Arribem al mig any de La Resistència, aquest projecte de periodisme tranquil i no metropolità, i en aquesta ocasió venim farcits d’articles i reportatges de gran interès:
- D’entrada un nou Informe del nostre biòleg de capçalera, en Gabriel Borràs, que ens conta —amb dades fidedignes i de primera mà— el xafastre econòmic, quasi mafiós, del Canal Segarra-Garrigues, en el text «Ametlles, val més mortes que enaiguades».
- El report de l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, conta una història increïble, «Una mare, un infant, una bicicleta i 900 km de vacances!», protagonitzada per la Irene i el seu fillet de 3 anys, que la primavera d’enguany van fer el camí de Sant Jaume pel plaer d’estar junt a l’aire lliure i passar-ho bé. Es pot demanar més?
- Pel que fa al text que oferim en descàrrega gratuïta, hi trobareu Amok, un deliciós, per bé que inquietant, text del gran escriptor que fou Stefan Zweig, i que arrela en una dramàtica història d’amor. No us ho perdeu!
- No menys interessant és la memòria que sempre ens serveix a la secció d’Articles el periodista i artista del tot, en Toni Coromina, aquesta vegada centrat en un episodi històric que va causar sensació al seu moment: l’ocupació de la plaça de Vic per convertir-la en un solàrium, un fet que ens explica a «El Solàrium de la Plaça de Vic», just ara que fa ben poc es va tornar a emplatjar la plaça per commemorar aquell esdeveniment del 10 de juliol de 1982.
- També, en aquesta secció, en Nan Orriols ens rememora una història quasi oblidada, la d’Antonio Cubillo, el líder independentista canari —arxipèlag absolutament desconegut per a la majoria—, en el text «La resistència i les Illes Canàries». Igualment, tant en Nan Orriols com l’amiga Esther Pujadas no deixen de recordar-nos què pensen, l’un a El Serpent, o què aprendre de la llengua, l’altra, a les Curiositats lingüstiques.
- Igualment, el periodista Josep Maria Sebastián enceta en aquests Articles una saga nova: L’home i els seus límits, aquest primer cop amb unes notes dedicades als monjos budistes que s’enterraven en vida durant quasi 3.000 dies per aconseguir la «il·luminació». Sembla increïble? Doncs, no és real i ho podeu llegir a «L’home i els seus límits. Els monjos que es momificaven en vida».
- Però, en Sebastian no deixa de sorprendre’ns, també, amb una irònica contalla —relacionada amb aquella famosa vaca cega maragalliana— a les Novetats Literàries, aquest cop amb un text imperdible, «El vailet del més enllà».
Bon mig any!, doncs, i gràcies pel vostre continuat suport.
