Número 38. Abril de 2020

Fa gairebé una cinquantena de dies que el Regne d’Espanya, per ordeno y mando del govern espanyol, va decretar unilateralment un estat d’alarma que comporta un confinament absurd, inhumà i contraproduent —especialment per als pacients, amb patologies prèvies—, que ni a les residències (magatzems d’ancians, generalment) ni als hospitals (amb teràpies molts cops desesperades i experimentals) han pogut ni sabut tractar, vistos els desastrosos resultats, que segons les xifres que ens maneguen, han comportat milers de morts amb l’anomenada Covid-19 (per bé que sense autòpsies que ho certifiquin, més enllà dels anomenats test o PCR absolutament inespecífics.). Per què no podíem fer com a Suècia i altres països de l’est europeu? La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), potenciadora de l’anomenada pandèmia per SARS-CoV-2, avala ara el model de Suècia pel coronavirus, és a dir, menys confinament i més civisme. Tanmateix, què es pot esperar d’un Estat corrupte que tracta tots els seus ciutadans com a delinqüents sinó mort i desesperança? I tot plegat, no solament amb el suport del capitalisme biomèdic i la imponent indústria farmacèutica, sinó amb els mitjans de comunicació fent de portaveus del poder, sense miraments ni contrast. El dret inalienable dels malalts a ser tractats sanativament ha estat trepitjat. Ara sabem la realitat dels 15.623 morts (26-04-2020) amb Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia en el grup de població vulnerable ja habitualment confinada, és a dir, els usuaris (del sistema de salut) de residències de gent gran a Espanya. Eren persones confinades majors de 65 anys, vacunades totes  de la grip estacional, i tractades pel sistema de salut públic. En aquesta data (26-04-2020 representaven el 67% dels 23.521 morts totals pel nou coronavirus des de l’inici del brot notificats oficialment pel Ministeri de Sanitat de l’Estat espanyol.

  • De tot això en parlem en aquest nou lliurament de La Resistència. Així, Nan Orriols —a més dels seus habituals bitllets d’El Serpent— ens ofereix el text i la veu del Vídeo Supremacista, en què explica que els qui no volien el president Torra fa mesos que intenten fer-lo fora com sigui. «Ara ha vingut el virus i ningú no recorda la Junta Electoral Central. El president Torra no va treure la pancarta. El president Torra defensa un país, i ho fa democràticament.»
  • No gaire lluny, des d’un vessant més crític amb les aclaparadores veus «oficials», quatre plomes si fa no fa habituals signen punts de vista complementaris per a entendre què passa i què pot passar des d’un esguard més sagaç:
  • Així, Xavier Borràs, en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, apunta que «a partir del pretext emocional de “protegir els més vulnerables” i de “salvar vides” s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari —basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses—, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un “enemic extern”  — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir».
  • També, la pedagoga Eulàlia Ventura, a La por que anul·la la pròpia consciència, insisteix en el «gran fake  psicosocial que ens han colat, un pols a la nostra capacitat de reacció davant d’un agressor i, per ressonànica, de la nostra capacitat d’obediència».
  • Més des del camp de la sociologia i de l’altermundialisme, Dídac S. Costa, a El post-Covit-19: temps d’imaginar i transformar, assenyala que «els estats petits o els (veritablement) descentralitzats també s’han mostrat més eficients que els grans vells imperis», i assenyala que «el post Covit-19 genera una fecunda mina d’or per a sociòlegs, economistes, cientistes socials, revolucionaris, reformadors i transformadors, ja que s’obren immenses incerteses a les quals caldrà respondre».
  • I, finalment, qui més pragmàtic se’ns mostra és Jordi Sánchez, que a La Covid-19, l’urbanisme i la segona residència, s’endinsa en l’insostenible model dispers de l’urbanisme dens de segona estada al Baix Penedès que, en el cas de la Covid-19, és menys agressiu per al contagi de la malaltia, ja que el resultat a la comarca «ha resultat força contingut, uns 12 morts,  la majoria gent gran i amb patologies afegides prèvies, amb 12 residències geriàtriques a la comarca».
  • El biòleg Gabriel Borràs, amb ironia fina i sarcasme sagnant, a Enrico Juliana’s bullshit bingo, parla de l’inefable Juliana, del paperot ja irreciclable de La Vanguardia i d’un pamflet de Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Sant Isidre i vicepresident de Foment del Treball, «dues institucions senyeres de l’espanyolisme nostrat al Principat i que amb la pandèmia de la Covid-19 enyoren el pont aeri», i li rebat «que qualsevol estalvi d’aigua obtingut gràcies a actuacions de millora en l’eficiència ha de romandre amb caràcter prioritari al medi (riu o aqüífer)» i no a les butxaques de l’opulència dels cretins.
  • Sense entrar de ple en el monotema, l’amic Toni Coromina, a Adéu a les fonts d’aigua regalada, ens reporta la incansable i insubstituïble campanya de recollida de mostres de les fonts d’Osona i el Lluçanès que fa el Grup de Defensa del Ter per analitzar-ne el contingut de nitrats, una contaminació real i realment molt més perillosa que qualsevol virus.
  • I en Jordi Remolins, el nostre grafòman particular, endinsa novament els seus microrelats narratius en la mort associada al cientisme, amb resultats sempre sorprenents.
  • Finalment, Esther Pujadas, des de la saviesa lexicogràfica de les Curiositats lingüístiques ens acosta mots i expressions com enaiguar, andoles, la multitud d’alternatives a «agobiar-se» i les facetes del bacallà.
  • En unes notes de darrera hora, el nostre editor, Xavier Borràs, es fa ressò de l’escarida i malaurada notícia «de la mort del savi i activista de la llengua catalana en Ramon Cotrina Puig (1932-2020), amic des del primer instant de La Resistència. Encara no fa dos anys parlàvem de la seva participació en la presentació d’Home a la muntanya. Ell sempre ens animava a continuar endavant, que és el que farem, també, en el seu honor i remembrança».

Tots els fenòmens són de la naturalesa de la impermanència i aquesta crisi sistèmica no durarà per sempre. No tinguem por! La por afecta la vostra immunitat i ens deixa més vulnerables al poder dels estats i del capital. Com diu un meu mestre, tot canvia, així també les nostres vides. Aquesta transició serà certament difícil per a molta gent. Tanmateix, el que passa no ha estat inesperat: massa missatges no han estat escoltats; massa violència, massa agressivitat, massa egoisme. Qui tingui orelles que escolti!

Estigueu bons!

Número 36. Febrer de 2020

Tornem a ser aquí, més tard que d’hora, però resistentment fidels malgrat tot, fins i tot malgrat els qui titllen de poc pragmàtics els qui no ens belluguem de l’aspiracio de ser catalans en el món, amb tots els drets i deures. La recent anada del president Carles Puigdemont a Perpinyà és un exemple d’aquest poc pragmatisme, una lliçó que també serveix d’advertiment als qui volen tornar a repartir les molles que Castella, disfressada d’Estat, ens manlleva dia rere dia, mentre continua la seva tasca de repressió contra el poble i les seves avials instiucions. Perquè, no ho obildem: més enllà d’ideologies espúries, el president Puigdemont representa tota la tradició política de les institucions catalanes abans del 155 —i és bo de recordar, també, que la restitució de la Generalitat de Catalunya és, mal que els pesi, preconstitucional. Vivim, doncs, amb un Govern i un Parlament que ara mateix ens són del tot aliens (i així ens va).

  • Tanmateix, a La Resistència d’aquest febrer hi ha opinions per a tots els gustos i tots els disgustos. Així, mentre Nan Orriols ens delecta amb un nou vídeo sobre el Xantatge, on té clar que «tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum».
  • En canvi, el sociòleg Dídac Costa, fincat a la Vall d’en Bas, destaca al seu article «L’inici de l’esfondrament del castell de sorra espanyolista» una certa esperança davant del govern espanyol de PSOE-Podemos, encara que amb cap proposta factible per a Catalunya: «… el fet que aquesta via deixi sola a les dretes espanyoles, el fet que el sobiranisme guanyi batalles, tant d’ERC a l’interior, com Puigdemont a l’exterior, i les victòries judicials que més enllà del Pirineu sempre donen la raó al sobiranisme, fan pensar que puguem trobar-nos davant d’un punt d’inflexió favorable a l’independentisme».
  • I si trepitgem més de peus a terra ens trobem amb les Cròniques esparses de Xavier Borràs, que ens mostra com la niciesa del coronavirus —aquesta grip militaritzada pel sistema—, crea una paradoxa inquietant que revela (amb fotos de la NASA incloses) que durant les últimes tres setmanes la Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior, o «que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».
  • Però passem del fred a la calor amb l’àlbum de fotos sobre l’al-Àndalus que ens ensenya Nan Orriols d’un seu viatge la primavera de 1996, o, encara, tornem al fred amb ell mateix, que dóna veu al cèlebre canonge Jaume Collell en un dels textos del llibre Memòries d’un noi de Vic, «La hivernada a Vic», també en vídeo.
  • En la nostra secció d’«Arts i Lletres», a més de les contribucions de l’imprescindible Jordi Remolins amb els seus microrelats (encara onanistes), i de les magnífiques i enraonades Curiositats Lingüístiques de n’Esther Pujadas, també destaquem el quart lliurament de la crònica de l’alta societat local que el periodista resistent Albert Anglada ens ofereix al llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona.
  • Però, qui torna, sempre a punt, a donar-nos raons d’on venim és el nostre amic Toni Coromina, que amb la seva fina i alhora contundent ploma ens revela, a Verdaguer, verdaguerians i verdagueristes, el combat històric, quasi fraticida —que encara dura—, entre, respectivament, «lletraferits» i «missaires», que tenen les seves capelletes liderades pels respectius popes: «En aquest singular univers plural hi caben poetes contraculturals, catalanistes, espanyolistes, espiritistes, excursionistes, sardanistes, amants del teatre, músics, pessebristes, i fins i tot iconoclastes i anarquistes.»

Amb aquest número 36 de febrer de 2020 celebrem ja tres anys de camí, amb un bon equip de col·laboradors (que creix a poc a poc), més de 275 articles publicats (amb uns quants vídeos i llibres, també) i al voltant de 13.000 visites i 7.000 fidels lectors anuals. Periodisme no metropolità per a gent amb consciència. Vet-ho aquí.

 

Número 35. Gener de 2020

Gloria!

Canviem d’any, però les velles rèmores no s’aturen. Al país, a més de la llevantada, que ha posat al descobert que, efectivament, l’emergència ecològica no és cap facècia (va de veres!), la fi del procés —amb el trencament del Govern Torra, després que els tripijocs de l’Esquerra del mossèn i del rufià li retiressin l’escó de diputat al Parlament de Catalunya («Más vale roja que rota»)— és una gran oportunitat per adonar-nos que l’enemic el tenim —sempre l’hem tingut— a casa i que si en alguna cosa s’han dividit els catalans durant segles és en la seva condició real: o bé els defensors de la terra, dels ancestres, de les tradicions, de la llengua, dels qui l’han defensada a mort…, o els que l’únic que pretenen és anar tirant de veta (i de paga!), ni que sigui esclaus a Espanya, amb falsos discursos de «germanor», populisme a doll, mulicuturalisme mal entès i putaramonetisme sibil·lí que desmobilitzen el més sant dels llaçogroguistes. L’eterna pugna entre nyerros i cadells aflora novament en el llindar del segle XXI i no hi ha cap més alternativa que mantenir-nos ferrenys en la defensa de la nostra identitat, sense cap altre objectiu que la llibertat del nostre poble. En aquest primer número de l’any 2020, el trenta-cinquè lliurament de La Resistència (s’acosta, al febrer, el tercer aniversari!,), doncs, hi trobarem reflectit tot això i més.

  • Així, sobre la política i la corrupció i els incendis que arrasen Austràlia, podeu gaudir del vídeo Focs!, amb text i veu del nostre Nan Orriols, que continua amb la seva «gira» de presentació de l’Homo vulgaris —ara de la mà de Montserrat Bacardí o de Jordi Remolins—, a més dels habituals i impertinents bitllets d’El Serpent.
  • I d’en Remolins, precisament, no us perdeu els seus microrelats d’aquest gener, dedicats integrament i exclusiva a l’onanisme en totes les seves versions, maneres i punts de vista.
  • Igualment, de la situació política que vivim, tan localment com globalment, ens n’ofereix una bona anàlisi el sociòleg i activista, també fincat a la Garrotxa, Dídac S. Costa a l’article Feliços anys vint!, en què constata que «el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política» i advoca, més enllà de les esquerres sistèmiques i les socialdemocràcies derrotades, perquè «només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança».
  • El periodista vigatà Toni Coromina ens parla aquest cop —i amb coneixement de causa—, en l’article El vots dels estrangers: el col·lectiu marroquí, d’un important gruix de nous catalans que ni poden votar aquí ni al seu país: «El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics», diu Coromina.
  • D’aquest gener maldestre que ens ha dut la llevantada o el coronavirus ens en fa una anàlisi el nostre editor, Xavier Borràs, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, tot i afegint-hi el recent avís del Bulletin of the Atomic Scientists que només som a 100 segons de la fi del món (i els responsables polítics no fan res). «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”. Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019».
  • Però Les coses son com són…, o no!, com ens recorda l’articulista Jordi Sánchez arran de «la noticia que a l’estació de ferrocarril de Tarragona ja no hi passaran trens de llarg recorregut, són desviats 15km a l’estació de Perafort per on circula l’AVE», una és de les atzagaiades a què ens avesa l’Estat (de dret) espanyol.
  • Vivim en un món de babaus o de gurripatos? L’Esther Pujadas s’encarrega de desfer aquest tort en les seves Curiositats lingüístiques, en què també aborda orígens i explicacions de mots i expressions com biennal/bianual, Arc de sant Martí o el mot menester, que tant ens ajuden.
  • També ens ajuda i molta la tasca de la jove Clàudia Masó, que en aquest número ens aboca dades de gran interès sobre L’urbanisme al món ibèric, que acompanya d’un gran pòster del treball de recerca que van fer, ella i Laura Vidal, sobre la cova de Can Sadurní, a Begues (Garraf).
  • Finalment —i no pas per citar-lo el darrer deixarà de ser col·laborador des dels inicis— el periodista Josep Maria Sebastian aborda —perquè ho ha patit en pròpia pell— a la seva habitual secció «L’home i els seus límits», els mitjans de comunicació. «En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis», confessa Sebastian, que il·lustra la seva aportació mensual a La Resistència amb una referència, és clar!, al Ciutadà Kane d’Orson Welles i un tràiler d’un film inquietant sobre la manipulació de masses: El gran carnaval, amb el no menys enorme Kirk Douglas.

Febrer potser ens du més bones noves o potser no. Fins i tot és possible que ens meni a la més gran debacle, amb els sense esperança de les metròpolis emergents al voltant de la grossa Barcelona que fugen espaordides cap a muntanya, on podrien desenvolupar una vida plena vora mare natura. És només un somni?

 

 

 

Número 12. Gener de 2018

Tot just amb aquest dotzè lliurament de La Resistència arribem —més tard del que voldríem— al primer any de vida a la xarxa. I ho fem amb el mateix esperit i compromís que ens van fer néixer i que, al llarg d’aquests dotze mesos, ha aplegat entorn del projecte no solament fidels lectors sinó, alhora, un bon gruix de col·laboradors. Gràcies, doncs, a totes i a tots per la confiança. Aquí és a casa vostra.

 

  • En aquest primer número de 2018, sense que serveixi de precedent, com ens diu ell mateix —o perquè sí en serveixi—, Toni Coromina ens regala una facècia entorn l’Entronització d’Inés I, emperadriu de Tabarnia, amb la sucosa llista dels qui van assistir a tan magna celebració 155nenca.
  • Més seriosa, com és habitual, és l’aportació del periodista Josep Maria Sebastian, que ens parla a L’home i els seus límits. La capacitat d’adaptació  de la més que demostrada capacitat de l’espècie humana per adaptar-se a qualsevol dificultat geogràfica o climàtica.
  • L’editor de La Resistència, Xavier Borràs, ens convida a les seves noves Notes esparses des de la Vall d’en Bas —on viu exiliat de la metròpoli que l’abassegava—, uns bitllets breus, però concisos —que anirà renovant mes a mes—, sobre l’impacte dels nous temps en la vida pròpia i aliena, que ens afecta a tots.
  • Més nostàlgica, però no menys entretinguda, és la mirada que ens invita a fer Nan Orriols d’El negro zumbón, amb Silvana Mangano (1951)…, no tant per mirar enrere sinó per descansar una estona del 155 perpetu en què hem viscut sempre. D’ell mateix, no us perdeu la tercera i última part de «Dies del 155» i una aproximació al conflicte de Sixena a la secció d’obligada lectura El Serpent.
  • També ens acosten als usos de la llengua Esther Pujadas, a les «Curiositats lingüístiques», que ens pregunta si caguem com cal, sí o si…, o no!; i Josep Maria Sebastian a «La vida en poques paraules», que ens descobreix l’última pregunta.
  • Jordi Remolins — «Mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes»— ens ofereix a les «Novetats literàries» quatre imperdibles contes brevíssims sota el títol «Tècnica d’avortament domèstic i altres narracions».
  • Ah, i no oblidem un nou llibre, aquest de Jacint Verdaguer, de qui oferim Lo mariner de Sant Pau i altres rondalles, just un any després que iniciàvem el servei de llibres de franc de La Resistència amb el llibre Vida íntima de mossèn Cinto, de Joan Güell.

Amb l’inici de 2018, el resum que us oferim de cada número —fins ara encapçalat per una caplletra— anirà il·lustrat amb alguna de les obres del llibre Indi, de Nan Orriols.

Número 11. Desembre de 2017

Gairebé a tocar del darrer dia de l’any, us oferim l’onzena edició de La Resistència, sotmesos encara al 155 dels pebrots (espanyols). Continuem, doncs, amb el Govern legítim exiliat a Brussel·les i pres en cel·la mesetària o en llibertat condicional en aquest país ple de colons i d’esclaus.

  • Nan Orriols, amb la seva inveterada ironia, ens parla del sexe i del poder amb exemples històrics, com el fabulós Happy birthday, Mr. President, de la malaguanyada Marilyn Monroe (no us en perdeu el vídeo). Llegiu, doncs, Poder, sexe i una reflexió sobre l’assassinat de John F. Kennedy. De n’Orriols continueu, també, llegint-ne els articles d’El Serpent, els darrers publicats al Diari de Manlleu.
  • El periodista de combat Toni Coromina fa un repàs per davant i per darrere dels insans costums que ens duen aquestes festes de les darreries de cada any a Nadal: llums i foscors, que ens il·lumina sobre l’estupidesa humana.
  • Josep Maria Sebastian no és menys punyent en la seva secció «L’home i els seus límits» amb la nova aportació sobre L’autoengany, tan fotudament (in)humà; no us perdeu, a més a més, la nova incursió a la secció La vida en poques paraules, que esbrina sobre quines són les que piquen totes, si les maces o les masses.
  • L’esforçat editor, de vida precària, Xavier Borràs fa una crida a la responsabilitat dels jornalistes en l’article El periodisme català davant la cruïlla de la rendició, amb uns versos de colofó. També, ha recercat en la vida i l’obra del folklorista i poeta del Lluçanès Josep-Maria Vilarmau, l’autor que ens aporta el llibre d’aquest mes, Holocaust, un testimoni colpidor de l’amor d’un pare per la sobtada mort del fill de 16 anys en els convulsos anys de la postguerra.
  • Igual d’esforçada és la tasca de reconeixement lingüístic que ens ofereix Esther Pujadas a les «Curiositats lingüístiques», aquest cop amb peces que ens aclareixen si som tòtils o gamarusses o si podem anar amb vambes a fer un àpat slowfood.
  • I, finalment —last but not least—, dues novetats literàries: l’una ens l’aporta Xavier Borràs sobre el darrer llibre de la trilogia universitària del savi vigatà Ricard Torrents, que acaba de publicar via Eumo La meva aposta per la Universitat. Una història per al futur, un relat viu i viscut sobre el restabliment de la universitat a Vic; l’altra és la incorporació als rengles resistents del jove ripollès Jordi Remolins, que ens ofereix la imperdible narració Espiral de dolor, la història d’un llenyataire que esdevé un atracador.

Amb l’any que fineix desitgem a tothom, especialment als resistents, un Millor Any 2018. Que sigui el dels desplegament de la República.

Número 10. Novembre de 2017

Arriba, més tard del que voldríem —el temps ens fuig entre les mans de tantes tasques que hem d’atendre— el número 10 de La Resistència, corresponent a aquest mes de novembre, ja fredorós, encara amb el Govern legítim exiliat a Brussel·les o pres a Madrid, com els Jordis.

  • En aquest lliurament ens plau molt de fer-vos partícips d’una nova aventura d’en Nan Orriols –anima primera de la nostra publicació–, que ens anuncia, de la mà de Xavier Borràs, exposició i llibre. Podeu seguir la presentació a l’article Nan Orriols exposa la seva obra pictòrica a la galeria El Carme de Vic i el llibre «Indi. Estampes i aforismes» i descarregar-vos l’excel·lent volum Indi, Estampes i aforismes, com sempre de franc. Borràs també ens presenta una imperdible novetat literària per als amants de la neu i de la muntanya: La Cerdanya. Esquí de muntanya per a petits i grans, de Ramon Orriols i Ricard Molina, veritables coneixedors d’aquests indrets cerdans.
  • Del mateix Nan Orriols podeu llegir —a més dels habituals bitllets d’El Serpent— un article en homenatge al guiller Pere  Torras, recentment traspassat, on en ens recorda la bella història que va escriure a Ànimes sobre el gos Pardu, que durant tants anys va acompanyar l’estadant de l’Espluga en els seus quefers ramaders. Ho podreu llegir a Un dia en Pardu, l’altre en Pere.
  • I en Toni Coromina fa un viatge a la psicodèlia i els joves contraculturals dels anys setanta i vuitanta a Vic i a la comarca d’Osona amb l’article La contracultura dels anys setanta i vuitanta a la Catalunya de terra endins, on podem fer sorprenents descobertes comunes a molts i moltes dels qui vam viure aquella esperançadora època.
  • Un temps no tan positiu, just al contrari, és el que ens retrata Josep Maria SebastianL’home i els seus límits. La capacitat de causar dolor, on dóna detalls de com els dogmes han estat sempre els impulsors de les pitjors salvatjades humanes, des de les garrotades que va pintar Goya, fins a les històries per a no dormir a l’Illa del Diable de la Guaiana francesa o al Guantánamo cubà de la mà dels militars dels EUA.
  • Per cert, seguint la petja de les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas –que en aquesta ocasió ens descobreix els secrets lèxics de les «calamitats» o la singular «rodalia»—, el mateix Sebastian enceta una nova secció, dedicada al rerefons de dites i frases fetes quasi perdudes, sota el títol La vida en poques paraules, on sou cridats a aportar-hi les vostres troballes.
  • I, també, constatem una nova signatura, la de Salvador Serra, professor vigatà de Comerç Internacional, un dels membres fundadors de La Resistència —no endebades és membre del Consell Editorial—, que s’enceta amb un breu informe sota el titol Hi ha vida més enllà de la Unió Europea?.

Estigueu bons durant el que queda d’aquest 2017, l’any que l’independentisme ha descobert sota la catifa espanyola que la Dictadura, suposadament enterrada el 1978, és ara més viva que mai.

 

 

Número 9. Octubre de 2017

«Quan octubre ha finit, mort la mosca i el mosquit.» No sabem, a hores d’ara, si el canvi climàtic finirà amb els sàpiens, però en aquest nou lliurament de La Resistencia, el número 9 —corresponent a aquest mes tardoral– alguns articles i reports en parlen a bastament, tant del punt de vista de l’acció dels éssers humans damunt del planeta (o del Regne d’Espanya damunt els catalans) com dels esperons anímics que ens proveeixen l’art i els poetes.

  • Tenim, d’entrada, un informe demolidor, «Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic», del biòleg Gabriel Borràs, amb l’aixopluc dels Científics Catalans per la Independència, que aposta per la «intel·ligència emocional col·lectiva» per afrontar els reptes del canvi climàtic, especialment la gestió dels béns naturals, com l’aigua.
  • Després, en relació amb el sofert procés cap a la independència —ara ja amb presos polítics i la repressió que ve del 155—, hi tenim sengles articles de Josep Maria SebastianL’home i els seus límits. La història inaturable») i Nan OrriolsSàpiens per la independència»), de qui també heu de seguir els seus bitllets setmanals a El Serpent.
  • En el mateix sentit, el llibre que oferim aquest mes, Les Conspiracions, del poeta proletari Joan Salvat-Papasseit, no solament és un cant d’enyorança a la terra, sinó, també, un retrat de la Castella «ferrenya i aspra» que atàvicament oprimeix els pobles.
  • I en Toni Coromina que ens ofereix una pregona reflexió a l’article «Matar en nom de Déu», des de l’antigor fins ben bé avui mateix.
  • I els poetes, què hi diuen? L’un, Josep Riera, poeta del Lluçanès, és entrevistat per Josep Maria Sebastian, i ens descobreix aspectes d’aquest poeta-pagès d’Oristà; en l’altre, Xavier Borràs fa un report de la tasca plàstica i poètica de Gabriel Salvans a la xarxa Instagram, on ja aplega 111 fotografies sota el lema «Tu i el llibre», sempre lluny de l’enrarit ambient metropolità, com bé escau en La Resistència.
  • Finalment, last but not least, la nostra lingüista, Esther Pujadas, ens ajuda, a les Curiositats lingüístiques, a entendre els envitricolls de mots i expressions com «anar conill», «mal xinat», «katiuska», «blaugrana i blanc-i-blau» o sobre l’ús correcte de can o Can davant del nom d’una masia.

Amigues, amics: davant la barbàrie i la repressió, mantinguem-nos serens i alhora ferrenys, resistents, sense treva. Donec perficiam!

 

 

Número 8. Setembre de 2017

Arribem al número 8 de La Resistència una mica amb la llengua fora: els esdeveniments de les darrers setmanes han impedit la nostra tasca voluntària d’edició i sortim una setmana després del que és habitual; dicsulpeu-nos, doncs, aquesta inesperada tardança. En els escrits d’aquest lliurament potser hi trobareu algunes raons:

  • Per exemple, la mentalitat carpetovetònica que va dur un seguit de militars espanyols a defensar l’indefensable, una història sobre els límits humans que ens reporta Josep Maria Sebastian a l’article «Els últims de Filipines, l’heroïcitat com a límit de l’estupidesa humana».
  • Igualment, Xavier Borràs ens recorda que la persistència del transfranquisme, concepte encunyat els anys vuitanta a la revista El Llamp, entronca suara –vista la repressió que patim els catalans de cara al referèndum de l’1 d’octubre– amb un concepte més nou, però no menys definitori: democratura. Llegiu-ho a «La democratura espanyola i la llibertat de Catalunya».
  • Nan Orriols també hi fica cullerada, amb el seu habitual estil irònic, però aferrissadament realista, quan opina i aporta dades poc conegudes a «La tirania dels dinosuares», sobre les majories absolutes i els «polítics» que s’eternitzen en els càrrecs, com Joan Clos o Lluís Armet (i tants d’altres).
  • Precisament, Orriols continua delectant-nos amb els seus bitllets mensuals a El Serpent. Aquest cop, amb filosofia, no s’està d’hòsties i afronta la darrera canícula d’estiu amb seny; un mot, canícula, que la nostra lingüista Esther Pujadas, s’encarrega a les Curiositats lingüístiques d’aclarir-nos d’on vé, igual com el pipiripip o, encara, el gran dubte ontològic de tots els temps: fullet o fulletó?
  • El poliperiodista Toni Coromina fa una defensa aferrissada del poeta de Folgueroles a «Verdaguer pobre, perseguit i rebel», un nou/vell esguard, en què ens parla dels últims anys de mossèn Cinto, quan va escriure unes poesies d’intens contingut humà, realistes, sense gaire retòrica i amb poca presència de la providència divina, algunes de les quals fins fa poc inèdites.
  • I un nou llibre, de franc, de la mà del santjoanenc Ferran Miquel, que ha cedit en exclusiva a La Resistència: La importància dels secrets, amb la casa rural El Reixac de rerefons i paisatge. No us el perdeu.

Esperem, si el Regne d’Espanya no ho acaba d’espatllar per la força bruta, tornar el pròxim octubre amb noves històries per reflectir l’esperit dels territoris que, potser, aviat, començaran a ser més lliures. Donec perficiam!