llibertat»; també, hi argumentàvem que la nostra «aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i sovint molt irresponsables». Justament, les darreries de febrer i primeries de març han dut a la palestra dues flagrants contradiccions: a nivell més domèstic, l’atzagaiada dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2030, que tant sí com no ens volen endinyar els «nostres» independentistes de la República inexistent, un projecte que en el context del darrer report del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) fa posar els pèls de punta, atenent el fet que un país com el nostre no es pot permetre el luxe de destrossar el territori i, encara menys, per a oferir «majors glòries a Espanya». Per altra banda, en el panorama internacional, l’acció militar de la Federació Russa, amb el totalitari Vladimir Putin al capdavant, contra el poble d’Ucraïna, presidit per un capitost, Volodímir Zelenski, que poc ha fet aquests darrers vuit anys per aturar la violència contra els russos en territoris del seu propi Estat —amb, diuen, 14.000 morts a l’esquena i un cos d’exèrcit amb nazis inclosos—, és un afer de molt mal pair, especialment amb la Unió Europea, els Estats Units i l’OTAN («Otan no!», ho recordeu?) que ja han ensenyat les dents no als contendents d’una i l’altra banda, sinó, especialment, als propis ciutadans «occidentals», sobre com serà això que anomenen Nou Ordre Mundial, tot atiant l’odi i la divisió dels éssers humans. De fet, els únics que tindrien més dret a dir «No a la guerra!» són, de primer, els ciutadans que en són sotmesos, a Ucraïna o a les desenes de conflictes armats que són vius arreu del planeta (alguns ciutadans russos han gosat fer-ho als carrers de Moscou i altres ciutats russes, però han estat brutalment reprimits). De la guerra, de les guerres, ens fan patir, sempre —i ens en solidaritzem—, els qui en sofreixen les conseqüències directes (morts, ferits, mutilats…) i indirectes (desplaçats, refugiats…), a més de la mare natura, que rep tots els cops. Com diu, en mode irònic (gràcies en tenim, de l’humor), l’amic i filòsof Ramon Alcoberro, «en aquesta, com en la majoria de guerres, a casa estem molt a favor dels desertors». I, com escrivia Paul Valery, «la guerra: una massacre de gent que no es coneix en benefici de gent que es coneix però que no es massacra».
En aquest cinquanta-vuitè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:
Estigueu bons, sobretot ara que el pandemònium ja és extint!
Número 57. Gener de 2022
L’inici de l’any nou, aquest 2022, continua amb les mateixes sonsònies —procés, llengua, pandèmia, energia, canvi climàtic, totalitarismes, etc.—, com si a força de repetir-les per terra, mar i aire volguessin aconseguir l’adotzenament etern de la humanitat nostrada. La natura, que sempre és responsable, també en pateix els efectes, amb aquest hivern eixut sense pluges, però amb ventades i petits terratrèmols al Pirineu, el gegant que ens observa atònit. La mascarada que ens ha tocat de sobreviure no sembla que la pugui parar ningú: mentre aquí ja es reclamen eleccions (per bé que la mala peça és al teler: les menjadores són addictives!), allà, en aquest fantasma de la Unió Europea, tenen els sants pebrots de decidir que l’energia nuclear i el gas —combustibles fòssils— a partir d’ara seran al mateix paquet que les energies renovables! Si encara roman algun ecologista veritable en aquest món, el suïcidi és obligat.
Sigui amb sentit de l’humor o amb mala jeia, La Resistència aguanta, a punt de fer, aquest febrer, cinc anys de camí. Per això, en aquest número, parlem de tot i més:
La Candelera, entrat febrer, ha somrigut, però deu ser més perquè ja li’n fot tot que no pas perquè l’hivern hagi de ser més viu.
Número 56. Desembre de 2021
Sigui per un all o per una ceba —o per naps o per cols—, el darrer número de l’any 2021 de La Resistència arriba als pacients lectors una mica més tard del previst per circumstàncies adverses que ens han imposat servidors i companyies elèctriques (les de les factures milionàries). Tanmateix, la realitat s’imposa, crua, tot i que vivim en un món on tot és aparença i la Veritat (clau de volta de la nostra cultura) —aquella Veritat que ens ha de fer lliures— no se sap on para ni si es troba amagada a muntanya, on encara hi ha éssers que no se sotmeten a cap imposició. Dos mil vint-i-u ha estat un annus horribilis en gairebé tots els sentits, per bé que, malauradament, anuncia un «món feliç» i adotzenat del qual cal fugir cames ajudeu-me si no volem romandre anorreats pel Great Reset que anuncien les elits mundials. Com sempre, des de La Resistència, continuem tractant d’oferir les diverses versions d’aquesta realitat, ni que sigui humilment i a la vora del foc avial.
En aquest número, doncs, trobareu aquest seguit de novetats:
Que aquest 2022, que sembla bon jan, no s’espatlli i puguem viure la llibertat d’ésser.
Número 55. Novembre de 2021
Tot just ara fa un any, la matinada del diumenge 22 de novembre de 2020, l’amic Toni Coromina va traspassar (esperem que cap a un món millor). En aquest número, li retem, novament, un merescut homenatge, amb articles de Toni Casassas i Nan Orriols i el recopilatori que ha fet dels seus articles l’editor Xavier Borràs. Fa uns dies, l’editor de NacióDigital, el periodista Miquel Macià, anunciava la possibilitat de fer un llibre dels escrits d’en Coromina, una iniciativa que creiem necessària (també, per aplegar diners, si es pot, per a la seva família) i a la qual ens sumem i ens oferim per si hi podem contribuir des de La Resistència. Entre resistents sempre ens hem d’ajudar.
Aquest trist novembre, que ha portat aiguats diversos, fred a muntanya i neu als cimals —com si fóssim ja a l’hivern—, també refreda tota expectativa de millora quant a l’alliberament nacional. El processisme continua els seus tripijocs gairebé infantils, mentre la llengua catalana es mor per inanició i es pidolen quotes a les plataformes fílmiques a canvi dels plats de llenties que omplen les menjadores de tota la catèrvola de maleïts polítics que, no ho oblidem, ha votat una majoria del poble.
Si fa no fa d’això, i de més, en parlem en aquest número:
[Quan enllestiem l’edició d’aquest cinquanta-cinquè exemplar digital de La Resistència, ens arriba la malaurada nova de la mort, el passat 28 de novembre, amb 74 anys, de Maria Carme Casas Muntadas, muller de l’amic i col·laborador Gabriel Salvans, el nostre poeta de capçalera, que precisament durant aquest novembre ha presentat arreu el seu darrer llibre de versos Tanta set. Serveixin aquestes breus línies per a expressar-li el nostre més sincer sentiment de tristor i solidaritat. Com deia Joan Vinyoli, «tots som per a morir».]
Altrament, ens és grat d’anunciar la incorporació de dos nous col·laboradors: Josep Nogué, dissenyador gràfic i il·lustrador; i Albert Freixer, actor i director de teatre. Benvinguts!