Número 50. Maig de 2021

Diu el refranyer popular que «abril i maig tenen la clau de l’any» per a donar entendre que les collites seran més o menys bones segons les pluges que caiguin en aquests mesos. Certament, aquests dos darrers mesos —per bé que a darrera hora s’han animat llamps i trons— no han estat gaire abundosos d’aigua caiguda del cel, no gaire bon averany, doncs, per als fruits dels conreus vinents. En política, pel que fa al futur dels catalans, tampoc aquestes dos darrers mesos no han estat gens falaguers, ans al contrari. Els senyals de rendició, per totes les bandes, de traició del Primer d’Octubre i alguns silencis d’escàndol, fan pensar en un retorn al tacticisme vicenvivista que tant rèdits va donar al pujolisme, però ara de la mà d’ERC, Junts i la pròpia CUP, tot abandonant els exiliats, els presos (amb uns indults vergonyants) i els milers de represaliats —també econòmics gràcies al franquista Tribunal de Cuentas del Reino de España— a la seva (dis)sort. Hi ha res a fer, encara, o hem de sotmetre la nostra identitat a l’anihilació total?

En aquest cinquantè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:

A la pareomologia catalana també hi trobem aquest refrany: «Fredors de maig, pedregades de juny»; és a dir, o comencem a escalfar l’ambient —sense màscares, si us plau!— o la clatellada caurà grossa.

Número 49. Abril de 2021

Un any després de l’absurd estat d’alarma i els posteriors confinaments, que no han aportat més seguretat sanitària enlloc (ans al contrari, en molts de casos), l’abril, esponerós d’aigua, finalment, ens porta, novament, a un escenari sense Govern «efectiu» que, en tot cas, seria novament autonòmic i sotmès a Espanya. Sort n’hi ha que en Jordi Turull podrà dur el seu cas de repressió i assetjament als tribunals europeus, amb el vot particular de dos jutges constitucionalistes espanyols que gairebé veuen una aberració que encara sigui a la presó (ell i tots els altres, a més dels exiliats que encara batallen per diversos fronts). Caldrà estar atents a l’evolució d’aquesta deriva judicial, mentre el país s’enfonsa —com tot el món sotmès al capitalisme biomèdic— en una crisi més que econòmica, de valors humans i naturals.

En aquest quaranta-novè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:

Dels raigs de maig, n’esperem les revolucions pendents.

Número 48. Març de 2021

Març, tan guerrer, mor —com la vella i la jove, si pot—, eixut, ple dels parracs de les conseqüències electorals i de les engrunes que l’Estat permet al Parlament i al Govern per anar fent la viu en la misèria, amb l’afegit de la dictadura estadística covidiana. Tenim mala peça al teler els qui encara creiem (innocents!) en la llibertat, també en la de consciència, en la de l’esperit, que actualment són soterrades o assenyalades com a perilloses. El pensament crític és l’última frontera per als qui no volem viure en la ignorància del ramat, un veritable vaccí contra l’estultícia i l’adoctrinament. Mentre alguns voldrien llençar «a la paperera de la història» polítics com Carles Puigdemont i d’altres d’igual tossuderia, des de la lawfare espanyola exigeixen «penediment» als presos polítics i als exiliats (tot seguint les tesis de Mao, de Pol Pot o dels gulags soviètics). No solament no ens perdonen el 1r d’Octubre (i el dia 3), sinó que ens ho volen fer pagar; en volen cap cots, agenollats i pregant pietat. I, sembla, que a alguns —certament inútils i mediocres, com alguns dels qui pretenen governar-nos— ja els està bé. De tot això i més (amb la incorporació, en aquest número d’Alfons Om, compositor i músic, VerdCel) en parlem en aquest 48è lliurament de La Resistència:

Que l’abril, d’aigües esperades mil, amb sant Jordi i el Drac ens portin l’esperança d’una vida plena, si més no als resistents.

Número 47. Febrer de 2021

Enllestim febrer amb dues bones notícies: d’una banda, La Resistència fa aquest mes quatre anys que va néixer i a poc a poc ha anat aplegant lectors d’arreu, als quals els plau aquesta mirada no metropolitana ni metropolitzada de les realitats que sobrevivim; de l’altra, en les eleccions al Parlament regional, ultra l’anhelat 52% de vots majoritaris als partits que es reclamen independentistes —que han guanyat quatre diputats més (fins arribar a 74)— , el gran triomfador va ser l’alta abstenció (46,46%), que també va permetre que el neofranquisme unionista del PP i Cs s’abraonés encara més en el populisme feixistoide de Vox i, en suma, perdés tres diputats pel camí i regalés la resta al socialisme dretà espanyol que ara representa el PSC, amb Podemos que ja treu la llengua fora, encara que alguns el vulguin salvar del seu propi funeral. En qualsevol cas, si amb aquests resultats els capitostos no s’adonen, encara, del que han de fer, malament rai. Nosaltres, tanmateix, en continuarem parlant, com podeu veure en algunes de les propostes d’aquest quaranta-setè lliurament, amb noves incorporacions, com les de Laura Vidal i Blai Dalmau, als qui donem una calorosa benvinguda, que el fred perviu, ben segur, fins ben entrada la primavera. Estigueu bons i sans!

Número 46. Gener de 2021

Si aquest gener que ara fineix —encara sota la inconsistent frenesí covidià— ens ha dut vent i la neu com un senyal premonitori de l’escalfament global que s’atansa per l’acció humana i, també, per la influència astral, el febrer que comença —mes de purificació— no perd petja i ens encoloma unes noves eleccions el dia 14 a l’inactiu i inactivat Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya. Malgrat tots els cants de sirena, no sembla que aquests comicis hagin de resoldre el conflicte amb Castella (el mal dit estat espanyol), que s’eternitza des del 12 de setembre de 1714. La convocatòria decretada pel Govern en mal dia i mala hora no s’ha pogut fer enrere. I no ha estat tant per causa de la sempiterna estructura judicial del Regne d’Espanya —que no descansa a reprimir-nos tothora—, sinó, simplement, perquè en més de quaranta anys de «dictacràcia», els partits que han tingut representació a les corts catalanes no han volgut fer una llei electoral pròpia que hauria resolt la conjuntura actual. Tot un símptoma d’on venim i cap on anem, si més no del punt de vista d’aquesta política partitocràtica.

Però, La Resistència no descansa —hi hagi eleccions o virus. Continuem dempeus i carregats de raonaments, tot tractant d’oferir aquesta altra visió, especialment no metropolitana, de les realitats que ens toca de viure. Així, en aquest nou número, el 46 del nostre trescar, hi trobareu els següents articles:

Que la vostra vida sigui prenys de bons auguris, millor companyonia i abraçades a dojo!

Número 45. Desembre de 2020

Tanquem el desembre de 2020 —el maleït any de la dictadura tecnomèdica—, entre neules desnerides i torrons malforjats, amb la penosa perspectiva que ens ha deixat en herència: un país enfonsat en tots els aspectes de la vida. Aquesta malaurada situació és, actualment, gairebé majoritària arreu del món i l’esperpèntica inflació que s’atansa —amb els bancs centrals fent anar la màquina de fabricar diners a cabassos— no té antecedents històrics, ni tan sols si ens remuntem les guerres mundials o el crac de 2008. Però, aquí, en la comunitat autònoma de Catalunya, els processistes de tots els colors munten el fals teatrí de les baralles «fratricides» per a fer-nos empassar bou per bèstia grossa amb el calendari d’unes noves eleccions regionals que no resoldran res, ans al contrari; mentrestant, més papistes que el Papa, ens endinyen confinaments i vaccins que no solament no ens salvaran de res tangible, ans ens faran caure, encara més, en l’abim que, de tres segles ençà, han convertit la majoria dels catalans nacionals en un ramat de mesells, que tant els fan empassar la repressió aliena i pròpia «sense llençar cap paper a terra», com els inoculen la fal·làcia que la immunització no es pot resoldre de manera natural, com s’ha fet secularment.

  • La veritat, doncs, roman en perill, tal com adverteix en aquest 45è lliurament de La Resistència, l’artista polifacètic Toni Casassas, que en l’article «Qui està preparat per a la veritat?» es pregunta, per exemple, si en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens la diuen, la veritat, o perquè «acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació?».
  • És urgent per a l’esperit dels éssers humans—actualment decapitat—, doncs, d’escatir, entre tanta unanimitat informativa, què ha passat amb veritats absolutes, pètries, com aquella que «el nostre sistema públic de salut és dels millors del món». És el que tracta d’exposar el nostre editor, Xavier Borràs, a l’article «Els vaccins i el fracàs del model microbiocèntric davant les malalties infeccioses», precisament per la catàstrofe absoluta d’aquest model preventiu i terapèutic microbiocèntric, amb les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat.
  • Justament, de la brutalitat de l’espècie humana va el muntatge videogràfic que ha confegit Nan Orriols amb el títol «[VÍDEO] Pena de mort» en què blasma «la brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista», que «converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut».
  • I, des de la memòria, «Contra l’oblit», resisteix Eduard Garrell amb aquest article on fa història de l’Editorial Prima Luce, cofundada pel seu pare a mitjan anys cinquanta, en ple franquisme, per a intentar desvetllar els infants de la grisor d’aquell règim totalitari que, encara avui, en molts aspectes, perdura des del poder polític i econòmic.
  • En el nostre particular territori d’Arts i Lletres, el poeta Gabriel Salvans, dedica els versos de «Branca d’olivera» al pessebre de Sant Martí Xic, del 2020, perquè «Quan no és res com voldríem / hem d’alçar el to de veu / molt més enlaire».
  • Ben enlaire, també, s’enfilen els nous quatre microrelats de Jordi Remolins, que s’endinsa, en algun moment, en el canibalisme.
  • O, lluny en el temps, un viatge al Marroc gairebé fa quaranta anys de Nan Orriols que podem veure en el nou «[ÀLBUM DE FOTOS] Un viatge pel Marroc», per bé que més a la vora podem llegir les seves notes setmanal d’El Serpent, igual com fem cada mes amb les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que ens aporta mots i expressions que s’aflaqueixen en el parlar quotidià, com tarannà, repapat, guipar o a bocons.
  • I, com sempre, a peu de territori, l’exbatlle de Calafell, Jordi Sánchez, ens conta a l’article «El torrent de la Corbatera [Cobertera, popularment] i el patrimoni històric de Calafell», en què a més de recórrer-lo per tot el terme n’apunta resolucions a emprendre per a conservar el patrimoni natural.
  • Al remat, per a pair tantes indigestions —i no totes estomacals— us oferim un dels [VÍDEOS] Que encara no hem vist, aquest cop amb un vals de Johan Strauss, que dansen ocells de tota classe i color. Un cant, encara, d’esperança no pas en la humanitat ecocida, sinó en Mare Natura que, tard d’hora, se n’alliberarà.

Número 44. Novembre de 2020

Tanquem aquest 44è lliurament de La Resistència, corresponent al mes de novembre de 2020, amb la malaurada notícia, tot just fa vuit dies, de la mort de l’escriptor i periodista Toni Coromina (Vic, 1955-2020). L’autor de Cafe Vic i de mil facècies ha desaparegut de forma inesperada i ens ha deixat atuïts, abatuts en el pensament sobre la vida fugissera. D’aquest amic i company de batalles, molts cops perdudes —activista i cronista de la contracultura osonenca—, ens en resten, per sempre, la bonhomia, la bondat i l’esmolada ironia amb què ens alegrava el dia a l’Snack de Vic, als seus múltiples llibre i en la munió d’articles en què retratava fets i persones amb una ploma àgil i certa.

  • En aquest lliurament, doncs, dediquem —després de l’entrada que vam publicar el passat 24 de novembre– una semblança en memòria seva, de la mà del nostre editor, Xavier Borràs, a l’espera que, ben aviat puguem fer el comiat i el dol que es mereix. Mentrestant, tal com avançàvem llavors, publiquem el seu article pòstum, que ell mateix va gestionar des de l’hospital on era ingressat: «Els primers ecologistes», una crònica del naixement dels comitès antiurani a Osona, els darrers anys setanta, i dels qui serien els pioners de l’ecologisme català.
  • També, continuem comptant amb la inestimable col·laboració d’Eduard Garrell, que en aquesta ocasió, sota el títol «El significat de les paraules», esbrina, arran del nomadisme covidià dels caps de setmana als espais naturals, els conceptes de «territori» i «país», tan baquetejats per molts mitjans de comunicació, especialment els públics.
  • Les nostres «Arts i Lletres» arriben farcides de propostes diverses: d’una banda, Gabriel Salvans ens torna a obsequiar amb la seva bona dicció recitant els versos de «[VERSOS] Mur»; també, Xavier Borràs recorre a la paraula poètica a «[VERSOS] Nous temps», amb una bella il·lustració; endinsat al seu bosc crepuscular, l’artista Toni Casassas, membre del Consell de Redacció de La Resistència des dels inicis, escriu —per primera vegada i en companyia de dues impactants fotografies— a «[TEXTUAL] A l’illa. Castell de l’Areny», el moment quasi màgic  «abans que el crit de la busaroca, o el trepig dels cérvols i el gruny del porc senglar, anunciïn la seva frenètica activitat».
  • Nan Orriols, a més de les habituals píndoles d’El Serpent, ens aporta un [ÀLBUM DE FOTOS] L’antiga ruta del tren de la Val de Zafán, que ens mostra imatges de la vida verda en què s’ha convertit aquesta via de ferrocarril que ens posa en context Xavier Borràs. Orriols, també, segueix amb la secció d’imatges i veu, ara al [VÍDEO] Virus + vacunes = + virus, on afirma que «el virus aprofita la nostra debilitat, la contaminació, la massificació, però, per sobre de tot, aprofita la nostra estupidesa».
  • També no us perdeu l’embranzida de Jordi Sánchez en el seu article «Per què mana Madrid?»; els [VÍDEOS] Que encara no hem vist, amb una intervenció de la gran actriu Montserrat Carulla, traspassada el passat 24 de novembre als 90 anys; i, les imprescindibles Curiositats LIngüístiques, d’Esther Pujadas, que ens aporta valuosos detalls de mot com «esterrecat» o «batall», entre d’altres.

En aquest número, abatuts encara per la mort d’en Coromina, deixem d’anotar les obvietats, ja patètiques, sobre la pandèmia, els vaccins impossibles, el procés traït fins a les clavegueres i la mare que va parir tots els inútils que ens sotmeten en la constant humiliació.

 

 

 

En la mort de l’amic escriptor Toni Coromina (Vic, 1955-2020)

Toni Coromina. [Arxiu LR.]
Des del més pregon sentiment de dolor per la pèrdua, ens planyem avui per la mort de l’amic escriptor Toni Coromina (Vic, 1955-2020), que va traspassar aquest diumenge, 22 de novembre, poc abans de la mitjanit, a l’Hospital de Vic.

El cronista de capçalera de la societat vigatana i osonenca, de tota una generació que avui ronda la seva edat —periodista de ploma àgil, fina i irònica—, sempre disposat a ajudar i sostenir causes perdudes, era (com costa de posar el verb ja en passat!) un ésser humà afable i afectuós, generós i solidari, que deixa vídua (Fàtima) i dos fills (Akram i Aiman), a més del seus germans i germanes: M. Dolors, Núria, Eusebi i Ester, amb qui ens solidaritzem en aquest tràngol.

Col·laborador i entusiasta de La Resistència des dels primers números —ell mateix sempre resistent—, encara no fa ni una setmana va poder gestionar de l’Hospital estant l’article d’aquest mes de novembre, «Els primers ecologistes», en què narra el detall i la història de les prospeccions d’urani que l’empresa Chevron volia fer a la Plana de Vic i que publicarem pòstumament a les darreries d’aquest mes, també amb un esbòs biobibliogràfic. [De moment, us recomanem l’article que li han dedicat des d’Osona.com, on col·laborava des de 1996.]

Descansa en pau, amic Toni! Continuarem resistint ❤️