Número 25. Febrer de 2019

Aquest febrer que ara fuig —acalorat i eixut— ens ha deixat amb la poca esma de solament vint-i-vuit dies, alguns dels quals han estat segrestats pel judici del Tribunal Suprem espanyol contra esl presos polítics catalans. S’ha fet moltes anàlisis i s’ha practicat onanismes exasperants diversos sobre si els fiscals, els jutges, els testimonis o les pròpies declaracions dels polítics asseguts al banc dels acusats…, quan, de fet, la sentència ja és escrita i potser només variarà un any amunt o avall de presó segura a les Espanyes. I, mentrestant, el més calent és a l’aigüera quant a la nostra deriva com a poble sotmès a l’oprobi del macarró o la meuca de torn, que no poden ser assenyalats ni dits per por que ens acusin de malnats i poc ajustats a allò que en diuen «políticament correcte», que ha esdevingut, al capdavall, una forma de censura del pensament crític.

Des de La Resistència, que just ara ha fet ja dos anys de la seva primera edició, continuem apostant per l’autenticitat no metropolitana —que s’ofega en la seva pròpia excreció—, i aprofitem per celebrar, també, que encara hi hagi ramats a muntanya i que dones del món rural s’organitzin i reivindiquin un espai i un temps que és seu i de tots. En aquest número, a més a més, ens congratulem igualment per la incorporació d’un nou talent, la jove vigatana Clàudia Masó, estudiant del Grau d’Arquelogia que entra a l’equip de col·laboradors de La Resistència amb l’article Serrallonga, el bandoler, un seguit d’apunts de gran interès sobre la figura d’aquest llegendari home d’acció, Joan Sala, nascut el 1594 a Sant Martí de Viladrau (Osona).

Potser perquè ho considerem també ben autèntic, en aquest número 25 de la publicació volem destacar les bones notícies que ens conta Xavier Borràs a Noves a l’entorn de Maria Dolors Orriols, l’autora vigatana de, entre d’altres, la gran obra de postguerra El riu i els inconscients, tant o més excelsa que la Incerta Glòria de Joan Sales. El nostre editor també ens adverteix, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant l’emergència climàtica.

D’aquells temps de grisor i de por —que encara servem en l’ADN— Josep Maria Sebastian ens reporta la memòria, a la seva secció «L’home i els seus límits», dels bombardeigs a Campdevànol de l’hivern de 1939, que van causar estralls i mortaldat al Ripollès, comarca durament castigada ens els darrers dies d’aquella guerra d’agressió contra Catalunya.

Justament, Nan Orriols també enceta el seu article Ostatges de la violència amb un record viu del pas de cent mil ànimes pel coll d’Ares per fugir de l’odi i la venjança feixista ara fa vuitanta anys, el mateix esperit que mou suara els tribunals espanyols a condemnar-nos per pensar, dir i fer.

Carta d’invitació a la presentació.

Un pensar, dir i fer que Orriols sintetiza en El Serpent i que tindrem ocasió de sentir, junt amb Esther Pujadas —que ens continua alliçonant amorosament en les seves Curiositats lingüístiques— el pròxim dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona (Gran de Gràcia, 217, Barcelona), per a la possiblement darrera presentació del seu llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries (tothom hi és convidat, atenent al fet que els guanys de la venda del llibre Ona els farà arribar íntegrament a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliats).

També, l’il·lustre Toni Coromina, ens parla a Llençar la tovallola —a recer del judici farsa d’aquests dies i altres fets històrics—, de com tota una generació viu actualment en una mena de llimb, desencisada després d’anys de compromís i lluita, «esperant una boirosa independència i davant la por que les idees xenòfobes i reaccionàries inundin el mapa electoral, ens consolem, com sempre, amb els gols i els títols del Barça. O del Madrid».

El trocebraç als polítics catalans a Madrid també plana en l’article d’aquest mes de Jordi Sánchez, a Pressupostos i judici als 12 polítics catalans, en què defensa que «la independència va per llarg»,  i cal cercar «els camins segurs, per als d’avui i per a la propera generació».

Al remat, en Jordi Remolins insisteix en el tema del suïcidi en els seus microrelats de febrer, breus i concisos, però no menys esparverants i atuïdors.

Esperem que aquest març —que s’anuncia amb pluges fortes— netegi l’ambient, tant el de la contaminació atmosfèrica, cada cop més present vora muntanya, com el de la brutícia que ensutja les nostres ànimes, ara mateix perdudes en el marasme de múltiples conteses electorals que, cal dir-ho, no canviaran res.

Número 24. Gener de 2019

A la ratlla, ja, del segon aniversari de La Resistència —que celebrem el pròxim febrer— us proveïm amb la 24a edició de la publicació, corresponent al mes de gener d’aquest nou any tot just encetat. Escrivim aquestes ratlles hores abans de l’infame trasllat dels presos polítics catalans i a pocs dies vista de l’inici del no menys ignominiós judici de l’Estat neofranquista del Regne d’Espanya contra tots ells. Com que no tenim cap confiança que els tribunals de suprema vergonya deixin lliures els nostres polítics, sí que esperem que es puguin defensar i dir al món la veritat sobre els fets pel quals se’ls pretén jutjar.

En aquest número, hi trobareu, amb esperit sempre resistent, les novetats següents:

  • Un article, sense pèls a la llengua, del nostre biòleg, Gabriel Borràs, «Ora pro nobis…, o de com la indústria alimentària i els regants passen del canvi climàtic», on detalla sense pietat la immutable persistència d’un pensament obsolet per part d’aquests dos companys de viatge que fan com els ases, que quan els xiules no volen b[v]eure, perquè «la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de “la unidad de cuenca en el destino universal˝, [és] incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè».
  • El periodista Toni Coromina s’endinsa, a «La parròquia vigatana de L’Snack», en la vida més que cinquantenària d’aquest mític bar, que encara perdura sota els porxos de la plaça Major de la capital d’Osona i que ha vist passar-hi tot la fauna i flora possible, com cap altre local de la ciutat. Si voleu esbrinar per què un simple bar —on se serveixen «entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada»— ha fet tanta història popular.
  • Segurament, molt més nombrosa que la parròquia de L’Snack és l’allau de ciutadans d’arreu que visiten Barcelona. Jordi Sánchez ho conta a «Urbanisme: les densitats poblacionals i el turisme a Catalunya», en què aporta algunes propostes per a salvar la capital de Catalunya del «corrent d’opinió que diu que ja tenim massa turistes, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que la convivència es fa insuportable».
  • I, justament, el turisme de vols barats i astronòmica contaminació —per terra, mar i aire—, és un dels tants factors que contribueix al canvi climàtic que amenaça el planeta amb la sisena extinció, tal com adverteix la «Declaració de Barcelona» del moviment internacional XR Rebel·lió o Extinció. Ens en parla el nostre editor, Xavier Borràs, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, que també tracta d’escatir què és això que en diuen alimentació «natural» i ens presenta, per a recuperar l’alè, la imperdible exposició de l’escultor Jaume Plensa al MACBA.
  • Tanmateix, toca, com sempre, resistir, com ens alliçona Nan Orriols, en el seu article «Impossible resistir», on ens parla de la secta hindú dels aghoris, i continua, junt amb Esther Pujadas —tots dos sempre presents amb El Serpent i les Curiositats lingüístiques, respectivament—, fent les presentacions del seu llibre Robots, tòtils i cacanòries, algunes de les quals podeu veure en vídeo, tal com expliquem en aquest article.
  • Els microrelats de Jordi Remolins d’aquest gener emprenen la qüestió del suïcidi, en les quatre narracions breus habituals, amb el seu estil original i agosarat, que no us pot deixar indiferents.
  • La desesperació —un dels arguments dels suïcides— també plana en l’article del periodista Josep Maria Sebastian, «L’home i els seus límits. El curs del riu i la transició», en què compara la intervenció en les lleres fluvials —que provoca grans estropells quan hi ha aiguats— amb l’anomenada transició del postfranquisme, tot i invitant-nos a veure un documental sobre la famosa fuga de Segòvia, que va ser un esclat de color (tot i els morts, per part de la Guàrdia Civil, com el català Oriol Solé Sugranyes), en aquella època grisa i espessa de repressió.

Com si no haguessin passat més de 40 anys, la mateixa Guàrdia Civil i la mateixa repressió s’instal·len, novament i insistent, contra el poble català, sigui a cops de prora, amb presos polítics o el president i mig Govern a l’exili.

Haurem d’aguantar gaire més temps o rebel·lar-nos i desobeir d’una maleïda vegada?

Número 23. Desembre de 2018

Molt més tard del que voldríem –el grip ha fet estralls considerables a ca l’editor–, però fidels al nostre repte mensual, arriba en ple gener el número 23 de La Resistència, amb la vista posada en el quefer quotidià que comporta, encara, el sotmetiment de Catalunya al Regne d’Espanya.

  • Per fer boca, d’entrada, una història antiga que, segons com es miri, sembla de fa quatre dies. L’explica l’ínclit periodista Toni Coromina en el seu article Vic, capital de la Catalunya bilingüe, sense pèrdua.
  • Igualment sucoses les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, de l’editor Xavier Borràs, novament recuperat, en què ens parla de la utilitat o inutilitat de la natura i de la consideració de Catalunya des de les institucions com un parc temàtic gegantí.
  • Nan Orriols, per la seva banda, a més del seu habitual article, aquest cop Sense rellotge, sense temps, ens sorpèn amb una entrevista en vídeo amb el singular i autodidacte pintor i artista Àlex Voltà, a més dels seus imperdibles bitllets a El Serpent.
  • Jordi Remolins continua amb els seus crítpics, intrigants, microrelats, i el periodista de llarga trajectòria, Josep Maria Sebastian, ens parla de com hem passat dels «sants» de la nostra infància al nou «periodisme», en la seva secció de «L’home i els seus llímits».
  • I, finalment —last but not least—, n’Esther Pujadas ens alliçona sobre si afrontem o fem front, sobre si l’aigua és de boca o potable, o si per un all o una ceba el que fem és badar (mot d’una roquesa superba). Tot a les clàssiques Curiositats lingüístiques.

Preneu, nota, també, de les pròximes presentacions del llibre d’arrel resistencial  Robots, tòtils i cacanòries, d’Orriols i Pujadas:

—Dijous, 10 de gener a les 6 de la tarda al Bar Centre de Sant Joan de les Abadesses. La presentació serà a càrrec de Josep Santanach. Passeig del Comte Guifré, 6 / Sant Joan de les Abadesses.
— Divendres, 11 de gener a 2/4 de 7 de la tarda a la Biblioteca – Centre Cívic d’Olost de Lluçanès. La presentació serà a càrrec de Dolors Careta. Carrer Escoles, 2 / Olost de Lluçanès.
— Dijous, 17 de gener a les 8 del vespre a la Sala d’Entitats de l’Espai Cultural de Balenyà. La presentació serà a càrrec d’Albert Enguix. Plaça Josep Espona, s/n / Balenyà.

A les darreries de gener el Tribunal Suprem dels espanyols mana de portar els presos polítics catalans a Madrid, amb el tema de la xavalla pressupostària pel mig. No a tot, que quedi clar!

Número 22. Novembre de 2018

Arriba el número 22 de La Resistència (corresponent al mes de novembre) amb la notícia de la vaga de fam anunciada per dos dels presos polítics tancats a Lledoners que el Regne d’Espanya manté en presó provisional pel simple fet d’haver acomplert la voluntat popular en el referèndum del primer d’octubre de 2017. Efectivament, Jordi Turull i Jodi Sànchez —recordem que tots dos van ser candidats a encapçalar el Govern després que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, fes retirar la candidatura del president legítim, Carles Puigdemont— denuncien el bloqueig a la justícia europea que el Constitucional els imposa. «Ho fem —manifesten— amb tota la força i dignitat d’una acció amarada en la no-violència. Una de les poques protestes legítimes que el fet d’estar empresonats ens permet: la vaga de fam». No deixa de sorprendre —tot i que ja en coneixem el tarannà i la deriva antidemocràtica— que davant d’aquest anunci el Govern espanyol, en boca del president Pedro Sánchez o la vicepresidenta Carmen Calvo, addueixi que els presos tindran un judici just o, en paraules dels afaitapagesos de la dreta i de l’extrema dreta, que tots som iguals davant la Llei. Deu ser el mateix judici just i la mateixa igualtat davant la Llei que han «patit» personatges com José María Aznar —que s’ha enriquit, ell i família, amb societats a les Bermudes i que va declarar una guerra tot mentint i cercant favors personals de George Bush  júnior—; o Felipe González, la X dels GAL, que ha engreixat les seves butxaques sense que ningú no l’hagi investigat mai; o Fernández Díaz, encara diputat; o el rei emèrit, que cobrava comissions dels saudites; o, fins i tot, l’actual reina anorèxica, de qui diuen, via clavegueres de Villarejo, que té en un compte secret amb fins a vuit milions d’euros…; per no esmentar els feixistes del cas Blanquerna —que no han entrat a la presó tot i ser condemnats per (aquests sí) veritables actes violents— o el policia que va atonyinar impunement el fotoperiodista Jordi Borràs…. Recordar que l’intocable entramat aparell judicial i policiac franquista pot garantir un judici just també serveix per a fer memòria que el govern del president Lluís Companys  va ser condemnat a trenta anys per rebel·lió i, finalment, ell mateix va ser afusellat. Cada vegada que algú parla de «judici just» la paraula cinisme es multiplica per l’univers fins a l’infinit i més enllà.

  • No és, doncs, sobrer, que el nostre col·laborador, Jordi Sánchez Solsona parli d’odi i maldat en el seu article Passem un mal pas?; o que davant de tanta barroeria potser calgui imposar El silenci, com escriu el periodista Josep Maria Sebastian (acompanyat, com fa habitualment, d’un vídeo, en aquest un fragment del film El silenci, d’Ingmar Bergman).
  • Tanmateix, igual de rude i inhumana és la història que ens conta el nostre editor, Xavier Borràs –ja gairebé amb plena salut—, en les Notes esparses des de la Vall d’en Bas d’aquest mes, sobre la gent gran que mor sola a casa seva i que se’n descobreix el traspàs molts dies després del fatal trànsit.
  • Cueja, encara, la resposta sorneguera i amical de Nan Orriols en l’article Sac de dubtes (i II), al report de Gabriel Borràs (La Resistència, 18, juliol de 2018), en què comentava l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat corresponent al període 2011-2015. I, precisament per això, també ens plau, en aquest lliurament de La Resistència, recomanar-vos un vídeo del nostre biòleg de capçalera en què aclareix, per si era tèrbola, la qüestió de la font de vida que és l’aigua.
  • D’una altra font de vida avial, la dels camins ramaders, ens en conta la història el periodista Toni Coromina en l’article La transhumància i els camins ramaders a Catalunya, just ara que la quasi absoluta manca de pastors en fa perillar l’existència —ja sotmesa en alguns indrets a l’especulació urbanística.
  • No menys vitals, però, són les habituals col·laboracions de Jordi Remolins amb els seus novíssims Microrelats, i els habituals articles d‘El Serpent de Nan Orriols i les Curiositats lingüístiques, d’Esther Pujadas. Tots dos darrers amics ben atrafegats actualment amb les presentacions arreu del territori del seu recent volum Robots, tòtils i cacanòries, d’arrel purament resistencial, i que es fa present a les comarques metropolitanes amb actes ja realitzats i l’anunci pròxim d’un acte a la capital de Catalunya passades les festes de Nadal.

Unes festes de Nadal que els nostres presos i preses polítics no podran celebrar amb la seva família, tret que, finalment, obrim les presons de bat a bat i esmercem temps, esforços i tot el que calgui a treure’ns del damunt el criminal jou espanyol.

Número 21. Octubre de 2018

La Resistència del mes d’octubre, aquest número 21 que publiquem suara (entrat novembre, ja en plena tardor), surt un pèl tard per la simple raó que el nostre editor, Xavier Borràs, encara es recupera de l’extracció, que era obligada, de la bufeta del fel. Els companys d’equip, doncs, han hagut de posar mans a la feina i confegir aquesta edició per a no faltar a la cita habitual. I tot plegat, a més, enmig de la voràgine neoautonòmica que alguns dirigents volen instaurar en l’agenda política, mancant al compromís i la paraula donada, que no són altres que l’exercici de l’autodeterminació, votada en referèndum, i la regeneració de les constitucions catalanes que cal derivar en la nova República.

En aquest número hi trobareu els habituals articles de Toni Coromina (Àngel Colom i el futur dels joves marroquins), Jordi Sánchez (La mobilitat al Baix Penedès: la N-340), Josep Maria Sebastian (L’home i els seus límits. La força social) i Nan Orriols (Sac de dubtes), un article que respon i rebla un informe anterior del biòleg Gabriel Borràs. Precisament, Borràs hi torna, ara amb un report sobre La Taula del Ter , en què homenatja Jordi Montaner —que, malauradament i recent, va traspassar—, un dels impulsors d’aquesta institució no gens aigualida.

També, en Jordi Remolins, continua amb els seus microrelats, igual com ho fan en Nan Orriols i n’Esther Pujadas, amb els seus El Serpent i les Curiositats Lingüístiques.

Per cert, Orriols i Pujadas triomfen amb el seu recent volum Robots, tòtils i cacanòries, d’arrel purament resistencial, i que es fa present arreu de les comarques metropolitanes, amb actes ja realitzats a Vic, Manlleu, Sant Quirze de Besora i Santa Eulàlia de Riuprimer, i que continua en els pròxim dies, com podeu veure aquí mateix:

  • Dijous 8 de novembre del 2018, a 2/4 de 8 del vespre a la Biblioteca Municipal de Manlleu. Presenta l’acte: Núria Silvestre, directora de la Biblioteca.
  • Divendres 9 de novembre del 2018, a les 7 de la tarda a la Biblioteca Marquès de Remisa de St. Hipòlit de Voltregà. Presenta l’acte: Gabriel Salvans.
  • Dimarts 20 de novembre de 2018 a 2/4 de 9 del vespre al Casal Francesc Macià de Centelles. Presenta l’acte: Jordi Sarrate.
  • Divendres 23 de novembre de 2018, a les 7 de la tarda a la Biblioteca Municipal de Perafita.
  • Dijous 13 de desembre de 2018 a 2/4 de 8 a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll. Presenta l’acte: Jordi Vilarrodà.

I estigueu atents a aquesta entrada, que hi anirem afegint els actes de presentació que sorgeixin.

Mentre el nostre editor es recupera d’haver-se posat tantes pedres al fetge, estiguem atents als pròxims passos en el nostre alliberament, que sembla que obliguen, finalment, a iniciar el camí ferm de desintegració de la partitocràcia i del règim del ’78, que encara cuegen, com bèsties ferides, en aquesta darrera etapa. Vigileu, doncs, de no prendre mal.

Número 20. Setembre de 2018

Tanquem el vintè lliurament de La Resistència entrada la tardor, calenta, especialment vistos els cops que novament hem rebut els independentistes, els demòcrates, els antifeixistes, aquest passat dissabte, 29 de setembre, a Barcelona per a denunciar i fer fora els energúmens que s’hi manifestaven (alguns dels qui ens van colpejar el primer d’octubre de 2017), aquesta vegada a mans de la policia catalana…, sí, els mateixos mossos que es deia que «seran sempre nostres». Com anunciava un amic: «Buchs més grans s’han enfonsat». Així ho esperem (i, sobretot, que no tornin a surar, com un Santi Vila qualsevol). Perquè, per damunt de tot, al feixisme no se’l tolera, ans se’l combat arreu. I punt.

  • En aquest nou número, una joia d’entrada: la publicació del llibre Robots, tòtils i cacanòries, d’Esther Pujadas i Nan Orriols, que els nostres autors resistents han dedicat als presos polítics i als exiliats catalans, a partir dels articles de tots dos al Diari de Manlleu i a la nostra revista via les Curiositats lingüístiques i El Serpent, de tos dos autors, respectivment, seccions que continuen ben vives en aquestes pàgines. D’aquest volum, que enceta una nova editorial que augurs contundents intervencions, us n’oferim un tast per a anar-ne fent boca.
  • També, en les «Novetats Literàries» d’aquest setembre, a més dels sempre intrigants microrelats d’en Jordi Remolins, cal afegir-ne unes notes de Xavier Borràs sobre el darrer llibre publicat per Tom Wolfe —capdavanter del Nou Periodisme—abans de la seva mort: El regne del llenguatge, on fa una crua i dura crítica —no exempta del seu fi sarcasme— a dos suposats grans científics, tòtems intocables de la progressia, com Charles Darwin i Noam Chomsky en un intent d’explicar per què ens hem aturat en el coneixement de l’evolució del llenguatge.
  • No menys contundent, dràstic i categòric es mostra el nostre editor, Xavier Borràs, quan a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas aborda la qüestió crucial sobre la necessitat d’autoprotegir-se i autodefensar-se per avançar cap a la lliure República i, també, de tornada, sobre el canvi necessari en el sistema democràtic, tot rememorant els remences que fa ben poc han estat visititats de nou per la Revista de Girona.
  • Ni la suposada lletjor, com ens conta el periodista Josep Maria Sebastian la seva secció sobre L’home i els seus límits, no se salva de l’esguard esbiaixat d’aquesta societat tan civilitzada, que ha fet confondre uns suposats cànons estètics amb això que en diuen bellesa. Unes imatges d’Elephant Man (que va dirigir brillantment David Lynch) —la trista història d’un home estrafet—, i un record als nans de la Vall de Ribes, els golluts que mal vivien als boscos del Ripollès, reblen aquest interessant article.
  • I d’interès és, evidentment, l’opinió que ens amolla en Toni Coromina, que reflexiona a Fills pròdigs —amb aquell to de vegades mofeta que tant agrada—, sobre els joves que avui, a diferència dels qui s’emancipaven ja fa dècades —durant el passat segle—, amb l’excusa de l’atur i la maleïda situació econòmica, jeuen al sofà de cals pares mentre fan zàping i el dropo amb trenta o quaranta anys fets i drets.
  • Finalment, last but not least, el nostre novíssim col·aborador, en Jordi Sánchez també relata les calentors polítiques que poden escalfar aquesta Tardor, que en Nan Orriols acompanya en un nou article, No podem oblidar mai, en què aconsella a molts dels polítics unionistes actuals la lectura de La mort de Sòcrates.

Tot sigui per bé, en el camí incansable, insubornable, que el poble ha traçat per arribar a la fita de la plena llibertat.

 

Número 19. Agost de 2018

Aquest número d’agost de La Resistència ens arriba veloç i rampant, com les darreres tempestes d’estiu que podrien ofegar, ja!, als feixistes que la campen arreu de Catalunya amb la impunitat que els atorga el Regne d’Espanya.

Tenim, en perspectiva, una tardor que diuen que serà calda, però ens temem molt que encara haurem de suportar més vexacions de part d’aquesta tropa de cretins i de necis. Mentrestant, nosaltres a la nostra.

 

  • En aquest divuitè lliurament, ens plau de donar la benvinguda a dos nous autors. D’una banda, na Maria Borràs (per fi una altra dona!) —de la nissaga dels Borràs de Gràcia—, que ens aporta l’informe Guardians de llavors: resistint al poder hegemònic de l’agroindústria, on ens conta la història del banc de genuïnes llavors que manté en un vila belga en Gilbert Cardon; també, de bell nou, ens alegra de tenir, a partir d’ara, la ploma de Jordi Sánchez, que va ser batlle de Calafell —per bé que ara ja no exerceix la política institucional— i que ens parla del «top manta» en l’espai públic.
  • Els col·laboradors habituals, però, continuen incansables. Llegiu, sinó, l’article d’en Toni Coromina sobre la internet i els llibres de text a les aules; o la qüestió del silenci que escriu Josep Maria Sebastian en la seva secció dels límits humans, que acompanya (com fa habitualment) d’un vídeo sobre el gran mim que fou Marcel Marceau; encara, amb embranzida, Nan Orriols ens diverteix i ens fa pensar en el seu article L’Atlàntida. Relat d’estiu, a més dels seus incisius i imprescindibles bitllets a El Serpent.
  • També, el nostre editor, Xavier Borràs, ens adverteix de noves plagues o sobre  l’alliçonadora dimissió de Nicolas Hulot —ministre de Transició Ecològica i Solidaritat francès—, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas d’aquest agost.
  • Esther Pujadas, en les seves Curiositats lingüístiques, ens ensenya novament a emprar bé els mots i la llengua, amb parelles lingüstíques dubtoses (Empoderar/apoderar; Està bo/És bo; Eixugar/Assecar) o com parlar de les vacances, just ara que la majoria de mortals que, per bé o per mal, n’han pogut fer, ja les han enllestides.

Quan arribi la tardor, en el pròxim número de La Resistència, hi haurà temps per a continuar picant la cresta de la ideologia metropolitana, de progrés i de «progres» (la pitjor raça del món mundial, que deia aquell), tan avesats a mirar-se el melic que ja no saben com caminar cap endavant.

Número 18. Juliol de 2018

Fineix juliol i arriba, sense impaciències, el nou lliurament de La Resistència, el número 18, que aguanta la diversitat meteorològica de la canícula d’aquest estiu amb serveis mínims, però sempre amb certeses i novetats que esperem que captivin el vostre interès. Tot plegat mentre el feixisme avança sense aturador als nostres carrers, empès ara pels neofalangistes dde C’s —senyal que anem pel bon camí, encara que, també, clara indicació que, d’alguna manera, no podem deixar de defensar-nos davant la violència que exerceixen els colonialistes, que s’emparen el seva democràcia imperial i els seus tribunals d’excepció.

  • Per desgreixar una mica tota aquesta abassegadora realitat, el periodista Toni Coromina ens explica a La sopa d’all i altres invents, la llegenda sobre aquesta menja i el sobirà Jaume I El Conqueridor.
  • Però, compte!, el també periodista Josep Maria Sebastian —ja més recuperat dels seus problemes de visió—, ens adverteix, precisament, que la ràbia humana pot ser i de fet és més perillosa que la que poden transmetre certs animals, fins a arribar a l’odi que escampen personatges nefastos com Albert Ribera. Ho explica a l’habitual L’home i els seus límits i, a més, ho acompanya del film d’Ingmar Bergman Das Schlangenei («L’ou de la serp»), estrenada el 1977, on, en el marc marc d’una societat sense rumb ni esperança, desenvolupa la història d’uns personatges que semblen no poder escapar a un destí terrible, el germen del qual es gesta en els anys vint del segle passat al Berlín de la República de Weimar.
  • A banda dels microrelats imperdibles de juliol de Jordi Remolins —aquest cop centrats en els nefastos efectes de la ingesta desmesurada d’alcohol—, Xavier Borràs fa dues ressenyes de sengles novetats de l’escriptor i lingüista alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), que tot just acaba de publicar dos llibres imperdibles d’interès resistencial. D’una banda, Municipi de Peramola. Toponímia («Col·lecció d’estudis locals», 5, 258 pp.) i, de l’altra, Món rural. Mots que es perden («Mots del cim», 24, 196 pp.), ambdós fets a Edicions Salòria.
  • El nostre editor també insisteix en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas d’aquest juliol en aspectes del periodisme (la nefasta pèrdua del Brusi), el vuitantè aniversari de la Batalla de l’Ebre i les seqüeles del canvi climàtic (a partir d’una entrevista amb el nostre biòleg resistencial, Gabriel Borràs), amb un sorprenent vídeo final sobre les conseqüències de la brossa plàstica a mar.
  • Justament, el petit dels germans Borràs, torna amb el report Què passa amb la biodiversitat a Catalunya?, en què es fa diverses qüestions —de resposta no pas fàcil— i ens proveeix de bones pistes sobre el problema que plantegen les dades contingudes al darrer Informe sobre l’estat del Medi Ambient a Catalunya, corresponent al període 2011-2015, on es manifesta que en més d’un terç del territori de superfície protegida existeix una reducció del 13% del nombre d’espècies d’animals.
  • També al juliol els amics Nan Orriols, amb l’insubstituïble El Serpent, i Esther Pujadas, amb les imprescindibles Curiositats Lingüístiques no fan vacances, amb què vosaltres també podreu entretenir, informar i formar les vostres.

Tornarem a l’agost, a punt d’iniciar un final d’estiu que s’anuncia calent, no tant per les temperatures, ans segurament pels esdeveniments polítics, que haurien de menar ja a l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i l’exercici lliure de la República.