El pacte d’investidura amb alguns dels enemics dels catalans ja és un fet, amb què s’ha aclarit el panorama —després de sis anys del Primer d’Octubre—, per bé que l’anomenada Llei d’amnistia penja del fil de l’Espanya neofranquista (judicatura, militars, forces policíaques, serveis secrets…). O fem net o el futur serà molt negre. Pinten bastos!
Mentrestant, en aquest setanta-setè número de La Resistència hi trobareu:
Plou! I no hi ha res més a dir, tret de visca!
Per bé que a l’octubre (finit) mor la mosca i el mosquit, sembla que ni la mosca espanyola ni el mosquit processista volen deixar de marejar-nos.
En aquest LXXVI lliurament de La Resistència hi trobareu tot això:
Pel que fa a l’actual guerra a Israel, cal dir que hi ha els Estats i hi ha els pobles, i entre els uns i els altres hi ha una contradicció, de manera que una cosa és l’Estat sionista, horrible, i una altra el poble jueu, magnífic; de la mateixa manera que una cosa és el poble palestí, admirable, i una altra cosa Hamàs, simple feixisme teocràtic. Cal una revolució que enruni els Estats i agermani els pobles. També, als països catalans.
En aquest número 75 de La Resistència:
Per bé que quan l’octubre serà finit, morirà la mosca i el mosquit, nosaltres tornarem, sempre amb l’esperit d’Urquinaona, irredemptistes que som de mena.
Passeu tan be com pugueu l’estiu, mentre es desintegra Catalunya. Ens tornarem a trobar, si tot va bé, a les darreries de setembre.
En aquest setanta-unè lliurament de La Resistència, just acabat d’enfornar el 1r de Maig, el dia dels proletaris (és a dir, els que nodreixen la prole) —encara amb els ulls humitejats per les pluges caigudes els dos darrers dies d’abril— us oferim tot aquest fotimer de textos i audiovisuals:
Aquest mes que comença tindrà, a les darreries, la sonsònia electoral que, al capdavall, té un cost molt elevat per a resultats tan migrats. Penseu-hi!
Arribem al setantè lliurament de La Resistència amb la sensació que els atacs al país per terra, mar i aire acreixen cruelment i «democràtica» a mesura que l’independentisme aguanta i, per bé que ens salva Clara Ponsatí —amb el seu tremp, coratge i valor insubornables—, ens reca l’atac a la presidenta Laura Borràs, condemnada des del lawfare per a gaudi d’espanyolistes i companys de viatge. Tanmateix, a La Resistència suportem l’embat sense defallir i us oferim tot aquest esplet:
Març, de pluja escassa, no ha pogut matar la vella i la jove vora el foc perquè ja fa dies que la calor i la sequera que arrosseguem fan patir els aqüífers assadollats, sense perspectives que el Govern autonòmic faci pràcticament res per a adaptar-nos-hi, no sigui cas que a Espanya s’enfadin perquè es portin a terme iniciatives reals de mitigació davant la crisi climàtica i la pèrdua de biodiversitat.
Aquest febrer, mes coix de dies, breu com l’aigua que encara no ha caigut i que deixa el país en una sequera ja extrema —com l’eixutesa i mediocritat dels governants—, imposa, cada cop més, un silenci digne, ni que sigui d’exabruptes i altres atzagaiades. També, és el mes que celebrem sis anys de La Resistència, que en aquest número us ofereix tot això:
Com diu el jove pensador Borja Vilallonga: «Sobre el nostre silenci s’edifica la fortalesa dels abjectes. Ara mateix, mentre el món és pres pels maoistes racistes i genocides, Catalunya continua essent el laboratori dilecte del que li espera al món occidental. La consigna que, finalment, ara comença a córrer entre uns certs àmbits és la de retirar-se de la vida pública i construir la prosperitat dels països en la intimitat i discreció de la vida privada.»
Com que ni ens presentem a les eleccions (sempre espanyoles) ni vivim de les subvencions, anem fent llenya per a escalfar-nos i congriar la necessària revolta, que l’hivern durarà. Estigueu bons!
