Número 31. Setembre de 2019

Setembre ens du, novament, la vella i vetusta repressió espanyola contra els catalans. La política espanyola és bruta, miserable, no democràtica i porta innocents a detencions esperpèntiques mentre s’obre la campanya electoral del més que mediocre Pedro Sanchez i el seu PSOE i PSC. Tot s’hi val. Utilitzen la guàrdia civil, elsfiscals, els mitjans públics i els subvencionats per a intoxicar amb notes de detencions de suposats terroristes.

Tot plegat un altre relat inventat pel regne d’Espanya per a justificar una sentència i l’empresonament d’innocents: el Caudillo encara és al Valle de los Caidos; el monarca imposat i suportat per socialistes i comunistes per a defensar els seus privilegis, portes giratòries i sous escandalosos que no volen renunciar. Cal cercar els vots amb la bandera que la culpa de tot és dels catalans independentistes. EL PSC dels Iceta, Cunillera, Borrell, Zaragoza…, és més una associació de botxins que cap altra cosa. I el canvi climàtic no existeix…

I poca cosa més, que tenim l’editor, Xavier Borràs encara recuperant-se d’una recent intervenció, per bé que sortosament hem pogut comptar amb la col·laboració del resistent Toni Casassas, que ha fet i desfet perquè aquest lliurament de La Resistència estigués a punt ara, també per a recordar-nos la vaga per l’emergència climàtica d’aquest 27 de setembre, que La Resistència promou i se suma.

Número 30. Juliol/Agost de 2019

Abans no ho oblidem: bon estiu a tothom, encara que sigui amb esl mals averanys que ens vomiten des de la politiqueria processista, el filibusterisme espanyol o la sagnia del món mundial. Potser podem aprofitar aquest temps de vacança per a aprofundir en la nostra consciència planetària, col·lectiva, fractal, que tot està interrelacionat i les nostres accions tenen conseqüències més enllà del nostre petit ego. S’acosten temps difícils en tots els fronts, especialment pel que fa a la nostra empremta a la Terra, i potser és hora no solament de preparar-nos sinó, també —i sobretot— de canviar per no haver de sotmetre les generacions futures a una extinció forçosa i forçada.

  • Justament, el nostre Nan Orriols ens en parla: de primer en l’article Sense cap i, després, amb la col·laboració del també resistent Toni Casassas, en el vídeo No tenim cap, que anuncia la vaga mundial i global del pròxim 27 de setembre promoguda per diverses organitzacions —com Earth Strike, Fridays For Future o Extinció/Rebel·lio— i a la qual se suma La Resistència.
Adhesiu de la vaga mundial del 27 de setembre. [Font: La Resistència.]
  • Igualment, en parla el nostre editor, Xavier Borràs, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, en què incideix novament en l’estat del boscos i dels rius, els mateixos rius en què pràcticament aviat ja no hi pescarà ningú, com ens relata el periodista vigatà Toni Coromina en el seu article Adéu a la visió bucòìlica del riu.
  • Potser, tot el planeta esdevindrà un desert, però segurament no tindrà el tremp ni la bellesa d’aquell que va visitar Nan Orriols el passat segle i que podem veure en un magnífic àlbum de fotos, tot ben allunyat del que ha esdevingut avui: un reclam turístic al qual s’arriba despenent tones de petroli.
  • Tanmateix, per a delectar-nos des d’altres talaies, tenim molts dels col·laboradors habituals a punt de solfa: així, els microrelats de Jordi Remolins, que insisteixen en els racons més obscurs de l’ànima humana; l’habitual «L’home i els seus límits» de Josep Maria Sebastian, aquest cop sobre La felicitat, amb un fragment en vídeo de Cantant sota la pluja; o, encara —a més dels habituals Serpents, de Nan Orriols—, l’estudi acurat de la jove Clàudia Masó sobre La col·lecció epigràfica de Jean Gruytère; i, per postres —tal com diu Esther Pujadas a les Curiositats lingüístiques— Els pecats capitals d’Àlex Voltà (a qui ja vam fer conèixer el gener d’enguany), que exposa les febleses humanes al Temple Romà de Vic fins al 15 de setembre.

Llavors, al setembre —recordeu l’acció mundial del dia 27!— , hi tornarem, si és que encara no hem fet un pet com una gla.

Número 29. Juny de 2019

Les darreries de juny han dut a Catalunya i a mitja Europa una calorada amb rècords de temperatura de fins a 44 ºC, a més d’un foc abrasador a la Ribera d’Ebre que han salvat bombers i pagesos, especialment els qui encara —malgrat tot— mantenen al territori feixes i conreus que actuen com a tallafocs. L’emergència climàtica, doncs, es fa present arreu i Espanya tomba l’avançada Llei del canvi climàtic votada al Parlament de Catalunya perquè envaeix competències de l’Estat, el mateix Estat que ara vol comanar el PSOE en què Pedro Sánchez pidola els vots de les minories al Congrés d’ERC i JxCat, els dirigents de les quals sembla que no tinguin clar que no es pot donar suport a qui, encara avui, no solament dóna suport al 155 (encobert) sinó que continua amb la política repressiva que tant agrada als socis ultrancers de PP, C’s i els innominables feixistes.

  • A La Resistència, però, continuem dempeus, en aquest número de juny amb moltes novetats. D’entrada el vídeo que fa escruixir, amb text (subtitulat a l’anglès) i veu en off de Nan Orriols sota el títol Declaració universal dels drets humans. L’escorxador, en què l’autor d’El Serpent fa un al·legat en relació al tracte que tenim amb els animals: «Pagarem molt cara la nostra prepotència, indiferència i crueltat».
  • També, el tracte dels humans amb altres humans, els més desafavorits, com els que dormen als carrers de les grans ciutats i les àrees metropolitanes, és el tema escollit per l’editor de la nostra publicació, Xavier Borràs, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, «Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap», que no pot aturar-se amb els pedaços ni de la caritat ni de la bonhomia.
  • Hi ha, doncs, alguna esperança? És el que aborda el periodista Josep Maria Sebastian aborda en la seva secció habitual L’home i els seus límits, en què fa una crítica àcida del sectarisme religiós i polític i ho il·lustra amb l’hilarant film La vida Brian, dels incombustibles Monthy Pyton, una pel·licula que 40 anys després de la seva estrena és, encara, del tot actual.
  • Tampoc no ho salvaran les actuals tertúlies que envaeeixen tots els mitjans de comunicació per terra, mar i aire, tal com relata Toni Coromina: «Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat», manifesta el periodista vigatà, que lamenta que corrin mals temps per a la paraula.
  • El també vigatà, l’escultor de renom internacional Enric Pladevall, s’incorpora a La Resistència amb una primera incursió, Votar no és un crim, en què narra la rocambolesca història del guardó que li va encarregar  l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) per al XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer. «La meva obra està molt lluny del pamflet polític –diu el senyor de L’Olivar—, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia.»
  • També les creacions de diversos autors tenen cabuda a La Resistència —a més de les habituals Curiositats lingüístiques de l’Esther Pujadas—. D’una banda, l’obra del pintor David Serra, Paisatges complexos, que encara podeu veure a la sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71); de l’altra, la tercera incursió del periodista i assessor Albert Anglada, mebre del Consell Editorial de La Resistència, sobre l’alta societat del territori de la UVic, amb Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, una crònica de l’alta societat que, com en el volum anterior, inclou, a més d’Osona i el Ripollès, les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa; també, l’insusbtituïble Jordi Remolins i els seus microrelats, que en aquesta ocasió s’enfonsen en la foscor de l’esperitisme: Igualment, Eulàlia Ventura, a Plena de lluna plena, on invoca que «cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants», un arrelament que cerca la jove Clàudia Masó en la seva recerca antorpològica sobre l’historicisme cultural, amb referències a savis com Gordon Childe o Pere Bosch Gimpera, pare de l’escola arqueològica catalana.

Us desitgem un bon estiu, també amb La Resistència, que podreu continuar gaudint mentre la calorada —així ho esperem— remet i l’aigua, tan necessària, assedega boscos i conreus i neteja consciències, tan malmeses i infoxicades.

 

Número 28 Maig de 2019

maig 2018 Indi nan orriolsDe les darreries d’abril a les de maig s’han produït tres processos electorals. Tanmateix, res no ha canviat: els presos i exiliats continuen el seu calvari i la pàtria (sí, la pàtria, allò que ens agermana i ens identifica si volem) es veu sotmesa als tacticismes processistes de brevíssima volada, amb què en cada bugada perdem els llençols, el somier, el capçal i el llit, tot inclòs en la mateixa jugada «mestra». Mentrestant, aquí i arreu d’Europa —amb la tímida excepció d’Alemanya— l’emergència climàtica i l’extinció del planeta han passat de puntetes dels debats electorals, com si acabar amb la naturalesa fos l’objectiu final de la humanitat sencera.

  • És d’això que parla l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, en les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, amb algunes referències recents d’entrevistes a bons pensadors europeus en aquest camp, com l’enginyer català Pep Puig o el filòsof francès Bruno Latour, amb dues perles en format vídeo, l’un sobre el tracte a què sotmetem els soferts porcs a la comarca d’Osona i l’altre la denúncia, sentida i raonada, d’un gallec sobre les cretines queixes dels propietaris d’un hotel rural pel que fa a l’escataineig de les gallines.
  • També, Borràs ens du més noves sobre Maria Dolors Orriols, aquest cop l’esperada edició de Montserrat Bacardí Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo Editorial, 2019), que finalment ha vist la llum, però que necessita una forta empenta per fer-la conèixer, encara més per col·locar l’autora vigatana —injustament oblidada— al lloc que li correspon en el panorama de la literatura catalana.
  • Un panorama que pren cos, igualment, amb els microrelats de Jordi Remolins, en què els autors o se suïciden o són morts o, simplement, perden l’oremus en aquesta dansa macabra a què ens te avesats el jove autor ripollès.
  • Congratulem-nos, novament, d’una nova incorporació a La Resistència. Novament, una dona —i ja en són quatre a l’equip de col·laboradors. Aquest cop, Eulàlia Ventura, pedagoga i artista, ens presenta a Implacable versus infal·lible el pensament profund que s’amaga rere aquella dit catalana que diu allò que «fent i desfent aprèn l’aprenent», encara que sigui a base de l’«aquí caic, aquí m’aixeco».
  • D’aprenentatges sobre la Grècia clàssica —part intrínseca d’on venim— en parla la jove estudiosa Clàudia Masó en el seu article La democràcia atenesa, on apareixen, entre d’altres savis, Plutarc o Pèricles, de què encara hem d’esbrinar-ne moltes coses.
  • Esther Pujadas, amb l’interès de sempre treure punta a tots els mots, ens presenta a les seves i nostres Curiositats lingüístiques des del mot clepsa (i totes les possibles varietats) als insults afectuosos, com ara capsigrany, pallús o curt de gambals, passant pels significats d’abrilejar o els misterirs del combregar amb rodes de molí.
  • Precisament, combegar amb rodes de molí —fer passar per l’adreçador mitja humanitat—, és el que va intentar Adolf Hitler. I és el que tracta d’explicar-nos el periodista Josep Maria Sebastian en l’article L’home i els seus límits. La voluntat, en què també incloem el vídeo de la cineasta nazi Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat (Triumph des Willens), un dels seus treballs de propaganda, on mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista alemany el 1934 a Nuremberg.
  • I en Toni Coromina clou, amb un tercer article, Retrat de la contracultura vigatana dels anys setanta i vuitanta (i III), aquesta trilogia quasi prehistòrica, però també antropològica, sorgida a l’entorn del Cafè Vic que tan bé va retratar i encara retrata el periodista vigata.
  • I si començàvem aquest número de maig parlant de l’allau electoral, tanquem-lo, precisament, amb dos articles en un de Nan Orriols sobre aquests comicis (Les eleccions municipals del 26 de maig. Lliçons i perspectives), especialment les municipals, en què clama que «Espanya és un país en què les eleccions són la festa de la loteria que sempre toca als que fan trampes». I no oblideu el seu sempitern recull mensual d’El Serpent, que és un bon senyal de com marxa el país i el paisatge.

I al juny —compteu-hi—, la falç al puny!

 

 

 

Número 27. Abril de 2019

Nan Orriols.L’abril electoral ens deixa imatges, sons i escrits inesborrables del patetisme humà a què ha arribat la classe política espanyola i de retruc, des d’una altr perspectiva,  la catalana, que sembla voler fer-nos viure en una mena de patiment permanent sense reconèixer que davant la derrota que se’ns ha infligit només hi ha la resposta efectivade la desobediència total i, com ja sembla que s’adonen alguns, l’ocupació massiva i no violenta —co ja hem defensat des de La Resistència— de tots els centres del poder espanyol a Catalunya. No hi ha cap altra resolució real davant de tanta ignomínia, si no és que es vol viure en l’etern «ara sí que ho tenim a tocar» d’una República inexistent que de tant dir sense fer ens aboca a la més gran de les frustracions i a la desaparició irremessible com a poble i subjecte polític.

  • Per a reblar-ho, el nostre editor, Xavier Borràs, ens recomana a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas sentir i veure dues figures imperdibles del nostre present: Albert Sánchez Piñol i Jordi Graupera, que diuen veritats inqüestionables i proposen camins costeruts allunyats de l’etern victimisme.
  • Igualment, Nan Orriols —no us perdeu els seus bitllets a El Serpent—, a l’article Eleccions manifesta —davant del descrèdit que ens llencen al damunt els partits del 155, els del poder atàvic—, que hem de votar per marxar «perquè no podem pactar quedar-nos».
  • Aquest poder —similar al que ha exercit l’Església, les esglésies, davant dels reptes que suposen, per exemple, l’ús dels profilàctics o el capteniment en qüestions com l’eutanàsia—, és el que conta Josep Maria Sebastian a l’article La cobdícia del temps, en què afirma que «bramen des de les trones amb el suport d’un corifeu de marrans que ho fa des dels escons i des de de la premsa».
  • Trepitjant més de peus a terra, Toni Coromina amb la segona part del Retrat de la contracultura vigatana del senys setanta i vuitanta, i Clàudia Masó, amb La dieta paleolítica, ens reconforten que potser els temps passats van ser millors i segurament mai més no tornaran a ser igual, amb què es referma allò que, ara més que mai, el temps fuig i tot és efímer, com la persistent boira mental que ens aliena a tots i que tard o d’hora haurà d’escampar.
  • No ens oblidem de la diada no festiva de Sant Jordi, que els fariseus dels múltiples temples mediàtics han reduït a l’absurda estadística dels «més venuts». Nosaltres ens quedem amb un autor de la casa, el nostre Carles Batalla i el seu nou llibre de més d’un centenar de poemes de tres versos, Ai! Cus, haikus que ens poden salvar de tant lletraoccidor. I no oblideu adquirir, si encara no el teniu (en resten molt pocs exemplars) el llibre resistent de Nan Orriols i Esther Pujadas Robots, tòtils i cacanòries.
  • I si se’ns manifasseja Sant Jordi, Esther Pujadas fa just tot el contrari setmana rere setmana amb les seves Curiositats lingüístiques, i en aquesta ocasió ens alliçona sobre els diversos usos del mot «gandòfia», les paraules amb epèntesi, els verbs curiosos amb -e o la diferència entre halogen o al·logen…

Si a l’abril les aigües no han estat mil (per bé que a muntanya encara ens hem mínimament salvat en aquests temps d’emergència climàtica), potser el maig no serà de cada dia un raig, tot i l’esperança que un mal llamp esberli totes les cadenes, físiques i mentals, que ens tenallen al Regne d’Espanya.

Número 26. Març de 2019

Diem adéu al mes de la guerra, amb la batalla incansable del judici farsa als presos polítics que és la crònica d’un empresonament anunciat. Amb el Regne d’Espanya no hi ha res a fer —poseu-vos-ho al cap els qui encara creieu en pactes impossibles—, tret de trencar-hi i declarar-nos econòmicament insubmissos. És urgent bastir una banca pública que, a més, funcioni amb una criptomoneda pròpia —per a nodeixar traça per als famolencs funcionaris de la Hisenda castellana—; no menys peremptori és decidir com ens hem de defensar davant les agressions feixistes, vist que la policia «catalana» —que paguem de la nostra butxaca— es dedica a atonyinar els qui s’hi manifesten en contra; no menys necessari és actuar davant l’emergència climàtica…, i tantes i tantes urgències que ens han d’impel·lir a moure’ns i a prendre decisions abans no arribem tard arreu.

  • Potser per això, a les Notes esparses de la Vall d’en Bas, el nostre editor, Xavier Borràs, parla dels cretins que encara defensen fer un festival de masses a Escalarre, en contraposició a la jornada cimera anunciada el pròxim 6 d’abril a Barcelona, en què es posarà de manifest la inacció de les institucions davant el canvi climàtic que ja ens cau a sobre com una allau imparable.
  • Deu ser que a més de L’Instint de matar, de què ens parla el periodista Josep Maria Sebastian en la seva secció de «L’home i els seus límits» (acompanyat d’un mític fragment de 2001, una odissea de l’espai), l’ADN dels sapiens porta inscrit el de l’autodestrucció, com potser aclareixen les Notes sobre l’evolucionisme, escrites per la nostra jove col·laboradora Clàudia Masó.
  • Sapiens que Nan Orriols cerca per si n’hi ha de realment Moderats en el marasme de vòmit electoral i les portes giratòries a què se’ns sotmet, i que no afluixa en la seva secció estrella, El Serpent, com tampoc no ho fa Esther Pujadas a les seves Curiositats Lingüístiques, que ara vénen amb dedicatòria inclosa. D’ella, d’Orriols i de Borràs també cal recordar la presentació que van fer el passat 7 de març dels resistents Robots, tòtils i cacanòries, amb un interessant vídeoresum d’Albert Bagué.
  • Però, també, la memòria d’on venim ens pot ajudar a reconèixer-nos, com malda de fer el nostre Toni Coromina en la primera part del seu sucós Retrat de la contracultura vigatana dels anys setanta i vuitanta, imperdible per als qui ho van viure i imprescindible per als qui ara, semblantment, tracten de sobreviure més fora que no pas dins d’aquest sistema abassegador que ens toca de patir. Al capdavall tot fa cultura, ni que sigui amb base «negra i criminal», com escriu aquest març en els seus Miroorelats el literat Jordi Remolins.

Mentre continua la farsa, tracteu d’implorar la pluja amb cants a contrallum, abans no esdevinguem cecs del tot.

Número 25. Febrer de 2019

Aquest febrer que ara fuig —acalorat i eixut— ens ha deixat amb la poca esma de solament vint-i-vuit dies, alguns dels quals han estat segrestats pel judici del Tribunal Suprem espanyol contra esl presos polítics catalans. S’ha fet moltes anàlisis i s’ha practicat onanismes exasperants diversos sobre si els fiscals, els jutges, els testimonis o les pròpies declaracions dels polítics asseguts al banc dels acusats…, quan, de fet, la sentència ja és escrita i potser només variarà un any amunt o avall de presó segura a les Espanyes. I, mentrestant, el més calent és a l’aigüera quant a la nostra deriva com a poble sotmès a l’oprobi del macarró o la meuca de torn, que no poden ser assenyalats ni dits per por que ens acusin de malnats i poc ajustats a allò que en diuen «políticament correcte», que ha esdevingut, al capdavall, una forma de censura del pensament crític.

Des de La Resistència, que just ara ha fet ja dos anys de la seva primera edició, continuem apostant per l’autenticitat no metropolitana —que s’ofega en la seva pròpia excreció—, i aprofitem per celebrar, també, que encara hi hagi ramats a muntanya i que dones del món rural s’organitzin i reivindiquin un espai i un temps que és seu i de tots. En aquest número, a més a més, ens congratulem igualment per la incorporació d’un nou talent, la jove vigatana Clàudia Masó, estudiant del Grau d’Arquelogia que entra a l’equip de col·laboradors de La Resistència amb l’article Serrallonga, el bandoler, un seguit d’apunts de gran interès sobre la figura d’aquest llegendari home d’acció, Joan Sala, nascut el 1594 a Sant Martí de Viladrau (Osona).

Potser perquè ho considerem també ben autèntic, en aquest número 25 de la publicació volem destacar les bones notícies que ens conta Xavier Borràs a Noves a l’entorn de Maria Dolors Orriols, l’autora vigatana de, entre d’altres, la gran obra de postguerra El riu i els inconscients, tant o més excelsa que la Incerta Glòria de Joan Sales. El nostre editor també ens adverteix, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant l’emergència climàtica.

D’aquells temps de grisor i de por —que encara servem en l’ADN— Josep Maria Sebastian ens reporta la memòria, a la seva secció «L’home i els seus límits», dels bombardeigs a Campdevànol de l’hivern de 1939, que van causar estralls i mortaldat al Ripollès, comarca durament castigada ens els darrers dies d’aquella guerra d’agressió contra Catalunya.

Justament, Nan Orriols també enceta el seu article Ostatges de la violència amb un record viu del pas de cent mil ànimes pel coll d’Ares per fugir de l’odi i la venjança feixista ara fa vuitanta anys, el mateix esperit que mou suara els tribunals espanyols a condemnar-nos per pensar, dir i fer.

Carta d’invitació a la presentació.

Un pensar, dir i fer que Orriols sintetiza en El Serpent i que tindrem ocasió de sentir, junt amb Esther Pujadas —que ens continua alliçonant amorosament en les seves Curiositats lingüístiques— el pròxim dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona (Gran de Gràcia, 217, Barcelona), per a la possiblement darrera presentació del seu llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries (tothom hi és convidat, atenent al fet que els guanys de la venda del llibre Ona els farà arribar íntegrament a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliats).

També, l’il·lustre Toni Coromina, ens parla a Llençar la tovallola —a recer del judici farsa d’aquests dies i altres fets històrics—, de com tota una generació viu actualment en una mena de llimb, desencisada després d’anys de compromís i lluita, «esperant una boirosa independència i davant la por que les idees xenòfobes i reaccionàries inundin el mapa electoral, ens consolem, com sempre, amb els gols i els títols del Barça. O del Madrid».

El trocebraç als polítics catalans a Madrid també plana en l’article d’aquest mes de Jordi Sánchez, a Pressupostos i judici als 12 polítics catalans, en què defensa que «la independència va per llarg»,  i cal cercar «els camins segurs, per als d’avui i per a la propera generació».

Al remat, en Jordi Remolins insisteix en el tema del suïcidi en els seus microrelats de febrer, breus i concisos, però no menys esparverants i atuïdors.

Esperem que aquest març —que s’anuncia amb pluges fortes— netegi l’ambient, tant el de la contaminació atmosfèrica, cada cop més present vora muntanya, com el de la brutícia que ensutja les nostres ànimes, ara mateix perdudes en el marasme de múltiples conteses electorals que, cal dir-ho, no canviaran res.

Número 24. Gener de 2019

A la ratlla, ja, del segon aniversari de La Resistència —que celebrem el pròxim febrer— us proveïm amb la 24a edició de la publicació, corresponent al mes de gener d’aquest nou any tot just encetat. Escrivim aquestes ratlles hores abans de l’infame trasllat dels presos polítics catalans i a pocs dies vista de l’inici del no menys ignominiós judici de l’Estat neofranquista del Regne d’Espanya contra tots ells. Com que no tenim cap confiança que els tribunals de suprema vergonya deixin lliures els nostres polítics, sí que esperem que es puguin defensar i dir al món la veritat sobre els fets pel quals se’ls pretén jutjar.

En aquest número, hi trobareu, amb esperit sempre resistent, les novetats següents:

  • Un article, sense pèls a la llengua, del nostre biòleg, Gabriel Borràs, «Ora pro nobis…, o de com la indústria alimentària i els regants passen del canvi climàtic», on detalla sense pietat la immutable persistència d’un pensament obsolet per part d’aquests dos companys de viatge que fan com els ases, que quan els xiules no volen b[v]eure, perquè «la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de “la unidad de cuenca en el destino universal˝, [és] incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè».
  • El periodista Toni Coromina s’endinsa, a «La parròquia vigatana de L’Snack», en la vida més que cinquantenària d’aquest mític bar, que encara perdura sota els porxos de la plaça Major de la capital d’Osona i que ha vist passar-hi tot la fauna i flora possible, com cap altre local de la ciutat. Si voleu esbrinar per què un simple bar —on se serveixen «entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada»— ha fet tanta història popular.
  • Segurament, molt més nombrosa que la parròquia de L’Snack és l’allau de ciutadans d’arreu que visiten Barcelona. Jordi Sánchez ho conta a «Urbanisme: les densitats poblacionals i el turisme a Catalunya», en què aporta algunes propostes per a salvar la capital de Catalunya del «corrent d’opinió que diu que ja tenim massa turistes, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que la convivència es fa insuportable».
  • I, justament, el turisme de vols barats i astronòmica contaminació —per terra, mar i aire—, és un dels tants factors que contribueix al canvi climàtic que amenaça el planeta amb la sisena extinció, tal com adverteix la «Declaració de Barcelona» del moviment internacional XR Rebel·lió o Extinció. Ens en parla el nostre editor, Xavier Borràs, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, que també tracta d’escatir què és això que en diuen alimentació «natural» i ens presenta, per a recuperar l’alè, la imperdible exposició de l’escultor Jaume Plensa al MACBA.
  • Tanmateix, toca, com sempre, resistir, com ens alliçona Nan Orriols, en el seu article «Impossible resistir», on ens parla de la secta hindú dels aghoris, i continua, junt amb Esther Pujadas —tots dos sempre presents amb El Serpent i les Curiositats lingüístiques, respectivament—, fent les presentacions del seu llibre Robots, tòtils i cacanòries, algunes de les quals podeu veure en vídeo, tal com expliquem en aquest article.
  • Els microrelats de Jordi Remolins d’aquest gener emprenen la qüestió del suïcidi, en les quatre narracions breus habituals, amb el seu estil original i agosarat, que no us pot deixar indiferents.
  • La desesperació —un dels arguments dels suïcides— també plana en l’article del periodista Josep Maria Sebastian, «L’home i els seus límits. El curs del riu i la transició», en què compara la intervenció en les lleres fluvials —que provoca grans estropells quan hi ha aiguats— amb l’anomenada transició del postfranquisme, tot i invitant-nos a veure un documental sobre la famosa fuga de Segòvia, que va ser un esclat de color (tot i els morts, per part de la Guàrdia Civil, com el català Oriol Solé Sugranyes), en aquella època grisa i espessa de repressió.

Com si no haguessin passat més de 40 anys, la mateixa Guàrdia Civil i la mateixa repressió s’instal·len, novament i insistent, contra el poble català, sigui a cops de prora, amb presos polítics o el president i mig Govern a l’exili.

Haurem d’aguantar gaire més temps o rebel·lar-nos i desobeir d’una maleïda vegada?